Obra
Lliçons de foc
Article publicat al diari “Avui” el 09/10/03 per Josep Maria Ripoll
Primaveres inquietes
L’ adolescència, amb tot el que té de trànsit entre l’edat infantil i l’adulta, és un terreny adobat per a molts novel·listes: n’hi ha prou de recordar el mític Vigilant al camp de sègol , de Salinger, o fins i tot clàssics com ara L’illa del tresor i Huckleberry Finn , per confirmar-ho. En la literatura catalana, ens remetríem tant a Primavera inquieta , d’Ernest Martínez-Ferrando, com a Retrat d’un assassí d’ocells , d’Emili Teixidor, o a Els plaers ficticis i El cant dels adéus , de Lluís Maria Todó. Josep M. Argemí, nascut a Barcelona el 1965, i revelat sobretot amb els contes d ‘Els camins imaginaris (2000), ens ofereix ara una nova aproximació a aquesta edat ambigua, infantil encara però que malda per fer-se adulta, amb Lliçons de foc , una novel·la de capítols breus i recreació d’ambients i d’estats d’ànim que s’obre amb una cita de la inquietant “Auca” de Rosselló-Pòrcel: “Rellotge, calla, i no diguis que l’infant s’acosta. / Serà espasa i trencarà totes les cadenes; / les grises rengleres d’arbres li ensenyaran arts de bruixes; / el seu cap serà penjat a la Porta Pintada / i el guardaran de nit, perquè no parli”.
SECRETS D’INICIACIÓ
Lliçons de foc no ens parla pròpiament d’arts de bruixes ni de caps penjats, però sí d’alguns secrets d’iniciació al món de l’adolescència que passen per aspectes com els següents: una expedició per trencar els vidres de l’Institut Químic de Sarrià, l’assistència a una festa on s’és encara massa nen per agradar a una noia desitjable o, sobretot, la sospita de l’existència d’una secta diabòlica. El seu protagonista absolut, Joan Comella, fill de bona família barcelonina, alumne dels jesuïtes, innocent i somniador, és l’espectador atònit d’aquests i d’altres esdeveniments, habitualment de caràcter quotidià però, a mesura que la novel·la avança, resulten cada vegada més inquietants. El seu amic Enric, aficionat a inventar-se històries, li farà de pont entre els mons infantil i adult, i es convertirà en l’element clau d’un desenllaç tan sobtat com melancòlic. No és, però, la història pròpiament dita allò que més sembla interessar a l’autor, sinó, abans que res, la creació d’ambients: sobretot els vinculats a l’educació religiosa a la Barcelona adinerada dels inicis del postfranquisme, vista per un dels seus fills adolescents. La fascinació per les històries de l’amic, el descobriment casual de l’existència d’un germà mort, les pregàries a la capella dels jesuïtes, els exercicis espirituals a Manresa, la hipocresia dels companys més distingits, la festa de la il·lusió amorosa frustrada… Tot se’ns explica en capítols breus d’acció sovint mínima i tancats en ells mateixos, talment esbossos de contes. L’omnisciència del narrador en tercera persona, l’absència gairebé absoluta dels diàlegs i l’abundància d’enumeracions i d’oracions juxtaposades conformen algunes de les característiques formals més rellevants d’una obra evidentment molt personal; tot i així, no podem evitar que ens recordi en alguns moments, pel to poètic vinculat a l’adolescència i pel paper primordial que hi juga l’educació religiosa del protagonista, l’obra mestra de Julián Ayesta Helena o el mar del verano -que ja fa una colla d’anys rescatà precisament de l’oblit Jaume Vallcorba, el mateix editor de Josep M. Argemí.
DESENLLAÇ SORPRENENT
Si Lliçons de foc no acaba, però, de ser una obra del tot arrodonida és tal vegada per raons com les següents: un narrador sovint massa explícit, una tendència a caure en un cert costumisme -que de vegades dilueix el clima poètic- o, fins i tot, algun tret lingüístic discutible, com ara l’ocasional acumulació de possessius. Val a dir, però, que l’obra troba el seu sentit veritable en el sorprenent desenllaç, en què el realisme desapareix per donar pas a la literatura fantàstica més desbordada, amb el toc d’ambigüitat que li confereix la presència de la imaginació infantil. En aquest desenllaç -en part anunciat però al capdavall sobtat i sorprenent, i d’una gran tristesa- s’hi troba la que potser és l’aposta més personal de l’autor, que es desmarca així del realisme amb tocs costumistes propi de molts dels capítols anteriors. Una obra, en definitiva, més arriscada del que sembla, que parteix dels elements de la novel·la iniciàtica per insinuar alguns tocs dels gèneres fantàstic i d’aventures, sota l’aparença d’un realisme ocasionalment anecdòtic i amb la presència d’una subtil poesia que la travessa de dalt a baix. Potser massa coses alhora; però són innegables tant la personalitat com l’elegància d’un autor a qui cal anar seguint de prop.