Biografia
Margarida Aritzeta va néixer a Valls (Alt Camp) el juliol de 1953. Va estudiar Magisteri a Tarragona i Història Moderna i Contemporània i Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, on va fer el Doctorat amb una tesi sobre el poeta i crític Josep Lleonart. Des de 1970, i durant tres anys, va estudiar Belles Arts a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, de Barcelona (ara Facultat de Blelles Arts), però finalment va deixar l’escultura per l’escriptura. La seva primera obra publicada és un assaig: Carrasclet-Veciana (1979). Va obtenir el premi Víctor Català de contes i narracions l’any 1980 i el Sant Joan de novel.la de 1983. Des d’aleshores ha publicat nombroses obres ,sobretot novel.les. Algunes de les seves obres van adreçades al públic infantil i juvenil. Ha conreat també la novel.la de gènere (novel.la negra, ciència ficció, fantasia mítica). No és partidària, però, de parlar de novel.la amb adjectius. De fet ella escriu novel.la. Els lectors i les lectores, en cada cas, s’identifiquen més o menys amb els diferents llibres, segons gustos, edats o coneixements. Ha estat membre del col.lectiu d’escriptors “Ofèlia Dracs”, amb el qual ha publicat contes, concretament a Essa efa (1985) , Boccato di cardinali (1985) i Misteri de reina (1994) . Des de 1979 fins a 1992 va treballar com a professora a l’Escola de Magisteri de Tarragona i des de 1992 és professora a la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili, on fa classe de Teoria de la Literatura. La feina l’ha portada a publicar nombrosos treballs de recerca , estudis de literatura i edicions crítiques (entre les quals destaca l’edició d’una part del Calaix de Sastre del Baró de Maldà). En general, però, la seva activitat d’escriptura i de teòrica de la literatura van molt lligades i ha intentat convertir-les en facetes d’una mateixa mirada (artística) al món i a les activitats i manera de ser de les persones. Ha participat en nombrosos fòrums, taules rodones, conferències, jurats de premis literaris. Ha organitzat cursos de postgrau i màsters sobre literatura, sobre escriptura literària i guionatge.
L’home inventat
L’Èlia ja està acostumada a assassinar. Com a escriptora de novel·les policíaques, ha adquirit la fama matant sobre el paper marits tirànics, parelles infidels, milionaris, mafiosos, gigolós… Ara, però, en contra del parer del seu editor, per a qui al capdavall es tracta de vendre i de fer diners, l’Èlia rep una proposició: davant d’un panorama literari marcat per l’ensopiment i la mediocritat, cal salvar la cultura sencera de l’avorriment. En Tau, el seu company sentimental, un professor de literatura romànica immergit en el món dels pergamins i els manuscrits medievals, li proposa, juntament amb un grup d’amics, un joc pervers i excitant: escriure una novel·la en què, un rera l’altre, els protagonistes de la història, inspirats en personatges reals del panorama literari, seran brutalment assassinats, segons les indicacions de cadascun dels membres del grup.
L’herència de Cuba
Els perfils de Nora
El llegat dels filisteus
Article publicat al diari “Avui” l’11/01/06 per Joan Josep Isern
‘Thriller’ amb polític
La darrera novel·la de la narradora Margarida Aritzeta es desenvolupa al llarg dels quaranta dies de l’any 2004 que separen el moment que es van fer públics els contactes de Carod-Rovira amb ETA i la derrota electoral -per manipuladors i mentiders- del PP el 14 de març. L’autora ha encaixat aquests fets objectivament verificables dintre d’una estructura narrativa clarament decantada cap al thriller d’actualitat, un gènere en què els americans són uns veritables mestres. Vull dir amb això que a El llegat dels filisteus el lector hi trobarà intriga, sorpreses, acció, exotisme i entreteniment en les dosis habituals en les novel·les nascudes amb aquesta vocació. Evidentment també hi ha unes quantes idees que donen consistència al canemàs narratiu. Potser la més important de totes és la reivindicació dels orígens com a factor d’afirmació del present i de projecció de futur. Així doncs, en el llibre trobem un poble ja desaparegut que va ser poderós i influent: els filisteus, dels quals deriven els palestins; hi trobem també un poble sense terra -els sahrauís de la RASD- i amb reivindicacions nacionals reprimides pel Marroc i, finalment, hi trobem també el poble català amb un polític, Josep-Lluís Carod-Rovira, que centra el protagonisme d’uns fets concrets i d’unes circumstàncies que ja pertanyen a la nostra història recent, en plena època del tripartit. Per reblar aquesta dimensió identitària tenim el llibreter Manu Uriarte, un protagonista que de passada descobrirà també els secrets dels seus orígens familiars. El llibre es llegeix amb interès tot i que, al meu parer, hi ha alguns detalls que no acaben d’encaixar del tot com, per exemple, el paper que juguen Roman i Sara o tot l’entramat sentimental del protagonista amb la seva enamorada Vicky, una feblesa sorprenent en una autora que encara no fa tres anys ens va deixar una novel·la tan rodona com Perfils de Nora. Tal vegada sigui simptomàtic però a El llegat dels filisteus l’únic personatge que m’he cregut cada vegada que apareix o pren la paraula és Josep-Lluís Carod-Rovira, l’únic que no és inventat.
Article publicat al diari “Avui” el 11/09/03 per Joan Josep Isern
Perfils de la revolta
Amb una àmplia i notable bibliografia a les seves espatlles crec que es pot dir que ara, amb Perfils de Nora , Margarida Aritzeta (Valls, 1953) ens presenta el seu llibre més ambiciós. Un llibre de maduresa, extens i intens, d’estructura summament treballada que sap enganxar el lector des de bon començament i mantenir-lo interessat fins a la darrera pàgina. I això que acabo de dir no és, creguin-me, una simple frase feta, ja que aquests Perfils de Nora ens reserven sorpreses fins al mateix final. Com el seu títol ja indica, la ficció que Margarida Aritzeta ha bastit gravita al voltant del personatge de Nora Dorrego. Aquest és el nom artístic d’Eleanora Font, nascuda a Barcelona l’any 1920 en el si d’una família burgesa, exiliada a l’Argentina després de la Guerra Civil i esdevinguda pintora de fama universal a la mateixa alçada que un Miró, un Tàpies o un Jackson Pollock. Sota el guiatge de l’autora anirem seguint les petges de Nora des dels seus començaments autodidactes als 8 anys, coneixerem de prop la seva àvia -també Eleanora de nom-, gran avaladora de les virtuts de la noia, la veurem entrar en contacte amb els cercles artístics de l’avantguarda just abans del juliol del 1936, la seguirem a l’exili -a França primer, a l’Argentina finalment- en companyia de Cortès, un home que per edat podria ser son pare però que va ser l’únic gran amor de la seva vida, i anirem seguint intermitentment la seva existència d’artista d’èxit fins a finals del 1999, quan, ja retornada a Catalunya, evoca els seus records en presència d’un grup reduït d’amics de tota la vida en una sessió convocada per estrenar un vi d’una anyada molt especial. En aquest selecte grup, format per una pianista retirada, un enòleg i un jutge, s’hi ha incrustat també l’autora del llibre amb l’excusa de recollir materials per escriure la biografia de l’artista. Justament el llibre que el lector té a les mans. Exposat tot això he de confessar que en acabar la lectura de Perfils de Nora em sento envoltat d’impressions contradictòries. Per una banda em sembla molt digne de remarca el grau d’ambició posat per Margarida Aritzeta en aquest llibre. D’altra banda, però, no puc treure’m del damunt la impressió d’haver-me-les hagut amb un text del qual se’m fa molt difícil escatir quin és el seu sentit final, aclarir què és el que m’ha volgut transmetre l’autora. Vejam: no estem davant de cap intent de condensar la història de les idees artístiques del segle XX. Tampoc el llibre és un retrat biogràfic convencional. Podríem dir que s’hi albira una intenció de lligar el mite de Faust -la força arravatadora de la passió com a motor creatiu- amb la inquietud artística de Nora i potser per aquí trobaríem una de les línies d’interpretació del text més sòlides. Podríem pensar també (el text ens hi deixa la porta oberta) que en el fons tot el que estem llegint forma part d’una performance o d’una action painting , és a dir, que l’únic sentit que té és el que sorgeix de la seva mateixa condició d’obra efímera i plena de contradiccions… Vull dir amb tot això que, al meu parer , Perfils de Nora funciona més com a suma de fragments que no pas com un tot unitari. La descripció del passeig de Gràcia en plena ebullició constructora que obre el llibre, l’escena protagonitzada per Manuel de Pedrolo, les converses a l’exili amb Cèsar August Jordana i amb Gombrowicz, les visites de Nora als seus germans en el fugaç retorn a Barcelona el 1947 i l’escena de l’oncle capellà descobrint al piano la màgia de la Cançó i Dansa número 6 , de Frederic Mompou, són moments literaris d’alt voltatge que no passen gens desapercebuts per a un lector mínimament sensible. Molts moments de la novel·la remeten a situacions conegudes que han viscut altres persones. Potser ja es tractava d’això, perquè és indubtable que aquesta superposició d’imatges lliga plenament amb el concepte dels perfils (en plural) de Nora que des del mateix títol Margarida Aritzeta ens anuncia. En tot cas ens les havem amb un llibre que no passa desapercebut perquè en les seves planes s’hi aplega una història de gran atractiu que deixa el lector ple d’interrogants. I això no té per què ser, d’entrada, cap mal símptoma.
http://dns.urv.es/centres/Departaments/fcatalana/margarida/weblaia/escriptora.htm
Margarida Aritzeta
http://www.andreusotorra.com/cornabou/docus/entrevistes/aritzetam.html
Entrevista a Margarida Artizeta
http://www.tarragonalletres.org/aritzeta.html
Margarida Artizeta a Tarragona Lletres