Biografia
Felanitx, 1940. Poeta i narrador. L’any 1961 guanyà el premi Joan Salvat Papasseit de poesia amb el recull Poemes d’un fugitiu, publicat amb el títol Una bella història (1962). Altres llibres són: El noble joc (1972), recull de poemes epigramàtics escrits en octosíl·labs; Poemes (1973); Notes i comentaris (1975), premi Vicent Andrés Estellés, 1974; Cants jubilosos (1978), amarats de sensualisme; Les Mirsines: colònia de vacances (1983). La seva obra poètica ha estat aplegada, el 1987, al volum Obra poètica (1959-1983). En general la seva poesia es caracteritza per una gran riquesa de registres fònics, musicals i lingüístics. La seva primera novel·la fou Carrer Marsala (1985) amb la qual guanyà el premi Ciutat de Barcelona i Cavall Verd de la crítica. Altres títols com a narrador són L’estuari (1990), premi Sant Joan i Crítica Serra d’Or i El vellard. L’escarcellera (1992), dos textos en un sol volum que ens ofereixen un món tancat en ell mateix, personal i intransferible, amb un lèxic i estil acuradíssims. En els darrers anys ha tornat a la poesia amb El crepuscle encén estels (1992). El Canvi (1998), una obra que s’estructura a mode de diccionari mitjançant aforismes, assaigs, proses poètiques i petits relats que recullen els aspectes més intangibles de la condició humana (la felicitat, l’esperança, la solitud, etc.) i alhora els aspectes més quotidians de la vida actual (els diners, la tecnologia, etc.). Els estats de connivència (2001) és el seu darrer llibre.
El canvi
L’estuari
Carrer Marsala
Carrer Marsala proposa una gran tensió entre la vivència interior i l’espai l’exterior. L’entorn immediat, que procura mantenir en un ordre estricte: l’obsessió per la higiene de les dents o per le sungles. A l’exterior, la ciutat es percep com una amenaça. La sensació de pànic arriba al paroxisme a la part final. La idea de pecat, de profanació, és inseparable de la intimitat de la cambra on el protagonista se situa fora de la llei. Conté alguns elements que fan pensar en una picaresca moderna: els projectes per negocis inviables, la preocupació pels diners, la violència amb arma blanca, les presències femenines i el clima d’obsessió sexual. El paisatge és al mateix temps molt concret i molt abstracte. La Sagrera, el Carrer Gran, la Rambla, l’Estació de França. I més enllà, la Guineueta, Santa Coloma, Mollet, Montcada i Reixach, Mas-Rampinyo, Molins de Rei.
Article publicat a “El País” el 02/02/06 per Andreu Manresa
De bell nou
Miquel Bauçà és combustible per a un documental de televisió. La televisió autonòmica catalana va presentar anit al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) Miquel Bauçà, poeta invisible, d’Agustí Villaronga, i divendres dia 10 de febrer el mostrarà al canal 33, per festejar el cinquè aniversari de l’espai contenidor El Documental. Bauçà, esquinçat en seminaris i recitals al llarg de l’any que duu mort, on s’ha crematmunició analítica i barcelles d’anecdotaris que disfressen la seva poderosa obra, va esdevenir un escàpol a l’Eixample barceloní. Era un literat que no es relacionava amb gent de ploma, ni amb els seus familiars ni congèneres, i que guaitava la vida a la petita pantalla, la seva finestra —amb satèl·lit— tecnològica. L’escriptor traspassat en data indeterminada del gener de 2005 —el 7 de febrer següent hauria fet 66 anys—, a la seva caverna de l’Eixample no tenia llibres i sí una tele i una partida d’ordinadors, que en trobar-se el seu cadàver oblidat guspirejaven a l’entorn en homenatge. Agustí Villaronga, sòlid cineasta mallorquí de tenebres que ara envestirà Jaime Gil de Biedma per dur-lo a la gran pantalla, prova de trescar pels paranys, els misteris i els miralls de la poderosa personalitat de Bauçà. La cinta s’enganxa a la infància tan determinant de nin orfe als entorns rurals arcaics del Felanitx nadiu, on brollen totes les veus, el seu idioma i la mitologia del micropaís. L’escriptor és persona i lletra en la mort de la mare, en el seminari obsessiu del joves guanyadors de la guerra, en les fugides intermitents a la metròpoli continental, les aventures de mudança mental i la introspecció de cavar sota terra, a la mítica rulot, la seva caverna. És un documental dramatitzat i d’investigació —l’actor Pep Tosar fa de periodista i poeta—, que per ventura experimenta sobre la imatge i el rastre d’un home misteriós que mai no va voler ser personatge per a ningú sinó res més ni pus que protagonista en les seves lletres. Villaronga toca des de les manies privades (escriure en paper sense fi, pentinar-se sempre, tallar-se les ungles o badocar els veïns) a la confecció d’una enciclopèdia de somnis, la recerca de les definicions de la seva obra total. La grandària i la llegenda de Bauçà neixen el 1961, quan trencà mesures amb els poemes d’ Una bella història i començà a córrer el rol singular d’un escriptor esquiu, un foraviler amb mirada de falcó, femellut, pesat, silent, obsessiu, bevedor. Inventor d’una escriptura per a un propi univers, totalment estrany a les modes. La rara mort de l’eremita de Barcelona —va estar a punt de ser un cadàver no reclamat, llançat a la fossa comuna— l’alçà més encara com a figura clau, estrambòtica, a les uniformades lletres catalanes. Vet ací un cas estrany d’autor mediàtic que mai no convocà una roda de premsa. De Bauçà n’hi ha quatre fotos i una cua d’un minut escàs de vídeo. Amb aquestes vetes és mal de fer vestir una hora de cine. La idea és de Miquel Obiols i en el guió hi ha cooperat Jordi Coca, amic vigilant literari de Bauçà. El documental és fruit d’una producció de TV-3 amb Diagonal Televisió, amb la col·laboració de l’ICIC (Institut Català de les Indústries Culturals) i l’Institut Ramon Llull. El cineasta confegeix en capses i fa jocs de les metàfores que albirà el poeta. Intenta destriar els misteris vitals i els ensurts del mite. Emperò un dels encerts literaris és la reivindicació de la prosa curta d’ El vellard —gran escena, brutal narració de competència universal—. La cinta està escrita “en llenguatge sorprenent, corrosiu i provocador per a reflectir un món tancat i kafkià”, diu TV-3. Bauçà ja va provar que és incombustible: a Tarasca, al 33, fa mig any, superà un gran repte quan Joan Ribera féu interpretar- lo als rappers. I els enganxà. El seu vers té la natura del vesc.
Article publicat al diari “Avui” el 14/07/05 per Melcion Mateu
Bauçà pòstum
Enguany la literatura catalana ha perdut dos grans escriptors nascuts a les primeries de la dècada de 1940: Miquel Bauçà, del quaranta mateix, i Jesús Moncada, de l’any següent. Tots dos són escriptors de primera línia, creadors de microcosmos magnífics, absolutament recognoscibles en l’estil i en la mirada. Moncada va escollir la recreació literària del seu poble natal, Mequinensa, com a univers artístic. Bauçà, per la seva banda, recollia d’allò que l’envoltava fragments esparsos i contrastats que en la seva darrera època aplegava en forma de diccionari. Miquel Bauçà excel·lí en el vers i en la prosa -una prosa, com la de Foix, alhora efectiva i poètica- i costa, a aquestes alçades, pensar que l’esplèndid prosista de Carrer Marsala (1985) ens deixà com a testament literari algunes de les entrades d’El canvi (1998). D’ençà d’aquesta obra -fonamental per entendre l’univers i la poètica de Bauçà-, Bauçà escrigué diccionaris exclusivament en vers, exclusivament en heptasíl·labs: Els estats de connivència (2001), Els somnis (2003) i aquest Rudiments de saviesa que ara surt a títol pòstum, però que fa temps que estava compromès per part de l’editorial. Resta encara inèdita una altra obra, Certituds immediates, en la qual Bauçà, segons sembla, continuava treballant fins poc abans de la seva mort. Què en sabem, de Bauçà? Però, què sabem de Bauçà? O millor encara, què saben d’ell els qui no l’han llegit? De segur, ben poca cosa: un personatge estrany, un escriptor esquizofrènic que alguns consideraven un geni, un malalt que morí tot sol i que els veïns no se n’adonaren fins a setmanes després. I ben mirat, els que l’hem llegit però no el tractàrem en persona (i han estat pocs els que hi tenien tracte des de feia molts anys) no en sabem gaire més: no ens queda l’escriptor, sinó les seves màscares, que en el cas de Bauçà són múltiples i insòlites. L’últim Bauçà, el posterior a El canvi, no és necessàriament el millor Bauçà, però sí que és l’extrem d’una de les seves ramificacions. Perquè Bauçà és un escriptor que té branques, o millor dit, ramificacions de les seves rels (i aquí els deleuzians hi farien sortir la paraula rizoma: tiges subterrànies enxarxades entre elles). L’abast d’un diccionari és finit (el de les entrades que conté) però il·limitat (el de les seves lectures). El darrer Bauçà ja estava incipient en alguns poemes del primer Bauçà, el d’Una bella història (1962-1985). El primer títol que va donar per bo Bauçà en tenir llest el manuscrit de l’actual Rudiments de saviesa és el de Diari de l’estiu del 2002. D’acord amb el fet que no era un bon títol, però com a subtítol tampoc no estava tan malament (i més si tenim en compte que el gènere dels dietaris torna a estar de moda), sobretot si llegim en alguns versos el plantejament del conjunt com un simple diari: “Això és com un diari / de l’estiu del dos mil dos, / barrejant, però, els dies, / perquè sigui llegidor / i les noies el fullegin”. Un diari, sí, però un diari desordenat, com potser tots els que va escriure seguint la disposició alfabètica dels diccionaris. Aquests diccionaris podrien barrejar-se i tindríem el Gran diccionari Bauçà, de la mateixa manera que tenim el Coromines i l’Alcover-Moll. Perquè, com s’han de llegir, els diccionaris? La millor idea és espigolar-ne alguna entrada de tant en tant, quan fa falta. I així, de Bauçà, podrien fer-se’n infinites antologies: un Bauçà per a cada lector, per a cada lectura. Ara mateix us en faré cinc cèntims del meu: Bauçà, en els darrers anys, havia esdevingut un escriptor inabastable, tant per la tessitura com per la diversitat temàtica, i ell mateix ens ho deixà escrit: “He creat el món jo sol. / -No desbarres una mica…, / no ets massa vanitós, / afectat d’intemperància? / -És la simple veritat, / la realitat més crua. / El món existeix perquè / jo l’he fet, en la mesura / que té ganes d’existir / el més simple tallaungles, / Nord-amèrica, els carrers / de l’Eixample, les mamelles / de les zebres, un calaix / i la resta de les coses”. Bauçà escrivia per necessitat, una necessitat autoimposada, si es vol, però no menys real: “Faig poemes per encàrrec. / Si en vols un… Serà el millor. / Pots venir l’altra setmana”. I per això mateix, en una actitud absolutament moderna, Bauçà no s’està d’ironitzar sobre el seu ofici: “He llegit el teu poema. / És dolent i desolat. / No hi surt una pastora / ajupida amb un gipó / moradenc tirant a nacre. / L’he buscada: no hi és. / És el mínim necessari”. En la poesia de Bauçà hi ha espai per a tots i per a tothom. I és aquí, on paradoxalment o no, es nota la vocació democratitzadora d’un escriptor. La poesia, des de fa segles, és cosa d’uns quants -digueu-ne elits o senzillament freakies-, però un poeta -que rarament pot arribar a tothom- pot fer que tothom, totes les classes socials, totes les regions, totes les ètnies, tinguin veu pròpia en els seus versos. Vet aquí una de les grandeses de l’obra de Bauçà: ell, el més misantrop dels escriptors, és també el més democràtic: “No voldria tenir res / que fos meu en exclusiva. / Jo voldria que ço meu / fos de tots. Suposaria / que el nivell de cada humà / fóra altíssim. Aleshores / pensar en la propietat / fóra absurd, innecessari”. Per una banda, hi ha moments en què el jo líric se’ns mostra autoritari i tirànic, obertament antipàtic, dogmàtic i antisocial. En d’altres, aquest jo se’n fot d’ell mateix, o senzillament desapareix per donar veu als múltiples personatges que habiten l’obra de Bauçà: personatges anònims o no, rurals o urbans, originals o arquetípics, que habiten aquests versos de la mateixa manera que vianants de tota mena transiten pels carrers d’una gran ciutat: “-Mare, jo vull anar a Hollywood. / -Però aquí hi ha de tot, / filla meva. -Però manquen / els artistes. -I què dius? / N’hi ha mils. -Sense feina, / molt dolents. L’Ajuntament / no els contracta ni per festes. / -De què viuen mentrestant? / -Fumen porros sota els porxos”. En la seva darrera època, Bauçà s’abocà a l’escriptura amb una urgència i necessitat insòlita, també -és just dir-ho-, amb un cert abandonament: potser es tracta simplement d’un estil tardà, de l’estil que els queda als que ja han definit formidablement tota una manera de fer. Les repeticions de temes i de trucs són freqüents, i els estirabots, previsibles. Dit això, hi ha en aquest Bauçà moments brillants, vertaderes troballes de la imaginació pura. alguns temes ja tractats Bauçà a Rudiments de saviesa, torna inevitablement a temes ja tractats amb profunditat en la seva obra anterior: l’obsessió pels Estats Units, el destí dels catalans, l’exili voluntari a l’Eixample i la grandesa dels somnis com a activitat humana superior. De tot això Bauçà ja ens n’havia parlat a El canvi, Els estats de connivència i Els somnis, per citar només les obres més properes. En aquest sentit, aquest darrer llibre funciona en certa manera com un annex, que afegeix algunes entrades de darrera hora per a temes ja introduïts i definits prèviament. Alguns dels poemes més bells d’aquest llibre són els dedicats novament, com en el llibre anterior, als somnis: i és que la figura del Bauçà misantrop i antisocial troba en els somnis un espai de llibertat insuperable: “Anar als somnis és com si / em fiqués en un cinema / dels d’antany. Estic segur / que tot hi serà magnífic, sempre nou, engrescador. / La cinematografia / ha perdut i s’ha encongit / fins a esdevenir una sèrie / de la televisió. / Això fa que els somnis siguin / un miracle. Jo no puc / evitar llur encanteri”. Bauçà no deixa, en definitiva, de ser el mateix Bauçà de sempre: tossut si cal, ferm en els principis i segur en la dicció. Els temes són variats i recurrents; els versos, mesurats però flexibles. Aquí i allà trobem encerts magnífics, i versos que la condició pòstuma del llibre fa que llegim de manera diferent, com un veritable testament literari d’un dels escriptors més destacats de les darreres dècades: “-Jo tindré una mort digníssima… / N’estic convençut. -Per què? / -M’hi preparo. Temps enrera / no hi pensava: era un boig. / Just ballava amb les bergantes”.
Article publicat a “El País” el 02/06/05 per Perejaume
Bauçà, el poeta que predica amb l’Eixample
Tota l’obra de Miquel Bauçà i en especial els seus darrers llibres produeix al lector un efecte d’amplitud torbadora, de gairebé inclemència verbal. No és, doncs, del tot estrany, i menys encara en una literatura com la nostra, la migradesa d’estudis, sobre una obra que es resisteix, que viu de resistir-se’ns, com si estigués escrita des d’una perspectiva externa a la mateixa percepció que, a dia d’avui, els seus lectors en sabem tenir. Com si per més que ens increpi, per més que ens rendeixi i sedueixi, ho fes de tan enfora, que ens depassa pronunciar-nos-hi. Certament, amb una poderosa però indeterminable autoria, “per fina força” —com diria ell mateix—, l’escriptura de Bauçà incorpora un amplíssim atzar, darrere el qual l’autor s’amaga de poder ser abastat. Com si fossin les mateixes coses que s’anessin posant en l’ordre que ell els hi troba. En l’ordre que ell els hi obre amb una mà forta i un braç poderós a mercè d’una escriptura que tot el que té d’escaient ho té d’imprevisible. Un ordre sintàctic en el qual el sentit és progressiu i la incertesa és progressiva, i es freguen l’un a l’altre en el mateix doll de lletra, i s’esmolen i brillen. Tant és així que, en plena lectura, les grans llambregades als flancs del que llegim arriben fins on molts pocs escriptors les han fet arribar. I aquesta experiència és tan viva, tan estranyada i excepcional com si, en llegir, compartíssim la pròpia sorpresa que en té l’autor, el qual, a mig Carrer Marsala, exclama: “No és meravellós d’haver arribat fins aquí? Sí”. No és pas que l’obra publicada de Bauçà sigui una obra gaire extensa, però així i tot en fa la impressió. Bé sigui per condensació i plegament dels materials —cas del Carrer Marsala o d’El vellard / L’escarcellera—, bé sigui pel seu desplegament i per la seva forestal combinatòria —cas d’El canvi i dels altres llibres alfabètics posteriors—. A aquest efecte òptic d’extensió, també hi contribueix un registre de llengua molt dilatat, que combina indiscriminadament expressions genuïnes, arcaiques o de rabiosa actualitat, rases o cultes, generals o localíssimes. Deu ser aquest registre panoràmic de la llengua el que fa que Bauçà s’aturi, de vegades, davant de paraules recòndites, gairebé desvalgudes de no fer-les servir, i els tregui i els doni tota la vida que pot, que el text on les posa sembla ben bé que sorgeixi de i per trobar-los-hi un ús. De fet, aquests textos, a través de l’ús que en fan, acaben definintnos les paraules, a la manera d’aquells exemples que donen els diccionaris on figura una paraula perquè puguin ajudar- nos a explicar el seu valor semàntic o gramatical. En realitat, com si el seu autor ens parlés amagat rere tota una llengua, no costa gaire de trobar, en aquesta obra, diversos atributs de diccionari. No únicament perquè Bauçà, en els seus darrers llibres, d’altra banda tan compendiosos, hagi ordenat les entrades alfabèticament sinó per una convivència prèvia i consubstancial amb els materials d’aquesta llengua. Agafem un text d’Els estats de connivència: “Mira l’arbre amb els rellucs. | Mira com relluu, relluca’ls”. I veurem com, al diccionari Fabra, en una aglomeració semblant al poema de Bauçà, hi ha la paraula ‘Relluc’ (nou rebrot o lluc que treu una planta), i a continuació el verb ‘Rellucar’ en el sentit de rebrotar i el verb ‘Rellucar’ en el sentit de remirar, i després ‘Relluent’ i ‘Relluir’ (resplendir; mostrar-se amb esclat). L’abast alfabètic a banda, també el flux d’escriptura pretén de ser vagarós, general i el més autònom possible. Els llibres són plens de consignes en aquest sentit: “Tot es va component per si mateix, jo ja puc desentendreme’n”, “Hi ha una inèrcia en el parlar”, “I que tot hi col·labori”, etcètera, etcètera. Aquí, del que sembla amagarse l’autor és de decidir. Com si es deixés portar maquinalment, entreabandonat en el mateix ordre que encerta d’escriure. Tot allò que, en definitiva, ha de trobar realitat final en els somnis: la narrativa pura dels somnis. La sobirania paradisíaca dels somnis a mans d’aquell que “dorm professionalment”. I, per al qual, “És als somnis a on surt | el volum de la nostra ànima, (…) | Tots els somnis no són més | que narracions esplèndides, (….) | No perquè vulguin dir res | d’esotèric o culpable. | Són la revelació | de la vastitud de l’ànima | en estat de llibertat” (Els estats de connivència). Sens dubte, aquest aclucament de l’activitat a mans de la narrativa pròpia dels somnis constitueix l’assoliment essencial dels llargs enfilalls d’heptasíl·labs que estiben tota l’obra última de Bauçà. De fet, aquesta forma mètrica s’emporta, gairebé, tota l’obra en vers de l’autor (completament tota a partir dels primers anys vuitanta en què rescriu, en heptasíl·labs, el llibre Una bella història). El martelleig, la palpitació mecànica del conjunt, és extraordinari. Confluent, ressonant, murmuriosíssim, el conjunt heptasil·làbic complet vibra com una gran forma d’oració, com una gran forma percudint en la realitat immediata i en l’espai exterior, enfora i endins de la borniassa que l’adorm, com una gran forma anestèsica i vigilant alhora a mercè dels somnis. En el Llibre del desassossec Fernando Pessoa escriu: “Les coses somniades només tenen el costat d’aquí… No se’n pot veure l’altre costat… No s’hi pot fer un tomb al voltant… El mal de les coses de la vida és que les podem anar mirant per tots els costats… Les coses dels somnis només tenen el costat que en veiem…Tenen una sola cara, com les nostres ànimes”. A Rudiments de saviesa Miquel Bauçà hi afegeix: “La perfecció existeix | són els somnis, que són fora | de la nostra voluntat, | no sotmesos a cap càlcul”. I més enllà: “El meu mètode d’escriure. | Primer escric un vers sencer, | i un altre, fins a trenta. | Fins i tot, poden ser cent. | S’estan calms a la pantalla. | Poso el cap en el coixí | i m’adormo. Després torno | a llegir el primer de tots. | Si aquest me’n diu un altre, | l’hi escric. Si s’esdevé | que no parla, l’abandono”. Així doncs, aquest autor acotxat pels propis somnis, aquest autor entaforat rere de tot de la llengua, aquest autor que sembla que s’amagui de triar, que s’amagui de fer, és el més gran amagat que coneixem. Com sigui que la resistència a un sentit immediat de tota la seva obra i la resistència mediàtica que el propi escriptor va practicar en vida, es reforcen mútuament, exemplars, travades. Fins al punt que no passa un fil de lletra entre l’estil de vida i l’estil d’escriure d’aquest gran amagat que predica amb l’Eixample. I ho fa com un eremita que, d’allà estant, s’adreça a la humanitat —als parisencs, als teutons, als americans, als catalans…—. Una imatge nova d’eremita reclòs a la Tebaide dels blocs de l’Eixample i connectat a la CNN. Un eremita, però també un panoramista, més ensotat que enlairat, però panoramista així i tot. Un guaita panoramista que s’amaga professionalment. Tan professionalment que devem ser davant d’un dels autors que ha aconseguit de contrasignar, de més endins estant i d’una manera més recòndita, aquest món enfollit per la comunicació, per la divulgació, per la publicitat… Per tal com en la seva figura s’apleguen totes les formes d’ocultació: les de la cultura sagrada —l’entenebriment i la reclusió—, les de la cultura agrària —la sembra— i les de la cultura urbana —l’anonimat—. I és per això que dic que predica amb l’Eixample. I és per això que se’ns imposa, el que predica, ple de vigoria, de molt endins estant. Amb un plantejament d’agrarietat, fóra lògic de concloure que la seva obra ens incumbeix, que, en tant que amagada i llavorera, és feina nostra d’ufanar-nos-hi, perquè ella pugui arborar- se i guanyar braç a través nostre. Fins i tot fóra lògic de plantejarnos si una obra amagada en un context tan divulgat, tan exposat i regirat com el present pot arribar a germinar en algú o en algun lloc, o bé està condemnada a moure’s, a engrunar-se i a perdre’s. Però l’obra de Bauçà depassa l’agrarietat, s’endura, practica l’“endurança” i, rebel, capgira lamateixa agrarietat, l’oculta, com si, ara com ara, llevés rel enfora per créixer encara més endintre, més enfonyadament, tal com ho deixa escrit el seu autor a Notes i comentaris: “Triomfant, | dins l’obscuritat, | sembro una planta”. Així.
Article publicat a “El País” el 17/02/05 per Bernat Puigtobella
Un esmorzar amb Miquel Bauçà
Miquel Bauçà ha mort com havia viscut, i com ell mateix en els seus escrits s’havia imaginat que moriria. A El Canvi eleva la mort solitària a la categoria de concepte i hi dedica tota una entrada: “Morir-se sol: Evidentment, és un tabú, no sé si pertot arreu. A l’Eixample, estic ben convençut que molts vells cònjuges es suporten a causa del terror que els inspira la idea. Per tal d’evitar-lo, fan moltes animalades, fins i tot la pitjor de totes: convertir-se volenterosament en cadàvers vivents, malgrat l’insult diari dels veïns”. I més endavant conclou: “Millor morir-se sol, realment”. Abans que Bauçà se’ns converteixi en mite, convindria evitar els reduccionismes. Bauçà no era ni es considerava un poeta maleït. L’adjectiu maudit és un epítet decimonònic i démodé, que Bauçà hauria qualificat de parisenc i repugnant. Bauçà escrivia per entendre’s a si mateix i per ser comprès: “Un escriptor escriu per als altres, encara que s’hi negui i ho negui, sense tenir una idea clara sobre qui poden ser els altres”, diu a El Canvi. També és erroni reduir Bauçà a un cas patològic. Si hagués estat només un esquizofrènic, segurament ara no estaríem parlant de la seva obra. Tampoc es considerava misantrop: “No menystinc la resta d’homes, car em menystindria a mi”, diu a Els estats de connivència. Fos quina fos la seva condició, Miquel Bauçà fa una obra extraordinària i defineix l’excepcionalitat que pateix en els seus propis termes: “L’excepcionalitat és l’últim recurs que he trobat per explicar el meu cas, ja que no disposo de cap referent o referència on pugui encaixar-m’hi. La meva aparició es va produir en un moment excepcional i en un territori excepcional, en el si d’una tribu no menys singular. (…) Quan dic excepcional vull dir: haver nascut en un moment de canvis pregons i generals”.A continuació podeu llegir una conversa mantinguda amb Bauçà l’any 2001, arran de l’edició d’Els estats de connivència, i transcrita unes hores després d’haver estat amb ell: Miquel Bauçà sol citar-me a les nou del matí al bar Estudiantil de Ronda Universitat. Acostuma a ser tan puntual que mai sóc a temps de convidar-lo a la primera cervesa perquè el cambrer de la terrassa cobra tan bon punt li ha servit la consumició. Bauçà seu, invariablement, a la terrassa, impertorbat pel trànsit bulliciós de la ciutat. Fuma tabac negre. No sabem on viu, ni el seu telèfon, però ens comuniquem a través del seu apartat de correus. Avui fa vent i la terrassa de l’Estudiantil, oberta als quatre vents, no és el lloc més adequat per revisar les galerades d’Els estats de connivència.
Pregunta. ¿Per què em cita sempre al bar Estudiantil?
Resposta. Fa més de quaranta anys que vinc a aquest bar, des que vaig arribar a Barcelona. Des d’aleshores que hi ha els mateixos cambrers i no s’han barallat mai. Em sembla insòlit i admirable. Per això vinc aquí. És un cas únic. Si això passés a Perpinyà aniria cada dia a Perpinyà. ¿Com teniu el llibre?
P. L’edició porta feina. Hi ha coses que no podem decidir tots sols sense consultar-l’hi.
R. Ja et vaig dir que podies eliminar tot el que no s’entengués.
P. També hi ha poemes sencers que apareixen repetits. ¿És voluntari, això?
R. Ja els podeu eliminar. Deu ser un error informàtic.
P. I per què ens hem trobat que totes les conjuncions “i” apareixen en majúscula, “I”.
R. Això és culpa de la indigència d’aquest país. Com que no han traduït el word al català he de fer servir el word anglès.
P. L’altra dificultat és que el llibre fa ara mateix 700 pàgines de galerades, que un cop paginades poden arribar a mil pàgines de versos heptasíl·labs.
R. Ja us vaig dir que ho editéssiu a doble columna, com si fos un missal.
P. Ens agradaria que concedís entrevistes, encara que siguin escrites…
R. Preferiria evitar-ho… però si ha de ser així, no m’enviïs ningú que no s’hagi llegit el llibre.
P. Són gent seriosa: Jordi Puntí, Julià Guillamon, David Castillo… Jo els passaré les galerades i ja veurà com estaran al cas…
R. Millor que no els donis galerades. Espera’t fins que el llibre sigui un fait acompli i aleshores envia’ls un exemplar. Bauçà parla a poc a poc. De tant en tant la conversa s’estanca. La transcripció d’aquest intercanvi es llegeix en tres minuts però correspon a tres-quarts d’hora de conversa.
P. ¿Què vol dir quan parla dels estats de connivència? ¿Què és la connivència per a un senyor com vostè, que no es fa amb ningú, que no es prodiga en societat, que no entra en cap mena de joc…?
R. És la connivència que veig en els meus conciutadans cada matí quan surto al carrer. La connivència és el pacte amb l’enemic…
P. ¿És una cosa individual o col·lectiva?
R. Tant pot ser una cosa com l’altra.
P. Jo havia entès que quan parlava de connivència es referia a un estat mental posterior a El Canvi, un estat en què els catalans ens podríem entendre sense haver de dir certes coses… i ara, tal com ho diu, sembla que m’estigui parlant de claudicacions.
R. La claudicació és una submissió voluntària i declarada. La connivència, en canvi, demana la complicitat amb el botxí.
P. Hi ha un conformisme generalitzat…
R. En aquest país hom parteix de la misèria i tot el que ens donin és a més a més. Si jo fos el president de la Generalitat, en lloc de reconstruir el Liceu i fer aquesta carretera de l’eix transversal, hauria pagat el Bill Gates perquè fes el word en català.
P. No em faci riure.
R. Un altre exemple: un dia, ja fa uns mesos, em vaig despertar i em vaig adonar que feia més de vint anys que no anava a Sabadell. Jo havia tingut relació amb en Joan Oliver; ens havíem escrit cartes. Vaig agafar el tren fins a Sabadell i vaig anar a l’Ajuntament a preguntar pel Joan Oliver, que ja feia temps que era mort.Volia parlar amb algú que l’hagués conegut, però a l’Ajuntament no me’n van saber donar raó. Em van dir: “Vagi Rambla avall fins que vegi un edifici a mà esquerra que du el seu nom”.
P. El Casal Pere Quart. És un centre cultural.
R. Això mateix. Hi vaig anar i vaig preguntar si sabien coses de Joan Oliver. La senyoreta que em va atendre em va dir que m’esperés. Vaig estar més d’una hora assegut en un banc, esperant que algú em vingués a dir alguna cosa. Mentre esperava vaig poder sentir una conversa entre una professora de català i una immigrant que parlava castellà. La professora li deia: “Usted no se preocupe que va a aprobar igualmente”. Aleshores vaig entendre tota aquesta fal·làcia de la normalització…
P. Són estats de connivència.
R. Els nostres enemics no ens han entès mai. Els catalans no som avars. L’autèntic avar és aquell que no fa una cosa, que no fa res, per por de no saber què farà un cop feta aquesta cosa. I fa coses trivials per figurar que treballa. N’hi ha molts, d’aquests. Tot el que fem, els catalans, ho fem de debò, per això desconcertem els nostres enemics, que confonen fer amb figurar. I es fan un embolic.
P. A El Canvi diu que els catalans fem puntes de coixí.
R. Cadascú fa la seva labor. El més greu és que pensem que estem fent un treball d’alta enginyeria política. Ho veig per la cara de pasqua que fem tots. És comprensible, perquè mai no ho havíem pogut fer tan ben escarxofats. La llàstima és que sabem que aviat s’acabarà, però ens consola de pensar que ningú no ens castigarà per aquesta malifeta.
P. ¿I Mallorca?
R. Mallorca ha caigut en el provincianisme més absolut. No hi ha res a fer. Tota la culpa és del Jaume Vidal Alcover. Una ratxa d’aire està a punt de fer volar les galerades, però Bauçà posa la mà sobre el tou de papers abans que el vent s’emporti cap full.
P. ¿D’on li ve aquesta mania contra els francesos?
R. Els francesos ens han embrutit amb la novel·la. A París, totes les porteres tenen dues o tres novelles escrites i a punt per publicar.
P. Veig que la novel·la ja no li interessa gens.
R. La novel·la és un gènere decimonònic. Començo a llegir una novel·la i a la quarta pàgina ja sé com acabarà. Als escriptors del segle XIX se’ls pot perdonar perquè aleshores no hi havia serials de televisió. Publicaven els llibres per capítols, en fulletons. Madame Bovary es va publicar així.
P. Havent llegit les seves obres de narrativa, com Carrer Marsala o L’estuari, no em sorprèn aquesta crítica de la novel·la. Vostè no és gaire partidari de trames enrevessades. Des d’El Canvi sembla que només cregui en l’ordre alfabètic, com si fos l’única manera disponible d’ordenar els pensaments.
R. La novel·la és una cosa falsa. Res comparable a l’exactitud dels somnis.
P. D’això ja en parlava molt a El Canvi. ¿Com va l’escriptura d’Els somnis?
R. Els somnis són l’únic que, ara per ara, m’interessa. El somni és un estat mental moltmés revelador que el que puguem viure desperts. Ara mateix estem parlant tu i jo aquí i encara no sé si aquesta conversa és plaent, agradable, o m’estàs tocant els collons. Fins que no somnies, no entens de debò què t’ha passat. El problema és que els somnis no es poden explicar. Tot això de Freud ha estat un desastre. És absurd voler remetre els somnis a un trauma infantil, quan el somni és precisament l’única llibertat que ens queda.
P. A mi em costa recuperar i lligar els somnis que tinc, un cop m’he despertat.
R. Hi ha gent que no ha somniat en sa vida. ¿Com pot somniar un home casat, que es desperta a mitjanit i es troba que té la dona al costat? Per somniar s’han de donar certes condicions. La majoria de teories al voltant dels somnis són disbarats. Encara trigarem molt a entendre tot això. La llàstima és que no es puguin filmar els somnis…
P. ¿Escriu tot el dia, vostè?
R. I també de nit. A vegades em desperto a mitjanit i emposo a escriure.
P. ¿Llegeix algun diari?
R. No llegeixo cap diari, res de res.
P. ¿I la tele?
R. Tampoc.
P. A El Canvi deia que mirava la CNN.
R. D’això ja fa molts anys. Ara miro les televisions alemanyes, que és el que ens ha de venir al damunt…
P. ¿I a Mallorca, encara hi va de tant en tant?
R. No em cal anar-hi per res. En tinc prou amb mirar la televisió alemanya per saber què passa a Mallorca.
Article publicat a “El País” el 17/02/05 per Joaquim Molas
Miquel Bauçà ja ha entrat en la llegenda
Bauçà ha mort com, de fet, va viure: sol, completament sol. I la soledat d’aquesta mort, amb les seves puntes de misteri, no ha fet sinó confirmar, reforçant-la, la seva llegenda. El vaig conèixer quan tot just acabava d’arribar a Barcelona i quan, amb Una bella història, acabava de guanyar un premi, aleshores important, i avui, desaparegut, el Salvat-Papasseit de Josep Pedreira. O d’Óssa Menor, tant se val. El llibre, i el personatge que hi havia al darrere, ens va produir, en aquell món tumultuós i rebel dels seixanta, un fort impacte. En Castellet i jo vam clausurar la nostra Poesia catalana del segle XX amb poemes seus. I jo, pel meu compte, vaig fer una ressenya del llibre en el número u de “Poemes”, la revista, avui massa oblidada, de Joan Colominas. Aquells anys, Bauçà, tot just sortit de la ruralia mallorquina i d’un orde religiós local, no sé quin, ja molt tancat sobre ell mateix, anava errant, com perdut dins una selva insondable. Parlava poc i amb veu, si no ronca, baixa, mirant sempre a terra, mai als ulls. I solia anar, com buscant refugi, de casa en casa dels que triava com a amics. O coneguts. En Joaquim Horta, amb qui casualment vaig parlar d’ell, quan ja era difunt, sense, però, que ho sabéssim, em va contar que, cada matí, es presentava a casa seva a l’hora d’esmorzar. I demanava esmorzar amb ell. La meva mare, una dona, si no oberta del tot, afable i acollidora, se sentia incòmoda amb dos dels meus amics que, de tant en tant, venien a casa: Blas de Otero i Miquel Bauçà. Tots dos venien d’improvís a mig matí, o a mitja tarda, i si jo no hi era, decidien, decebuts, d’esperar-me. No tenien res a fer, i en el fons, no tenien res a dir-me. Però esperaven. S’asseien al despatx, com unes esfinxs egípcies que miren, mudes, l’infinit. De vegades, la meva mare, neguitosa, els anava a veure i intentava d’establir conversa. “Quin temps que fa!”. O: “Sembla que tarda molt”. I tots dos contestaven amb un giravolt de la mà. O dels ulls. I potser, a tot estirar, amb uns vagues monosíl·labs. Bauçà va fer esforços per adaptar-se, si no als nostres hàbits, al bull de la vida literària. O això vull creure, al cap dels anys. Va assistir a les reunions meitat poètiques, meitat polítiques que en Joan Colominas organitzava, clandestinament, a casa seva i fins, en alguna ocasió, hi va llegir versos. I, juntament amb en Colominas i en Josep Massot, va iniciar els estudis de lletres, que, si no m’equivoco, va deixar penjats. Suposo que va ser aquí, a la universitat, on va conèixer Antoni Comas, amb qui va lligar una bona amistat. Comas, per exemple, el va contractar per fer una sèrie d’articles per a un diccionari de literatura que dirigia per a la casa Salvat i que no ha vist mai la llum. Des que vaig saber la notícia de la mort, se m’encadenen els records. Quan les Edicions 62 van iniciar una col·lecció específica de poesia, L’Escorpí, els qui la dúiem el vam posar a la primera llista de possibles col·laboradors. I, com a resposta, Bauçà ens va donar, i no exagero, 500 o 700 poemes, alguns certament mínims, però d’altres d’una relativa extensió, en llargues tires d’un paper aspre i grogós. Per raons òbvies, l’editorial, davant aquesta allau, va creure oportú de fer la tria que el poeta no havia fet. I me la va encarregar a mi. Alguns poemes eren densos, brillants; d’altres no semblava sinó que es fotocopiessin entre si, i d’altres, en fi, eren mig geperuts. Vaig invertir moltes hores llegint- los i rellegint-los, descartant-los o fitxant-los per tornar-los a descartar quan en fitxava de nous. El resultat va ser esplèndid, però, no sé per què, el recull va quedar congelat. Si recordo bé, el darrer cop, o un dels darrers cops, que el vaig veure va ser a Madrid. I, de fet, de rebot. Em va dir: “He canviat”. I em va contar els seus nous projectes, no, ja, literaris, sinó agrícoles. Més exactament: de compra i venda de maquinària agrícola. Un bon dia, va trencar el seu joc habitual d’aparicions i desaparicions. I va desaparèixer sense deixar rastre. A partir d’aleshores, només m’arribaven de tant en tant, com un eco, els seus fets i els seus dits fossin, o no, extraordinaris. Va començar a inflar-se el catàleg dels seus llibres. I em vaig quedar, simple lector, amb els llibres.
Article publicat a “El País” el 17/02/05 per Biel Mesquida
Bauçà o el mar és la terra Barcelona 1964-1969
Aquests anys foren decisius per tot un conjunt d’estudiants universitaris mallorquins que vivien a Barcelona. La capital de la cultura catalana se’ns obrí d’ampit en ample i ens mostrà tot allò que desitjàvem saber i que l’ensenyament espanyolitzat de la dictadura franquista ens havia amagat i prohibit. Aquells jovençans i tendres mallorquins de Barcelona començàrem a fer cursos de llengua catalana —que havíem après en l’absoluta clandestinitat—, llegírem els clàssics i els contemporanis catalans, assistírem a conferències i seminaris sobre cultura catalana, coneguérem els caps clars —des de Joan Oliver a Josep Pla, des de Ramon Aramon al duet Castellet-Molas i un llarguíssim etcètera—, ens férem amics dels membres de la Nova Cançó i participàrem en les lluites de nombrosos fronts culturals nacionals així com fórem part dels fonaments de la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona i la històrica Caputxinada. Nadal Batle —que fou el fundador de la Universitat de les Illes Balears—, Sebastià Ramis —pintor—, Guillem Simó —poeta—, Joan Mir —economista—, Valentí Puig —escriptor—, Llorenç Mestre —informàtic—, etcètera, són alguns del noms que primer se m’ocorren d’una penya que anàvem a dinar a Can Juri i jugàvem al dominó i a les cartes al bar El Coto del carrer del Carme. En Miquel Bauçà n’era un dels membres més singulars: perquè xerrava poc, havia publicat un poemari mític per a tots —Una bella història— i li agradava jugar a la maquineta del milió. Sé que l’escoltava com a un germà gran, li mostrava els meus esborranys de poemes i record que em batejà com a “poeta agrícola”. En unes trobades a la Residència d’Estudiants Sant Antoni, en Bauçà ens va fer una lectura de poemes i vaig saber que em trobava davant un ver mestre. Després en veiérem a Palma —a les lectures poètiques clandestines de Can Josep Maria Llompart de la Penya—, a l’oasi paradisíac i llibertari de la Barcelona dels setanta i, finalment, a les jornades de Literatures Submergides de Reus de 1991. En aquestes jornades vaig estar, amb la pintora Lurdes Sampol i l’editor Xavier Folch, aferrat hores i hores al seu costat. Allà vaig veure i sentir que en Miquel havia convertit tota la seva vida en literatura. Vivia i parlava com un ver poeta, com un ver profeta. Vida i literatura s’havien fet u. I Bauçà practicava una literatura que sabia a les clares que en el principi fou l’emoció, que cal omplir d’altes tensions els mots, que el poeta és un jardiner de planters de frases noves de trinca, que la polifonia dels pensaments es basteix dins els versos d’unes enciclopèdies singulars on la bellesa i la saviesa són sinònims. La llengua bauçaniana és un català empeltat amb l’avior de les músiques verbals felanitxeres i construït amb les arquitectures d’un gran inventor de formes. Des de la seva mort el groguisme habitual i quotidià insisteix en qualificatius sensacionalistes del poeta. Des d’aquí vull grafitejar per totes les neurones del lector que es deixi de bajanades i s’enfonyi a la terra —que és el mar— inacabable de la seva lletra bategant, de l’epifànic monument bauçanià, que ens donarà aliment del bo pels segles del segles. Llegeix Bauçà i desconfia de les imitacions!
Article publicat a “El País” el 17/02/05 per Andreu Manresa
La desaparició del poeta invisible
L’escriptor mallorquí tot just traspassat Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 1940-Barcelona 2004) va fer una estratègia perfecta d’invisibilitat vital i d’absència meditada als contorns de la societat de les lletres. L’objectiu era crear sense noses ni embulls. Ho deixà tot dit, una obra alçada en pedra viva per esdevenir perdurable, picada per superar els solcs de les modes, els mots balders i gests d’escenaris fugissers. Emperò el selecte club del mercat dels lectors en català resta ara gairebé sense exemplars a l’abast de les migrades tirades de llurs potents llibres, fets en la llengua vella i neta dels espais de la seva tribu, amb un microidioma d’identitat, uns xerrars “…dins una illa relativament petita. La meravella del meu territori natal era que a part d’aquest microidioma hi havia quantitat de microclima”, Bauçà dixit. Sense la televisió que ell tant ressenyava i els accents i formes del català distint dels pobles fronterers, la llengua de Felanitx tendria un diccionari propi, creia Francesc de B. Moll als cinquanta. El poeta no s’ho demanava. Dimarts passat a deu llibreries triades a Barcelona i Mallorca era quasi impossible comprar dos títols distints de llur porgada producció. Era un escriptor de culte, el líder de molts d’altres escriptors en experiment o consagrats. La llegenda de la seva existència i la mitificació de l’univers poètic i narratiu no estan esquinçades per la banalitat. Vet aquí un entotsolat voluntari que tenia una indústria secreta i privada, per a fondre i trempar l’acer dolç de la bellesa. L’home que va estar sencer en la seva obra, va tenir una mort també sencera, congruent, invisible, com perfilà d’ençà el seu poemari fundacional, on es bastí la seva fama d’autor singular: Una bella història, de 1961; després vingué la notorietat gruixada al prim volum narratiu d’estrena Carrer Marsala (1985), que restà desfermada fins l’apoteosi torrencial al gras quadern alfabètic El Canvi (1988), un relat antiplanià, sense voler potser, ell que poca inventiva i emoció descriptiva posava als marges de la frase i als soterranis dels vers. “No ens haguéssim cregut mai que ell fos una persona important, era discret, sigil·lós, ‘hola, bon dia i adéu’”, explicà abans d’ahir un veí seu de Barcelona, que desconeixia la seva identitat i també la dèria d’escriptor voluntàriament isolat. “Sortia cada dia, entre les 9 i les 10 del matí, amb una bossa-motxilla i tornava a l’hora de dinar, cap a les dues. No duia llibres. Les tardes no sortia mai. Ara sí, estava més gros, més gras, que com s’ha vist a les fotos publicades per la mort. Duia barba, mitjanament llarga, sempre bigoti”, observa l’observador de l’anònim habitant de l’Eixample. Bauçà pregonà: “Un poeta, poc després de néixer i haver passat per l’alcaldia o la Parròquia per tal de registrar-se, hauria de desaparèixer del mon del vivents: no vull dir que s’hagués de morir, però que pogués prendre una forma incorpòria, invisible per a llur paisans”. Expirà al llit, d’un atac de cor, segons explica l’autòpsia, a casa seva al clos refugi d’un tercer pis sense ascensor ni bústia pública d’una finca antiga al carrer Marquès de Sentmenat de Barcelona. L’extinció de l’eremita esdevingué abans de Nadal del 2004. Ell havia aterrat a la metròpoli continental feia quatre dècades per estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat, després de passar l’adolescència al seminari: “El pare, home molt temerós de Déu, havia convingut de lliurar-me a una secta de devots varons pagesívols, encara amb l’ardor d’haver guanyat la guerra”. Escriví i viví en un ordre especial, únic. Feia 20 anys era un professor jubilat prematur per malaltia. La mort, deia, “…sortosament, és un tema que mai no m’ha preocupat ni interessat. Com el sexe, és vulgar de fer-ho”, emperò la seva delectació per obtenir “una forma incorpòria” no l’escapçà de fer i refer idees i sentències poètiques, de manera circular, com la corda de l’ensaïmada, girant al voltant d’ambdues coses centrals a l’existència dels humans —Eros i Tànatos—, que feia veure que ignorava. “Aquest senyor l’havia vist dues o tres vegades darrerament, sembla que anava d’incògnit. Era un tipus sigil·lós, normal, sempre discret al bar. No es feia amb ningú”, indica la madona del casino de s’enfront de la casa del poeta, el taulell/dic de les ampolles per a llevar la set, un indret que albirava l’ermità tot dret des de la finestra del seu amagatall lloriguera, al pis. Segurament, l’habitacle que fou l’escenari de la rara mort era tal qual el que habità amb desordre meditat a la seva rulot de Felanitx, als finals dels anys vuitanta, a foravila, quan retornà al micropaís per fer una mina-cova-poema a la grava, per on tresquen les arrels, davall als paranys de la infància, a la selva per on encalçava mots i bestioles verbals i certes. Als anys cinquanta duia una plagueta i un llapis a la butxaca per apuntar quanta dita, glosa, imatge o paraula lluminosa sentia dir als nadius pagesos, com ell. “Vaig poder viure a l’Eixample, perquè vaig poder fugir de l’ergàstul on vivia: una mina abandonada, | a rampeu d’un breu pujol”, dibuixà. “La mort d’un poeta no té res a veure amb la d’una persona corrent que es mor calmosament, gairebé com qui compleix un deure”, medità “un poeta, com tot el que fa, en fa un gran què”, com llur desaparició, tràgica i misteriosa, que fou un silenci després de 40 dies en un buit administratiu, judicial i policial. El cos de Bauçà fou descobert el 3 de gener —ja duia setmanes fent-se malbé— i fins al 10 de febrer no transcendí la notícia, no ho va saber el món i la seva filla se’n temé quan la premsa ho divulgà. El poeta era a punt d’anar a la fossa comuna com un ignot, el cercle s’hagués clos. Aprincipis de desembre els flaires d’extinció passaven per davall la porta del pis, les incògnites foren comunes a l’escalera —com diuen a l’idiolecte felanitxer bauçanià, que xerren d’estiragassons en lloc de pèsols, parlen de safanats, babaus i espeltres, déus, deures i deutes amb una é. A la finca se’ns relatà que s’avisà més d’un pic a la policia sobre la circumstància i l’absència del poeta; els agents comparegueren, digueren, i advertiren que si no tenien denúncia de la desaparició de l’adult o constància d’un infortuni no podien esbotzar la porta. Un testimoni detalla: “La denúncia es repetí, passà el Nadal, perquè el rastre era dens, no hi havia senyals de vida, ningú de la família donava compte ni notava l’absència. Passat cap d’any, una senyora alertà directament al cos de bombers, i, amb els mossos d’esquadra, obriren el pis i trobaren la feta. A les sis de la tarda del 3 de febrer es féu el trasllat del cos mort —gros— del poeta mort. El pis ha passat més d’un mes precintat, sense que ningú vingués. Mai no se sospità la seva fama literària; al contrari, crèiem que era un solitari, un ningú, sense relacions. No demanà ajuts, ni quan hi hagué crulls i humitats”. Miquel Bauçà, en Maravell, gaudia de “la meravella de la destrucció del temps”, badava i viatjava per molts canals de televisió i deu ser l’autor català contemporani que més ha mentat l’electrodomèstic universal. Creia que els periodistes podien dir “que practiquen l’ofici més antic del món”, uns traductors jurats actuals, d’un “ofici intersexual” que “residia en un do natural: d’entendre, resumir i empaquetar”. Una investigació sobre la lletra impresa de Bauçà dóna instants rars.No hi havia raó de l’existència de la seva obra poètica a les llibreries Catalònia/Corte Inglés Portal de l’Àngel/quatre llibreries de vell i d’ocasió del casc vell de Barcelona/ La Central delRaval/Documenta… res de res, “exhaurit”, mentre que a la seu primera en tenien un de reservat. Ni a Laie del CCCB. A l’Espai Mallorca en tenien al mostrador.A d’altres botigues raonaven igual: “Cap ni un llibre/ s’agotà/no en tenim/n’esperem/és un autor de culte i de minories”. En una llibreria antiquària demanaven 150 euros pel llibrot Poemes, edició de 200 exemplars de Vic, de 1973, poesia curta i visual amb imatges de Jordi Sarrate. Els seus epitafis eren avinents: “Viure si no és tot sol, no és viure: és una altra cosa”, i podria afegirse: “La duració la vida es factícia”. Tot i que l’escriptura rajava directa: “Aquest llibre (El Canvi) està escrit per un autor inexistent, dedicat a una tribu inexistent (…) La modernitat, el futur, serà inexistent o no serà”. “Jo relaciono la felicitat amb una mena d’estultícia”. “Ens morim sense saber-ho”, anotà. Vivia clos “al districte més segur de la ciutat” i delectà “quin bé poder ser incinerat a l’Eixample”. Així sia, així fou. Morí absent i passà in sepulto, al congelador de la morgue del l’Anatòmic, ell que se’n feia creus que els cadàvers a Amèrica cabien a les geleres. “Abans d’entrar al paradís | m’espolso la pols grollera, | calculo els graons que hi ha | i faig deu passes enrera”. Adéu. [Divendres 18 al Palau Moja de Barcelona (19.30) 27 escriptors, illencs i continentals (cap amb competència d’ús de l’idioma de Felanitx, emperò), “diran” en homenatge a Miquel Bauçà la seva plana predilecta: Cants jubilosos, Una bella història, Poemes, El noble joc, Carrer Marsala, Les Mirsines, Obra poètica, L’Estuari, El vellard. L’escarcellera, Els somnis, El crepuscle encén estels, El Canvi, Els estats de connivència, Els somnis.]
Article publicat al diari “Avui” el 17/02/05 per Emili Teixidor
El fantasma de Miquel Bauçà
Miquel Bauçà va arribar a la Ciutat de Mallorca sense altre pertret que una absoluta, plena i perillosíssima puresa. Així comença el pròleg de Josep Maria Llompart a la primera edició del llibre de poemes Una bella història, que va obtenir el premi Joan Salvat-Papasseit l’any 1961. Després diu que “a l’eixida d’una minyonia foravilera, d’una fosca adolescència de novici, venia per fer el servei militar i portava un grapat de versos i un humil silenci, mesell de violenta humanitat, de rustiquesa i de tendresa”. L’humil silenci, la violenta humanitat, la rustiquesa i la tendresa que no abandonaria mai. El meu exemplar del llibre de poemes porta una dedicatòria que ara he rellegit: “A -el meu nom-, esperant un nou dia”. Jo vaig conèixer en Miquel quan va venir a Roda de Ter a visitar un altre Miquel, Martí i Pol. Es va presentar perquè volia “conèixer gent” -cito el pròleg- “i per a ell conèixer gent consistia a tustar a la porta d’aquell o d’aquell altre, presentant-se dient, amb la pintoresca fonètica del seu poble, que era un jove de Felanitx que feia versos”, i restar callat, sotjant amb una punta de temor i una altra d’esperança, la reacció que aquella inesperada i tragicòmica confidència pogués suscitar, implorant amb el seu esguard mansuet d’home de la terra -d’home que sent a la cara i a l’esperit el pes d’antiquísimes humiliacions- la pietat de la resposta”. El text de J.M. Llompart és viu i actual.
UNES VISITES ENUTJOSES
A Roda de Ter va sen ben rebut i deu haver-hi unes cartes entre els dos Miquels que algun dia sortiran. Dic això perquè Llompart diu, ¡ara fa gairebé cinquanta anys!, que “aquestes visites són pel qui les fa i pel que les rep, del tot enutjoses. […] En Bauçà era rebut per tot arreu amb cautela, amb inevitable desconfiança; i si us atreia la seva bondat sense màcula, la seva puresa quasi desvergonyida, encara temíeu més enfrontar-vos amb els poemes que assegurava que havia escrit”. Però els poemes eren bons, un món líric ple de caos i de confusió, amb endevinacions esglaiadores que ell mateix, segurament, ignorava, i un gust aristocràtic de l’idioma. Després em vaig trobar en Miquel Bauçà a Barcelona, exercint de fantasma. Per coses de guanyar-se la vida, va anar a parar a l’Editorial Salvat que en aquell moment acollia tot de noms que començaven a destacar, en les diverses feines entorn a l’edició d’enciclopèdies. L’hi va portar el professor Antoni Comes, que en dirigia una, mai publicada, de literatura universal, i en Bauçà, si no recordo malament -i el també professor Carles Miralles no em deixarà mentir-, s’encarregava d’arxius i papers diversos. El cas és que a en Bauçà li van plaure les oficines de l’empresa, que eren molt millors que el lloc on vivia. I s’hi va quedar a viure, millor dit, a dormir. En aquells temps no hi havia seguretat nocturna ni alarmes, excepte contra incendis. Amb la complicitat de l’Antoni Comes, feia veure que treballava fins a molt tard i quan tothom era fora -les últimes, les dones de la neteja no controlaven el personal- tenia tot l’edifici per a ell. Guardava els afers personals al terrat, en una caseta de les instal·lacions de llum o d’aigua. I els matins, quan arribaven les secretàries més matineres, van començar a trobar coses rares: sofàs descolocats, papers estranys, dutxes obertes, tovalloles per terra, portes que es movien, algun mocador tacat, sorolls misteriosos… I va començar a córrer la llegenda que, a la nit, un fantasma corria per la casa. De manera que les noies ja no volien entrar soles ni ser les primeres. La cosa va acabar bé, amb la intervenció de l’Antoni Comes, i un control més estricte dels horaris del fantasma. Ara que s’ha mort, que l’han trobat mort, que no saben quan va morir ni com va morir, ara que tots recordem en Miquel Bauçà que somiava els seus versos, que intuïa tots els secrets, que escrivia empès per una necessitat fisiològica, ara que ja no ens vèiem perquè tornava a amagar-se als terrats de la ciutat i s’emparava en la nit, jo vull imaginar-lo com un fantasma etern, fosc i silenciós, amb una “puríssima, noble, candorosa actitud de revolta cívica”. Al final, Miquel, s’ha comprovat, els camells arriben a passar pel subtil cos d’una agulla, i continuen parant-se trampes, fotent-se la punyeta, associant-se, armat-se, desarmant-se, fent guerres, amnisties, armisticis, fent mites, enganyant-nos, colonitzant, matant negres, fent negocis.
Article publicat per Ignasi Aragay el 25/09/01
Miquel Bauçà (Felanitx, 1940) torna a l’escena literària erigit en contracronista del tombant de segle amb una personalíssima visió versificada del món.
El llibre Els estats de connivència (Empúries) segueix un ordre alfabètic i té una intenció aforística. El formen milers de versos a través dels quals el lector transitarà per un paisatge humà net de convencionalismes. És una excursió poètica on els somnis i la realitat van de bracet, i en què sovint surt a la superfície “la imbecil·litat” dels éssers racionals. Considerat el Salinger català, desinteressat de tothom, Bauçà fa anys que esquiva tota aparició pública i que, tal com queda palès al llibre, considera la poesia i els somnis com a única via de sortida. Una sortida que ja no pot tenir res a veure amb velles revolucions ni elaborades idees: Bauçà ja només sembla creure en la tècnica i el coneixement del propi cervell com a generadors de grans canvis. Per l’autor, la solució per als homes consisteix a furgar en el seu cervell, però com que no ho fan, els blasma i se’n riu. Davant aquest panorama poc encoratjador, arriba a proposar que es normalitzi el suïcidi. No és estrany, doncs, que insisteixi en el seu gust per la soledat, que vagi sempre a la contra però amb laxitud i que senti a prop la presència de la mort. Sent, a més, una especial fòbia pels escriptors, erudits i acadèmics, i reivindica una “follia necessària”. El sexe, les dones -destil·la misogínia-, la religió i un cert neguit pel desgraciat cas dels catalans són algunes altres de les constants d’una obra amb moltes fílies i fòbies. Un llibre que és com un diccionari d’opinions, com un assaig en vers. Per uns serà una pocasoltada i per altres una genialitat.
Article publicat a “La Vanguardia” el 12/10/01
Poeta visionario, narrador inabarcable
En 1985, cuando Empúries publicó Carrer Marsala, Miquel Bauçà había escrito siete libros de poemas con títulos como Cants jubilosos o Els cans resaven… que conectaban con una de las venas más fecundas de la poesía catalana de posguerra: la que aborda la reflexión religiosa y moral con un lenguaje alucinado que desgarra la conciencia. Bauçà había escrito Carrer Marsala en el verano de 1974. En aquella época visitaba a su amigo Jordi Coca en la frontera entre Barcelona y Sant Andrià de Besòs, donde vivía. Acababan de descubrir la obra de Peter Handke y se encontraban bajo su influencia. La mezcla del mundo visionario de Bauçà y de la discursividad de Handke cuajó en un libro extraordinario sobre la precariedad de la vida en la periferia de las ciudades, la angustia de saberse cercado, la pérdida de los referentes sociales y culturales. Una crítica de Ramon Pla i Arxé en “La Hoja del Lunes” abrió las puertas a una recepción muy favorable. En un momento en que se debatía sobre la necesidad de abrir un espacio de calidad para la novela catalana (en 1982, en plena crisis, el premio Sant Jordi se otorgó a un chico de diecisiete años), Carrer Marsala revelaba a un autor que no desentonaba en el concierto de la narrativa europea de corte más experimental. El libro tuvo traducción francesa de Patrick Gifreu (La différence). L’estuari, que se publicó como novela en 1990, y posteriormente el volumen de relatos El vellard/L’escarcellera, en 1992, hicieron pensar que con Bauçà se había ganado un narrador. Se habló entonces de Julien Gracq y Dino Buzzatti. Pese a su excentricidad, sus libros lograban adhesiones fervorosas e inesperadas. L’estuari fue uno de los finalistas del premio Nacional de Narrativa el año de “Galíndez” de Vázquez Montalbán, con un jurado de profesores de Madrid. Después, la obra de Miquel Bauçà dio un giro más en su rareza. El crepuscle encén estels, en 1992, se publicó en la colección de poesía de Empúries aunque contenía elementos narrativos y un juego de personajes muy teatralizado. El año 1998 aparece El canvi, una obra monumental, ajena a cualquier idea de género, organizada como un delirante diccionario de mil páginas. Un libro inmenso, inabordable, pura escritura.
Article publicat a “La Vanguardia” el 12/10/01 a cura de Julià Guillamón
Miquel Bauçà no es un escritor cualquiera. Su mundo hecha raíces en lo rural y lo sagrado (el mundo de la infancia en Felanitx), para proyectarse en la levedad de los sueños y las imágenes mentales que la tecnología aspira a reproducir frigorizadas. Gracias a una lengua poética de alto voltaje, de un discurso oscilante y circular abierto a todos los desórdenes psicológicos, se eleva sobre la vulgaridad del entorno y nos sumerge en el misterio. Uno de los pareados de Els estats de connivència habla del placer de perderse por los caminos de desembosque que cruzan las montañas. Cuando los demás se han llevado la leña, aparece Bauçà con una bolsa de Montreal 76 y, en su interior, una botella con algún licor fuerte. La literatura catalana se vanagloria de pentarcas y príncipes de los poetas. Pero junto a ellos ha producido muchos escritores pobres, desharrapados y poetas “freaks”. Bauçà lleva esta figura hasta un límite desesperado.
Potencia imaginaria
Lo que primero llama la atención de la literatura de Bauçà es su aliento, su potencia imaginaria. En su afán de mortificación, de mutilación, de “endurança”, Bauçà conecta con Kafka y Robert Walser. Como Gombrowicz y Dubuffet toma distancia de la cultura, entendida como algo secundario al hombre, que le aparta de la libertad y contribuye a su alienación. Bauçà proclama la grandeza del alma humana que se expresa en los sueños. ¿Qué hay de comunicable en esta literatura y qué de irremediablemente opaco? Els estats de connivència conecta con el lector cuando habla de la impotencia colectiva, del gregarismo que provocan el turismo, los medios de comunicación y los espectáculos de masas. Resulta particularmente incisivo cuando retrata a esos viejos del Eixample, incapaces, impotentes y abandonados. Ofrece versos punzantes y brillantes aforismos, junto a zonas de ofuscación y fragmentos descriptivos, tomas de realidad que recuerdan aquellos poemas prosaicos, provocones, de Joan Brossa. Los textos más programáticos se sitúan al principio: largas peroratas que desgranan como un rosario las obsesiones del autor: la pérdida del sentido de permanencia, el olvido del pasado y de sí mismo, la visibilidad del mundo, el lenguaje y el alma. Uno de los temas que llega a componer un corpus propio son las renuncias de los catalanes. Dice Bauçà que al prescindir de la complejidad (la idea de Cataluña se ha simplificado hasta la receta), no se puede hablar en justicia de “problema” catalán. Los catalanes parecen, como tribu, resignados al suicidio. “El missatge ha estat ben clar: podem perdre l’idioma i de fet no perdrem res: un record de la família.” ¿Es esto locura?
Devocionario
Decía Bauçà en una antigua entrevista que incubaba pensamientos e ideas hasta que se pudrían en su interior. Los recogía y los arrojaba fuera de sí. En Carrer Marsala y, más tarde, El vellard/L’escarcellera esos detritos se organizaban en estructuras narrativas, muy porosas, pero trabadas. Los últimos libros renuncian a la narración (“Els estats de connivència” exorciza el relato: “les novel.les són perverses”, “fer novel.les, els qui en fan, o bé són molt pobres d’ànima o els agrada viure esclaus de llurs míseres lligades”). Por eso sus últimos libros se estructuran como un diccionario o como un devocionario, la prosa se rompe y se retranquea para dar paso a un conglomerado de fragmentos y versos flotantes. El crepuscle encén estels, El canvi, Els estats de connivència no son para leer seguido. Lleva razón Bauçà cuando se sitúa entre los animales por clasificar. Pasada la sorpresa de su descubrimiento, tras la expectación que se creó con El canvi, corre el peligro de que el público le arrincone y le descarte como un caso perdido. Haría falta algo más que una edición como ésta, de tapa dura, para arrancarle de la marginalidad y legitimarle definitivamente. La literatura de Bauçà exige debate y lectura.
Article publicat al diari “Avui” el 25/10/01 per Carles Hac Mor
A favor del mite Bauçà
Miquel Bauçà és molt bon escriptor i és literàriament, culturalment i políticament correcte, o sigui, acceptable, llegible, premiable, recomanable i fins i tot vendible, i, a més a més, és això que en diuen mediàtic, pel motiu de ser anacoreta de l’Eixample barceloní i rarot: de fet, i tractat superficialment, una mena d’autista sense gaire interès. Què vol dir, però, ser bon escriptor, escriure bé? Les respostes poden arribar a ser antagòniques. Per tant, bon escriptor, a seques, al capdavall no vol dir res. D’altra banda, una cosa és el diguem-ne mite Bauçà (una mica absurd i una mica justificat, com tots els mites) i una altra llegir un llibre seu sense haver-se posat les ulleres de mitòman. Ara, Empúries ha editat el darrer llibre escrit per Miquel Bauçà, Els estats de connivència, un llarguíssim enfilall de poemes aforístics, ordenats alfabèticament pels títols. El to, la impostació (amb el benentès que a la literatura sempre hi ha impostura), hi és agre, sarcàstic, molt intel·ligent, radicalment misantròpic i amarat d’un humor càustic i d’una moral, no gens ben pensant, de mossèn de pagès que ha renegat la fe i totes les fes. De cap a cap, el llibre -com tots els de Bauçà i com ja hem dit- resulta de molt bon llegir i rellegir (la qual cosa tant pot ser una virtut com un defecte), agradarà aquells qui es complauen en la lucidesa del pessimisme i alliçonarà els optimistes que s’alimenten d’inconsciència vitalista. I, com també hem assenyalat, igual que tots els seus llibres, Els estats de connivència és aconsellable per a tothom, mereix més d’un premi, no ofèn ningú amb dos dits de front i la seva saviesa ancestral no ataca cap valor suprem, ni literari ni extraliterari. Cal repetir-ho: impecable a tots nivells. Malauradament, doncs, llegint Bauçà s’esfuma la llegenda d’un Bauçà conreador del desordre a través de la malaltia mental i a fi de minar l’ordre. Com sempre, el mite és més ric, més suggeridor, que no la realitat de què neix. Per mantenir puixant el mite Bauçà -i fóra bo que s’expandís vigorós- més val privar-se del plaer àcid de llegir cap pàgina seva. I és lògic que sigui així. Darrerament, aquest mític geni que practica l’anacoresi més estricta a l’Eixample, que escriu com si ho fes des d’una feixa de la seva Mallorca pairal, que es lliura a la més desenfrenada glossolàlia (o llenguatge que es presenta en els estats psicopàtics i mediúmics, i en els èxtasis), aquest Bauçà llegenda vivent (que no té res -o té poc- a veure amb els llibres signats amb el nom de Miquel Bauçà) ha respost un qüestionari que li va enviar Julià Guillamon.
I hi acaba les respostes, Bauçà, dient que, en una entrevista, hi devia dir moltes bestieses, perquè veu que aquestes “donen peu al pensament que susciten”. És a dir, bestieses que susciten el pensament que susciten, o dit altrament, que donen peu al pensament a què donen peu. Això sí que és apuntar l’ull de l’huracà del desenvolupament dels mites: creixen il·lògicament per autoalimentació davant l’admiració d’altri, la qual així mateix els fa créixer.
PATRIMONI DE LA HUMANITAT
Per si no ha quedat clar, recapitulem: cal diferenciar el mite Bauçà dels llibres de Bauçà; el mite és més enriquidor -en aquest cas i en tots (i no només en Arthur Cravan i en Antonin Artaud)- que no pas la realitat de què parteix; si algú vol anar contra el mite Bauçà (com va fer en una ocasió Jordi Coca), l’únic que aconseguirà és enfortir-lo; el mite Bauçà hauria de ser considerat patrimoni de la humanitat. La imaginació col·lectiva hauria de contribuir a l’engrandiment del mite Bauçà. Amb la realitat ningú no en tindrà mai prou, en res de res; la ficció també és una realitat; la manca d’incoherència empobreix el món i la vida.
Article publicat al diari “Avui” el 28/10/99 per Dolors Miquel
Em va passar que llegia Baudelaire i l’anava traduint, tot aturant-me alguna vegada a consultar el diccionari, quan de sobte em va caure a les mans (és un dir: de fet el vaig agafar jo mateixa de la prestatgeria) el llibre de Miquel Bauçà El crepuscle encén estels. I bé. Allò que em va passar va ser inenarrable: em vaig veure abocada a una penosa recerca de diccionari, perquè gairebé cada poema d’en Bauçà, m’hi obligava. Fins al punt que les paraules que ja conec, usades per en Bauçà, esdevenien desconegudes, en una sensació molt estranya cap a la pròpia llengua, que en semblava ja una altra, com si fos un altre català… Vull dir que em costava més entendre en Bauçà que en Baudelaire. I això no podia ser! ¿Com algú gosava fer-me desconeguda la meva pròpia llengua? Què es creia aquest Bauçà? Anava més o menys per la meitat del llibre i començava a estar empipada i molt empipada amb el tal Bauçà, quan vaig trobar els versets: “Quan arribi el parafrast que s’assegui a la cadira”. I aleshores vaig riure. Perquè jo era la descodificadora, la parafrasta, i estava ben asseguda a la cadira. I tot plegat em va semblar delirant. Talment que parlava de mi, allí, penosament abocada a les multitudinàries entrades del diccionari de la llengua. Doncs bé, aquesta poesia d’en Bauçà, amb l’escull que ell mateix hi posa, em va semblar una de les coses més originals que havia llegit en aquesta vida i més encara quan, passat el primer llarg desconcert, anava descobrint aquest món d’ell, que és el món de l’ara. Poesies on el segle XX feia aquest moviment que tot ell ja té d’enlairar- nos per deixar-nos caure en un estat de desconcert i anodínia absolut. Una cosa així com haver vist una gran cosa que no ens ha deixat més certesa que el plat de sopes etern, i el paisatge de davant de casa. En la seva poesia també hi havia moments de lirisme, altres d’un humor sec i directe… Però per damunt de tot hi planava aquest nihilisme d’anar per casa, nihilisme en espardenyes o en bata de boatiné, nihilisme que es passejava confiat en la seva petitesa mentre algú que tenia un nebot escafandrista li netejava els vidres i ell sospesava si havia de sortir o quedar-se, i resolia que tant li fotia una cosa com l’altra… No era per a res una poesia còmoda que s’emparava en el llenguatge per a amagar la seva falta de contingut. Més aviat usava el recurs contrari. ¿I per què no usar el recurs contrari i amagar un contingut profundíssim en un discurs que s’ha de desxifrar? En definitiva, que vaig acabar ben repapada a la cadira, sabent-me una mica de greu que una poesia tan absolutament actual tingui aquest escull per al gran públic poètic (és a dir, el petit sector de públic poètic). És clar que ja se sap que el públic…. I bli i bla.
http://www.mallorcaweb.com/magteatre/bauca/
Mallorcaweb: Mag, Teatre, Poesia
http://www.uoc.es/lletra/noms/mbauca/index.html
Lletra: Noms propis
http://www.escriptors.com/autors/baucam/index.html
Pàgina de l’AELC