Biografia
Pere Calders (Barcelona 1912-1994). Cursà els seus primers estudis a l’Escola Mossèn Cinto. Als catorze anys escriu El primer arlequí. Seguirà els estudis a l’Escola de Llotja. L’any 1932 comença a publicar articles humorístics i crítiques d’art en la premsa: “Diari Mercantil” i “Rambla”. L’any 1936 s’encarrega, juntament amb Tísner, de rellançar L’Esquella de la Torratxa. L’any 1938 s’allista com a voluntari a l’exèrcit republicà i marxa al front de Terol, on escriu Unitats de xoc (1938). La derrota comportarà l’exili, primer a França i, després aMèxic, on treballarà en el món editorial col·laborant diverses revistes “Lletres”, “Revista de Catalunya”, etc. L’any 1962 torna a Barcelona i col·labora a “Tele-estel”, “Cavall Fort”, “Serra d’Or”, “Oriflama”, “Canigó”, etc… L’any 1978 el grup Dagoll-Dagom estrena Antaviana. L’èxit d’aquest espectacle, basat en els seus contes, propiciarà una gran difusió de l’obra de l’escriptor. L’any 1986 rep el Premi d’Honor de les Lletres catalanes. Entre seves obres destaquem Cròniques de la veritat ocultat (1955), Demà, a les tres de la matinada (1959), Ronda naval sota la boira (1966), Invasió subtil i altres contes (1978), Aquí descansa Nevares (1980), Tot s’aprofita (1983), De teves a meves (1985) i Gaeli i l’home Déu (1986), entre d’altres. Ha estat traduït a vàries llengües. La seva literatura es caracteritza per una peculiar lògica que governa un món de ficció on el real i el fantàstic es combinen de manera única.
Unitats de xoc
Unitats de xoc és una crònica de le seves vivències com a soldat on, al costat de les facetes més cruels de la guerra, retrata el vessant quotidià de la vida la front, amb pinzellades de nostàlgia barrejades amb gotes d’humor.
Gaeli i l’home Déu
Article publicat a la revista “Caràcters”, núm. 14 per Assumpció Bernal
Tot homenatjant Calders: les performances de la modernitat
Temps era temps hi havia un contista català que podria ser per a propis i estranys un prototipus de la contemporaneïtat. Era ja ben arribada l’hora d’escampar-ho fora de la complicitat de taules, despatxos i aules: així he entès el projecte elaborat des de la Universitat Autònoma de Barcelona (que ja havia nomenat Calders doctor honoris causa el 1992) de muntar una exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona sobre l’autor —Calders. Els miralls de la ficció— en col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes i un col·loqui —Pere Calders. L’escriptor i el seu temps— obert als estudiosos de la trajectòria caldersiana. La iniciativa confirma tres coses. Primer, com es pot divulgar un escriptor sense banalitzar-lo; després, que el millor homenatge és estudiar-lo i no reduir-lo a les laudationes de circumstància. I, per últim, com un autor conegut com a contista pot ser vist com el que és, un artista excepcional, justament pel mestratge amb què domina un gènere que encara massa vegades el gran —i no tan gran— públic malinterpreta com a literatura menor. El marc on es produí l’anàlisi i el debat de la producció i recepció caldersianes serví també perquè el professor Jordi Castellanos (comissari de l’exposició, juntament amb un altre conegut especialista de l’obra de Calders, Joan Melcion) expliqués el procés de conservació i catalogació del fons Pere Calders, donat per l’escriptor a aquesta Universitat i que actualment es troba en una segona fase d’ampliació. La pertinència d’un col·loqui, exposició o homenatge no és mai aliena a la necessitat social d’alimentar vies de comunicació entre allò no sempre encertadament denominat cultura acadèmica i la divulgació rigorosa. Fóra absurd no veure que la literatura —la història literària— és també la història de la construcció d’uns paràmetres d’interpretació, de la creació d’unes claus de lectura dins un horitzó d’expectatives, que només poden revisar-se en la mesura que es fan explícits. És per això que a la pràctica es fa pública una imatge que prèviament s’ha anat construint com a dominant en els estudis més avançats fins aleshores. Tot el que hi ha per sota de la visió gens innòcua caldersiana es podrà corroborar amb la bibliografia generada a l’entorn del mateix col·loqui, que encara compta amb un altre avantatge: ha permès alliberar el catàleg de l’exposició d’una summa d’articles més o menys especialitzats que en altres ocasions s’han instal·lat en perfecta relació de continuïtat amb les explicacions de contingut stricto senso. Una opció, és clar, perfectament vàlida, convenient en alguns casos, però no sempre necessària. Al meu parer, és l’exposició mateixa que n’ha sortit guanyant: per la senzilla raó que es pot perllongar en la ment de centenars de lectors gràcies a la generositat de l’espai que se li dedica. Es tractava de mostrar la profunda coherència i unitat de l’obra de Calders i reïx mitjançant un muntatge espectacular que s’organitza a partir de dos eixos, els mateixos que recorren de dalt a baix el catàleg (que també inclou una cronologia i bibliografia finals) de la mà de Jordi Castellanos i Joan Melcion: la trajectòria biobibliogràfica creuada amb un univers literari organitzat per nuclis temàtics que subratlla la suggestió de la paraula caldersiana. És en aquesta unitat que radica la seua universalitat i la que converteix l’autor en prototip d’una radical modernitat, d’una de les performances, tant per l’arrel epistemològica de la seua reflexió com per l’estratègia metaliterària que usa per dur-la durla a terme. Com Foix, Pedrolo, Brossa, Palau i Fabre, etc, sap de la literatura quan s’estan fent molt explícits els efectes —en tota la producció d’entreguerres — d’un gran canvi cognitiu: el qüestionament del valor representatiu del llenguatge com a eina que permet una explicació totalitzadora de la realitat. Com Breton, Eliot o Kafka, i versus l’univers literari del XIX, Calders anul·la l’antinòmia tàcita entre real i irreal, parteix de la condició autoreflexiva del llenguatge, però confia en la seua capacitat simbòlica per configurar el món. El qüestionament de les regles de configuració i no la tendència a la negació axiològica de tota relació entre llenguatge i món (que va dur la indeterminació, la fragmentació i l’hibridisme de la post modernitat genèrica cap a desenvolupaments concrets, que han quedat fixats com a postmodernistes) és el que situa tots aquests autors dins un ventall heterogeni propostes davant el repte que defineix segle: la refeta de la modernitat clàssica com aquesta havia quedat actualitzada després del projecte il·lustrat. Es tractava de recuperar una tradició autocrítica, resitua l’irracional al seu lloc (o és que Nietzche no és modern?, cher Habermas, increpava Lyotard); precisament aquella havia quedat bandejada per un desenvolupament unilateral de la idea de progrés d’acord amb el positivisme triomfant. trencament amb l’ortodòxia mecanicista del progrés incloïa un cert escepticisme pels resultats indesitjats de la revolució tecnològica, i això, és clar, ha estat un camp abonat per a diversos revivals nostàlgics del paradís perdut (alguns ben postmoderns), la qual cosa, cal dir-ho, no justament el que es desprèn de la recreació caldersiana de l’escena bíblica del pecat original: no s’entreté gens a explicarnos el que podia haver estat l’«abans de» assegurador de la intemporalitat, ans al contrari ens aboca —tot sortint del CCCB— a enfrontar-nos a la dramàtica condició humana que, irònicament, construeix l’artifici de la seua pròpia realitat.
Article aparegut al diari “Avui”, el 30/11/00, a cura Jordi Marlet ([email protected]), amb motiu de l’exposició “Calders. Miralls de la ficció” al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)
La ficció de Calders El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona presenta ‘Calders. Miralls de la ficció’, una exposició que pretén eliminar els clixés innocus que s’han anat creat sobre la figura i l’obra de l’autor. Rere el Calders que, de manera simplificadora, es qualifica de bonhomiós i amable, s’hi amaga la ironia i la complexitat narrativa
Calders era una persona amable i bonhomiosa que, per protegir la seva timidesa de qualsevol envestida imprevista de la fama, s’inventava un personatge públic, amable i bonhomiós també i anomenat també Pere Calders. L’escriptor és vist generalment com una bona persona, que feia una obra de fantasia, humor, irrealista i màgica. En definitiva, una obra de to menor. Tot plegat, innocu. Però en la literatura de Calders, en què es troba el que s’acaba d’apuntar, també hi ha bones dosis de complexitat narrativa, desmitificació, transgressió, premeditació, distanciament, ironia i absurd. Pel que fa al personatge Calders, pot resultar efectivament agradable, amistós i benèvol, però tota aquesta fila d’adjectius només ajudarà a perfilar-lo si es complementa amb una altra no menys caracteritzadora del mateix personatge: inconformista, irreverent, patidor, nerviós i mordaç. Tot plegat, gens innocu, doncs. El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) presenta fins al 28 de gener de l’any que ve Calders. Els miralls de la ficció, una exposició que pretén exhibir aquest Calders “escabellat”, segons l’expressió de Jordi Castellanos, catedràtic de filologia catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i comissari de l’exposició juntament amb Joan Melción, director del Servei d’Idiomes Moderns de la UAB i estu-diós de Pere Calders. L’exposició és una coproducció del CCCB i la Institució de les Lletres Catalanes, amb una aportació de patrocini del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la participació de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’exposició, que pren el títol de la introducció feta pel mateix Calders a la seva novel·la L’ombra de l’atzavara, potencia la imatge d’un autor complex i incisiu que, a través dels seus contes i les seves novel·les, fa trontollar les seguretats en què s’ha instal·lat el lector. “L’objectiu és exposar la figura de Calders, que sigui llegit i revisitat”, indica Castellanos. I no s’ha aprofitat cap centenari ni cap motiu forçat pel mig. N’hi ha hagut prou que Calders sigui una figura estimada perquè dues institucions d’aquest país en fessin una exposició. Per a Castellanos com per a Melción, la mirada, irònica i tendra alhora, que Calders projecta sobre la realitat convida a una reflexió sobre les contradiccions, les paradoxes i els absurds que envolten allò que es vol presentar com a veritats absolutes. Per entre aquestes certeses irrevocables, s’hi escolen sempre fets inexplicables, atzars imprevistos i esdeveniments estranys, que acaben perfer naufragar la seguretat de la casa, la placidesa del jardí, l’arrogància científica o qualsevol norma moral o social. Un dels principals atractius de l’exposició del CCCB és la presentació de documentació inèdita exposada per primera vegada públicament i cedida a la Universitat Autònoma de Barcelona pels familiars de l’escriptor. Entre tot aquest material destaca la documentació escrita dels anys trenta; la correspondència de Pere Calders amb el seu pare, amb Tísner i amb Francesca Trabal; la documentació escrita i gràfica que il·lustra la participació de Calders a la Guerra Civil; alguns dibuixos, grafismes i aquarel.les desconeguts fins avui; material fotogràfic i, finalment, un guió de cinema fragmentari i diverses pel·lícules d’aficionat realitzades per Calders durant la postguerra. Tot plegat respon a l’interès de la parella de comissaris d’apartar el vel tènue que s’ha anat teixint sobre un Calders encasellat en el gènere contístic. L’exposició s’articula a través de dos recorreguts que es van entrellaçant. D’una banda, hi ha l’explicació documentada de la trajectòria personal i literària de l’escriptor en les seves diferents etapes i els seus múltiples aspectes. De l’altra, es presenta el món literari de Pere Calders amb la recreació de vuit escenaris diferents que evoquen, a través de muntatges sonors, lumínics i objectuals, alguns dels temes recurrents de l’escriptor a la seva obra literària. Calders va néixer el 29 de setembre de 1912. Melción indica que l’autor sempre recordava que havia nascut l’any de l’enfonsament del Titanic, per recalcar que el seu era un moment en què molts valors es van enfonsar. Per a l’estudiós, un d’aquests valors caducs és “el típic del segle XIX” de pensar que l’home pot arribar a dominar la realitat. L’escriptor era fill de Vicenç Caldés i Arús, viatjant de comerç i també escriptor, a qui sempre es mantindrà unit. De petit, va fer llargues estades a Can Maurí, prop de Sabadell, una masia que mitificarà com a origen del seu gust per la narrativa i el misteri. A l’escola hi troba un mestre, Josep Parunella, que li fa estimar la llengua, i a la Llotja es forma com a dibuixant. Paral·lelament a la seva formació a Llotja, Calders ha d’incorporar-se al món del treball, primer com a apr-nent en un taller d’escenografia, més tard com a grafista i decorador. El 1932, gràcies al seu amic Avel·lí Artís-Gener (Tísner), entra en el periodisme, en l’òrbita de les publicacions “Diari Mercantil” i “Avui”. “Diari de Catalunya”. Però fracassa en aquesta primera temptativa periodística. El 1935, es casa amb Mercè Casals i l’any següent Josep Janés li publica els seus primers llibres: El primer arlequí i La Glòria del doctor Larén. Amb l’esclat de la guerra, Pere Calders, compromès políticament i afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i a l’Agrupació d’Escriptors Catalans, multiplica les seves activitats. Com a ninotaire polític viu el seu moment més intens i creatiu, signant Kalders. Una de les vinyetes iròniques i satíri-ques que firma a L’Esquella de la Torratxa, de la qual és un dels responsables en la seva darrera etapa, representa un diàleg en-tre dues persones en què l’una demana: “I tu també ets un catalanista de tota la vida?”. L’altre individu respon: “No. Jo ja fa molt temps que ho sóc”. Com a escriptor, manté la seva obra en el camí iniciat i, alhora, escriu La cèl·lula, una novel·la avui perduda que és la resposta a la crida que fa la revista “Mirador” perquè s’escrigui novel·la de guerra. El 1938 publica Unitats de xoc, un llibre sobre la vida al front, fet per encàrrec de la Institució de les Lletres Catalanes. Com a voluntari, Calders s’incorpora al cos de carrabiners, per afrontar la revolució militar. Amb la derrota, Calders passa la frontera amb França i és reclòs cinc dies al camp de concentració de Prats de Molló, abans de veure’s obligat a exiliar-se a Mèxic 23 anys, de 1939 a 1962. A l’altra banda de l’Atlàntic, viu dins el cercle de refugiats, amb la idea de tornar així que li sigui possible. Considera, doncs, provisionals les seves relacions amb el país i la cultura que l’ha acollit. Prefereix col·laborar a les revistes catalanes a l’exili, especialment les mexicanes (“Full Català”, “Lletres”, “Pont Blau”), però no arriba a publicar cap llibre de creació a l’estranger. Ho farà a Catalunya, a partir de la publicació el 1955 d’un dels seus llibres clau, el recull de relats Cròniques de la veritat oculta. Amb l’ajut de Josep Carner, Calders s’anirà situant com a grafista i dibuixant, en treballar, sobretot, per a l’editorial Unión Tipográfica Editorial Hispanoamericana (UTEHA), on realitza feines molt variades, que van des del dibuix comercial fins a la il·lustració, el gravat, el disseny de portades i la creació de logotips. I és que Calders era un professional de prestigi, com ho demostra el fet que dues de les seves portades fossin seleccionades per representar Mèxic en la International Fachet Exhibition, organitzada pel Museu Victòria-Albert de Londres. A Mèxic també hi refà la seva vida personal: el 1943 es divorcia de Mercè Casals i es casa, el mateix dia, amb Rosa Artís-Gener. Les circumstàncies familiars –el divorci mexicà no era reconegut a l’Estat espanyol– i el cost econòmic –Calders no va anar a fer les Amèriques– van retardar fins al 1962 el retorn de l’escriptor a Catalunya. Finalment, la família s’embarca el 8 d’octubre del 1962 a Veracruz, en el transatlàntic Covadonga. El destí és la casa que el pare de Calders els ha llogat a Sant Cugat del Vallès, on s’instal·len fins que, el 1966, es traslladen al que ja seria el seu domicili definitiu al carrer Borrell de Barcelona, al costat de la casa que acollirà Tísner en tornar d’Amèrica anys més tard. Pel que fa a la reincorporació a la vida literària de Catalunya, entre els encàrrecs que va rebre poc després d’arribar n’hi ha un de Joan Oliver que Pere Calders va acollir immediatament: escriure una biografia de Josep Carner. Serà una manera d’agrair al poeta els favors rebuts en els primers anys d’estada a Mèxic. Calders l’escriu paral·lelament amb l’acabament de L’ombra de l’atzavara, amb què el 1963 va guanyar el premi Sant Jordi. També el 1963, Calders comença a publicar a “Serra d’Or”, on, a partir de l’any següent, va mantenir una secció, Qüestions obertes, que es considera com la represa de la seva qualitat d’articulista d’actualitat. Hi fa, per exemple, una defensa del conte, i també comentaris sobre la llengua. Fins que tracta el tema de la immigració, d’actualitat perquè acabava d’aparèixer el llibre de Francesc Candel Els altres catalans. Aleshores escriu una qüestió oberta que no resulta políticament correcta, rep moltes crítiques, i la revista prefereix tancar la secció i demanar-li només articles literaris. Com que Serra d’Or no publicava –o només ho feina molt esporàdicament– contes, la col·laboració de Pere Calders va disminuir considerablement arran de l’incident. Però col·labora a “Cavall Fort” i aviat se li obre la plataforma de “Tele-Estel”, on pot tornar a publicar contes amb regularitat i, a més, reprendre el periodisme d’opinió que no havia pogut consolidar a “Serra d’Or”. Aquesta activitat d’articulista, un cop tancat “Tele-Estel”, serà continuada a la revista “Canigó” i, anys més tard, en els suplements de cap de setmana de l’”Avui”. També, sempre en català, a “La Vanguardia” i “El Periódico”. L’estrena, el 1978, en temporada comercial al Teatre Villarroel, d’Antaviana, un muntatge de la companyia teatral Dagoll Dagom sobre contes de l’escriptor, serà un factor clau en la popularització de Calders. La companyia va portar el muntatge per tot l’Estat, a Itàlia i a França. El muntatge, que comptava amb la col·laboració del cantant Sisa, partia d’una lectura de l’obra de Calders que accentuava el seu caràcter imaginatiu i màgic i va connectar de ple amb algunes de les inquietuds de l’època, a més d’obrir noves perspectives al teatre català. Les noves perspectives polítiques contribueixen també a fer que Calders sigui, dia a dia, més reconegut. A més, l’autor intensifica la seva dedicació a la literatura a partir del moment en què s’ha jubilat. Les traduccions també augmenten. Edicions 62, que n’adquireix els drets en exclusiva, publica les incompletes Obres completes, de les quals, fins a l’actualitat, n’han sortit cinc volums. I el reconeixement arriba en forma de premi: la Lletra d’Or del 1979, el Premi de Literatura Catalana de la Generalitat l’any 1983, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1986 i el Premi Nacional de periodisme el 1993, entre d’altres. Calders va morir a Barcelona el 21 de juliol de 1994. Tenia vuitanta-un anys. “He viscut –havia escrit uns quants anys abans– una monarquia que va caure, un parell o tres de dictadures, una transició democràtica (amb restauració monàrquica) i un espectacular triomf socialista”. L’exposició del CCCB, intencionadament fosca, situa aquest recorregut per la vida de Pere Calders en vuit escenaris que són, successivament la casa, el jardí, el teatre, el rellotge, les mans, els invents, els crims i els naufragis. A l’interior de cada escenari s’hi exposen objectes i s’hi reprodueixen textos de Calders. Com s’indica en el catàleg de l’exposició, abundant en informació i que es beneficia del disseny de Sonsoles Llorens, la casa és sempre, en l’univers literari de Calders, un símbol de seguretat, de placidesa i d’ordre quotidià. Moltes de les narracions de l’autor arrenquen d’una situació estable, en la qual els personatges se senten segurs dins els límits de la llar. En aquest ordre inicial, fins i tot els elements fantàstics, com ara els fantasmes, poden encabir-s’hi, amb un tractament equivalent al del servei domèstic. És el cas del que succeeix a L’esperit guia, del recull de contes Cròniques de la veritat oculta: “A casa meva, fora d’èpoques de veritable penúria econòmica, hi ha hagut sempre fantasma”. Però, gradualment o de sobte, aquesta situació es veu trasbal-sada per algun element estrany, imprevist, que posarà en qüestió l’harmonia inicial. Del jardí de Calders se’n recorda que és el paisatge que conjuga l’espontaneïtat de la naturalesa vegetal amb un determinat ordre humà. En el món literari caldersià el jardí esdevé, inevitablement, la representació d’un escenari ambigu, on pot passar qualsevol cosa. Que hi aparegui una mà tallada, per exemple, com en el conte El principi de la saviesa: “—És horrible, senyor! —digué—.El que m’ha passat avui no m’havia passat mai… Jo encara estava ensonyat i em va costar una mica de reco-brar el meu posat habitual.
—A veure, a veure. Què passa?
—Cavant el jardí he trobat una mà.
De bon matí, allò era difícil d’entendre. Vaig preguntar:
—Una mà? Una mà de què?
—Una mà esquerra!”.
El muntatge de l’exposició del CCCB, que ha estat dirigit i dissenyat per Joaquim Roy, amb la col·laboració de Xavier Torrent, recrea un tros de jardí on hi ha espai per a la referència a aquesta mà esquerra tallada. Un jardí on “comencen a passar coses rares”, segons Melcion, en què també es pot celebrar un duel o es pot descobrir un sarcòfag egipci. De nou, com a la casa, un fet imprevist esmicola l’equilibri inicial i projecta, da-munt la placidesa del paisatge, l’ombra de preguntes inquietants. El teatre és el lloc on els límits de la realitat i de la repre-sentació de la realitat estan més pròxims. Com el circ, el teatre és una finestra des d’on evadir-se de la realitat immediata, però també és una finestra que s’obra a una nova comprensió de la realitat. Amb aquesta, el teatre comparteix el llast de les convencions. Quan les formalitats es posen al descobert, només queda la certesa que tot plegat és una pura il·lusió. El rellotge és una maquinària de precisió que té com a finalitat acotar allò que és més fugisser i immaterial: el temps. Calders el converteix en el símbol de l’esforç humà més impossible i més necessari: donar forma abastable a allò que no es pot abastar. Per això el temps es materialitza en els rellotges. El seu tic-tac recorda que un és viu i, al mateix temps, que marca la pauta de la vida. Un rellotge parat és el recordatori d’una mort, el final d’un viatge circular, un vaixell encallat en un illot. Les mans intervenen en la litúrgia dels miracles i són, per tant, en els contes de Calders la representació d’un esdeveniment màgic, però reduït a un artifici. A Cròniques de la veritat oculta, unes mans poden crear la il·lusió de vida en unes nines de pasta, però no poden competir amb la fabricació industrial; poden retenir en un puny una vida que s’escapa, com en el cas del protagonista d’”El desert”, però només per ajornar el tràgic final: “Mira: a l’Enric, se li escapava la vida i va ésser a temps d’agafar-la amb la mà. Ara l’ha de dur sempre tancada, perquè no li fugi definitiv-ment”. Endebades. Li fugirà quan obri la mà en un gest mecànic de salutació a una artista atractiva. Els invents omplen l’univers literari caldersià. Científics, investigadors i inventors immersos en empreses impossibles, en investigacions desproporciona-des i en invents absurds són la caricatura de la fatuïtat humana, de l’esforç inútil per dominar la naturalesa, per emmotllar-la a necessitats sovint mesquines, per descobrir les lleis que regeixen la realitat, sense suficient dosi d’humilitat. L’esforç de la triada investigadora sol estar abocat al fracàs o a resultats imprevisibles, irònicament ridículs. El crim també s’apodera del món literari de Calders. Assassinats i delictes són comesos per personatges que desperten la simpatia del lector. En alguns casos, fins i tot sense ma-lícia. “Rera el Calders amable hi ha enormes catàstrofes i crims sanguinaris” indica Melcion, que matisa: “Sempre tractats amb humor, això sí”. Calders se serveix d’aquest tema per subvertir les convencions morals i socials i, amb l’ajut de la ironia, per girar com un mitjó els tòpics sobre la culpabilitat i la innocència. Es poden trobar adulteris resolts a trets o a cops d’ampolla: “Els trets no han tocat ningú, i la dona surt del replà esgrimint una ampolla de vi” (“L’imprevist a la casa número 10”, a El primer arlequí). Finalment, els naufragis són l’evidència del fatalisme que impregna bona part de la literatura de Calders, sota la capa d’amable d’ironia i de tracte bonhomiós. El desastre, la catàstrofe, solen ser el desenllaç provocat per l’Home amb hac majúscula. Aquest Home que, en paraules del mateix Calders, “amb el seu empatx de transcendència, vociferador, fent puntetes per imprecar, proclamant-se ell mateix prototipus i eix de tota cosa creada, deixa un marge important a la desconfiança”. Mentre s’avança cap a l’interior de l’exposició del CCCB, el reflex en miralls allargats col·locats al sostre un rere l’altre permet llegir una cita de Calders que recorda aquest fatalisme. “Sovint juguem amb l’absurd però és amb més freqüència que l’absurd ens mou a batzegades i ens domina, donant a la nostra vida un contingut que ens meravella principalment a nosaltres mateixos”.
Article aparegut al diari “Avui”, el 30/11/00, a cura d’Agustí Pons, amb motiu de l’exposició “Calders. Miralls de la ficció” al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)
Calders, entomologat
La casa, el jardí, el teatre, el rellotge, les mans, els invents, els crims i els naufragis. L’entomòleg llança la seva xarxa sobre l’escriptor i en captura, disseca i classifica tot allò que pot interessar el lector més o menys comú. Des d’aquest punt de vista, l’exposició Calders, els miralls de la ficció, que aquests dies es pot veure al Centre de Cultura
Contemporània de Barcelona, resulta impecable. Els seus dos comissaris, els professors de l’Autònoma Jordi Castellanos i Joan Melcion, exerceixen de marmessors intel·lectuals de Calders i això els ha permès un accés directe, lliure i sense intermediaris filtradors, a tota la documentació –que és molta– que l’escriptor va donar a aquesta universitat; una documentació que, de fet, es troba sota la seva custòdia. Més enllà de l’acció divulgadora, l’exposició s’alça contra la visió diguem-ne escolar que ha circulat del personatge i de la literatura de Calders. “El personatge Calders –escriuen Castellanos i Melcion a la introducció als textos del catàleg de l’exposició– pot resultar, efectivament, accessible, afable, agradable, amable, amistós, atent, benèvol… però tota aquesta rastellera d’adjectius només ajudarà a perfilar-lo si es complementa amb una altra no menys caracteritzadora del mateix personatge: patidor, nerviós, mordaç, irreverent, inquiet, inconstant, inconformista, incisiu, distret, compromès, combatiu. I si en la seva literatura hi trobem fantasia, humor, irrealisme, somni, màgia, imaginació, contes i evasió és igualment lícit i necessari copsar-hi, i en bones dosis, desmitificació, absurd, transgressió, premeditació, distanciament, complexitat narrativa i, molt significativament, ironia. Tot plegat, gens innocu, doncs”. Per això, els comissaris subratllen deliberadament el caràcter desmitificador de l’obra de Calders i es detenen especialment en la novel·la Ronda naval sota la boira, “l’obra del més pur Calders –per dir-ho en expressió de Joan Triadú–, on l’escriptor fa de la dissecció inclement de l’artifici literari matèria literària de primer ordre”.
UN ESFORÇ QUE DILUEIX L’EXPOSICIÓ
Però l’esforç per allunyar-nos del Calders banal, del Calders simpàtic, dilueix, tant en l’exposició com en el catàleg, el marc ideològic general en el qual l’escriptor va desplegar la seva obra. I, en canvi, no és el menor dels mèrits de Calders haver aconseguit sobreviure intel.lectualment no ja al realisme social sinó al mateix concepte de modernitat. De Zola a Pedrolo –per referir-nos a un contemporani de Calders– la modernitat consistia, entre altres coses, a tenir una visió progressiva de la història, a creure que, des que Adam i Eva van ser expulsats del Paradís, els homes i les dones hem anat millorant materialment i moralment i que el progrés moral venia empès pel progrés científic. Així, si més no, ho va creure la major part de la intel·lectualitat europea durant el segle XX, que ha estat el segle de les grans ideologies. Calders, tanmateix, no hi creia, en les grans ideologies, i ell, tan apassionat per les màquines fotogàfiques i els invents fotoelèctrics, es malfiava enormement del progrés. I, en canvi, se sentia irremissiblement atret pel naufragi del Titanic, que és un dels grans mites col·lectius dels seus anys d’infantesa. El naufragi del Titanic representa el naufragi de la modernitat perquè, ¿com entendre que l’enginy més poderós i més invulnerable que hagi inventat mai la humanitat pugui ser partit pel mig per l’esmolada fulla d’un iceberg? Calders –que, com molt bé expliquen Castellanos i Melcion, coneixia l’obra de Ionesco i Robbe Grillet– formula aquesta lectura del naufragi del Titanic molt abans que Hans Magnus Enzesberger escrigui un poema dedicat a aquest transatlàntic que és considerat com una paràbola de la fi de la modernitat. D’altra banda, el discurs d’acceptació del seu nomenament de doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona –un dels textos teòrics més importants escrits per Pere Calders i que l’escriptor va preparar amb especial minuciositat– constitueix una implícita assumpció dels postulats postmoderns, si més no, pel que tenen de crítica a determinades posicions modernes. Aquest discurs es correspon perfectament amb les crítiques explícites que ell adreçava a la pintura d’Antoni Tàpies, un dels pocs moments de les entrevistes periodístiques en què trencava la seva habitual i programada prudència. Justament si podem parlar d’un Calders subversiu no des del punt de vista polític sinó social i fins i tot religiós –recordem que en El primer arlequí Adam i Eva es troben millor fora del paradís que no pas quan viuen sota la tutela directa de Jahvè– és perquè no té res d’autor modern. Un autor modern, com Joan Oliver a Allò que tal vegada s’esdevingué, inverteix els papers de Caïm i Abel; Calders va més enllà: subverteix les relacions entre Jhavè i els expulsats del Paradís i col·loca l’absurd en el primer episodi de la vida.
CATÀLEG SENSE NOMS DESTACATS
Generalment els catàlegs que acompanyen les exposicions solen incloure articles dels millors especialistes sobre el tema o l’autor estudiat. Recordo, per exemple, el catàleg de l’exposició sobre Kafka celebrada al mateix CCCB i el dedicat a l’obra de Joan Perucho presentada a la Centre d’Art Santa Mònica. En aquest cas, però, no és
així. Portats pel seu afany de marcar el cànon de la interpretació literària que cal donar a l’obra de Calders, Jordi Castellanos i Joan Melcion escriuen ells dos, tot sols, els dos únics articles inclosos en el catàleg de l’exposició i bandegen la resta d’aportacions. Així, ens quedem sense saber què hauria dit avui Joan Triadú –l’autèntic descobridor de Pere Calders– sobre l’escriptor; i ens quedem també sense cap crònica de Joan Lluís Bozzo sobre el naixement, l’estrena i l’explosió d’Antaviana; i Maria Campillo, que és qui millor coneix el paper dels intel.lectuals catalans durant la guerra, hauria pogut parlar sobre el grup d’escriptors i dibuixants vinculats al PSUC; i potser hauria estat interessant trobar-nos, en el catàleg, un article de Quim Monzó, un autor que es reconeix –no pas exclusivament– en una tradició literària que passa per Calders i Trabal i que, ben mirat, arrenca de Carner. I, afortunadament, no m’hauria correspost a mi decidir si calia encarregar un article a un tal Agustí Pons, autor de l’única biografia existent sobre Pere Calders. Tanmateix, aquest afany de dos personatges per ocupar tot l’escenari no deixa de resultar caldersià en allò que té de grotesc. Finalment, voldria referir-me al to excessivament canònic de l’exposició i el catàleg. Per exemple, el compromís cívic i patriòtic de Calders amb la Catalunya republicana durant la Guerra Civil no queda pas en entredit si situem en el seu punt just la seva participació voluntària en el cos de carrabiners. S’hi va apuntar, com molts dels seus companys dibuixants a “L’Esquella”, perquè era una manera de triar cos i de poder fer la guerra sota una mínima protecció. Àngel Estivill, l’enllaç entre la cèl·lula comunista del Sindicat de Dibuixants i el PSUC, així ho havia ideat. I el mateix Calders, en el postfaci a l’edició de 1983 d’Unitats de xoc, desmitifica el seu paper com a combatent. El mateix podria dir-se de l’episodi de la seva marxa cap a Sud-amèrica. Se n’hi va no perquè ho hagués demanat des d’un camp de concentració –això ho van fer molts refugiats catalans, sense cap èxit– sinó després d’una entrevista que ell manté a París amb Josep Moix, aleshores un dels màxims dirigents del PSUC. I marxa cap a Mèxic i no cap a Xile –amb la resta d’escriptors que acomboiava Francesc Trabal– perquè cap a Mèxic havia marxat ja Rosa Artís, la que seria la seva segona esposa. Aquest és, també, el Calders real. Un personatge literàriament ambiciós; murri, quan li convé; tossut sota una aparent capa de fragilitat; esmunyedís davant la crítica; angoixat i divertit alhora; i ara, per fi, caçat pels entomòlegs i dissecat, com era esperable, de forma exhaustiva i eficient.
Article aparegut al diari “Avui”, el 21/12/00 a cura d’Isidre Grau
Si preguntes a algú: “T’agrada Pere Calders?”, hi ha moltes possibilitats de comprovar com la cara de l’interlocutor s’eixampla amb un somriure relaxat, mentre se li escapa: “Oh, sí! Antaviana… Un humor tan deliciós… Un home tan afable…” Però l’exposició Pere Calders. Els miralls de la ficció, que estarà fins al gener al CCCB, s’ha proposat combatre el tòpic de l’escriptor discret i bonhomiós, per reivindicar una envergadura literària que sovint passa desapercebuda. El malentès ve de l’aparent simplicitat d’estil, d’un lèxic que s’entén a la primera, sense barroquismes, i del to humil que solen gastar els seus narradors, com si la realitat els trepitgés l’ull de poll i ells fossin massa educats per exclamar-se. La sensació es confirma amb les filmacions que ens mostren l’autor amb un embolcall d timidesa i fragilitat, i amb la gesticulació vehement de qui voldria expressar més del que expressa. Però el seu discurs de fons és el d’un home que se sabia posseïdor de la millor arma per defensar-se de les realitats impertinents: una escriptura afinada com un bisturí i contundent com una maça. A banda de delectar-se amb una exposició transparent (malgrat la foscor que ja es fa agobiant al CCCB), els aspirants a contistes tenen una cita obligada amb l’obra de Calders. Tot el que va escriure és un model de tensió d’estil, entesa com la virtut que respira un text quan no hi falta ni hi sobra res i diu tot el que vol dir. Però a més de dominar la forma, no li manquen atributs de fons: la ironia, l’honestedat moral, l’observació ben cisellada i una contínua capacitat de sorprendre el lector, tant a còpia de contrasentits com per la inesperada manera d’ajuntar paraules, que sol gratificar les consciències més endormiscades. No és exagerat afirmar que el seu estil és conseqüència directa d’una manera de ser i de relacionar-se amb el món. Tal com reflecteix l’exposició, Calders era un home molt aficionat a les màquines i als invents, a més de fascinar-se amb les històries de crims i de naufragis, que ell sabia dur a uns escenaris molt sintètics, de validesa universal. La casa –com a espai de seguretat i confort– i el jardí –l’espai que uneix l’espontaneïtat de la naturalesa vegetal amb l’ordre humà– van ser els escenaris predilectes d’un creador que va construir una obra coherent, al marge de les modes –o en contra, quan se’n va haver de defensar–, que ja estava perfilada en el seu primer recull de contes, El primer arlequí (1936). És una presa d’actitud literària –potser influïda per Pirandello, Bontempelli, Trabal i Oliver– que ell defineix com: “El reflex de la vida quotidiana, corrent, gairebé vulgar, que de sobte es veu trencada per un esdeveniment insòlit que els personatges accepten sense escarafalls, amb un fatalisme que és, precisament, el factor de contrast. El que compta és la reacció que provoquen unes situacions excepcionals en uns personatges normals”. D’altra banda, el seu humor connecta molt bé amb una certa tradició de l’Europa de l’Est, que té com a exponents Karel Capek i Slavomir Mrozek. Per a qui vulgui endinsar-se en la seva personalitat, no hi ha res millor que consultar la biografia escrita per Agustí Pons Pere Calders. Veritat oculta (Edicions 62, 1998), i qui s’interessi per la interpretació literària haurà de recórrer als estudis de Joan Melcion. Mentrestant, em permeto de recomanar la lectura indiscriminada de l’obra contística de qui va optar per la deformació intel·lectualitzada de la realitat com una manera de descobrir-ne angles de comprensió més ambiciosos. Amb aquesta dèria, propugnava la llibertat total per al somni com a mètode d’alliberament de les traves de la realitat i d’accés a lògiques alternatives que posin en evidència el desajustament entre l’home i la realitat que l’envolta. Val a dir que Calders no va esgotar la matèria.
http://partal.com/aelc/autors/caldersp/index.html
Pertany a la web de l’AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d’AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E mail.
http://www.uoc.edu/lletra/noms/pcalders/
Conté una bibliografia bàsica, informació sobres les obres de l’autor, bots, articles relacionats amb l’autor.