Biografia
Avel·lí Artís i Gener (Barcelona, 1912). Conegut, també, pel pseudònim de “Tísner”, estudià a l’escola catalana mossèn Cinto Verdaguer i, durant la Dictadura de Primo de Rivera, al Colegio Ibérico. Treballà una temporada fent d’escenògraf a can Batlle i Amigó, però entrà molt aviat dins el món del periodisme com a redactor i dibuixant de caricatures, que signava amb el pseudònim de Tísner. Treballà entre d’altres a “Diari Mercantil”, “L’Opinió”, “La Rambla”, “La Publicitat”, “Papitu”, “L’Esquella de la Torratxa”, “El Be Negre”, “Tele-Exprés”, etc., i col· laborà assíduament amb Pere Calders, cunyat seu. Combaté en primera línia d’avantguarda en la Guerra Civil com a oficial de l’Estat Major, i fou ascendit al grau de tinent coronel. D’aquella experiència bèl·lica escriuria 556 Brigada Mixta, publicat a Mèxic el 1945. El 1939, després d’una curta estada França, passa a Mèxic, on viuria tot el seu exili fins el 1965, any en què tornà a Barcelona. Entre la seva obra destaquem, entre d’altres, Les dues funcions de circ (1966), Paraules d’Opoton el Vell (1968) i Prohibida l’evasió (1969), L’enquesta del canal 4 (1973), El Pla de la Calma (1974), Mèxic: una radiografia i un munt de diapositives (1981), Els gossos d’Acteó (1983), El boà taronja (1986) i els dos volums de memòries Viure i veure (1989-1990).
556 Brigada Mixta
556 Brigada Mixta és un crònica autobiogràfica sobre la guerra civil, narrades des del punt de vista d’un solsar anònim que ens explica la seva vida diària la front. La seva vàlua resideix a saber oferir just després de la guerra, una versió desdramitzada del conflicte gràcies a la ironia i a les pinzellades d’humor.
Seguit d’articles dedicats a Avel·lí Artís i Gener amb motiu del seu raspàs el 08/05/00
Una cullereta de cafè
Article publicat a l'”Avui” el 08/05/00 per Jaume Pérez Montaner President de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana
Tristíssima com totes les desaparicions, la d’Avel·lí Artís-Gener tanca pràcticament un cicle extensíssim de la història literària i cívica d’aquest país. Una persona que va viure de manera compromesa tots els grans esdeveniments polítics i socials del segle; molts d’ells, els que més el van afectar com a persona i ciutadà, reflectits directament o indirecta en les seues novel·les o en Viure i veure, la seua magnífica autobiografia, perquè la seua decisió primordial, en tant que escriptor, fou sempre la de dir i presentar la realitat, fer-nos conscients de la seua i la nostra realitat. I això sense renunciar a la imaginació, a la tècnica i als dots de narrador, qualitats totes que defineixen el bon novel·lista. Potser per això em va fascinar aquell complicat artefacte, no precisament autocomplaent, que Tísner fa servir com una mena d’autoretrat: un gros embut que es presenta abocat a un flascó de vidre lleugerament tenyit de verd. Totes les seues vivències i visions, les lectures, els records i tot allò que brolla de sobte entre els records. Lentament servit, caòticament, tal com raja, diríem, pel que fa a l’ambició i amplitud dels seus temes que ens fan veure amb nous ulls la realitat concreta i directa de la guerra i les trinxeres, els conflictes entre els pobles i les mentalitats, el despropòsit d’un “descobriment”, una conquesta i colonització que haurien d’haver estat un “encontre” productiu i respectuós entre les diverses cultures. O també quan en altres moments ens trasllada amb la seua ficció a alguns dels paradigmes de la modernitat: la càmera cinematogràfica o els estudis d’un canal de televisió; o ens retorna a un món tancat, dur i mesquí, ambientat en un medi rural, que no és sinó un correlat del nostre món civilitzat presidit per ambicions i enveges sense mesura. És obvi que tracte de recordar i resumir al màxim i sense destresa alguns dels temes de les seues novel·les. Amb tot, no seria lícit oblidar el domini constant d’Artís-Gener sobre tot allò que ens conta i com ens ho conta, el domini, al capdavall, de les normes bàsiques de la convenció novel·lesca que fa que hi quedem atrapats, fins i tot en aquelles narracions més denses. És la facultat de suggerir, insinuar i plantejar situacions i conflictes sense aparent eixida, deixant lliure el lector perquè busque les seues pròpies solucions. Com a bon novel·lista, mai no fa moralisme, Artís-Gener; ens presenta els seus personatges, els seus coneixements i les seues dèries, la dura experiència de la guerra i els vint-i-cinc anys d’exili, el seu amor a la terra que el va acollir, la seua actitud contra la incomunicació, l’optimisme sempre en un futur millor, l’esperança en els joves que, potser, superaran algun dia un món excessivament condicionat per interessos espuris, el seu cant a la llibertat i en contra de la dictadura franquista. Era el novel·lista i era la persona humana: el color verd del seu flascó, tota la seua vida, pràcticament un segle, que ens transporta als moments més crítics i decisius de la modernitat. Permeteu que ara l’evoque també en la seua faceta d’activista i organitzador, com a membre actiu i dinàmic del Congrés de Cultura Catalana, com a president de l’Associació d’Escriptors, càrrec que, amb els bons oficis de Jaume Fuster, va rebre de la mà del seu predecessor, Joan Fuster, mitjançant una abraçada i la memorable entrega a la vora del Xúquer d’una simple cullereta de cafè. Acte que el mateix Tísner va saber glossar en un magnífic i emotiu article dedicat a la figura de l’escriptor de Sueca. Gràcies, Avel·lí Artís-Gener. Gràcies pel do de la teua obra i de la teua humanitat. Gràcies en nom de la teua Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Article publicat a l'”Avui” el 08/05/00 per Isidor Cònsul
Les novel·les de Tísner
Vist com a personatge, Avel·lí Artís-Gener, Tísner, tenia unes qualitats de parament que el feien enormement seductor, una cordialitat i franquesa que enamoraven, i lluïa, alhora, una lucidesa esmolada per la ironia i una bonhomia que semblava inexhaurible. Però les virtuts que ara s’han d’accentuar són les que l’emplomallaven com a escriptor i la força que traginava com a novel·lista. Virtuts i força, que la societat catalana va començar a reconèixer a partir de l’edició del primer volum de les memòries, Viure i veure (1989). Deixant a banda dos títols de tirada infantil i juvenil, L’invent més gran del segle XX (1984) i L’arriscada expedició dels pitecantrops del Montgrony (1985), el seu corpus narratiu és format per mitja dotzena de novel·les i un llibre de contes, El boà taronja (1986). Les sis novel·les comencen en l’estrena de 556 Brigada Mixta (1945), crònica novel·lada i biogràfica de la Guerra Civil espanyola que les lectures actuals situen en una òrbita similar de revisió del conflicte que ha fet, en clau d’humor, el cinema espanyol dels darrers anys. El mèrit de Tísner és haver emprat aquest to desimbolt i irònic immediatament després de la guerra, la paradoxal combinació d’humor i tragèdia, l’encert d’un relat que es carrega d’acudits i plagasitats per demostrar fins a quin punt la guerra fou domèstica, motiu pel qual esdevingué més ferotge en els odis de la rereguarda que no pas en les batusses de trinxera. Només cal recordar els binocles d’òpera del servei d’informació o l’artiller estràbic que, establert pel seu compte, es passeja amb el canó amunt i avall del front, com un treballador autònom de la malesa, i dels qui, amb l’acudit a punt essent estràbic, on posa l’ull posa la bala. De tot plegat, en resulta un exèrcit d’opereta, la qual cosa no impedeix la truculència del bombardeig d’Alcubierre i aquell soldat del qual van recollir un tros de pell del crani encastat al mur. Vam desenganxar-lo amb una forca i vam identificar-lo perquè no hi havia ningú més, entre nosaltres, que tingués el pèl roig. La segona novel·la de Tísner, Les dues funcions del circ (1966) finalista del Premi Sant Jordi-, narra el conflicte entre dos mons i dues races en el marc exòtic de la Martinica. Planteja accions entrecreuades amb records d’infantesa i d’adolescència, i se serveix d’una tècnica cinematogràfica que fa que els plans narratius es relacionin a partir d’associacions d’idees o de sensacions. Una narrativa a la moda del behaviorisme que imperava a mitjan dels seixanta. Dos anys després, el 1968, publicà Paraules d’Opòton el vell, que és, em penso, el seu títol més important, una novel·la construïda com una subversió de la crònica amb la història del Descubrimiento a la inversa: l’arribada de sis naus asteques a terres gallegues, l’any 1489, en un viatge religiós que sortia a rebre Quetzalcóatl, déu benefactor de la mitologia asteca. Opòton, cronista de l’odissea asteca, explica les rareses i estranys costums de la gent de fala galega de les terres descobertes. La novel·la fa l’antítesi de la Crònica d’Índies, i el cronista aprofita per reflexionar, ironitzar i ridiculitzar la vida indígena vista des de la lògica de la cultura precolombina. Un dels seus punts més reeixits és la reflexió sobre l’escriptura i l’aprenentatge per part del cronista. Opòton és un terrissaire que la casualitat ha convertit en expedicionari al Nou Món i dels pocs que retornen a casa. Anys després, quan es posa a escriure’n l’experiència, es troba que no domina l’escriptura, però, a poc a poc, amb una progressió que se segueix pàgina rere pàgina, Opòton troba la clau de l’estil, hi reflexiona i arriba fins al raonament dels recursos estilístics. A Prohibida l’evasió (1969), premi Prudenci Bertrana, Tísner encarà el camí del realisme i la voluntat de construir un text amb missatge. Ell mateix declarava que havia escrit un cant contra la incomunicació i hi assumia un doble magisteri francès, del nouveau roman i de l’existencialisme sartrià. A banda, Prohibida l’evasió és una novel·la d’influències cinematogràfiques, en equilibri entre la ficció filmada i la realitat viscuda, i vinculada al fet que Tísner hagués treballat, a Mèxic, per al cinema i la TV. Amb un encert tècnic notable, hi visualitza el pensament a través d’una càmera i els personatges són realitats en procés de filmació, com si la novel·la i la càmera fossin la consciència de la humanitat. L’enquesta del Canal 4 (1973), premi Sant Jordi, presenta una proposta propera a les intencions programàtiques del realisme històric: un text crític per retratar una estructura rígida, tancada, dictatorial i corrupta: la poderosa cadena de TV Canal 4, paradigma d’una societat regida per una dictadura política. L’encert de la paràbola rau en l’habilitat del narrador a plantejar una posada en escena pròpia de la literatura de ciència-ficció, amb Aldous Huxley, Ray Bradbury i Isaac Asimov com a referents. Des d’una perspectiva estructural i tècnica, L’enquesta del Canal 4 funciona com una novel·la de passamaneria amb