Biografia
Alfred Bosch va néixer a Barcelona, en una família nombrosa i estable de l’esquerra de l’Eixample, l’any 1961. Va assistir a una escola britànica, prop de Barcelona, on tot l’aprenentatge es feia en anglès. Entre altres coses, doncs, va començar a llegir i escriure en una llengua que no era ni el català (idioma familiar) ni el castellà (únic idioma oficial de l’època). Es pot especular sobre la importància d’aquest fet lingüístic, i algú ha arribat a dir que Bosch escriu de forma poc llatina: amb sentències breus, prioritzant l’acció i els diàlegs per damunt la reflexió abstracta o el barroquisme descriptiu. Com els seus companys de generació, va viure el darrer franquisme en la infantesa, prou conscient per adonar-se de la privació de llibertats i la persecució de la llengua catalana, però sense compartir frustracions per la pèrdua d’utopies per a les quals no va arribar a lluitar. Un altre fet biogràfic a tenir en compte és la tria dels estudis universitaris, perquè a partir de 1979 es matricula a la Universitat Autònoma de Bellaterra per seguir la carrera d’Història. La passió per les societats de l’ahir, doncs, passa a ser una altra de les seves grans inquietuds. Fins al punt que la major part de la seva obra s’inspira en escenaris més o menys remots. Mentre estudiava, es va implicar en la fundació de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana. Una de les singularitats de Bosch, ja des d’aquell moment, va ser el trencament de fronteres. La seva afició pels viatges el va portar als cinc continents, en una recerca incansable del drama humà allà on es produïa. En pocs anys, i com a corresponsal free-lance, va poder visitar escenaris que, sens dubte, van resultar decisius en el seu procés formatiu. Va passar pels conflictes dels vuitanta a la Sud-àfrica de l’apartheid, a l’Indoxina marxista, pel Pròxim Orient de la Intifada i pel Beirut dividit, per l’Iran dels aiatol.làs, per l’Amèrica central de sandinistes i paramilitars, per la Sri Lanka dels tigres tàmils, pels Balcans de la neteja ètnica, i altres indrets en tensió. Durant aquests anys va escriure en abundància, tot i que va publicar poca ficció. Va retratar les realitats viscudes en un munt d’articles d’anàlisi, entrevistes, cròniques de viatge i opinions. Va col.laborar assíduament al “Diari de Barcelona”, l’”Avui”, “El Temps”, “El Periódico” i Catalunya Ràdio, d’entre altres. També va col.laborar en algunes antologies de joves narradors, que li van oferir un primer terreny d’experimentació. L’únic llibre propi de creació va ser Cronicàlia, un recull de narracions breus ambientades en diferents èpoques i escenaris del planeta. L’any 1984, la seva vida professional va fer un gir substancial, i es va incorporar als treballs de la candidatura olímpica de Barcelona’92. Després de la nominació, va assumir diverses responsabilitats a l’organització del COOB’92: des de la difusió de l’Olimpíada Cultural, passant pel gabinet de premsa, la política lingüística i les publicacions, fins al moment dels Jocs, en què era adjunt al Conseller Delegat i Secretari del Comitè de Direcció de l’esdeveniment. Van ser anys moguts, que li van permetre viure de prop un moment històric però que van reduir la seva activitat literària a uns mínims també històrics. Acabats els Jocs, es va reincorporar al món acadèmic, amb el qual no havia tallat del tot els lligams gràcies a la seva activitat en el Centre d’Estudis Africans –del qual va ser-ne President durant vuit anys. Va marxar a Sud-àfrica per a enllestir la seva tesi doctoral, i l’any 1994 va obtenir el títol de doctor en Història, amb un treball que abordava la trajectòria del Congrés Nacional Africà. De l’estudi se’n va editar una síntesi a l’assaig Nelson Mandela, l’últim home-Déu, que va rebre el premi Carles Rahola de la nit dels Bertrana de Girona. L’any següent va ser contractat com a professor d’Història d’Àfrica a la Universitat Pompeu Fabra, institució en la qual encara imparteix docència. Pel que fa a la seva obra assagística destaquem Nelson Mandela, l’últim home-déu, (1995), Ètnia i nació als móns africans, (1995), Ethnicité et nation en Afrique du Sud, (en col.laboració amb altres) (1995), Nations et nationalismes, (en col.laboració amb altres)(1995), La Via Africana, (1997), L’Àfrica que arriba, (en col.laboració amb altres), (1999), Los límites del desarrollo, (en col.laboració amb altres), (1999), L’Etnia fra invenzione e realtà, (en col.laboració amb altres (1999), El Imperio que nunca existió, (en col.laboració amb Gustau Nerín) (2001), Europa explicada a un africà, (2002). I, de la seva obra creativa, dos reculls de narracions: Cronicàlia, (1986). Herois d’Azània, (1996); i les novel·les L’Atles Furtiu, (1998), Àlia la Sublim, (2000), L’Avi, confessions íntimes de Francesc Macià, (2001), 1714, Set de Rei, (2002), 1714, Sota la pell del diable, (2002), 1714, Toc de Vespres, (2002).
L’atles furtiu
L’atles furtiu narra la vida de Jafudá Cresques, un cartògraf mallorquí jueu de l’Edat mitjana, que va existir de debò però de qui se saben poques coses certes. Al llarg de la narració s’assisteix a la desaparició d’un món: el dels antics calls del regne, sotmesos a una creixentviolència i estigmatització. La intel·ligència i l’ofici cosmopolita de Jafudá van dotar-lo d’una singular finor d’esperit. Però la sensibilitat, el coneixement i l’ambició no eren les millors virtuts en un temps ple de prejudicis i d’intolerància. Mal vist pels seus veïns més modestos, menyspreat pels poderosos i odiat pels cristians pobres, el nostre personatge va ser víctima d’una de les págines més obscures del nostre passat. És una història de grans amors i grans odis, persecucions, pestes i injustícies; però també fortes fidelitats i passions exòtiques. La trama gira a l’entorn d’una intriga al voltant dels seus mapes fa de fil conductor, i ens transporta, entre enigmes i entrebancs, pels paisatges i els personatges pintorescos de la seva època. De l’Orient remot als imperis africans, passant per les turbulències del regne d’Aragó, la novel·la els mites amb les realitats i amb les aventures personals d’una figura d’excepció.
1714. Set de rei
1714. Sota la pell del diable
1714. Toc de vespres
1714. Toc de vespres és la darrera entrega de la trilogia sobre els dramàtics fets històrics que van sacsejar Catalunya l’any 1714. A l’últim episodi de la sèrie, mentre espera que neixi el seu primer fill a Barcelona, l’antic agent de la corona anglesa John Sinclair es veurà arrossegat per la força d’uns esdeveniments que desembocaran en la caiguda de la ciutat i el final de les llibertats catalanes. Mentre tot un poble intenta renéixer de les seves cendres, la tragèdia viscuda li canviarà radicalment l’existència.
Heretaràs la Rambla
Article publicat a “El País” el 29/09/05 per Ponç Puigdevall
Màquines de fer llibres
Entre la disjuntiva de plorar o riure sempre és més aconsellable i gratificant optar per la segona possibilitat, però això no impedeix que se sigui conscient dels motius lamentables que originen els gestos de desolació. I no és ja per la mala sort literària que sembla tenir el món de la Rambla i el Raval i els nous escenaris socials promoguts per l’emigració i el mestissatge —¿cal recordar una novel·la titulada Plaça dels Àngels?—, sinó perquè es té la impressió que la realitat quotidiana supera el talent i la vocació de qui s’enfronta al relat dels avatars que han transformat el panorama urbà. O dit d’una altra manera més senzilla: les noves condicions vitals d’un barri actuen tan sols com esquer per sol·licitar l’atenció d’un públic àvid d’aventures narrativament inèdites, però el que s’hi troba no té res a veure amb el que es promet. És el que passa amb la nova novel·la d’Alfred Bosch (Barcelona, 1961), Heretaràs la Rambla, una espècie d’història on els conflictes entre allò nou i allò vell —un avi vol deixar al seu nét com a herència el record d’una Barcelona vella a punt de desaparèixer— adquireix el tint d’un sainet de categoria indefinible i on el valor de l’escriptura és un homenatge a la carrincloneria i a la sensibilitat embafadora: vol ser un relat divertit, però deriva cap al grotesc, vol ser un relat reflexiu però se’n va cap a la pesadesa, i vol ser un relat punyent però tendeix cap al territori edulcorat. Heretaràs la Rambla no és una novel·la gaire llarga, però la lectura es converteix en una travessia lenta perquè Alfred Bosch ha treballat amb gràcia i un ordre continu un filó narratiu que havia deixat de banda a la seva obra fins avui: el temps de la lectura del llibre no concorda amb el que hauria de ser el temps real segons el nombre de pàgines perquè cada dos per tres —per no dir a cada frase— és obligatori aturar-se i permetre que el pessigolleig anímic que ha anat fermentant a l’interior del lector es concreti i esclati fabulosament en una riallada enorme, higiènica i plena de virtuts terapèutiques. El costat còmic d’Alfred Bosch és terriblement ric i productiu, i inclou qualsevol dels vessants d’una peça literària: ja sigui a l’hora de fer parlar els personatges, ja sigui a l’hora de dissenyar i organitzar la matèria argumental, ja sigui a l’hora d’omplir el text amb sentències i judicis farcits de moralina sermonaire, tota la novel·la arriba a ser un prodigi de despropòsits desgavellats que faran plorar de riure a qualsevol lector amb sentit de l’humor: quan els personatges participen de l’oralitat, la novel·la cau en la inversemblança; quan es distribueix la tria dels fets i els gestos de les seqüències narratives, la novel·la es precipita vertiginosament cap a la defensa del ridícul com a argúcia literària; i quan s’ensopega amb els criteris morals que contrapuntegen qualsevol peripècia no s’observa, malauradament, cap voluntat de conjugar el discurs amb l’enfolliment que regala la base estrictament literària: malauradament, Alfred Bosch vol alliçonar sobre les circumstàncies socials que li serveixen d’escenari. No tenen tampoc pèrdua els moments en què Alfred Bosch posa en funcionament el seu dispositiu metafòric i exhibeix una imatgeria poètica digna dels grans creadors d’avantguarda. Més enllà del valor de les estratègies descriptives, més enllà del ritme trencador de la seva prosa, fixin-se de quina manera s’atreveix a presentar el carrer Escudellers: “li agradava imaginar que entrava en una vagina. Baixava per la Rambla i aleshores, quan trencava amà esquerra, sempre pensava que es ficava dins d’una dona calenta, mullada i voraç. Passaven els anys però l’ingrés al carrer d’Escudellers continuava com sempre, amb una lleu pendent, dotzenes d’homes que volien ser-hi, i un embut que s’anava estrenyent cap a les foscors d’un ventre agitat”. “Sé molt bé que només sóc una màquina de fer llibres”, va confessar una vegada Chateaubriand, però a l’altra banda de l’autenticitat de la frase, no són pocs els lectors que se n’alegren amb fervor. No se sap si és perquè així ho imposa la maquinària industrial de l’edició, però també són molts els lectors que temen l’aparició periòdica dels productes de les màquines actuals de fer llibres: malgirbats, plens de sorolls desagradables pel que fa a la prosa i plens d’incongruències i mancances en el moment d’estudiar les fórmules més competents per satisfer la set estètica del lector, sense cap mena de respecte per qui vol llegir literatura, llibres com Heretaràs la Rambla i autors com Alfred Bosch aconsegueixen el que de mica en mica ja han anat aconseguit unes altres màquines de fer llibres, que es produeixi una parsimoniosa deserció de la gent que creia que un llibre de literatura havia de fer l’intent d’acostarse al concepte d’obra d’art. Queda, això sí, el consol de riure en lloc de la llàstima de plorar.
Article publicat a “La Vanguardia” el 26/09/2005 per Rosa Maria Piñol
Alfred Bosch reivindica una mitología de la Rambla frente a la modernidad
Un homenaje a la Rambla, y más en concreto a uno de los epicentros de la Barcelona baja, el pasaje de Escudellers y sus aledaños. Es la lectura más evidente de la nueva novela de Alfred Bosch, Heretaràs la Rambla, la primera narración extensa del escritor que transcurre en la actualidad. En obras anteriores, Bosch había recreado épocas pretéritas: L´atles furtiu, Àlia la sublim, la trilogía sobre 1714 o Les set aromes del món. Heretaràs la Rambla narra el itinerario entre iniciático y nostálgico de un abuelo (Silvestre Guillamet) y su nieto (Arnau) por el corazón de la Barcelona vieja, una “epopeya urbana” que tiene también una lectura quijotesca. Silvestre, enamorado por igual de su barrio (se hace llamar marquès d´Escudellers) que de su nieto, se empeña en hacer a éste un regalo muy especial con motivo de su décimo cumpleaños: una pintura mural donde queden inmortalizados, junto a vírgenes y santos, los personajes importantes que pasaron por el barrio (Pitarra, la Monyos, Conchita la Catalana…). Para el viejo – orgulloso, gruñón, malhablado y políticamente incorrecto en sus exabruptos racistas-, ésa es una forma de dejar en herencia al chico “el barrio que él ha conocido y amado, antes de que la modernidad y el mestizaje acaben por borrarlo”. “Silvestre Guillamet es el último mohicano de un barrio que para él sigue siendo el de siempre – explica Alfred Bosch-. Para el marqués,allí todo continúa vivo, aunque sólo sea porque él también lo está. La mirada nostálgica la aporta el savi Salomó, el erudito de barrio”. Bosch salpica su relato con pequeñas anécdotas de calles y lugares del barrio. “El decorado es otro personaje, y he intentado recrearlo en su cara pasada y en la actual. De hecho, el hilo argumental se basa en la creación del nuevo paisaje, que habrá de plasmarse en el mural, la herencia del marqués y a la vez la herencia de la Barcelona que emerge”. En la elaboración de la pintura (un fresco entre kitsch y surrealista) colaborarán inmigrantes de distintas procedencias, “personajes marginales de diversas culturas que actúan como los nuevos samaritanos”. Los dos protagonistas del relato se completan con otros dos personajes: el ya citado savi Salomó, una especie de contrapunto de Silvestre Guillamet, y la prostituta Fermina la Coixa.”Hay un homenaje grotesco y vulgar al Quijote – dice Bosch-. Silvestre es un hombre desplazado de su tiempo, tenaz en su locura y sus obsesiones, un antiguo héroe de caballerías – en su caso, la policía municipal, a la que había pertenecido- cuando éstas ya no existen. Y Salomó es su escudero, un personaje bonachón, afable y sociable que le resuelve los problemas. Su Dulcinea sería la Coixa.Y sus particulares molinos son el mestizaje y la modernidad”. Cuando se le cita el documental de José Luis Guerín En construcción,Bosch admite que sintoniza con el tono de aquel filme, “pero mi recreación de lugares o personajes en extinción no es lacrimógena, sino vital y con un punto de humor. Y el mensaje final es que no todo se acaba. Muchas de las cosas quedarán perpetuadas en el mural”.
Article publicat a “La Vanguardia” el 04/02/02 per Rosa Maria Piñol
Alfred Bosch gana el Llull con una novela histórica sobre el café Barcelona
El escritor e historiador Alfred Bosch (Barcelona, 1961) ganó ayer el XXIV Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull con la obra Les set aromes del món, una novela cuyo hilo conductor es el café, “las leyendas en torno a este producto y su proceso de comercialización y masificación”. El galardón, que convoca Planeta, es el mejor dotado de la literatura catalana, con una bolsa de 60.100 euros. El fallo se anunció en el curso de una cena que, por primera vez, se celebró en el hotel Juan Carlos I. Alfred Bosch, autor de la trilogía narrativa “1714” sobre la guerra de Sucesión, ambienta también en el siglo XVIII la peripecia central de la novela Les set aromes del món, que presentó al premio con el falso título de L’únic home bo y bajo el seudónimo de “Grace Dufoy”. El relato es una mezcla de “historia temática y libro de viajes”, según explicó ayer el autor, aunque tiene también elementos de aventura e intriga. Su protagonista es Felix Dufoy, hijo de un pastor hugonote francés quien, huyendo de la represión católica en su país, se traslada a Inglaterra. En un café del Soho londinense, el mismo donde Milton compuso “El paraíso perdido”, descubre el sabor del café y se siente atraído por esa sustancia. La originalidad de la obra radica en su estructura, organizada en siete capítulos centrales que corresponden a siete países y siete culturas. “El mayor esfuerzo literario radica en la arquitectura del libro dijo ayer Alfred Bosch. Los siete aromas del título corresponden a siete países, con siete narradores, estilos, músicas y poéticas distintos. Son estos narradores los que van explicando la vida del personaje central, así como su itinerario en busca del café. Un periplo que es también una búsqueda de sí mismo.” Las siete etapas de este largo viaje a través de distintos continentes corresponden a Londres, Turquía, Arabia, Etiopía, el África negra, París y Pernambuco, en Brasil. “El relato se extiende desde la Francia intransigente de los católicos hasta el Pernambuco negrero, mostrando el exotismo y grandiosidad de los paisajes y reflejando las distintas culturas”, explicó un miembro del jurado, que calificó la novela de “realista, de sencilla lectura y con pretensión de best-séller”. El autor precisó que su obra “no pretende ser un canto al mestizaje cultural, sino un libro de viajes que defiende la singularidad de las culturas como mundos genuinos y especiales”. Explicó también que el relato, que tiene un capítulo de prólogo y un epílogo, reserva una sorpresa para el final, ya que “desvela un elemento importante de intriga”. Previamente, el protagonista habrá pasado por un harén turco, y habrá encontrado en su camino desde mercaderes árabes hasta una reina abisinia, pasando por una sensual esclava brasileña, de la que se enamora. Alfred Bosch compagina la doncencia (es profesor de Historia de África en la Universitat Pompeu Fabra) con la literatura y el periodismo. Ha publicado ensayos y novelas como L’atles furtiu (premio Sant Jordi) o Àlia la sublim, ambas de carácter histórico. Ha publicado asimismo una biografía novelada de Francesc Macià (L’Avi, premio Néstor Luján) y la trilogía 1714, que Catalunya Ràdio ha adaptado en una serie dramática.
Article publicat a “Caràcters”, núm 4 per Felip Tobar
Aquesta primera novel·la d’Alfred Bosch té l’estranya capacitat de capgirar algunes coses: l’ensopida trajectòria del Premi Sant Jordi, com ja ha assenyalat Isidor Cònsul, i la degeneració universal de la novel·la històrica, convertida massa sovint en simple rutina (intriga amb protagonista fix —el model d’Eco amb El nom de la rosa, però serialitzat— i/o desfilada de personatges famosos sense cap motiu —que ve a ser tan absurda com si, en una novel·la del present, hi apareguessen Bill Clinton, Jordi Pujol i Rosita Amores sopant junts en un Burger King… berlinés, per exemple). El model que planteja Bosch no passa per la reconstrucció del llenguatge de l’època —present en autors com Vicent Josep Escartí—, però aconsegueix, amb gran facilitat i sense absurds, encabir fets històrics i personatges cèlebres del segle XIV (Eiximenis, Turmeda, Pere el Cerimoniós, Sant Vicent Ferrer…) en una narració que mai no se’n ressenteix. Al contrari, el text es mostra capaç de mantenir un gran nombre de trames amb intel·ligibilitat i, alhora, té un sentit de l’aventura i de la intriga prou desenvolupats com per incitar, en tot mo ment, a continuar llegint (cf. el final del capítol segon —pàg.76). I és que un dels principals mèrits de L’Atles furtiu és, sens dubte, haver sabut conjugar el rigor històric amb una trama atractiva, molt elaborada, i uns personatges perfectament definits: el mestre Cresques d’Abraham (que ha rebut l’encàrrec reial de confeccionar un Atles fidel a la realitat coneguda, i que enfronta el projecte personal de fer-ne un altre per posar-hi, a més, tots els llocs incerts o llegendaris), el seu fill i deixeble Jafudà (narrador protagonista que ens relatarà la pròpia vida fins el moment en què acaba la novel·la), però també el pèrfid Samuel de Corcó o el maquinador i poderosament retratat Bernat Metge. L’estructura argumental és a prova de bombes: cinc grans capítols, intitulats amb els noms dels personatges que els centren —l’últim i el primer corresponen en realitat a un sol individu, i, per tant, tanquen el cos de la novel·la amb una circularitat plena—, són seguits d’un epíleg que en reprén totes les trames i les clou amb una encertada reflexió final, ja insinuada per l’amant del protagonista, sobre el motiu del paradís. Hi ha, a més, l’ús de plantejaments estètics actuals, com ara la nebulositat de les fronteres entre realitat i ficció (malgrat que l’Atles reial ha de representar la primera i el furtiu també la segona, el mateix narrador «ja no distingia el que era segur del que era incert, el que era ciència del que era pura creença» —pàg.146—, o «alguns dels mites eren tan corrents, i se’n parlava tant, que mestre Cresques els havia inclòs a l’Atles reial» —pàg. 235), un ordre cronològicament no lineal representat sempre per la mateixa veu (cf. el capítol de Betros i una part del de Selima) o tècniques narratives d’origen molt recent (els monòlegs citats amb narratari explícit però absent —el propi Jafudà de Cresques—, assenyalats en lletra cursiva i amb clares reminiscències de la Rodoreda influenciada per Mansfield). Això no obstant, també ens hi sembla trobar petits defectes (les repeticions, potser excessives, introduïdes per Betros i Selima; previsibilitat en les reaparicions de Samuel) o errors clars (a Selima se li diu «néta del net de de Sundiata» —pàg. 224—, quan en realitat aquesta «néta» és sa mare, Anàlia; s’hi esmenta dues vegades un «riu de llevant », on se’ns diu que hi vivien els uòlof —pàg. 208—, i, després, se’ns informa que n’hi ha un de llevant i un altre de ponent, i que és en aquest darrer on els uòlof hi viuen —pàg. 227); però tot això són taques minúscules, gairebé invisibles, en aquesta cartografia acurada i esplèndida que ha resultat ser l’últim Premi Sant Jordi.
Article publicat a “La Vanguardia” el 11/09/2002 per Alfred Bosch
Rafael Casanova no murió el 11-S
En una guerra llena de héroes, ¿por qué devino Rafael Casanova el mártir por excelencia del 11 de septiembre catalán? El novelista Alfred Bosch, que lo ha convertido en personaje literario en su trilogía sobre 1714, reconstruye sin inhibiciones su contradictoria actuación
He tocado el pedestal y me han tachado de embustero, de incauto e incluso de grosero. Tras publicar mi trilogía 1714, ambientada en la guerra de Sucesión y el asedio de Barcelona que desembocó en ese célebre 11 de septiembre, algunas voces me han dirigido severas críticas. La modesta polémica no se ha centrado en el valor literario ni en el grueso argumental de la novela, sino en la figura de Rafael Casanova, y en las pinceladas que de él ofrezco.
Otras reacciones adversas se han desatado entre los que me han despachado como provinciano o partisano, por la simple osadía de pasar a ficción un cuadro épico de la memoria catalana. Son actitudes que me preocupan menos, pues me parece obvio que el ahogo de Barcelona de hace tres siglos tiene idénticas posibilidades creativas que el de Viena, el de Stalingrado o el de Sarajevo. Es más: juraría que quien me atribuya estrechez cantonalista o falta de distancia irónica simplemente no se ha leído la obra.
Pero volviendo a Casanova, confieso que he pecado al no conservar el mito en formol. Sin ser un erudito o especialista sobre el personaje, puedo asegurar que he agotado las fuentes sobre el admirado mártir de 1714. Pero, a partir de ahí, he reconstruido con toda sinceridad y viveza lo que he intuido, esbozándolo sin inhibiciones en un personaje que, en la trama, aparece como secundario y algo decorativo. La complicidad discreta de algún historiador solvente indica que, con ese retrato rápido, he dado en el clavo, o cerca de él. ¿A qué se debe, por lo tanto, tamaña disconformidad?
No lo sé, tal vez he metido el dedo en la llaga. Porque resulta que a Casanova no se le aprecia ni la túnica de santo ni la madera de héroe. Por supuesto no muere en el sitio de 1714. Hasta 1713, se trata de un prohombre medio, un letrado y conseller de la ciudad cuya gran gesta ha sido quedarse viudo y permitir que su hijo de 14 años acuda al frente. Es elegido conseller en cap (alcalde) por turno, y si bien es cierto que en ocasiones arenga apasionadamente a los defensores, en las deliberaciones oficiales se inclina por negociar con el enemigo.
Que el hombre asuma las decisiones de la mayoría enardecida, y consienta en un enfrentamiento a muerte, ha sido tomado como signo de talante democrático. Sin duda hay algo de eso pero, visto el talante del momento, cabe suponer que existen otros motivos: el sentirse atrapado en una sociedad dominada por los exaltados y refugiados que se cobijan en Barcelona; el cuidado por su posición y sus privilegios; la presión militar y del mismo cerco; y la remota esperanza de que la guerra dé un vuelco de última hora.
El famoso 11 de septiembre nuestro hombre se despierta cuando la batalla ya ruge. La plana mayor de los sitiados, por supuesto, ha pasado la noche en vela. Cuando enarbola el estandarte de Santa Eulàlia, para atizar el combate en los baluartes, resulta herido en un muslo y es retirado a toda prisa. La herida no es mortal, y cuando recibe atenciones médicas se preocupa por asuntos menores: ordena quemar sus archivos, solicita un certificado de defunción y delega la rendición en otros mandatarios. Con franqueza, da la impresión de que le concierne más su pellejo que el devenir de la ciudad.
Quien firma las capitulaciones es el conseller segundo, mientras el primer mandatario permanece oculto. Días después, con Barcelona en manos del rey Borbón, huye disfrazado de fraile. Y descubrimos, no sin perplejidad, que años más tarde reside en Sant Boi y ejerce la abogacía sin grandes obstáculos. El cronista mayor de la época, Francesc Castellví, le reclamará desde el exilio detalles sobre las últimas horas decisivas. Casanova responderá rogando al compilador que no tenga en cuenta los rumores e imputaciones que pesan sobre su cabeza. ¿A qué se debe tanto escrúpulo?
No me parece que Casanova fuera un villano o un traidor, si es eso lo que se baraja. Pero de ahí al martirio media una considerable distancia. Lo más probable es que fuera un tipo bastante normal, elevado por la historia romántica a la categoría de monumento. Trescientos años más tarde, se nos aparece con rostro humano, navegando en aguas turbias y esforzándose en salvar los muebles del naufragio. Debió ser tan hábil como asustadizo, y eso lo aleja del pedestal, pero lo acerca a usted y a mí y a la mayoría de los mortales. ¿Semejante humanización arremete contra la leyenda?
En el caso de Casanova, tal vez sí. Pero el 1714 catalán no anda escaso de mártires. Hubo un montón de héroes – locos, si lo prefieren– como Bac de Roda, Moragues, Dalmau, e incluso Villarroel, que arruinaron vidas, títulos y haciendas en el empeño. El pueblo anónimo de Barcelona luchó hasta el fin, encuadrado en la milicia gremial: zapateros, estudiantes, carniceros, carpinteros… Mujeres, ancianos, niños y frailes empuñaron las armas, en palabras de Voltaire, con una valentía y un orgullo intratables.
Entonces, dirán ustedes, ¿por qué convertir a Casanova en bandera? Algunos líderes ejecutados, como Moragues o Bac de Roda, no llegaron a sostener el asedio de 1714. Nuestro hombre sí, y cuando se tomó la foto final, por así decirlo, él estaba en escena. Pero es que, además, ostentaba un cargo más que significativo. Era la máxima autoridad civil, cuando ni la Generalitat ni el pretendiente austriaco habían permanecido en la ciudad. Él personaliza las instituciones y esa soberanía liquidada por Felipe V. ¿Que su conducta no da la talla? Bueno, eso es una minucia ante los enormes avatares y procesos históricos. En novela, por el contrario, si lo que nos ocupa es el retrato del alma humana, su anécdota privada asciende al nivel de lo curioso, provocativo y estimulante. Sin ánimo de ofender, claro.
Entrevista publicada al diari “Avui” el 18/04/02 per Ignasi Aragay
Alfred Bosch: “Rafael Casanova no dóna la talla com a heroi”
En plena polèmica sobre les restes del Born, l’escriptor i historiador Alfred Bosch (Barcelona, 1961) presenta l’últim volum de la seva trilogia sobre la desfeta de 1714 (Ed. Columna), un trepidant relat que en conjunt fa 750 pàgines i que trenca els tòpics reduccionistes sobre aquell episodi crucial de la història catalana, espanyola i europea. En el dia del seu 41 aniversari, Bosch va trepitjar ahir per primer cop els carrers i cases ara apareguts que 300 anys enrere van ser escenari d’una derrota èpica que ell ha novel·lat sense amagar les contradiccions polítiques, religioses, econòmiques i sobretot humanes de vençuts i vencedors.
I.A. Què ha pensat avui en passejar per la Barcelona de fa 300 anys?
A.B. Que si realment creiem que és una ciutat important, hem de tenir la valentia de fer dos grans equipaments culturals.
I.A. Algú ha fet mofa de la troballa d’un esquelet de rata al Born…
A.B. No crec que fos una rata del 1714, perquè no en devia quedar cap. Els darrers dies del setge de Barcelona, la gent va sobreviure consumint rates, un cop s’havien cruspit tots els gossos, gats i pardals. No és cap invent. És un aspecte més del dramatisme final que va viure la ciutat.
I.A. També hi posa casos de canibalisme.
A.B. Sí. Haig de confessar que vaig buscar i rebuscar en la documentació per trobar-ne algun indici, sense èxit. I de totes formes és plausible que passés: no hi havia res per menjar i en canvi de morts en sobraven. Aquesta potser és l’única llicència literària que no s’inspira en fets reals.
I.A. És real el paper galdós de Casanova?
A.B. Ho és. Com a heroi, no dóna la talla. L’assalt final dels felipistes el va agafar dormint. El van haver d’anar a buscar i empènyer a primera línia de defensa. Ferit en una cama, va ordenar que li redactessin un certificat de mort. En entrar els vencedors estava legalment mort i va poder fugir disfressat de frare. Cinc anys després havia recuperat la fortuna, exercia d’advocat i vivia a Sant Boi. Tot plegat fa una mica de pudor. T’arribes a preguntar quina mosca va picar els historiadors romàntics per convertir lo en mite.
I.A. I doncs?
A.B. Casanova era al davant del Consell de Cent. No van trobar cap altra personalitat que estigués a la ciutat en el moment final del setge. Villarroel, tot i la seva entrega i dots de comanament, era d’origen gallec i s’havia passat al bàndol català només feia dos anys. Bac de Roda i Moragues no van ser al setge. I el coronel Sebastià Dalmau no deixava de ser un personatge de segona fila malgrat l’habilitat diplomàtica, la destresa militar i el fet de posar la fortuna al servei de la causa.
I.A. Potser va ser Dalmau l’autèntic heroi?
A.B. El to del llibre no és aquest. No he buscat herois. M’ha interessat sobretot el drama humà, i per tant universal, d’una gent acorralada, d’una societat que viu en situació d’extrema claustrofòbia i promiscuïtat. Ara bé, si s’ha de parlar d’herois i màrtirs, aquests els trobarem sobretot en el poble ras i anònim, que és el que al final sempre rep.
I.A. Amb l’espia anglès John Sinclair com a protagonista i amb una esclava negra en un dels rols principals, la trama s’aguanta molt en el joc d’interessos de les grans potències mundials.
A.B. És bàsic. No he fet més que reflectir la recerca històrica dels últims anys d’autors com Joaquim Albareda. Anglaterra va abandonar els catalans a canvi d’obtenir el control del tràfic negrer, un negoci fabulós. És un tema, el dels esclaus, que conec [professa història d’Àfrica a la UPF] i que m’ha servit per incidir encara més en aquest inevitable to internacional.
I.A. Del llibre, a algú el sorprendrà la religiositat extrema que imperava a Barcelona. Fins a quin punt ha carregat les tintes?
A.B. No gens. Hi va haver un nucli dur de religiosos fanàtics, partidaris de la defensa a ultrança, com el canonge Grifós. No eren la jerarquia, que majoritàriament havia fugit. Al seu costat, però, també hi havia religiosos sensats, que de totes formes no eren abandonistes. És el cas del frare Ribera, teòleg, que a mi m’ha servit de contrapunt. La religió era central a la societat de l’època i per tant el debat de les idees es feia dins el mateix món religiós, d’aquí aquesta diversitat.
I.A. Un debat que també era molt viu a les institucions, amb fortes desavinences que el llibre explota.
A.B. És que era una societat complexa que es va veure arrossegada a un heroisme suïcida per defensar les llibertats.
Article publicat al diari “Avui” el 20/12/01 per Francesc Guerrero
Bon cop de falç
L’any 1700, Carles II, que va ser el darrer monarca hispànic de la casa dels Àustria, fou induït a abandonar el tron que ocupava a causa de la seva malaltia, mental i física. Un cop mort el rei, es plantejà un problema de successió que passava, d’una banda, per l’arxiduc Carles d’Àustria i, de l’altra, per Felip V, de la casa dels Borbons-Anjou. Amb l’entronització de Felip V, l’arxiduc Carles d’Àustria recusà el testament que l’apartava del tron i decidí emprendre una campanya militar per recuperar la monarquia. Tenia a favor seu el recolzament dels regnes de Catalunya Aragó, que constantment patien la política transgressora de Felip V. Tot i els intents del nou monarca de seduir el Principat, la inclinació a favor de l’arxiduc Carles al País Valencià i al Principat era cada vegada més gran i l’escalada militar prenia tot el sentit. És aleshores quan el plenipotenciari britànic Mitford Crowe arriba a un pacte amb els vigatans Antoni de Peguera i Domènec Perera en virtut del qual Anglaterra es comprometia a garantir la conservació íntegra de les constitucions de Catalunya.
És en aquest moment en què acaba la primera entrega de la trilogia que Alfred Bosch (Barcelona, 1961) prepara sobre la Guerra de Successió. Una trilogia èpica que s’obre amb 1714. Set de rei i que continuarà pels volts de Nadal amb 1714. Sota la pell del diable. El tercer i últim volum de la trilogia, 1714. L’any de la tempesta, veurà la llum just abans de Sant Jordi, amb la qual cosa l’editorial espera repetir el nivell de vendes d’altres títols de Bosch.
AUTOR PREMIAT
Amb L’avi. Francesc Macià. Una vida de llegenda (Columna, 2000), premi Nèstor Luján de novel·la històrica 2000, Alfred Bosch s’endinsava en un arriscat retrat literari d’un dels grans personatges del passat recent, i en forma de confessions personals, la novel·la ens oferia una imatge tendra i carismàtica de Macià. I amb L’atles furtiu (Columna, 1998) obtenia el prestigiós premi Sant Jordi 1997 i es convertia en un dels novel·listes més reconeguts, acceptats i llegits dels últims anys en novel·lar la vida de Jafudà Cresques, un cartògraf mallorquí de l’Edat Mitjana.
John Sinclair és el protagonista d’aquesta història, una de les poques invencions de Bosch per a una novel·la que té una clara pretensió historicista i que comença amb l’anunci de Lluís XIV proclamant el seu nét Felip de Borbó com a legítim hereu de la monarquia espanyola. A partir d’aquí, John Sinclair haurà de convèncer els catalans perquè secundin la rebel·lió contra el Borbó. La visió que Sinclair té dels catalans mereix ser destacada: “No m’atreviria a dir, sense reserves, que els catalans siguin un poble civilitzat. Industriós, sí. Un poc avar també, comparable als escocesos en moltes coses excepte en la tristor, que a la terra catalana s’estila menys. Són llestos, a estones riallers i sempre tossuts. Excepcionalment caparruts, com he tingut l’ocasió de comprovar des que vaig posar el peu a les seves costes per primer cop. De fet, el que els allunya de la raó no és la disposició festiva, que saben consignar a les hores de celebració i que no solen remullar amb gaire més que un parell de flascons d’aiguardent. El que els pot fer forassenyats, més enllà de tota frontera decent, és precisament aquesta obstinació malaltissa pels seus propòsits, aquesta natural inclinació a la contumàcia”. Un to que recorda molt Josep Pla i que aporta un element prou interessant i intel·ligent a la narració: la distància. Així s’eviten les temptacions d’exacerbació patriòtica i el text guanya en credibilitat.
PERSONATGES CABDALS
Al llarg d’aquesta primera entrega de la trilogia, apareixen alguns dels personatges cabdals d’aquell episodi històric: Rafael de Casanova, Bac de Roda (cèlebre guerriller vigatà), el general Moragues, el coronel Dalmau i el general Antoni de Villaroel. Contra aquests, els altres; els botiflers. I al bell mig de tot això, un tòpic, que no per això deixa de ser cert: el sexe a la Cort, i, per extensió, a tota la societat del divuit. Un altre dels elements que conformen un text molt interessant de llegir, tant des del punt de vista estrictament històric, com des del punt de vista narratiu. Breu: literari.
Article publicat a “La Vanguardia” el 21/12/2001
La antesala del 11 de septiembre de 1714
Después de novelar la vida de la figura histórica de Francesc Macià, Alfred Bosch (Barcelona, 1961) nos sirve ahora la primera entrega de una trilogía centrada en la guerra de Sucesión de 1714. El primer volumen nos introduce en los manejos de las potencias europeas en la contienda por el trono español a la muerte sin descendencia del último Austria y nos deja en la antesala de la fatídica fecha de la caída de Barcelona, el 11 de septiembre.Pero, más que la historia en letras mayúsculas, lo que rápidamente toma cuerpo es el tono de aventura que le confiere el autor a través de la voz en primera persona (inevitable a lo que parece en la novela histórica que se factura ahora y aquí) del protagonista: un “agent especial” británico, claro remedo dieciochesco de un tal Bond, igual de licencioso y cínico que el personaje de Fleming, pero hacia el final del libro decantado hacia lo sentimental. Los capítulos que nos introducen en las cortes de Versalles, Viena, en la vida social y política de Londres, la captación de Sinclair como agente y su llegada a Cataluña para azuzar el descontento, las opiniones del espía sobre la sociedad catalana por lo que tienen de actual y no de comentario de hace casi 300 años, son de lo mejor del libro y demuestran la buena mano del autor en el manejo de la lengua y la descripción.
Pero este andamiaje resulta muy exiguo para aguantar toda una novela que, a partir de su ecuador, empieza a perder fuelle. La trama se afloja hasta deshilacharse y quedar reducida a resolver misterios secundarios que devalúan la potencialidad que contenía el personaje tal vez a la espera de recuperar el aliento en la próxima entrega. Otra cosa muy distinta es que algún día se hable sobre el alcance de la actual promoción de la novela histórica escrita en catalán más allá o más acá de crear un tipo muy determinado de lector. O consumidor (de libros).
Article publicat a “La Vanguardia” el 03/12/2001 per Rosa Maria Piñol
Alfred Bosch inicia con “Set de rei” una trilogía sobre el Onze de Setembre
“¿Por qué los catalanes participaron en la guerra de Sucesión? ¿Por qué optaron al final por la resistencia a ultranza, hasta el suicidio?” Alfred Bosch, historiador y novelista, se formula estas dos preguntas y, en la medida de lo posible, intenta responderlas a lo largo de las páginas de 1714, una trilogía novelística sobre el Onze de Setembre que acaba de inaugurar con la publicación del primer título, Set de rei. Fue un encargo de la editorial Columna, que deseaba publicar una obra narrativa sobre uno de los grandes mitos de la historia de Cataluña, hasta ahora escasamente novelados.
“Inicialmente, la editorial quería una narración biográfica sobre Rafael Casanova -explica Alfred Bosch-, pero pensé que este enfoque no sería interesante porque Casanova como personaje tiene poca entidad -aunque, evidentemente, aparecerá en la obra-. Lo cierto es que tiene poco de heroico y legendario. Entra en escena un poco por casualidad, por el cargo que ocupa en aquel momento político. Pero la historiografía romántica lo convirtió en héroe porque era el representante institucional más destacado.”
Alfred Bosch estructura su crónica novelada de la guerra de Sucesión a partir de la figura de ficción de John Sinclair, un aventurero inglés a quien su país encarga convencer a Cataluña para que se enfrente al rey Felipe V. “De hecho, este personaje es prácticamente el único elemento de ficción, pero es el eje central de la trilogía -dice el escritor-. Su figura me permite retratar aquellos episodios históricos desde la mirada distante e irónica de un inglés. Es un tipo mujeriego, que no es espía profesional, ni político, ni diplomático, que pronto se verá arrastrado por la vorágine de los hechos.”
Las tres entregas de la obra adoptarán distintos tintes genéricos. “La primera parte, que abarca los once primeros años del siglo XVIII, tiene más de comedia e historia de aventuras, aunque la guerra sea el telón de fondo -explica Bosch-. La segunda transcurre entre 1711 y 1714, y es sobre todo un drama amoroso. La tercera novela se centra en el asedio y la derrota y, claro, es pura tragedia helénica.”El escritor, convencido de la importancia de la acción en este tipo de relatos (“todo lo que pueda decirse mediante el diálogo y la acción, es preferible a la descripción”), se recrea en los hechos más trepidantes de aquella contienda. “La primera novela es la más histórica -señala-, porque sitúo en ella el contexto internacional de la guerra. En las otras eso ya se da por sabido, la pedagogía no es necesaria.”
Bosch se ha esforzado especialmente en recrear el ambiente de la época con detalles sobre la indumentaria, las comidas y las novedades del momento, como el té, el café, la generalización del tabaco y el rapé, el termómetro o las primeras máquinas de vapor.
La trilogía 1714 propone una forma distinta de contemplar los hechos que precedieron al Onze de Setembre, y sin duda puede ayu-dar a sus lectores a conocerlos más a fondo. “Éste, como cualquier episodio histórico, es poco conocido -afirma Bosch-, y aún más tratán-dose de historia catalana porque ésta no tiene tanta tradición en las escuelas. En este caso, por ejemplo, la pregunta más apasionante para mí es por qué las instituciones ca-talanas se obstinaron en aguantar hasta el final de una forma sui-cida. Yo intento dar una explicación humana a este interrogante.”En la obra se abordan aspectos poco sabidos del momento histórico de la guerra de Sucesión como la existencia de esclavos en Barcelona (“uno de los personajes importantes de mi historia es una esclava”). O como el ambiente reli-gioso que se vivía en la ciudad. “Ya se sabe que la realidad supera muchas veces la ficción. El ambiente de obcecación y fanatismo religioso era muy acusado en aquel momento y ello les hacía creer que los milagros eran posibles. En la historia hay beatas y vicarios que pronostican que saldrán victoriosos del trance, vírgenes que van descalzas a Montserrat… Y, cuando el general jefe de los defensores, Antoni de Villarroel, finalmente dimite, la ciudad elige como generalísima del ejército… ¡a la Virgen de la Merced!”
Más que un enfoque desmitificador, Bosch precisa que el suyo intenta ser humanizador. “Trato de entender por qué la gente hace las cosas -dice-. Pero también introduzco una cierta caricatura. Aquellos hechos históricos son una épica. Por tanto, el libro se aprovecha del mito. Pero procuro abordarlo con ojo crítico. Por eso el protagonista es un forastero. Con su mirada distanciada se evita caer en excesos patrioteros y, a la inversa, en el autoodio.”
Apareix el primer volum d’una trilogia sobre els fets de 1714 L’escriptor i professor d’història Alfred Bosch signa aquesta trilogia que completarà un dels episodis més transcendents de la història del Principat. Aquest projecte és un encàrreg de l’editor Miquel Alzueta que es remunta al 1999. El primer volum d’aquesta trilogia surt a la venda avui. Es tracta de 1714. Set de rei i l’edita l’Editorial Columna. El protagonista d’aquest ambiciós projecte és un jove espia anglès, que en aquest primer lliurament desembarca al port de Roses i relata els fets històrics previs a la caiguda de Barcelona, entre 1701 i 1713. En aquests anys, Bosch endinsa el lector en el joc d’interessos de les potències europees per aconseguir el poder de la corona espanyola. El segon volum de la trilogia es troba en el procés final de redacció i, si no hi ha cap incidència de darrera hora, sortirà a la venda cap al nadal sota el títol 1714. Sota la pell del diable. En aquest cas, la trama abastarà l’abandonament de la causa catalana per part dels països suposadament aliats. El tercer volum estarà enllestit el mes de març de l’any vinent i durà el títol 1714. L’any de la tempesta. El setge de Barcelona i la derrota catalana centran bona part de l’argument de l’obra. Abans de la Diada de Sant Jordi del 2002, la trilogia completa es podrà trobar a les llibreries.
La trajectòria literària de Bosch va fer un tomb quan va escriure L’Atles furtiu, el 1997, amb el qual es va endur el Premi Sant Jordi. La seva passió pel continent africà l’ha dut a publicar títol com Àlia, la sublim (2000) o Herois d’Azània (1997). L’any passat es va endur el Premi Nestor Luján amb lobra de caràcter biogràfic sobre Francesc Macià titulada L’Avi.
Opinió de l’escriptor sobre Internet
[[email protected]] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d’abril del 2000
L’ús que faig d’Internet és més aviat selectiu. Crec que el correu electrònic és una eina molt útil, econòmica, ràpida i eficaç, sobretot a llargues dis tàncies, i per tant l’exploto tant com puc. En canvi, navego molt poc per webs. Penso que avui en dia,quan finalment hem aconseguit que les biblioteques funcionin sense gaires embussos, quan no és tan difícil com abans trobar llibres i endur-se’ls de préstec, alguna ment maquiavèl·lica s’ha inventat la navegació cibernètica per fer-nos perdre el temps que havíem aconseguit estalviar. Quan no cau lalínia, has de pagar una quota per entrar a certesinformacions, o la connexió està tan saturada que et passes hores esperant el teu destí, i això si tens la sort de saber exactament què estàs buscant que sol ser una excepció entre persones desorientades com jo que s’acosten als temes per aproximació. En resum, navegar per les webs em fa tota la impressió de ser un enganyifa cara i laboriosa. Els cibernautes cada cop em recorden més els devots del Sis-cents als anys seixanta: troben plaer en el trànsit, els embussos i la novetat tècnica que al cap de vint anys apareix com la cosa més tronada delmón per motius que s’acosten força a la devocióreligiosa. Adreça electrònica: [email protected]
http://www.escriptors.com/autors/boscha/index.html
Alfred Bosch. Pàgina de l’AELC