Biografia
Félix de Azúa (Barcelona,1944), poeta, novel·lista i assagista; experimental en els seus inicis, s’ha anat decantant cap a una literatura de tall més tradicional, en la qual mai hi falten elements irònics i crítics. Es llicencià i doctorà en Filosofia i és professor d’Estètica. Fou inclòs per Josep Maria Castellet en la coneguda antologia Nueve novísimos poetas españoles (1970), en la qual hi figuraven Vázquez Montalbán, Antonio Martínez Sarrión, Leopoldo María Panero i Antonio Colinas, entre d’altres- però anteriorment ja havia publicat els llibres de poemes Cepo de nutria (1968), El velo en el rostro de Agamenón (1971). D’altres llibres de poemes són: La lengua de cal (1972), Pasar y siete canciones i Farra (1983). Però és en camp de la novel·la on ha aconseguit més èxit i reconeixement, sobretot a partir de Historia de un idiota contada por el mismo (1986) i Diario de un hombre humillado (1987), amb el qual obtingué el Premi Herralde. L’obra més recent és Demasiadas preguntas (1994). També ha publicat Los ensayos de Baudelaire (1978), La Venecia de Casanova(1990) i el Diccionario de las artes entre d’altres obres. Recentment ha publicat Momentos decisivos (2000).
Momentos decisivos
Momentos decisivos és una panoràmica de la realitat social, cultural i artística de la Barcelona dels primers seixanta. La novel.la traça una història que abraça, a través dels ulls del fill petit, tres generacions que viuen de manera diferent el pes del fracàs, l’estigma d’una derrota que per a la darrera fornada ja no ho és tant; i de i de les tres famílies arquetípiques de la Catalunya d’aquells anys de dictadura (els patricis catalans exmilitants de la Lliga, disminuïts econòmicament i que de mica en mica es van recuperant; els franquistes de l’Opus Dei, que viuen el seu moment de màxima influència i opulència econòmica; i, finalment, els descendents dels republicans durant la Guerra Civil, que ho han perdut tot). Una carta que desperta els records del narrador inicia el relat dels fets, ambientats en una urbs asfixiant i sense oxigen que no facilitava la presa de decisions. Alberto, el jove protagonista, que alhora actua com a fil conductor de la narració, es veu obligat a decidir, però l’entorn irrespirable del moment li ho impedeix, si més no durant bona part de la història, en què viu aclaparat pels dubtes i tensions dels esdeveniments que tenen lloc al seu voltant. Així, Alberto Ferrer, descendent d’un avi roig mort per Franco i d’un pare consumit per la derrota, ha d’observar amb creixent escepticisme l’estàtica evolució d’un ambient que encara arrossega la Guerra Civil. L’òptica del narrador, això no obstant, no només contempla la cara amarga dels vençuts, sinó que emmarca també la dels fills dels vencedors, representats pels Labernia i els Marín, dues famílies prototípiques de l’alta burgesia barcelonina. El relat es configura, així, en una història decididament coral per on transita tota una galeria de personatges que, alineats en diferents postures ideològiques i morals, es donen mútuament la rèplica en un contrast que alimenta i enriqueix la narració. A banda de la tríade protagonista –Alberto, Juan i Helena–, desfilen per la novel.la les dues generacions immediatament anteriors, la dels germans grans i la dels pares, en què destaca el senyor Ferrer. L’altre grup de personatges amb un pes específic dins la trama és el dels germans grans, compromesos políticament, i actius i utòpics defensors de la lluita de classes. Trobem en aquest grup algunes figures delirants, protagonistes dels capítols més còmics i surrealistes, com l’impagable fragment de la confecció d’una enciclopèdia. El contrapunt agredolç rau aquí en els personatges del poeta Gabriel –deliciós homenatge a Gabriel Ferrater– i de Jordi, el germà d’Alberto, que viurà un descens dantesc a la nit del barri vell, on s’alternen patètiques figures amb arrogants militars. L’altre assumpte destacat al relat, amb una presència constant ja sigui implícitament o explícita, és la situació de l’art. Fins i tot en la composició estructural de la novel.la, l’autor ha disposat les diferents seqüències que formen els trenta-cinc capítols com si es tractés dels quadres d’una exposició. Alberto viu i experimenta les convulsions i els dubtes propis d’un moment en què es presagien canvis a l’art contemporani, malgrat que encara trigarien molt a arribar a Espanya. El jove artista pateix l’opressora constricció de l’entorn, i a l’art troba un refugi on realitzar-se.
Historia de un idiota contada por el mismo
“El padre de sus hijos” dins Barcelona, un dia
El padre de sus hijos té com a protagonista un advocat acabat de sortit de la universitat, amb l’única experiència d’haver assistit al despatx de mossèn R.H., un dominic corrupte del tribunal de La Rota i amb relacions escasses i limitades, llevat de la seva amant, Eulàlia – que és la qui paga el despatx- i el seu marit. El seu primer client, Narciso Pujals, li és enviat pel mossèn R.H. que és alhora el seu conseller espiritual, cosa que ja fa malfiar al protagonista. El client és un nou ric, propietari de garatges, bentzineres, etc…, que vol divorciar-se de la seva dona per anar-se’n amb la seva secretària. Quan els comunica a amo i secretària la pensió que li haurà de passar a la donar i als tres fills, aquesta última per tal de voler estalviar diners a Narciso, decideix que Julito, el fill petit no és d’ell, així s’estalviaran diners. Aquesta proposta deixa esparverat a l’advocat que la comenta amb la seva amant. L’Eulàlia, que pertanya a la classe alta, cínica i que està de tornada de tot l’estimula per tal que segueixi en el cas, al cap i la fi el despatx el paga ella. Les anàlisis confirmen que els fills del Narciso no són seus, sinó d’un antic soci a qui va estafar i amb qui la seva dona entretenia les tardes. Al final, tot i saber la veritat, no es divorcia, així, tanmateix s’estavia els diners.
Entrevista publicada al diari “ABC” el 22/11/02 per Javier García Montes
Félix de Azúa: «Trabajar por o para una causa suele conducir al infierno»
Quizá en este caso convenga recordar que a más de escritor y poeta Félix de Azúa es catedrático de Estética de la ETSAB, en Barcelona. Y que además de crearlas, ha reflexionado sobre las obras de arte: desde que hace ya tiempo se doctorase con una tesis sobre el pensamiento estético de Diderot, La paradoja del primitivo. En 1995 Planeta publicó este Diccionario de las Artes. Gustó y ahora lo reedita Anagrama con pocas correcciones y un nuevo prólogo.
–Escribió el libro pensando en un público amplio. ¿Ve arreglo al mandarinismo y al alejamiento de los académicos respecto a la sociedad en que trabajan? ¿Es el diccionario una propuesta de solución?
–No, en absoluto. El mandarinismo cumple su función y los académicos están adecuadamente separados de la sociedad en que trabajan. ¡Sólo faltaría que los tuviéramos hasta en la sopa, como a los políticos, esa gente que nos persigue incluso en la ducha! El mandarín y el académico son tan imprescindibles para nuestra sociedad como el ecologista o el miembro de una ONG y no los veo muy alejados entre sí, en términos morales. Cada uno en su campo sostienen el tinglado y de él viven.
–El acabamiento del Arte, motivo que resuena en todo el libro, fue algo que ya intuyó Nelson Goodman y que Arthur Danto empezó a enunciar a partir de 1965. Sin embargo, usted habla de su obra como de un «estudio divulgativo». ¿Lo dice con retintín?
–Me gusta mucho Danto (y un poco menos Goodman: se me hace pesado y me lloran los ojos), pero sus últimos trabajos son excesivamente idealistas. No hay todavía una teoría rigurosa sobre los últimos cincuenta años de actividad artística, o de inactividad artística. Hay buenos trabajos parciales, pero ninguna panorámica verosímil. Curioso, porque es una de las épocas del arte más misteriosas y fascinantes. Entre otras razones, porque no hay obras para ver. Creo que es la primera vez en la historia del arte en la que aparece un periodo (muy largo, por cierto) caracterizado por «la obra como ausencia de obra».
–La voz «Música» es de las pocas que presentan correcciones. ¿Nacen de la correspondencia que mantuvo con Luis de Pablo a raíz de la publicación del libro?
–No. Las correcciones se deben a que en la redacción anterior daba una impresión equivocada sobre la música actual, tan interesante como todo lo actual, aunque igualmente prescindible. Con De Pablo mantengo una amistad que nada tiene que ver con nuestros puntos de vista estéticos. Él cree en la herencia de Darmstadt. Y a mí me gusta Shostakovich. Ya sabe usted que en Darmstadt le hacían vudú con alfileritos a Shostakovich.
–No hace mucho afirmó que en estos tiempos «se emite y divulga absolutamente todo lo que hay» en materia de arte. ¿No teme haber caído en la falsa impresión de saberlo todo que propicia la sociedad de la información? ¿O sólo lo que se emite existe?
–Sólo aquello que llega a conocimiento público existe públicamente y sólo lo que existe públicamente merece nuestra opinión pública. Quizás haya mucho más, y quizás sea más interesante, en los cajones de escritorios olvidados, en las habitaciones de los solitarios, y entre las sábanas de los amantes, pero sólo les pertenece a ellos. La divulgación de esos espacios privados, como en Gran Hermano, puede ser muy decepcionante.
–También ha dicho que los artistas y los intelectuales son comparsas inútiles –cuando no encubridores– del totalitarismo de mercado. ¿No quedan entonces causas concretas que puedan apoyar con resultados tangibles?
–Todo depende de lo que entendamos por «causa», palabra temible porque supone la existencia de «efectos», es decir, de transformaciones necesarias (en los otros) inducidas por nuestro deseo o nuestra herida narcisista. Eso es magia. Y puede ser muy negra. Trabajar para o por una causa suele conducir a la puerta del infierno. Y lo que es peor, conduce al infierno a mucha gente inocente. Siempre he creído que el mejor análisis del «trabajador por una causa» es el que hace Dostoievski de una célula terrorista en Demonios. Las conocía bien. Él mismo había pertenecido a una de ellas.
–De su escepticismo en cuanto a las posibilidades de arte poli