Biografia
J. V. Foix (Sarrià, 1893-1987). Provinent de família de pastissers, continuà el negoci familiar amb què el seu pare s’establí a Sarrià. Féu el batxillerat i començà estudis de Dret, carrera que mai no acabà. El1917 s’incorpora a “La Revista2 i l’any següent el trobem dirigint la revista “Trossos”. Col·laborà en diverses revistes, entre les quals destaquem “Terramar”, “Monitor”, “L’Amic de les Arts” i “Revista de Poesia”. Fou redactor de “Quaderns de Poesia”, director de “Revista de Catalunya” i de la plana literària diària de “La Publicitat”. El 1933 representà el PEN Club Català al Congrés de Dubrovnik (Croàcia). Després de la Guerra Civil col·laborà a “Ariel”, “Dau al Set”, “Poesia” i “Serra d’Or”. L’obra assagística de Foix comprèn Revolució catalanista (1934), en col·laboració amb Josep Carbonell, i els reculls d’articles Els lloms transparents (1969) i Mots i maons o A cascú el seu (1971), aquest darrer exclusivament sobre temes d’arquitectura, resten esparsos molts treballs publicats en diaris i revistes. És autor d’un dietari de memòries personals, una mostra del qual fou publicada amb el títol de Catalans de 1918 (1965). Estretament lligat al món de les arts plàstiques, presentà les primeres exposicions de Miró i Dalí i publicà, junt amb Joan Ponç, el volum La pell de la pell (1970). L’obra poètica de Foix comprèn, a banda de títols marginals com Còpia d’una lletra tramesa a Na Madrona Puignau, de Palau ça Verdera (1951), Allò que no diu “La Vanguardia” (1970) i Els amants (1973), sis volums de proses poètiques: Gertrudis (1977), Krtu (1931), Del “Diari 1918” (1956), L’estrella d’en Perris (1963), Darrer comunicat (1970) i Tocant a mà… (1972), que pertanyen a un cicle unitari, i sis llibres en vers: Sol, i de dol (1947), Les irreals omegues (1948), On he deixat les claus… (1953), Onze Nadals i un Cap d’Any (1960) i Desa aquests llibres al calaix d’abaix (1964) i, el 1985 publica el seu darrer llibre, Cròniques de l’ultrason. Ha rebut diversos premis, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1973; el 1984 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i el govern espanyol li atorgà el Premio de las Letras Españolas
“Avui recordava” dins Barcelona. 60 poemes des de la ciutat
Getrudis
KRTU
Article publicat al diari “Avui” el 05/12/02 per Carles Miralles
Setanta-cinc anys de Gertrudis
De fet, la prosa “Gertrudis” del llibre Gertrudis (1927) va sortir per primera vegada a la revista “Trossos” el juny del 1918. De manera que Gertrudis, la noia o la dona de qui parla Foix en aquest llibre, n’ha fet 84, d’anys. Setanta-cinc, pròpiament, en té la dona de la prosa “KRTU” del llibre KRTU (1932), perquè aquesta prosa va ser per primera vegada publicada a la revista “L’Amic de les Arts” l’agost del 1927.
KRTU és una mena d’anagrama catalèctic de Gertrudis, o una anamorfosi, per dir-ho com li plaïa a Dalí d’anomenar aquests jocs fònics: és a dir, el resultat d’escriure amb majúscules les mateixes consonants, amb ensordiment de la gutural, que té el nom de Gertrudis, i d’eliminar-ne les vocals.
Gertrudis és un llibre de proses breus, de la mena de les que solen ser considerades poètiques, dominat pel jo de qui escriu, que és el poeta, sovint en relació amb un tu, femení, que és Gertrudis. El que s’hi esdevé té lloc en un poble, possiblement el mateix que de vegades és anomenat vila, probablement Sarrià, i amb remissions a les comunicacions amb Barcelona i a una mar, un moll i unes platges, a més d’altres indrets concrets com ara Pedralbes, Sant Pere Màrtir i Molins de Rei. Amb el jo i el tu coexisteixen tot d’altres personatges: noms de noies, com ara Ofèlia, Virgínia, Laura i Julieta, que són noms d’heroïnes literàries, o bé noies que podrien semblar més reals, com la Pepa la lletera, al costat de personatges impossibles o sorprenents, com ara “l’home de la carota de gegant” i “el maniquí de la cotillaire” i el tan corpulent “director de la banda municipal”; i molts noms d’oficis, com ara la lletera mateixa, l’espardenyaire, el barber, en la no habitual companyia de monstres mitològics i de gent real, sobretot poetes com ara Folguera i López-Picó, però també pintors com Miró i arquitectes com Ràfols.
Aquests llocs i aquesta gent semblen configurar un àmbit compost, fet de realitat i de ficció, d’indrets i de figures constantment transfigurades, sovint en metamorfosi contínua; un àmbit en què es produeixen, per virtut de la llengua poètica que el crea, veïnatges de mots no previsibles, híbrids i paradoxes: tota llei d’engendres, des del punt de vista del que és real quotidià. Un món fantàstic, en diríem? Potser sí, però fet amb mots de cada dia, amb elements de la realitat més propera. En el desenvolupament d’uns fets ben normals i versemblants -per exemple, que un director d’orquestra vulgui silenci-, de cop s’hi esdevé un fet insòlit o que no és conseqüència de l’anterior -esperaríem que “els algutzirs”, llavors, mantinguessin la gent, els espectadors, en silenci, i, en canvi, “fan callar els ocells i tanquen les fonts”-. Una mena de lògica de l’absurd, més aviat en diríem. Més que d’un món fantàstic, es tractaria d’un àmbit regit per aquesta lògica.
Un espai, doncs, en què coexisteixen diferents espais, en què és dat de passar del que és real al que és imaginat, d’un poble tal com és a la significació de l’opressió o a l’arquitectura del laberint. I, amb aquest espai, un temps no com el nostre sinó reversible. Els fets hi són puntuals i sense les conseqüències sòlites: així, el jo mata Gertrudis i tornem a trobar-la després com si la mort no fos un fet definitiu, insuperable.
Gertrudis proposa a més una realitat fragmentada, mirall on el jo es clivella, es fa a trossos, es segmenta i es transforma. El jo i els altres personatges de l’acció. En els gèneres clàssics de l’acció, el relat i el drama, la identitat dels personatges és també un fet definitiu, insuperable, mentre que aquí l’alteritat forma part de la identitat; des del començament el lector ha de preveure que el truc, el salt mortal, l’engany als ulls, la fal·laç aparença, formen part de la realitat que el poeta ens presenta. Així, d’entrada, l’amant de Gertrudis, ella l’ha substituït pel tramoista -no per un tramoista: noteu l’anomalia d’introduir els personatges amb un article definit, com si ja sabéssim qui són, a qui s’està referint el poeta-, i Gertrudis mateixa s’ha guanyat la complicitat del perruquer -altra volta com si sabéssim de què va, la història- que ha aconseguit, diu el jo que ens parla, “desfigurar-me grotescament la faç”. Ningú no és qui és ni qui sembla ser. O, més ben dit, cadascú no és només cada u sinó també tots els altres uns que van apareixent en cadascú.
La realitat fragmentada és també composta, en el sentit que fragments de representacions de la realitat en formen part. Per exemple, d’un bell matí sembla formar part, en comptes d’un cel blau i radiant, un sostre, i, encara, un sostre baixíssim i amb “tants d’ocells morts” pintats, o bé “els guants enormes que calça el monstre misteriós que et persegueix cap al tard sota els plàtans de la Ribera” apareixen amb tota naturalitat surant “damunt la mar”: una mar que, perquè quedi clar que forma una unitat amb els guants, ens és presentada “sense ombra de vaixell ni de núvol”. Una realitat, també, feta de recursos escènics, teatrals i cinematogràfics, i fins i tot circenses: les ombres evoquen “paisatges bíblics”, hi ha personatges que assagen “una nova atracció de circ” darrere cortines que semblen telons o algun altre que aconsegueix emprovar “arrissades perruques subversives” en “la seva testa”, que sosté “decapitada a la mà”. Entre l’escena i el que anomenem realitat no hi ha separació. L’única unitat és la de la composició amb paraules d’un text en què el món real que és reflectit platònicament -o cinematogràficament- a la caverna i el reflex en si -la representació teatral, la pel·lícula, l’atracció de circ o el número d’il·lusionista- apareguin interpenetrats, integrats en una mateixa se-qüència. Tampoc no seguida, la seqüència -entre altres coses perquè, prescindint com ho fa del temps i de l’espai habitual, no pot ser narrativa , sinó presentada en fragments, en aspectes o figuracions que signifiquen que l’acció no hi és contada sinó evocada en moments àlgids, tallada i presentada com a peça única, tal com fa la poesia i no el relat o el drama.
Diu Foix mateix que “un crític il·lustre, per qui sento profunda afecció”, li va preguntar per què escrivia això. En general, el país, aleshores sortosament lliurat a la construcció d’una cultura -una cultura normal, que el reflectís i l’expliqués, fent-lo entrar en el concert de les cultures hegemòniques-, ni va saber què fer-ne, d’això, cara endins, ni va ser capaç d’exportar-ho. La cosa més esplèndida de Gertrudis és fins a quin punt mostra una llengua apta, rica i canviant de lèxic, flexible i eficaç de sintaxi, que representa un clàssic de l’avantguarda europea: és una obra original que, com KRTU -és millor llegir juntes totes dues obres-, aporta un ordre, un sentit artístic construït amb paraules que no estan només al servei del relat d’una acció sinó particularment treballades per constituir una unitat de la dispersió, per mostrar-ne la coherència a través no de l’ordre usual sinó d’un ordre que és inventat, poètic.
SENSE IRRADIACIÓ EXTERIOR
Home de prestigi tardà, escarnit per molts, en una literatura que es veu que valora sobretot les coses com són i les paraules com són usades -el format de l’article de diari més que el de la prosa poètica (i recordem que va subvertir, i amb quina genialitat, els gèneres periodístics del comunicat d’agència o la notícia de corresponsal)-, Foix no va arribar a tenir la suficient comprensió i acceptació dins del nostre àmbit lingüístic perquè en fos possible la irradiació exterior, la seva presència en les literatures europees. Malgrat que, en el moment de ser publicats, els seus textos ja podien ser identificats com a clàssics, foren rebuts com a arbitraris i inintel·ligibles. Només quan després de la guerra va començar a publicar llibres de poesia en vers, i el crític il·lustre va dedicar-li l’atenció -això sí, ponderada i intel·ligent- que calia, de mica en mica, a partir dels anys 50, es va anar consolidant l’opinió que, tot i que no s’entenia, era un gran poeta, i el seu talent començà a ser reconegut a Espanya, gràcies a articles apareguts a Ínsula (Paulina Crusat, 1955) i a “Destino” (Antoni Vilanova, 1956; Enric Badosa, 1957). Des de la primera a l’última antologia de Badosa (1963 i 1988), Foix ha tingut excepcionals traductors a l’espanyol, entre els quals J.R. Masoliver (1986), J. Ferran (1987 i 1988) i J.A. Goytisolo (1986). No va ser però fins al 1986, quan la seva obra ja havia estat llegida com calia entre nosaltres (fites en l’explicació de Foix són els treballs de Romeu, Ferrater i Gimferrer, entre d’altres), que culminà un procés de divulgació i irradiació de l’obra de Foix que, de fet, havia començat el 1973, quan les revistes esclataren en homenatges, li arribaren premis i distincions acadèmiques. Tot perquè havia fet 80 anys. En la dècada dels 60, d’altra banda, havien dedicat treballs importants a Foix estudiosos estrangers com ara Giuseppe Sansone i Arthur Terry. Tot estava preparat per al tardà, però justificat i sòlid, Homage to J.V. Foix, que fou el primer número, el 1986, de la “Catalan Review”. David Rosenthal, que ja havia traduït poemes de Foix en una antologia general (1979), va dedicar-li ara una antologia específica (1988) i el número de la Catalan Review era ple d’excel·lents traduccions també de Patricia Boehne i L.J. Rodriguez. Alhora, l’any 1986 va començar a produir-se, espontàniament però significativa, una relativa explosió de Gertrudis i de KRTU. En el número de la “Catalan Review” ja hi havia un article ben orientat i il·luminador de C. Brian Morris sobre Gertrudis, a més d’unes molt destacables traduccions de KRTU, per P. Boehne. Dos anys després sortia a Frankfurt la traducció de KRTU und andere Prosadichtungen, per Eberhard Geisler, i l’any anterior, el 1987, havia estat publicada a París una traducció francesa de tots dos llibres, Gertrudis, suivi de KRTU, a càrrec d’Anna Domènech i Philippe Lacoue-Labarthe, amb un pròleg de Sala Sanahuja. L’any 1986 ja havia sortit una altra traducció francesa, antològica de vers i prosa, obra de Montserrat Prudon i Pierre Lartigue.
Aquest mes d’octubre ha estat a Barcelona Philippe Lacoue-Labarthe, que és un notable filòsof i escriptor, professor de la Universitat d’Estrasburg. Hi ha vingut convidat per l’Aula Carles Riba de la Universitat de Barcelona, on va dissertar el dijous 24 sobre la recepció de la Poètica d’Aristòtil a l’Idealisme alemany. L’endemà, dia 25, va llegir, per als Amics de J.V. Foix -oportunament avisats pels organitzadors de l’Aula Riba de la seva presència a Barcelona-, a casa de Jordi Madern, alguns dels poemes en prosa de la seva traducció, acompanyat per Anna Domènech, que havia estat la seva intèrpret per a la traducció i que allí llegia abans l’original català. Lacoue-Labarthe és també poeta, d’una embranzida entre el poema en vers i el poema en prosa, molt preocupat pel dir, per com els mots prenen partit i la relació que mantenen amb les coses, una problemàtica evocada des del títol del seu llibre Phrase, que és més fàcil d’entendre a partir del sentit del verb grec phrasai; un llibre interessant, que revela el filòsof que hi ha en el poeta.
De fet, els textos mostren la qualitat que tenen també i finalment per la manera com suporten la prova de la traducció. En general, els textos en vers de Foix tenen en contra això mateix, que són en vers i tenen rima -i, a més de les aparents, tantes d’internes-. Les bones traduccions tenen dues característiques: la fidelitat i un ritme que, sense haver de coincidir accentualment amb l’original, no n’alteri sinó que en potencïi l’efecte. Les traduccions dels textos poètics en prosa poden resultar excel·lents, si tenen aquestes característiques. I la de Philippe Lacoue-Labarthe les té, tal com va quedar clar en el curs de la seva lectura i en el debat subsegüent, animat també per la presència del més extens dels traductors de Foix a altres llengües, Enric Badosa. D’altra banda, hi havia, en el cas d’aquesta traducció, l’al·licient de veure -i de sentir- operant en la recepció de Foix la llengua d’Apollinaire, Eluard, Breton. La poesia en prosa de Foix no solament s’adapta amb naturalitat a la tradició d’aquesta llengua sinó que hi contribueix, en el sentit que hi aporta un ritme compost, de recursos de l’avantguarda i solidesa de la prosa medieval catalana, nou en la literatura francesa. Quant a la dicció, Gimferrer ha lloat la manera com Foix llegia els seus versos. Sense contradir -perquè, per exemple, feia molt bé les pauses, que entenc que són essencials-, sóc de l’opinió que el seu estil de llegir els seus poemes era declamatori. Servia per a revelar, a nivell fònic i de sentit, correspondències dins de cada poema. Crec que els poemes en prosa agraeixen un dir molt objectiu, una mica opac i no pas martellejat rítmicament. Vaig sentir aquesta manera de dir en la lectura que va fer Lacoue-Labarthe de les seves traduccions de Foix, divendres passat; i hi vaig sentir, enriquida poèticament, la llengua francesa.
No només que els seus escriptors siguin traduïts sinó que les traduccions a altres llengües que en resultin puguin resultar en definitiva importants per a la literatura d’acollida, això és un bon senyal de la vitalitat d’una cultura. En donem gràcies a Foix, en ocasió d’haver estat llegit en francès per Philippe Lacoue-Labarthe, l’any que el llibre Gertrudis complia feliçment els seus primers 75 anys.
Article publicat al diari “Avui” el 12/09/02 per Manuel Guerrero
Actualitat de J.V. Foix
El sistema literari és una construcció complexa que viu tant de l’actualitat com del pòsit de la tradició. La tradició literària comprèn, alhora, el conjunt de les múltiples tradicions que abasten obres, autors, de les innombrables literatures orals i escrites que existeixen o han existit al món, i tot el conjunt d’obres de referència, enciclopèdies, diccionaris, històries, antologies, estudis que han fixat i que, en tot moment, cartografien el mapa en moviment constant de la literatura mundial. En aquest sentit, la literatura catalana ocupa un reduït espai en la literatura universal. En l’era de la informació cal dir que és en funció de la mateixa actitud envers la pròpia tradició i respecte a l’actualitat que s’escriurà el futur de la literatura catalana. Només l’ambició individual i col·lectiva, intel·lectual i literària, però també editorial i política, pot fer possible l’ampliació del camp de batalla de la literatura catalana en el camp immens de la literatura universal.
La batalla de la literatura catalana, i cal parlar de batalla quan les regles del mercat són les del capitalisme triomfant, cada vegada més salvatge en el món editorial, és una batalla de quantitat, però, sobretot, per damunt de tot, de qualitat literària. Fins i tot en el cas que el català redueixi el nombre d’obres editades i de lectors, la literatura catalana subsistirà exclusivament en l’àmbit internacional per la seva qualitat i pel seu prestigi, no pas per la quantitat de llibres que s’editin en català…
¿Com augmentar el prestigi dels nostres autors? Sens dubte amb una política poderosa, intel·ligent i decidida de suport als creadors actuals, al meu entendre excessivament limitada en el present, que passa per un conjunt d’actuacions múltiples i complementàries de propaganda i de promoció cultural. Les campanyes de potenciació de la lectura, la creació d’una moderna i completa xarxa de biblioteques, la col·laboració amb les editorials que faci possible l’existència de col·leccions de referència dedicades als clàssics antics i moderns, i, alhora, la publicació d’edicions crítiques i rigoroses, la creació d’ajuts i de beques ben dotades per estimular la creació, l’intercanvi i l’estudi de la nostra literatura, i el foment de les traduccions dels nostres autors a les llengües més importants, i en bones editorials, són algunes de les actuacions que cal emprendre i que només en part, i massa tímidament, existeixen en l’actualitat.
Deixant de banda les polèmiques recents entorn de la poesia de Carner i Ferrater, més aviat estèrils pel que fa al futur de la nostra literatura, m’agradaria de centrar-me en el cas de J.V. Foix i constatar el seu prestigi en ara. Sens dubte, les edicions de la seva obra, la seva traducció a d’altres llengües, les biografies i els estudis que se li dediquen, juntament amb l’esforç de les diferents institucions, públiques i privades, que estan dedicades a la promoció de la seva obra i de la literatura catalana en general, són la base sobre la qual poder veure objectivament al llarg del temps com un autor minoritari arriba a ser majoritari; també, per estudiar i conèixer com pot arribar a assolir un veritable prestigi internacional un autor local amb visió universal.
Actualment es poden trobar dues edicions exigents de l’obra poètica de J.V. Foix -una altra cosa és l’obra periodística, en curs d’edició-. Una és l’edició de l’Obra poètica, apareguda als Quaderns Crema, a cura de Jaume Vallcorba, iniciada el 1983, amb la publicació dels volums Gertrudis i KRTU. L’edició de l’Obra poètica comprèn tretze volums de llibres individuals i un darrer volum, el catorzè, miscel·lani, titulat Poemes esparsos, estampat el 1997. La segona és l’edició més recent del primer volum de les Obres completes de J.V. Foix, publicat a la col·lecció Clàssics Catalans, el 2000, per Edicions 62 i la Diputació de Barcelona, amb el títol Obra poètica en vers i en prosa. Es tracta de l’edició de tota la poesia coneguda de Foix, amb text establert d’acord amb la Fundació J.V. Foix, amb notes explicatives i complementàries de Jordi Cornudella. Al marge de les virtuts de cada edició, el que és important per al lector i per a l’estudiós és que pot disposar de tota la poesia d’un dels grans autors de la literatura catalana del segle XX i de tots els temps, en diversos formats i en edicions diferents. Malauradament, no podem dir el mateix, per exemple, de Carner…
Si l’enyorat David H. Rosenthal no hagués fet una esplèndida traducció a l’anglès de la poesia de Foix, amb el títol When I sleep, then I see clearly – Selected poems of J.V. Foix, publicada a Nova York, per Persea Books, el 1988, amb una bella coberta de Frederic Amat, ben segur que Harold Bloom no haguera inclòs el poeta de Sarrià al seu polèmic i famós volum The Western Canon (1994), traduït al català -ràpidament, però amb masses errors- per Columna com a El cànon occidental (1995). El mateix hem de dir, per exemple, de Joan Perucho. El seu llibre Les històries naturals es va traduir a l’anglès amb el títol Natural history i va ser publicat a Nova York per Afred A. Knopf, un dels editors més prestigiosos del món, el 1988. Si no fos per aquesta traducció a l’anglès difícilment Bloom hauria tingut accés al plaer de la literatura de Perucho…
En definitiva, les traduccions esdevenen la porta que obre la literatura catalana al gran mercat de la literatura universal. No hi ha dubte que avui dia la llengua més influent del planeta és l’anglès, però cal pensar que el castellà és una altra de les llengües més parlades al món. Darrerament han aparegut dues versions de la poesia de J.V. Foix al castellà. La traducció de Martí Soler Vinyes, publicada a Mèxic, de Les irreals omegues: Las irreales omegas (Tlalpan: Libros del Umbral, 2000); i el volum de versions d’Enric Badosa: Antología de J.V. Foix (Barcelona: El Bardo, Los Libros de la Frontera, 2001), que comentem en els articles adjunts.
Pel que fa als estudis sobre el poeta, cal remarcar la publicació de la biografia en castellà J.V. Foix, per Jaume Vallcorba, publicada enguany en la col·lecció Vidas Literarias d’Ediciones Omega, que mereix una ressenya a part. Finalment, quant a l’actualitat del poeta de Sarrià, cal destacar la publicació de dos llibres singulars amb material del fons sonor de la Fundació J.V. Foix. Es tracta dels volums En el dia més clar de l’any (Barcelona: Edicions 62, 2000) i Els veïns del meu carrer (Barcelona: Edicions 62, 2002), dos llibres amb un disc compacte que recullen, el primer, poemesd’Onze Nadals i un Cap d’Any escrits i recitats per Foix, i el segon, proses pertanyents al mític Diari 1918. Els enregistraments no són de gran qualitat però el plaer indescriptible de sentir els poemes recitats pel mateix autor i de poder-los llegir en una bella edició bilingüe, que augmenta el possible nombre de lectors, no té preu. Seguint el vell ritual del poeta, la Fundació J.V. Foix i Edicions 62 ens ofereixen, doncs, abans del Nadal, el testimoni únic de la veu del poeta recitant els seus textos.
Pierre Bourdieu al seu llibre Les règles de l’art. Genèse et structure du champ littéraire (París: Seuil, 1992) [Las reglas del arte (Barcelona: Anagrama, 1995)], tot citant Saint-Amant, celebrava aquells estudis que ens permeten “alliberar del santuari de la història i de l’academicisme textos i autors convertits en fetitxe per posar-los de nou en llibertat”. Vet aquí el que desitgem de l’actualitat de J.V. Foix, vet aquí la llibertat que ens ofereix la gran literatura.
J.V. Foix per Jaume Vallcorba
No és gaire habitual que una col·lecció en espanyol de divulgació de la literatura hispànica inclogui força autors catalans en el seu catàleg. Cal agrair a les Ediciones Omega i a Núria Amat, directora de la col·lecció Vidas Literarias, l’esforç que fan per donar a conèixer alguns dels autors centrals de la literatura catalana moderna al públic hispànic. Tal com es pot llegir a la contracoberta de cada volum de la col·lecció: “En ‘Vidas Literarias’ los más prestigiosos autores contemporáneos escriben la biografia de los clásicos de las letras hispánicas. Cada libro ofrece al lector la vida y obra del escritor narrado en un estilo creativo, personal y literario. […] Cada ejemplar incluye una selección de textos de la obra del clásico hecha por el propio autor”. Al costat del volum dedicat a J.V. Foix, escrit per Jaume Vallcorba, cal remarcar la publicació de la biografia dedicada a Gabriel Ferrater obra de M. Ángeles Cabré, no gaire afortunada, per cert, o el llibre sobre Jacint Verdaguer, tot just acabat d’aparèixer, escrit per Miquel de Palol. Properament han d’aparèixer els volums dedicats a Mercè Rodoreda, per Mercè Ibarz; Carles Riba, per Pere Gimferrer; Josep Pla, per Arcadi Espada; Joan Maragall, per Sam Abrams; i Josep Carner, per Francesc Parcerisas. És evident que es tracta d’un dels esforços editorials i intel·lectuals més importants dels darrers temps per divulgar amb obres originals la literatura catalana als lectors castellans. Tan de bo l’empresa fos comercialment reeixida i la col·lecció s’ampliés a d’altres autors cabdals, medievals o contemporanis, com ara Ramon Llull, Ausiàs March, Salvador Espriu i Joan Vinyoli, que, ben segur, ajudarien a anar ampliant la visió del conjunt de la literatura catalana.
Pel que fa a la literatura espanyola o iberoamericana, ja han sortit diversos volums ben interessants com, per exemple, els dedicats a Julio Cortázar, per Cristina Peri Rossi, José Lezama Lima, per Ana Nuño, i Alejandra Pizarnik, per César Aira. Cada volum singular presenta un tractament diferent i una extensió variable segons la llargada de l’assaig introductori i la quantitat de material seleccionat de cada autor. D’altra banda, cal dir que el text introductori ofereix, segons cada autor, variacions notables i estratègies narratives diverses. Per exemple, Cristina Peri Rossi narra la seva relació humana i literària amb Cortázar a partir d’una experiència amorosa real, mentre que Ana Nuño crea un diàleg imaginari amb Severo Sarduy per tal d’aproximar-se a la figura i l’obra sinuosa de Lezama Lima.
Donades les característiques de la col·lecció Vidas Literarias, Jaume Vallcorba ha escrit una biografia de J.V. Foix (1893- 1987) que ocupa, aproximadament, les 120 primeres pàgines del llibre i que es complementa amb una selecció de textos del poeta de Sarrià, en versió castellana i en versió original, que omple la resta del volum que arriba a les 300 pàgines. És mèrit de Vallcorba d’haver participat en la difícil tasca d’editar i de donar a conèixer Foix i, sobretot, d’haver contribuït, d’una manera important, al prestigi de l’obra del poeta. A més de l’edició, en catorze llibres, de l’obra poètica de Foix, iniciada el 1983, Vallcorba ha publicat a la seva editorial, Quaderns Crema, l’Àlbum Foix (1990), a cura de J. de Déu Domènec i V. Panyella, la Correspondència Foix-Obiols (1994), a cura d’Agnès i Anna M. Ponsati, i estudis sobre Foix per G. Ferrater, C. Miralles i J. Romeu.
Per al lector castellà, la biografia de J.V. Foix per Jaume Vallcorba, juntament amb l’àmplia selecció de textos del poeta, constitueix, sens dubte, una excel·lent introducció a la vida i l’obra de l’autor de Sol, i de dol. Per al lector català que conegui les obres de referència sobre el poeta, aquest nou llibre aportarà menys novetats. Vallcorba va tractar amb assiduïtat Foix, durant els seus últims cinc anys de vida, des del 1982, quan inicia la nova edició de la seva obra poètica i recupera els llibres Gertrudis i KRTU, fins a la mort del poeta de Sarrià, el 1987. A més va tenir el rar privilegi d’assistir, juntament amb Gimferrer, i d’altres persones properes, quan Foix ja estava cec, a l’escriptura oral de L’estació, veritable testament poètic de l’autor, i un dels cims de la literatura catalana de tots els temps. Fins i tot, després, va arribar a poder editar el poema en prosa, el 1985, juntament amb les Cròniques de l’ultrason, en la seva primera edició en llibre. És per això que el retrat humà que ofereix de Foix és realment ajustat al personatge que molts encara han tingut l’ocasió de conèixer i de tractar pel carrer o a les conegudes pastisseries de Sarrià. Vallcorba, amb un criteri que destaca més el poeta que l’intel·lectual, sintetitza els aspectes biogràfics de Foix i se centra en divulgar especialment la seva obra lírica, passant més ràpidament per la seva obra periodística. Pel que fa a la reflexió sobre les teories literàries del poeta, Vallcorba recupera les seves interessants tesis ja exposades a l’assaigNoucentisme, mediterraneisme i classicisme: apunts per a la història d’una estètica (1994), que permeten vincular Foix amb les idees polítiques i estètiques de Maurras. Es tracta d’un filó per aprofundir i estudiar, de caràcter europeu, poc conegut però ben estimulant, que també es pot aplicar a figures emblemàtiques com ara Apollinaire, Eliot i Pound, que Vallcorba, amb l’audàcia intel·lectual que el caracteritza, podria desenvolupar en propers assaigs.
El llibre, que es llegeix d’una tirada, inclou algunes anècdotes divertides i, sobretot, té la voluntat manifesta d’expressar l’excel·lència i la singularitat de l’obra estudiada dins de la literatura catalana i en el conjunt de la literatura universal. Potser el lector passarà més ràpid les pàgines en les quals Vallcorba es deté en detalls filològics sobre l’edició dels poemes, que difícilment poden interessar més enllà d’un reduït nombre d’erudits. Sorprèn que Vallcorba, rigorós com és, no esmenti, ni en la bibliografia, la primera biografia en castellà escrita sobre Foix per Jaume Ferran, i publicada a Júcar el 1987, o els estudis biogràfics i literaris de Manent, Domènech, Panyella, Carbonell, i d’altres, que han contribuït a aprofundir en la vida i l’obra del poeta.
Pel que fa a la tria dels textos literaris, cal dir que Vallcorba ha fet una bona selecció centrada, sobretot, en els sonets de Sol, i de dol. Tal vegada haguera estat interessant, per donar una idea més completa de la complexitat i de la riquesa de l’obra de Foix, de reproduir alguns dels articles crítics del poeta sobre l’avantguarda i alguns testimonis de la seva amistat important amb personatges fonamentals com són Miró o Dalí. Quant a les traduccions, cal destacar que Vallcorba ha triat les millors versions castellanes disponibles, obra d’autors diferents com ara J.R. Masoliver, E. Badosa, M. Longares, J. Ferran i J.A. Goytisolo.
En definitiva, es tracta d’un bon llibre sobre Foix que hauria de possibilitar un major coneixement del poeta no solament a la Península Ibèrica sinó també a l’Amèrica que parla espanyol i a les universitats que compten amb un departament de literatura hispànica.
Enric Badosa, antòleg i traductor de Foix
Enrique Badosa, o Enric Badosa, sens dubte, és la persona que ha dedicat més esforços i més anys a traduir l’obra de Foix al castellà. Val a dir que, malgrat la imatge àmpliament divulgada de Foix com a poeta hermètic o obscur, el poeta de Sarrià ha tingut, sobretot a partir dels anys 80, una important fortuna en les lletres espanyoles. I, això, al meu entendre, es deu al fet que el poeta mai no transigí a rebaixar la qualitat de la seva literatura, cosa que, amb els anys, acabà sent la millor garantia per al seu prestigi. El nom de Foix podia anar aparellat a la dificultat o a l’estranyesa, però mai a la mediocritat, a la superficialitat o a la comercialitat. El fet és que va ser Enrique Badosa el primer a publicar un llibre de traduccions en castellà dedicat a J.V. Foix a la col·lecció Adonais, de les Ediciones Rialp, el 1963. És a partir d’aquesta primera incursió que, al llarg dels anys, Badosa va anar augmentant la seva antologia en successives edicions. El 1969, apareix com a primera edició bilingüe, revisada i augmentada, el volum Antología de J.V. Foix, a la col·lecció Selecciones de Poesía Española que dirigia el mateix Badosa, a Plaza & Janés. Una segona edició, i encara una tercera edició augmentada, van estampar-se a Plaza & Janés, el 1975 i el 1988. Ara, doncs, Los Libros de la Frontera, finalment, recuperen i augmenten aquella edició en un bell volum de 450 pàgines, que inclou un llarg estudi introductori a la poesia de Foix, que Badosa ha anat ampliant i revisant al llarg de les diferents edicions que ha vist el llibre.
Badosa, reconegut poeta en castellà, va ser un habitual de les tertúlies dominicals de Foix de manera que totes les seves versions eren metòdicament comentades i discutides amb l’autor de Sol, i de dol. Moltes vegades, era el mateix Foix qui demanava a Badosa de traduir un poema en funció de propostes de revistes o d’iniciatives diverses. No podem extreure d’aquest fet la idea que Badosa fos el traductor al castellà de Foix, perquè foren molts altres els autors que també donaren a conèixer el poeta en espanyol, com ara Jaume Ferran, José Agustín Goytisolo, Joan Ramon Masoliver i Manuel Longares, entre els més importants, però sí que és indiscutible que Badosa ha estat qui d’una manera més constant i sistemàtica ho ha fet.
L’extensa tria de Badosa inclou el sonet que obre el llibre KRTU; trenta vuit sonets de Sol, i de dol; sis poemes de Les irreals omegues; sis més del llibre On he deixat les claus; vint-i-sis proses de Diari 1918; deu de L’estrella d’en Perris; tres poemes de Desa aquests llibres al calaix de baix; un nombre significatiu de proses d’Allò que no diu ‘La Vanguardia’, Darrer comunicat, Tocant a mà i Cròniques de l’ultrason; la Lletra a En Joan Salvat Papasseit; els poemes memorables Tota amor és latent en l’altra amor, Tots hi serem al Port amb la Desconeguda, i, encara, un poema presentat com a inèdit: la prosa La porta, estreta, era pintada de verd…, que, a hores d’ara, ja ha deixat de ser inèdit… Com es pot comprovar, Badosa a penes valora els dos primers llibres de Foix, més propers a l’estètica de l’avantguarda, però mostra, en canvi, un interès important per les proses poètiques posteriors, que ocupen un important espai del volum. Ara bé, el que més interessa a Badosa és el poeta religiós i metafísic, el poeta dels sonets de Sol, i de dol. “Para mi -escriu Badosa al pròleg-, J.V. Foix es uno de los poetas que con mayor sinceridad y con mayor acierto han expresado la religación. Una religación vivida con dramatismo, desde el conocimiento de la pequeñez y de la grandeza del hombre. Creo que los poemas religiosos de J.V. Foix son la cumbre de su quehacer lírico”.
Certament, traduir Foix no és una empresa fàcil, ben al contrari, és una operació complexa i difícil. Cal un veritable poeta que pugui recrear en la llengua escollida la matèria verbal, el ritme i la rima, i, també, la riquesa lèxica, semàntica, difícilment traduïbles, que constitueixen l’art inimitable de Foix. Un exemple concret ens pot permetre de constatar el que diem. Badosa, per exemple, pel que fa als sonets de Sol, i de dol, respecta la mètrica, emprant l’hendecasíl·lab o l’alexandrí castellà per traduir el decasíl·lab català, però, en canvi, no segueix l’estructura de les rimes en les versions. Vegem un dels sonets més coneguts de Sol, i de dol. L’últim tercet del cinquè poema de Sol, i de dol que comença: “Bru i descofat, i descalç, d’aventura”, fa així: “I m’ho pregunt encara en mil requestes: / Les ficcions -i jo en visc!-, ¿fan esclava / La ment, o són els seus camins celestes?”. Badosa, ho tradueix de la següent manera: “Y me pregunto aún si las ficciones / -¡ de las cuales yo vivo!- esclavizan la mente / o acaso son su celestial camino”. Mentre la versió de Longares, respectant metre i rima, fa: “Mil veces considero estas propuestas: / Las ficciones que vivo, ¿hacen esclava / a mi mente o más bien son sus respuestas?”. El “celestial camino” de Badosa té, evidentment, una lectura religiosa ben diferent que l’original foixià: “camins celestes”. Però és que a la versió de Longares, constrenyida pel metre i la rima, desapareix totalment aquesta imatge. Per tant, és clar que la traducció comporta sacrificis i renúncies, paranys formals i ideològics, subtils però importants, que cal conèixer, estudiar i traspassar.
Hi ha alguns errors, en l’edició que comentem, fàcilment esmenables, tipogràfics i d’altra mena, sobretot en la versió catalana dels poemes, que, en una propera edició, s’haurien de corregir. Cal agrair a Badosa, ben segur, la seva dedicació per donar a conèixer al lector espanyol no solament a Foix, sinó també a d’altres autors com Espriu i Palau i Fabre. Tot esforç, exigent i rigorós, per traduir la poesia catalana al castellà, i a les altres grans llengües majoritàries de la cultura occidental, com l’anglès, el francès, l’alemany, l’italià i el portuguès, per no parlar de l’àrab i del xinès, no solament és important sinó que és ben necessari per ajudar a situar els nostres autors dins de la literatura universal.
Article publicat a “El País” el 18/07/02 per Jordi Busquets
Foix
No és gens infreqüent, aquí i arreu, l’existència d’autors més coneguts pel seu nom -o fins i tot per la seva biografia, certa o llegendària- que no pas pels seus llibres. Si això passa amb prosistes com Pla i Monzó, escriptor àmpliament reconeguts i amb vende simportants, ¿què no hauria de passar amb autors com JV Foix, “poeta excèntric, estrafolari i incomprensible” i que a sobre “no té, en sentit estricte bografia”?. Donc això: que passen els anys i el nom de Foix és més conegut per les dues pastisseries que tenia a Sarrià, a les quals mai no va dedicar més que un parell d’hores al dia, que per la seva obra poètica o per la seva tasca d’agitador i divulgador cultural, activitats a les qual es va abocar de valent i en què va excel·lir amb resultats molt més valuosos que els seus pastissos, d’altíssima qualitat, com és sabut -això sí- de gairebé tothom.
De tot plegat en parla en un llibre recent -J.V. Foix-, Jaume Vallcorba, profund coneixedor de la vida i principalment de l’obra d’aquest “gran poeta europeu”. Un coneixement que li ve d’una relació personal i professional un dia de 1976 quan va aturar-lo al mig del carrer per preguntar-li si es deixaria retratar pel fotògraf Humberto Rivas i que va fe-se amical, intensa, quan el mateix Foix va proposar-li que edités el qua ha esdevingut la versió definitiva seva obra. Vallcorba escriu de la vida famiuliar i domèstica del poeta -fins amb confidències de la seva minyona, Gaudiosa González-, però dedica el gruix del llibre a l’anàlisi de l’obra i d’aquells espais, lectures i relacions que la van fer possible. Llegint Vallcorba, queda clar que Foix no li escau el qualificatiu de surrealista i que en el seu cas, el feixisme “va ser circumstancial, de molt curta durada i de projecció probablement nul·la”. Llegint Vallcorba, Foix es fa més comprensible, com el lector podrà comprovar a l’acurada selecció de textos que tanca el llibre.
Article publicat a “La Vanguardia” el 03/05/02 per Jaume Vallcorba.
El catalanismo facista de J.V. Foix
Recuerdo que, cuando estaba redactando mi tesis doctoral sobre Junoy, el nombre de Charles Maurras se me aparecía cada vez con más asiduidad en el entorno de mi estudio y, al ser para mí entonces un desconocido, se me hacía imposible entender su papel, al no alcanzar entonces a calibrarlo, ni como difusor de una estética ni tampoco como político. No había leído entonces el texto de Folguera, y una tarde en que hablaba con Foix en su casa sobre Junoy, que había sido amigo de juventud de Foix y del que buscaba datos para mi tesis, le pregunté si sabía quién había sido el Charles Maurras que se me aparecía con tan-ta frecuencia. Se levantó en silencio del sillón blanco en el que siempre se sentaba; separó la cortinilla de tela gruesa y de color rojo sanguina que se encontraba detrás de él y me mostró un ámbito de su biblioteca personal, acaso el que más había contribuido a su formación. Allí estaban, al lado de buena parte de los poetas medievales, provenzales, catalanes e italianos, las obras del político de Martigues encuadernadas en piel. Le pregunté: “Así, pues, ¿es usted maurrasiano?” Y me respondió: “Lo fui, en efecto. Aun-que no siempre. Más tarde me hice fascista”. El fascismo foixiano fue más bien circunstancial, brevísimo en el tiempo (empezó alrededor de 1920, precisamente cuando la influencia maurrasiana se hacía sentir con más intensidad en Europa) y de proyección probablemente nula. Secundó a su amigo Josep Carbonell en la idea de propagar este ideario a través de una publicación política. En este empeño, en el que Carbonell fue siempre protagonista, el amigo contó, sin embargo, con la participación activa de Foix, tanto en su diseño formal como en su organización por secciones. La revista se proponía una revolución fascista de tono iberista, y en ella Carbonell y Foix fueron sus protagonistas absolutos. Una revista partidista A partir de 1921 apareció “Monitor. Gaceta nacional de política, arte y literatura”, y las propuestas políticas de los dos amigos tomaron forma de libro bajo el título de La revolució catalanista, de 1934, firmado conjuntamente por los dos redactores. Foix quiso más adelante dejar esta obra en el más completo olvido. Años más tarde, hablando una tarde con él, me manifestó un profundo disgusto por el libro, conminándome a olvidarlo y a no hacerlo aparecer más en nuestras conversaciones. De lo que Foix se proponía en una revista como “Monitor”, “dogmática y antiliberal” -uso expresiones del poeta-, y de las dimensiones de su catalanismo de corte fascista, se hace ilustrativo reproducir lo que escribía a su amigo Obiols entonces en Roma: “Mi interés y toda mi actividad va orientada a que ‘Monitor’ sea partidista. Puede que solamente salga un número, pero puedes estar seguro de que, sin ofender para nada, dará el tono. En política planteará positivamente el problema nacionalista catalán. Pedirá que, alejándonos de nacionalismos y sentimentalismos vagos e imprecisos, se diga a base de estadísticas y documentos con qué medios cuenta Cataluña para poder vivir como Estado independiente. Parangonará Cataluña con Bélgica, Holanda y Dinamarca, geográfica y económicamente. Pedirá si es posible que Cataluña deba poner toda su intensidad patriótica para llegar a ser una Suiza sin piel ni sustancia, etcétera, todo esto para sacar unas consecuencias -provi-sionales- en las cuales se dirá si un imperio ibérico no sería para la nación catalana una garantía de independencia superior a la que le puede venir de una pseudoindependencia ‘absoluta’ controlada por Francia por ejemplo… El caso trágico del catalanismo nacionalista es precisamente que, hoy en día, toda la férvida hueste de los separatistas revolucionarios está compuesta por gentes que en el orden religioso son por ventura espiritistas y en el orden social son anarquistas, siendo su afán separatista consecuencia de su temperamento anárquico. A medida que me voy depurando del todo de mi sentimentalidad, me voy dando cuenta de que las secesiones territoriales son desviaciones románticas del patriotismo y producto de una morbosidad colectiva. Será cierto seguramente que una nacionalidad sana da un imperio, y que las pequeñas repúblicas -sobre todo en esta edad socialista- son aspectos insanos de los nacionalismos desviados. “Hoy día, por ejemplo, te encuentras con Bélgica -que tiene rey y un imperio colonial- pero que por boca de algún político tiene interés en que se sepa que la protección que le ha dado Inglaterra durante esta guerra (la de 1914-1918) ha sido la que se da al sereno del barrio que te vigila la hacienda. Bélgica no piensa salir nunca más en defensa de Inglaterra ya que ‘no quiere ser una colonia suya’. Esto de ser colonia de Inglaterra es precisamente lo que pasa con Portugal, nación que -según me decía hace pocos días la mujer de Reparaç- no puede encontrar su salud más que contribuyendo a robustecer España mediante la construcción de un imperio peninsular. La sociedad de naciones en la península ibérica quizás sea la única solución para mantener los pueblos de esta unidad geográfica en una libertad defendida conjuntamente -no por sentimiento, sino por interés positivo.” El texto se explica por sí solo: el propósito de Foix se hace diáfano, y dibuja y perfila los límites de un imperio ibérico en el que Cataluña debería implicarse sin reservas. Sea como fuere, éste fue un periodo breve del que Foix se sintió después alejado y extranjero, hasta el punto de querer olvidar del todo los artículos en los que debatió con Josep Pla sobre el fascismo en 1922 y, más detalladamente, en 1924, al pedir que fueran dejados de lado en la recopilación de sus artículos periodísticos que preparó Manuel Carbonell ya casi al final de su carrera literaria. En el primero, Foix recriminaba a Pla el ser un esteta de alta decadencia por su desprecio del fascismo, y en los de 1924 defendía ante Pla las bases del fascismo partiendo de la afirmación siguiente: “Que me sea permitido confesar previamente mi devoción por la ideología que motivó la fase fascista del movimiento nacionalista italiano”. No creo, pues, como afirma Gabriel Ferrater, que estos artículos fueran impuestos al poeta por el director del periódico ante las protestas del consulado italiano a raíz del artículo del escritor ampurdanés que el periódico había publicado denunciando el asesinato de Giacomo Matteotti. Sea como fuere, en 1933 ya manifestó con toda claridad su poca simpatía por el fascismo en la reseña que dio a “La Publicitat” del libro del católico alemán Otto Neumann, cuando afirmaba que “el fascismo está hecho de cobardía”, y basta además leer los artículos que, poco tiempo después, publicó en el mismo periódico (recogidos hoy en Els lloms transparents) para darse cuenta de su poco retórica defensa de la primacía absoluta del hombre ante la “negación del individuo por los fascistas nacionales y los proletarios de Estado”, y del horror por todos los totalitarismos y las dictaduras de cualquier género. La influencia estética La influencia de Maurras en el terreno estético fue, sin embargo, mucho más determinante y duradera (y me gustaría saber si el pseudónimo “Focius”, que el poeta adoptó durante muchos años al firmar algunos de sus textos periodísticos, además de ser un diminutivo de su apellido, no recordaba que Maurras se llamaba Focius de segundo nombre de pila). No se trató, por descontado, de ninguna política monárquica al estilo de la propugnada por el provenzal, sino de una estética y una actitud que recogía de Maurras el respeto y afecto por la tradición propia y su presencia vivificadora. Más aún: la conexión que se propuso por la escuela románica con el mundo medieval era, por decirlo así, la única posible para un poeta catalán nacido a las letras con el cambio de siglo y alejado, por temperamento y vocación, de la estética romántica. Sin tener fuera de su vista ni menospreciar tampoco las posibilidades que la lengua popular le brindaba -es más: estoy seguro de que el cancionero Vega-Aguiló fue para él de una utilidad extrema, y no solamente como acerbo lingüístico: la Tuies, la Gertrudis de su primer libro fue bautizada así probablemente por uno de los personajes que lo pueblan-, lo que Foix se proponía era componer una literatura culta, enraizada en un linaje del que se sabía parte y perfectamente acorde con el nuevo siglo. Su poesía quiso ser forma literaria de la tierra en la que nacía, continuación de su espíritu y objetivación lírica de su modo de ser. Pero, en todo caso, alejada de las aproximaciones estrictamente sentimentales. Cuando en enero de 1921 aparece “Monitor”, la revista política que impulsó con Josep Carbonell en Sitges, detalló los cuatro tipos de literato que, a su parecer, contribuían a perturbar la integración espiritual de Cataluña en la actividad espiritual europea. El cuarto, después del que ha renunciado a su raza, aquel vanguardista cosmopolita sin conexión con el espíritu de su tierra y del floralista localista, era el demagogo. En este punto afirmaba que “la demagogia literaria propagadora de todos los romanticismos y sentimentalismos vulgares, se opone a la elevación estilística de la lengua e impide su eclosión culta”.
http://partal.com/aelc/autors/foixjv/index.html
Pertany a la web de l’AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d’AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Traduccions. E mail.
http://www.geocities.com/perpinya/tx-foix.html
Petita introducció que conté biografia i obra de JV Foix. Un text teòric sobre la seva obra i de Còpia d’una lletra a Na Madrona Puignau, de Palau-saverdera dins “Obres poètiques”, Ed. Nauta, 1965.
http://www.intercom.es/folch/poesia/foix.htm
Nota biogràfica, quinze poemes de l’autor i la possibilitat de veure’ls traduïts a l’anglès.
http://www.uoc.es/jocs/1/literatura/literatura.html
Pàgina web de la revista electrònica ‘Journal of Catalan Studies’ Revista Internacional de Catalanística, publicació acadèmica dedicada a la llengua i literatura catalanes. Article sobre la poètica de JV Foix a cura de J. Pérez i Montaner.
http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/jvfoix.html
Conté una bibliografia bàsica, informació sobre les obres dels autors, bots, articles relacionats amb l’autor