Biografia
Francisco Casavella (Barcelona, 1963) es diu en realitat Francisco García Hortelano, però va adoptar el pseudònim per evitar equívocs amb l’escriptor mort Juan García Hortelano, que admira però amb qui no té cap relació familiar. Va debutar com a escriptor als vint-iset anys amb El triumfo, una evocació de la Barcelona canalla; la novel·la va ser saludada per la crítica amb entusiasme i amb ella obtingué el premi Tigre Juan. Després ha publicat Quédate, Un enano español se suicida en las Vegas i la novel·la juvenil El secreto de las fiestas . Va ser guionista d’Antàrtida, la primera pel·lícula de Manuel Huerga. El pròxim repte que té és acabar una extensa novel·la que narra la vida d’un arribista social al llarg dels últims vint-i-cinc anys i que oferirà un punt de vista molt poc complaent sobre la transició espanyola. La seva última obra és El dia del Watusi.
Un enano español se suicida en Las Vegas
pul·lulen els tramposos, els jugadors, les tasques del Xinès barceloní, del Paral·lel, en definitiva, un món que s’està acabant. Però els seus jugadors juguen, també, a un altre joc encara més gran, el de les trampes i els enganys de la vida. Carlos i Ignacio, els protagonistes d’aquesta novel·la, són tan diferents com Caïm i Abel, com ho ha fet veure algun crític. Carlos, el primogènit, el trampós, és el típic desgraciat, però fa tot el que els altres no podem fer. Fa el que li dóna la guanya. El menor, el preferit de l’escriptor, és qui pateix el desengany. Quan ha aconseguit tots els seus objectius, apareix algú que fa que es replantegi tota la seva vida.
El dia del Watusi. Los juegos feroces
El triunfo
“Islas en el sur y grandes amores” dins Barcelona, un dia
Islas en el Sur y grandes amores narra la història del Vespa un noi nascut al Poble Sec, de família humil i orfe de pare. És un fill de l’emigració . ElVespa té la voluntat de sortit del barri on ha nascut per evitar repetir l’existència dels seus veïns. Així comença a fer incursions a la plaça Calvo Sotelo i, progressivament entra a treballaren els locals nocturns que estan més de moda a Barcelona. Té els diners i les dones que vol. Transcorregut un temps té la necessitat de casar-se. El matrimoni té un fill i al cap d’un temps naufraga. És l’inici de la seva decadència. Els treballs que aconsegueix cada vegada són de més baixa categoria. En la seva darrera feina té una trifulca amb tres delinqüents. Torna al barri i allí s’assabenta que un dels que va fer fora del bar ha mort i que ell n’és el culpable. Ha de fugir del barri, lloga un pis i porta una vida eremítica. Al final s’assabenta que la policia ja ha trobat els culpables. Es despulla del nom del Vespa i retornà a la seva feina a darrera la barra.
Article publicat a “El Periódico” el 27/06/03 per Enrique Turpin
La mida de l’esperança
Un verd esperança acoloreix la portada de l’última entrega de la trilogia que Francisco Casavella ha erigit amb el nom d’El día del Watusi. Hi havia moltes coses en joc en aquest terç final de la novel.la, El idioma imposible, però qui hagi coquetejat o sucumbit a l’assot de les cartes sap que l’últim que es perd és l’esperança. El mateix es pot dir del lector que ha recorregut les pàgines que van precedir aquestes. Així em trobava, esperançat i atent a les últimes incursions d’un Fernando Atienza que havia seguit exposant les anècdotes que trufen el seu informe confidential in progress, a l’espera d’un desenllaç que donés sentit a la narració. Atienza, en canvi, seguia amb la indolència que presidia el seu existir, però Barcelona ja comença a ser una altra, l’olímpica, aquesta urbs que es mira el melic i pensa que on es pot estarmillor que voltant per les placetes que aconsegueixen obrir-se a nous aires. Atienza torna llavors al que sap fer millor: enginyar-se-les i lidiar amb certes formes d’aflicció que pugnen per desorientar-lo i abatre’l fins a l’extenuació. Quanta literatura arribista ha passat per les seves mans, i quantes mans s’han parat perquè ell les omplís d’amfetamines. Així és com s’entén aquesta primera frasemagistral amb què inicia El idioma imposible: “A veces llueve, viento arrastra papeles en calles protegidas, se apagan luces y tiemblan sombras”. Després de tot, Atienza ha conegut l’amor i es dirigeix al lector per informar-lo dels seus passos pel món. Casavella ha apostat per guanyar, però les cartes no li han estat del tot favorables. Després de la baixada que va suposar la segona entrega, El idioma imposible renova la força narrativa que caracteritza el seu autor, que sap narrar, i molt, però que no necessitava trilogies que avalessin la seva carrera.
Article publicat a “El País” el 06/09/03 per Ignacio Echeverría
Un artefacto sincero
La experiencia dice que es mal asunto para cualquier escritor -no se diga ya para su editor- la publicación de una novela por entregas. Fiar en la inconstancia de los lectores entraña el peligro de ser leído sólo parcialmente; peligro al que se añade el riesgo más que probable de que el juicio sobre la parte termine valiendo para el todo. A pesar de esto, al menos dos narradores españoles, Javier Marías y Francisco Casavella, emprendieron el pasado año la publicación de sendas novelas por entregas. De Tu rostro mañana, de Javier Marías, todavía se espera la continuación de Fiebre y lanza, primera y por el momento única de sus entregas. Mientras que en la pasada primavera se publicó El idioma imposible, tercer y último volumen de El día del Watusi, de Francisco Casavella, de la que habían aparecido antes Los juegos feroces y Viento y joyas. Más de mil páginas ocupa en total la novela de Casavella (Barcelona, 1963), que ha supuesto al autor largos años de trabajo. Durante los mismos, parecía empeñado en dar de sí la obra importante, de madurez, a la que viene apuntando una trayectoria preñada desde sus comienzos de promesa. No ha resultado así, sin embargo. Y ello por culpa, sobre todo, de la orientación general del esfuerzo empleado. Antes que una novela falli da, El día del Watusi es una novela equivocada. La ambición que la anima se orienta de lleno en el sentido al que naturalmente tienden el talento y la facilidad de Casavella como narrador. Y así es de tal suerte que, no encontrando resistencias con que medirse, dicha ambición, pagada de sí misma, termina por ablandarse y desparramarse. Lo cual supone, en el caso de Casavella, insistir, hasta la hartura, en los elementos que caracterizan su narrativa: los desdoblamientos que obra el desengaño sobre una realidad previamente mitificada; los juegos de las apariencias y de las mentiras; la estilizada recreación de Barcelona como escenario de resentimientos y camuflajes sociales; la deriva peliculera tanto de la trama como del perfil y los destinos de los personajes; los dejes románticos y preciosistas de una prosa capaz siempre de grandes alardes pero con tendencia creciente a resultar resabiada y sentenciosa. Ya el artificio del que Casavella se sirve para montar su relato resulta enojosamente forzado. Fernando Atienza, el protagonista de El día del Watusi, recibe el encargo de redactar un amplio informe confidencial sobre los pasos de un oscuro personaje con el que al parecer tuvo relación en el pasado. De este encargo surge, dirigida a un supuestamente anónimo Lector -así nombrado en las frecuentes interpelaciones que le hace el narrador-, una especie de prolija autobiografía sentimental que traza el recorrido de Atienza desde el Día del Watusi, en los estertores del franquismo, hasta comienzos de los noventa, cuando el gran cambalache de los Juegos Olímpicos. El “Día del Watusi” es el 15 de agosto de 1971, jornada en la que Fernando Atienza -huérfano, de 13 años, crecido en las hoy desaparecidas chabolas de Montjuïc- vive, en compañía de su compañero de andanzas, Pepito el Yeyé, una sucesión de acontecimientos de carácter iniciático que marcarán hondamente su vida. Los juegos feroces, primera parte de El día del Watusi, cuenta con pormenores el desarrollo de esa jornada. Es sin duda la parte más atractiva de la novela, la que mejor se adapta a las virtudes de Casavella, por mucho que no alcance a salirse de la estela de sus más cercanos modelos: los modelos de Marsé, de Mendoza, de Vázquez Montalbán, de lo que vale entender por cierta novela barcelonesa escrita en castellano y muy sensible a la cartografía social, política y sentimental de una ciudad cuyos ambientes más deprimidos, ya sean obreros o marginales, ofrecen un agudo contraste con su abolengo burgués y sus veleidades nacionalistas. El problema de esta primera parte es que, pese a sus ademanes picarescos, está llamada a constituir algo así como el estrato mitológico de la novela, sobre el cual habría de sustentarse toda su parábola. Algo que no se consigue: el lector se entretiene, y ríe, y hasta se conmueve a ratos con la rocambolesca aventura vivida por los dos niños, pero el mito del Watusi -sobrenombre de un legendario matón- se enquista en el relato de Fernando Atienza sin contagiar su muy difuso resplandor. Fallando esto, ya todo el resto cojea irremisiblemente. Viento y joyas, la segunda y más osada parte de la novela, reconstruye el aupamiento de Fernando Atienza a los círculos del dinero y del poder político durante los turbulentos años de la transición. Casavella traza una especie de parodia acerca de cómo se constituye y finalmente disuelve, con gran acopio de imposturas y de chanchullos, uno de tantos partidos que emergieron en la órbita del Centro Democrático Social. La sátira combina elementos vodevilescos con inoportunos guiños de roman à clef, todo ello en el marco de lo que se ofrece como educación sentimental de un despierto y enamoradizo jovenzuelo imbuido de fascinaciones gansteriles. El resultado es una de esas burlas que no ofenden a nadie, pues a nadie le cabe darse por aludido; un cuento ejemplar que nada ejemplariza como no sea la muy plausible tirria que Casavella guarda hacia la más que cuestionable empresa de la transición y el circo de complicidades a que dio lugar. En El idioma imposible, tercera y última parte de El día del Watusi, Fernando Atienza aparece convertido ya en un héroe del desengaño: un tipo de esponjosa catadura moral que asume con resignada lucidez un rol marginal. Desde las calles del Barrio Chino de Barcelona hasta los locales nocturnos de la zona alta de la ciudad, donde ejerce de camello, Atienza pasea su figura de indolente fantoche, que contempla con amarga condescendencia cómo se domestican y se envilecen las sucesivas promociones crecidas en el turbio caldo de la transición, especialmente revuelto y maloliente, qué duda cabe, en los aledaños de la fastuosa Barcelona preolímpica. Llegada aquí, la novela fluc túa alocadamente de una a otra de sus cada vez más incompatibles tonalidades: desde el tono entre resentido y zumbón con que se practica una especie de literatura de almanaque -por llamar así al apresurado repaso de los más comunes tópicos de la transición- hasta el alelado cinismo con que Atienza emprende tardíamente, tras el culo respingón de Victoria Llinás, hija de un reputado preboste de la burguesía ilustrada catalana, una tardía y frustrada carrera de advenedizo; pasando por la arrebatada estética del malditismo -esa romántica idealización de la autenticidad, de “la vida verdadera”- a la que el narrador sucumbe al evocar sus amores con Elsa Basora, una versión entre punk y yonqui de la Maga de Rayuela. Y así hasta desembocar en la gran traca de revelaciones y desenmascaramientos con que, muy a lo David Mamet, culmina el relato. Ya se ha dicho: las poses y los remiendos peliculeros infestan esta novela de Casavella. También, junto a portentosas secuencias (magistral el capítulo entero dedicado, en la tercera parte, a Octavio Llinás, por ejemplo), los chascarrillos, eufemismos y lírica chatarrería que lastran una prosa a veces poderosísima, en la que se cede sin embargo demasiado protagonismo a frases biensonantes cuya seducción resiste mal segundas lecturas. Está luego la salva gruesa de borrosas alusiones y rencorosas mascullaciones en que se disuelve el saludable propósito de ilustrar las transformaciones sufridas por la sociedad española, y particularmente catalana, durante las penúltimas décadas. Y al fondo esa perspectiva presuntuosamente desclasada, que se afinca mal en las connotaciones residuales de un concepto como el de xarnego, y que repinta una y otra vez el cartón piedra de una Barcelona convertida desde hace ya demasiado tiempo en su propio parque temático (para el que, sin ir más lejos, esta novela se postula como guía comentada). En la trayectoria de Casavella ejerce una atracción fatal la fallida intentona de Quédate (1993), su segunda novela, en la que ya apuntaban algunos de los tics y de los yerros que, con más ambición, pero con menos audacia y delirio, se repiten en ésta. Casavella no sacó de aquella experiencia el provecho que debía, y ha vuelto a ensayar una nueva y difícil combinación de rabia, humor y displicencia. De nuevo ha equivocado la fórmula. El mismo Fernando Atienza lo dice por algún lado: “Y revoloteo entre mis ficciones con vocación de artefacto sincero, dándome con las frases en las paredes, sin levantar el vuelo”. Pues eso. Una lástima.
Article publicat a “El Mundo”
Viento y joyas, la segunda parte de El día del Watusi, consagra a Casavella
La novela Viento y joyas, segunda parte de la trilogía El día del Watusi, de Francisco Casavella, aborda la entrada del protagonista, Fernando Atienza, en el mundo laboral y en el ambiente de la banca y la política de Barcelona y Madrid. La novela, publicada por Mondadori, continúa las peripecias de Fernando Atienza, que ahora abandona con su madre el barrio chabolista de Los juegos feroces para ocupar con su madre una portería en un barrio de clase media. Su madre orienta la vida por medio de la idea del bienestar generalizada entre los emigrantes y accede a la ínfima burguesía mediante un matrimonio con un funcionario subalterno del Banco de España. En busca del tiempo… Al salir de su barrio, Fernando Atienza “se siente decepcionado por el nuevo entorno y analiza los hechos según el código de valores y la intuición metafísica que ya habían brotado durante la primera novela, El día del Watusi, manifestó Fernando Casavella. Atienza ingresa como botones en un banco, donde ascenderá a gran velocidad mientras se ve desviado al mundo de la política, lo que le permite observar el comportamiento de alguno de sus jefes desde la subordinación, la prevención y, lo que es peor, la emulación, agregó. Para Casavella se trata del histórico en el que los ciudadanos “están atenazados por un miedo generalizado y por una ansiedad por recuperar un tiempo perdido en el clima de humillación emocional del franquismo”. Un país adolescente Casavella comentó que la historia es de alguna manera “la visión de los jóvenes sobre la transición”, que viene de “captar las diferencias entre la vivencia personal y el entorno del mundo de los mayores” y que, en cierto modo, “es la historia de un adolescente que vive en un país que también es adolescente en cuanto a historia política”. Cuando el protagonista se hace adulto es cuando realmente te das cuenta de que existen varias maneras de ser, y de que no todo es como parece en un primer momento, precisó Casavella, autor también de El secreto de las fiestas y Un enano español se suicida en Las Vegas. La primera transición es una etapa en la que la gente “se volvió un poco loca”, y existió una “locura generalizada” y un “estrés ambiental” -separaciones, caída de esquemas-, en el que “los jóvenes tampoco entendían nada”, señaló Casavella. Pautas sin escribir la trilogía El día del Watusi es en realidad una única novela aunque se desarrolle en tres libros diferentes y, dentro de ella, la segunda parte, Viento y joyas, aborda el viaje a Madrid del protagonista, mientras que la última, que se publicará próximamente, se centrará en la vuelta a Barcelona. De alguna manera la historia contada en El día del Watusi es, según Cantavella, “otra manera de ver y contar un tiempo determinado”, de “expresar lo que viví y sentí durante esta etapa de mi vida y de la historia de España”. Para los que entonces éramos jóvenes, puntualizó, “era una etapa en la que entre los mayores predominaba entonces un cierto silencio, como si existiera una pauta no escrita de que no se repitiera la guerra civil”.
Article publicat a “El Periódico” el 27/06/03 per Enrique Turpin
La mida de l’esperança
Un verd esperança acoloreix la portada de l’última entrega de la trilogia que Francisco Casavella ha erigit amb el nom d’ El día del Watusi . Hi havia moltes coses en joc en aquest terç final de la novel.la, El idioma imposible, però qui hagi coquetejat o sucumbit a l’assot de les cartes sap que l’últim que es perd és l’esperança. El mateix es pot dir del lector que ha recorregut les pàgines que van precedir aquestes. Així em trobava, esperançat i atent a les últimes incursions d’un Fernando Atienza que havia seguit exposant les anècdotes que trufen el seu informe confidential in progress , a l’espera d’un desenllaç que donés sentit a la narració. Atienza, en canvi, seguia amb la indolència que presidia el seu existir, però Barcelona ja comença a ser una altra, l’olímpica, aquesta urbs que es mira el melic i pensa que on es pot estar millor que voltant per les placetes que aconsegueixen obrir-se a nous aires. Atienza torna llavors al que sap fer millor: enginyar-se-les i lidiar amb certes formes d’aflicció que pugnen per desorientar-lo i abatre’l fins a l’extenuació. Quanta literatura arribista ha passat per les seves mans, i quantes mans s’han parat perquè ell les omplís d’amfetamines. Així és com s’entén aquesta primera frase magistral amb què inicia El idioma imposible: “A veces llueve, y a veces el viento arrastra papeles en calles protegidas, se apagan luces y tiemblan sombras”. Després de tot, Atienza ha conegut l’amor i es dirigeix al lector per informar-lo dels seus passos pel món. Casavella ha apostat per guanyar, però les cartes no li han estat del tot favorables. Després de la baixada que va suposar la segona entrega, El idioma imposible renova la força narrativa que caracteritza el seu autor, que sap narrar, i molt, però que no necessitava trilogies que avalessin la seva carrera.
Article publicat al diari “Avui” el 29/05/03 per Lluís Llort
L’autèntica mentida
Ara ja podem llegir de tirada la trilogia de Francisco Casavella El día del Watusi, perquè els tres volums estan al carrer, exactament, des del març passat, moment en què se’n va publicar l’últim. En aquest suplement ja vam parlar de la primera part, Los juegos feroces (10-X-2002), i ara és el torn de les dues entregues següents i, per tant, del conjunt de l’obra. He evitat presentar-la amb la formula trilogia ambiciosa perquè parteixo de la base que qualsevol creació ha de ser ambiciosa per definició; una altra cosa és que la recerca de comercialitat i voler guanyar diners en poc temps i amb poc esforç redueixin aquesta ambició original al ridícul. En un principi, El día del Watusi era una sola novel·la i, precisament per criteris comercials, la van dividir en tres volums que sumen més de 1.100 pàgines, atapeïdes de lletres que formen paraules que, ben combinades, construeixen frases que ens transmeten sentiments identificables i prou compartits per generar un plaer que, en definitiva, alimenta la vocació de lector. Això, en anònim, seria una trilogia ambiciosa, però, si li afegim nom i cognom, Francisco Casavella, és una trilogia envejable. Després d’haver llegit els tres volums estic convençut que Casavella s’ha buidat en aquesta obra. No només com a autor, sinó també com a persona. Crear i combinar aquests personatges, trames i subtrames, anècdotes i històries, idees i referències sense que res se t’escapi de control és una feina esgotadora. Si, a més, descrius etapes d’un passat recent que tothom es pot creure amb dret d’esmenar-te i tot ho lligues mirant de transmetre conflictes i emocions de gruix, en alguns casos col·lectius però en general íntims, has d’apostar fins l’última engruna d’alè vital en el projecte per sortir-ne benparat. Casavella a rendibilitzat l’aposta inicial, fos la que fos. Aquell nen d’11 anys, aquell Fernando Atienza que al final de Los juegos feroces deixem desorientat després d’una jornada complexa amb morts, violència, sexe, por i, sobretot, el descobriment d’un ídol, el Watusi, s’urbanitza i civilitza en la segona part, Viento y joyas, fins al punt d’entrar a treballar en un banc. Casavella ens mostra a través de la mirada testimonial del jove Atienza el reciclatge polític dels franquistes en les primeres eleccions democràtiques. Estar en contacte amb el poder és perillós, i encara més amb el poder a l’ombra que és Guillermo Ballesta, un conspirador que utilitza els homes influents (banquers, polítics i aristòcrates) com a titelles de la seva representació del món. Un món contra el qual Atienza planta cara i del qual fuig, sense poder o voler evitar deixar una empremta. Un món corrupte i decadent que Casavella descriu amb tot detall i amb personalitats reals camuflades rere els personatges. Tot plegat condueix Atienza fins a El idioma imposible, fins a la clandestinitat amb referència a tot, s’allunya de la família (Flora, la mare, s’ha tornat a casar i el seu estatus social creix com els fills que va tenint), de la feina, de qualsevol mena d’estabilitat, del futur, d’ell mateix. Viu de nit, potser perquè la nit sempre és una fosca irrealitat. De mica en mica, però, Atienza va sortint de la closca en què s’ha reclòs i torna a trepitjar, amb una distància prudent, els cercles del poder. Descobrir les mentides no sempre vol dir descobrir la veritat, el que cal és situar el nostre present allà on més ens convingui i defugir l’esclavitud de la reflexió continuada.
LES DONES D’ATIENZA
Les dones tenen un pes específic en aquest deambular d’Atienza, però gairebé totes amb un destí fràgil: la Cupé, la Francesa, Samanta, Olga, Elena, Dora… Les més importants, però, són Flora, Tina (una prostituta de luxe amb qui Atienza aprèn els jocs de seducció), Elsa (l’amor menys mentider del protagonista, el més intens) i Victoria (la porta a l’exterior de la nit). També hi ha els noms propis del poder (en cercles íntims), com ara Carlos del Escudo, Tomás del Yelmo, Jaime de Vilabrafim, Martí Oliver, David Trabal, Octavi Llinàs, Toni Tortosa…, tot i que el poder també està ocult entre les lletres d’altres noms: Watusi, Scott, José Neyra… Mentides que creixen generades per necessitats i ignoràncies, mentides que impulsen i expulsen. Tot i que en el segon volum les drogues van apareixent de pastilla en pastilla, en el tercer absorbeixen molt de protagonisme, perquè Casavella ens mostra els estralls que, especialment en aquells anys, va provocar l’heroïna (genial l’episodi en què, mentre té lloc el cas del Banc Central, tot de ionquis escampats pel Xino van venent pernils robats) i la quotidianitat de la cocaïna i les amfetamines. L’autor, a través de les diferents professions que el protagonista desenvolupa amb displicència (tot i l’automarginació que s’imposa, Atienza té una capacitat natural que li permet poder afrontar tota mena de reptes: cantant, guionista de manga i llegir entre el 1977 i el 1979, durant el seu exili interior, 862 llibres), també ens parla d’art, de còmic, de periodisme, de roba i, esclar, de música; hi ha un fragment molt sucós, quan, amb l’excusa de classificar grups dels 80, repassa els noms d’unes 75 formacions. (Fent de Don Cicuta, li diria, a Casavella: “Faig sonar la campanille perquè vostè ha repetit Alphaville”.) Per sort i per desgràcia tinc els tres volums plens d’anotacions. Per sort, perquè això significa que Casavella escriu amb un estil que m’atrau i que tracta temes que, en general, m’interessen, em toquin de prop o no. Per desgràcia, perquè no tinc espai per parlar-vos-en tal com l’entusiasme em dicta. D’altra banda, seria absurd i pretensiós intentar copsar tot el que Casavella ha abocat en aquesta obra i aspirar a explicitar-ne en quatre ratlles el bo i millor. Mostrant-nos la gran mentida que és la vida, Casavella ens ofereix la seva realitat i, a sobre, ho fa bonic. O això o és que: “Los raros se reconocen entre sí a simple vista, como los enanos”.
La crítica Article publicat a “El Periodico” el 28/02/03 per Enrique Turpin
Viento y joyas: Una ilusión ‘post mortem’
Cuando un relato pierde el componente mítico que nutre de grandeza toda historia de iniciación, pierde a su vez la posibilidad de ser relatado por segunda o tercera vez. Si Los juegos feroces, primera entreg