Biografia
Manuel Forcano (Barcelona, 1968) és Doctor en Filologia Semítica (estudis d’hebreu a la Universitat de Barcelona, així com a Israel: al Kibuts Ha’Oguen, a la Universitat de Haifa i a la Universitat Hebrea de Jerusalem). Ha completat els seus estudis d’àrab a Síria (Universitat de Damasc) i a Egipte (International Language Institut d’El Caire). Treballa com a professor d’Hebreu i d’Arameu a la Universitat de Barcelona des de 1996, i ensenya Història del Pròxim Orient Antic a la Fundació Arqueològica Clos (Museu Egipci de Barcelona). També ha treballat com a professor d’Hebreu a l’Associació de Relacions Culturals Catalunya-Israel (1992-1998) i a la Universitat de Girona (1995), i durant 1995-1996 fou el traductor oficial del Consolat d’Israel a Barcelona. És un dels membres de l’equip de catalogadors del Projecte Manumed de la Unió Europea per a la catalogació de les biblioteques de manuscrits àrabs i siríacs dels països de la riba sud de la Mediterrània, amb missions actives a Alep i Damasc (Síria). Es dedica també a la traducció de lírics hebreus al català com Pinkhas Sadé (El déu abandona David, Barcelona 2002), Roni Someck (Amb dits que han arrencat males herbes, en premsa), i Iehuda Amikhai, de qui ha publicat poemes esparsos (a la Revista de Poesia Reduccions 1998), així com dues antologies: Queda’t amb mi, Barcelona 1995, i Clavats a la carn del món, Barcelona 2001, Premi Serra d’Or de traducció 2002 i Premi Cavall Verd de Traducció 2002 atorgat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Per iniciativa de la Institució de les Lletres Catalanes i amb col.laboració amb d’altres arabistes catalans, ha traduït una mostra de l’obra del poeta marroquí Mohammed Bennís, així com de la poetessa saharaui Aziza Yahdih (en premsa). Ha traduït de l’anglès les proses d’E.M. Forster de Pharos and Pharillon: An evocation of Alexandria (Barcelona 2002), i de la seva pròpia producció poètica destaquen D’un record a l’altre (Premi Amadeu Oller 1992), Les mans descalces (Premi J.Mª López Picó 1992, Barcelona 1993), De nit (Premi Viola d’Or i d’Argent dels Jocs Florals de Barcelona de 1995, publicat a Palma el 1999), Corint (Premi Jocs Florals de Barcelona 2000, Barcelona 2000), i Com un persa (València 2001, Premi Internacional Tívoli Europa Giovanni 2002). Actualment prepara amb Margarita Castells la traducció de l’àrab al català dels Viatges d’Ibn Battuta.
“Barcelona” dins Barcelona. 60 poemes des de la ciutat
Article publicat al diari “Avui” per Susanna Rafart el 04/04/04
Hores d’un viatge
El poeta emprèn el viatge de la memòria per la credulitat en la narració anunciada Manuel Forcano ha anat creant, llibre rere llibre, amb un llenguatge propi, una poesia de la celebració. Des de l’arqueologia de l’esperit, el lector pot accedir a la reconstrucció de la passió que roman segles enllà de les ruïnes que el poeta contempla. El viatge és un viatge de constatació: la recerca de la història del desig que els llibres només han descrit com a moments de poder, de brillantor d’un període, d’esplendor cultural. Amb la seva mirada, explica com cada època, cada generació, cada home ha modelat les seves formes de plaer. Allò que, finalment, atorga bellesa a la condició humana és la constància amb què busquem i destruïm aquest bé. El to amb què aquesta veritat s’explica prové d’una coneixença natural d’un món per a nosaltres exòtic que s’incorpora al nostre llegat gràcies a la seva poètica: l’orient antic i modern, i l’abast d’una geografia evocadora i rica en percepcions. El poeta tradueix llenguatges, tradueix imatges, tradueix sensualitats. N’és un bellíssim exemple el poema que dóna títol al llibre, El tren de Bagdad. Un viatge obscur en metro -argument de llarga vitalitat en la poesia de Forcano- desperta el record d’un viatge que constitueix un mapa dels sentits. L’objecte del poema, el tren, es converteix en metàfora del decantar-se entre el passat i el present: a la visita arqueològica s’hi oposen els moments plaents en què un gust, una aroma, un tacte sorprenen el viatger. El treball de Forcano representa també una nova lectura dels models. El cas exemplar de Vinyoli, que el poeta no abandona mai, ho pot explicar. El nihilisme vinyolià es reescriu en clau de presa del món, des d’un vitalisme tocat d’alta cultura. D’alguna manera, n’hereta la set i l’evocació del paisatge llunyà, que el poeta del present acompleix. El poema llarg s’ha instaurat novament en les poètiques dels joves creadors. L’èpica negativa de Bofill, els poemes narrats d’Alzamora i el poema riu de Forcano recuperen una tradició europea del segle XX ben coneguda per ells. Forcano entra en el flux del vers lliure a partir de motius temàtics que es van repetint i que recorren com un calfred l’espinada del text: el motiu de la set en les seves múltiples variants (la gota de suor quieta, el càntir de fang trencat, la corriola que deixa caure la galleda al fons del pou, entre d’altres); el motiu del desig unit a la guerra en l’exemple dels personatges històrics que van sorgint, vius en el plaer, entre el record; els rius que creen fronteres. Com Jàson, el poeta emprèn el viatge de la memòria per la credulitat en la narració anunciada. Va al reconeixement del perill des del recorregut del metro per explicar-nos que la història de la nostra civilització és la història de la derrota del desig. El llibre és, en molts moments, una revisió de tòpics clàssics reinventats: l’odio et amo de dos exèrcits que els arqueòlegs troben abraçats, o l’ubi sunt final, carregat d’una nova significació. Tal vegada, però, aquella que amb més fermesa consolida la bona factura dels poemes és la imatge que no tanca el llibre: el retrovisor. La poètica del retrovisor va ser analitzada per Italo Calvino a propòsit d’un poema de Montale. Representa en Forcano la doble consciència del que s’ha buscat i del que s’ha perdut. A un temps, una estilitzada capacitat per buscar imatges sorprenents i molt comunicatives fa que els poemes no abandonin cap dels fils inicials: dents al sol, als llençols, al riu; la “impaciència és un bosc d’arbres petits”; el mirall retrovisor del final que ens ho torna tot en la foscor del túnel. Tot plegat, perquè al final del desig, aparegui un sentiment també clàssic i propi de l’èpica de la guerra: la pietat. Els lectors i les lectores de Forcano es troben davant una nova dimensió del poeta, amb una ploma molt madura i una temàtica desplegada calidoscòpicament entre la història, la quotidianitat, el jo i l’altre. Només ens queda seguir, amb ell, les consideracions de l’autor dels Cants de Maldoror quan ens demana que seguim les seves lleis si volem que la seva poesia ens rebi amb els braços oberts. Perquè els lectors i lectores trobin igualment els seus camins abruptes i salvatges.
http://www.escriptors.com/autors/mforcano/
Manuel Forcano a l’AELC