Biografia
Josep Carner (Barcelona, 1884 Brussel·les, 1970). Pertanyia a una família petitburgesa. Als dotze anys publicà els seus primers textos en la revista “L’Aureneta”, on es revelà com escriptor precoç. El 1897 entrà a la Universitat de Barcelona, on descobrí el catalanisme polític, i es llicencià en Dret i Filosofia. En aquesta etapa col·labora a “Montserrat” i “L’Atlàntida”, entre d’altres revistes. Dirigí de fet “Catalunya2 (1903-1905), “Empori” (1907-1908) i “Catalunya” (1913- 1914). El 1911 fou designat membre de la Secció Filològica de l’IEC, i col·laborà estretament amb Fabra en la fixació i l’enriquiment de la llengua. A principis de segle s’incorporà a “La Veu de Catalunya”, i hi escriví fins al 1928. Seguidor de la política de Prat de la Riba, posà en pràctica les seves consignes en articles i en editorials. Durant la Dictadura de Primo de Rivera i la República col·laborà al diari “La Publicitat”. El 1921 ingressà en la carrera consular, en la qual exercí càrrecs successivament a Gènova, San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la Guerra Civil es posà al costat de la República i restà a Brussel·les, on es casà amb Émilie Noulet. Es refugià a Mèxic, on professà a la Universitat Lliure. Entre la seva obra poètica destaquem Llibre dels poetes (1904), Primer llibre de sonets (1905), Els fruits saborosos (1906), Segon llibre de sonets (1907), Verger de les galanies (1911), Auques i ventalls (1914), entre d’altres. La seva poesia és aplegada i revisada al volum Poesia (1957). En teatre destaquem El giravolt de maig (1928), El Ben Cofat i l’Altre (1951) i Cop de vent (1966). En prosa escriu L’idil·li dels nyanyos (1903) i La malvestat d’Oriana (1910); els articles, contes, jocs lingüístics són recollits a Les planetes del verdum (1918), Les bonhomies (1925) i Tres estels i un ròssec (1927); el 1970 escriví l’estudi literari Teoria del’ham poètic. La seva activitat com a traductor comprèn des de poetes xinesos, passant per Shakespeare, Molière i Andersen, i acabant amb Lewis Carrol, entre d’altres.
Les planetes del verdum
Les planetes del verdum és una tria de trenta articles sortits a La Veu de Catalunya, entre 1909 i 1919. Tenen com a escenari la part vella de la ciutat. Hi descriu la gent que viu en aquests barris, que provoca la tendresa en l’autor. D’altra banda, Carner es mostra com un esteta, i el destorba tot allò que pertorba la bellesa del món descrit, sigui l’ús del castellà a l’ofici de la Seu o el vestit massa llampant d’una dona.
Les bonhomies
Les bonhomies Carner continua el camí iniciat en Les planetes del verdum, i hi recull quaranta-un articles publicats a La Veu de Catalunya durant l’any 1923. Bàsicament es diferencia de l’anterior en la ubicació de l’escenari descrit; en aquest cas l’observatori triat per Carner són els barris de Sant Gervasi i de Sarrià, tot posant l’èmfasi en el paisatge.
Article publicat al diari “Avui” el 19/09/02 per Carles Hac Mor
L’Anticarner
Fa anys, a la presentació, a la llibreria Tocs, d’un número de la revista “L’Avioneta” que consistia en el cèlebre text de Francesc Pujols sobre Gaudí i la seva obra, hi va acudir el fill de Pujols acompanyat de tres o quatre persones. Una d’aquestes era un vellet, amb barba i bastó, que, molt confidencialment, gairebé com qui explica un secret, em va assegurar que al llegendari armari immens de la Torre de les hores, en el qual Francesc Pujols anava amuntegant tots els seus escrits, hi ha -o hi havia- un opuscle amb una profecia seva sobre l’adveniment de l’Anticarner.
La veritat és que no en vaig fer gaire cas. I ara, però, amb tot aquest rebombori al voltant de Josep Carner, me’n penedeixo moltíssim, és clar, de no haver estirat la llengua a aquell home que em donava la bona nova d’una predicció del profeta més important que hi ha hagut des d’Anselm Turmeda.
I ben sovint em demano què devia voler dir Pujols amb l’Anticarner. És a dir, com cal entendre el prefix anti aplicat a Carner per Pujols? ¿L’Anticarner devia ser, per Pujols, un poeta molt dolent? O molt bo? ¿I havia de prendre la forma de poeta, o bé de profeta contra Carner, o totes dues coses alhora?
Ja viu entre nosaltres, l’Anticarner? I en aquest cas, qui és? En Sebastià Alzamora? L’Hèctor Bofill? En Víctor Sunyol? ¿O l’Anticarner és una reencarnació, de les moltes que hi ha, de lo Gaiter del Llobregat? Fins i tot -ho haig de reconèixer- en alguns moments m’ha passat pel cap que tal vegada l’Anticarner sóc jo. O potser l’Anticarner encara no ha arribat i la farandola que tanta gent ha ballat damunt Carner no ha estat cap altra cosa que una preparació de la manifestació gloriosa del seu anti?
Ara bé, totes aquestes preguntes són fetes arran del supòsit que l’anunci de Pujols s’ha d’acomplir. Tanmateix, no hem d’oblidar que moltes profecies, més que no pas prediccions són renys i amenaces que un profeta fa al poble i que el volen predisposar per a un canvi. Ergo, l’anunci de la carnificació de l’Anticarner voldria dir simplement que l’Anticarner ens ha de regenerar i que ens hem d’esforçar per preparar el camí de la seva epifania.
I si això fos així, caldria fer cas de Pujols o bé hauríem d’ignorar el seu vaticini? D’altra banda, tant és si a l’armari de la Torre de les hores hi ha o no hi ha uns papers amb la profecia. I si la veritat fos que Pujols no va fer mai la profecia de l’Anticarner, doncs això no comptaria gens, perquè la profecia ja ha estat feta, i el profeta seria llavors el vellet de la barba i el bastó. I si algú pensa que aquest vellet i això de la profecia són un invent meu, tant li fa: allò primordial és la profecia i no pas qui l’ha feta.
HA ARRIBAT L’ANTICARNER?
Cal saber, doncs, si l’Anticarner ja ha vingut o encara ha de venir. Aquesta és la qüestió. I m’inclino per la primera opció: ja ha vingut, l’Anticarner; ja el tenim aquí, entre nosaltres, perquè pensar que ja vindrà, en un futur indeterminat, equival a no voler afrontar la profecia que ens ocupa. I aleshores, qui és l’Anticarner? És urgent d’esbrinar-ho a fi que cadascú pugui actuar en conseqüència, d’acord amb els seus plantejaments tocant a la poesia.
Arribats a aquest punt, no em puc estar de declarar dogmàticament -els dogmes acompanyen sempre les profecies- que he arribat a la convicció que l’Anticarner de la profecia de Pujols no és sinó Hèctor Bofill. Sí, és ell! El delaten els seus versos, que el fan poeta, i el to apocalíptic dels seus articles, que el fan profeta. I que ell sàpiga o no que és l’Anticarner no té cap importància ni mitja. Ho és i prou. I benvingudes siguin les seves arengues. Per tant, a les armes, ciutadans, que s’acosten temps de daltabaixos! Que tremoli l’enemic, que, mal que no sabem ben bé qui és, ja ens l’assenyalarà l’Anticarner!
Article publicat a “El Páis” el 27/06/02 per Narcís Comadira
J.C.
La recent polèmica sobrel el Nabí, el seu poema màxim, qualificant-lo com un “nyap il·legible” m’ha fet venir ganes d’escriure sobre Josep Carner. Sempre que el llegeixo, se’m fa viu, sempre que recordo ni que sigui ni un del seus versos, m’ensinistra amb la seva saviesa, en sorprèn amb el seu alet, m’emociona amb la seva pietat, em fa companyia amb la seva humanitat enorme.
La seva poesia actua sobre la vida perquè pren els seus motius de la vida. De la vida senzilla de la gent, de l’entorn on ell va viure, dels arbres i les bestioles d’aquesta naturalesa, dels costums dels humans, de les il·lusions dels homes i les dones… Coses aparentment menudes, planeres, superficials, a vegades ridícules. ¿Com s’ho faria per convertir tot aquest material, tots aquests motius, per trascendir-los i articular-los en un artefacte ple de sentit? S’ho fa com ho ha fet sempre els grans poetes: formalitzant la seva experiència del motiu, encabint-la en el llenguatge amb saviesa i talent. Saviesa humana que sap veure, amb una seguretat indefectible, allò que és substancial i allò que és accidental. Talent que actual en la visió de la llengua. Visió i llengua es confabulen amb el to, i deixant-se informar per aquest to, recollint aquella saviesa, desemboquen en l’esclat d’un vers, en la meravella de sentir d’un poema.
Carner no es fa massa il·lusions sobre la vida. La seva saviesa, però, un cop acceptat això d’una manera que sembla connatural, el porta, precisament perquè no es fa gaire il·lusions, a saber copsar les que són petites, les úniques capaces de proveir-nos d’alguna espurna de felicitat. Potser aquesta postura davant de la vida li ve, en part, de la seva fe cristiana. D’una fe cristina ben creguda. I si no es fa il·lusions, això no vol dir que no tingui esperança en un sentit final. En un poema preciós, titulat ”Acàcies, pomeres”, comença mostrant-nos la fugaciat de l’esclat primaveral. En dues quartetes inoblidables, de l’efímera floració de les acàcies i les pomeres, dels arços i la murtra, reals i precisament acotats, passa a un metafísic “invisible riu per on van al somrís de Déu les primaveres mortes”. Tot seguit ens porta de la ràpida floració d’aquests vegetals, de la mort segura de tota primavera, però acollida en el somrís de Déu, a la fugacitat de la floració íntima del seu jo -les seves il·lusions-, cosa que li produeix serrament de cor i recança. Ell, però, els fa fer via cap a “aquell jardí secret” que és el somrís de Déu. Un jardí, ens diu, “on el sadoll mai no s’atansa,/ on sols el decebut és satisfet,/ on la final embosta curulla l’incomplet”. Després d’aquests tres versos estrictes, el poema torna a la naturalesa i alça el vol per acabar de forma suprema: “Les que mai no nasquéreu als nius desgavellats/ per urpes de milanes o vents arremirats, / allà viureu, oh merles o cardines! Les glans caigudes a camins fressats/ es tornaran, més belles que les del món, alzines”. En aquell jardí secret que és el somrís de Déu, no solament hi serà acollit allò que ha estat fugaç, però que, en definitiva, ha tingut existència, sinó també tot allò que no ha nascut, les merles o les cardines als nius de les quals han estat devastats per ocells de presa o torbonades, les glans que, caigudes en camí petjat, han estat esclafades i privades de germinar. Aquí, la Pietat de Carner és tan gran, que promet vida gloriosa a llò que no n’ha tinguda mai cap, que n’ha estat, només, promesa. A mi m’agrada fer, també, d’aquest poema, una lectura laica, poètica. I és que aquest poema és una poètica. El que és fugaç, irrellevant, irrisori, són els motius del poema, però hi ha una manera de salvar-los, i és conduir-los a l’invisible riu -el discurs formal- que els portarà “al somrís de Déu”, “a aquell jardí secret” que és la veritable poesia. Jardí on el sadoll mai no s’atansa, jardí on l’embosta finals del sentit curulla tot allò d’incomplet que té la simple vida petita quotidiana. Carner sap que el poeta participa de l’acció creadora, que és com un déu, i per això pot prometre als pollets no nats o frustrats de merles i cardines, a les glans corcades o esclafades de la vida marga, una presència gloriosa en el reilame de la poesia. Els la pot prometre i els la dóna.
Article publicat al diari “Avui” el 18/04/02 per Maria Abellà
Carner, l’enverinador
En un món revoltat de psicologia i de personatges tèrbols que se suïciden o viuen en manicomis, o són esquizofrèncis, alcohòlics o tarats de l’ala, característiques totes que semblen imprescindibles per tal que el poeta pugui ser considerat poeta, la poesia de Carner parla amb un anar lent, màgic, irònic, a voltes còmic, a voltes serenament desencisat, amb una calma estranya, calma de fonts, de rius, de branques que es tornen de sobte bruixívoles, d’homes escindits en veus múltiples, ultrapassats en el seu propi jo per allò que són l’altre natural i els altres, retornats cap a ells des de fora com en un bumerang metafísic. La profunditat és tan subtil que gairebé no es nota. La paraula de Carner no busca el cop de maça, la coltellada violenta, els focs artificials. És el verí lent. El verí que aquelles esposes de València donaren als seus marits durant mesos, fins que els enterraren i ningú s’ho imaginava. Res a veure amb els atacs frontals, amb el plat que mata tot just menjat. Així, molt lentament, aquest lirisme dur per la seva tranquil·litat serena i dolguda t’enxampa, talment un home de camp que parlés de la mort menjant-se una arengada i fent petits xarrups de vi davant d’un paisatge polsós. ¿Hi ha manera més terrible de parlar de la mort, sempre vista tan tràgica?
Per això i per moltes altres coses, quan a Sebastià Alzamora li cau de les mans l’obra completa de Carner, només me’l puc imaginar patint una mena de Parkinson literari i estrany en la seva joventut. O bé un desendreç poètic. O bé una pressa que no té a veure amb Carner. I quan més endavant porta el Príncep a la picota, així, com si fos un revolucionari d’una bastilla catalana fantasmagòrica, i ho fa usant com a argument bàsic la “temporalitat”, típic argument amb què els catalans solen matxacar els seus autors (que poc original, per cert!); la cosa ja em sembla completament racional i, per tant, tractant-se de poesia, falsa. ¿Qui no llegeix amb alegria els poemes de Jordi de Sant Jordi, el rerassagat dels reressegats avui en dia? ¿Que té a veure la seva lectura o la seva poesia amb el fet que existís ja un Petrarca? No res. ¿Té importància Ausiàs March avui en dia pels seus poemes o per ser el primer d’una època a fer una poesia diferent? ¿Què busca el lector quan llegeix: història de la literatura o literatura? Crec que la resposta és bastant clara. El pas del temps talla el coll a la modernitat. L’anacronisme és un fillet que no plau a la modernitat. La història, en canvi, és antimoderna. Per a mi el delicte és escriure una merda de poesia en nom de la modernitat. L’altre delicte és confondre Carner amb els carnerians. Una cosa així com confondre la Bíblia amb l’església o amb els cristians. Els poetes no són responsables de l’ús que, després, fan d’ells altres poetes. El pobre Alzamora, humilment i dit per una no-erudita, l’ha cagat. Més fàcil li resultaria a Alzamora matar un mort, posem per cas una mula ja morta, que desmuntar molts dels poemes de Carner, l’enverinador lent i certer. El poeta.
Article publicat al diari “Avui” el 12/04/02 per Ada Castells
El Nabí de Carner surt en anglès en plena polèmica.
Anvil Press Poetry afegeix al seu catàleg el cèlebre poema amb una traducció de Joan Gili.
Mentre tenim els poetes del país dividits entre carnerians i no carnerians, els anglesos acaben de presentar la traducció anglesa del Nabí, feta per Joan Gili, i acompanyada de la versió catalana definitiva. Curiosament, una traducció anglesa ha estat la primera que ens ha permès de llegir la versió fixada del poema, després de la troballa de l’original que el poeta va publicar prèviament a la premsa.
La presentació pública de l’edició es va fer ahir al vespre a la llibreria Laie i abans-d’ahir es va donar a conèixer en petit comitè a l’Institut d’Estudis Catalans amb el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Francesc Parcerisas, l’exdirector de l’Anglo-Catalan Society, Alan Yates, el fill gran de Joan Gili, Jonathan, i el curador de l’Obra completa de Carner, el professor de la Universitat de Barcelona Jaume Coll.
Yates va comentar l’interès de Gili, mort fa quatre anys, perquè l’obra “no quedés tancada en les edicions acadèmiques” sinó que es publiqués en una editorial prestigiosa però accessible.
El professor Coll no va entrar en la polèmica que Nabí hagi estat titllat de “nyap il·legible” per part de l’escriptor Sebastià Alzamora a les pàgines de l’AVUI, fet que ha comportat respostes de Bernat Puigtobella, Sam Abrams, Enric Casasses, Enric Sòria i Albert Roig, entre d’altres.
El professor va optar per fer tot un elogi de l’obra. En va destacar la “musicalitat dels versos”, la “impressió de l’artifici verbal” i la “pàtina volgudament antiga, que no vol dir anacrònica”.
Coll també va dir que “el Nabí és el poema màxim de l’autor, singularment interessant en la transmissió”, ja que Carner en va publicar dos cants prèviament a la premsa per “sotmetre el poema al públic, una pràctica habitual en l’autor”.
Aquesta versió original s’havia perdut fins que, fa sis anys, es va trobar en possessió de l’il·lustrador dels poemes, Enric Cristòfor Ricart, fet que va permetre “resoldre problemes textuals que haurien estat impossible de solucionar sense la presència d’aquest testimoni autoritzat”. Ara, el Nabí ja es pot llegir revisat i, a més, en anglès, publicat per Anvil Press Poetry.
Article publicat al diari “Avui” el 07/0402 per Ada Castells
Quan Carner somriudes del paradís
Les parets del bar Original van trontollar dijous al vespre amb la discussió entre defensors i detractors de Carner. Després del foc creuat d’articles que ha publicat l’AVUI, els poetes se les van dir a la cara. A la taula, el crític Jordi Gàlvez, en defensa de Carner, Sebastià Alzamora, com a anticarnerià, i Jordi Manent, com a moderador. De públic, gent del gremi de la lletra: una vintena de poetes publicats, més d’un sense publicar, una autora d’una carta al director i algun narrador distret pel guirigall. El motiu de la trobada? El poeta Sebastià Alzamora havia gosat escriure un article a l’AVUI (18.3.02) on titllava Carner de “mediocre” i el Nabí de “nyap il·legible”. Les respostes escrites han aparegut durant setmanes i abans-d’ahir al vespre, al bar Original de davant del Macba, tocava veure’s les cares.
Van ser molts els qui no es van voler perdre l’esdeveniment: Francesc Garriga, Carles Hac Mor, Ester Xargay, Albert Roig, Josep Ramon Roig, Bernat Puigtobella, Susanna Rafart, Hèctor Bofill i l’organitzador de la trobada, Josep Pedrals, entre d’altres que segur que ens deixem però, si no, aquesta crònica podria arribar a semblar el qui és qui de la poesia catalana.
Com va indicar el poeta Josep Piera, la nodrida concurrència ja era un bon símptoma: “Tota generació es fa el seu cànon i si Carner és al paradís deu estar ben feliç. Jo trobo que Nabí és pretenciós però aquest no és el cas. La gràcia és que els nous poetes han muntat aquest sarau i el que es digui o es deixi de dir de Carner és el menys important”.
Alzamora també va explicar que amb el seu article volia “afavorir el debat” i per començar va tirar el primer tret debatístic: “Quan dic que Nabí és un nyap vull dir que quan el llegeixo m’avorreixo. Ser un model de llengua no és raó suficient per convertir-lo en príncep dels poetes. Amb qualsevol altre poeta no s’hauria creat una polèmica tan viva i visceral. Quan el tòtem es toca, la terra trontolla”.
Jordi Gàlvez va contestar que defensar Carner li era molt fàcil i va passar a atacar Alzamora pel càrrec administratiu que ocupa, ja que és delegat del Llibre de la Generalitat. Com a resposta, l’al·ludit va dir que “en ocupar un càrrec de l’administració pública enlloc diu que no puguis expressar lluirement l’opinió poètica”. I va continuar llançant preguntes de replantejament canònic: “Per què el reconeixement de Carner ha de comportar el menysteniment de la feina anterior? Per què Vinyoli és un epígon de Riba? Per què s’han hagut de confrontar les presències de Riba i Carner?”.
Després d’una picabaralla encara discreta, es va obrir el torn de preguntes. El poeta Hèctor Bofill, a qui va dirigit el polèmic article d’Alzamora, va demanar “on són els carnerians per excel·lència? Per què fins avui Jaume Subirana no ha escrit un article? I Dolors Oller, Narcís Comadira, Carles Torner, on són? Aquest sector s’ha limitat a dir: «Jo no hi entro». A mi el que em molesta de Carner és que no tingui idees. Això sí, domina molt la llengua”.
L’opinió va ser contestada per un enfurismat Enric Casasses, que es va alçar de la cadira d’una revolada i, com qui declama, va sentenciar: “Carner, com Papasseit, domina la llengua i no és que tingui idees, és que et clava una llança directa als sentiments. Aquí tinc un document inèdit que és Nocturn traduït al castellà pel mexicà Orlando Guillén”. I el va llegir.
Però aquí no es va acabar tot, en aquest debat que va durar dues hores per exigències del local, però que segur que va continuar després en grups més reduïts i amb punyals més afilats, sense l’enemic a la vista.
Els més grans, diuen, van tenir una sensació de déjà-vu perquè als anys vuitanta Xavier Bru de Sala també va carregar contra els carnerians i va ser contestat per Jaume Subirana, autor de la biografia Josep Carner. L’exili del mite, i per la professora Dolors Oller. Potser d’aquí a vint anys hi tornaran i amb una mica de sort, abans, el professor Jaume Coll tindrà el detall de donar per enllestida la feina d’edició de l’Obra completa del mestre i podrem tenir Carner més a l’abast. No sigui que entre tanta discussió de si és un príncep o un mediocre, acabem per descobrir que és un gran desconegut.
Article publicat al diari “Avui” el 04/04/02 per Albert Manent
Què passa amb l’obra de Josep Carner?
El 1992 el professor Jaume Coll, de la Universitat de Barcelona, va publicar una edició, crítica i revisada, de la Poesia (1957) de Josep Carner. Amb estudis o altres edicions Coll ha demostrat el seu profund coneixement de l’obra carneriana, però el seu afany de monopolitzar el poeta l’ha dut a extrems increïbles. Per exemple, bloquejar edicions o reedicions de poesia i de prosa. Així, després d’un plet, dut fèrriament per un bufet d’advocats, Quaderns Crema, editor de Poesia, i seguint l’orientació del contracte, que havia publicat tres volums solts, entre ells El cor quiet, va haver de retirar-los del mercat per decisió judicial i de Jaume Coll. El professor Rossend Arqués volia editar unes versions carnerianes de Leopardi i ha trobat el veto de Coll. Jaume Subirana en una bella antologia de nadales, molt recent, ha hagut de prescindir de Carner perquè Coll pretenia que hi publiqués una balada en la versió dels anys vint, no la revisada per Carner. En els tròpics, a cura de Joan de Déu Domènech, que són textos escrits des de Costa Rica, ha trobat molts entrebancs perquè Jaume Coll es negava que hi publiqués cap poema. L’autor els posà al pròleg. Quan el professor Jaume Aulet publicà els Sonets de Carner, Coll li discutí l’anotació dels textos. No vull avorrir el lector amb algun altre exemple similar.
COMITÈ EDITORIAL
El 1995 Jaume Coll i Salvador Oliva, per indicació de Françoise Carner de Mateo, néta del poeta, que viu a Mèxic, em van convidar a formar part del comitè editorial de les obres completes. El projecte que em va ensenyar Jaume Coll era inviable entre altres raons perquè hi incorporava les traduccions que havia fet el poeta i alguna traducció d’obra seva al francès, en la qual havia intervingut. Els volums no s’haurien acabat mai. Després va reduir el projecte però va fixar un criteri filològic i cronològic que, si es mantingués, farien dels volums d’obres completes una edició anticomercial i indigesta. Inicialment el professor Coll, amb bon criteri, vol reproduir cronològicament les primeres edicions de la poesia i de la prosa de Carner, però la resta s’ha de publicar, escriu, amb “la seqüència cronològica de tots els poemes a diaris, revistes, a certàmens literaris o encapçalaments de llibres d’altres escriptors i seqüència cronològica de tots els poemes inèdits”. Carner mai no ho hauria fet perquè en una carta a Cruzet, el seu editor, des de Brussel·les li deia que, si tornés a Catalunya, intentaria aplegar reculls “diversos i representatius”. Mort Carner, han sortit volums com ara El reialme de la poesia (de crítica i assaig), Prosa d’exili i Del Pròxim Orient (sobre l’estada al Líban). Segons Coll, es podrien mantenir aquests volums en edicions de divulgació, però quedarien dissolts en el magma caòtic dels més de dos mil textos en prosa. La meva proposta, que Coll no va acceptar mai, era que tant de la prosa com de la poesia caldria fer-ne reculls temàtics o alats, suggestius per al lector, amb títols trets d’algun article o vers carnerià. L’objecció fou que molts articles tenen més d’un tema, però això ja passava en volums que va aplegar Carner en vida i són ben característics. El Dr. Jordi Rubió diu a Il·lustració i Renaixença (obres completes, pàg. 225): “La cronologia és un bon recurs de classificació, però d’ordinari no explica res”.
Recordo que l’edició de la poesia completa de Guerau de Liost s’encetava amb Primeres poesies, provatures interessants per als erudits. Però hi va haver qui va protestar i la segona edició comença ja amb La muntanya d’ametistes i els versos jovenívols hi són, però en apèndix. Un criteri semblant caldria emprar per a l’obra poètica i en prosa de Carner per no enfarfegar i desorientar el lector. Això no treu que en cada volum d’opera omnia hi hagués al final una cronologia en lletra ben menuda per als filòlegs i erudits. D’altra banda, tot i que no hi ha gaires manuscrits complets i és pintoresc voler fer edicions crítiques d’articles de premsa, les obres completes caldria que fossin anotades amb rigor, però sense obsessionar-se amb les variants.
Així, doncs, el criteri cronològic és de cara als erudits, però gens mengívol per al lector culte i ja no diguem per al qui s’hi inicia. I molt onerós per a qualsevol editor que no sigui un mecenes a l’americana. L’obra completa es convertiria així en un mausoleu marmori, gens llegidor i anticomercial. El 1995 vaig dir a Coll i Oliva que no volia formar part del comitè editorial i el 1998 vaig dimitir per carta a la néta del poeta.
EN PERJUDICI DE CARNER
Aquestes actituds perjudiquen l’obra de Josep Carner. No hi ha edicions a l’abast per culpa de l’actitud de burot del professor Coll; els investigadors abandonen o arraconen les edicions i fins els estudis de Carner perquè no volen trobar-se amb un plet entre cap i coll. Es tracta d’un terreny vedat i minat. I per tant Carner cada dia és més desconegut.
Mentrestant, en sis anys, amb el professor Jaume Medina i una vintena de col·laboradors, hem pubicat quatre volums de l’epistolari carnerià amb quasi dues mil planes.
Esperem que algun dia, tant en Jaume Coll com els hereus de Carner s’adonaran que el monopoli d’un autor du a l’ofec i que fer de policia literari no és un ofici entendridor, com diria el mateix Carner.
Article sobre Josep Carner a cura de Montserrat Corretger, aparegut al diari “Avui” el 29/06/00 amb motiu de la publicació del llibre Jordi Sala L’estètica de Josep Carner: la poesia de tema amorós.
“El príncep dels poetes”
Cal ressaltar tant l’estructura que articula l’assaig com els nuclis d’anàlisi d’on arrenquen les seves hipòtesis. Des de fa uns vint anys, les contribucions crítiques en el camp dels estudis carnerians han iniciat un creixement notable i han aprofundit els aspectes interpretatius i valoratius de les aportacions clàssiques degudes a Carles Riba, Marià Manent, Osvald Cardona, Jaume Bofill i Ferro, Joan Ferraté, Albert Manent, Miquel Arimany i Gabriel Ferrater, entre d’altres escriptors. Han estat, des de la dècada dels vuitanta, estudiosos com Dolors Oller, Jaume Aulet, Jaume Coll, Enric Bou, Salvador Oliva, Jordi Castellanos, Enric Cassany, Enric Sullà, Jaume Subirana, Jordi Malé i Marcel Ortín –per citar alguns dels crítics que han tractat monogràficament aspectes referits al poeta– els qui han protagonitzat l’esforç per restablir a la poesia i la prosa de Carner –des dels clàssics esmentats– els valors de profunditat i complexitat que inveteradament i de manera injusta li havien estat arrabassats en judicis superficials i simplificadors que havien acostumat el públic lector a qualificacions errònies –també recollides i rebatudes per Jordi Sala– en atribuir als seus poemes valors merament brillants i superficials. Després de la polèmica sorgida al diari “El País” el gener de 1993 entre el crític Joan Ferraté i Jaume Coll, curador de la segona edició de Poesia (1992), i de l’higiènic i necessari debat encetat per Xavier Bru de Sala –també a “El País”, entre febrer i març de 1996– sobre els valors intrínsecs del príncep dels poetes –més enllà dels límits imposats pel temps, el gust i les afinitats personals– i la seva situació en el cànon literari, replicat per la lucidesa irònica de Jordi Llovet i les clares i fonamentades explicacions reivindicatives de Dolors Oller, i després, també, de l’edició dels quatre magnífics volums de Curial (1994-1998) dedicats a l’Epistolari del poeta i de la publicació, el 1994, del recull de Joan Ferraté Papers sobre Carner, s’ha reiniciat la desinhibida i estimulant allau d’estudis moderns sobre l’escriptor (si atenem al fet que en devem l’inici, després dels estudis clàssics, als llibres miscel.lanis L’obra de Josep Carner. Volum d’homenatge (1959) i Josep Carner. Llengua, prosa, poesia (1985). Si fou Carneriana (Actes del Simposi Josep Carner, vint-i-cinc anys després, del 1995) el text plural que –després de l’excel.lent número monogràfic de la “Catalan Review”, dedicat al poeta, el 1992– plantejà, finalment, un Josep Carner revisitat, en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, ha estat també a partir d’aquesta data quan alguns dels signants d’aquests llibres han anat donant (i donaran) al públic els resultats dels estudis que allí avançaven parcialment. Un d’aquells joves estudiosos de l’obra carneriana, Jordi Sala, acaba de publicar el fruit de les seves investigacions sobre l’estètica de Josep Carner pel que fa a la poesia de tema amorós. El seu llibre, oportú i necessari, manté un molt bon equilibri entre l’arrelament intel·ligent i selectiu en la tradició crítica (Riba, Ferraté, Molas, Ferrater, Marià Manent, Francesc Parcerisas, Bou, Aulet, Albert Manent, Oller i Oliva, entre d’altres) –especialment en les coordenades descriptives i sistemàtiques de Jaume Coll pel que fa a la revisió i l’establiment del text– i la revisió i l’aprofundiment en les interpretacions d’aquests crítics. L’assaig de Sala amplia des d’una òptica teòrica centrada en la ficcionalitat del text els punts de vista tradicionals sobre l’escriptor i avança en l’anàlisi i lacomprensió dels textos d’Ofrena–“i, doncs, per extensió la poesia amorosa” (p. 47)– rebatent de manera sistemàtica els tòpics usuals i falsos entorn de la concepció poètica i de la figura femenina en la poesia carneriana. Potser pel fet de deure’s a la ploma d’un crític de la nova fornada, sense prejudicis pel que fa a les actituds valoratives tradicionals, aquest llibre teòric acaba resultant una obra del tot clara, que explica Carner amb justesa i exigència i obre nous camins al lector amb l’exigència i la naturalitat d’una eina bàsica que elimina definitivament tota mena de judicis a priori sobre la suposada banalitat o anacronisme dels textos carnerians. Aquesta afirmació no pressuposa, tanmateix, una facilitat de lectura, atès que per navegar còmodament –i compartint-ne el rigor– per tota l’extensió de l’estudi de Sala cal, en primer lloc, llegir sempre en presència del text d’Ofrena –“la secció més llarga i d’estructuració més complexa de Poesia” (p. 30) (178 poemes)– i conèixer també en alguna mesura els referents crítics i teòrics dels quals parteix.
A DISTÀNCIA DE L’OBRA
Cal ressaltar tant l’estructura que articula l’assaig com els nuclis d’anàlisi d’on arrenquen les seves hipòtesis. Per començar, Sala es distancia notablement de l’obra carneriana per tal d’abordar-la des d’un punt de vista objectiu que posa en primer terme el seu valor com a ficció –i com a artefacte, sovint, de metaficció– que acaba duent el lector a l’emoció estètica. És una argumentació fonamentada en el poema que obre el llibre, “Immunitat”, on ja es troba una veu que forma part d’un món imaginari, “de manera que el món d’Ofrena és […] un món imaginari de segon grau” (p. 51). Ofrena és, doncs, una “narració poetitzada” que l’assagista analitza interpretativament des d’una òptica global i seguint en bona mesura els estudis sobre el discurs del relat de Gérard Genette. És justament la combinació entre crítica i poètica que estructura l’obra de Genette la que també dóna sentit a l’estudi de Sala, que no es conforma a establir només el diàleg del text d’Ofrena amb la ment o l’esperit del seu autor (posició encarnada en les diverses maneres d’entendre el llibre de Carner per part dels crítics catalans dalt esmentats), ni tracta l’obra exclusivament com un text tancat, a la manera estructuralista, sinó que seguint les passes teòriques de la poètica genetiana estableix relacions entre les diverses interpretacions crítiques i les supera pel camí d’una exploració més àmplia, globalitzada i, de retop, més exigent i profunda del discurs carnerià. Un discurs que, finalment, deixa de veure’s centrat en el tantes vegades invocat pretext del poema per passar a ser analitzat més afinadament a partir del funcionament de la saviesa de Carner (“el seu do personal no transferible”, segons Ferraté), l’element imprescindible “en l’objectivació de l’experiència comuna que és el resultat del trànsit del pretext al poema” (p. 220) i que Sala interpreta com a “base” de la “vena humana” del poeta. L’autor aconsegueix els objectius traçats –“dur a terme una anàlisi crítica de la secció Ofrena de Poesia” i “fer una nova descripció de la poesia de Carner, parant l’atenció en aquell punts conflictius no resolts completament per la bibliografia crítica, i fent una anàlisi d’aquells aspectes fins ara deixats a un costat”– a base d’una estructuració rigorosa i en certa mesura reiterativa o cíclica. S’ha de posar en relleu l’ampli treball reflexiu de Jordi Sala a l’entorn de la ‘vena irònica’ del poeta Josep Carner les seves idees; és així com divideix la seva argumentació en dos amplis blocs ideològics que contenen cinc capítols: constitució i estructura d’Ofrena, amb un minuciós seguiment de les fonts, l’evolució i els continguts del llibre –a la llum de l’exègesi descriptiva fornida per Jaume Coll–; el plantejament ficcional de base que il·lumina la interpretació global de l’obra; la descripció detallada de les formes mètriques i estròfiques del llibre; la revisió a fons d’algunes etiquetes adjudicades al poeta (popular, irònica i clàssica), amb una dilatada i satisfactòria resposta contundent a cada apel·latiu, i, finalment, el dedicat a “Una definició estètica de la poesia de Carner”, en què cada epígraf té una gran densitat per ell mateix i on, a partir d’anàlisis rigoroses de textos molt ben travades, es conclou no només “el funcionament intern dels poemes de Josep Carner” projectat a l’iniciar el centrals per a la comprensió del nucli de l’assaig. L’ordenació conceptual visible en aquesta estructura global –al servei de la comprensió d’as-pectes teòrics sovint abstrusos– es transforma en una constant a través del llibre, la qual cosa, al costat del tractament cíclic i recurrent de les qüestions ideològiques fonamentals, dóna a l’obra un to didàctic d’expressa diafanitat molt d’agrair, atès el complex corpus teòric que la constitueix. En aquest sentit, cal destacar els eixos fonamentals que creuen el llibre de cap a cap, els tòpics que trenca (vegeu, per exemple, les pàgines 57-61 sobre el concepte fals d’una idealització de la dona en la poesia carneriana) i els punts conflictius que planteja, bàsicament en la revisió de les etiquetes més usuals aplicades a Carner. Respecte a la revisió de la voluntat popular de Carner, la senzillesa (aparent) amb què aposta per “fer els lectors par tícips de l’experiència del poema” (p. 155), Sala exposa la reconversió de les formes i maneres de la tradició popular, com a mitjà “per a la consecució i l’establiment d’una determinada estètica” (p. 163), lluny del retoricisme inflat, prop, en canvi, de la quotidianitat, on el poeta troba els elements configuradors de la seva representació del món, “un art que incorpori la vida humana comuna” (p. 167). S’ha de posar en relleu l’ampli treball reflexiu de Sala a l’entorn de la vena irònica del poeta, fonamentat en l’aparat crític anteriorment citat, que elabora i supera amb l’eliminació, d’una banda, de la relació obligada entre ironia i humor i, de l’altra, amb la utilització de tota mena de recursos (inclòs un dels millors comentaris comprensius que he llegit sobre el poema “Venus en vaga”) per demostrar la seriositat d’aquesta modalitat carneriana, de la qual estableix una tipologia –respecte a Ofrena– arrelada en els estudis de Pere Ballart sobre aquesta figuracióretòrica. Amb tot, la constant ideològica que articula l’assaig en la seva part més interessant i original, a la recerca d’Una definició estètica de la poesia de Carner, és la idea de la despersonalització del poeta: “La capacitat i la decisió de negar-se a un mateix en primera instància per poder representar, de manera aparentment directa, el món extern” (pp. 207-208). Aquesta “primera operació de la qual arrenca tota l’estètica de Carner” generarà tot un “sistema de mediacions” que Sala explicita pas a pas i que garanteix la comprensió dels mitjans des dels quals opera la despersonalització: “L’objectivació figurativa” i, és clar, l’elecció d’uns determinats registres i tons lingüístics. Aquesta “objectivació figurativa” no obre camins a la transcendència –via romàntica–, sinó que, ben al contrari, “és el medi a través del qual es produeix la representació objectivada de la realitat”, la seva “recreació” o modificació correctora, la qual cosa inhibeix tota intenció (equívoca) de voler entendre Carner en clau romàntica o simbolista. El resultat del mètode despersonalitzador i objectivador de Carner és tanmateix viu, humà i –com molt bé s’apressa a dir l’assagista– subjectiu, perquè prové de les operacions d’un jo poètic. Tot aquest entramat ideològic, per bé que originat en veus crítiques conegudes (Riba, Ferra-ter), va transformant-se en un apartat complexíssim que, arran del teixit que l’organitza, permet assistir al miracle de la recepció comprensiva i rigorosa de la poesia de Josep Carner. Fa de bon entendre l’anàlisi de Sala subsegüent a les mediacions que –segons Ferraté– fan possible l’objectivació en els poemes carnerians. De fet, Sala elimina el terme ferraterià en del d’objectivació figurativa, que recull la mediació més característica atribuïda per aquell crític a la capacitat objectivadora de Carner, la “fal·làcia patètica”. En aquest punt, l’autor del llibre incorpora al seu estudi els elements de la perspectiva o focalització de la poètica genettiana (mode narratiu), permeten l’objectivació, després d’aquella despersonalització que generaria el subjecte o veu narrativa, indicadora de qui parla en el poema. Les completes disquisicions sobre mode i veu en el text, amb relació al jo poètic, el jo personatge, el jo protagonista i les persones gramaticals que organitzen el discurs poètic arriben a conclusions, fins i tot, sobre les causes de l’evolució de la poesia de Carner cap a la utilització cada cop més decidida de la primera persona. L’epígraf dedicat a l’eix primordial del sistema carnerià, l’objectivació figurativa i el seu funcionament, produeix la màxima satisfacció al lector pel fet que és aquesta operació la que genera un doble nivell de sentit: literal i emocional, acció que duu l’assagista a demostracions successives, materialitzades en comentaris excel. lents de poemes. Un llibre, doncs, complex però aclaridor, que serveix sens dubte per llegir Carner amb més sentit, si és possible, ateses les limitacions i sovint les convencions amb què encara hom s’hi acosta. Gaudim, doncs, d’una nova eina crítica i teòrica, que caldrà tenir en compte a partir d’ara a un doble nivell: com a revisió estimulant de les metodologies i els fonaments teòrics utilitzats fins a l’actualitat i com a corpus suggerent i original per abastar el valor d’un poeta que és molt més que el referent literari més utilitzat del Noucentisme.
Article de David Cassassas publicat al diari “Avui” el 18/11/99 a cura de , amb motiu de la publicació de l’Epistolari de Josep Carner. Quart volum a cura de Albert Manent i Jaume Medina.
Quan l’any 1994 apareixia el primer volum de l’ Epistolari de Josep Carner, els responsables de l’edició, Albert Manent i Jaume Medina, anunciaven la preparació d’un parell de volums més. Alhora, suggerien la possibilitat que la col·laboració en les tasques de recompte de l’epistolari carnerià de tots aquells que posseïen cartes del poeta pogués facilitar l’aparició d’un quart i darrer volum. Finalment, no només hem vist aparèixer aquesta quarta entrega, sinó que se’ns ha anunciat que és previsible la futura edició dels volums cinquè i sisè. Així, el material que tenim ja a les nostres mans s’erigeix en una rica galeria de personatges que dóna fe de les certeses, ànsies i temors d’una nodrida intel·lectualitat que –del Noucentisme més programàtic a l’opció més decidida pel sincretisme cultural i artístic– tracta d’assolir el pols del seu temps.
ESFORÇ PER LA LLENGUA
I ho fa, en primer lloc, a través de l’esforç per bastir una llengua literària de nivell. La història del progrés de la normativització fabriana discorre a través de les pàgines de l’epistolari de Carner. Primer, perquè la pròpia llengua emprada pel poeta i els seus corresponsals n’és un fidel reflex. Per exemple, la relació epistolar amb Josep Pin i Soler, tutor literari del jove Carner en el marc de l’Ateneu Barcelonès, s’inicia el 1902 i no es clou fins el 1921, amb la qual cosa l’impacte de l’obra fabriana sobre la llengua de tots dos hi és ben present. I segon, perquè el poeta pren part en episodis més o menys significatius “d’aquesta batalla que, tot i sent petita, és d’inte-rès”. Destaca, en aquest sentit, una missiva enviada el novem-bre de 1913 a Pere Corominas, membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans. L’anima a col.laborar en la “mercè patriòtica” d’assistir a una reunió al si del Cos d’Adjunts dels Jocs Florals en què s’han de ratificar les Normes Ortogràfiques i, d’aquest manera, donar “el cop darrer a l’ortografia neolítica” que els “vells floralistes” s’entesten a mantenir. Sigui com sigui, la lectura de l’epistolari carnerià suggereix que l’exemple de l’extrema finor lingüística del poeta –finor atribuïble a la totalitat de la seva obra– no podia sinó afavorir l’extensió, entre el conjunt dels conreadors de la literatura a Catalunya, de la tasca normativitzadora engegada per Fabra. I no cal dir que aquest fet té una rellevància no només literària, sinó fins i tot política, en el més ple sentit etimològic del terme. En efecte, una llarga tradició de la filosofia analítica ve a sostenir que una idea és solvent només si pot ser ex-pressada amb claredat. D’això es deriva, sense pedagogia lingüística carneriana adquireix, sota aquest punt de vista, una importància cívica –nacional, dirien alguns– més que evident. Perquè massa complicacions, que el domini de la llengua potencia les capacitats cognoscitives de l’individu. Així, la en ensenyar-nos a parlar, el poeta estimula la nostra capacitat per pensar amb rigor. I pensar amb rigor constituieix una condició de funcionament essencial per una vida cívica plena.
VOCACIÓ POLÍTICA
Carner, però, no es limita a la tasca de polir aquesta eina bàsica que, per al desenvolupament de la vida cívica, és la paraula. Efectivament, la correspondència del poeta ofereix mostres sobrades d’una vocació política que es posa de manifest en la participació, de manera directa, en esdeveniments de ressonància històrica. La lectura de l’epistolari perfila un Carner polític que bascula entre dos pols. Per una banda, se’ns presenta un Carner hereu de les inquietuds més purament burgeses que, tal com sostenia Àngel Carmona pels volts dels anys seixanta, es mostra deutor “d’una visió del món com a palestra de querubins i bruixes”. De querubins que assumeixen les formes de la Ben Plantada de Xènius i de bruixes que sucumbeixen a la dissolució i a l’espontaneïtat plebees. Per altra banda, però, l’epistolari palesa, sobretot a través del material corresponent als anys posteriors a l’abandó de la Lliga, que la trajectòria política del poeta va més enllà d’aquesta axiologia repatània. De fet, la figura del poeta no és altra que la d’un home liberal que, tal com manifesta a través de la relació mantinguda amb els membres de la Société Européenne de Culture, es mostra convençut de la importància del desenvolupament independent de la cultura de cara al progrés d’una sensibilitat favorable a la pau, al diàleg i a la democràcia.
RELACIÓ AMB BARTRA
En qualsevol cas, el valor historiogràfic de l’epistolari de Carner queda fora de dubte. Per exemple, la relació epistolar del poeta amb un irònic Bartra que és a mig escriure el Màrsias mostra la idiosincràsia dels impulsors de l’activitat de l’exili mexicà. El contingut de les cartes que s’envien Carner i Carles Pi i Sunyer durant els anys quaranta posa de manifest els motius del fracàs de l’intent de Pi d’articular un primer govern a l’exili, alhora que apunta a les raons que mouen un i altre a passar a adherir-se al govern d’Irla. La correspondència entre el poeta i Joan Colomines dóna fe de determinades iniciatives impulsades per certs ambients literaris de la Barcelona de finals dels anys cinquanta i dels anys seixanta. Iniciatives entre les quals destaca la campanya per a l’obtenció del premi Nobel de Literatura que fou engegada entre els anys 1961 i 1968 sota l’impuls d’una motivació en bona part patriòtica –“la vostra obra pertany a Catalunya, i Catalunya la necessita urgentment”, li diu Colomines a Carner, el qual, al seu torn, agraeix “tot el que heu fet per mi i per la gran Llar pairal que a tots ens ultrapassa”–; i un llarg etcètera.
AMOR A LA TERRA
En termes més generals, l’epistolari carnerià es veu recorregut per una tensió constant entre l’afecció a la terra d’origen (afecció vivificada encara més pel desarrelament que suposa l’exili) i el desig d’una universalitat la necessitat de la qual el contacte amb altres literatures fa més i més evident. Als ulls del poeta, però, aquesta qüestió es troba lluny de constituir una dificultat irresoluble. En efecte, la correspondència remesa a Joan Miró, en qui Carner veu l’encarnació manifesta d’allò que podria ser una resposta plausible a aquest suposat dilema, proposa plantejaments significatius en aquesta direcció. Carner, sempre alerta als perills de la complaença casolana, declara a Miró que “ningú, de tots els catalans, no ha sabut depassar-vos en la compenetració, en la unitat vivent, de la nostra saba mil·lenària i el sentit de la universalitat”. I afegeix: “sou exemple del que caldria que fóssim, per virtut d’una contínua exigència i superació”. Finalment, la clau de volta de l’argumentació brolla diàfana quan el poeta apunta, també en relació amb el mateix pintor, a “aquella universalitat efectiva que no és sinó l’elevació a transcendència humana del nostre temperament peculiar”. En qualsevol cas, les pàgines de l’epistolari carnerià es veuen amarades de la consciència del que els membres de la citada Société Européenne de Culture anomenen, en una resolució de 1951 traduïda al castellà pel mateix Carner, “universalidad del espíritu”o “unidad de los valores esenciales”. D’aquestes nocions es deriva una concepció de la cultura entesa com a “conciencia misma de la civilización”. Una cultura que, davant de la “dinámica del sí y no”, del “sí a un lado y no al otro ” que ha calat en l’Europa dividida en blocs, es mostri essencialment afirmativa, que opti pel “ sí y sí”. Una cultura que, erigida en política, és a dir, en intercessió de la disciplina de la intel·ligència lliure en favor del diàleg i de l’esforç per “comprender y dominar el acaecimiento”, pugui contribuir a “hacer la historia, no a postrarse ante ella ”, i a fer-la des de l’òptica del progrés i de la justícia. Veiem en joc, en definitiva, la contundència argumentativa pròpia de l’optimisme antropològic que, malgrat tot, defineix l’autoexigent intel·lectualitat liberal europea de mitjans de segle.
EMOCIÓ ALLIBERADA
Però l’epistolari de Josep Carner és també una reivindicació de la literatura com a espai privilegiat per a fer entrar en joc les tensions ètiques bàsiques, per a abordar els problemes relatius a l’ésser humà: la bellesa d’allò contingent i mudable, la força del desig, el pes de la fortuna. Efectivament, s’intueix en l’epistolari del poeta una confiança en la capacitat de l’obra literària, que no es limita a ser mera orfebreria, per bastir una interpretació del valor humà, per il·luminar la complexitat, la indeterminació, l’enorme dificultat d’uns éssers que es juguen la vida. L’evolució de la pròpia obra de Carner resulta il·lustrativa en aquest sentit. La poètica carneriana abandona progressivament la confiança cega en les possibilitats dels individus per al desplegament de la felicitat humana, confiança inherent a les primeres obres, per assumir la vulnerabilitat de la vida davant la presència del límit: el Jonàs del Nabí es veu enganyat per una vida de la qual no espera l’aridesa de la idealització decebuda. Doncs bé, és en aquest instant –i això Carner sembla es-tar- ho advertint en tot mo-ment– quan la confrontació dels textos amb les pròpies intuïcions i experiències ètiques permet que la construcció del personatge –el Jonàs carnerià, per exemple– mostri les arrels d’una forma de viure i n’anticipi les conseqüències. I fomenti el diàleg. I ens faci partíceps, en definitiva, de la força de l’emoció alliberada en el seguiment del discurs poètic, amb vista a un increment en intensitat del coneixement de la nostra geografia passional.
Article aparegut al diari “Avui”, el 21/12/00 a cura d’Enric Cassasses
Carner i la creació del poema
El virtuosisme de Carner en allò que se’n diu mètrica i versificació es podria entendre com una forma de modèstia, perquè en el fons el virtuosisme, que en teoria és una habilitat, està a l’abast de tothom, o almenys tothom pot entendre que és una cosa que es pugui suposadament aprendre, però les veritats que diu Carner amb nom i cognoms sobre la vida, sobre la mort i sobre l’amor, sobre el seu poble i sobre el seu ésser, les veritats inqüestionables, gairebé diria les veritats més que sabudes, que piquen al seu ham poètic, no es poden presentar nues al respectable perquè no es pot: no es pot. Serien com aquelles pintures antigues que quan les desenterraren i els tocà l’aire s’esborraren, es volatilitzaren: passen directament d’enterrades a evaporades. Però amb l’ham poètic, amb la màscara de les formes, sabent allò de Nietzsche que cita Bartra al principi de “La fulla que tremola” –que “tot allò que és profund estima la màscara”–, un hom, és a dir Carner, se’ns pot presentar amb poemes com “Dedicació” i com “L’altre enyor”, de poc després de la guerra, que vénen d’una comprensió duríssima de la magnitud i duresa de la devastació soferta pel món i en canvi són la cosa més esperançada i afirmativa i de mirar endavant, en el sentit de la fecunditat infinita, perquè la història no s’acaba mai i perquè no hem passat a la història. Nota: quan situo un poema com “Dedicació” en la guerra o en la dictadura ho faig per interès personal per la persona de Carner en el context de la seva i nostra història, però el poema en si no cal que sigui d’aquesta guerra ni de cap altra, és a dir, el pot entendre perfectament un mesopotami d’abans del diluvi o el futur fill d’un pakistanès emigrat a una ciutat europea que justament és la mateixa en què el jove Carner es formà i triomfà fins a esdevenir-hi en un moment donat l’indiscutit príncep dels poetes. Dit amb poques paraules, aquest autor és d’un temps i d’un país però com a poeta pertany a la immortalitat universal. Ja ho veia Riba el 1921 “amb un agradable desengany” que “l’obra de Carner és més feta per al dia de demà que per al d’avui”. No oblidem que a la immortalitat hi entrà encara jove i de propi peu, i fins i tot va propiciar o ajudar l’aparició d’un altre poetàs, Guerau de Liost, per tal de tenir-hi un company, un amic, com diu explícitament Carner a Guerau al final d’un sonet de 1913: “Sense la teva dolça companyia / fóra enutjosa la immortalitat”. Una demostració de Carner són els seus propis pròlegs. El que titula “En el llindar” i que obre La paraula en el vent (1914) explica la poesia lírica, el geni, la inspiració, l’entusiasme, l’art… i és allò que se’n diu ni més ni menys que sublim, però no aquell sublim procurat a base d’extremismes de la grandesa sinó el produït per la col·lisió amistosa de la bellesa amb la senzillesa mentre es diuen coses tan fortes i de tanta saviesa que produeixen el calfred de l’immesurable possible. La prosa titulada “Ell, al llindar” de La inútil ofrena (1924), en què s’explica a si mateix com a poeta, és també finíssima. Posats a triar la seva obra mestra, avui m’inclinaria per “Creació del poema”, vers escrit l’any quaranta-pocs de la nostra era. La història comença en una contrada fadada o morta “on jo no era gens”, diu el poeta, i tampoc no hi érem cap de nosaltres, i acaba quan ja “era el començament que començava”. L’acció se situa en un paisatge d’un efectisme molt especial, bellíssim i terrible, però al nivell simbòlic no sé on passa, si a l’instant zero coma u de l’univers, o sigui, amb mots del mateix poema, “del no-res en el cantell”, o a l’interior d’una neurona de l’autor. Segons el títol, el vers mostra o tracta la creació del poema. Però no hi surt cap escriptor i ni tan sols cap home. Bé, primer apareix un muricec (un rat penat), que fa la “primera provatura d’una veu”, després… però no n’explicaré l’argument perquè ja ho fa Carner. Al capdavall, el que realment apareix en aquella desolació per animar tot el paisatge, tot l’univers, és una aspiració. Aquest escrit no és sols sublim, és un pedrot, un roc, un tros de mineral possible i fascinant. Té alguna relació secreta i molt íntima amb la veritat, fora bromes.
http://www.geocities.com/perpinya/tx-nabi.html
Fragment del Nabí.
http://www.geocities.com/Athens/Acropolis/7864/carner01.html
Poema inclòs dins El tomb de l’any amb comentari de Josep Pla.
http://www.intercom.es/folch/poesia/carner.htm
Conté una nota biogràfica, una selecció de vint poemes de l’autor i la seva traducció a l’anglès
http://www.partal.com/aelc/autors/carnerj/index.html
Pertany a la web de l’AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d’AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E-mail
http://www.uoc.es/humfil/1939/subirana2.html
“L’exili d’un mite: notes biogràfiques sobre Josep Carner a Bèlgica (1945-1970)”. Ponència de Jaume Subirana en els actes de “La cultura catalana 19392, organizat per la UOC i la Universitat de Cambridge
http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/josepcarner.html
Conté una bibliografia bàsica, informació sobres les obres de l’autor, bots, articles relacionats amb l’autor.