Obra
Una cantonada la desert
Article publicat al diari “Avui” el 31/05/01 per Joan Agut
Elegia del fracàs
Lluís-Josep Comeron, finalista del premi Josep Pla 2001, fou saludat per algun comentarista de premsa com a un “jubilat en flor”, un young sixtie, que, depassada la seixantena, feia el seu debut en les lletres catalanes. Segons l’esmentat comentarista -Xavier Bru de Sala-, el fet d’aparèixer a una determinada edat “els compensa de l’absència total de manies, compromisos i càlcul de paràmetres generacionals o de qualsevol altre tipus. Escriuen, doncs, des d’una total, sorprenent i envejable llibertat”.
Tot i la novetat, Comeron no venia pas del no-res, sinó que darrere la seva personalitat de narrador hi ha una persona que ha dedicat molts anys al món del cinema com a crític i guionista, com a director i productor de curts i llargmetratges, on ha aconseguit importants premis, tant nacionals com estrangers.
Una cantonada al desert és la primera novel·la de Comeron. L’obra constitueix una reflexió sobre el fracàs. És la història tendra, colpidora, àcida i irònica del quart de glòria d’un actor als inicis de la decrepitud, un comediant d’una cinquantena d’anys, actor mediocre, que arrossega la seva figura per petits escenaris de tercera categoria i que, un dia, l’atzar li posa a les mans l’oportunitat de realitzar el seu somni de tota la vida: protagonitzar el Cyrano de Bergerac. L’acompanya el fugaç amor d’una ambiciosa actriu jove amb qui comparteix els darrers sospirs d’una sexualitat que es precipita cap a l’ocàs. Aquest miratge, com una cantonada al desert, serveix a l’autor per aproximar-nos als replecs de la psicologia del personatge, que, malgrat totes les seves contradiccions, conserva un resquill de grandesa humana, encara que se sostingui sobre les quimèriques il·lusions d’un actor en ple declivi. Comeron ens mostra, en un to agredolç, els rerefons d’una tragicomèdia que inevitablement acaba com ha d’acabar. Dividida en diversos plans, l’acció de la novel·la es desenvolupa a un bon ritme, inicialment una mica morós i que s’accelera cap a la meitat de l’obra.
VERSEMBLANÇA D’EPISODI REAL
No cal dir que, tot i ser la seva primera novel·la, Lluís-Josep Comeron no cau en cap dels paranys dels autors principiants no hi ha aspectes autobiogràfics disfressats, ni ingenuïtats gratuïtes, ni didactismes dissimulats. L’obra té la versemblança d’un episodi real, perfectament creïble, en què les passions i els deliris de l’ésser humà constitueixen els fonaments i el perfil de la trama. I no solament això, perquè l’autor es permet una incursió al surrealisme, que inicialment pot desconcertar els lectors però que el desenvolupament de l’acció justifica posteriorment. El fet que Lluís-Josep Comeron relati la cruel realitat d’un personatge perdedor no priva que en destaqui molts aspectes positius i divertits que es contraposen, en un joc de clarobscurs, per a donar una imatge humaníssima de Joan Aldir, en Pipergin, de malnom, que es resisteix fins al darrer moment a retre les armes de l’artista teatral que sempre ha somiat representar els grans papers de la tragèdia moderna.
Una cantonada al desert és una remarcable novel·la. Àgil, interessant, ben escrita, amb un bon nivell lingüístic, amb molt poques vacil·lacions estilístiques. Una obra, en definitiva, a tenir present en l’allau de novetats aparegudes aquesta primavera.
Article publicat a “La Vanguardia”, el 8/06/01, per Julià Guillamon
Una cantonada al desert
Un tipo que ronda los cincuenta apura su suerte en un cabaret. Lo dejó todo para ser un gran actor y ahora malvive en papeles de esperpento y trabajando para el doblaje. Para acallar su aflicción, declama en plena calle, en un periplo desgraciado hasta la cama de una señora gorda e insatisfecha que le estruja en ausencia de su marido. Joan Aldir, además, empina el codo: vino blanco, tinto, coñac y, a partir de medianoche, pipermint con ginebra (de ahí el mote: Pipergin). Cuando más negro parece su destino, Aldir regresa a su pueblo para actuar en una serie de televisión y mediar con las autoridades locales que recelan del proyecto. Recuerdo un episodio de “La dimensió desconeguda” en el que un tipo se colaba por una de aquellas fisuras espacio-temporales tan frecuentes en los años cincuenta. Volvía a su ciudad, entraba en un bar: el sabor de los helados era exactamente igual que treinta años antes y además costaban lo mismo. En la novela de Comerón, el recuerdo duele, el pasado no es ninguna ganga. Pero esos recuerdos dolorosos obligan al personaje a remontar y enfrentarse con la vida. En Vilaplana, Aldir seduce a una chica y consigue dinero de un colega. Comerón le concede una oportunidad: volverá a Barcelona y creará su propia compañía, contratará a un director de prestigio y hará un Cyrano. La última parte de la novela echa por tierra estas ilusiones y nos devuelve a la situación inicial, pero después de una serie de aventuras que invitan a reflexionar sobre la vocación, el talento y las ocasiones perdidas. En un panorama de absurdo vital y ficciones desquiciadas, Una cantonada al desert expresa una visión del mundo moderada, que tranquiliza el ánimo. De una situación extrema Comerón saca una novela bien proporcionada, con diálogos aprovechables, personajes secundarios con vida propia (actrices flebíticas, sastres enriquecidos y curas sin fe), que arropan al protagonista y mantienen el interés del relato. La novela combina diversos registros en dosis suficientes, sin abusar: descripciones socarronas o sarcásticas, diálogos y recitados -con sus correspondientes lapsus-, imágenes cinematográficas: un monólogo ante un auditorio inexistente, un barrido entre botellas de vino medio vacías, un libro que solito va pasando las páginas y se cierra de golpe. La experiencia de Lluís-Josep Comerón como guionista y director de cine se nota para bien. Con Una cantonada al desert uno tiene la sensación de estar leyendo algo que nunca había leído antes. Quizás no es uno de esos libros excepcionales, que se quedan con nosotros para siempre, pero sí una primera novela prometedora, llena de talento y humanidad. Una de las mejores de esta temporada.