Biografia
Walter Benjamin (Berlín 1892 – Portbou 1940) Assagista i filòsof alemany, de família jueva. L’amistat amb el filòsof jueu Gershom Scholem determinà el seu apropament al sionisme, combinat amb tendències progressistes, influïdes pel marxisme. Escriví Der Begriff der Kunstkritik in der deutschen Romantik (El concepte de la crítica d’art dins el romanticisme alemany, 1920), on desenvolupà el concepte de crítica, que considerà com a immanent a tota veritable obra d’art. Del 1923 al 1925 preparà la tesi doctoral, que li fou refusada per la universitat de Frankfurt: Ursprung des deutschen Trauerspiels (Origen de la tragèdia alemanya, 1928). El 1933 es veié obligat a escriure amb pseudònim, i després hagué d’emigrar a París. Allí conegué Brecht i col·laborà amb Adorno i Horkheimer a l’Institut für Sozialforschung. El 1936 publicà Das Kunstwerk im Zeitalter seiner technischen Reproduzierbarkeit (L’obra d’art en l’era de la seva reproductivitat tècnica). Se suïcidà a Portbou fugint dels nazis.
“El pañuelo” dins “Historias y relatos”
Article publicat a “La Vanguardia” el 30/04/03 per Jordi Llavina
Walter Benjamin en Portbou
La moda del relato real, que ha cobrado una fuerza inusitada con el éxito de la novela de Javier Cercas, parece que va cuajando. Justo Navarro, excelente narrador, ha publicado una novelita muy discutible sobre la vida de Gabriel Ferrater, que me digo que pondrá los pelos de punta a los que trataron a menudo al poeta de Reus, y hasta a los que le conocen por su obra y se han dejado deslumbrar en alguna ocasión por el aura del mito. La mezcla de ficción y realidad de lo más legítima, claro se realiza en esa novela de forma, a mi modo de ver, harto gratuita. Eso sí: ciertas recurrencias narrativas como en el “Salamina”, como en las novelas de Marías y esa tesis de que Ferrater aprendía nuevas lenguas para olvidar las palabras en las lenguas extranjeras en que hablaba a algunas de sus mujeres tienen empaque y buena disposición literaria. La novela de Navarro se deja leer, y la verdad es que con auténtico placer. El italiano Bruno Arpaia ha publicado La última frontera que, por una coincidencia con un título ya existente, aquí y en Francia no se ha podido traducir con el nombre original, “El ángel de la historia”. Arpaia nos sitúa en la Europa convulsa de los años treinta y cuarenta. La Europa de la guerra de España y del ascenso del nazismo. La que está a punto de sufrir la tragedia de la Segunda Guerra Mundial. La Europa del holocausto. La novela tiene dos protagonistas. Por un lado, Laureano Mahojo, hijo de la imaginación de Arpaia: un ex combatiente republicano que ha vivido las de Caín y que acaba buscándose la vida trapicheando con el contrabando en la frontera catalano-francesa. La misma frontera la última, por supuesto en que un buen día se tropezará nada menos que con Walter Benjamin. Un Benjamin derrotado, que ya no puede con su alma ni con ese peso excesivo de la historia que le agobia como judío perseguido. Un Benjamin que esperaba la sentencia de ese ángel de la historia que ha optado por hacer mutis por el foro o, tal vez, por mostrar lo más zafio de la especie humana en ese pedazo de mapa europeo. La idea de Arpaia es buena: mostrar la contradicción entre dos espíritus radicalmente distintos que, al fin y al cabo, luchan por unos mismos ideales: el de la libertad, el de restituir la dignidad al género humano. Por un lado, pues, el hombre de acción, joven, expeditivo; por el otro, el sabio aniquilado por las circunstancias. Los compañeros de Mahojo son Mercedes, Ana María, Mariano… Los de Benjamin: Hannah Arendt, Georges Bataille y, un poco más lejos, Brecht y Adorno. La profunda decepción, el desaliento creciente de Benjamin (que ve zarpar hacia América a muchos de sus amigos y colegas: él no puede, está sin visado, las fuerzas le abandonan); su hastío moral y su terrible cansancio físico; su incapacidad para una vida parcamente doméstica y de todo punto acechada por el peligro… todo esto está muy bien narrado en la novela de Arpaia. Por el contrario, la historia de Laureano que es la de tantos españoles que lucharon en la Guerra Civil, y de tantos europeos que lucharon por una Europa libre resulta un poco tostón. El lector debe tragarse más de 200 páginas antes de llegar al encuentro entre los dos. En el ínterin, las dos historias en paralelo repito: la del alemán, muy interesante nos van adentrando en el dolor de la historia y nos dibujan las heridas de la guerra española y las de la persecución judía. Heridas, al cabo, incurables. O, para decirlo con el aforismo del escritor polaco Stanislaw Jerzy Lec, judío como Benjamin: “Las heridas cicatrizan, pero las cicatrices crecen con nosotros”.
Article publicat al diari “Avui” el 06/08/02 per Jordi Serrat
Gairebé 62 anys després del 26 de setembre de 1940, dia de la tràgica mort del pensador alemany de família jueva, que es va suïcidar a Portbou fugint de la persecució nazi, aquesta localitat fronterera de l’Alt Empordà va fer ahir un pas important per la memòria de Walter Benjamin. L’arquitecte britànic Norman Foster va fer una primera visita a la població i va interessar-se per l’immoble que acollirà el futur centre d’estudis dedicat al filòsof. La idea és que sigui un centre de pensament on hi hagi una biblioteca i una mediateca sobre temes relatius a la diàspora i a l’exili, per atreure estudiosos i organitzar seminaris d’alt nivell internacional.
L’antiga casa de la vila de Portbou és l’edifici escollit per a aquesta funció, un immoble on avui hi ha emplaçada una petita sala dedicada a Walter Benjamin, però amb molt espai desaprofitat i per rehabilitar. Foster s’ha engrescat amb el projecte, gràcies a l’amistat que té amb l’escultor israelià Dani Karavan, que ja va fer el monument Passatges aixecat a Portbou.
Fins ahir, però, Norman Foster encara no havia confirmat que el seu equip assumiria l’encàrrec de l’obra arquitectònica, ja que només havia vist l’edifici en fotografies i dibuixos. Abans volia conèixer les seves possibilitats sobre el terreny i per això es va traslladar al poble empordanès. L’arquitecte es va mostrar il·lusionat per posar-se a treballar en la nova seu de la Fundació amb la voluntat de fer una obra que representi al màxim el “sentiment d’autenticitat” tant lligat a la trajectòria de Walter Benjamin.
L’intel·lectual berlinès, considerat un dels crítics d’art i literatura més lúcids del segle XX, va ser un assagista que, segons Foster, defugia tot el que fos artificiós o postís: “Walter Benjamin era una persona que confrontava la veritat. La seva personalitat tenia uns valors al voltant de la veritat que eren molt centrals. Intentaré buscar aquest paral·lelisme en el projecte”, va afirmar. “L’arquitectura ha d’estar inspirada en la recuperació de l’origen de Benjamin. És clar que no podem fer aquí un pastitx, una còpia o una cosa que no sigui veritable”, va afegir.
Sense avançar quina forma donarà al futur edifici, ja que el projecte “és encara un full en blanc” i “no tinc cap prejudici”, Foster només va donar aquestes primeres vagues pistes. “De moment només he vingut ha absorbir les olors i l’ambient que hi ha al voltant de l’edifici”. Foster va confessar que no sabia que l’edifici estava emplaçat al mig del nucli urbà, ni coneixia tampoc la configuració de la façana marítima de Portbou, dos elements que el van sorprendre gratament. “La primera impressió que m’enduc del poble és positiva”.
Un dels problemes que dificulten aquest projecte és que, tret de la seva obra escrita, ha quedat molt poc llegat sobre Benjamin. Foster especulava ahir amb la possibilitat de recuperar alguns dels seus mobles, si bé ni a Portbou ni a la Fundació se’n conserven. La idea que sí que va avançar Foster és que el centre d’estudis no només tingui una projecció històrica cap al passat sinó que també miri al present. El secretari de Relacions Exteriors de la Generalitat, Joaquim Llimona, va coincidir amb la importància que aquest centre sigui “viu” i estimuli l’activitat en recerca, en investigació i en turisme cultural.
Aquest projecte és el resultat de l’acord pres l’any 2000 a Barcelona en un seminari sobre la figura de Benjamin. Les institucions participants en aquell congrés van acordar donar suport i impulsar una fundació. El projecte neix amb el compromís de la Generalitat -disposada a assumir el cost de la restauració arquitectònica-, però també té el suport d’altres entitats com ara la Fundació Baruch Spinoza, la Fundació Rich i de personalitats com Simone Veil, Richard von Weizsäcker o Frederic Mayor Zaragoza.
L’alcalde de Portbou, Manel Flores, va expressar el seu desig que aquest centre faci créixer les expectatives turístiques del municipi. Foster és autor a Catalunya del projecte de la Torre de Collserola i conegut arreu del món per obres com l’aeroport Stanted a Londres o el Joslyn Art Museu d’Omaha al Japó, entre d’altres.
La idea de l’exili estarà ben present en el futur centre d’Estudis Walter Benjamin de Portbou. Però no només aquesta localitat fronterera està interessada en aquesta temàtica. Paral·lelament al projecte de Portbou, també a l’Alt Empordà, a la Jonquera, hi ha un altra iniciativa en marxa. En concret, el Museu d’Història de Catalunya té previst obrir-hi l’any que ve un museu sobre l’exili. El secretari de relacions Exteriors de la Generalitat, Joaquim Llimona, va voler diferenciar ahir clarament els dos projectes, ja que, mentre que a la Jonquera la idea és fer un projecte més expositiu i estàtic, a Portbou pensen en un centre per atreure la recerca.
Walter Benjamin va morir en una cambra d’hotel l’any 1940 després de prendre una sobredosi de morfina. El desencadenant que el va portar a llevar-se la vida, segons sembla, va venir després de rebre la negativa de França d’acollir-lo com a refugiat polític i facilitar-li permís per anar als EUA. Davant de la por de ser entregat per la policia espanyola als nazis i anar a parar a un camp de concentració, va optar pel suïcidi, tot i que les circumstàncies exactes de la seva mort mai han quedat del tot clares. Ahir Foster, Karavan i tota la comitiva institucional es van dirigir al cementiri on descansa aquest cèlebre intel·lectual per recordar-lo.
Article publicat a ”La Vanguardia” el 15/08/2002 per Jordi Joan Baños
Foster homenajeará a Benjamin
Norman Foster volverá a trabajar en Cataluña al haber aceptado el reto de convertir las ruinosas Casas Consistoriales de Portbou en sede de la Fundación Walter Benjamin. El célebre arquitecto inglés anunció ayer su decisión tras visitar el conmovedor monumento a Benjamin que hay en esta localidad de la mano de su autor, el israelí Dani Karavan, e incluso antes de ver por completo el edificio sobre el que tendrá que trabajar.
La Generalitat pretende convertir el futuro centro de estudios fronterizos y migratorios Walter Benjamin en la parte viva de un proyecto complementado por el Museu de l’Exili de La Jonquera, cuya inauguración está prevista para el 2003 -dependiente del Museu d’Història de Catalunya-, y confía en que el carácter transfonterizo de ambas iniciativas las hará merecedoras de las necesarias subvenciones de la Unión Europea. Por su parte, el alcalde de Portbou, Manuel Flores, espera que el edificio de Foster -arquitecto de la rehabilitación del Reichstag alemán- “aumente las perspectivas turísticas” de la localidad.
Un Norman Foster relajado comenzó la rueda de prensa, en uno de los dos pabellones del edificio, bajo el impacto de “Passagen”, el monumento obra de Karavan. “Ha sido una experiencia muy emocionante, que supera lo que había leído sobre ella”, declaró. A continuación lanzó la frase esperada: “Será un placer trabajar en este edificio, en un proyecto que trata del pasado y a la vez de temas contemporáneos”. Aunque todavía no ha empezado a trabajar en el proyecto, avanzó que la rehabilitación “no será un pastiche”, que buscará “recuperar su origen” y que “el mobiliario tendrá alguna relación con Benjamin”.
El edificio afectado, de más de 1.500 metros cuadrados, fue proyectado como escuela en 1909, por lo que presenta rasgos modernistas. A esta función se le añadió posteriormente la de casa consistorial, hasta que el inmueble fue abandonado en los años setenta tras la construcción de un nuevo ayuntamiento. Desde entonces, el deterioro ha sido imparable y, a pesar de ser uno de los escasos edificios notables del pueblo, parecía condenado al derribo. Aun así, desde hace una docena de años se barajaba su uso como sede de una fundación en memoria de Benjamin. Desde hace años figura en algunos mapas de la localidad como tal sede, aunque en realidad dicha fundación nunca ha tenido existencia física. Durante diez años fueron alemanes, y desde Alemania, los que revitalizaron la memoria de Benjamin en Portbou y sacaron adelante corriendo con gran parte de los gastos- el memorial de Karavan y la conferencia internacional que se celebró hace dos años en Barcelona.
Fue en dichas jornadas donde se dio el espaldarazo a la rehabilitación de la antigua Casa de la Vila. No obstante, en palabras del concejal Eduard Rodríguez, tras un año y medio de inactividad decepcionante, el Ayuntamiento de Portbou decidió retomar las riendas y, desde enero, buscar otros interlocutores para relanzar el proyecto. Los ha encontrado en el propio Karavan, en la Generalitat y en la Fundación Baruch Spinoza de Barcelona. Rodríguez considera muy importante el papel de Karavan a la hora de lograr la implicación de su amigo Foster en el proyecto, cosa que “hará más sencillo” lograr unos fondos de los que el Ayuntamiento no dispone.
La valoración municipal estima en 1,2 millones de euros el coste mínimo de la rehabilitación, muy lejos de las cifras que maneja el macroestudio de Norman Foster, autor de proyectos multimillonarios como el aeropuerto de Hong Kong o la sede del Commerzbank en Francfort. En Londres, ha concluido, en el último año, el Ayuntamiento, un patio cubierto en el British Museum (con un coste de 100 millones de libras) y el puente del Milenio. Pero su estudio no desdeña obras de otra naturaleza, como el metro de Bilbao, o de una escala menor, como la Torre de Collserola o el Palacio de Congresos de Valencia. Foster -premio Pritzker- realiza un edificio para Repsol en Madrid y visitó Portbou junto a su pareja, la doctora Elena Ochoa.
Walter Benjamin ha sido el huésped más fugaz y a la vez más imperecedero de Portbou. Emblema de la escuela de Francfort y uno de los teóricos de la cultura más brillantes del siglo XX, es un símbolo de las víctimas del fascismo. Murió en 1940 en la fonda de França de Portbou actualmente cerrada-, pocos días después de cruzar la frontera penosamente, a pie, huyendo del nazismo y con la esperanza de embarcarse hacia EE.UU. en Lisboa. La causa de su fallecimiento no ha sido esclarecida, aunque la hipótesis con más predicamento es que, tras la visita de la policía franquista, el intelectual judío se suicidó con morfina para evitar su retorno forzado a la Francia ocupada. El acta de defunción sólo señala una hemorragia cerebral, mientras que algunos sostienen que fue asesinado por los agentes para robarle sus pertenencias. Tras cinco años en un nicho de Portbou, su cuerpo pasó a la fosa común por falta de pago.
Article publicat al diari “Avui” el 29/12/00 per Lluís Izquierdo
Tornar a Walter Benjamin és reconsiderar un escriptor que segueix rondant els clars laberints de la manera de viure contemporània. Entre l’opacitat del que és real i la clarividència de la seva ploma, l’escriptor posa la sonda al sentit de les coses des d’una curiositat inesgotable. Com va dir un dia Hannah Arendt, Benjamin és un bussejador que, des de l’abisme on especula, emergeix amb la perla de la il.luminació. A partir del 1920, va escriure diversos estudis i assajos sobre el Romanticisme alemany i Goethe, però després la dimensió de l’escriptor assagista exemplar va desembocar en una estètica de la investigació a la ciutat i les seves transformacions. Les seves pàgines sobre poemes de Friedrich Hölderlin o sobre la poesia de Bertolt Brecht són comparables als estudis citats, i més incisives. Des de la petitesa i el detall, Benjamin va saber entreveure i donar compte de la situació cultural a l’Europa dels anys 30. Historias y relatos, que publica Muchnik, ve a complementar els seus assajos, i és tan creatiu com aquests escrits. Llegir el que diu sobre el narrador, Franz Kafka o l’experiència, i recórrer aquestes breus ficcions, és situarse en el lloc de la seva passió: la prosa. En aquests relats, traduïts amb rigor al castellà per Gonzalo Hernández, Benjamin explora i avança amb morositat. La paraula banc, per posar un exemple que només donarà el seu relleu precís al llegir “Myslowitz Braunschweig Marsella: “La historia de un fumador de hachís, emblematitza l’ocasió de perdre diners, gràcies a una distracció i a la voluntat de viure, animada a més per l’haixix i el cafè. Els elements fortuïts i els calculats juguen les seves cartes en les històries, en què només serveix el càlcul latent de l’artista distret i l’ocasió imprevisible d’un esdevenirse que va a trobarlo. La firma, subrelat inclòs a Cuatro historias, revela com Schuwalkin, un humil uixer, diu que el canceller Potemkin firmarà els expedients que els alts funcionaris li sol.liciten. Però en lloc del seu nom apareix repetit a cadascun d’ells el de Schuwalkin. El lector s’imagina que o Potemkin està tan esgotat que transfereix el poder, o és que novament el poder ha fet una broma insultant. A les pàgines d’Historias y relatos es reiteren motius de record i oblit, de detalls macabres i eròtics, de la superstició i la racionalitat. Però narrativament el que importa és la consciència de l’autor de les seves estratègies. “El pañuelo n’és un exemple exacte: un capità mariner explica una història sobre la seva atracció per una dama que posseeix un mocador amb un anagrama que és un escut amb tres estrelles. El capità explica com algú la va salvar més tard de caure al mar i va obtenir un gràcies comparable al mateix que va merèixer abans el capità al recollir-li el mocador durant la travessia. El capità és el narrador real i Benjamin, el mer transmissor escrit. Relat dins del relat. Però el que és fantàstic és que, ja fora del relat mariner, però dins de la història de Benjamin, l’autor entreveu a terra el capità “que había desplegado un pañuelo y lo agitaba al viento”. Aquesta història, que s’acaba “en el muelle de Barcelona”, d’on surt el vaixell que portarà l’escriptor a Eivissa, s’inicia amb una imatge, “la del cuadro incomparable que ofrecía Barcelona desde el barco”. Benjamin refereix la història del capità, però qui explica la història real és l’últim. Trenats entre la subtilesa i el divertiment, aquests relats són una festa per al lector. I justifiquen que Barcelona tingui davant el port uns jardins dedicats a Benjamin en què alguna dama sabrà sentir-se reconeguda.
http://www.wbenjamin.org/walterbenjamin.html
The Walter Benjamin Research Syndicate
http://www.hum.uva.nl/benjamin/
The International Walter Benjamin Association
http://www.walter-benjamin.org/deu/gesellschaft.htm
Die Internationale Walter Benjamin Gesellschaft
http://www.tasc.ac.uk/depart/media/staff/ls/WBenjamin/WBindex.htm
Walter Benjamin, materials by Lloyd Spencer
http://www.alchemind.org/2JCL/2JCL21.htm
Walter BenjaminÕs On Hashish & The Aesthetic Dimensions of Prohibitionist Realism By Scott J. Thompson
http://www.silcom.com/~dlp/Passagen/wblinks.html
benjaminiana interneti