Obra
“A dins, a fora”, in Barceldones
Entrevista publicada al diari “Avui” 15/03/01, per Nora Ancarola i Lluïsa Julià
“És probable que l’abstracció pictòrica també es reflecteixi en la meva poesia” Felícia Fuster (Barcelona, 1921) és pintora, poeta i traductora, disciplines que esdevenen expressió indestriable d’una personalitat agosarada i lliure. Viu a París des del 1950, però recentment ha estat a Barcelona per assistir a l’homenatge que el Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN ha impulsat al voltant de la seva obra literària i pictòrica amb la publicació del poemari ‘Postals no escrites’ (Proa) i una mostra de la seva obra pictòrica, ‘Pintura en moviment’. L’artista i professora Nora Ancarola i la crítica literària Lluïsa Julià van conversar amb ella.
Lluïsa Julià. Felícia, com era la Barcelona que va conèixer en la seva infantesa, perquè en el relat ‘A dins, a fora’ inclòs a ‘Barceldones’ explica que sempre l’ha viscuda una mica des de fora.
Felícia Fuster. Jo vaig néixer a la Barceloneta. L’any 1921, això vol dir fora de Barcelona. Allà hi vaig passar tota la meva infantesa, entre el balcó, perquè jo era filla única i no em deixaven sortir gaire, i els carrers del voltant de casa.
L.J. D’on prové la seva família?
F.F. Tota la meva família era d’aquí, catalana. Els meus avis tenien una ferreteria a la Barceloneta i tant el meu pare com la meva mare hi treballaven. A la botiga se sentia parlar el català de maneres diferents, sobretot el valencià, perquè n’hi havia molts al barri i venien a la botiga, a comprar. Per anar a escola també n’havia de sortir, en creuava els límits i anava a ciutat, travessant Santa Maria del Mar amunt… Anava a una escola privada del carrer Jaume I, un carreró paral.lel a la Via Laietana, prop de la plaça Sant Jaume.
L.J. Quan va començar a escriure?
F.F. De ben petita ja tenia afició a escriure, potser perquè la meva mare també feia versos. Els feia bonics, m’interessaven. Això va fer que jo em sentís molt empesa a escriure.
Nora Ancarola. ¿També arrenca de llavors la seva afició per la pintura?
F.F. Sí, sí, també. Dibuixava i pintava pel goig de ferho i pels meus pares, que n’estaven molt contents.
N.A. I després?
F.F. Vaig anar a l’Institut de la Dona Catalana i després vaig fer el batxillerat a l’Institut Maragall. Quan acabava les classes, al vespre, anava a l’Escola Massana. Això era cap a l’any 1931, però fins a l’any 1935 no vaig començar les especialitats. A la Massana hi vaig estudiar durant 10 anys: dibuix, pintura, i més tard vidre i gravat.
N.A. ¿Recorda algun fet destacat d’aquells anys de l’Escola Massana, abans de la guerra?
F.F. Vam fer una exposició de gravat a Madrid. Recordo l’anècdota que el fill del professor de gravat estava gelós del que jo feia i, no sé com, un del meus objectes es va trencar…
N.A. Això sí que és gelosia! ¿I recorda alguns dels seus mestres?
F.F. Tenia en Josep M. Ràfols, en Montesell, de vidre, del seu fill és l’anècdota que us he explicat de l’exposició.
L.J. Pel que diu sembla que als vint anys ja tenia molt clar que es volia dedicar a la pintura.
F.F. Ja ho crec. Ho tenia claríssim.
L.J. Després, arriba la guerra.
F.F. Jo vaig estar tota la guerra aquí. Després vaig anar a l’Escola Sant Jordi, em vaig llicenciar en Belles Arts l’any 1944. Estudiava dibuix i pintura i, mentrestant, a casa tenia un petit taller per a mi, per treballar el vidre i el gravat.
L.J. Encara vivia a la Barceloneta?
F.F. Ens havíem traslladat al Guinardó, a un pis que vaig conservar durant molts anys, encara després de la mort dels pares.
N.A. Als anys quaranta, ¿arribaven notícies sobre el que es feia en el món de l’art a Europa o, fins i tot, als Estats Units?
F.F. Poques, que jo recordi. De fet, el català també l’escrivia pel meu compte. Durant la República, a l’Institut, el batxillerat era en castellà, però jo escrivia en català. Després he intentat de perfeccionar-lo, sola.
L.J. Pel que diu sembla que en el terreny literari ha estat molt autodidacta.
F.F. Segurament, sí. Jo era una mica solitària i no tenia amigues que corresponguessin a les meves inquietuds; més aviat eren atemàtiques.
N.A. Sí, però el fet d’haver estudiat Belles Arts li va donar una formació en les arts plàstiques, cosa que no va fer en literatura. Tot i així, les dues coses es donen al mateix temps, no?
F.F. Sí, sí, tens raó. En literatura no he tingut cap mena de preparació. De fet, la poesia l’he escrita molt més tard, però sempre he treballat l’escriptura. A l’acabar Belles Arts vaig intentar anarme’n perquè m’interessava fer altres coses de les que feia a Barcelona. El 1950 me’n vaig anar a París, sola, amb uns quants diners i vaig muntar un taller de vidre.
N.A. Així, ¿el primer que va fer a París va ser gravat de vidre?
F.F. Sí, vaig ferne durant un temps per a una casa molt important, però eren encàrrecs, així que al cap d’un temps ho vaig deixar perquè no era això el que jo volia.
N.A. I de què vivia?
F.F. De seguida vaig fer classes d’espanyol en una escola. Vaig fer moltes coses, com pintura sobre seda, uns mocadors que es venien molt bé; era una cosa totalment nova que ningú feia en aquell moment.
N.A. La seva obra és informalista. ¿Té influència de l’art abstracte que va veure a París quan hi va arribar?
F.F. No, no és influència de l’art abstracte que s’hi feia. Jo formava part d’un grup de pintors que es van interessar pel que jo feia i d’aquí que pogués exposar a Amèrica. El 1957 vaig fer una exposició de vidre al Corning Museum de Nova York i, per problemes d’última hora, es va frustrar una altra de col.lectiva a Chicago. En les dècades posteriors vaig fer algunes exposicions a París, en l’última dècada a la galeria Muscade, al Cloître des Billettes, i posteriorment encara una altra en una sala.
N.A. D’on surten les referències còsmiques pròpies de la seva pintura?
F.F. Són producte de la meva necessitat de llibertat que podeu trobar en tota la meva obra, com per exemple, a Postals no escrites, el llibre de poemes que s’acaba de publicar. Per això vaig deixar la pintura figurativa, perquè m’hi sentia massa lligada.
N.A. Les ‘plurivisions’, la pintura en moviment, són el que més reflecteix aquesta llibertat?
F.F. Això mateix, la pintura que he fet des dels anys vuitanta. És un intent de variar la visió fixada a través del quadre en moviment. La possibilitat de contemplar-lo en posicions diverses gràcies a un mecanisme motor. Aquesta rotació fa que el quadre es pugui contemplar des de qualsevol posició.
L.J. I en poesia? Em sembla veure-hi molt d’avantguardisme en el punt de partida de la seva obra, tot i l’aparent narrativitat dels seus primers llibres.
F.F. Jo anava escrivint i llegia poesia. M’interessava molt García Lorca. És probable que l’abstracció pictòrica també es reflecteixi en la meva poesia.
L.J. El 1983 va decidir presentarse al premi Carles Riba de poesia i va quedar finalista amb Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils. Ho va fer per consell d’algú? Què significa per a vostè aquest premi, un dels més reconeguts?
F.F. No, no, jo no coneixia ningú. El premi em va fer molta il.lusió, sobretot perquè em van publicar el llibre sense necessitat d’esforços afegits i llavors, sí, vaig començar a conèixer molta gent.
L.J. ¿Tampoc coneixia Maria-Mercè Marçal, que era membre del jurat?
F.F. No, però a partir del llibre publicat Maria-Mercè em va adoptar i sempre ens vam relacionar molt íntimament. L’amistat va ser molt forta. Ens escrivíem sovint i quan ella era a París investigant per la seva novel.la s’estava a casa meva. Quan jo venia a Barcelona, no deixava de veure-la o trucar-li. Em va saber molt de greu la malaltia que patia i vaig tenir un gran disgust per la seva mort. Més que d’influència, que crec que no n’hi ha, em va encoratjar molt a seguir escrivint.
L.J. Com realitza la seva obra, és metòdica?
F.F. Sí, quan estava bé dedicava
el matí a escriure i la tarda a pintar. Sempre començo per una idea, la poso sobre el paper i hi vaig treballant. “Versió original” el vaig escriure sota l’impacte de la guerra de l’ex-Ioguslàvia.
N.A. Recordo que té una obra que du una tela metàl.lica que tanca, perquè tota la seva obra és molt oberta, fent referència a l’immaterial, al misteriós, en canvi la tela…
F.F. La tela metàl.lica indica que no ens podem considerar lliures de debò. Sempre hi ha alguna cosa que ens priva. La tela indica aquest fre. El mateix amb la poesia. El títol Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils remarca les converses que tenim amb les persones i que no serveixen de res perquè tenim visions diferents de les coses.
L.J. Es considera pessimista?
F.F. Per una banda, sí. Però sempre, en els meus llibres, hi ha una embranzida positiva, cap endavant.
N.A. Tinc la impressió que amb la poesia és més vital que amb la pintura. La seva pintura la veig més melancòlica, mai hi ha uns colors vius o violents.
F.F. Sí. És diferent. La poesia em permet expressarme més fàcilment que la pintura. Per altra banda els colors vius no em satisfan.
L.J. ¿Podem dir que des del moment en què va publicar va establir un diàleg entre el seu món poètic i el seu món pictòric?
F.F. Segurament. Són dues vies paral.leles que evolucionen conjuntament. Sobretot quan a partir del 1985 em vaig apassionar per la cultura i la poesia japonesa. La poesia és inseparable de la pintura en la tradició japonesa.
N.A. La seva pintura també té influència de Turner i Rothko, són pintors que cita a la plaqueta ‘Passarel.les/Mosaïques’; perquè normalment fa moltes referències a la pintura en la seva obra poètica.
F.F. Així és. Després la meva poesia busca formes visuals, com és el cas del recull Sorra de temps absent. El poema De massa, per exemple, representa un gra de sorra, el gra de sorra que som, de massa?
N.A. Hi ha alguna cosa per la qual voldria que es recordés la seva obra?
F.F. Ja n’heu dit moltes, de coses, però sí, efectivament, m’agradaria que es recordés la meva obra pel missatge de llibertat que dóna i de superació de la solitud.
N.A. El de la llibertat és ben clar, sempre trenca límits amb la seva manera d’estructurar tant la pintura com la poesia.
L.J. ¿Aquest trencament i potser la superació de la solitud té a veure amb la seva fascinació per l’Orient?
F.F. Sempre m’ha seduït, l’Orient, per com arriba a ser de diferent la seva civilització de la nostra. I pel despullament de les coses. Vaig anar al Japó i més tard a la Xina. El primer viatge el vaig fer sola, amb el contacte de Naoyuki Sawada, que va fer les primeres versions al català dels poemes que vam publicar en l’antologia Poesia japonesa contemporània, el 1988. No es fan aquests viatges sense una conseqüència personal. Encara vaig buscar més la meva llibertat personal. La solitud que deies és una mena de llibertat. Quan se sap aprofitar es té un gran avantatge.
L.J. I el viatge a la Xina?
F.F. El vaig fer l’any 1995 amb un grup de dones que anava a la conferència de Pequín. No és que participés assíduament a les reunions, va ser més per l’oportunitat de viatjar, que m’hi vaig afegir. De totes maneres, considero que les dones tenen raó d’intentar fer alguna cosa i que se sàpiga, perquè sempre han estat poc considerades.
L.J. Vostè, com es definiria?
F.F. Jo em considero una cosa molt petita i a part.
L.J. Parli’ns del silenci que és tan important en el seu darrer poemari, Postals no escrites.
N.A. Sí, perquè encara que les seves pintures siguin aparentment molt mogudes, molt informalistes, jo crec que de fet contenen un gran silenci. El moviment crec que expressa el seu desig de comunicar, però en si mateixes les obres són molt silencioses, molt contingudes.
F.F. Sí, són més discretes, més apagades.
L.J. La seva obra demostra que accepta riscos. Digui’n-se’n algun que hagi pres en la seva vida.
F.F. Mira, el de no saber de què menjar a l’endemà. A París, durant els primers temps, quan no tenia referències de res i ho vaig haver de fer tot del començament al final.
L.J. Quina edat tenia?
F.F. Trenta anys. Vivia de rellogada a casa d’una francesa.
L.J. Algun altre? Perquè deia abans que en el títol del seu segon recull, Aquelles cordes del vent, el vent és un element de llibertat que et fueteja, que et posa en moviment…
F.F. Sí, mira, el de casar-me, va ser un risc molt fort. Em vaig casar a París amb un francès i m’hi vaig divorciar al cap de set anys. Jo era una mica més gran que ell i es va enamorar d’una noia molt més jove que jo. Després vaig haver de tornar a començar perquè el fet d’estar casada m’havia destruït la meva composició. Vaig tornar a impartir classes d’espanyol, ara particulars.
L.J. ¿Això, no la va fer tornar a Barcelona?
F.F. La vida artística de París és molt rica, si saps aprofitar-la t’enriqueix molt. D’altra banda, havia estudiat economia i vaig crear la meva pròpia empresa. Avui encara hi tinc interessos.
L.J. I com és la seva relació amb Barcelona?
F.F. Jo anava venint de tant en tant. Havia conservat el pis dels pares a la carretera de Sant Cugat, al Guinardó, tocant a la Vall d’Hebron. Hi tinc molts amics. Més tard, a començaments dels noranta, em vaig traslladar a un pis del passeig Marítim amb una vista sobre el Port de Barcelona i el mar, la meva Barcelona… Ara la ciutat ha canviat molt en certs aspectes, ha perdut intimitat.
L.J. Quins projectes té, ara?
F.F. El més immediat és fer una fundació que ajudi els estudiants d’art i de literatura, que els permeti viatjar. La portarà la meva amiga Enrica Mates i d’altres amics relacionats amb les arts plàstiques i la literatura.