Obra
El secret del cardenal
La pedra màgica
Article publicat al diari “Avui” el 17/03/05 per Xulio Ricardo Trigo
Fañanàs assaja el ‘thriller’ religiós
Les vel·leïtats del mercat literari han fet coincidir a les taules de les llibreries innombrables novel·les amb l’Església com a part fonamental de la trama. Tant és així que una mena de thriller religiós s’ha instaurat entre nosaltres i tot indica que trigarà molt a desaparèixer. Però aquesta és una circumstància ben aliena a la qualificació d’una novel·la com a entreteniment o com a obra d’art, dos valors que costa trobar fent-se mútua companyia. Pel que fa a casa nostra, s’ha de dir que sovinteja molt més el primer que el segon i que la literatura catalana no ha donat durant els últims anys novel·les com Persuasió, d’A.S. Byatt, la Trilogia de Marsella, de Jean-Claude Izzo, i Afinidad, de Sarah Waters. Tot plegat suposa un ús deficient de les grans possibilitats del gènere a l’hora d’analitzar els canvis socials del món contemporani. D’entre els escriptors catalans més actius dins d’aquest àmbit hi ha Miquel Fañanàs (Girona, 1948), un narrador que s’ha destacat sempre per la seva eficàcia i que ha assajat diverses vegades el gènere negre. Ara publica El secret del Cardenal, nova mostra a incloure en la tendència del thriller religiós, però amb característiques pròpies. L’argument situa el periodista Oriol Rovira al bell mig d’una història tan senzilla com inquietant: assassinat l’arquebisbe de Barcelona, tothom vol tirar-hi terra a sobre amb l’excepció de Rovira i un policia que Fañanàs fa servir com a interlocutor i contrapunt del personatge principal. La primera evidència de la novel·la és que l’autor s’ha documentat amb escreix sobre els temes descrits, però també que l’estudi de les circumstàncies històriques ofega la trama que proposa Fañanàs. La sensació que assalta el lector poc abans del final és la d’estar a punt de concloure una lectura que li ha donat molta informació i, alhora, només li ha presentat un desenvolupament molt dèbil de la trama: el periodista investiga una mica, té un parell de trobades amb personatges secundaris i la novel·la queda vista per a sentència. És una llàstima per diversos motius. El primer, l’esforç que ha fet l’autor per cabussar-se en un món difícil i claustrofòbic; el segon, la seva efectivitat en un gènere més difícil del que sembla, en el qual és capaç de trobar un to narratiu notable; i el tercer, el bon ofici per crear personatges creïbles amb els quals el lector s’identifica fàcilment.
HAURIA DE SER MÉS LLARGA
I és que, d’entrada, sobta molt que El secret del Cardenal no tingui cent pàgines més on Fañanàs pogués desenvolupar una mica més els personatges -per exemple, els dos enviats de la cúria són simples comparses- i la història de la investigació, ofegada en excés per les dades que situen les raons de l’assassinat. Tot plegat ens posa davant d’una novel·la descompensada que podia haver anat més enllà de molts grans èxits actuals del gènere. Hi ha boníssimes intencions en els plantejaments, però el lector, fent recompte de les sensacions positives, acaba pensant si no ha estat una exigència editorial -tots els editors diuen que les novel·les no han de tenir més de dues-centes pàgines i després les que tenen èxit en tenen cinc-centes- el problema que mutila els bons arguments de Fañanàs per aconseguir un text més complet. El secret del Cardenal podia haver estat una molt bona novel·la que les circumstàncies han deixat en una obra aceptable, amb grans daltabaixos, que no acaba d’explotar les seves virtuts. L’autor, però, narrador amb ofici, sabrà convertir aquests inconvenients en noves esperances per a la seva pròxima obra.