Biografia
Roser Caminals té una llicenciatura i un doctorat de Filologia Anglesa de la Universitat de Barcelona, la seva ciutat natal. Des del 1981 viu als Estats Units amb el seu marit, l’escriptor William Heath, i ensenya llengua i literatura espanyoles a Hood College (Frederick, Maryland). Al llarg d’aquests anys ha tornat a Catalunya tots els estius. A més d’assaigs i ressenyes publicades per revistes americanes, és autora d’una traducció anglesa de Los Pazos de Ulloa, d’Emilia Pardo Bazán, i un recull de relats de Carme Riera–entre els quals hi figura Questió d’amor propi–que rebé el segon premi de traducció als Jocs Florals de la Diàspora, celebrats a Washington el 1999. S’inicia la seva carrera d’escriptora l’any 1993, quan l’editorial Peter Lang li publica la primera novel.la, escrita en llengua anglesa i titulada Once Remembered, Twice Lived. Poc després apareix a Columna en versió catalana de la pròpia autora (Un segle de prodigis, 1995). La novel.la que la segueix, Les herbes secretes (Pagès Editors), guanya el primer premi de prosa als Jocs Florals de la Diàspora del 1998. Les herbes secretes fou presentada a l’Ateneu Barcelonès el 13 de gener de l’any 2000. El Carrer dels Tres Llits, elogiada per Carme Riera com “una de les millors novel.les” del 2002, és la seva obra més recent.
La petita mort
La petita mort submergeix al lector en una història de vides que s’entrecreuen d’una manera estranya i misteriosa a partir d’un fet real: el triple crim que hi hagué al carrer Parlament que va fer anar de bòlit la policia. Barcelona esdevé en aquesta novel·la una ciutat hetereogènia, vibrant, llumniosa i negra alhora, on l’amor i la mort poden caminar plegats.
El carrer dels Tres Llits
El carrer dels tres llits retrata la Barcelona del 1900, una ciutat alhora corrupta, misteriosa i atractiva que viu la contradiccio entre l’opulencia de les classes privilegiades i la miseria i la prostitucio dels barris baixos. El Maurici es un jove hereu de la burgesia barcelonina. Amb una existencia despreocupada i frivola, res no li fa sospitar que el seu mon placid es veura sobtadament sotragat i que es trobara abocat a una recerca obsessiva per resoldre un enigma que transformara la seva vida.
La dona de mercuri
La dona de mercuri tanca la trilogia sobre la Barcelona de 1900. La Teresa, filla d’un carboner del Raval, viu escindida entre dos mons a causa de la miseria que ha conegut al seu barri i de la relacio amb dos homes, un jove anarquista i el baro de Campoaciago, que la converteix en una cortesana refinada i la introdueix als cercles aristocratics i burgesos. La Setmana Tragica marcara definitivament el seu desti.
Article publicat a “El País” el 17/11/05 per Carles Miró
No hi vas, t’hi porten
Posem que en una novel·la de tant en tant es parla d’una escopeta, que sigui un record que la protagonista guarda del seu pare i que la protagonista tingui el costum d’acariciar l’arma de tant en tant. No cal tenir gaires lectures de Freud per entendre el simbolisme sexual obvi, ni cal haver-se matriculat en cap taller de narrativa per entendre que o l’argument de la novel·la no té ni cap ni peus o, fatalment, aquella escopeta s’acabarà disparant. Aquesta fatalitat travessa de cap a cap La dona del mercuri; és un fil primet i sofert on Roser Caminals (Barcelona, 1956) hi va penjant personatges i estampes d’època que elabora amb competència: la carboneria del Raval d’on surt la Teresa, la protagonista; la casa i les coneixences del baró de Campoaciago, que farà de la Teresa la seva amant i li canviarà el nom pel de Terry; una colla d’anarquistes (que, entre altres coses, representen Ibsen i practiquen l’espiritisme); el doctor Soler (sic —aquest nom, a diferència del del baró no sembla que sigui una broma—), un psiquiatre que li proporciona un retardat mental per treballar a la carboneria, etcètera. Per dibuixar aquest panorama de la Barcelona principis del segle XX en què es mou la Teresa, Caminals està prou dotada i documentada, i en aquest aspecte tot funciona perfectament —com hi funcionava, per exemple, al seu llibre anterior, La petita mort (2004), la descripció tota la trama dels falsificadors de moneda. Però la novel·la té una progressió. No és pas una simple successió d’estampes i personatges curiosos. (Al final, s’haurà de disparar una escopeta i tot!) I aquesta progressió és la de la Teresa, l’òrfena de pare, la que està escindida entre el seu amant ric —que vindrà el moment que la despatxa— i els amics anarquistes, entre les ambicions tangibles i terrenals d’una botiguera i les ànsies revolucionàries dels anarquistes o fins i tot la possibilitat de comunicar-se amb els morts. Amb la Setmana Tràgica i els afusellaments posteriors (entre els afusellats hi haurà el retardat mental que li feia la feina de la carboneria), la progressió de la Teresa arriba al moment decisiu que havia d’arribar i que constitueix el desencadenament de tota la història —amb tret d’escopeta inclòs, esclar. I aquí és on Caminals se la juga, i ja és molt que se la jugui. Ara: al meu entendre, se la juga i perd. Un dels llibres que els lletraferits aquests mesos tenen l’obligació de fer veure que s’han llegit pot servir per explicar- ho. Diu Kundera en un llarg parèntesi d’El teló: “com més dramàtica, excepcional, greu és una situació, més tendència té el que l’explica a esborrar-ne el caràcter concret, a oblidar-ne la prosa il·lògica i a substituir-la per la lògica implacable i simplificada de la tragèdia”. Això Caminals ho sap perfectament. Vol explicar una història que porta a un moment dramàtic i excepcional, vol arribar a un moment decisiu en la vida d’una dona i mostrar com actua, com pren una decisió que, d’una banda, es pot considerar més o menys comprensible i, d’una altra, li fa fer un gir sobtat que no té res de lògic, aparentment només per un signe que creu haver vist (“la vida emet signes i no perdona qui els ignora”). I encara intenta posar-s’ho difícil; per retratar el caràcter concret de la situació segueix el pensament del seu personatge en aquest moment decisiu; és el monòleg de les pàgines 208-210, que comença: “On vas, Teresa, on vas? No hi vas, t’hi porten”. Però ¿què l’hi porta? ¿És per la força interna del personatge, que no sabem ben bé per què actua i que precisament per això ens el creiem, o és pel marcatge estricte a què l’ha sotmès la seva autora, que no li deixa altra sortida que complir amb la fatalitat que estava fixada ja des de bon començament (amb la mateixa necessitat mecànica que fa que si es posa una escopeta en una novel·la s’hagi d’acabar disparant)? Per disfrutar sense problemes de la lectura, naturalment, no cal plantejar-se aquesta qüestió. Més ben dit, cal evitar plantejarse- la. Perquè qui se la plantegi és que dubta que Caminals se n’hagi sortit de narrar l’evolució d’aquesta “dona […] escorredissa com una gota de mercuri”, i li quedarà només —o almenys!— el consol que ha llegit un llibre de factura correcta. “
Article publicat al diari “Avui” el 22/09/05 per Carme Arnau
Teresa i la ciutat
Amb La dona de mercuri, Roser Caminals confirma les expectatives creades amb la seva obra anterior, sobretot amb La petita mort (Rosa dels Vents, 2004). Més afinada, més concentrada, La dona de mercuri té tanmateix unes mateixes característiques: un gran traça a l’hora de crear un ritme narratiu dinàmic que arrossega el lector, uns protagonistes problemàtics, amb un profund neguit interior, una hàbil combinació de realitat i de ficció i, sobretot, una encertada evocació de la Barcelona del tombant de segle, una ciutat en la qual, com ja va notar Maragall en la coneguda oda que dedicà a la “la gran encisera”, segons la defineix, la rialla precedeix el plor i l’alegria, la tragèdia. Semblantment, destaca en l’obra de Caminals una encertada imatge de Barcelona, presentada com una ciutat plena d’animació en les seves places i carrers, amb celebracions populars de forta sensualitat, al costat de fets dramàtics, personals o col·lectius, que culminen en un procés marcat per la injustícia a totes dues novel·les. Els models de l’autora són diversos, des del fulletó a la novel·la sentimental, passant per la crònica periodística, i notem també l’empremta de Mercè Rodoreda i, més concretament de Mirall trencat, la seva novel·la més ambiciosa, mena de retaule ampli de la Barcelona d’abans de la guerra, presidida per personatges molt ben construïts, del tot convincents. En efecte, a La petita mort, el protagonista és un arquitecte jove, Andreu Nadal, marcat per uns orígens personals obscurs, ja que desconeix la identitat dels seus pares i les circumstàncies que van envoltar-ne la mort. El fil conductor de la novel·la és, precisament, la recerca d’aquest passat misteriós per part d’un arquitecte que contribueix amb la seva feina a la creació d’una ciutat atractiva i moderna. De fet, aquest personatge ha tingut la possibilitat d’estudiar una carrera gràcies a un oncle, Terenci, que l’ha recollit, educat i refinat, a la mort de l’àvia amb la qual vivia modestament a prop de la Boqueria, on ella era venedora. El nom de l’oncle, així com la funció que fa amb el seu nebot, no pot deixar de recordar-nos la funció de l’oncle Terenci amb Eladi Farriols a Mirall trencat. Com Eladi, també, Nadal se sent més atret per les actrius que no pas per les noies burgeses del seu braç, i serà precisament d’una artista de circ de qui s’enamorarà, d’una noia que coneix casualment, arran de l’explosió d’una bomba a la sala de festes Pompeia, un fet que es va produir realment el 1920, el moment, molt encertadament descrit, en què comença la novel·la. Un altre fet real, un crim, el del carrer Parlament, ocorregut l’any 1895, seguit d’un judici en el qual va ser condemnat un innocent, per testimonis oculars poc fiables, tindrà finalment una importància cabdal en la vida del protagonista de l’obra; a més, aquestes dues dates delimiten temporalment la novel·la i creen fils diversos, històries paral·leles, que hàbilment conflueixen al final, quan s’aclareix l’origen del protagonista. Emmarcada entre aquestes dues dates, a més, es configura una imatge determinada de Barcelona, la d’una ciutat plena de vida, en la qual el crim i els baixos fons, que tenen aquí com a escenari la botiga d’empenyorament La Lloca -un espai que s’esmentarà a La dona de mercuri, cosa que assenyala la relació de totes dues obres-, conviuen amb les classes benestants, amb un despatx d’arquitectes, concretament, que pertanyen a l’alta burgesia. D’aquesta manera, Caminals fa la seva personal oda a Barcelona, adreçant-se, com Maragall, un autor que té ben present, a la ciutat: Tibidabo: “A tu, t’ho dono. Te la dono, si m’adores. El dono l’encisera ajaguda a baix, arrapada d’esquena a la línia costera. Et dono els terrats i la boirina blava, l’espasme elèctric dels tramvies i el rodolar eufòric de l’automòbil. Et dono els somnis dels arquitecte, els deliris dels banquers, els malsons de la usura i l’insomni de la misèria”. La diversitat de la ciutat, de fet, l’espai de la modernitat, una diversitat que ja va destacar Baudelaire, un precursor també en aquest aspecte, és un dels trets que la defineixen a La petita mort i, també, a la següent novel·la.
LA PROTAGONISTA DE L’OBRA
A La dona de mercuri, la protagonista és una noia jove, Teresa Barceló, d’origen menestral -els seus pares tenen una carboneria-. Tant el seu nom com la seva ascensió social, gràcies al talent natural de les dones per acomplir-la, ens recorden la de Teresa Goday de Mirall trencat, així com les paraules de Rodoreda, al pròleg, pel que fa a aquesta figura: “Preparada interiorment a elevar-se de nivell amb aquella facilitat que té sovint una persona, sobretot una dona, arrencada al seu ambient per un destí”. Com la Teresa rodorediana, la Teresa Barceló també menja flors -passionàries en el seu cas, aquesta flor estranya i ben característica d’una època-, però el seu destí no serà un casament amb un home ric, sinó unes relacions d’amistançada amb un noble que, com un nou Pigmalió -el baró de Campoaciago, nom premonitori-, la transforma en la Terry i li fa freqüentar locals de moda prestigiosos, festes i una classe social refinada i ben vestida, del tot allunyada dels seus modestos orígens. Pel que fa al seu cognom, representa i encarna la ciutat que ella, gràcies a la seva trajectòria, coneix en tota la seva pluralitat i complexitat, des les capes altes a les més humils, des de les torres espectaculars als més modestos habitatges, petits i foscos, del Raval; de fet, abandonada pel seu amant, es refugiarà en un grup llibertari anarquista, Foc Nou, que vol actuar de manera activa per transformar la societat, malgrat les contradiccions del seu comportament personal, i també freqüentarà un grup espiritista, Centro Cultural Espirita, un espiritisme que va fer furor a la Barcelona de l’època. Tanmateix, com a Teresa o com a Terry, se sentirà sempre igualment sola. I és que, semblantment a Andreu, es tracta d’un personatge insatisfet, complex i marcat per la infantesa, en els seu cas per un complex d’Èdip, per l’amor d’un pare mort que no pot oblidar. De fet, l’obra d’Ibsen que es representa al local de Foc Nou, Espectres, és una eficaç imatge del subconscient de Teresa, d’una vida envoltada d’espectres, el del pare sobretot, però també d’altres figures com de malson que la persegueixen implacables: la cara blanca de vampir aureolada de tripes de bacallà del Carnaval, per exemple. D’altra banda, Teresa, diferentment dels seus companys de Foc Nou i, malgrat les relacions amb un noi jove que n’és un membre compromès, és una dona profundament pessimista, que no creu en la transformació de la societat i que a més sembla actuar moguda per raons misterioses, desconegudes fins i tot per a ella mateixa -els ressons freudians es fan sentir també a l’obra-, i és així, segons un metge conegut al qual admira, la dona de mercuri, perquè la seva ment era “escorredissa com una gota de mercuri i que tota la seva ciència no tenia agulles per agafar-la”.
ELS ABUSOS DELS RICS
Figura singular i de gran lucidesa, Teresa és ben conscient dels abusos dels rics i dels que manen, i també del patiment dels pobres i dels oprimits, i tot plegat desembocarà en la Setmana Tràgica, l’esdeveniment central de la novel·la, amb un procés en el qual, per testimonis oculars poc fiables, com en l’obra anterior, pagarà un cap de turc, un boig savi, en aquest cas, com se’l denomina a la novel·la, que treballava a la carboneria de Teresa. I així, la realitat s’empelta en la ficció, un altre lligam amb la novel·la anterior, com el trobem en la descripció de la ciutat de l’època, una descripció plena d’animació i aquí des de la mirada de la protagonista absoluta de l’obra, d’una dona que observa atentament la Barcelona que l’envolta: la riallera i popular, aquesta “menestrala pervinguda”, segons la descriu encertadament Maragall, que celebra la fira de Sant Ponç al carrer Hospital, una fira evocada en tota la seva calidesa, en què “colors, perfums, textures es fonien en una promiscuïtat desconcertant”, i les celebracions del Carnaval, que duraven tres dies de disbauxa al carrer, i les curses de cavall a l’hipòdrom de Can Tunis, per desembocar en la Setmana Tràgica, quan els carrers es taquen de sang i el cel blau s’omple del fum i de la cendra dels incendis. De fet, a La dona de mercuri, Caminals ha sabut fondre la vida d’un personatge i la d’una ciutat, seguint la manera de procedir rodorediana, i ha escrit una novel·la que es llegeix amb interès, de gust, una de les finalitats del gènere
Article publicat a “La Vanguardia” el 06/07/05 per Rosa Maria Piñol
Entre dos mundos
Pese a su distancia física y temporal de Catalunya -reside desde hace 24 años en Estados Unidos, donde es profesora de Literatura Castellana-, Roser Caminals ha logrado, con sus últimas novelas, hacerse un merecido lugar en la escena literaria catalana. Sus libros El carrer dels Tres Llits (2002) y La petita mort (2004), dos vívidos retratos de la Barcelona en tránsito entre los siglos XIX y XX, tuvieron una entusiasta acogida por parte de la crítica. El ciclo temático que formaban se cierra ahora con La dona de mercuri, una novela que tanto por su prosa como por su poder evocador no desmerece de las anteriores entregas de la trilogía. Con este libro, además, Caminals se incorpora a Edicions 62, que presenta la obra como su gran apuesta de narrativa para este verano. Estamos en 1909. Teresa Barceló, hija de un carbonero del Raval, se ve tentada a la vez por dos mundos opuestos: los ambientes libertarios, una ideología muy potente en aquellos momentos, y la ascensión social a través de su relación con un aristócrata, del que se convertirá en amante. Una escisión personal en la que influirán decisivamente, al final del relato, los hechos violentos de la Setmana Tràgica. “Me atrae como tema novelesco la interacción entre las clases sociales”, explicaba ayer a “La Vanguardia” la escritora, que ya en la primera novela del ciclo hacía que se casaran una prostituta y un señorito de Barcelona. “Oller o Sagarra hicieron retratos excelentes de su clase social, la alta burguesía. A mí me interesa su relación con otras capas de la sociedad”. Mientras Rosina, la madre de la protagonista, está “totalmente integrada en su clase, es pragmática y tiene los pies en el suelo”, Teresa encarna la dialéctica, “la tensión entre la envidia y el deseo de entrar en un mundo que no es el suyo, por un lado, y el resentimiento hacia los burgueses, por otro. El odio de clase contra la aspiración a ingresar en ella. Una ambivalencia que en realidad no llega a resolver”. Caminals evoca los foros anarquistas de la época y también los núcleos espiritistas, igualmente en boga por entonces. “Cuando recreas un mundo -dice-, es esencial penetrar en los aspectos históricos del momento. Tanto el anarquismo como el espiritismo eran dos fenómenos progresistas en aquellos años, y además vinculados. En la novela aparece el grupo anarquizante Foc Nou, que realmente existió, y que estaba formado por intelectuales y trabajadores, en su mayoría sólo teóricos, y que tenían un piso en el Raval”. En este barrio, en el que por cierto nació la autora, transcurre la parte fundamental de la historia, que se beneficia de una fiel recreación de la topografía barcelonesa de la época. “Tuve que alterar ligeramente la realidad, porque hubiera sido difícil de creer -confiesa Caminals-. En la calle D´en Roig, una estrecha travesía entre Carme y Hospital, se reunían los de Foc Nou, tenía su sede el Centre Cultural Espírita y radicaba la carbonería que he novelado. Además, yo nací a pocos pasos de allí, en la calle del Carme”. Interesada por la intrahistoria, la escritora revive datos de la época, como los locos sabios que empleaba el hospital de la Santa Creu en distintos trabajos, o el uso esporádico de cadáveres para realizar los moldes de las esculturas de los santos para el templo de la Sagrada Família. “Aquélla ha sido una época relativamente relegada en la literatura, aunque recientemente se ha escrito más. Y es un periodo importante, en el que convergen la renaixença, el modernisme, la transición de un siglo a otro, el anarquismo y el espiritismo. En cambio, la Guerra Civil se ha llevado mucha más energía narrativa”.
Article aparegut a “El Periódico” el 22/07/04 per Estanislau Vidal-Folch
Si la bossa sona
Roser Caminals (Barcelona, 1956), novel.lista, professora de Literatura Espanyola als EUA i traductora a l’anglès d’Emilia Pardo Bazán i Carme Riera, ha tornat als eixos que a l’anterior llibre, El carrer dels Tres Llits (2002) li van donar bons resultats: crisi d’identitat psicològica del protagonista, resolta només al final de la trama; memòria de la ciutat, amb la reconstrucció històrica de la Barcelona vella (Ciutat Vella, Raval i Rivera); i un amor gairebé impossible, per diferències socials, que joguineja amb el fulletó. No obstant, la continuïtat en els assumptes no l’ha presa des de la inèrcia i la comoditat. El Maurici d’El carrer dels Tres Llits està, com l’Andreu de La petita mort, en edat de festejar i tenir relacions, de merèixer, sexe inclòs. Tots dos joves han de redimir una culpa a través de la superació de proves. Però si el Maurici era prototípic de la burgesia històrica, ple de desdeny per la classe inferior, i la culpa per expiar era la de la classe dominant, l’Andreu s’enfronta a un passat familiar tèrbol que ha d’acceptar perquè el qüestiona com a individu. Cert que les dues obres aborden l’ascensió i davallada dels personatges i la moralitat i immoralitat dels fets de què són responsables. Ara bé, el Maurici s’aferma en la seguretat de la seva condició (també en relació a la modisteta) i l’Andreu en la incertesa del seu èxit com a arquitecte i l’atracció amb una acròbata de circ. La Barcelona del primer decenni és substituïda per la dels anys 20 a La petita mort; i en més d’una circumstància, Caminals fa pensar en el Lluís Anton Baulenas o l’Eduardo Mendoza històrics. La dualitat del món de benestants i miserables ara s’expressa en un doble fil argumental que convergeix al final i, també, en l’argot dels baixos fons. Caminals és una autora que val la pena seguir, tot i que la dramatització dels fets reeixida a El carrer dels Tres Llits queda aquí ofegada per la documentació, la descripció de situacions i el costumisme, com si l’interessés més el paper d’historiadora i filòloga que el de narradora. Fins i tot el passatge del psicoanàlisi requeriria preparació prèvia i el de la bomba al Teatre Pompeia, un desenvolupament ulterior. Tant és, segur que els nous reptes acabaran per fructificar.
Article publicat a “La Vanguardia” el 26/5/2004 per Julià Guillamon
Roser Caminals recrea en La petita mort la geografía antigua y las gentes de Barcelona con gran minuciosidad.
En un pasaje de este libro inolvidable que es Francesc Pujols vist per ell mateix de Artur Bladé i Desumvila, Pujols resume en pocas palabras su “llei del mareig aplicada a l’estètica”. Esta ley, le cuenta Pujols a Bladé, se basa en un fenómeno de reversibilidad por el cual cuando uno se marea tiene la sensación de que los objetos giran a su alrededor. Del mismo modo, cuando los objetos giran realmente alrededor de un hombre, éste, fatalmente, se marea. Este fenómeno de sensibilidad reversible, afirma Pujols, se produce también en el terreno de la literatura y del arte. Si la belleza provoca emoción estética, siguiendo la ley del mareo, la emoción estética es también susceptible de crear belleza. Todo esto viene a cuento a propósito de la novela de Roser Caminals (Barcelona, 1956), La petita mort, y del título que alude al desmayo de la caballista en el circo ecuestre. La “piccola morte”, el “cobriment de cor” que se produce “perquè abans n’hi havia hagut un altre”, el orgasmo que, en principio, debe acompañar todo engendramiento. En una novela urbana, estos momentos de tránsito y abandono resultan decisivos. La novela urbana es una historia de transformación. Caminals lo entiende y se recrea al contarlo, en libros que combinan el amor y la intriga, lo social y el folletín. Hay un tema que me preocupa. Leo Lo mejor que le puede pasar a un cruasán, La sombra del viento y El día del Watusi. En estas novelas que transcurren en Barcelona lo catalán se ha convertido en una excrecencia. Veo en La ciudad de los prodigios de Eduardo Mendoza a los catalanistas huyendo por las alcantarillas durante la dictadura de Primo de Rivera, mientras que en La llibertat, de Lluis Anton Baulenas, un gángster de por Tortosa, en lugar de asaltar el poder real, se dedica a inventar quimeras. Cada día llegan a mi casa novelas catalanas protagonizadas por individuos excluidos y agusanados, ajenos a la marcha real del mundo. Y ahora, de pronto, las novelas de Roser Caminals recuperan para la cultura catalana un espacio de centralidad. El Carrer dels Tres Llits (2002) y La petita mort están escritas desde un conocimiento profundo de la historia y de la geografía antigua de Barcelona, tanto más sorprendente si sabemos que la autora es profesora del Hood College desde 1981 y vive en Maryland. Las descripciones de los alrededores de la sórdida calle del Cid o de la iglesia de Belén, de las “muscleres” del Morrot, del teatro Pompeya y el Paralelo, son singulares y cuidadas. La trama se bifurca, por un lado hacia una red de falsificadores de moneda, por el otro a la engañifa detonante que es el circo. Destaca la figura del arquitecto, de extracción humilde, que ha comprendido que la Barcelona que pudo ser aristocrática se quedará en burguesa, y por eso proyecta en el mismo estilo de las casas de los señores, farmacias, panaderías y la tienda de lanas y paños El Indio de la calle del Carme. El efecto de verdad que produce la recreación del burdel o del accidente del telar en El Carrer dels Tres Llits, el ambiente del taller de los monederos falsos o de la “tassa plena de xocolata freda i enterrada sota una capa de tel” después del crimen de La petita mort, es algo rarísimo, emocionante y, por la ley reversible, bello. Los libros de Roser Caminals lo tienen todo para convertirse en una referencia. Desde La verdad sobre el caso Savolta y La ciudad de los prodigios no había leído un retrato de la Barcelona de 1900 tan convincente.
Article publicat a “El País” el 01/07/04 per Ponç Puigdevall
Els perills de l’argument
És impossible no apassionar-se de seguida pels refinaments formals, les construccions laberíntiques o les especulacions històrico-morals que forgen els grans noms de la literatura contemporània, però tampoc és gens difícil que en qualsevol lector constant hi habiti un rerefons nostàlgic pel talent primitiu del vell instint fabulador, l’enyorança pel plaer de submergir-se en un món fictici ple de vida, aventura i passió i rendir-s’hi captivat com si no existís cap altra experiència real. Hi va haver un temps en què va ser possible la convivència natural entre les innovacions —verbals i formals— i la potència narrativa, però a mesura que el segle XIX quedava enrere l’audàcia experimental i el plaer de relatar una història van anar distanciant-se irremissiblement. Per dir-ho breument: hi ha una literatura que incita la reflexió teòrica i que estimula i educa la sensibilitat literària, però l’esforç i l’atenció que reclamen són incompatibles amb les gràcies de la diversió i l’entreteniment. Qui vulgui la felicitat que ofereixen les dues paraules anteriors haurà de buscar els llibres dels autors que prescindeixen del plantejament dels conflictes relacionats amb disquisicions sobre què és la literatura i quins són els seus límits, haurà de llegir les novel·les dels escriptors que accepten el repte d’esdevenir hereus directes dels mestres en el gran plaer d’explicar, per damunt de tot, una història que substitueixi els mecanismes del món circumdant. El problema principal que pot minar l’efectivitat d’aquesta opció neix quan la voluntat de narrar es construeix sense atabalar-se gaire per la delicadesa estilística ni per l’arquitectura de la matèria narrativa: és el que passa amb La petita mort, la novel·la que Roser Caminals ha escrit combinant elements de la narrativa de fulletó, aspectes costumistes i ingredients detectivescos dins d’un marc pouat en lacrònica negra de la Barcelona de l’any 1920. A La petita mort hi ha un fil argumental que porta el lector cap als privilegis tediosos de l’ordre burgès, n’hi ha un altre que se’n va cap als imprevistos que acompanyen el món de l’espectacle, i n’hi ha un tercer que se situa enmig de la picaresca delictiva. És d’agrair que Roser Caminals hagi volgut escriure amb ambició continguda l’experiència històrica i privada de la ciutat de Barcelona a partir d’un fet real de l’època, que hagi pretès donar una resposta als prodigis i als misteris novel·lescos del passat d’una metròpoli, però el lector queda una mica decebut del resultat perquè el ritme de les històries de La petita mort avança tributant massa respecte cap als detalls ambientals, cap a la descripció minuciosa d’aspectes laterals, talment com si l’autora no gosés concretar amb un rigor més dràstic la tria d’elements imprescindibles per dotar les anècdotes i les peripècies de fluïdesa i vivor narrativa: es té la impressió que cada capítol conté unes quantes pàgines de més, com si la veu narradora disposés d’un temps suficient abans d’acudir a la cita amb els fets rellevants i s’entretingués vagarejant pels voltants del lloc de l’encontre. I no és que Roser Caminals jugui amb la digressió, ni que explori tampoc les virtuts de l’art de postergar les línies cabdals de la història, sinó que gairebé es té la certesa que no sap fugir de la temptació d’aprofitar com sigui la matèria narrativa que té a les mans: és com si no tingués prou cura ni l’instint exacte per saber el que s’ha de dir i el que s’ha d’amagar per excitar i mantenir l’atenció del lector, per utilitzar les estratègies i les argúcies idònies per aconseguir que les expectatives no decaiguin i la lectura avanci àvidament com si l’alegria vigorosa que suscitaven les peripècies de la narrativa decimonònica no s’hagués esvaït mai.La petita mort es llegeix amb una mena de recança cap a les possibilitats implícites que no acaben de triomfar, ja sigui perquè el lector queda desorientat enmig de tanta precisió geogràfica i enmig de tanta descripció local i costumista, ja sigui perquè la destresa de la narració deriva amb massa freqüència cap a zones argumentalment estèrils, ja sigui perquè sovintegen arreu les sentències covades a la vora del tòpic, ja sigui perquè Roser Caminals no ha tingut la fortuna de localitzar amb exactitud l’equilibri convenient per mesclar el plaer de la història amb la necessitat de formalitzar-la.
Article publicat al diari “Avui” el 27/05/04 per Isaac Fernández Sanvisens
Tramvia de circumval·lació
Ara que està tan de moda el tramvia, amb la seva polèmica reimplantació a Barcelona, Roser Caminals proposa un viatge en el tramvia de circumval·lació. Però no es tracta d’un trajecte real, ni tan sols virtual -paraula massa futurista en aquest cas-, sinó una ruta metafòrica a través de les Barcelones del 1895 i el 1920, l’origen i el final de la qual és el mateix punt. És a dir, l’autora, nascuda al Raval però resident a Frederick (Maryland, Estats Units) des del 1981, basteix una trama circular que s’inicia amb un triple assassinat a finals del XIX que comença a cloure’s amb la bomba del Pompeia, un proletari music hall del Paral·lel. Caminals, professora de literatura espanyola, té al seu currículum les novel·les Un segle de prodigis (1995), Les herbes secretes (1998) i El carrer dels Tres Llits (2002). L’últim d’aquests llibres està ambientat a la Barcelona del 1917, una època que té molt apamada gràcies a una excel·lent tasca de documentació, així com a la memòria transmesa per la seva família en general i en particular per una àvia aficionada a explicar vivències i records del veïnat a la seva néta. Així doncs, en aquesta nova història, pot tornar a fascinar el lector amb la recreació d’una atmosfera que coneix perfectament en tots els seus extrems: el ritme, l’arquitectura, la gent, les professions, els vestits…, gairebé com si mostrés un retrat d’època; una instantània en blanc i negre, esgrogueïda i una mica arrugada de les puntes, però extraordinàriament vívida.
ATEMPTAT TERRORISTA
La petita mort comença el 1920, amb l’escena de l’atemptat terrorista amb bomba al Pompeia. Allà hi ha, completament fora de lloc, l’Andreu Nadal, un jove i solitari arquitecte, que no pertany de cap manera a la classe social que freqüenta els music halls del Paral·lel. L’Andreu és el protagonista de la novel·la, i en el desori que es forma amb l’explosió coneix -i se n’enamora- la Sabina Lombardi, una noia jove, petita i atractiva, que fa de funambulista en un dels circs més exitosos de la ciutat. Quan no ha fet més que apuntar el naixement d’aquesta trama, Caminals n’enceta una altra que, en aparença, no hi té absolutament res a veure. L’escena que l’obre és dura i dolorosa com un cop de puny al nas. Un pis del carrer barceloní del Parlament està ple de policies un dia del 1895. S’hi acaba de produir una massacre, amb una dona jove i les seves dues filles com a víctimes, jaient inertes enmig de sengles bassals de sang. Només se n’ha salvat el germà petit, l’Andreuet, un nen de tres anys que és interrogat per la policia com a únic testimoni dels fets. Silvestre Lluís, que està embolicat amb una xarxa d’estafadors i falsificadors de moneda, és el pare de la família i quan arriba a casa és detingut i acusat dels assassinats. L’Andreu Nadal del 1920 és la mateixa persona que l’Andreuet Lluís del 1895, o més aviat no: l’Andreu Nadal és un home jove sense orígens, mentre que l’Andreuet Lluís és una criatura innocent sense futur. Aquest és el punt de partida de La petita mort. Totes dues trames avancen paral·lelament. En la més antiga, es va descabdellant un complex entramat mafiós, amb protagonistes coneguts per àlies com ara Mestre, Fali, Marquès i Valencià, i en la qual seguim les passes de l’Andreuet i la seva vida al Raval a càrrec de l’àvia, primer, i sota la responsabilitat de l’oncle Terenci, més endavant. En la més moderna, l’Andreu Nadal s’enfronta a l’explosió del seu cor per la necessitat d’obrir-se a la Sabina mentre la solidesa del seu rígid món de jove arquitecte soci de la firma Manent, Tintorer i Nadal es transforma en una corda fluixa, destapant un trauma des de la infantesa més tendra. Els personatges secundaris amb què Caminals amaneix el trajecte del protagonista enriqueixen molt la història i la doten d’una versemblança gairebé periodística. Destaquen el poder emotiu de la cupletista Dora i de la Gertrudis, una venedora cega de tabac i loteria. D’altra banda, l’autora va deixant anar molletes de pa al llarg del camí, com a fites per tal de seguir el fil conductor de la novel·la, tot relacionant-la amb el títol: fa servir l’expressió petita mort, o piccola morte, com una fórmula col·loquial per referir-se a multitud de situacions tan diverses com un desmai, una pèrdua de coneixement, un orgasme, un mareig, un atac de cor…, una estratègia que crea un vincle especial amb el lector, que agraeix sentir-se còmplice de l’autora. De tota manera, convé remarcar el desenllaç de l’obra com a no reeixit del tot. Si bé és cert que tècnicament està ben resolt, potser s’hi troba a faltar una mica d’imaginació en la col·lisió o fusió de les dues trames. La conlusió definitiva, o més aviat la manera d’arribar-hi, és forçada, tot i l’alleujament que significa el happy end proposat, després d’haver patit i disfrutat amb el protagonista durant gairebé tres-centes pàgines.
Article publicat al diari “El Periódico” el 16/03/04 per M. Eugenia Ibáñez
Roser Caminals reconstrueix el crim del carrer de Parlament
Roser Caminals va conèixer de petita, a través de la seva àvia, la truculenta història de tres homicidis que les cròniques de successos de finals del segle XIX van batejar com el crim del carrer de Parlament. El relat, magnificat potser per la fantasia infantil, va quedar gravat en la memòria de l’escriptora, que fa tres anys va decidir furgar a les hemeroteques per completar fets ja oblidats. Així va néixer La petita mort, novel.la que l’autora, resident als Estats Units des del 1981, ha presentat a Barcelona. El juliol del 1895, tres persones, una dona i les seves dues filles petites, van morir degollades en un pis del número 58 del carrer de Parlament. Només es va salvar de la matança el fill petit de la família, de 3 anys, finalment principal testimoni de càrrec contra l’assassí, el seu propi pare. Aquest home, Silvestre Luis, va ser l’últim executat a la via pública, al Pati dels Cordillers, actual plaça de Josep Maria Folch i Torres, a la ronda de Sant Pau. La petita mort recull aquests fets i reconstrueix “l’altra veritat”, la que, segons Caminals, podria ser la certa. La novel.la gira al voltant d’aquest nen que va presenciar el crim i va ser obligat a declarar en el judici, però vol ser també una crònica de la Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX, amb descripcions de locals i carrers de l’època. Són reals els noms dels testimonis, extrets de les informacions de “La Vanguardia” i “El Diluvio”, i també l’episodi de la bomba del Pompeia, que es va produir el setembre del 1920. És especulatiu la resta, la vida del nen ja adult i la recerca d’un culpable diferent de l’ajusticiat. La petita mort és el segon llibre en què Caminals deixa constància de la seva obsessió per Barcelona, on va néixer el 1956. El primer va ser El carrer dels Tres Llits , publicat fa dos anys i traduït al castellà com a Amores oscuros (Lumen). La trilogia es completarà amb una altra obra ambientada el 1920 i amb una dona de protagonista. “Les grans ciutats són un gran escenari per a les novel.les –explica–, i en el meu cas és possible que la distància hagi convertit la normalitat d’un record d’infància en un fet excepcional”. Caminals, professora de literatura espanyola a Frederick (Maryland, EUA), diu que sent curiositat per saber quina acollida tindrà L’ombra del vent, la novel.la de Carlos Ruiz Zafón que s’acaba d’editar als Estats Units. “Aquest país té les fronteres molt lluny i viu culturalment aïllat. A més –afegeix–, la quota de literatura espanyola està acaparada per la llatina, per Gabriel García Márquez i Isabel Allende”. L’autora considera que l’obra de Ruiz Zafón pot calar entre el lector nord-americà i ajudar a obrir un mercat fins ara poc propici a autors espanyols. Caminals, de moment, seguirà escrivint des de Maryland sobre Barcelona, continuarà les seves classes i farà les maletes una vegada a l’any per tornar als seus orígens. ¿Retorn definitiu? El veu molt difícil: “L’ensenyament aquí té menys compensacions que als Estats Units”.
Entrevista publicada al diari “Avui” el 26/09/002 per Iolanda Batallé
ENTREVISTA: Roser Caminals conversa amb Carme Riera
Conversa amb saxo
Des del balcó obert es llegeix el cartell del carrer dels Tres Llits, se sent un saxofonista que pronuncia cançons perdudes i arriben els crits d’una senyora: “Vostè no en sap res, d’aquest carrer!”. L’escridassada és l’escriptora Roser Caminals, autora d’El carrer dels Tres Llits, que està sent entrevistada per una televisió local. La senyora que crida podria ser un personatge d’aquesta nova novel·la de Caminals.
Roser Caminals, nascuda al Raval, sempre diu, mig en broma però amb una gran part de veritat, que per a ella Barcelona s’acaba a la plaça Catalunya. Des del 1981 viu a Frederick (Maryland, Estats Units), on és profesora de literatura espanyola al Hood College. El carrer dels Tres Llits és la seva tercera novel·la, després d’Un segle de prodigis (1995) i Les herbes secretes (1998).
A la sala on les noranta persones esperen que comenci la presentació (un diàleg entre Carme Riera i Roser Caminals), hi fa calor. És un espai acollidor: terra de parquet i sostre amb bigues de fusta. En un dels balcons del davant és on transcorre el vuitanta per cent de l’acció de la novel·la. El carrer dels Tres Llits retrata la Barcelona dels primers anys dels segle XX, “una ciutat alhora corrupta, misteriosa i atractiva que viu la contradicció entre l’opulència de les classes privilegiades i els barris baixos de la miseria i la prostitució”. Per què a Barcelona hi ha un carrer (que surt de la plaça Reial) que es diu el carrer dels Tres Llits? Si llegiu el llibre ho descobrireu. “Saps que a Barcelona hi ha més rates a les clavegueres que gent pel carrer?”, aquesta és la primera frase del llibre. Acaba d’arribar Carme Riera, a la sala es fa el silenci. “A mi les novel·les amb rates m’interessen”, deixa anar Carme Riera, que destaca tres aspectes molt positius del llibre: els personatges, l’atmosfera i la documentació, “realment extraordinària”.
És cert, les novel·les amb rates interessen: Tiempo de silencio, La pesta… Roser Caminals acaba confessant que els escriptors en llengua catalana que més l’han influenciat han estat escriptores: Mercè Rodoreda, Montserrat Roig i la mateixa Carme Riera. La presentació ja s’ha acabat, el saxofonista ja no toca i molta gent marxa amb el llibre dedicat per l’autora. Potser es perdran pel carrer dels Tres Llits.
C.R. Des d’Amèrica, com has pogut treballar tan bé sobre Barcelona?
R.C. Sí, he treballat des d’allà, però també m’he patejat aquests carrers: especialment El carrer dels Tres Llits i els que l’envolten. I molt d’Internet, i d’una cosa en surt una altra: llegeixes uns quants llibres i tenen bibliografies, busques els llibres que apareixen a les bibliografies i aquests llibres contenen més bibliografies. Sobretot, he llegit moltes memòries. Moltes narracions, algunes de bastant insòlites, de policies, per exemple. Gèneres que no són literaris. He fet una recerca sociològica important.
C.R. Em crida l’atenció que deixes anar les referències allà on més convé. Per exemple, quan s’obre el carrer de Pau Claris, ¿això on ho has trobat? A Internet o a on?
R.C. No. Això ho he trobat amb lectures d’aquestes: apareix relativament sovint que l’any 1917 es va destruir el Pont de la Parra i altres carrers que hi havia en aquella zona per obrir Pau Claris, que després seria Via Laietana. Intento mostrar l’època a base de deixar caure aquests detalls. Per recordar-li al lector: “Ah, això és el que passava en aquells moments”. És a dir, que quan el personatge passa per allà el que veu no és el carrer Pau Claris ja construït sinó els enderrocs del Pont de la Parra. Però tot això està força ben documentat en memòries de periodistes. He llegit també històries sobre la prostitució. Un llibre sobre criminalitat. Arriba un moment en què et satures prou del període per poder recrear aquest món. O a mi m’ho sembla…
C.R. I com ho fas? Perquè a mi sempre m’intriga molt. ¿Prens notes, organitzes els apunts en funció del text que escrius?
R.C. He trobat mines d’informació en algunes llibreries que hi ha a Internet. Llibreries de vegades en pobles de Catalunya: a Canyamars, a Dosrius, per exemple, hi ha una llibreria que té de tot. Quan els llibres són meus els subratllo hi poso notes al marge i, aleshores, aquestes notes, un cop acabo la lectura, les traspasso a una llibreta. Si el llibre no és meu, perquè també he utilitzat el sistema de préstec bibliotecari, aleshores no puc subratllar-lo. Anoto mentre llegeixo i per tant la lectura és una mica més laboriosa. I després faig un índex per temes de les notes que tinc. Aquest és el meu sistema.
C.R. Evidentment saps molt més del que el text diu, perquè una cosa és parlar de l’enderroc d’un barri, com havia de ser aquest del costat de Via Laietana, i l’altra és copsar l’atmosfera. Jo fa uns dies vaig venir a passejar per aquí darrere, i és una cosa que recomano a tothom, perquè llegir un llibre que no és d’aquesta època, sinó que és de l’any 1917, i poder copsar l’atmosfera de la Barcelona d’aquell temps veient els carrers com han canviat i com la gent és diferent… és un privilegi. Jo sempre dic que la història ens la donen també les novel·les i en aquest cas és molt clar. Un altre aspecte que vull comentar és la constitució dels personatges. El senyor Sánchez, que és fantàstic, és un personatge que és de Manresa i que està molt trist perquè sentint-se català de debó es diu Sánchez. No sé si això ho has tret d’algun lloc?
R.C. Sí. Per crear els personatges necessito les veus. Quan el personatge parla d’una manera identificable ja tinc el començament i normalment és ell qui em porta de la mà a mi i no jo a ell. El senyor Sánchez existia. A casa meva sempre hem tingut petits comerços i durant una temporada vam tenir un bar al carrer Príncep de Viana. La meva mare m’havia explicat que tenien un client que s’emborratxava tot sol: era un borratxo molt formal i molt educat i l’únic que feia era monologar sobre el fet de dir-se Rodríguez o com es digués i que: “Això és molt trist, ves. Jo sóc català i amb aquest cognom…”. I això em va donar la idea per al monòleg del senyor Sánchez.
C.R. Els grans novel·listes per mi són els que saben construir, evidentment, un món, i a part d’això personatges. No només els grans protagonistes, sinó persones que hi ha en un moment donat allà. I tu això ho fas molt bé. Aquest senyor Sánchez amb mínimes referències ja el veiem… Com pobles els teus mons de personatges?
R.C. Un crític va dir que Pérez Galdós estimava l’olor, el tacte i els colors de la realitat de la vida. I modestament, sense voler-me comparar amb ell, jo també els estimo. I m’agrada no només el món intern dels personatges sinó intentar plasmar el món exterior.
C.R. Les olors, les modes, les textures dels vestits, els sorolls… És una novel·la evidentment urbana. Ara Barcelona té una novel·la més de principis de segle. Hi ha La ciudad de los prodigios, novel·la magnífica de Mendoza escrita en castellà. Però en aquest moment Barcelona té una novel·la més sobre realitat urbana en català. ¿Podem dir també que és una novel·la d’acció?
R.C. És una novel·la d’un personatge incitat. És a dir, un personatge que quan comença està en un estat molt passiu, molt poc interessant des del punt de vista del lector. I hi ha un esdeveniment dramàtic que provoca que es posi en moviment. I en aquest sentit és una novel·la d’acció. Hi ha una investigació, hi ha la recerca d’un misteri, d’una veritat.
C.R. Quan escrius, què et preocupa més: construir un estil que t’identifiqui o explicar una història?
R.C. Crec que l’estil que identifica ve donat per la història. És a dir, que quan s’aconsegueix explicar una història és perquè hi ha un estil que identifica. No veig que pugui fer una dicotomia entre totes dues coses.
C.R. Busques la frase exacta? Trigues molt a trobar-la?
R.C. Doncs, sí, la veritat. M’agradaria dir que no, que em resulta molt fàcil, però no seria cert: les frases les suo i moltes vegades es presenten a hores intempestives i aleshores les apunto o les arxivo mentalment. I quan la tinc, l’enxampo i no la deixo anar.
C.R. Això resulta interessant. Tu estàs fent classe i, de sobte, què passa?
R.C. Curiosament no passa normalment quan faig classe perquè aleshores estic parlant d’un altre autor. No estic pensant en la meva obra, si no, malament! Moltes vegades és quan faig alguna cosa intrascendent: puc estar caminant de casa a la universitat, o puc estar penjant bugada en un filferro i sento una veu: se’m presenta un retall de conversa, o de sobte la primera frase de la novel·la.
C.R. La novel·la té un aire molt fresc. Sembla que estigui escrita amb molta facilitat. Quant trigues a escriure un llibre?
R.C. Trigo molt més a planejar un llibre que a escriure’l. O sigui, sí, està escrita amb relativa fluïdesa. Per escriure aquest llibre vaig trigar cinc mesos, aproximadament, però vaig estar tres o quatre anys donant-hi voltes. Fins ara, els processos de recerca o planificació han estat d’anys i els d’escriptura de mesos.
C.R. Et costa molt adjectivar? Per mi és el més problemàtic…
R.C. Hi ha vegades que es presenta l’adjectiu perfecte, però a vegades sí que em costa.
C.R. Aquí n’hi ha un que a mi m’ha cridat molt l’atenció: “Quan la noia portàtil que duia aferrada al coll”, és a dir, és algú que porta abraçada una noia i aquesta noia evidentment és portàtil perquè és “de portar”. Són adjectius insòlits que clarifiquen molt bé una situació. Jo crec que una novel·lista es mesura per dues coses: primer perquè és capaç de crear un món, i després per aquestes qüestions d’estil. És a dir, d’utilitzar un adjectiu com ho feia Pla, amb aquella rotunditat fantàstica que a partir d’aleshores ja veiem aquella cosa per sempre més amb aquell adjectiu. Per exemple, el puré de les aigües venecianes que era de pèsol, puré de pèsol. Aquestes referències que quan veiem Venècia segur que recordem… Però, si dius que la qüestió de l’estil no et preocupa gaire, què és el que et preocupa quan escrius?
R.C. Em preocupa neutralitzar les tendències menys positives que tot escriptor té. Crec que segurament tots, jo sens dubte, tenim una certa tendència a caure en manerismes o en vicis literaris. Seria molt fàcil per a mi, per exemple, idealitzar molt Barcelona perquè hi ha l’element de nostàlgia, la distància i tot això. És a dir, intento controlar el meu temperament o la meva sensibilitat perquè no em domini la novel·la. L’autocontrol.
C.R. L’autocontrol? [Riu]
R.C. Aquesta no és la teva experiència, evidentment.
C.R. No, no. És que em fa gràcia perquè ho dius com si haguessis d’idealitzar Barcelona i amb aquesta història no crec que ho puguis fer. El text de les contraportades normalment no resumeix bé un llibre, però crec que en aquest cas és molt encertat: parla d’una Barcelona “misteriosa, corrupta i atractiva que viu la contradicció entre l’opulència de les classes privilegiades i els barris baixos de la misèria i la prostitució”. Encara no hem parlat d’això, fins aquí hem dit Barcelona, però hi ha diversos mons d’aquesta ciutat que es van interrelacionant. És a dir, el món del Maurici i de la banda rica i menestral de la seva nissaga, més els altres aspectes de la gent que treballa a la fàbrica i del món de la prostitució. Diverses Barcelones… per això em sembla difícil que la poguessis idealitzar; per això ric.
R.C. Potser aquest tema seria difícil d’idealitzar…
C.R. Hi ha un altre aspecte que voldria manifestar. Em fa l’efecte que t’has aprofitat molt de la memòria dels teus pares, i crec que això és un aspecte molt positiu. Sense memòria no hi ha escriptora.
R.C. En això estic totalment d’acord amb tu. La memòria, que no és més que una distància en el temps, és fonamental. Em sembla que va ser Juan Marsé qui va dir que “com a novel·lista, vals tant com pots recordar”. I és cert que he tingut la sort de pertànyer a una família molt verbal. La meva àvia era la campiona d’això i m’ha estat molt útil. García Márquez també diu que sentir la seva àvia d’una manera interminable quan era petit és el que el va arrencar com a escriptor.
C.R. La memòria diuen que són els ulls de l’escriptor. Ara bé, juntament amb la memòria hi ha un altre aspecte que és l’anomenada imaginació. Sense imaginació no es podrien fer novel·les. Jo crec que són totes dues coses. Amb quin tant per cent les conjugues tu?
R.C. Amb dosis iguals, gairebé. És a dir, per recrear necessites una memòria visual particularment considerable, i també una imaginació perquè la memòria deixa molts buits. Evidentment la meva memòria sobre Barcelona i la que m’han pogut transmetre pares i avis és limitada, i aleshores aquests buits s’han d’omplir amb la imaginació. Cal que una cosa sigui conseqüent amb l’altra, que no hi hagi discrepància entre el que recordem i el que inventem.
C.R. Quin és el teu personatge predilecte?
R.C. Haig de confessar, i aquest és potser un dels vicis literaris que tinc, que em vaig encarinyar molt amb el Maurici, em va costar molt deixar-lo anar, fins al punt que ara que estic pensant en la novel·la següent m’haig de forçar a pensar en el nou personatge que té un nom diferent. Perquè gairebé se me’n va de les mans escriure a les meves notes: el Maurici farà això i dirà allò, com si continués vivint.
C.R. Això es nota. El Maurici és un gran seductor. Un personatge que ens porta de la mà perquè és molt atractiu i funciona molt bé encara que moralment no sigui gaire bo.
R.C. Exacte, i això és important: la seva actitud és recriminable, però al mateix temps hem de veure per què té tant èxit…
C.R. Ja acostuma a passar: els recriminables solen tenir molt d’èxit a la vida. L’altra qüestió que em sembla molt atractiva del llibre és com es resol el conflicte. Et va costar? Comences i tens resolt el conflicte, o vas fent…?
R.C. No. Quan començo no tinc mai dins del cap el llibre sencer. Tinc uns elements que són com peces d’un trencaclosques, però no tinc el final.
C.R. Un dels requisits per construir un món personal són aquells elements que la gent que escrivim anomenem ‘recursos d’anticipació’. A la teva novel·la n’he trobat…
R.C. Sí, és part de l’artesania de la novel·la, perquè la novel·la és un art però també és qüestió d’artesania. Som més fusters que filòsofs, nosaltres. Una part d’aquesta artesania és el tema recurrent, que no es deixi res penjant, que les coses tornin i que quan tornen tinguin un sentit diferent, més enriquit que la primera vegada que apareixen. És a dir, a la primera referència a les rates el lector fins i tot pot dir: “Quina bestiesa, què estan dient aquí?”. Però quan reapareix la imatge de les rates té més sentit i significat, és una al·lusió a la corrupció urbana, les rates van per sota terra, és el món subterrani que s’amaga, el món clandestí, sota la superfície del món visible… Crec que el recurs d’anticipació és això, que potser en el moment que s’anticipa no li diu gaire cosa al lector, però quan torna aleshores el lector lliga caps.
C.R. Com consideres que ha de ser una novel·la? Què voldries aportar als lectors?
R.C. Per mi una novel·la ha de transformar el lector. Potser la meva ambició és excessiva: m’agradaria que quan acabi de llegir El carrer dels Tres Llits, el lector no sigui ben bé el mateix. No vull dir una transformació diabòlica, ni terrible, sinó que la lectura no sigui una experiència trivial, que sigui enriquidora, que deixi una empremta, que marqui. Les novel·les que llegim i ja no hi pensem més, per mi són entreteniment, no literatura.
C.R. Quin aspecte simbòlic destacaries de la novel·la?
R.C. A un nivell abstracte el text és una denúncia. Però la meva intenció és que la denúncia es desprengui del text, no que estigui imposada sobre el text. Jo crec que la ficció ha de ser moral. Però crec també que l’escriptor mai ha de predicar.
Article publicat a “La Vanguardia” el 26/06/02 per Maria Asunción Guardia
Roser Caminals retrata en una novela los bajos fondos de la Barcelona de 1900
En la calle Tres Llits, junto a la plaza Reial, se ubica un prostíbulo en el que “reciben” tres señoritas. Una de ellas, Rita, desaparece sin dejar rastro en el primer capítulo. Éste es el arranque de la tercera obra narrativa de la escritora catalana residente en Estados Unidos Roser Caminals, calificada por Carme Riera -que apadrinó la presentación barcelonesa del libro- como “una de las mejores novelas del año”. El carrer dels Tres Llits ha sido publicada bajo el sello La Rosa dels Vents (Random House-Mondadori).
Se trata de una historia ambientada en los bajos fondos de la Barcelona de 1900. La calle Tres Llits existe realmente (desemboca en la plaza Reial) y el ambiente, salvando la época, tampoco ha variado tanto en el vientre de la ciudad. El protagonista es Maurici Aldabó, un joven “hereu” de la burguesía barcelonesa de principios del siglo XX, en cuya casa trabaja Rita. Su vida frívola cambiará radicalmente al emprender la búsqueda de su novia desaparecida en el Raval.
¿Quién no ha oído historias de tiendas y probadores de Barcelona que eran tapadera de negocios de prostitución? Roser Caminals tenía noticia de ello y lo ha utilizado en su novela, en la que recrea con buena mano el ambiente de época. Aunque vive en Frederick (Maryland) desde 1981, se ha documentado a fondo para reconstruir la Barcelona de 1900. Sobre todo, el contraste entre la ociosa existencia de la clase alta y los bajos fondos, donde el protagonista acude a solazarse. Es una ciudad corrupta, misteriosa, atractiva. “Que una prostituta se case con un señorito de Barcelona puede parecer inverosímil, pero yo he conocido más de un caso”, comentaba la autora a propósito de la trama argumental.
Roser Caminals era profesora de Filología Inglesa, como su marido, a quien conoció en Santiago de Compostela. Su “exilio”, aparte de voluntario, ha sido provechoso desde el punto de vista literario. Su primera novela, Un segle de prodigis, apareció primero en inglés en EE.UU. y ella misma la tradujo al catalán para Columna. La segunda fue Les herbes secretes.