Baulenas, Lluís-Anton

Biografia

Lluís-Anton Baulenas Setó (Barcelona, 1958) Neix una família típica del barri de Sant Andreu. Es llicencia en Filologia catalana i es dedica a la docència; primerament a l’ensenyament privat i, més tard, al mateix institut de secundària on havia estudiat d’alumne. Fou pioner en la redacció d’un manual destinat a l’alumnat de COU en una època en què bona falta feien aquestes publicacions. Sense precedents literaris familiars, s’inicia en el món de la literatura través del teatre com a actor, autor i director teatral. Aquests orígens teatrals els trobem en l’adaptació que va fer de l’obra Els darrers oficis, de Boris Vian, representada al Llantiol i a diversos bars de Barcelona, durant la temporada 1986-1987. És en aquest any que pren la decisió de deixar la docència per dedicar-se exclusiva i professionalment a la literatura. Els anys següents significaran, per a Baulenas, la irrupció de ple en el món literari català, tant en l’àmbit de la narrativa com en el del teatre, si bé, com tots els començaments, seran difícils. És per això que compagina la seva feina d’escriptor amb col·laboracions habituals a la premsa escrita i amb altres tasques relacionades amb l’art d’escriure com, per exemple, l’actualització d’autors clàssics medievals catalans (Ramon Llull, Ausiàs March, Francesc Eiximenis…) o la traducció, tasca que continua exercint encara ara i per la qual ha estat prou reconegut, tal com ho indica el premi Josep M. de Sagarra de traducció que obtingué el 1989 amb Donar al Cèsar, de Marguerite Yourcenar. També ha traduït Cal dir-ho? d’Eugène Labiche; Dos en un balancí, de William Gibson; El llarg viatge d’un dia vers la nit, d’Eugene O’Neill, a més d’obres de Jean Cocteau, Albert Camus, Boris Vian, Sam Abrams, Friedrich Dürrenmatt… Fins al 1994, tot i que guanya premis publica i obté crítiques força favorables -tant per l’estil, com pels temes o el domini de la llengua-, li costa sortir de l’anonimat i fer-se un lloc; a més, l’escassa promoció editorial dels seus llibres no l’ajuda gaire a fer-se conèixer. La primera obra publicada és Qui al cel escup (1987), que recull alguns relats pels quals havia guanyat el premi Jacme March l’any anterior i altres de nous. Sus scrofa (1988) és la primera novel·la de Baulenas, que recupera deu anys més tard substituint-ne el títol original pel d’Els caníbals. Amb Neguit (1988), guanya el Premi la Piga de novel·la eròtica. Càlida nit (1990) obté el premi Documenta 1989 i tanca aquesta primera època de l’escriptor. La publicació d’una obra menor, el 1990, Rampoines/451, farà de pont entre les dues grans èpoques de l’autor, la de l’inici i la consolidació. Amb aquesta obra s’introdueix en el terreny de la ciència-ficció. Ja als noranta, neix el nou Baulenas narrador i es consolida de ple amb la publicació de tres grans novel·les: Noms a la sorra (1995), Alfons XIV un crim d’estat (1997) i El fil de plata (1998). La seva obra literària més aviat minoritària a la primera època- adquireix ara una projecció extraordinària: queda finalista del Premi Sant Jordi 1994 i 1996 amb les dues primeres novel·les i obté el premi Carlemany de novel·la 1998 i el premi a la crítica narrativa Serra d’Or 1999, amb la tercera. Aquest fet li aporta publicitat, vendes, millora econòmica, la creació d’un públic lector fidel i, sobretot, unes crítiques unànimement favorables. Finalment, pot fer realitat el seu somni: fer novel·les i viure’n, concentrar se en la feina d’escriure i no distreure’s amb altres tasques. Pel que fa a la seva incursió en el món teatral, ha publicat força obres com No hi ha illes meravelloses (1992), Melosa fel (1993), premi Ciutat d’Alcoi 1989 i estrenada, en una versió en castellà feta pel mateix autor, amb el títol de Dulce hiel el 1990, El Pont de Brooklyn (1995) i Trist com quan la lluna no hi és (1995), no ha tingut encara l’oportunitat d’estrenar-les dins els circuits comercials establerts. Tot i així, el 1993 crea la seva pròpia companyia de teatre «Grup íntim de teatre La Darrera» i estrena Un arabesc a la pell (1993), Cabaret d’hule i sofregit (1994) i Kinokabaret (1996), dirigida per Joan Riera.

Obra

Amor idiota

El fil de plata

El fil de plata narra la història de tres joves adolescents, Gregori, Maria i Pere, procedents de la classe treballadora, que es coneixen per atzar, a través d’un anunci de Ràdio Barcelona, just el dia que tots compleixen 18 anys. A partir d’aquesta data, s’estableix un fort lligam d’amistat que els menarà a viure junts l’esclat de joventut, justament durant la República, en uns moments de gran convulsió social i, alhora, de grans ideals: la lluita del moviment obrer, l’alliberament de la dona, la llei de divorci. Però la Guerra Civil estronca els seus projectes, i cadascun es veu sol, abocat a una difícil i dura realitat, que els durà a destins ben diferents. Tanmateix, però, el vincle d’amistat es manté en la separació, fins al moment que han acordat de retrobar-se: el cap d’any de 1986, just cinquanta anys més tard de la seva primera trobada. Si bé podem acceptar que és una novel.la realista sobre Barcelona a l’època de la República i del començament de la Guerra,que la les constants referències geogràfiques i cronològiques poden fer suposar, no és menys cert que el tema que s’imposa clarament durant la lectura d’aquesta obra és el cant a l’amistat i a l’amor, a la vida, amb tot el que té de fragilitat i de duresa. Els joves han de fer-se grans de cop, ja que s’han d’enfrontar a la guerra. Els referents històrics situen el context que ajuda a créixer i desenvolupar-se uns personatges. La novel·la és presentada directament pels tres protagonistes: no hi ha un narrador que descrigui fets i personatges, sinó que són els tres joves qui expliquen amb una naturalitat extraordinària la seva percepció de la realitat, tant l’íntima – aquella que afecta les seves relacions, els seus pensaments, el seu comportament i actitud-, com la social, que també és viscuda i percebuda de manera diferent per cadascú. Aquesta presentació condiciona l’estructura de la novel·la: és com un documental, un recull de tres diaris, escrits per tres personatges, amb un fil comú: la relació d’amistat i amor que s’estableix entre ells. Per tant, les parts en què es divideix el llibre només tenen sentit en l’organització temporal i cronològica que acosta o allunya les seves vides. Així, la primera part situa la infància dels tres personatges protagonistes fins al moment de conèixer-se, just quan fan 18 anys, i correspon a un període temporal que es tanca l’any 1935; la segona part, corresponent a l’època final de la República (1935-1936), mostra la relació dels tres personatges durant aquest període i és la que marca d’una manera més evident l’esclat de la joventut, el naixement de l’amistat i de l’amor dels protagonistes, la lluita pels ideals i els somnis per un món millor (és la part més vital i més intensa, la que proclama el goig de viure), fins que la guerra els separa; la tercera part, anomenada “Les nostres guerres, tots sols”, correspon al període de la Guerra Civil, quan els protagonistes viuen separats: a les trinxeres, en un cau o subsistint a la ciutat. La cloenda del llibre, el 31 de desembre de 1985, és una mena d’elegia nostàlgica de tres vides truncades però dignes de ser viscudes; és la part que incita més a la reflexió, el toc poètic que li dóna la categoria de novel.la excel.lent. No és estrany que l’epíleg es faci a través d’una sola veu: la d’en Gregori, no només pel fet de ser el més tímid, sinó i sobretot per raons familiars i d’origen (la seva família és del bàndol dels guanyadors).

Trist, com quan la lluna no hi és

Trist, com quan la lluna és s’estructura en diversos nivells narratius: un espectacle de cabaret barceloní «cutre» i ancorat en el temps en el que la propietària actua com vedet davant nostre, el seu públic és el nivell més immediat, presidit per un important Angela Jové; en els camerinos, un transvestit -molt correctament interpretat per Oriol Vila- prepara la seva actuació, imitació d’una famosa folklòrica. La que va ser cèlebre i famosa actriu viu la seva soledat i decrepitud en el seu apartament; és Begoña Iñurria, una actriu a la qual li falta envergadura interpretativa per a la potència del seu personatge però que aconsegueix transmetre’ns convincentment el text. A aquests tres personatges se’ls afegirà un policia de poca munta encarregat d’un brut assumpte. L’obra diu inspirar se en la situació viscuda per Marilyn Monroe poc abans de la seva mort. És el buit de la celebritat perduda, amant d’un important polític de qui les altes instàncies cuiden d’evitar els seus escàndols. És la por i la soledat del [pobre] transvestit de cabaret, imitador i ombra de l’actriu a qui el destí porta a fer-li compartir la seva sort. És la corrupció política i la violència policial. Són múltiples moments i situacions als que podem trobar paral·lelismes de la nostra ara i aquí.

La felicitat

La felicitat narra la transformació de la Barcelona de principis de segle XX a través de les aventures i desventures d’una família estranya de mena que ha anat a parar a Barcelona i de l’univers de personatges i fets que envolten aquesta família, els Gambús. Tot comença quan el primer Gambús arriba de França acompanyant Ferran VII. Per un obscur afer, el primer de la saga Gambús, Miquel I, el gavatxo, s’instal·la amb diners però condemnat a un cert anonimat, en un poble imaginari que l’autor situa a l’interior, entre Móra i Tortosa, a l’altura d’Hospitalet de l’Infant. Amb ell comença una nissaga de lladres, però no de lladres qualsevols. Amb els procediments més baixos i vils, governa i domina el poble, fins i tot quan li cal ser a la presó per motius polítics. A més, controla el món empresarial i polític mitjançant xantatges i maniobres semblants. Conseqüència; Alcagaire de la Roca (així es com els Gambús rebategen l’imaginari El cagaire) té pànic i veneració als Gambús, els quals augmenten el poder i la riquesa de generació en generació. Els Gambús que protagonitzen aquesta novel·la són la Miquela, la cap de família, vídua, i el seu fill, Deogràcies Miquel, àlies Demi. Tots dos s’han traslladat a Barcelona, tot i que segueixen controlant Alcagaire de la Roca com a batlles a distància. La narració es centra en la vida dels Gambús a Barcelona, això sí, amb continus flashbacks per explicar el seu passat. A la ciutat comtal, la Miquela Gambús fa la vida social necessària per mantenir els seus “negocis”, però centra la seva atenció en esperonar el seu fill perquè li demostri que és un digne successor. És per això que li demana una operació que faci palesa la seva vàlua com a lladre. La senyora Miquela vol passar el poder a en Demi, però li cal un fet que li permeti celebrar una gran festa de jubilació amb la tranquil·litat que la fama dels Gambús seguirà intacta. En Demi Gambús s’ho pren, en un principi, amb relativa calma, i el trobem freqüentment pels espectacles del paral·lel. És allí on descobrim la co-protagonista de la novel·la, la Nonnita Serrallac, una artista de circ que actua al pabelló dels Soriano després de passar diverses peripècies amb el seu circ ambulant que l’havien deixat a la ruina. La Nonnita actua al pabelló fent un número aquàtic amb una foca. Té un company inseparable, en Tomàs Capdebrau, membre de la caravana circense que, a causa d’un cop d’una mula, va quedar, a estones, discapacitat mental. Nonnita viu en un edifici que està a punt de ser derruït a causa de les obres de reforma de la ciutat, que comportarien la creació de l’Eixample. Està obsessionada amb els morts, amb gent del barri que han passat a millor vida, i sovint se li apareixen i els parla. Està embarassada d’un artista italià que va actuar amb ella i ara ja no treballa al Soriano. Passa dos mesos perdent temps i diners per buscar-lo. El conjunt de personatges rellevants en la novel·la el completen en Rafel Escorrigüela, un senyor que arriba a Barcelona malalt però que té sort i es recupera i guanya, encara que efímerament, salut i posició social, i l’Eustaqui Guillaumet, un jove procedent de Vila-Rodona que va haver d’arribar a Barcelona partint de Tarragona i passant per Cadis, perquè es va embarcar d’estranquis. La novel·la comença dedicant uns capítols a cada personatge. Sembla que siguin diferents relats, inconnexos, però aviat comencen a interrelacionar-se. Els primers personatges que coneixem són en Demi Gambús, a qui veiem freqüentant el paral·lel i capficant-se per trobar la idea per “un cop” que convenci sa mare que n’és un digne successor, i la Nonnita Serrallac, capficada amb el seu embaràs i amb el trist destí del seu barri. A través de la Nonnita coneixem en Tomàs Capdebrau, un homenàs, la ment del qual deixa de funcionar a estones, que té molt d’apreci pel seu lloro, Trinitat. Coneixem també la història d’en Rafel Escorrigüela, un home d’Alcagaire que arriba a Barcelona malament de salut i de butxaca. Tan malament, que decideix suicidar-se. El destí vol que quedi malferit i que un capellà malcarat se’n faci càrrec i posteriorment li busqui una feina en una empresa de transport marítim. Envejós i ambiciós com és, busca sempre l’ocasió per ascendir socialment. L’Eustaqui Guillaumet arriba a Barcelona i aviat entra en contacte amb Nonnita, la qual acompanya de tant en tant en Tomàs a l’alberg on dorm l’Eustaqui i decideix llogar aquest perquè porti el carro que tenen i cerqui l’home italià que l’ha deixat embarassada. Tota aquesta gent formen part d’una mateixa història a causa de fets que ocorregueren uns quants anys abans  i d’un incident en concret; el circ de la Nonnita actuava a Alcagaire, llogat per en Demi Gambús, que demanà una sessió especial a canvi d’una quantitat de diners gens despreciable. En el transcurs d’aquesta sessió, en Demi va proposar la Nonnita una aposta: si ell era capaç d’imitar el seu número, que consistia en arrencar d’una mossegada el coll d’un colom, ella havia de posar el seu cos a disposició d’ell i dels seus amics. Si no, la Nonnita s’emportava molts diners. La Nonnita perdé l’aposta i fou violada per en Demi i els seus amics, fins que perdé el coneixement. El seu company, Tomàs Capdebrau, també fou maltractat. Anys després, en sortir del circ, la Nonnita i en Demi es reconeixen. Ell, amb certa autosuficiència, la convida a anar-lo a veure, i ella hi va per demanar-li ajut, però no en treu res. És llavors quan a ella se li ocorre venjar-se d’ell, proposant-li una repetició de l’aposta, però disposada a prendre-li els diners abans que comenci l’aposta. D’una banda, doncs, trobem la Nonnita Serrallac, en Tomàs Capdebrau i l’Eustaqui Guillaumet. D’altra banda, la Miquela Gambús, en Demi Gambús, en Felip Dalmau, ex-policia secret al servei dels Gambús, i en Rafel Escorrigüela, que havia intentat estafar el seu amo i ha estat “reclutat” per la Miquela Gambús, la qual el coneixia i també tenia amistat amb l’amo, de manera que ha evitat l’estafa. Deixant de banda els fets que porten al retrobament d’en Rafel i en Demi, amics d’infància, i altres accions relativament poc rellevants, arribem a la repetició de l’aposta feta anys enrera. Nonnita, embarassada d’uns set mesos, convenç en Demi perquè acudeixi sol i amb tres mil duros al Soriano, després de la darrera sessió. En Demi hi accedeix. Quan desapareix per la porta petita que dóna accés al pabelló Soriano, només el veu en Rafel Escorrigüela, el qual, dies enrera havia estat contractat per la Miquela Gambús per controlar els moviments estranys d’en Demi.  La Nonnita no pensa córrer el risc de perdre l’aposta. Per això, quan en Demi entra, l’Eustaqui l’estaborneix d’un cop i li prenen els diners. Però la Nonnita no s’hi conforma i decideix segrestar-lo. S’emporten en Demi amb el carro cap al pis de Nonnita. Allí s’hi està una temporada fins que, un cop contactada la senyora Gambús, i rebuda la visita inquietant d’en Rafel Escorrigüela, decideixen traslladar-lo a la platja de Pequín, on viuen gitanos i gent marginada. Nonnita agafa por i cansament, ja que el segrest dura un parell de mesos. A punt de donar a llum i exhausta, decideix vendre en Demi a en Rafel Escorrigüela per la meitat de diners del rescat. Desgraciadament, a punt d’ésser alliberat, en Demi és mort, ja que el lloro pren les seves píndoles d’estricnina i es mor, i en Tomàs Capdebrau ofega en Demi, propietari de les píndoles, ja que el responsabilitza de la mort del lloro. La Miquela Gambús s’assabenta de la mort del seu fill hores abans de la seva festa de jubilació, en la qual pensava presentar lo com a hereu. No anul·la la festa, sinó que compra indumentària de dol a un centre religiós i dóna ordres a Felip Dalmau perquè mati cruelment tots aquells que han tingut quelcom a veure en la manca d’èxit del rescat del seu fill. Creient que la Nonnita havia quedat embarassada d’en Demi, la Miquela la localitza quan aquesta estava a punt de fugir i se l’emporta cap a Alcagaire perquè doni llum a un hereuet. Viurà com una reina, li promet, sempre i quan sigui conscient que la seva única funció és aportar continuïtat a la família Gambús. Força personatges en busca d’una felicitat que ningú aconsegueix. Barcelona i el seu progrés continuen endavant, empeses per una munió de gent que és feliç a estones i que pateix massa sovint.

Documentació

Entrevista publicada la diari “Avui” el 14 /04/05 per Francesc Bombí-Vilaseca

“Sempre escric històries de supervivents”

F.B.V. La seva nova obra sembla feta per generar polèmica…

L.A.B. Ha creat una certa expectació que no esperava. Sense que fos la intenció bàsica de la novel·la resulta que he tocat un botonet que provoca que passin coses… No volia fer una novel·la sobre els camps de concentració franquistes, ja hi ha gent que n’ha escrit llibres molt millor que jo: de literatura concentracionària n’hi ha molta. Tampoc no volia fer un llibre sobre el fet de recuperar cadàvers anònims, que és un tema que ja s’ha tocat molt periodísticament. Això eren decorats per ficar-hi la meva història, que és el que jo sempre faig, però ben explicat i documentat, un escenari. Volia explicar una història de personatges, que també és el que faig sempre, em repeteixo i sempre escric històries de supervivents, de gent que intenta sortir-se’n, de gent putejada als quals la vida no els va bé… Aquesta és la història de les contradiccions d’una persona i de la recerca progressiva de la seva identitat a partir de l’anècdota argumental que dóna peu al llibre.

F.B.V. La confrontació de la identitat és més forta amb una guerra pel mig… S’ha d’escollir bàndol…

L.A.B. El Genís Aleu és un protagonista poc ideològic, no és ni anarquista ni comunista ni d’Esquerra Republicana, ni fill d’un de la FAI a qui van matar o va desaparèixer… És un tio que té ràbia perquè han matat el seu millor amic, el millor amic del seu pare, que també ha mort per culpa del règim, que la seva mare s’ha tornat pràcticament lela: són condicionants molt humans i directes, i a més a ell l’han putejat tota la vida. Com que resulta que els putejants són uns, i diu: “Vaig a per ells”, però no pas per una qüestió cent per cent ideològica: la ideologia ve després. Primer hi ha la resposta humana del desig de venjança, de la mala llet, la ràbia, el compromís amb una promesa que ha fet. Aquest encàrrec a complir és molt novel·lesc, també. El discurs ideològic és bastant prim, per això té grans contradiccions. No deixa de ser una història en què s’explica un cas estrany, però de fet en aquella època va passar de tot, gent que desapareixia i tornava, presumptes morts que ressuscitaven…

F.B.V. Molts ‘vencedors’ encara no han assumit la seva responsabilitat…

L.A.B. Exacte. Durant la guerra es comprèn que a tots dos bàndols hi hagués comportaments irracionals, però es comprèn menys que un cop acabada els vencedors anessin a destrossar els vençuts d’una manera tan brutal i durant un temps bastant llarg. Potser ara sobta que s’hagués oblidat tant una cosa tan bèstia, malgrat la Transició. Aquests dies veiem el merder que hi ha perquè s’enretira una estàtua de Franco, i la dreta, que és la que està interessada perquè no es remogui res, ja diu que sembla que es vulgui tornar a la confrontació. La cosa és molt més simple: s’ha de fer justícia. La gent més jove es fa preguntes, no se’ls pot anar amb rotllos de la Transició i que s’ha de callar: han nascut amb la democràcia i saben què volen. Sobta que temes com aquest estiguin oblidats i silenciats.

F.B.V. Però se n’ha parlat…

L.A.B. Temes com els dels camps de concentració o els treballs forçats ja es coneixen, més o menys, però s’han intentat diluir de manera clara. Al fer la novel·la, el que més m’ha sobtat és que els professionals, els que haurien hagut de tractar-los encara que fos d’una manera molt específica i minoritària, com historiadors, penjats de la història local, algú que fa una tesi doctoral sobre un tema que ningú més en parla… ni ells tenen informació, pràcticament. Si la història de la novel·la està situada a Miranda de Ebro, a part que estratègicament m’anava molt bé, ho he fet perquè és l’únic lloc on he trobat un llibre escrit per un estudiós local, que és la història del camp de concentració. Dels altres cinquanta o seixanta camps que va haver-hi, amb tota la seva repercussió sobre els llocs, el moviment que comportava… no hi ha res. Es van fer un parell de congressos, un a Barcelona, però ja està. Als historiadors, o no els ha agradat o no l’han trobat interessant, aquest tema. La situació està canviant, en part per la gent jove. Les institucions, sobretot autonòmiques, s’estan comprometent amb aquestes qüestions, en part per la pressió de la societat civil, especialment pel que fa a la receca de desapareguts. Estem en un moment de tirar endavant i que el tema quedi exposat, perquè és l’única manera de poder-lo tancar.

F.B.V. El molesta que es tingui més en compte el tema que els valors literaris?

L.A.B. No em molesta que qüestions argumentals que suscita el llibre donin lloc a controvèrsia, és part de la meva aportació, i tinc un compromís cap a una posició. Em costa més argumentar per què la meva no és una novel·la històrica: faig novel·les sense etiquetes, en què l’argument, la creació de personatges, d’ambients i d’històries és el principal. Secundàriament estan situades en moments determinats, de vegades un tema m’interessa molt o poc, però sempre és un component secundari. Potser la novel·la La felicitat és on l’entorn és més present, gairebé és un personatge més, i per tant podria qualificar-se amb més facilitat com a novel·la històrica, tot i que no ho és, perquè té un argument que cal seguir i en el qual el que importa i el que enganxa el lector és l’argument i saber què passarà a la novel·la, què els passarà als personatges, i no la hipòtesi o la proposta que fa l’autor sobre un moment històric.

F.B.V. Fins a quin punt respecta la història?

L.A.B. La convenció que dono al lector a totes les novel·les és que tot és real i és el màxim de versemblant, és a dir, que no l’enganyaré. A partir d’aquí estiro de vegades a favor meu, però sempre en qüestions de ficció i argumentals. Mai m’he inventat res que pugui anar en contra del que són els fets històrics. El que sí que faig és aprofitar aquests fets i a partir d’una interpretació personal remarcar més o menys un fet que a mi m’interessa. Alguna vegada distorsiono per qüestions argumentals: per exemple, un recorregut en tren que hauria durat quatre dies puc fer-lo passar en tres dies, i sempre hi ha algun lector que et diu que allò està malament perquè ell va fer el mateix recorregut… Necessito sentir-me segur amb el marc històric i no estiro la realitat a favor meu de manera clara. Diria que els meus llibres són en un 98 per cent fidels a la realitat.

F.B.V. La passió per Franco i la seva dona, com més lluny queda més esperpèntica sembla…

L.A.B. Com que tota l’estona estàs donant la convenció que no estàs enganyant, una cosa com aquesta arriba a ser grotesca i el lector ho capta i sap que era així. És inversemblant però real, per això és carnavalesc. En el cas de Franco, per trobar referències d’aquest tipus només cal anar als diaris, perquè eren portaveus oficials del règim, i tot, l’estil, la grandiloqüència i la informació, era directament la que el règim volia que arribés. L’agafes com a eina de propaganda, ho reprodueixes i automàticament es converteix en grotesc.

F.B.V. Com se li va passar pel cap, un protagonista legionari?

L.A.B. Precisament per crear un xoc. D’entrada ajuda precisament a muntar tota l’argumentació sobre la identitat del protagonista, perquè a la Legió és on pot entrar al màxim en contradicció. Podria haver-lo col·locat al ministeri de Governació de secretari d’un general, però posar-lo a la Legió, també per esperpèntic, ajudava a mostrar l’Espanya de pandereta i el grotesc: hi ha sa Excel·lència donant voltes per Portugal com si fos el rei del món, d’altra banda la Legió… Aquestes imatges m’ajuden a situar molt millor la contradicció del protagonista i el que va fent per superar-la, tot i que tampoc se’ns diu si se’n surt: potser l’únic que vol és dur a terme la promesa que li ha fet al seu pare i tornar a la Legió.

F.B.V. Va donant pistes que l’enxamparan però ell es creu el més llest de tots…

L.A.B. Ell és legionari, i se’n sent. Ja es veu que el pobre no està clar que se’n surti, perquè no és gaire llest: va deixant pistes per tot arreu. En una ciutat com Miranda de Ebro l’any 1949, on tothom es coneix, un tio així no pot passar desapercebut, tot déu el mira, però ell no se n’adona.

F.B.V. El conflicte de la identitat és molt comú a la literatura d’avui…

L.A.B. És el gran tema de l’actualitat i la nostra contemporaneïtat. Hi ha una crisi d’identitat molt gran, la gent està molt desvalguda, els referents es perden i se substitueixen per informació que és propaganda, no saps fins a quin punt hi ha propaganda i no saps on és la veritat… però tot i això continues vivint. Per això vivim en una societat de desequilibrats; tots n’estem una mica. És interessant tractar el tema, sigui des d’una recreació històrica o des del món contemporani. L’anècdota d’introduir les idees d’un penjat com el psiquiatre Vallejo Nájera també ens mostra que en qualsevol moment valors que es donaven per segurs, com ara la justícia i la dignitat humana, poden deixar d’existir. S’ha vist a la guerra de Iugoslàvia, a Txetxènia…, el valor de la vida humana no és gaire gran. La pressió social pot canviar determinats valors: avui el debat ètic sobre l’eutanàsia o la clonació fa trontollar els valors tradicionals. No estem salvats de noves bogeries, sempre pot aparèixer algú que amb alguna nova teoria faci una carambola ideològico-político-moral que faci canviar valors i que se’l segueixi. Això és el que va passar a Espanya, el grau d’adhesió que hi havia al règim no era petit, hi havia molta gent que creia que havia calgut fer aquella massacre continuada durant aquells anys, i això és molt greu.

F.B.V. ¿El paper de la literatura és recordar fets com aquests o només entretenir?

L.A.B. Jo tinc molt clara la literatura com a servei social. La literatura pot ser acceptada genèricament com a via per preservar la intimitat personal, per preservar la facultat de pensar sense interferències, propaganda, com a últim racó on pots estar sol i elaborar els teus pensaments. També es poden triar, si es vol, des del plantejament ideològic de l’escriptor, temes que facin reflexionar, però sobretot, com és el meu cas, amb històries, arguments i buscant sempre el plaer de la lectura.

F.B.V. No s’imagina escrivint narracions més abstractes?

L.A.B. No. No sé si ho faré, però com a lector no m’agrada la novel·la de tesi. Quan veig que un autor em vol convèncer i em vol donar lliçons ja no m’agrada, perquè crec que pot fer-ho millor amb un assaig. Sóc lector d’assaig precisament per això, perquè quan vull una novel·la vull feina de novel·la i no d’assagista: que l’autor treballi els personatges, les situacions, que em recreï tot un món, que em faci funcionar la imaginació, i que a més em doni tocs… Com a autor tinc tendència a reproduir el que m’agrada.

F.B.V. És un home de teatre, però fa temps que ni publica ni estrena cap obra…

L.A.B. El teatre no s’abandona mai, però és per ser representat, i si no estrenes arriba un moment que la intuïció com a autor ja no es dóna més: com s’avança és estrenant. Com que no estreno no escric, ja he donat el màxim que podia al teatre. Amb tot, jo estic obert i tinc obra que no s’ha estrenat a disposició de qui vulgui.

F.B.V. Ha guanyat molts premis, com el recent Ramon Llull i el Prudenci Bertrana, el Piga de novel·la eròtica i el Ciutat d’Alcoi de teatre, algun amb polèmica inclosa. Quin creu que és avui el paper dels premis literaris?

L.A.B. Hi ha una gran proliferació de premis, que és una herència encara de la situació anterior, quan calia fomentar que la gent escrivís en català. Actualment crec que s’haurien de reduir els premis per a obra inèdita i augmentar els d’obra publicada. Jo em dedico a escriure professionalment, m’hi vull dedicar i en les condicions que jo vull, i ara mateix el mercat no em dóna prou per poder-ho fer: l’única manera és presentar-me a premis i intentar guanyar-los per tal de guanyar uns diners i una individualització del producte que ofereixes, separar-lo de la resta per tal que la gent sàpiga que hi és. Hi ha un component de promoció molt gran, i això m’interessa, perquè vull continuar: sóc ambiciós en el sentit noble de la paraula. Però aquí no tenim, com hi ha a d’altres llocs, fundacions que ajudin els autors, un tracte amb les editorials que recompensi l’esforç de fer una novel·la…, tota una sèrie de mesures complementàries que farien que no fos tan important l’existència de premis a obra no publicada. Els premis s’han de donar a obres sòlides, independentment que s’interpretin com a operacions de màrqueting. Quan jo em presento a un premi no sé si el guanyaré o no, però m’hi presento amb la consciència tranquil·la: ningú em podrà dir que no presento una oferta digna i literàriament ben elaborada. No m’han regalat res.

F.B.V. Cap a on va la literatura catalana?

L.A.B. Crec que va cap a la professionalització màxima que pugui tenir, és a dir, a la normalitat. Hi estem arribant i per això estem a punt d’arribar al col·lapse: ens apropem a un nombre màxim d’escriptors, les editorials aposten per un model de comercialització molt potent que pressiona l’autor. Estem arribant al final d’una etapa a partir de la qual entrarem en la normalització pel que fa a l’escriptor, però si això no va acompanyat de mesures complementàries de dignificació de la llengua la cosa seguirà descompensada.

F.B.V. Quins escriptors li interessen?

L.A.B. Sempre m’ha interessat molt la literatura nord-americana, perquè és la més variada, la que ofereix més possibilitats de regeneració continua i s’adapta més al patró del que jo escric: molt directa, es preocupa de descriure la societat, on l’estil és una cosa més però no l’única i té molt present el servei social. No és una literatura feta per elitistes i destinada a elitistes, i per això m’agrada. No m’agrada la literatura concebuda estrictament com un joc literari, artificial o artístic.

Article publicat al diari “Avui” el 14/02/04 per Eva Piquer

“Si el català es mor, ja ressuscitarà”

El nou govern català té l’obligació de variar la voluntat normalitzadora en matèria lingüística que hi ha hagut fins ara. Haurà de ser més agosarada, professional i imaginativa”, afirma Lluís-Anton Baulenas en aquest assaig sobre la (mala) salut de la llengua catalana. S’ha decidit a escriure’l des de la convicció que l’actual escenari polític al Parlament, amb una Esquerra Republicana teòricament forta, dibuixa “un moment decisiu per al futur de la llengua”. Si no hi ha una catàstrofe nuclear, diu Baulenas, és molt difícil que el català desaparegui, però tampoc podem cantar victòria. “El català no morirà, però potser quedarà adormit, o en estat catalèptic, o es convertirà en una mena de llatí. Perquè sobrevisqui en segons quines condicions, potser seria millor que morís”, reflexiona l’escriptor. “Al cap de vint-i-quatre anys d’Estatut, un catalanoparlant encara no pot viure en català a Catalunya”, constata (i lamenta) l’autor. “Convergència ha creat un miratge d’Estat, un principi de falsa autosuficiència”. Creu que això és un error, perquè s’ha accentuat la tendència dels diversos governs centrals a desentendre’s de la responsabilitat de vetllar “per les altres llengües espanyoles”. Diu que les administracions de Jordi Pujol pensaven en un país ideal, i ara toca pensar en el país real. Avui els ciutadans hem d’intentar recuperar la dignitat de la llengua, i ho hem de fer per dues vies. D’una banda, hem de reclamar els nostres drets. “A l’Estat espanyol li ha sortit molt barat el plurilingüisme, perquè no li reclamem res i, per tant, no el fem entrar en contradicció”. D’altra banda, hem de procurar individualment que la llengua es deteriori poc o gens, mirant de transmetre-la en les millors condicions. “Sentint el català que es parla -i s’escriu- a segons on, la llengua, si no és morta, poc li falta”. Que la política lingüística hagi passat a tenir el rang de secretaria general i travessi horitzontalment tota l’administració és, en opinió de Baulenas, una bona notícia. “Ara es podrà fer una política més unificada i amb més pressupost, amb una visió a mig termini. Almenys ja no hi ha excusa per no fer-ho”. No hi ha volta de full: cal el suport valent de les institucions. “No podem carregar el mort al ciutadà, que vol sopar en pau sense haver de barallar-se amb el cambrer del restaurant perquè la carta no és en català”. Les campanyes que criden a la militància lingüística han de ser “estrictament complementàries”. Els mitjans de comunicació “permeten palpar la normalització, i alhora mantenen viu el debat sobre el model lingüístic”, diu Baulenas, que descriu la gestació de l’AVUI com “una de les últimes il·lusions col·lectives catalanes”. En el món globalitzat les llengües minoritàries ho seran cada cop més, pronostica. “Hi ha sensibilitat per la desaparició de les balenes però no n’hi ha per la desaparició de les llengües”. I si el català mor, malgrat tot? “Ja ressuscitarà. Un avantatge de tenir una llengua sistematitzada és que pot ressuscitar. Però nosaltres hem de lluitar perquè els nostres néts encara rebin el català en herència, i ells ja s’espavilaran”. Una cosa és clara: “Passi el que passi, no hi serem. No assistirem ni a l’elevació definitiva de l’estatus del català ni al seu enterrament”.

Article publicat al diari “La Vanguardia” el 14/02/2004 per Rosa Maria Piñol

El derecho a vivir en catalán

Poder vivir en catalán, ahora mismo, parece casi una utopía… Tal como están las cosas, conseguirlo sería toda una revolución radical; los gobiernos catalanes que ha habido entre 1980 y 2003 no han estado para revoluciones de este tipo.” Esta frase puede resumir el diagnóstico ­más bien pesimista­ que sobre la situación del catalán y su supervivencia hace Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958) en el libro (de título más esperanzado) El català no morirà, primer ensayo del escritor que Edicions 62 pondrá a la venta el lunes. A Baulenas no sólo le ha movido a escribir este libro su “interés personal como usuario de la lengua” ­un escritor es un usuario cualificado­ sino también su condición de filólogo: antes de dedicarse por entero a la literatura, fue profesor en un instituto e incluso escribió un pionero Manual de llengua catalana per a ús i bon aprofitament dels alumnes de COU. “Los escritores suelen abordar la cuestión de la lengua desde el punto de vista estilístico, del modelo de lengua literaria a emplear. Pero no desde la óptica de la sociolingüística o la antropología. Me parece que es interesante que el debate sobre la lengua no quede exclusivamente en manos de los profesores de universidad”, dice Baulenas. El novelista y dramaturgo empezó a redactar esta “reflexión apasionada sobre la lengua” en abril del año pasado, a raíz de las últimas voces de alerta levantadas sobre la posible muerte del catalán, y ante la perspectiva de un posible cambio de gobierno en Catalunya. Porque Baulenas responsabiliza en gran parte a las administraciones de la situación del catalán y, a su vez, sugiere algunas soluciones de futuro. Vayamos por partes. Baulenas revisa, manejando abundante documentación, la causas por las cuales el catalán ha podido sobrevivir hasta ahora. Pero también reflexiona sobre los factores que ­“si nos resignamos a una posición subordinada lingüísticamente”­ pueden hacerlo desaparecer. “Soy más bien apocalíptico ­reconoce­, pero con matices. El catalán como lengua minoritaria seguramente acabará muriéndose, igual que ocurrirá con otras lenguas minoritarias como el danés o el finés. Aunque eso no lo veremos ni nosotros ni nuestros hijos. Pero el debate interesante y que ahora debe preocuparnos es ver qué tipo de política cotidiana hay que desarrollar para extender su uso.” Baulenas tiene claro que “con la normalización lingüística a medias no basta para asegurar la supervivencia de la lengua” y cree que la política llevada a cabo por los sucesivos gobiernos de Jordi Pujol “no ha sido suficiente”. “Han trabajado más de veinte años pensando en un país ideal, no en el país real”, sostiene, y añade que el nuevo Govern “tiene la obligación” de demostrar una voluntad normalizadora mucho “más audaz, profesional e imaginativa”. En su opinión, la Administración catalana “debería plantar cara, por ejemplo, a los grandes grupos económicos y empresariales, porque muchas veces no actúan por anticatalanismo, sino por inercia o pereza de cambiar las cosas”. Para Baulenas (autor de novelas como La felicitat y El fil de plata, entre otras), es esencial “que se respete nuestra dignidad personal y nuestros derechos como ciudadanos”, que incluyen el “poder vivir plenamente en catalán en Catalunya”. Admitiendo que una hipotética independencia no garantizaría necesariamente una normalidad lingüística, Baulenas dice que, sin salir del marco de la Constitución y del actual Estatut, “bastaría con que se produjera un cambio de mentalidad por parte del Estado que afrontara y asimilara plenamente la realidad plurinacional y plurilingüística de España”. Pero eso exigiría primero que “cesara la hostilidad del actual gobierno español”. A la Administración catalana el autor le reclama “una visión integradora y basada en el país real” y una “voluntad de superar la subordinación actual del catalán” a través de un “gran pacto”, superador de las diferencias partidistas y “en el que tendría que integrarse todo el mundo social, cultural y económico”. Uno de los grandes retos de futuro es, según el autor, “poder asumir correctamente el fenómeno de la interculturalidad derivada de la llegada masiva de nuevos inmigrantes”. Baulenas, que ve positiva la política de inmersión lingüística llevada a cabo hasta ahora (“la única cosa atrevida que ha impulsado Convergència en estos años, aunque debería ampliarse a la enseñanza secundaria”), resalta que “hemos de agradecer la generosidad de la masa de familias castellanohablantes que aceptaron esto tan nuevo y tan radical, sin crear ningún problema”. Y recuerda: “Catalunya, hoy, somos nosotros y ellos. Y de cara al futuro, sólo con una base social amplia se podrán provocar transformaciones importantes”.

Article publicat a “El Periódico” el 30/08/02 per Manel Guitart

Baulenas ultima una obra sobre la crisi postolímpica

Lluís Anton Baulenas fa els últims retocs a la seva nova novel.la: una història d’amor situada a la Barcelona del 1993, just després dels fastos olímpics, “quan la ciutat ha passat de l’eufòria a la depressió”, explica l’escriptor. L’obra no apareixerà fins al pròxim Sant Jordi i, segons l’autor, “és una tragicomèdia del nostre temps”. Després dels èxits de La felicitat, situada a la Barcelona convulsa de principis de segle, que va guanyar el Prudenci Bertrana, i El fil de la plata, que narra l’amistat de tres adolescents truncada per la guerra civil, Baulenas se centra en la contemporaneïtat més estricta. I diu que ha descobert una terra adobada de la qual espera extreure nous fruits. Confessa la seva predilecció pels novel.listes nord-americans (Faulkner, Dos Passos) i cita John Irving com a referent per a la seva última obra.

ÈXIT A FRANÇA

Baulenas triomfa a França. La felicitat està a punt de ser editada al país veí i El fil de plata va figurar diverses setmanes a les llistes de més venuts de la FNAC. “S’interessen per mi com a autor espanyol, encara que sigui per folklorisme. Quan els dius que escrius en català es queden una mica sorpresos”, explica. Les seves traduccions al castellà, en canvi, no acaben de funcionar. El fenomen sembla estar estès entre els escriptors catalans. “És un problema de la indústria. El teatre, en canvi, funciona i existeix una receptivitat pel que és català”. L’escriptor, que va forjar la seva vocació literària com a autor teatral, ha aconseguit viure del seu ofici, gràcies als fidels lectors que compren els seus llibres. “A través de la literatura em surten altres activitats, com bolos per a la Institució de les Lletres Catalanes o treballs de cine, com el guió d’Anita no perd el tren”. Baulenas admet que no és un escriptor “mediàtic” i que, malgrat els premis, s’ha guanyat els lectors “un per un”. L’èxit comporta una pressió “cada cop més gran per crear, per publicar”, però l’autor trampeja la situació amb una certa experiència. La clau, diu, està en l’ambició literària. “Sense ella no aguantes. A més, amb els anys n’aprens i experimentes sense tantes pors”.

Article publicat a ”La Vanguardia” el 24/08/2002 per Jordi Joan Baños

Baulenas ultima una novela situada en la Barcelona postolímpica

“Estoy acabando una historia de amor entre personajes que sobreviven a los Juegos”, explica Lluís Anton Baulenas. Tras el éxito de crítica -premio Prudenci Bertrana- y público -más de 15.000 ejemplares vendidos- de La felicitat, donde describía otra Barcelona, la de la época en que se abrió la Via Laietana, el escritor prevé terminar su nueva novela este mismo verano. La obra, cuyo título está por decidir, es “una reflexión sobre lo que fueron los Juegos Olímpicos de Barcelona y sobre la gente que los vivió.” Baulenas, que ha alcanzado el reconocimiento a través de documentadas novelas de época, como la anteriormente citada, sobre los años diez, o El fil de plata -premio Carlemany-, sobre la Guerra Civil, ha decidido esta vez bucear en una etapa que conoce de primera mano. “Creía que el proceso sería muy distinto, que me podría concentrar en escribir, pero tengo menos memoria de la que pensaba y para saber qué pasaba en 1993, y no en 1995, al final tuve que recurrir a las hemerotecas. Pero las cuatro cosas que tenía claras se correspondían bastante con mis recuerdos.” No obstante, el escritor reconoce el carácter selectivo de su memoria: “La divergencia es que con el paso del tiempo se ha olvidado la crisis brutal que vino de golpe y porrazo tras los Juegos, porque se ha ido diluyendo”. ¿Qué más ha descubierto Baulenas en su inmersión postolímpica? “Que la Barcelona de 1993 -dice el escritor- sienta los fundamentos de hoy en día, aunque ahora haya una mayor disgregación cultural. Los Juegos dieron una imagen más optimista de nosotros mismos, que se ha intentado mantener a veces de una manera un poco falsa.” Aunque, en este sentido, el Fòrum 2004 le parece “bien, en tanto que esfuerzo cultural”. Respecto a la reciente conmemoración de los diez años de Barcelona’92, considera que “habría podido ser tratada mucho mejor”. Cabe decir que la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), donde Baulenas ha protagonizado un “encuentro con creadores”, se había planteado conmemorar tal efeméride, pero luego lo descartó. La supuesta alergia al presente de los novelistas catalanes -aunque con esta novela se acerque mucho-, a Baulenas le “resbala bastante”. “Se me conoce por novelas históricas, pero yo empecé con cuentos de realismo sucio, influido por Bukowski, y todas mis primeras novelas son supercontemporáneas.” En cuanto a la novela catalana actual, opina que “hay multiplicidad de propuestas”, y le parece “muy curiosa la fijación que tienen algunos con voz pública por marcar cómo debe ser. A mí ni me interesa, ni me afecta”, concluye. Baulenas también ha dirigido y, sobre todo, escrito, teatro, aunque en esta faceta, a pesar de haber publicado, haya tenido menor fortuna. Con El pont de Brooklyn ganó el premio Ciutat de Alcoi y Josep Maria Flotats tenía previsto su estreno en el Teatre Nacional, pero tras su salida, la obra de Baulenas quedó en el olvido. El autor reconoce que actualmente siente su etapa teatral como algo pasado, aunque tal vez le deba, entre otras cosas, la sólida construcción de sus personajes, tanto principales como secundarios. En su participación en la Universitat Catalana d’Estiu, Lluís Anton Baulenas ha hecho “una pequeña reivindicación de la generación que escribíamos a finales de los ochenta -Baulenas tiene 43 años-; éramos muchos y hemos aguantado pocos. Fuimos los últimos educados completamente en castellano. No nos han dado mucha cancha y los que hemos sobrevivido, para que nos tilden de buenos o malos, sólo somos unos cuantos”. El escritor lo atribuye a que “era una etapa de transición” y tenían “enfrente” a “las vacas sagradas con ganas de publicar mucho, todo lo que no habían publicado antes”. Baulenas opina que para su generación “publicar no ha sido fácil y mantener una vida literaria ha sido aún más difícil”. En este sentido, considera que las editoriales se han vuelto más competitivas, pero que por la misma razón se preocupan más de que los libros tengan difusión y salida. “Ya me está bien”, concluye. Cabe decir que El fil de plata”ha ido muy bien en Francia”, de manera que su editor prepara también la versión francesa de La felicitat. Por último, cabe añadir que se hizo un guión cinematográfico sobre El fil de plata, ahora en dique seco, según Baulenas, por la falta de decisión de los productores y las subvenciones que no llegan.

Article publicat a “El Periódico” el 02/05/03 per Estanislau Vidal-Folch

La Barcelona postolímpica amb banderoles als fanals és l’escenari de l’última novel.la de Lluís-Anton Baulenas.

Amor d’idiota és la novel.la en què els infeliços de Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958) adquireixen un principi d’autoconsciència. En les dues últimes novel.les — El fil de plata i La felicitat –, força personatges no eren els subjectes de la reconstrucció historicoliterària, sinó els patidors de la història, i no sabien per què. Ara, d’entrada, amb un humor d’alts i baixos, un narrador en primera persona relata mostres de la seva idiotesa constitutiva. La comicitat ve de les situacions ridícules i la passada de rosca emana de l’excés d’èmfasi en certa comicitat verbal que n’acaba anul.lant l’efecte. Si Baulenas triomfa a empentes i rodolons, ho fa, sobretot, per la rapidesa i contundència del ritme i pel seu ofici contrastat. A La felicitat vèiem un eco celineà (el del Viatge al fons de la nit ) en l’aparició dels espectres; ara el podem descobrir en l’estil: frases curtes, ràpides i un colofó sentenciós a final de paràgraf en les primeres pàgines de la novel.la, en què tants autors titubegen –Baulenas ho fa– fins a trobar el seu ritme. Perquè començar la novel.la amb “La meva vida constitueix un llarg i profitós viatge cap a la idiotesa “exigeix aclarir el concepte de llarg, el de profitós, el verb constituir i la mateixa idiotesa. Un repte que, després d’obviar els detalls de la vida del protagonista, que ens aclaririen els pressupostos de partida, acaba derivant en una narració de seducció, excitacions i amor udolador entre un treballador d’una gestoria i una noia que penja banderoles als fanals d’una Barcelona que, el 1993, viu sota la ressaca dels Jocs Olímpics. Els personatges secundaris completen la xarxa: el propietari de la gestoria, la secretària ficada en situació i l’amic desencoratjat. Si ens atenim a la novel.la que és, la història d’amor que s’explica, una conquesta peculiar, està ben narrada: té ritme, versemblança, una relació en moviment amb diferents etapes i emocions i, també, el contrast d’un amic que mor i s’endú a la tomba un passat hippy . Però se’ns prometia un retrat generacional de tots els que van néixer l’any 1958, com aquells que han arribat a tot arreu massa aviat o massa tard. Un intent d’elaboració per l’estil del que ha fet recentment Rafael Vallbona (1960) a Ara que tinc quaranta anys, amb suficients elements tractables narrativament perquè el passat no s’acabés dissolent a les mans. Potser hauria pogut ser un bon punt de partida, perquè a Amor d’idiota el protagonista compleix “els 35 sense tenir res a les mans “, ni tan sols el passat que l’autor no ha elaborat. Finalment, alguns elements de la novel.la situen l’acció (i n’hi ha molta) en la Barcelona d’avui dia: les rondes, el penjament de banderoles, el canvi de nom de la gestoria per gabinet, etc. Això no vol dir, malgrat les reflexions tan oportunes com disperses, que hi puguem trobar un retrat de la Barcelona postolímpica. Però es comencen –aquesta n’és una mostra– a manifestar relats en aquesta direcció.

Article publicat a “El Periódico” el 17/04/03 per Joan Samit

Baulenas novel.la la Barcelona sorgida dels Jocs Olímpics del 92

Lluís-Anton Baulenas va entrar al registre dels cronistes literaris de Barcelona fa dos anys, amb la novel.la La felicitat , Premi Prudenci Bertrana 2001, un thriller amb rerefons basat en la brutal reforma que van patir alguns barris populars de la ciutat a principis del segle passat per facilitar l’obertura de la Via Laietana. La seva última obra, Amor d’idiota (Edicions 62), és una altra crònica que submergeix el lector en la Barcelona immediatament posterior als Jocs Olímpics del 1992, amb uns personatges sacsejats per l’esquizofrènia postolímpica. La introducció és una autèntica provocació: el protagonista, amb una vida, segons afirma a la primera frase, que “constitueix un llarg i profitós viatge cap a la idiotesa”, està sopant en un restaurant amb uns amics, i en un clar desafiament amb ell mateix, es treu el membre, el posa sobre el plat ple de patates, cigrons, col i pilota, agafa un trinxant i tot seguit amenaça de sacrificar-lo en aquell altar gastronòmic. Al final el salva una amiga caritativa.

MÉS QUE UNA PROVOCACIÓ

L’autor va posar la directa perquè el lector sabés, ja d’entrada, amb què es trobaria. La seqüència, més que una provocació, conté una descripció instantània d’un personatge, reflexiu en el fons, que pot cometre tonteries. Si algú té la capacitat de preguntar-se a si mateix si és idiota, segur que no ho és. El protagonista és un tipus normal, tot i que poc classificable dintre dels barems convencionals, però no per això se’l pot considerar un idiota. Als 35 anys, ja es troba desplaçat, derrotat i sense cap més futur que el lloc de treball a l’empresa del seu padrí. Aparentment és un escèptic passat de moda, però l’únic que busca és una vida que pugui compartir amb algú. Les vivències que explica es desenvolupen entre el gener i el maig del 1993. En el fons, és un despistat que pertany a aquella generació que a la mort de Franco (1975) tenia entre 15 i 20 anys. Una generació perduda que la història es va saltar i no ha tingut l’oportunitat d’arribar al poder, no ha manat, ni manarà mai. Però el protagonista no exigeix poder; només demana una cosa tan senzilla com comprensió, amistat, solidaritat i, sobretot, amor, que és, en el fons, la reflexió de la novel.la. Un amor de baixa tensió, humil, utilitari, d’anar tirant per distreure la vida. En aquest sentit, la novel.la no acaba ni bé ni malament. Normal. Aquest és el mèrit més destacable de l’obra de Baulenas: novel.lar la normalitat, posar tensió narrativa on realment no passa res.

Article publicat al diari “Avui” el 17/04/03 per Xulio Ricardo Trigo

Contra la remor de superfície

Després de l’eufòria que ens va portar la Barcelona Olímpica moltes generacions van viure la tornada a la realitat com una altra confirmació que el món anava cap enrere. Tanmateix les expectatives generades durant els 80, amb una democràcia defectuosa però que anava fent petites passes cap a la modernitat, es van veure trencades per una crisi d’objectius i per una manca de confiança que ara mostra les seves conseqüències més ferotges, amb un govern perdut entre la inhumanitat i la confusió, amb una retòrica que no recordàvem ni els que vam viure els últims anys del franquisme. Immersos dins d’aquesta circumstància social i política, la nova novel·la de Lluís-Anton Baulenas , Amor d’idiota , ens proposa un viatge als orígens d’aquesta crisi, quan vam començar a pensar que no n’hi havia prou amb les flors i violes, que també era necessari tenir cura de les nostres il·lusions, dels nostres governants, de les nostres ments cada vegada més ofegades per la remor de superfície. Baulenas ens planteja una davallada a les pulsions més profundes de l’enamorament com a via de sortida. Desesperació, desencís, quotidianitat ennuegadora, s’esbocinen en aquesta nova ficció de l’autor de La felicitat , tot seguint alguns dels paràmetres de la generació dels 80: la raó només és un retall injust de la realitat i, si barregem lògica i raó, només podem viure una vida incompleta i pansida. No deixa de ser un plantejament ben arriscat. Ara que els sentiments es passegen cada nit per les televisions, tot mostrant la seva cara més ridícula, escriure una novel·la romàntica com Amor d’idiota no pot tenir una altra intenció que dinamitar les nostres consciències de llangardaix, letàrgiques i avorrides. Una primera raó, doncs, per a la lectura.

UNA NOVEL·LA ROMÀNTICA

Pot ser que sobti algú la qualificació de novel·la romàntica, que els més prudents hi llegeixen una història dura, que transita per paràmetres abstrusos, per allò que s’ha volgut veure com el costat més fosc de les relacions amoroses. Però cadascú és lliure de conformar-se amb una visió limitada dels conceptes. Així, la novel·la ens explica la trajectòria postolímpica d’en Pere-Lluc Solans, un professor d’orientació psicoprofessional [sic], que, de cop i volta, pren consciència de la idiotesa que arrossega: per la seva actitud davant la vida, i com a conseqüència d’una generació que va canviar les seves expectatives, que no es van complir mai, per una espera pacient que l’anava situant als marges. Paral·lelament, en Pere coneix una noia que el portarà pel camí del voyeurisme , l’exhibicionisme i l’assetjament sexual. Però aquests no són sinó recursos per donar sortida a un ofec vital que ja no pot esperar més a manifestar-se. Tant en Pere-Lluc com la Sandra, l’altre personatge protagonista, certament aconseguit, emprendran un camí d’expiació personal en què la passió, el perill i la temptació dels límits els conduiran cap a un final inesperat. No hi ha cap dubte que el bo i millor d’aquesta novel·la es troba en l’absoluta llibertat de criteris amb què Baulenas mou els seus personatges, però també s’ha de destacar la perícia que sempre ha demostrat com a narrador. L’ofici s’ha de fer servir en circumstàncies com la que se li presenta a Amor d’idiota , quan el rerefons de la trama queda en mans d’una situació vulgarment humana. La implicació personal de l’autor es fa palesa des de les primeres línies, quan intenta de trobar sentits a una generació que també és la seva. Els resultats d’aquesta recerca en cap moment no ens deixen indiferents. Lluís-Anton Baulenas ens havia demostrat la seva capacitat per crear trames amb rerefons històric amb les excel·lents Noms a la sorra (1994) i El fil de plata (1998), però sobretot hauríem de parlar de La felicitat (2001), bona mostra d’una novel·la escrita amb rigor, que entén la funció de la història com a context dins del qual ha de brollar la vida, i també un exemple de plantejament ambiciós davant els materials narratius. D’aquesta combinació en va sortir La felicitat , una novel·la entretinguda, àgil, d’estructura complexa i, alhora, de lectura arrabassadora. No se li escaparà al lector que la literatura catalana necessita amb urgència aquests punts de contacte entre la novel·la popular i les tècniques i els plantejaments creatius de la bona literatura.

AMB MÉS POLIVALÈNCIA

Quin paper juga Amor d’idiota dins d’una obra com la de Baulenas, fins al present plena de reptes personals a l’encalç de la novel·la total? Pensem que del canvi de registre ha resultat una novel·la que, si som justos amb les anteriors, hauríem de qualificar com a menor. Però també s’ha de dir que la seva escriptura ha guanyat en polivalència, que la seva sinceritat en temes tan propers pot fer sang en el lector, la qual cosa no és poca cosa en una època d’escriptures més aviat mel·líflues. Si l’autor es proposava un crit d’alerta, un remenar consciències, creiem que l’ha encertada de ple. I no és aliena la seva capacitat per crear una tensió creixent que ens fa empassar-nos la novel·la igual que un glop de whisky, però no de marca, sinó amb l’aspresa d’un Dyc o d’un White Horse, perquè Amor d’idiota escapa al consum responsable i edulcorat, una mentida que ja no ens podem creure davant la violència i l’extremisme dels plantejaments que ens han posat en la tessitura actual. Ara bé , Amor d’idiota no és gens recomanable per a trajectes curts al metro perquè, senzillament, ens n’anirem fins a la Zona Franca. I encara no l’han oberta, aquesta via!

Article publicat a “La Vanguardia· el 09/04/2003 per Julià Guillamon

Un brindis por la banderola

Antes de empezar a escribir sobre Amor d’idiota tengo que hacer una llamada. Quiero saber si en 1993 una empresa dedicada a la impresión y reparto de banderolas publicitarias podía funcionar con una plantilla de tres personas. Aunque empresas como Marc Martí o Sundisa no eran entonces las máquinas rutilantes que son ahora, tampoco funcionaban con tres tornillos. Me lo temía. En la novela de Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958), Sandra regenta junto a su marido la firma Pulido Comunicacions. Por las mañana levanta la persiana metálica y atiende a los clientes. Por la noche, se calza unas gruesas mallas y con una llave inglesa se va a montar banderolas del Circo Ruso. Como otras muchas novelas, Amor d’idiota subestima la importancia de la vida económica y reduce el entramado social a unos pocos personajes remolones, sin atender a la complejidad de relaciones que podría engrandecer sus peripecias. Se entiende: el libro es una comedia y el narrador un idiota. Solans forma parte de aquella generación que fue hippie, fue progre y terminó trabajando de cualquier cosa. A principios de los noventa se ha acostumbrado a la idea de la derrota y, feliz en su dependencia, se ve a sí mismo con los atributos del desertor definitivo, “grumoll de persona”, “home desdibuixat”. “Un dels avantatges més gratificants de ser idiota és que et permet de no perdre temps justificant els teus actes”, dice. Y más adelante: “Els idiotes conscients ens coneixem pel carrer. Descobrim àmbits secrets de trobada on el fet de compartir la mutua idiotesa arriba a provocar voluptuosos plaers sensuals”. Para superar esta servidumbre voluntaria hay que vencer el pasado. Esa mezcla “mal païda” de porros, jornadas libertarias y sexo sin pasión que representa el amigo Alex. La utopía personal: el viaje a Italia del 82, cuando parecía posible reconducir la experiencia de la contracultura hacia una nueva situación. Pero, sobre todo, Solans tiene que romper la costra aislante. Al principio, actúa de manera brutal e injustificada. Se intenta rebanar la menina sobre una fuente de “escudella i carn d’olla”, persigue a la chica de las banderolas, la acecha y le saca fotos. Cuando la historia está en su punto más irreal y masturbatorio, chico y chica se encuentran, se hablan, se gustan. Según se mire, Amor d’idiota es una novela costumbrista, con un hippie colgado, una mujer insatisfecha atemorizada por un virus, el jefe “lliure i sexualment potent” y su amante crasa. En contrapartida, contiene algunas páginas de literatura amorosa muy por encima de lo que Baulenas venía escribiendo últimamente. Después de las exageradas truculencias de sus últimas novelas, Amor d’idiota supone un saludable ejercicio de cordura. El Drugstore decrépito, la incineradora del Besòs, las rondas y la Zona Franca reviven en descripciones que aportan mucho más a la imagen de época que las soflamas sobre la imbecilidad colectiva de los Juegos Olímpicos. Los personajes son gente corriente y las historias, por raras que puedan parecer a primera vista (la fiesta en la antigua sala Versalles con los camareros vestidos de tubos de pomada), no llegan ni por asomo a los niveles de excentricidad de Alfons XIV o La felicitat. Modestia y contención, también de estilo. En un momento del libro, Sandra y el idiota están a punto de consumar el coito y, para preparar la cosa, descorchan una botella de champán. Yo me sumo al brindis: “¡Per la banderola!”

Article publicat a “El Periódico” el 30/08/02 per Manel Guitart

Baulenas ultima una obra sobre la crisi postolímpica

Lluís Anton Baulenas fa els últims retocs a la seva nova novel.la: una història d’amor situada a la Barcelona del 1993, just després dels fastos olímpics, “quan la ciutat ha passat de l’eufòria a la depressió”, explica l’escriptor. L’obra (Edicions 62) no apareixerà fins al pròxim Sant Jordi i, segons l’autor, “és una tragicomèdia del nostre temps”.
Després dels èxits de La felicitat, situada a la Barcelona convulsa de principis de segle, que va guanyar el Prudenci Bertrana, i El fil de la plata, que narra l’amistat de tres adolescents truncada per la guerra civil, Baulenas se centra en la contemporaneïtat més estricta. I diu que ha descobert una terra adobada de la qual espera extreure nous fruits. Confessa la seva predilecció pels novel.listes nord-americans (Faulkner, Dos Passos) i cita John Irving com a referent per a la seva última obra.

ÈXIT A FRANÇA

Baulenas triomfa a França. La felicitat està a punt de ser editada al país veí i El fil de plata va figurar diverses setmanes a les llistes de més venuts de la FNAC. “S’interessen per mi com a autor espanyol, encara que sigui per folklorisme. Quan els dius que escrius en català es queden una mica sorpresos”, explica.
Les seves traduccions al castellà, en canvi, no acaben de funcionar. El fenomen sembla estar estès entre els escriptors catalans. “És un problema de la indústria. El teatre, en canvi, funciona i existeix una receptivitat pel que és català”.
L’escriptor, que va forjar la seva vocació literària com a autor teatral, ha aconseguit viure del seu ofici, gràcies als fidels lectors que compren els seus llibres. “A través de la literatura em surten altres activitats, com bolos per a la Institució de les Lletres Catalanes o treballs de cine, com el guió d’Anita no perd el tren”.
Baulenas admet que no és un escriptor “mediàtic” i que, malgrat els premis, s’ha guanyat els lectors “un per un”. L’èxit comporta una pressió “cada cop més gran per crear, per publicar”, però l’autor trampeja la situació amb una certa experiència. La clau, diu, està en l’ambició literària. “Sense ella no aguantes. A més, amb els anys n’aprens i experimentes sense tantes pors”.

Article publicat a ”La Vanguardia” el 24/08/2002 per Jordi Joan Baños

Baulenas ultima una novela situada en la Barcelona postolímpica

“Estoy acabando una historia de amor entre personajes que sobreviven a los Juegos”, explica Lluís Anton Baulenas. Tras el éxito de crítica -premio Prudenci Bertrana- y público -más de 15.000 ejemplares vendidos- de La felicitat, donde describía otra Barcelona, la de la época en que se abrió la Via Laietana, el escritor prevé terminar su nueva novela este mismo verano. La obra, cuyo título está por decidir, es “una reflexión sobre lo que fueron los Juegos Olímpicos de Barcelona y sobre la gente que los vivió.” Baulenas, que ha alcanzado el reconocimiento a través de documentadas novelas de época, como la anteriormente citada, sobre los años diez, o “El fil de plata” -premio Carlemany-, sobre la Guerra Civil, ha decidido esta vez bucear en una etapa que conoce de primera mano. “Creía que el proceso sería muy distinto, que me podría concentrar en escribir, pero tengo menos memoria de la que pensaba y para saber qué pasaba en 1993, y no en 1995, al final tuve que recurrir a las hemerotecas. Pero las cuatro cosas que tenía claras se correspondían bastante con mis recuerdos.” No obstante, el escritor reconoce el carácter selectivo de su memoria: “La divergencia es que con el paso del tiempo se ha olvidado la crisis brutal que vino de golpe y porrazo tras los Juegos, porque se ha ido diluyendo”. ¿Qué más ha descubierto Baulenas en su inmersión postolímpica? “Que la Barcelona de 1993 -dice el escritor- sienta los fundamentos de hoy en día, aunque ahora haya una mayor disgregación cultural. Los Juegos dieron una imagen más optimista de nosotros mismos, que se ha intentado mantener a veces de una manera un poco falsa.” Aunque, en este sentido, el Fòrum 2004 le parece “bien, en tanto que esfuerzo cultural”. Respecto a la reciente conmemoración de los diez años de Barcelona’92, considera que “habría podido ser tratada mucho mejor”. Cabe decir que la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), donde Baulenas ha protagonizado un “encuentro con creadores”, se había planteado conmemorar tal efeméride, pero luego lo descartó. La supuesta alergia al presente de los novelistas catalanes -aunque con esta novela se acerque mucho-, a Baulenas le “resbala bastante”. “Se me conoce por novelas históricas, pero yo empecé con cuentos de realismo sucio, influido por Bukowski, y todas mis primeras novelas son supercontemporáneas.” En cuanto a la novela catalana actual, opina que “hay multiplicidad de propuestas”, y le parece “muy curiosa la fijación que tienen algunos con voz pública por marcar cómo debe ser. A mí ni me interesa, ni me afecta”, concluye. Baulenas también ha dirigido y, sobre todo, escrito, teatro, aunque en esta faceta, a pesar de haber publicado, haya tenido menor fortuna. Con El pont de Brooklyn ganó el premio Ciutat de Alcoi y Josep Maria Flotats tenía previsto su estreno en el Teatre Nacional, pero tras su salida, la obra de Baulenas quedó en el olvido. El autor reconoce que actualmente siente su etapa teatral como algo pasado, aunque tal vez le deba, entre otras cosas, la sólida construcción de sus personajes, tanto principales como secundarios. En su participación en la Universitat Catalana d’Estiu, Lluís Anton Baulenas ha hecho “una pequeña reivindicación de la generación que escribíamos a finales de los ochenta -Baulenas tiene 43 años-; éramos muchos y hemos aguantado pocos. Fuimos los últimos educados completamente en castellano. No nos han dado mucha cancha y los que hemos sobrevivido, para que nos tilden de buenos o malos, sólo somos unos cuantos”. El escritor lo atribuye a que “era una etapa de transición” y tenían “enfrente” a “las vacas sagradas con ganas de publicar mucho, todo lo que no habían publicado antes”. Baulenas opina que para su generación “publicar no ha sido fácil y mantener una vida literaria ha sido aún más difícil”. En este sentido, considera que las editoriales se han vuelto más competitivas, pero que por la misma razón se preocupan más de que los libros tengan difusión y salida. “Ya me está bien”, concluye. Cabe decir que El fil de plata”ha ido muy bien en Francia”, de manera que su editor prepara también la versión francesa de La felicitat. Por último, cabe añadir que se hizo un guión cinematográfico sobre El fil de plata, ahora en dique seco, según Baulenas, por la falta de decisión de los productores y las subvenciones que no llegan.

Article publicat a “Lire” el setembre de 2001 per Alexie Lorca

Trois destinées en pleine guerre d’Espagne

Barcelone, 1935. Maria, Pere et Gregori ont dix-huit ans. Ils sont nés le même jour, dans des milieux différents. Orpheline, Maria habite chez son oncle et sa tante qui tiennent un restaurant de quartier. Elle vend des imperméables le jour et refait le monde le soir avec son amie Encarna, féministe convaincue. Pere est coursier pour une société cinématographique. Il vit dans une pension populaire et milite vaguement dans un parti ouvrier. Moins par conviction que par admiration pour Vicenç, un garçon de son âge. Etudiant issu de la bourgeoisie catholique, Gregori déteste les chats, les avions, cultive une fascination pour le chiffre trois et loue ses services comme écrivain public.
La rencontre des trois jeunes gens lors d’un jeu radiophonique marque le début d’une amitié amoureuse à la «Jules et Jim» qu’interrompt la guerre civile.
Dans ce dernier volet – le seul traduit en français – de la trilogie qu’il a consacrée à la guerre civile espagnole, le Catalan Lluis-Anton Baulenas met en lumière les coulisses de l’Histoire. A travers les voix croisées de ses trois personnages, il rend hommage à ces millions de protagonistes anonymes dont la vie fut brisée par la guerre. Pas de grands drames ni de passions dévorantes chez ces héros ordinaires. Sans appartenance politique marquée, juste sensibles aux idées progressistes, à l’amour et à l’amitié, Maria, Pere et Gregori sont entraînés dans une tourmente absurde, meurtrière. En faisant œuvre de mémoire, Baulenas tend à l’universel. Car la tragédie qu’il décrit, sans manichéisme ni pathos, pourrait se dérouler dans n’importe quel pays, en n’importe quel temps. L’écrivain a d’ailleurs emprunté le titre de son roman à un texte du Cantique des Cantiques qui évoque la force et la fragilité de la vie.

Opinió de l’escriptor sobre Internet
[[email protected]] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d’abril del 2000

Fins ara, la meva relació amb Internet ha estat més de negocis que no pas sentimental. Vull dir que l’ús parteix més d’una necessitat laboral que no pas d’un interès. Descomptant el correu electrònic, la xarxa i jo compartim pocs instants. De manera que, tenint en compte que per mi no n’hi ha prou utilitzant el correu electrònic per ser un internauta, es pot dir que la meva relació amb Internet és molt freda; es redueix a casos molt puntuals. Alguna vegada, escrivint una novel.la hi he recorregut per buscar alguna informació. Fonamentalment visito la web de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Ja dic, però, que, ara per ara, no em genera cap mena de curiositat. No hi tinc res en contra, suposo que és una qüestió d’anar canviant el xip, a poc a poc. De moment encara tendeixo a recórrer a les fonts d’informació tradicionals. D’altra banda, és possible que navegués més si no tingués una feina que m’obliga a estar tot el dia davant de la pantalla d’un ordinador. Trobo més normal que algú que no té necessitat de tocar cap ordinador durant la jornada laboral es pengi d’Internet un parell o tres d’hores a l’arribar a casa. Jo, quan acabo el dia, sovint tinc sobredosi de pantalla.

Crítica teatral de Trist, com quan la lluna no hi és, apareguda a “La Vanguardia”, a cura de Joan-Anton Benach

Con lo mucho y bien que escribe, Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958) necesitaría pasar la prueba del escenario con más frecuencia. No sirve la edición. Apenas sirven las lecturas. Sólo a través de la acción escénica, sólo a través de los personajes convenciendo al público de su verosimilitud y coherencia, se hace y crece un dramaturgo. Es oportuno recordar la vieja norma a propósito del estreno de “Trist, com quan la lluna no hi és”, espectáculo cuyo texto se queda en un voluntarioso intento de drama urbano de los primeros años sesenta, descolorido y artificioso. La protagonista de la pieza de Baulenas es Varda de Abril, una artista de fama, una folklórica de primera categoría, amante de un notable gerifalte franquista como todo el mundo parece saber. Consolándose del último desdén del caballero en cuestión, hombre casado y obligado a guardar las formas, y huyendo de la policía que les sigue los pasos, la dama aterriza en un modesto cabaret del Barrio Chino, Lluna de Llana (!), donde conocemos su historia. El autor plantea unos paralelismos claros entre los pesares de su heroína y los de Marilyn Monroe, la estrella que murió rodeada de una oscura leyenda, por causas relacionadas, según parece, con la sacrosanta razón de Estado.
El autor visualiza la versión más plausible de lo que pudo ser aquella muerte: interesado el aparato del poder en su desaparición, y sintiéndose cada vez más asediada, la víctima acudió a una excesiva dosis barbitúrica para hallar la paz definitiva. Varda de Abril, en efecto, se suicida y el sabueso que no la pierde de vista confiesa su satisfacción por lo que la incómoda señora ha solucionado por sus propios medios. Varda de Abril es rubia como Marilyn y muere en 1962, el mismo año en que desapareció esa actriz. Están muy bien las analogías y es entrañable el homenaje que Baulenas dedica al gran mito de Hollywood, tan entrometido en las intimidades de la Casa Blanca. Lluís-Anton Baulenas es joven, aunque no tanto, sin embargo, como para ignorar que lo que se dice desde el escenario de Lluna de Llana resulta inimaginable que se dijera en los primeros años sesenta. Algunos personajes hablan públicamente del “régimen” y de sus pecados libidinosos como no se podría hablar hasta pasada la transición. Tal vez el recuerdo de Carmen Broto, celebérrima -y asesinada- entretenida de ricachos, quizá la imagen de alguna otra artista de la pasarela liada con gobernantes civiles… hayan incidido en el tema de la obra.

Inconsistencia

Pero Baulenas debiera saber que esas y otras parecidas historias dieron algún trabajo a la censura para que de ellas no existiera ninguna referencia pública. Pretender el pequeño retrato de una época con campechanería y los “lapsus” históricos que hay en la pieza de Baulenas es condenarla a la inconsistencia del papel mojado. Todo, la confesión pública de lo inconfesable, el travesti, las angustias de la protagonista y las del policía, resulta falso y carente de sentido. Vi la obra unos días antes de su estreno. Lo más sobresaliente, la escenografía de Paco Azorín. Del resto, muchas cosas resultaban mejorables: la dirección, muy errática, de Pere Sagristà, las canciones, determinados aspectos de una interpretación estimable de Oriol Vila, de Ángela Jové y de Manuel Veiga, este último componiendo el personaje con mejores registros del reparto. La perspectiva más halagüeña resultaba, sin embargo, irrelevante. La de esa luna invisible es una tristeza que nada ni nadie la remedia porque está en la materia prima de la obra, es decir, en un texto retorcido, aburrido e inconsistente.

Article editat a ”La Vanguardia” el 16/02/01

Baulenas reconstruye la Barcelona de 1909

El 10 de marzo de 1908, el rey Alfonso XIII inaugu-ró las obras de apertura de la Gran Via A (la actual Via Laietana), primer paso de la reforma interior de la ciudad que debía convertir Barcelona en la me trópolis moderna ideada por Cerdà. Aquel día, seis brigadas de obreros desfilaron ante la tribuna real. De la casa del marqués de Monistrol, por donde debía empezar el derribo, pendían colgaduras, banderas y un gran rótulo con el nombre de la nueva calle. Las herramientas iban en dos carros que representaban un jardín y una galera antigua. Sonaron las trompetas. El alcalde, señor Sanllehí, entregó al rey una piqueta de plata y se arrancó el primer sillar. Luego se fueron todos a comer.
Unos meses después, la Gran Via era una gran zanja abierta en el corazón de la ciudad, con palacios a medio derruir, descampados y casas por expropiar en las que malvivían los últimos vecinos. La prensa de la época habla de la escasez de cerillas largas, que dificultaba la labor de los vigilantes nocturnos y convertía aquellos parajes en un lugar inhóspito y peligroso.
Desde la óptica de La ciudad de los prodigios, de Eduardo Mendoza, estas dos escenas serían complementarias; cuanto más ridícula es la pompa, más estrepitoso es el desenlace final: la miseria y la especulación. En La felicitat, de Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958), no hay contraste, la ciudad está despanzurrada desde el principio. La chica que vuelve a su casa desde el Parallel atraviesa esos lúgubres solares entre las presencias espectrales de obreros y muertos de hambre.
Una novela urbana es una historia de transformación. En La ciudad de los prodigios, Onofre Bouvila se convertía en especulador porque antes había sido anarquista. La novela rural, en cambio,se adapta a ciclos inmutables. Es lo que sucede en La felicitat. Cuando se inicia el relato, las leyes ya están escritas y a los personajes sólo les queda obedecerlas. Deogràcies-Miquel Gambús es ladrón porque todos en su familia han sido ladrones. La única posibilidad de romper con esa fatalidad es el azar, que actúa al final y provoca una gran paradoja.
Su capacidad de intervención en la vida de la ciudad queda muy limitada. Para superar la prueba de iniciación que le impone la madre y convertirse en el jefe del clan, Gambús concibe un quimérico proyecto: comprar la mayor parte de las fincas que quedan por expropiar en la zona de la reforma, pero sólo para despistar la atención y ocultar sus verdaderos propósitos: crear una nueva ciudad en una isla, unida con un puente y un gran túnel submarino. A falta de ciento veinte páginas lo raptan, y nunca más se supo.
La apuesta y la venganza mueven a los personajes de Baulenas, por encima de la ambición y el poder. Si los poderosos se pierden en quimeras irrealizables, los desharrapados nunca podrán abandonar su miserable condición. El oficinista Rafael Escorrigüela admira al industrial y mecenas Eusebi Güell, pero acaba convertido en una especie de guardaespaldas de Gambús.
Las anécdotas resultan estremecedoras y a veces casi inverosímiles: la chica que arranca la cabeza de gallinas y palomos a mordiscos en una atracción de feria; la violación en masa de Nonnita en la fiesta de fin de siglo, el tipo disecado y sepultado al volante del automóvil…
La felicitat forma parte de una tradición de novelas catalanas de gran éxito -desesperadas, con toques escatológicos y tremendistas, que se inició a finales de los setenta con La señora de Antoni Mus- de la que Baulenas se ha convertido en la actualidad en su máximo exponente. Presenta grandes atractivos: un escenario épico, la minuciosa reconstrucción histórica de un momento que apenas se recuerda, que ha generado poca literatura y que conecta con una de las tendencias de la novela sobre historia contemporánea (el proyecto de la isla y el túnel subterráneo recuerda el libro de Colum McCann sobre el metro de Nueva York, En la foscor).
Como testimonio literario del nacimiento de la Barcelona moderna queda por debajo de las expectativas iniciales (una novela como La ciudad de los prodigios no se imita impunemente), pero tiene ambición y empaque de best-séller urbano. Y fuerza brutal.

Article publicat al diari “Avui” el 01/03/01 per Joan Josep Isern

El comprador potencial s’acosta a l’aparador de les novetats perquè li ha cridat l’atenció el títol d’un llibre: La felicitat. Simpàtic, pensa. Després es fixa en la coberta: una deliciosa fotografia en blanc i negre d’una parella de balladors –ell murri, riallera ella– que se’l miren directament als ulls. La joia de viure, pensa. A la part superior, amb lletra clara i ben proporcionada, el nom de l’autor –Lluís-Anton Baulenas– i el títol que li ha semblat simpàtic. A sota una frase que informa que el llibre ha guanyat el Bertrana. Un cop acabada la contemplació de la coberta el comprador potencial s’atreveix a agafar el llibre: format gran, tapa dura, lletra llegible… El tacte de la sobrecoberta és agradable. Satinat, pensa, tot i que no hi entèn. Imperceptiblement el comprador potencial es va encomanant de La felicitat. Vacil·la, però. Mira el preu: li sembla bé. Deixa el llibre, el torna a agafar, mira al seu voltant com esperant que algú li confirmi l’encert de la tria… Just en aquest moment és quan a aquest comentarista li surt la vena publicitària i, suposant que es troba al costat del comprador potencial, li diu a cau d’orella: ¿Vol ser feliç llegint un llibre? Doncs no s’ho rumiï més i emporti’s a casa La felicitat. Compri La felicitat, cregui’m –continuaria dient-li–, i ja em sabrà dir si l’he enredat o no. Un servidor li confessa que s’ho ha passat d’allò més bé llegint aquesta història. Que malgrat les quasi quatre-centes pàgines de gruix llisca amb una lleugeresa extraordinària i que, de fet, si no fos perquè cal descansar, fer els àpats a les hores i anar a treballar quan toca la novel·la que ha escrit Baulenas és d’aquelles que es llegeixen d’una tirada. ¿Què hi trobarà a La felicitat? Per començar a situar-nos li diré que és una història ambientada a la ciutat de Barcelona entre la nit de Cap d’Any i el 26 de juliol de 1909, data de l’inici de la Setmana Tràgica. Això pel que fa a la ubicació temporal. Pel que fa als escenaris, Baulenas n’utilitza només un parell però potents: els teatres de varietats del Paral·lel i les obres de construcció del que avui coneixem com a Via Laietana, una avinguda recta com un tall de ganivet per a la construcció de la qual es van haver d’enderrocar 2.000 cases i deixar al carrer més de 10.000 persones. Dos escenaris, com es pot veure, oposats: la vida i la disbauxa del music hall i la mort i la misèria dels carrers destruïts a cops de piqueta. I un únic teló de fons: una situació política i social convulsa. A La felicitat el lector trobarà també una bona galeria de personatges. El primer és la Nonnita Serrallac, firaire, artista de circ, embarassada d’un saltim-banqui italià que s’ha fet fonedís i convertida, per atzars de la vida, en segrestadora de via estreta i venjadora d’antigues vexacions al capdavant d’una colla de còmplices formada per un lloro garlaire, un dèbil mental i un xicot de pagès perpètuament meravellat per la urbs barcelonina i pels ulls de la Nonnita. L’altre gran personatge de La felicitat és en Deogràcies-Miquel Demi Gambús, lladre de quarta generació i darrer plançó d’una nissaga familiar inspirada en els Corleone, però a la catalana. En Demi, home ric, sense escrúpols i a punt d’heretar el fabulós imperi familiar dels Gambús on coexisteixen el crim, l’extorsió, l’estafa i la manipulació política, fa veure que especula amb els terrenys afectats per la construcció de l’avinguda però, en paral·lel, està preparant secretament el negoci que projectarà el seu nom en la llista de grans barcelonins del segle XX: la reconstrucció de la mítica illa de Maians davant de la costa barcelonina amb pasarel·la d’accés inclosa estil Maremàgnum, per entendre’ns. També hi ha dues de les grans troballes del llibre: la figura de Miquela Gambús –un personatge que per ell mateix ja justificaria una altra novel·la– i les converses de Nonnita Serrallac amb els morts del seu barri. Una extraordinària galeria de figures i de veus que donen el contrapunt imaginatiu a la cruesa de la vida de la noia i que al meu parer constitueixen l’element més difícil d’oblidar d’aquest llibre.

CAP TESI HISTORICISTA

L’acció de La felicitat es desenvolupa en un lloc i en un moment històric ben concrets, però en les seves pàgines ni s’hi defensa cap tesi historicista ni es pretèn que el lector surti del llibre amb la sensació d’haver contemplat un documental didàctic. Hi ha, això sí, una esplèndida i molt eficaç feina prèvia de documentació que permet al lector amarar-se de manera imperceptible de les coses que passaven en la vida quotidiana d’aquells mesos, però no s’entra a ponderar fets com ara l’arribada dels radicals de Lerroux a l’ajuntament barceloní, ni a especular sobre el paper jugat pels anarquistes i per la burgesia en els fets que van desencadenar la Setmana Tràgica. Ens movem, doncs, en un camp noble i alhora arriscat: la literatura. O, si se’m permet afinar, la bona literatura. O sigui –continua el comprador potencial, ara més decidit a dur-se el llibre– que aquesta deu ser la mítica gran novel·la sobre Barcelona que tothom diu que ens faltava, no? Començo a dir-li però no em deixa continuar perquè em talla de seguida amb una altra qüestió. Em sembla que ja ho he entès: La felicitat ve a ser com La ciudad de los prodigios, però en català, oi?. Doncs miri, li responc, a mi em sembla que si fa no fa la cosa podria anar per aquí. Ara bé, si vosté va de cosmopolita per la vida ha de treure-s’ho del cap, això, i ha de dir que la novel·la catalana (qualsevol novel·la catalana, tant se val) ha de menjar encara moltes sopes per comparar-se amb segons què i segons qui. La veritat és que en el llibre de Lluís-Anton Baulenas hi ha talent, ambició i bon ofici. Exactament el mateix que en la novel·la de Mendoza. En tot cas, comprador potencial, faci’m cas si li dic que llegint La felicitat he tingut en tot moment la sensació d’estar en contacte amb una novel·la molt treballada i divertida, que gaudeix de tots els avantatges del best seller sense incórrer en cap del seus vicis. Una novel·la en la que pretensions, mitjans i resultats assoleixen un nivell molt per damunt de la mitjana habitual per aquests barris. En una paraula: llegeixi La felicitat i, almenys durant les hores que la lectura el tindrà ocupat, se sentirà bé. Feliç, vaja.

Article publicat al “El Periódico” el 16/02/01

De la barraca al music-hall

EL PARAL·LEL. El pabellón de los Hermanos Soriano es el centro neurálgico de la Barcelona canalla. Nonnita Serrallac realiza allí sus acrobacias, semidesnuda en una pecera con una vieja foca. Y allí Deogràcies-Miquel Gambús descubre el numero de deshabillé que le fascina: el de la puça, que se presta al magreo de las vedettes. He vist anar darrere la famosa puça presidents de l’audiència, aristòcrates, diputats provincials, tinents coronels, grans industrials, terratinents, fins i tot bisbes, tots més o menys disfressats, més o menys beguts…
LA GRAN VIA. Un año después de la solemne inauguración de las obras, la Gran Via. (la futura Via Laietana) aparece como un hachazo en la ciudad antigua. Nonnita regresa a su ciudad con los restos de un circo ambulante. Su barrio ha desaparecido. Sus parientes han muerto. Las piedras nobles parecen exigir justicia: Després de tants segles, qui els ho havia de dir….
EL CERCLE DEL LICEU I EL CAFÈ SUÍS. Habitual de los saraos del Paral·lel, el joven Deogràcies-Miquel Gambús es el vástago de una familia de delincuentes que aspira a dominar Barcelona con los métodos caciquiles con los que desde hace varias décadas gobierna en Alcagaire de la Roca, una pequeña población entre Móra y Tortosa. Llegó a Barcelona hace nueve años y le encanta la ciudad. El Paral·lel, hacer negocios, eructar en el Cercle del Liceu apostando al bacará. I dues ferums: la de les dames barcelonines després de cardar i la de la Œbrochette de fois de volaille‚ que servien al Suís.
EL EIXAMPLE. Eustaqui Guillaumet desembarca en Barcelona procedente de Vila-rodona después de un increíble periplo por el Mediterráneo. Trabaja como carretero y recorre el Eixample, que se encuentra en construcción. La mayoría de las manzanas están sólo dibujadas. En uno de los campos que rodean la Sagrada Família se han instalado los gitanos. Más allá, un solar vacío con la caseta del guarda y una letrina móvil. Escatología constante.
EL TEATRO NOVETATS. La clase alta de Barcelona aparece confiada y feliz en el teatro Novetats. Y más ahora, cuando los anarquistas eligen los barrios populares para colocar sus bombas. A altas horas de la madrugada se retira la niña de la puesta de largo, la banda militar deja su lugar a una orquestina y Rafael Escorrigüela (que se ha colado) descubre a su amo, el señor Gatell, en brazos de una señorita.
LAS CALLES GIRITI Y ARGENTERIA. En aquella esquina se levanta la fonda de viatgers La Pau. El establecimiento vive una época dorada gracias a la reforma, que trae nuevos clientes, arquitectos, ingenieros. Mejor que en cualquier otro lugar se vive allí la experiencia barcelonesa: Una suma del passat que ja no hi era i el futur que havia de venir.
LA PLAYA DE PEKÍN. Entre el Bogatell y la riera de Horta se levantaban las barracas más miserables, sucias e insalubres de Barcelona (la playa de Pekín, llamada así porque sus primeros colonizadores fueron chinos). A una de esas barracas, en realidad un carruaje de circo destrozado, va a parar Gambús tras el secuestro.

Links

http://www.partal.com/aelc/autors/baulenasla/index.html

Pertany a la web de l’AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d’AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E-mail

http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/lluisantonbaulenas.html

Conté una bibliografia bàsica, informació i articles sobre les obres de l’autor i links