Biografia
Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 – Ciutat de Mallorca, 1922). Fill d’una família benestant de propietaris rurals. Estudià el batxillerat a l’Institut de Ciutat de Mallorca, on fou deixeble de Pons i Gallarza. Cursà estudis de Dret a Barcelona, on contactà amb Marià Aguiló i amb Rubió i Lluch, i a Madrid. Viatjà a París i conreà, en aquesta primera etapa, poesia romàntica, que quedarà concretada en el volum Poesies (1885) i en el poema més emblemàtic, Lo pi de Formentor (1875). Paral·lelament es formà en la lectura dels clàssics, especialment Horaci i Virgili i publicà el 1885 Oda a Horaci. Mentrestant manifesta la seva vocació religiosa i va a estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma (1885-1890), on s’ordena sacerdot i es doctora en Teologia. Durant l’estada a Roma escriu poemes en castellà per complaure son pare que quedaran recollits en el volum Líricas (1899). A la seva tornada a Mallorca escriví els poemes narratius que conformen el volum De l’agre de la terra (1897) i també Tradicions i fantasies (1903). El 1902 obté el títol de Mestre en Gai Saber. El 1904 presideix el Jocs Florals de Mallorca i dos anys després, els de Barcelona. El 1906 publica un dels llibres més important, Horacianes, que fou seguitd’un nou volum de Poesies (1907), refosa del de 1885, on inclou vuit composicions procedents de Tradicions i fantasies. El 1907 viatja a Terra Santa i, fruit d’aquest pelegrinatge, publica Visions de Palestina (1908). Tradueix els Himnes de Prudenci. Morí a la trona d’una església mentre predicava el panegíric de Santa Teresa.
«Creixensa. Impressió de Barcelona»
«Creixensa. Impressió de Barcelona» és un poema que ofereix, una visió optimista, indubtablement de caràcter programàtic, de la transformació ciutadana on arquitectura i urbanisme hi tindran un paper fonamental.
Article publicat al diari “Avui” el 03/07/03 per Maria Antònia Perelló
Un vol d’inefable poesia
La primavera passada Mallorca festejava la diada de Sant Jordi amb una pluja de llibres i de roses que inundaven les places i els carrers. El mes d’abril esclatava encès de llum i de color, mentre sorgien presentacions de llibres i més llibres que batien ses ales frisoses com gracioses papallones en un desig de captivar la mirada fonedissa del lector indecís. Enmig d’aquesta pluja cabalosa de l’art poètic i de les resplendors de la festa primaveral, que s’allargà fins ben entrat l’abril, es presentà a Mallorca Un vol d’inefable poesia , de Miquel Costa i Llobera, un dels poetes mallorquins més admirats que, juntament amb Jacint Verdaguer, Joan Maragall i Josep Carner, contribuí a la renovació de la llengua i de la poesia catalana moderna. Un vol d’inefable poesia és una antologia poètica que aplega, a parer nostre, alguns dels poemes més brillants de la poesia de Miquel Costa i Llobera, considerat per la crítica més rigorosa el gran líric d’aquella Mallorca rural i conservadora de la cruïlla dels segles XIX i XX. I encara gosaríem dir que és un dels grans poetes de la poesia catalana contemporània que, amb la flama dels seus versos, deixà una estela que ha guiat els poetes fins avui. La poesia de Miquel Costa i Llobera és lluminosa i serena, innovadora i renovadora, perquè va superar els tòpics estantissos que van presidir els Jocs Florals de la Renaixença. I es va manifestar com un autèntic mestre que sabé adaptar a la poesia catalana tota casta de vers: a Poesies (1885) i a Poesies (1907) segueix l’harmonia dels versos sil·làbics, amb les formes artístiques i gentils de la poesia culta; a De l’agre de la terra (1897) i a Tradicions i fantasies (1903) continua aquestes formes mètriques amb el ritme de la cançó popular (com la codolada, el romanç o les noves rimades); al llibre Horacianes (1906) s’aproxima als versos i a les estrofes de l’antiga lira clàssica i a Visions de Palestina (1908) s’acosta al versicle hebreu, basat en el paral·lelisme de conceptes.
UN MESTRE NOUCENTISTA
Miquel Costa i Llobera s’inicià com a poeta romàntic en la seva joventut, passà lleugerament pel Modernisme i s’erigí com un dels mestres del Noucentisme. Aquests tres moviments estètics oscil·len sempre entre el Romanticisme i el Classicisme, com dos eixos fonamentals, com els dos pilars que sostenen tot el pensament i tota l’obra del nostre poeta. El romanticisme que domina en els primers llibres de poemes ( Poesies, Tradicions i fantasies …) adopta un to equilibrat, perfilat amb notes harmonioses i sostingut pel ritme d’una serenitat clàssica. I el classicisme -ja latent en aquestes poesies-, que apareix de forma deliberada al llibre Horacianes , abriga lluïssors d’inspiració romàntica, perquè el poeta no abandona mai cap d’aquestes dues tendències. De fet, s’ha dit que Miquel Costa és un clàssic del Romanticisme i un romàntic del Classicisme. Val a dir que el romanticisme de Miquel Costa fou equilibrat, mesurat i guiat per l’harmonia, alhora que el seu classicisme conserva la vibració romàntica, cosa que li atorga una espurna de vida i de color. Si bé s’inicià com a poeta romàntic, la seva admiració pels clàssics es remunta a la tendra infantesa, quan el seu oncle matern, Miquel Llobera, li donà a llegir les odes d’Horaci ( “El príncep afable de la docta lira, mestre i custodi de la forma bella” ). A la primera joventut assaborí amb delícia l’antiga poesia clàssica. I esperonat per aquesta admiració va concebre el desig de traslladar la bellesa original d’Horaci a la nostra lírica (seguint l’exemple de Giossué Carducci a l’italià i de Manuel de Cabanyes al castellà). Aquesta idea inicial al cap d’alguns anys madurà i culminà amb el ramell d’horacianes que el poeta consagrà a la nostra llengua, llavors feble i esquifida, a la qual volia enaltir com a idioma literari. El poeta de Pollença volia introduir les formes nobles i gentils de la musa clàssica, perquè la llengua cobràs l’agilitat, el vigor i la bellesa de les odes de Píndar, el poeta grec que esdevingué un dels cims de la lírica universal, tostemps admirada. Horacianes representa la consagració definitiva del poeta com a classicista. El llibre s’inaugura amb l’oda “A Horaci” com un homenatge a l’artista que li despertà una admiració arborada perquè sabé transportar la cítara grega “al solar de Roma”. Miquel Costa també volgué passar aquestes cadències a la llengua catalana, perquè era filla de Roma i volia ennoblir-la. Amb la introducció de formes novelles procedents de la tradició poètica clàssica, pretenia construir una llengua literària digna i unificada, capaç d’expressar qualsevol sentiment, perquè anhelava atorgar-li una dimensió universal.
RELIGIÓ I PAISATGE
D’altra banda, Miquel Costa, refugiat en la pau idíl·lica de Pollença i de Formentor, descobrí que la seva musa romania en aquests paratges lluminosos de muntanyes blavoses i verdes riberes. La poesia de Costa expressa una actitud afectiva amb el paisatge real que contempla i manifesta dues constants temàtiques íntimament relacionades: el sentiment religiós i el sentiment paisatgístic. Aquesta visió de la naturalesa, com a mirall de l’ànima del poeta, revela influències de Lamartine i de Baudelaire i s’omple de notes grandioses a l’estil de Victor Hugo. El paisatge real que Costa dibuixa en les seves poesies es transforma en un paisatge literari amb trets i perfils que adopten categoria universal, de tal manera que esdevé el símbol de la Mediterrània. És un paisatge que reflecteix una ànsia romàntica: l’afany del poeta d’unir-se amb l’infinit, i traspua el desig d’enlairar-se per damunt la celístia de l’horitzó per acarar-se amb Déu. La natura és per a Miquel Costa, com canta Baudelaire al poema “Correspondències” , un temple de vius pilars que desprèn uns mots inefables i exhala perfums de l’ànima. El poeta sovint hi passa a través d’un bosc d’al·legories que l’observen amb ulls familiars. Llavors cada olor, cada so i cada color es correspon amb cadascun dels sentits de la seva ànima. A principis del segle XXI la paraula de Miquel Costa ens arriba com un perfum d’alta ambrosia i com un alè de vida superior. Perquè el poeta volia viure arrelat dins l’altura dels penyals, volia esplaiar son esperit per l’estelada de l’univers, volia abraçar la poesia, la germana dels serafins (que troba en aquests paratges de la geografia mallorquina), volia viure d’aquesta vida que acosta l’ànima a Déu. Avui encara podem assaborir la mateixa aroma fresca i embriagadora amb què el geni artístic del poeta va concebre els seus versos en un rapte d’inspiració, perquè les seves cançons conserven, com el bons vins estotjats en àmfores delicades, la puresa immaculada i l’essència virginal de l’autèntica poesia. Amb la seva paraula poètica, la llengua catalana va estendre les ales com l’Albatros -el magne ocell de Baudelaire- i sobrevolà, “com l’au dels temporals”, els espais més llunyans de l’univers. Quan llegim els versos de Miquel Costa, sentim vibrar el seu cor extasiat davant el paisatge assolellat de Mallorca: dels paratges verdíssims de Pollença, de la vall florida de Ternelles, de la cala opalina de Formentor… Albiram aquella hora sagrada del crepuscle, en què la musa li revelà un llenguatge mig comprès i, enmig d’aquella harmonia dels cims blavosos de la nostra serralada, compartim amb el poeta Un vol d’inefable poesia . Vet ací el nom que hem donat al volum perquè creiem que reflecteix el concepte que Miquel Costa tenia de la poesia i perquè manifesta l’actitud del poeta davant la vida. El títol Un vol d’inefable poesia parteix d’un vers del poema “La Vall” , del llibre Poesies (1885), paradigma de les dues constants estètiques que hem esmentat suara: el romanticisme equilibrat i la serenitat clàssica. L’ànima pura de Miquel Costa, que defugia les banalitats de la vida mundana, es refugia en aquesta vall galana de Ternelles, lloc de pau i delícia, de bellesa i de vida enlairada. Arrecerat en aquesta natura idíl·lica, el poeta és pres per un vol d’inefable poesia, mentre guaita el misteri que abriga aquest sagrat refugi i escolta extasiat la veu de la musa, que li parla d’alens d’una altra existència. Aquest concepte d’inefable poesia és una constant que apareix de forma recurrent al llarg de tota l’obra de Miquel Costa, perquè l’ànima romàntica del poeta (que aspira a fusionar-se amb l’infinit) pren volada i s’enlaira cap a l’atzur, guiat per la llum celestial. Al poema “Joventut” , el poeta vol fugir volant d’aquesta terra tan curta, de la grisor quotidiana que l’ofega, per entrar en les altes esferes de l’ideal. La poesia per a Costa i Llobera és un camí d’ascesi, un camí de perfecció espiritual que el portà a un desig de comunió amb la naturalesa, que veu com un reflex de la bellesa del Creador. En aquest sentit, Miquel Costa es manifesta com un hereu de la filosofia de Plató, que aspirava a realitzar-se plenament en el món de les idees, tot superant el món sensible de les coses. Aquest camí de clares ressonàncies ascètiques es plasma principalment en els poemes “Damunt l’altura” i “Marina” i es magnifica en el “Pi de Formentor” . Al poema “Damunt l’altura” , el poeta se situa al cim de la muntanya i, suspès entre el cel i la terra, sent l’harmonia d’un llenguatge mig comprès que només pot expressar amb la paraula poètica. Perquè la poesia és la verge dels càntics divins, la germana dels serafins, la veu inefable de Déu, que li parla a través de la naturalesa. Al poema “Marina” el poeta s’embarca tot sol a l’aventura dalt de la nau blanca de la seva ànima i s’endinsa per l’abisme blau vers l’infinit. El poeta mariner canta i rema sense pau cap a l’estelada que li parla de Déu. L’esperit sensible de Costa, enamorat de la Veritat Divina, encaminà la seva lluita vital a la consagració de la poesia com a ideal de vida superior. “El pi de Formentor” simbolitza aquest ideal de vida immaculada i essencialment espiritual que s’enfila per damunt les ones cap a la llum pura del cel. La imatge d’aquest pi, que no se sustenta de la matèria impura, sinó que viu de les amors del cel, expressa l’afany constant d’ascensió a què aspirava l’ànima del poeta. Aquest camí d’ascesi de Miquel Costa ens evoca aquell altre que proposava Charles Baudelaire al poema “Élévation” , segons el qual només pot arribar a la felicitat aquell mortal que, amb ala vigorosa, s’enlaira vers el camps serens de la claror: aquell que, amb pensaments semblants a les aloses, sap llançar-se a ple vol vers el cel del matí. Així, tant per a Miquel Costa com per a Charles Baudelaire, el poeta s’ha d’enlairar cap a la immensitat profunda i ha de saber interpretar el llenguatge de les flors i de les coses mudes. Aquest és el sentit de l’art i del pensament de Miquel Costa que creiem que sintetitza Un vol d’inefable poesia , perquè el nostre escriptor aspirava a ser un poeta sublim com el que suggereix Baudelaire a “L’Albatros” quan diu: ” Le Poète est semblable au prince des nuées /qui hante la tempête et se rit de l’archer; /exilé sur le sol au milieu des huées , / ses ailes de géant l’empêchent de marcher “. És a dir que Miquel Costa cercava “la forma grandiosa del sublim enyorat” que troba en aquestes riberes escarpades, com a obra de Déu i esculpides per la tempesta. A la nostra antologia hem intentat abastar la trajectòria artística i vital de Miquel Costa i Llobera. Primer hem resseguit les passes de l’infant poeta guiat per l’oncle matern Miquel Llobera, que li descobrí la poesia entre els paratges de Pollença i les riberes de Formentor. Hem seguit la seva petja com a estudiant de dret, per Barcelona i Madrid, i de teologia per Roma, on s’amara de classicisme. I l’hem acompanyat en la peregrinació que va fer durant la primavera del 1907 per les terres d’Orient. En arribar a l’ombra de la Seu de Mallorca, hem vist com la seva lira lentament emmudia per amarar-se de misticisme religiós fins que, en un rapte d’inspiració poètica, exhalà l’últim alè, com un perfum d’encens, i caigué fulminat damunt la trona del convent de les Tereses de Palma, mentre predicava el panegíric de Santa Teresa de Jesús. Ens hem passejat breument per la lírica de Miquel Costa. Hem seguit la seva estela artística i el seu pensament enlairat. Guiats per la seva mà, hem continuat, amb el cor encès, l’itinerari del poeta des de la seva joventut fins a la maduresa. Hem pujat pels cims verdosos de la Serra de Tramuntana, per les riberes i les cales arenoses de Formentor. Amb l’ànima encisada del poeta hem traspassat la boirada com l’au dels temporals. Hem contemplat extasiats la bellesa divina d’aquesta natura esplendorosa. Hem saludat Un claper de gegants , de bàrbara grandesa, fita despresa del vell món, on sembla que el temps s’ha aturat. Hem sentit la melodia trista que entona la Boja del Camp de Marina a “La cançó de Na Ruixa Mantells” . Ens hem remuntat a la Mallorca prehistòrica de la Tribu de l’Alzina, on Melesigeni, el jove Homer, deixà “l’eterna lira grega dels genis envejada” (símbol de la nostra tradició grecollatina) a l’interior de les Coves d’Artà. Hem escoltat els càntics inefables del poeta, enamorat de la llum pura, quan el sol declinava per la divina serenitat de Cala Gentil . Amb la seva nau arborada de joventut i glòria hem solcat la blavor safírica de la mar Mediterrània, bressol de la forma perfecta, on respira la musa d’Homer. Hem vist l’afany del nostre poeta per beure en la copa cisellada d’Horaci, per adaptar la dansa gentil de les seves estrofes a la nostra poesia. També hem recorregut algunes Visions de Palestina , fruit de la pelegrinació que Miquel Costa féu a Terra Santa. I ens hem deturat Al peu del Líban , on, amb el poeta, hem aspirat el perfum embriagador que desprenen els cedres immortals d’aquest paisatge esplèndid i majestuós, pedrera de Salomó i font d’inspiració de profetes. Hem passat per Llatzèria , on el poeta veu resplendir el prestigi del sagrat Orient enmig de la misèria. Hem copsat l’entusiasme del poeta sacerdot quan s’atansa com un pelegrí davant Jerusalem , embolcallada de llums i d’ombres, i ens mostra el mite de la Ciutat Santa amb la seva glòria i la seva dissort, el poble beneït per Déu i assotat per l’oprobi. En arribar a “La Vall de Josafat” el poeta ens corprèn quan descriu els paratges ombrívols que l’envolten i el silenci que hi regna omple el cor del caminant amb el compàs dels “Dies Irae” , que batega implacable tot recordant el dia del Final. Abans de pujar al navili, ancorat a Jafa, ciutat portuària de Judea, el poeta sacerdot s’acomiada d’aquestes muntanyes esmorteïdes de l’Orient amb l’estampa poètica Comiat sobre el mar de Jafa , on evoca el passatge bíblic de Jonàs que fou engolit per una balena mentre defugia Déu i, al cap de tres dies, fou vomitat viu en aquestes costes. Al marge d’aquestes Visions de Palestina , encara la veu encisada del poeta ens ha dut fins a Crepuscle a la vora del Nil , una composició esparsa de les últimes poesies i, amb la seva nau lírica, hem fet escala a l’antic Egipte, el país dels faraons, on el riu cabalós és la vida inesgotable que corre sempre, seguit seguit, i va des d’ocultes fonts vers l’infinit. Entre la melodia d’aquests versos sublims hem escoltat la lira de Miquel Costa, inspirada per la musa, que durant la joventut del poeta féu vibrar Un vol d’inefable poesia en la seva arpa d’or. Hem compartit, amb goig, el seu ideal de vida enlairada i el seu desig d’eternitat en cadascuna de les 46 composicions que hem escollit com a mostres representatives dels diferents llibres del gran líric de Mallorca com un tast, i només com un tast, del nèctar poètic que destil·la tot el ram de les seves poesies. Vet ací que, després de resseguir les passes del poeta, podem afirmar sense reserves que Miquel Costa, sacerdot i artista, va culminar, guiat per la llum de l’ideal, el seu romiatge poètic per aquestes riberes de la Mediterrània i va deixar gravada en lletres d’or el nom de la llengua catalana en el santuari de l’Art suprem.
Article sobre Miquel Costa i Llobera aparegut al diari “Avui” el 16/09/99, signat per Maria A. Perelló amb motiu de la publicació d’una antologia de poemes que porta per títol La Veu de l’Inefable. Antologia poètica.
Mossèn Miquel Costa i Llobera al poema La Vall (1873-1907) ens descriu el goig que la contemplació de la naturalesa provoca en la seva ànima. En aquest instant de sol·litud el poeta, assegut sota un xiprer, és corprès per una tendresa infinita. L’evocació dels records, que ara són la seva única companyia, li provoca un sentiment de tristesa romàntica. La fosca que envolta el paisatge de La Vall li evoca els misteris d’una vida que s’oculta rere el vel de la nit. Ara els elements d’aquest univers concret li desvelen l’inefable poesia, que descriu com la veu d’un “vagarós misteri” que “ungeix el pensament i l’extasia”. De la màgia de la natura brolla la inspiració poètica, que li mostra l’essència d’una vida enlairada. Una lectura més profunda ens descobreix que el nostre poeta aspira a assolir aquesta vida més alta que troba en la poesia a través de la contemplació del paisatge, tal com es desprèn del poema Damunt l’altura, en el qual considera la natura com el gran “poema del Creador”. Vet aquí com la poesia per a Costa i Llobera és l’harmonia d’un “llenguatge mig comprès”. Aquí el poeta revela el seu anhel de fondre’s en un bes delitós amb “l’essència beneïda” d’una vida superior “que acosta l’ànima a Déu”. I alhora invoca la Poesia, que defineix com una “verge dels cants divins”, “germana dels serafins”, perquè li reveli “l’hora sagrada” de la inspiració. Aquest és el sentit líric que el títol de la nova antologia poètica de Miquel Costa i Llobera, La veu de l’inefable, pretén reflectir. L’edició recull desset poemes de l’insigne autor de Pollença, a més de diferents fragments de la conferència “La forma poètica”, llegida el 1904 a l’Ateneu Barcelonès. El poemari s’inaugura amb una introducció que ressegueix la petja biogràfica i estètica del poeta i es tanca amb els comentaris a sis composicions líriques i una selecció bibliogràfica.
MÓN CLÀSSIC I BÍBLIC
Atès que els joves lectors d’avui es troben poc familiaritzats amb les múltiples referències del món clàssic i bíblic que manifesten alguns poemes d’Horacianes i de Visions de la Palestina, els editors hem elaborat unes notes il·lustratives a peu de pàgina per tal d’acostar els referents culturals al lector poc iniciat. En aquest sentit el llibre forma part d’una col.lecció amb pretensions didàctiques, per la qual cosa va destinada al gran públic i principalment als alumnes de secundària. Si el mateix Costa i Llobera el 1905 adreçà el seu missatge poètic a les noves generacions amb l’oda “Als joves”, avui, que la joventut camina desorientada sense conèixer les autèntiques arrels de la nostra cultura, consideram ben vigent el seu magisteri. El poema “Als joves” proposa un vertader programa d’actuació ètica i estètica, basat en un esperit de lluita encaminat a assolir un ideal, “unint el seny amb l’ímpetu”. Avui, que ens trobam davant una societat despersonalitzada i mancada de valors, que es deixa encisar per “les buidors lluentes” de cultures alienes i menysprea la pròpia, la paraula del poeta es manté viva quan proposa servar les tradicions culturals autòctones, perquè “…cada poble sols ateny son astre / seguint per la seva òrbita. El poeta reivindica l’assumpció de la identitat i exhorta els joves a seguir-la, “Siau qui sou”, però refusa aïllar-se “dins una llar històrica / sense horitzons”. Observem la dualitat del missatge poètic de Costa que, d’una banda, convida els joves a enriquir-se amb els tresors d’altres cultures, a volar “sobre les terres / enfora, amunt, com l’àguila”; però, d’altra banda, els indueix a respectar els seus orígens, aquesta simbiosi reforça la potència dels individus i dels pobles. Els desset poemes escollits són la tria d’algunes de les composicions més representatives dels diferents llibres de Costa i Llobera, els quals palesen la seva trajectòria estètica. Aquesta trajectòria arranca del Romanticisme francès i italià i manifesta la influència de Víctor Hugo, Lamartine i Manzoni. Es tracta d’un Romanticisme delicat, modulat per la serenitat clàssica, que inaugurà a Mallorca el poeta romàntic Josep Lluís Pons i Gallarza, del qual el nostre líric fou un deixeble destacat. Com a mostra d’aquest Romanticisme serè, en què el poeta projecta les seves emocions sobre la natura i expressa un sentiment del paisatge, circumscrit a la geografia de Pollença i transcendint a símbol de tota la Mediterrània, hem seleccionat set poemes del llibre Poesies (1885): “La vall”, “La font”, “A un claper de gegants”, “Damunt l’altura”, “El pi de Formentor”, “Defalliment i L’arpa”. I, d’altra banda, les composicions líriconarratives “Les dones d’aigua” i “La cançó de Na Ruixa Mantells”, triades del llibre Tradicions i fantasies (1903), són el paradigma del Romanticisme popular que aplega algunes llegendes tradicionals. En canvi, La deixa del geni grec, pel fet de ser una síntesi de la musa romàntica i la musa clàssica, anuncia una segona etapa de transició cap al Classicisme. Una etapa en què el poeta no solament pugna per definir-se entre el Romanticisme de caire històric, el que recrea tradicions populars i l’humanisme clàssic, sinó que es debat entre dues llengües, el català i el castellà. Tanmateix, Costa i Llobera es decanta per la bellesa del Classicisme mediterrani que es guia per l’equilibri i l’harmonia entre la forma i el contin gut de l’obra d’art. Un Classicisme que, insinuat ja a Líricas (1899), La deixa del geni grec (1902) i Cala Gentil (1903-1904), culmina el 1906 amb Horacianes i és reiterat el 1908 amb Visions de la Palestina. Així, Costa i Llobera es manifesta com un gran coneixedor de dues tradicions culturals, la grecollatina i l’hebraica, i, en aquest sentit, esdevé un gran innovador adesiara amb l’adaptació dels versos i de les estrofes de l’antiga lira clàssica a la musa catalana, adesiara amb la incorporació a la nostra poètica del versicle hebreu, basat en el paral·lelisme de conceptes. El nostre recorregut per l’itinerari estètic de Costa i Llobera es clou amb les composicions “A Horaci”, “Mediterrània”, “Als joves” i “L’hèroe”, del llibre Horacianes; “Jerusalem” i “Vall de Josafat”, de Visions de la Palestina.
RESSONÀNCIES ÈTIQUES
Costa i Llobera, esperit sensible i preocupat pel devenir del seu poble, exercí el seu magisteri entre les noves generacions de poetes de principis de segle. Ja el 1904 a La forma poètica inicià un discurs ple de ressonàncies ètiques, en què refermava –seguint les teories de Torras i Bages– la proposta estètica d’un art nacional català, basat en el retorn a les arrels clàssiques. Així, el mestre aconsellava als joves amb aquests mots: “Vosaltres, poe-tes novells, que en la pruïja de la joventut sentiu l’afany de rompre motllos gastats, en escoltar aquestes paraules d’un que no és jove, però que simpatitza encara amb el jovent, no hi sospiteu la mania senil de trobar el present pitjor que el d’abans. […] Introduï novetats en bona hora; no us posaré més limitació artística que la de respectar l’essència de les coses”. L’autor d ’Horacianes, que refusava les innov-cions indiscriminades i les deformacions decadentistes, es mostrà com un vertader mestre en la renovació poètica, amb la qual aconseguí enaltir la llengua literària i que la poesia catalana assolís el vol universal. El magisteri de Costa i Llobera, enarborat pels joves noucentistes, encara perdura avui per la seva eterna joventut.
http://www.intercom.es/folch/poesia/costaill.htm
Conté una selecció de 6 poesies de l’autor.
http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/miquelcostaillobera.html
Conté una bibliografia bàsica, informació sobres les obres de l’autor, bots, articles relacionats amb l’autor.
http://www.escriptors.com/autors/costam/index.html
Pàgina de l’AELC