Biografia
Josep Maria Fonalleras i Codony (Girona 1959) Narrador. Estudià filologia catalana a la Universitat de Girona. Ha escrit teatre, novel·la i narracions i també fa crítica literària. Hom el considera un dels escriptors joves de més talent de la literatura catalana. De la seva obra narrativa cal destacar El doctor Livingstone, suposo (1985), El rei del mambo (1985), premi Just M. Casero, 1983, Botxenski i companyia (1988) i Avaria (1990). En general, es tracta d’una narrativa d’una gran precisió estilística i amarada d’un profund sentit de l’humor.
Botxenski i companyia
El rei del mambo
Avaria
La millor guerra del món
Entrevista publicada al diari “Avui” el 22/02/06 per Francesc Bombí-Vilaseca
Josep Maria Fonalleras (Girona, 1959) es va donar a conèixer com a escriptor el 1983, quan va guanyar el Premi Just M. Casero amb el llibre de relats El rei del mambo. Després va escriure altres llibres de relats, com ara Botxenski i companyia (1988) i Avaria (1990), fins que el 2003 va reunir tota la seva narrativa curta a Llarga vista. Com a novel·lista, es va estrenar el 1990 amb El secret de l’arxiu, llibre en col·laboració amb Miquel Fañanàs, però no va ser fins al 1998, amb La millor guerra del món (Premi Ciutat de Palma), que va escriure la seva primera novel·la en solitari per a adults, seguida el 2001 per August & Gustau. També ha conreat la literatura infantil i juvenil, amb llibres com ara La senyoreta Dàrlings (1992), El mag de frac (1996), Gertrudis i els dies (2003) i quatre llibres que va publicar l’any passat: Demà anirem al camp, Joan!; La foto d’en Marçal; El diari de la Laia i La final d’en Gorka. També ha publicat dos llibres que recullen alguns dels nombrosos articles que ha publicat. El gruix de la seva producció literària l’ha publicat Empúries, tret de la infantil i juvenil, que l’ha publicada Cruïlla. Amb Sis homes torna a la narrativa breu, que, segons la crítica, és on excel·leix. Segons el crític Joan Josep Isern, la seva és “una veu subjugadora capaç de parlar-nos de coses terribles i de coses sublims sense la més mínima vacil·lació. La veu d’un home que sap que l’està esperant la mort perquè és ell qui ha decidit el dia i l’hora de la cita”. En cinc relats un home es troba amb cinc altres homes entestats a donar-li arguments per escriure i que Fonalleras transforma en un text coherent en què es reflecteixen les seves obsessions literàries.
A Sis homes hi ha un narrador que dialoga amb altres cinc homes…
No és tant algú que espera una resposta clara d’un altre sinó que la resposta mateixa crea una altra pregunta al mateix temps. Crec que vaig trobar el perquè del llibre, el fil que perseguia, la idea d’una certa unitat formal, quan vaig veure que havia de ser aquest diàleg, que em permetia tenir un espai en present, amb una conversa, i alhora la possibilitat que la conversa anés endarrere i fos una reconstrucció d’un cert passat, i que el narrador també se n’anés i pogués parlar en tercera persona d’aquest espai tancat que seria l’entrevista o diàleg… Trobar aquesta fórmula de diàleg dinàmic, que no és formal, va ser la solució del llibre.
¿Quan va trobar aquest sisè home ja havia escrit algun relat o va ser al principi?
El càlcul és sobretot formal. Quan trobo que la manera d’explicar aquestes històries és a partir del diàleg és quan surten totes les altres. Estan escrites consecutivament, una darrere l’altra, i a la primera història ja vaig haver de trobar des d’on s’explica la història, que és el més difícil. Si en una habitació hi ha molts objectes tot depèn de quina òptica agafis per destacar més un objecte que un altre… Amb el diàleg pot haver-hi una confrontació d’idees, d’experiències i alhora et permet que un s’ho miri tot de fora, i quan tens això, la resta ja va sortint, són històries que ja puc tenir travades però que agafen sentit quan sé que les puc explicar d’aquesta manera.
¿No li ha estat molt fàcil, posar un narrador que és algú a qui li expliquen arguments per què els escrigui?
Al llibre també hi ha una certa angoixa o preocupació personal com a escriptor. Ara no farem teoria literària, ja se sap que aquest sisè personatge que és el narrador no és el mateix que l’escriptor però sí que reprodueix els mateixos dubtes que tinc davant la història: què és més important, explicar històries o com s’expliquen? ¿Cal fer allò que deia Ken Follet, que explicava que ha d’haver-hi 52 punts de tensió perquè la gent estigui pendent i sàpiga què passarà després?, ¿o cal explicar-ne les justes amb les paraules adequades i no allunyar-te del que és transcendent en la creació literària, que és la forma, la construcció de la frase i a partir d’aquí del sentit? No m’interessa entrar en una història en evolució que va endavant, sinó que gairebé el que vull és que hi hagi una mena de concentració, d’instant fotogràfic o pictòric que jo pugui contemplar d’una sola vegada i amb una sola llambregada. No sé si és fàcil, però és el que en aquests moments tinc necessitat d’exposar. Són uns dubtes propis de l’escriptor i que podrien haver desembocat en un assaig o dietari o reflexió, però vaig pensar que seria un bon argument parlar de si ha d’haver-hi arguments o no.
¿Es troba sovint, com el narrador, amb persones que li expliquen històries perquè les escrigui?
Sí, però és curiós que això m’ha passat més després de publicar el llibre. El narrador busca arguments i al final del llibre en troba uns quants… Aquesta confrontació hi és contínuament. És el mateix diàleg entre els personatges preguntant-se si una narració és possible o és millor limitar-ho en un terreny més poètic, de devoció per les paraules, i al final es desenvolupen uns arguments, però per mandra o pel dubte personal, o metafísic, no les tiraré endavant, però podrien ser històries que servirien per ser argument. És interessant comparar Sis homes amb Els detalls del món, de Biel Mesquida. Aquell es pot definir com un catàleg d’arguments en què predomina una forma amb gairebé vuitanta relats molt comprimits sense límits concrets, mentre que en aquest l’argument és la recerca d’arguments, amb pocs relats però més llargs, tot i que no gaire…
La llengua de Mesquida a més és més extremada i la de vostè més seca, un treball formal gairebé oposat però igual d’intens.
Ell sempre em critica que faig poc gruix, li agradarien cent pàgines més… Partim de conceptes diferents, perquè realment la seva llengua és volgudament molt més connotada, més marcada, i la meva també ho és en un altre sentit, intento despullar-la al màxim o de dir exactament les paraules, però en canvi coincidim en una cosa, i n’hem parlat: tenim devoció per la forma. Alguna crítica ha dit: “Fonalleras s’està buscant”, en el sentit que aquesta devoció per la forma segurament portada a l’extrem no porta enlloc.
Què estàs explicant, exactament? Aquesta generació de sentit que és la forma també pot ser una mena de vis sens fi o de peix que es mossega la cua…
Recordo que fa anys Julià Guillamon, criticant un altre llibre meu, deia que el llibre era un artefacte perfecte però no construeix res. Hi vas reflexionant i penses: tot i mantenir aquesta pretensió de fer alguna cosa que sigui perfecta, també ha de transmetre algun tipus de reflexió, d’emoció, d’impacte per al lector. Fa uns dies hi havia un article de Lobo Antunes parlant de Joan Marsé i hi deia que la literatura era un assumpte pugilístic, els bons llibres t’han de fer caure per terra. Algunes de les crítiques de Sis homes parlaven d’un cert canvi en aquest sentit, deien que toco temes que importen a la gent. És clar que quan escric no penso a tocar temes que impactin, però són el mateix conjunt d’experiències, lectures, que s’ajunten i en aquell moment fa que aquell artefacte, aquella bomba, acabi explotant i acabi afectant el lector. No sé si has de transmetre coneixements, tot i que crec que no, en tot cas compartir experiències, o provocar. El que has de pretendre és canviar-li la vida al lector, i això no vol dir que si parles de suïcidi s’hagi de suïcidar, sinó que després d’haver llegit el teu llibre vegi la vida d’una manera diferent. Ara bé, hi ha d’altres autors que no posen tant d’èmfasi que tot això s’aconsegueixi només a base de llenguatge, de paraules. Sis homes està fora del temps… Tinc una obsessió inassolible tècnicament, de provocar al lector la sensació que tot allò que està llegint consecutivament se li farà una imatge fotogràfica o instantània, com la que tens tu mirant un quadre, i en aquest sentit m’agrada que Jordi Cornudella em digués que la meva manera d’enfrontar-me a la literatura era més de poeta que de narrador, una lluita contra el temps. Aquestes solucions formals acaben sent més transcendents per a l’escriptor que la història en si però alhora em semblava interessant fer explícits aquests dubtes. Intento no fer sentències, i això no vol dir que renegui de les històries, perquè en definitiva són històries.
Què li ha interessat dels personatges que tornen de l’extrem de Sis homes?
No era una idea prèvia ni una visió final, i de fet no són tan extrems com en altres llibres, un atac de cor és relativament normal, per exemple, i algun és molt viscut. La importància no és tant el límit com el fet d’haver tornat del límit, i el fet de tornar implica explicar-ho, que és el que acaba sent més necessari. Fins i tot el final, que és un home que mor, podríem pensar que no ha tornat, però ha tornat gràcies a la literatura. També hi podria haver la lectura que tot el llibre fos una història explicada per aquest últim, amb la qual cosa seria un llibre cíclic… són interpretacions molt plaents, però tampoc hi penses mentre escrius… cada lector tanca el cercle i acaba creant el seu llibre. També fa aparèixer la poesia, tot i que molt narrativa… La poesia ja hi era. M’havia interessat molt el tema dels estilistes i a partir d’aquí vaig fer una primera provatura, tot i que no sóc poeta. D’altra banda, però, em reconec molt més com a lector de poesia que no pas de narrativa. La llengua l’he apresa de la poesia, almenys en català. Vaig dubtar molt si el poema era necessari, però vaig creure que ajuda a explicar la sensació d’inutilitat de l’esforç del personatge.
Article publicat a “El Periódico” el 30/05/02 per Estanislau Vidal-Folch
Bonhomia que no s’estova
El títol Llarga vista, que recull tots els contes, revisats, de Josep Maria Fonalleras (Girona, 1959), té a veure amb la mirada de l’autor sobre el món literari que ha anat construint durant 20 anys d’escriptura. Aquesta mirada des de la distància que el situa entre els autors que fan un ús inicial de la ironia on la decepció no és un aprenentatge, ni un camí, ni la conclusió d’un periple. La descreença és un punt de partida, un lloc des d’on es mira, que pot explicar el seu estil net i polit, elaborat com un joc verbal i un refugi davant els fets quotidians. La part forta del volum la formen íntegrament els reculls que va publicar els anys 1988 i 1990 en dos llibres amb el nom Botxenski i companyia i Avaria. També hi ha contes anteriors i altres de més recents i inèdits. El segon gruix dels contes, però, està format sobretot pels treballs que l’autor va publicar l’any 1991 al diari “Avui” i que l’estiu del 2000 va escriure per a Catalunya Ràdio. Són relats molt curts, aquests, d’un parell de folis, però que són autènticament Fonalleras: demanen al lector, com la resta, que acabi d’incorporar allò que el text no diu, però que igualment hi és. Tenim a l’abast, doncs, no un catàleg de possibilitats , sinó un cens de les realitzacions de la seva narrativa curta que permet fer un balanç d’una trajectòria, tot i que els treballs recents no són els contes, sinó les dues novel.les, també curtes, La millor guerra del món i August & Gustau, que es caracteritzen per una tensió dramàtica i una gravetat sostinguda de les atmosferes més intensa que als contes. El sol fet de disposar d’una edició ben feta ja és una bona notícia: hi ha un guany qualitatitu clar entre l’edició dels dos reculls de finals dels anys 80 en l’edició original i poder-los llegir ara tal com se’ns presenten. I els contes mantenen el seu encís. Jugant amb la banalitat de les coses de cada dia, des dels gestos més simples fins a les rutines més repetitives (on delimita una mena de camp de joc de la vida), amb una sentimentalitat molt Salinger i una desconstrucció o trossejament molt Gombrowicz, els personatges burgesos (l’individu i la família fent a cops un tot) de les seves petites històries donen voltes circularment a les seves circumstàncies, amb una melanconia que no és obsessiva ni patològica “pel plaer dels dies que han fugit”, incloent-hi la tendresa per la infància perduda. Ara la mort, després l’amor, més enllà la davallada vital o la ruïna física i material són temes tractats amb humor, amb estirabots que no fan sagnar (sovint el màxim de mala bava el concentra a “aquest coi de…” ), amb una bonhomia que no s’estova. Si Fonalleras no ha tingut més èxit de públic és perquè no és un escriptor d’esdeveniments, a causa del seu minimalisme. Uns quants dels seus contes bé s’haurien de llegir.
Article publicat al diari “Avui” el 13/03/03 per Joan Josep Isern
Exquisida carta de vins
Una de les grans notícies literàries de cara al Sant Jordi vinent és, sens dubte, l’aparició de Llarga vista , el volum que aplega una àmplia selecció de la narrativa breu escrita per Josep Maria Fonalleras (Girona, 1959) entre el 1982 i el 2002. Magníficament produït per Empúries, la seva editorial de gairebé sempre, i amb una preciosa il·lustració a la coberta que reprodueix els aparadors d’un celler londinenc ple de vins de bona anyada -una precisa metàfora del que el lector trobarà a dintre del llibre. Les dues primeres seccions de Llarga vista es corresponen exactament amb els contes dels reculls Botxenski i companyia (1988) i Avaria (1990). Això sí, amb algun petit canvi d’ordre i una pentinada general pel que fa a puntuació i adjectivació.
PROCEDÈNCIA DISPERSA
En els apartats següents hi trobem un parell de contes procedents del llibre anterior – El rei del mambo (1985)- i altres que han anat veient la llum de manera esparsa en volums col·lectius com ara Mixtures (1984) , El Número (1988) , La profecia (1988) , Tapís (1990) i un llarg etcètera més que arriba fins a l’estiu passat i que ja no detallaré per no allargar excessivament la referència. Un altre bloc de textos que formen Llarga vista el constitueix la secció denominada Novel·les de butxaca , que aplega, per una banda, uns quants relats curts apareguts en la secció del mateix nom que el diari AVUI va publicar entre novembre del 1990 i febrer del 1992 i, per l’altra, uns quants textos més escrits per ser llegits en el programa Catalunya matí , de Catalunya Ràdio, durant l’estiu del 2000. Com es pot veure, doncs, en les més de tres-centes pàgines de Llarga vista entrem en contacte amb un material que fins ara o estava dispers o bé era de molt difícil recuperació i que el lector té novament al seu abast per poder gaudir-ne a plena satisfacció. No és aquesta, creguin-me, una frase tòpica. Ja ho he dit just en obrir aquest comentari: la recuperació d’aquest grapat de contes de Josep Maria Fonalleras és una magnífica notícia ja que ens permet recuperar una bona part de l’obra narrativa breu d’un autor de molta categoria. I la prova la tenim davant dels nostres ulls: malgrat els 20 anys transcorreguts des del seu debut, els textos de l’autor gironí mantenen la força, l’interès i la qualitat que des del començament la crítica li va lloar de manera unànime. Actuals com el primer dia i més moderns que mai.
MÓN SENSE CATACLISMES
Llegir Llarga vista , doncs, és recuperar el món aparentment senzill, sense grans cataclismes, per on circulen els personatges de Josep Maria Fonalleras; és adonar-se de la presència gairebé constant d’un finíssim sentit de l’humor molt britànic (una altra referència capturada perfectament en la il·lustració de la coberta) que el lector agraeix; és gaudir amb allò tan difícil de dominar per un escriptor que és l ‘estil ; és deixar-se emportar per una llengua que, francament, no sé si dóna gaire joc a les hipotaxis o no però que explica, exposa, dibuixa i situa amb els elements justos i sense impostar la veu. Per als qui s’apropen per primera vegada a l’obra de Fonalleras aquesta Llarga vista és la millor manera de conèixer un creador de molta envergadura. I per als qui l’hem anat seguint des de bon començament, per als qui col·leccionem carpetes amb retalls dels nombrosos articles que Josep Maria Fonalleras ha anat publicant de manera esparsa a molts llocs, és tornar a descobrir -amb una nova capa de vernís, en molts casos- contes gairebé perfectes com ara “Termodinàmica”, “Els Cardozo aprenen a ballar” i “El racó d’en Ben” , que no rellegíem des de fa una bona pila d’anys.
SECTA NOMBROSA
Llegeixin Llarga vista . I recomanin-lo a les bones amistats. Estic segur que no trigaran gaire a afegir-se a la colla de seguidors de l’autor gironí. Una secta cada vegada més nombrosa els membres de la qual ens caracteritzem perquè així que tenim una oportunitat el renyem i li diem que estem molt enfadats per la seva gasiveria a l’hora de publicar obra nova. M’apresso a dir que és la seva opció i que en té tot el dret, de dosificar-se o de prioritzar altres plataformes d’expressió com ara l’articulisme i les col·laboracions radiofòniques abans que la literatura més diguem-ne convencional. Però, envoltats com estem per tanta mediocritat, es noten a faltar molt els autors que, com ell, tenen coses a dir i talent per explicar-les.
Article aparegut al diari “Avui” el 29/03/01 a cura de Joan Josep Isern
Puzle
Hi ha un museu. I en aquest museu hi ha una sala ocupada per un sol quadre. És El taller d’Apel·les, una tela de Willem van Haecht del 1630. Representa el taller d’un pintor grec, protegit d’Alexandre el Gran. El terra i les parets del taller són plens d’altres pintures que el quadre també reprodueix. Moltes són d’escenes bíbliques, també n’hi ha de mitològiques. El rostre d’Alexandre, que mira com Apel·les treballa en l’esbós d’un rostre de dona, és el de Rubens, el mestre de van Haecht. També té una retirada a Kirk Douglas. El taller que pinta Willem van Haecht no és més que la reproducció del taller de Rubens, gran col·leccionista d’art en la seva època.
SALA AMB VIGILANT
En la sala on s’exhibeix el quadre hi ha un vigilant. Un home gris, sense atributs. La seva veu ens anirà explicant tot el que li passa. Està enamorat d’Irene Oyarze, una ballarina que es burla de la devoció que sent per ella. Potser és per això que el vigilant ha decidit planificar la seva pròpia mort. Se suïcidarà, sí, però a la seva manera. Amb tot un ritual previ. Per això compra a la botiga del museu un puzle de mil peces que reprodueix el quadre que vigila des de fa més de 20 anys. Quan tindrà col·locades totes les peces -calcula que el tindrà ocupat cosa d’un mes- morirà. Ho sap amb tota certesa perquè així ho ha pactat amb August i Gustau, una parella de pinxos de via estreta que ha contractat: l’endemà d’acabar el puzle aniran tots tres a un descampat i un instant abans de rebre els trets de pistola convinguts el vigilant els revelarà el número secret de la seva tarjeta de crèdit. El 1630. Precisament l’any que va ser pintat El taller d’Apel·les. També hi ha una dona en coma irreversible i embarassada de pocs mesos que és mantinguda artificialment en vida pels metges per tal de salvar la criatura que porta dintre seu. I un munt de referències a la Bíblia i a la mitologia. I una reflexió sobre el determinisme i la irreversibilitat del fet de viure.
Resumim, doncs: per una banda tenim un puzle que reprodueix un quadre que reprodueix altres quadres i tenim un pintor amb el rostre d’un emperador que, alhora, és molt similar al d’un actor de cinema. Tenim també una dona tècnicament viva, un fill seu que encara no ha nascut tècnicament no-viu, doncs- i un home que, tot i ser viu en aparença, ha fixat la data en què deixarà de viure. Un home tècnicament mort, com si diguéssim.
COM UN PUZLE
Amb tots aquests elements argumentals -que en mans poc destres podrien confegir una amanida de difícil digestió- Josep Maria Fonalleras ha construït, al meu parer, un dels llibres més intel·ligents i suggestius que un autor català posarà al nostre abast aquest Sant Jordi.
Però, de fet, hi ha molt més, en aquest August & Gustau. Hi ha, per exemple, una estructura perfectament travada on cap detall està de més. Calculada al mil·límetre amb 38 capítols d’extensió quasi idèntica. Una estructura volgudament constrictiva que lluny de limitar dóna ales a l’argument i que remet a la imatge d’un puzle en el qual cada peça (cada capítol) té un significat doble: el seu valor per ell mateix i el que atorga al conjunt del relat. Encara que l’autor ens els presenti en un ordre diferent al de la lògica successió dels esdeveniments. Igual igual que en el puzles.
LA VEU DEL NARRADOR
Com a complement tenim un altre element clau: la veu del narrador. Una veu subjugadora capaç de parlar-nos de coses terribles i de coses sublims sense la més mínima vacil·lació. La veu d’un home que sap que l’està esperant la mort perquè és ell qui ha decidit el dia i l’hora de la cita. I tot aquest festival de frigideses Josep Maria Fonalleras l’apuntala amb una llengua d’altíssima volada, plena d’imatges que esclaten com espurnes en el moment menys pensat: a cavall d’un verb perfectament triat o d’un adjectiu posat just allà on calia. Una llengua amb precisió al servei d’una veu narrativa que sap callar en l’instant adequat perquè la imaginació del lector hi faci la seva contribució.
Un llibre ple de miralls interiors, d’imatges que van i que retornen. Ric en els detalls i on cap mot no és sobrer. Un llibre per llegir moltes vegades i en cada lectura descobrir-hi matisos nous. Recomanable per a tothom però sobretot ideal per a aquells lectors entestats a investigar els secrets de la cuina de l’escriptura.