Biografia
Enric Casassas (Barcelona 1951) Poeta. Fill d’Enric Casassas i Simó. La seva obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). És autor de La cosa aquella (1982, premi Crítica Serra d’Or de poesia 1992), No hi érem (premi Crítica de poesia catalana, 1994), Desfà els grumolls (1994), Calç (1996, premi Carles Riba 1995), D’equivocar-se així (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), Coltells (1998), Plaça Raspall: poema en set cants (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999), Canaris fosforescents (2001), Que dormim (2002)
“Barcelona a la Barceloneta” dins Barcelona. 60 poemes des de la ciutat
La cosa aquella
La cosa aquella és un poema narratiu que situa l’acció a la Creu del Coll, el Carmel i el Parc Güell
Plaça Raspall
Article publicat al diari “Avui” el 25/03/03 per Melcion Mateus
Enric Casasses (Barcelona, 1951) ens permet tenir una imatge més completa del mosaic bigarrat que ja constitueix la seva obra, una obra que molts titllaran de dispersa odesordenada com si aquests adjectius constituïssin quelcom negatiu en si mateixos, però que en definitiva és una obra diversa i original, d’un autor que ha evitat sempre repetir-se a ell mateix sense renunciar a la seva personalitat. Ara ens arriba Que dormim? , un text signat el 1994 i anterior a l’espectacular Uh (publicat el 1997) i als poemes en prosa de Canaris fosforescents (aparegut el 2001), dos llibres també escrits durant la seva estada berlinesa. Però la publicació diferida o ajornada dels poemaris de Casasses -i vet aquí una altra accepció de la différance de Derrida- té l’efecte de deixar per més endavant qualsevol conclusió que els lectors gosin haver formulat sobre el sentit últim de l’aventura poètica de Casasses o la significació de la seva obra (en el cas que n’hagi de tenir). Tot el que se’n digui, doncs, és definitivament provisional. Que dormim? està format per dos blocs: un poema llarg, de quaranta-tres pàgines, que és el que dóna títol al llibre (i que se subtitula Cant 27 “Jo també hi era” ), i dos conjunts de peces breus , “Set poemes per a***” i “Songs for Petra” , que es poden llegir independentment. El plat fort del poemari, doncs, és aquest Cant 27 que el poeta, en nota, defineix com a “prosa retallada (i embastada i tot!)”.
CLASSIFICACIÓ PARÒDICA
Personalment, la paròdica classificació per gèneres que Casasses fa de les seves obres (“versos inèpics” per a Uh , “poemes en prosa amb estirabot” per a Canaris fosforescents , etc.) no em sembla especialment aclaridora, com tampoc no m’ho sembla el fet que en el poema Casasses vulgui marcar diferències en relació amb el “poema de l’experiència” i “els que consideren sic el text / única realitat”: allò que un poeta pugui dir de la seva obra s’hauria de posar sempre en cursiva, o entre cometes, i no simplement subratllar-ho, perquè és evident que, com se sol dir, un poeta pot no estar a la banda adequada del telescopi a l’hora de jutjar els seus poemes. Perquè al meu parer Que dormim? és poesia de l’experiència i -ai las!- també poesia experimental. De l’experiència, perquè en ell Casasses fa un repàs de la història personal i col·lectiva com ho ha fet en pocs poemes. (I el que sorprèn aquí, potser, és aquesta adscripció a la història col·lectiva, tot invocant figures com ara Víctor Català i Mercè Rodoreda.) Casasses ens parla del passat, del seu avi («el rogall de fondo de l’avi / que fa tremolar els nens […] dient-los senzillament / “ep” o si el cas és més greu “que dormim?”») i dels estius a l’Escala, de noms que ens diuen molt poc als qui no hi érem (i que tampoc no hi érem quan va publicar No hi érem , el 1993), però que formen part d’una mitologia personal i fins i tot generacional. Però Casasses també es remet a moments anteriors de la seva escriptura, amb referències a obres prèvies (sobretot La cosa aquella ) i és aquest l’instant en què tot lector ha d’anar alerta, perquè l’anècdota històrica esdevé part d’un univers literari. També, si es vol, es pot adduir que el poema és experimental en el sentit que proposa una nova manera de dir les coses. La “prosa retallada” a la qual es referia el poeta -el terme crec que el va fer servir per primera vegada Salvador Oliva per traduir l’expressió chopped up prose de W.H. Auden- per molts equivaldrà simplement a “vers lliure”, amb una dicció potser una mica més aspra que la utilitzada en altres poemaris. La violència que Casasses exerceix sobre la construcció del vers no és superior a la que exerceix sobre la construcció sintàctica de la frase (amb talls i incisos freqüents -és notori en aquest sentit el passatge de dotze pàgines en cursiva que interromp la frase “Balzac considerava /[…]/ que una nit d’amor era una novel·la menys”) o sobre la construcció lògica del discurs, en la qual l’associació lliure ens porta d’una banda a l’altra, de la ironia a la nostàlgia, del passat al futur i de l’Escala a Ljubljana.
DE CARÀCTER AMORÓS
Al costat del llarg poema Que dormim? , les altres dues suites incloses proposen una poesia de caràcter amorós i més lleugera: “Set poemes per a***” són com a mínim tres vegades set poemes, ja que es tracta de tres sèries de set poemes breus amb un vuitè que es queda en el balbuceig o la interjecció ( ei, ep, eh ). Les cinc “Songs for Petra” incloses (dues en prosa) ens sorprenen amb alguns versos en anglès. Sens dubte Que dormim? se sostindria perfectament tan sols amb el Cant 27 : un poema llarg diferent de tots els poemes llargs anteriors de l’autor i que se suma als seu afany insistent – La cosa aquella, Desfà els grumolls, Uh, Plaça Raspall.. .- per demostrar la vitalitat del gènere.
Article publicat a “La Vanguardia” el 19/02 /03 per Manuel Guerrero
El mito Casasses
Hasta hace poco más de diez años Enric Casasses (Barcelona, 1951) era prácticamente un desconocido en las letras catalanas. Había publicado, tan sólo, en una edición limitada, unos poemas en prosa, La bragueta encallada (1973), y una bella edición manuscrita e ilustrada por el propio autor, en la revista minoritaria menorquina “Druïda”, de un largo poema en verso, verdadero viaje verbal y alucinante, titulado La cosa aquella (1982). Fue a partir de la segunda edición del poema La cosa aquella, publicada por Empúries en 1991, con un lúcido prólogo de Julià Guillamon, “La Gran Via de les altures”, cuando Casasses empieza a ser reconocido y mitificado entre un núcleo reducido de incondicionales, amigos y lectores, que con los años se ha ido ampliando geométricamente. El mismo 1991, en el encuentro “Escriptura i combinatòria” celebrado en Reus con motivo de la presentación de la exposición “Literatures submergides”, Mingus B. Formentor, que había coincidido con Casasses en las clases de matemáticas de Gabriel Ferrater, recordaba la “poética vital” del autor de La cosa aquella, entre la cultura popular, la cultura underground y la contracultura, como una mezcla de populismo, psicodelia y romanticismo. El caso es que, en pocos años, Enric Casasses ha ganado los más prestigiosos premios de poesía: Calç (1996, premio Carles Riba), D’equivocar-se així (1997, premio Ausiàs March) o Plaça Raspall (1998, premio Joan Alcover). Y, lo que es más importante, ha ido dando a conocer una obra poética extraordinaria e inclasificable que lo ha convertido en uno de los referentes ineludibles de las nuevas generaciones. Libro a libro, Casasses ha demostrado poseer un dominio único de la forma poética y de la lengua catalana, así como un conocimiento envidiable de la tradición literaria. En su obra emerge un mundo personal singular, tierno y canalla al mismo tiempo, repleto de vivencias profundas y extremas, que se complementa con una imaginación desbordante y sorprendente. Que dormim?, su último libro publicado, incluye un largo poema excepcional, en prosa recortada, titulado “Cant 27” y subtitulado “Jo també hi era”. Fechado por el autor entre abril y junio de 1994, el “Cant 27” fue escrito después de La cosa aquella y es el antecedente directo de Uh (1997), “poema d’alta velocitat de 9072 versos inèpics”, uno de los poemas más radicales de la lírica catalana de todos los tiempos. Que dormim? es un libro de contenido mayormente autobiográfico en el que, por primera vez, Casasses reflexiona sobre su obra, desvela los inicios de su escritura y los orígenes de su interés por la lengua catalana genuina aprendida, principalmente, en el pueblo gerundense de l’Escala de labios de su familia materna. “Els parlars escalencs / m’eixamplen les fronteres de l’idioma fins a uns calls / i unes contrades extremes que no he vist mai més / i que només lamento no haver tingut / a nou anys la presència d’esperit / i el coneixement necessaris per / a esgrafiar-m’ho tot més fondament / a l’espinada”. El “Cant 27” es un poema sobre la transmisión de la palabra, sobre la vida y la muerte de las palabras, sobre la pérdida de la capacidad creativa de la lengua, en una sociedad adormecida y anestesiada. No es extraño que Casasses reivindique la lengua rica y expresiva de Víctor Català o de Mercè Rodoreda. O el espirítu combativo y visionario de Maragall, el autor del Elogi de la paraula. Para Casasses la poesía no se encuentra en la retórica literaria, sino en “la carn / humana que hi batega / que hi sent que hi pateix que hi tot / a dins”. La obra de Casasses no es una impostura ni un simulacro, sino una verdadera creación verbal fruto de un espíritu refinado, inconformista y libertario, heredero del verbo poderoso de autores como Salvat-Papasseit, Foix, Brossa, Vinyoli o Ferrater. Quizás sea la oralidad, la búsqueda de una lengua directa, simple y coloquial, ávida de vida, y rica en matices y juegos, la característica más remarcable de la poesía de Casasses. Asistir a una actuación de Enric Casasses, recitando en solitario o en compañía de Pascal Comelade al piano de juguete, es una experiencia única e irrepetible que reconciliará a los más escépticos con la poesía actual. Además de gran poeta, Casasses es un actor impresionante. No se pierdan la presencia de Casasses en el magnífico filme documental “Cravan vs. Cravan” de Isaki Lacuesta. ¿Se imaginan una película con Mayakovski, Schwitters o Artaud en acción? Para la cámara cinematográfica Casasses es un diamante en bruto. El mito Casasses no ha hecho más que empezar. Para los que creemos que, pese a todo, la lengua catalana sigue bien viva, al menos mientras existan escritores y poetas como Casasses, leer Que dormim? es una verdadera celebración.
Entrevista publicada al diari “Avui” el 19/12/02 per Helena Morén Alegret
La paraula, i parlar, és la matèria feta font
Amb més de vint obres poètiques al darrere, Que dormim? és un dels treballs de Casasses que han nascut de la seva estada berlinesa, del setembre del 1994 al setembre del 1997. Sense voler, diu Casasses, Que dormim? és una obra de repàs vital en què apareix el seu inici com a poeta i un paisatge, el de l’Escala, proper al seu primer poemari, La cosa aquella. Amb Que dormim?, batent de tramuntana, Casasses vola a un altre lloc de la seva trajectòria literària i sentimental
Destre en mai saber
Així s’autoanomena Enric Casasses Figueres (Barcelona, 1951) en el recull de poemes Cançons d’amor i de revolució. Però aquest petit gran títol no pot amagar que ha guanyat uns quants premis: el de la Crítica de Serra d’Or per La cosa aquella (1991), el de la Crítica de l’Associació de Crítics d’Espanya per No hi érem (1993), el Carles Riba per Calç (1996), l’Ausiàs March per D’equivocar-se així (1997) i el Ciutat de Palma-Joan Alcover per Plaça Raspall (1998).
Casasses ens diu a la conversa, sobre Que dormim?: “Quan una història l’explico ja no l’escric. Les que escric són les que no em surten explicades”. Amb l’agenda ben plena de recitals, Casasses ha de trobar temps per dedicar-se als seus projectes, en principi, més imminents. D’una banda, la col·laboració en un llibre, d’unes dues mil pàgines, del poeta mexicà Orlando Guillén (Acayucán, Veracruz, 1945), del qual fa la traducció i el pròleg. Es tracta de Doce poetas catalanes del siglo XX con tres añadiduras, i són: Guerau de Liost, Josep Carner, Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart, Agustí Bartra, Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, J.V. Foix, Joan Brossa, Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu i Rosa Leveroni. Guillén n’ha traduït un llibre sencer de cadascun. Casasses reblarà l’obra fent un escrit per situar els poetes catalans del segle XX dins la poesia catalana de tots els segles: “Per tant, Llull, March, la cançó popular, Verdaguer i Maragall, aquest és el context de la poesia catalana”.
L’altre projecte lliga amb la seva estada a Anglaterra durant els anys setanta: “Ara vull desenterrar Audrey Beecham, una poeta anglesa que va morir el 1989. La vaig conèixer el 1975 o el 1976, quan érem a Nottingham; ella em va donar el permís de treball allà. Havia publicat The Coast of Barbary (1957) i tenia un altre llibre fet i acabat, però deia que no el publicava perquè li semblava malament cascar els boscos per un llibre de poemes. Havia estat a la guerra d’Espanya, a finals dels anys trenta. Tots els seus papers ara són en unes caixes a la Universitat de Nottingham i s’ha d’anar allà, desenterrar-ho i publicar-ho aquí amb paper reciclat, per respectar la seva voluntat”.
H.M.A. Berlín és com el teu segon gran calaix, d’on ha anat sortint publicada la teva obra…
E.C.F. … I la que falta encara! Queda el totxo del Malèvitx, aquesta és de Berlín. Després n’hi ha una d’anterior, el tractat còmic de retòrica.
H.M.A. ¿Vas veure allà la manera de tornar a escriure amb llibertat, després de publicar La cosa aquella?
E.C.F. Ah!, quan començava a ser una mica conegut, foto el camp a l’anonimat de Berlín, i vinga escriure! En aquest sentit, sí. El que hi tenia era la solitud. Quan em preguntaven “¿estàs aquí de vacances o treballant?”, jo deia “exiliat”. I era bastant això. Em passava el temps a la biblioteca buscant Malèvitx… Fins a l’últim any no hi vaig conèixer gent, i quan va venir la Mireia ja tenia l’arrencada de l’Uh i no parava d’escriure per tot arreu, en una festa, en un vernissatge de l’artista mig finlandesa Laura Kikauka, apuntant tot el que hi veia o em passava pel cap. Ara, en canvi, estic de joglar full time, més que de trobador. Per escriure tranquil, hauria de suspendre tots els recitals. Però, no…, medito per la carretera. Escric a casa o on sigui, sempre porto la llibreta.
H.M.A. Que dormim? el conformen la “prosa retallada (i embastada i tot!)” del Cant 27 ‘Jo també hi era’, i a més “dos recullets de poemes d’urgència o d’emergència” anomenats Set poemes per a *** i Songs for Petra…
E.C.F. El Cant 27 titulat Jo també hi era és Que dormim?, els altres són afegits perquè el llibre faci una mica més de gruix i, a més, perquè aquestes cançons, si no, no sé on les publicaria, no fan un llibre, però van amb el cicle d’aquesta història. El Cant 27 és un tros d’una història que podria començar molt abans i acabar molt després.
H.M.A. Hi ha un text de Segimon Serrallonga al primer número de la revista ‘Al Buit’ que diu “Tots els poetes bons són difícils […] tant si escriuen en vers com en prosa. El que em fa neguit és la prosa trossejada amb ratlletes”? ‘Que dormim?’ és prosa retallada…
E.C.F. Ja, per això ho he dit. Perquè sempre ha estat un terme despectiu, aquell que fa veure que allò és vers, però allò no és vers ni és res. Aquí està fet expressament. I, a més, el segle XX és ple de vers lliure i de vegades té música, de vegades no. Que dormim? gairebé podria anar en prosa. És el tic dels poetes de tocar la tecla de retorn de línia.
H.M.A. ¿La cita inicial “Tirar pedres i pescar patellides”, de Víctor Català, d’on surt?
E.C.F. La patellida és un mol·lusc que, segons Fabra, es diu pagellida. I és l’activitat dels nens a l’Escala, saltar roques, buscar patellides i gratonells (crancs). Em sembla que és de La mare balena. Ens fa veure un món de vora mar i és una paraula completament escalenca.
H.M.A. Fas aparèixer l’esperit del teu avi matern a partir de les seves paraules Que dormim? i, a través de la teva mare, es transforma en tu en figura llegendària, portador de “la llengua dels primers homes”; fins i tot, el poses al mateix nivell d'”aquesta febre del no t’adormis maragallià que diu vigila” i de “Llull, Pujols, l’avi i fins i tot Baudelaire”…
E.C.F. Exacte, són els que m’han donat la fascinació de la llengua viva, l’avi i els escriptors.
H.M.A. Vol ser un toc d’avís, o un contrapunt de ‘senzillesa expressiva’, als poetes ‘de l’experiència’, als ‘del text literari’ i als ‘catedràtics que no alimenten’?
E.C.F. No, no vol ser un toc d’avís. El “que dormim?” a mi em ve de natural i directe, no com a reacció contra res. Després, de passada, pot servir per això. Però és de petit que et ve una paraula i no saps ben bé d’on ve, però et queda enganxada. La relació amb el llenguatge la tinc amb aquest avi, Pepitu Figueres, però també amb l’oncle-avi Llorenç, el dels caliquenyos; aquest ens explicava contes, tenia molta xerrera; en canvi, l’avi Figueres era un home més aviat de mesura.
H.M.A. Abunden les referències a Caterina Albert i Mercè Rodoreda (dita Rododèndron). En quin moment i com van aparèixer aquestes autores a la teva catedral d’escuradents?
E.C.F. La Víctor Català molt aviat perquè és de l’Escala i és una figura mítica. La meva mare en té molts llibres dedicats, es coneixien del poble i ma mare, com baixava a la universitat a Barcelona, de vegades havia portat manuscrits de la Víctor als editors. La Rodoreda m’entra més tard. A casa teníem Vint-i-dos contes i llegia allò d’adolescent i em fotia por, era superdur. La meitat no l’entenia, però no per la llengua, sinó humanament. Jo no havia arribat a aquella manera d’entendre el dolor i patir. A poc a poc vaig anar-ho veient. Àngel Carmona deia “Shakespeare, Cervantes i Rodoreda”, era el seu eslògan, “i com a cima de la literatura universal, el conte La meva Cristina”. Després, El carrer de les Camèlies ja l’he llegit dos o tres cops, i el tornaré a llegir! Fa temps que les narradores estan al primer rengle de la literatura catalana. En poesia, les dones no han començat a entrar per la porta gran, de manera reconeguda, fins a Maria Mercè Marçal, Dolors Miquel..
H.M.A. Esmentes Carme Serrallonga com a mestra de literatura…
E.C.F. Carme Serrallonga era mestra de l’escola. Era genial. Kafka no el va explicar, era un dia de sol, vam sortir al pati i ella se’ns fot a llegir La colònia penitenciària, un conte sobre una màquina de tortura. Tots els nens cagats, teníem 14 anys o així i la senyora aquella, que semblava la directora de l’escola, bé, ho era… Em va quedar gravat i sé què és Kafka perfectament. I el dia que va voler explicar Stendhal va demanar si algú havia llegit La Cartoixa de Parma i aleshores la Clara Riba, la germana del Pau, va dir: “Jo”. I li va dir: “Saps quan el Fabrice li diu, que està tancat allà…?”, i van començar a comentar la novel·la com si parlessin de la pel·lícula de l’altre dia, explicant-se escenes entre elles dues, i em van agafar unes ganes de llegir aquest llibre… En canvi, dels romàntics alemanys va explicar Heinrich von Kleist, d’aquest en va explicar el suïcidi. I també tots flipats.
H.M.A. I quin paper han jugat altres mestres com ara Àngel Carmona i el teu pare, Enric Casassas i Simó?
E.C.F. Són els únics que considero mestres. La Carme Serrallonga és més de nen. Amb el meu pare és més profund, era estar allà amb els seus llibres i els seus escrits, que estan molt bé. Ara s’han publicat els seus poemes A la dula vés (Llibres del Segle). I mestre, mestre directament, el Carmona. Al principi de conèixe’l li vaig fer un retrat en prosa dient: “Tu estaves de clochard a Nova York a l’època que es passejava el Lorca, feies de mariner en aquella nau on anava el Ramon Llull…”, li vaig donar el paper i el següent dia que ens trobem em diu: “Aquest no sóc jo: és el teu pare”, i em torna el full. Vaig deixar passar un temps i després li vaig fer un retrat que és un sonet, que aquest sí que el va acceptar, plorava, es volia suïcidar i deia: “Ja m’han clissat!”. El segon retrat va anar bé. El Carmona em va donar confiança. Era un mestre del sentit de la cultura. El sentit, què vol dir cultura, què vol dir civilització, poesia… L’altre que he trobat a aquest nivell, no com a mestre sinó com a col·lega, és Orlando Guillén. El Carmona, li deies qualsevol cosa de qualsevol tema i et contestava a to, justament, potser amb un tros del César Vallejo o d’un poeta irlandès del segle XIII… Tenia una memòria bestial i recordava tot el que l’havia afectat realment. A mi em va dir que el meu perill era tenir massa èxit, em va avisar. I em va dir: “Algun dia també hauràs de ser lleig”; i després he fet el vers “un dia seré massa i un dia seré xunga”, al poema 17 anys.
H.M.A. Sembles relativitzar allò que ha aportat la teva generació, reduint-ho a “una miqueta de forat en la re-definició o des-definició dels ex-esquemes de bon o mal comportament relatius a tres coses que són l’amor i la procreació i l’aparellar-se”… Què en penses del mite de l’amor lliure o cert donjoanisme imperant?
E.C.F. Tota aquesta història de l’amor lliure o el donjoanisme és una història que no té solució racional, perquè si en tingués ja no hi hauria ni novel·les ni colobrots. Això toca punts que no estan a l’abast del pur cervell. No hi ha una solució que valgui per a tots, de vegades surten forces que un no se les controla, altres de no se sap on surten… Al poema Un de bonic diu “és amor lliure i com a tal incert” i, al final, “és l’amor lliure i com a tal del cert”. Si no és lliure, no és amor. Però, realment és l’únic que ha canviat, s’ha trencat el matrimoni, o es trenca constantment. La gent se separa, s’ajunta. I els mites del segle passat d’anar verge al matrimoni, totes hiss’han acabat. Per a tothom no, però per a molta gent. De l’amor lliure tinc també unes proses a la Petra que es diuen En va, Em ve i Amb vi. I tracten d’això, de la impossibilitat de dir a dues persones diferents me’n vaig amb tu fins al final. Però la sensació la pots tenir.
H.M.A. “Vaig haver de necessitar tornar / a créixer i arribar / i tot a fer-me o a sentir-me home / perquè el món tornés a ser-hi / perquè el tros de país fos meu i prou de nou”. Quina relació té el teu creixement amb el paisatge?
E.C.F. Això és el creixement meu, purament. L’Escala era el meu món, quan era nen: allà tenia la cova del gran pirata, les gàbies dels pirates petits, el camí dels contrabandistes, teníem tot el territori nostre, era genial. Però un dia, brrruah! Passeig Marítim, totes aquelles roques a prendre vent, el camí dels contrabandistes ja no existeix, els estenedors que eren supermàgics on les dones cosien les xarxes… Van trencar el món, jo no ho volia veure, no volia ser-hi, no hi érem. I en créixer hi he tornat, m’ho he mirat i ara l’Escala és això. I jo també hi era.
H.M.A. ¿Consideres l’amor a la terra, a la llengua i a les dones els teus temes principals?
E.C.F. No són temes, són les que m’han criat, fet, parit. Amb això de la terra, la pedreta mexicana és igual d’important que la pedreta catalana que vaig recollir de la muntanya, sóc de tot arreu. Tot el que trepitgi és casa meva. Tota aquesta història del país que no existeix és un embolic, t’obliga a ser nacionalista perquè els altres et van escanyant. El nacionalisme és una malaltia que es cura amb la independència, frase de Bernard Shaw; que també diu que si França hagués estat sotmesa a Anglaterra, tota l’energia dels Diderot i els Voltaire s’hauria dedicat a putejar els anglesos en comptes d’obrir camí com estaven fent. És a dir, el rotllo opressiu aquest és una xupada d’energia que et foten de més a més, de propina. Però sí, jo conec aquest terreny i especialment aquest tros i estic amb aquesta llengua. És molt diferent escriure ésser després d’Ausiàs March, que ser després de Quevedo. No vol dir el mateix. A part de la música, que també és diferent. Cada llengua té la seva evolució independent, amb les seves mirades i contactes amb les veïnes. Que el Dante hagués decidit escriure l’italià d’aquella manera és una història, i el fet que el Llull escrivís prosa en català, n’és una altra. Llavors, tota la resta, tota l’evolució posterior, queda marcada.
H.M.A. La terra, la llengua… i les dones?
E.C.F. La Petra surt amb el nom perquè d’alguna manera la seva passada per la terra o per la meva vida no actua al nivell normal sinó al nivell de l’art, com si fos una representació o una performance vital. Ella és l’àngel caigut, però les ales són enormes; jo la vull ajudar a portar-les, però són enormes, pesen molt. I aleshores un dia vola sense avisar. Les dones i els dies, que diu Ferrater. No sé com ho veuen elles, per a mi són éssers humans però diferents. Porten el fil de les generacions a dins del cos, són “el fosc laboratori de la meravella”. Tenen a veure amb la inspiració, que se’n diu.
H.M.A. Què és important per fer, del poema dit, una forma d’art?
E.C.F. Aquesta forma d’art és la poesia, existeix des del primer dia. El poema és dit, de sempre. És el llenguatge: si no hi ha entonació, no hi ha poema. I hi ha el gest i tot. És el llenguatge tal com és. Surt del cos humà. La paraula, i parlar, és la matèria feta font “perquè font és”.
Article publicat al diari “Avui” el 01/11/02 per Ada Castells
El Casasses més literat, o no
No sóc tan literata com això/ ni de lluny/ pel sol fet que escrigui en veu alta i parli/ per escrit/ i que a més tingui a més de mig fer/ es pot dir que mig acabada/ una entera catedral/ tota una catedral d’escuradents”. Aquesta és una de les moltes confessions literàries que trobem a Que dormim?, un poema llarg d’Enric Casasses escrit el 1994 i que ara ha publicat juntament amb Set poemes per a*** i Songs for Petra. Al llarg del poema hi ha un Casasses que reflexiona sobre l’escriptura i es desmarca de la poesia de l’experiència i de l’experimental amb un sentit de l’humor remarcable. El poeta manté una relació ambigua amb el terme literat perquè el nega, encara que en el poema citi autors com Balzac i adjunti notes a peu de pàgina. Per Casasses, al cap i a la fi, Que dormim? “és un llibre de literatura amb un moment de paisatge potent”. És el paisatge de l’Escala i els seus voltants, sobretot.
En els versos, Casasses ens explica en veu alta que “(…) el primer cop/ que em vaig asseure a escriure/ literatura i a més/ a sobre en vers i amb la idea/ d’aixecar tota una obra que acabaria/ és un dir/ publicada públicament va ser/ en una grangeta d’esmorzars/ i berenars molt neta i força infame/ al carrer del cronista/ medieval Muntaner/ quasi tocant a la plaça/ de la Bonanova/ vaig obrir/ una llibreta/ i vaig posar Ui”, amb aquest gest va iniciar una obra que va començar a ser “publicada públicament” per Xavier Folch a l’editorial Empúries, encara que abans ja havia publicat poemes en edicions alternatives, pràctica que Casasses manté encara avui, com en la revista Verge Peluda, que acaba de treure la poeta lleidatana Dolors Miquel i que ahir el poeta mostrava com a “signe de la vitalitat de la cultura d’aquí”.
Que dormim?, explica Casasses, “comença com si fos poesia i de seguida s’entén tot” perquè “és una forma de deixar anar la inconsciència i anar dient la veritat”. El llibre ens porta cap a l’Escala de la seva família materna, amb l’avi Figueres, “que va ser alcalde del Front Popular i només havia llegit un llibre a la vida, que era La muntanya màgica, de Thomas Mann”. L’avi i també la mare de Casasses van conèixer Víctor Català, escriptora molt present en el llibre, juntament amb Mercè Rodoreda i altres autors que queden amagats entre línies i que el lector va descobrint, com Papasseit i Maragall. És clar que el cànon que diu el Casasses parlant, així, a raig, és un altre: “Shakespeare, Cervantes, Rodoreda i Pound, Carner i Vinyoli”. I segur que diria molts més noms on es troba no “allò dels poemes dels literats/ sinó la carn/ humana que hi batega”.
Casasses fa confessions al llarg d’aquest poema que té una durada de 40 minuts -una dada a tenir en compte en un poeta que recita com pocs-, per exemple diu “(…) tota la vida/ m’he dedicat/ a córrer darrere les paraules aquestes/ i de passada moltes altres/ per mirar de trobar-hi i obrir l’aixeta de la font de tot el/ poble”. I aquesta és potser la seva més gran declaració de principis com a escriptor i com a literat, encara que anomenant-lo d’aquesta manera ens arrisquem que, com en el poema, s’enfurismi i vulgui trencar el got de cervesa de la ràbia que té.
Article publicat al diari “Avui” el 08/03/01 per Josep Pedrals
Rails i més rails? (Entgleisung 1997)
Diuen que sant Francesc d’Assís parlava amb els ocells. Santa Clara podria haver estat un ocell? De fet, a Ovidi, a Les metamorfosis, els homes i dones dels quals parla se li acaben transformant… A Enric Casasses li ha passat més o menys el mateix: ha anat representant tota mena d’estats d’ànima (“En cada estat d’ànim hi figuren tots els estats d’ànim”) a través de l’amor a dos, l’amor a un, l’amor a molts, l’amor a tu… repassant uns fets donats per ells mateixos (“que els únics que no es comporten normal són els esdeveniments”), perquè, per una sola història (que acabarà bé, encara que serà difícil), va descarrilant-nos l’argument, que mai ha estat cap línia recta, d’uns temps vistos des dels cors flamejants, on hom treu l’aigua clara d’un mateix si s’hi agafa amb primavera o s’hi mor (per què em vénen al cap les tombes flamejants?). O sigui, que les coses són metàfores, imatges, vagament desxifrables però entenedores, i entrelligades per diversos fils comuns. És indiscutiblement útil per a la comprensió de cada poema l’estirabot final, car concreta obrint lectures; m’ha agradat la idea. I és que resulta que el gènere dels Canaris fosforescents són poemes en prosa amb estirabot: petits poemes en prosa (com en Bau de l’aire, que al llibre no surt però hi ha el “bau dels altres”) hereus directes del Gobelet dels daus de Max Jacob, no sé per on, però m’hi jugo el que vulguis que qui busqui trobarà. A títol personal (a la nobleza le gusta espesa) proposo el joc, jo ho he provat després de llegir el llibre tranquil·lament, d’anar alternant una cullerada dels Canaris amb una del llibre Uh (Container, 1997), també d’en Casasses, perquè tots dos són d’època berlinesa i, sobretot, perquè el tren (“i el món trontollen però la vida no”) de l’un m’ha recordat (i me l’he fet) el metro que contextualitza l’altre (“que es resumeix com un que en un microsegon en què el metro pràcticament s’atura a mig túnel reviu un instant de la infància sortint de sobte de l’amagatall d’un portal cridant-li uh a algú, i alhora té baixant de la font del gat enganxada al cervell”). El joc és divertit i, si hom és prou cabut, pot trobar-hi paral·lelismes (per hermenèutiques que no quedi!). Fa no res he dit d’època berlinesa i crec que això no hauria de ser notori, ans al contrari. Dessituem els poemes en part. No hem de fer safareig. En Bauçà diu: “Émile Zola ha fet molt mal, en el sentit que ha donat un crèdit il·limitat, una carta de noblesa, a la xafarderia”. En Rubió i Balaguer diu: “L’obra literària és la cosa primordial. […] Les diverses dades de la vida exterior ni són veritat ni són mentida: són fragments contingents de la xarxa que empresona una existència”. I en Casasses mateix diu, des dels cors flamejants: “Els músics impostors / La música / importava”.
Article publicat al diari “Avui” el 12/07/01 per Joan Josep Camacho i Grau
Una cantata de mil dimonis i una cullera
L’Auditori de Barcelona, o el Purgatori que diu aquell, ha estat okupat. Plataforma la cultura oficial i oficiosa Barna, aquesta caixa de llet simètricament apilada és l’escenari d’un dels esdeveniments més bellament estranys que he pogut veure des de fa temps: La tonalitat de l’infinit. Es tracta de la cantata escrita pel poeta Enric Casasses amb la música “inspirada, sàvia i vital” de Feliu Gasull i la força premenstrual de mil nenes i nens amb els pulmons plens d’aire cridant a cor què vols: Just arribada / ja estic prenyada”. Des de principis del mes de maig, cada dilluns el Purgatori s’omple dues vegades amb els alumnes i professors dels centres educatius barcelonins que han estat preparant durant el curs aquesta mena de concert. Tot i que l’infern dantesc té sempre penjat el cartell sold out, el passat 21 de maig em vaig encabir dins el càusticament inacústic Auditori. A l’escenari, el mestre de cerimònies Josep Prats movia el seu ceptre com un druida extraient el vent del cant dels infants. L’orquestra de cambra al centre i descentrada la mezzosoprano. Al darrere, pels costats per tot arreu la jovenalla, les claus i els vòmits dels pares que retroben l’amor al desert del matrimoni, si no rondina el mòbil ni sona el nadó, o viceversa. A primer terme els escollits amb veu d’ocell amb el nervi ben temprat i al mig de la centrifugadora nebulosa de l’infinit, l’il·luminat versaire: l’Enric Casasses. Després de la Crida inicial per invocar els esperits i “obrir l’ull” de la ment de la gent assistent, la Primera cançó demana breument que “l’amor canti”, però l’amor cantarà més tard perquè ha anat a la font a omplir el càntir. Amb el Sermó de l’infinit el poeta demiürg enceta la creació del cosmos mitjançant les notes musicals, cercant, pas a pas, “la tonalitat de l’univers” i després de l’home i la dona i la fam i la filosofia hi ha l’art i la seva expressió més alada: la música. Ho Saps? Sí, ara ho sé, que les galàxies són infinites i allà on s’estrafan les dimensions hi viu la poesia, allà “on s’acaba el meu jardí”. Aleshores “la dama Gana i l’amo Amor” comencen el seu periple pel nostre món, amb el narrador borratxo entrebancant-se amb els músics i els nens i nenes li formulen un Enigma: Què som? I el poeta respon: “La vritat és una taula on posar-hi el pa i el vi” (recuperant l’antifilosofia vital de Francesc Pujols). El cor canta Ha fugit una estrella que es creia Peter Pan amb la tornada popular “Ai que el meu cor se’m nua / com un pom de clavells”. El trobador i el guitarrista van passant pàgines en un crescendo espiral anomenat El forat del vent, que dóna la nota exacta de la filosofia de Lévinas i d’Heràclit: “En un sol àtom de l’ungla del dit petit hi ha tota la informació de tot el que ha existit i existirà”. I la llibertat en forma de gavina, o viceversa, fa un tomb pels Països Catalans, sortint de Mallorca, passant pels terrats de Barcelona i el mític Cap Norfeu, per arribar a Perpinyà. L’Enric treu els coltellets del sarró i acarona un Poema a mitges amb els nens i els dóna la mà i l’amor a Tres quarts en punt de sis i l’alba floreix i el poeta penjat del terrat declama que “L’amor ho cura tot i no et fas vell”. I el trobador els regala La poesia, després de fugir amb la certesa que “l’infinit és la cara de la gent”. [Dante i Virgili (1822), Delacroix: En Casasses i jo recorrem plegats les entranyes del Purgatori amb una bossa d’estraperlo plena de cavalls salvatges i els versos del tuareg Hawad. A la sortida hi ha la premsa amb ganes de brega. Periodista: “I els nens ja ho entenen tot això?”. Polipoeta: “Més que els mestres!”.]
http://www.mallorcaweb.com/magteatre/casassas/
Mallorcaweb: Mag, Poesia, Teatre
http://www.mwf.com.au/2001biosak.html
The Age Melbourne Festival Writers
http://www.uoc.es/lletra/noms/ecasasses/index.html
Lletra: Noms propis