Biografia
Juan Goytisolo Gay (Barcelona 1931) Novel·lista i assagista. Ha representat la línia reivindicativa del realisme social: Juegos de manos (1954), Duelo en el paraíso (1955), Fiestas (1958), El circo (1958), La resaca (1959), Fin de fiesta (1964). Posteriorment la influència italiana en la seva obra fou substituïda pel nouveau roman. Cal remarcar-ne Reivindicación del conde don Julián (1969), Juan sin tierra (1975), Makbara (1980), Paisajes después de la batalla (1982), Las virtudes del pájaro solitario (1988) i La cuarentena (1991). També ha escrit llibres de viatges (Campos de Níjar, 1960; La Chanca, 1962; Estambul, 1989) i assaig (Problemas de la novela, 1959; Furgón de cola, 1967; Crónicas sarracinas, 1982; Contracorrientes, 1985; Aproximaciones a Gaudí en Capadocia, 1990) i les novel·les de tipus autobiogràfic Señas de identidad (1966), Coto vedado (1985) i En los reinos de Taifas (1986). El seu interès per l’islam, palès en bona part de la seva obra, li valgué, el 1993, la concessió del premi Nelly Sachs.La seva obra ha continuat amb Las virtudes del pájaro solitario (1987), un llibre a cavall entre l’experimentació i la mística i La cuarentena (1991), que remarquen el seu acostament cultural al món islàmic. En la línia d’acostament cultural al món islàmic podem situar també Cuaderno de Sarajevo (1993), sobre la guerra a l’antiga Iugoslàvia.
Fiestas
Fiestas té com a tema l’ostentació de les riqueses vistes com un isult a la misèria dels habitants dels suburbis de la gran ciutat motivades per l’ambient festiu i el luxe religiós del Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona. En una casa on viuen quasi tots els personatges serveix com a vincle d’unió per tots els episodis. El personatge més destacat és Pipo, un noi somniador que s’uneix per amistat al Gorila, pescador, home de vida tèrbola, fugitiu de la justícia, capaç d’una ingènua, emotiva i tendra amistat i, a la vegada, dels majors excessos i brutalitats. El caràcter imaginatiu de Pipo, la seva propensió a les aventures, la seva admiració pel Gorila i el saber- se dipositari de la veritat del pescador, segella una profundacompanyonia que es veu truncada per l’astúcia d’un policia que li arrabassa el secret i deté el Gorila. Les místiques festes enfronten i contrasten la religiositat dels cercles burgesos i la pobresa dels xarnegos i emigrants de les zones dels suburbis de la ciutat. El luxe i la festa s’allunya d’aquesta realitat i no suposa caritat i amor perquè el cristianisme és teòric i viu allunyat de la realitat de la gent.
La resaca
La resaca és una dura crítica a la manca d’esperança, a l’Espanya tradicional, als mites religiosos i a la misèria de les barraques. Són petites històries, quasi inconnexes, que tenen com a protagonistes a una massa humana treballadora, que pretenen testimoniar el món infrahumà dels suburbis. Entre elles destaca la d’Antonio, personatge central que acabava de ser reclutat per la banda del Metralla. Antonio viu amb una senyora que ha perdut el seu fill i que desitja substituir- lo, per això l’apadrina i s’encarrega de la seva educació. D’altra banda hi ha d’altres motius, com la insatisfacció sexual de la pròpia senyora. Aquesta es mostra permissiva amb els petits furts que li fa i que després entrega al Metralla, amb qui ha projectat de viatjar a Amèrica. En l’últim moment Antonio és abandonat i el Metralla viatjarà sol. Rebutjat i desmaparat tindrà la seva iniciació sexual amb la senyora. Una altra de les històries és la de Giner, que viu amargat i és incomprès pels amics, i la seva família li retreu la marginació pel seu impossible ideari socialista: encara aspira a la unió proletària. El seu somni contrasta amb el de la seva dona que viu refugiada en l’església. I també hi ha la història de Fuensanta i Saturnino que adulen al mossèn per a obtenir un pis. I la del captaire Evarist, que enyora les glòries de les guerres colonials.
Señas de identidad
Señas de identidad . Álvaro de Mendiola de trenta-dos anys, és membre d’uan rica família d’eidees conservadores. Fastiguejat de la realitat espanyola de la postguerra ha viscut voluntàriament a París des de 1953, però no ha trobat a l’exili la pau espiritual desitjada. La seva personalitat ha quedat trencada, desarrelada. És fotògraf de “France Prese”. Torna a Barcelona convalescent d’un atac de cor per a una breu estada. És l’any 1963. En la finca de la família, una masia catalana propera a la ciutat, intenta, durant cinc dies d’agost de 1963(el relat s’inicia a tres quarts i cinc de set de la tarda d’un dimecres i acaba el diumenge), a través d’alternar el present i els records del passat familiar i personal, retrobar les seves arrels i construir la vinculació amb un país i una cultura.Estan amb ell, la seva dona, Dolores i alguns amics. En els primers capítols unes cartes familiars i un àlbum de fotos l’estimulen a sondejar sobre esl seus avantpassats i després sobre la guerra civil. La família va haver de refugiar-se a França. En el capítol segon és ja el dia següent a la primera evocació: el seu antic professor Ayuso, que fou un intel·lectual compromès, ha mort i Álvaro va a l’enterrament amb els seus amics. Des del cementiri civil recorda la seva etapa d’universitari i la vaga de Barcelona l’any 1951, dia en què Ayuso es negà a donar classe solidaritzant-se amb els alumnes. En el capítol tercer els retalls de premsa, algunes fotografies en negatiu i un antic programa de festes serveixen per a recomposar un episodi anterior a la guerra en un poble de la província d’Albacete, Yeste, durant la construcció d’un embassament. Fou una repressió sagnant contra una manifestació d’un camperol; el 1958, en aquella localitat, en les festes locals i essent ja Álvaro fotògraf, tractà de fer un documental sobre una cursa de braus. Ambdós records els transporten a la guerra civil quan el seu pare fou executat precisament en aquella localitat. El quart capítol es centra en el seu amic Antonio, activista polític en la clandestinitat i desterrat a Águilas quan el propi Álvaro fugí a París. És el fracàs de la política rebel. El capítol cinquè es dedica als cercles esquerranosos francesos i als exiliats. El motiu és la presència de Ricardo, Artigas i Paco. En un relat en tercera persona exposa el fracàs de la política de l’oposició tant a Espanya com a l’exili. En els capítol sisè, tot en segona persona, recorda la seva relació amb Dolores en un a passionada sèrie d’episodis que s’inicien amb el seu encontre a París, la vida a les pensions, els viatges, l’avortament. En el setè, Álvaro llegeix el diari d’un treballador català, Bernabeu, ex-anarquista empresonat al final de la guerra civil que per a informar sobre la vida dels obrers. El vuitè es desenvolupa a la Cuba castrista, on Álvaro, descendent de ric indians, mostra els seu entusiasme per la revolució i ve motivat per a antigues cartes d’esclaus. I el novè, un autèntic poema en prosa, està compost per un monòleg sunjectiu i molt líric que descriu Barcelona, a la matinada, vista des del Tibidabo.
Coto vedado
Para vivir aquí
Entrevista publicada al diari “Avui” el 16/12/04 per Paco Soto
P.S. ¿Considera encara possible un diàleg Nord-Sud per solucionar els greus problemes del nostre món?
J.G. Per descomptat que segueixo pensant que el diàleg entre els pobles és necessari. Els problemes de pobresa, marginació, opressió política, social i cultural que viuen els països del Sud són molt greus i no veig cap altra solució per acabar amb tants drames que no sigui el diàleg entre els pobles del món i una política que generi desenvolupament econòmic, benestar social i dignitat democràtica. La via militar està condemnada al fracàs. En el cas del Marroc, crec que Espanya ha de fer una aposta pel desenvolupament econòmic i social i la democratització del país. La política de tensió contínua amb el Marroc del govern d’Aznar va ser nefasta per a tothom. Era una política que buscava la separació i l’enfrontament, i no la unió. Afortunadament, el canvi polític d’Espanya obre noves perspectives des de tots els punts de vista.
P.S. Dialogar és la millor solució, la via més racional i civilitzada per resoldre els conflictes, però en un país com l’Estat espanyol, per exemple, la visió que es té dels àrabs, el que despectivament milions de persones anomenen ‘el moro’, és molt negativa. Fins i tot hi ha intel·lectuals, escriptors, periodistes i polítics que participen plenament d’aquest estereotip racista. ¿Com es pot lluitar contra tanta ignorància, estupidesa i complex de superioritat?
J.G. Miri, crec que cal continuar, costi el que costi, lluitant contra els estereotips que separen els pobles en lloc d’unir-los. Aquest és l’objectiu que defenso des de fa molts anys. Fa dos anys es va publicar un llibre excel·lent, La imagen del magrebí en España, en què es descriuen amb una cruesa extraordinària les idees que circulen en aquest país sobre els magribins des de fa molts anys. És cert que, en general, aquestes idees són negatives. Ho van ser durant i després de la Reconquesta i ho continuen sent actualment. L’Església ha jugat un paper nefast en el procés d’animalització dels àrabs. Desgraciadament, també tenim alguns intel·lectuals i escriptors espanyols que es dediquen de bon grat a demonitzar els àrabs. El que és curiós és que molts d’aquests escriptors i intel·lectuals espanyols provenen de l’extrema esquerra i ara són gairebé d’extrema dreta.
P.S. En el món àrab, i al Marroc en particular, tampoc és que hi hagi gaire intel·lectual compromès, però sí els cortesans i els mediocres que viuen d’ensabonar.
J.G. És cert. De tota manera, avui en dia, hi ha molt pocs països en què es faci un veritable debat d’idees i els intel·lectuals compromesos són pocs. En el món àrab, el palestí Eduard Said era un d’aquests pocs intel·lectuals que coneixien perfectament els mecanismes de poder dels Estats Units. Ell sabia quins eren els mecanismes de dominació política, econòmica i cultural que exerceix l’imperialisme nord-americà. En aquest sentit, era un in-tel·lectual exemplar. El que passa en la majoria dels països àrabs és que no hi ha un mínim de llibertat que afavoreixi la producció i el debat d’idees. Recordo un congrés d’escriptors i intel·lectuals organitzat a València el 1987, arran del 50è aniversari del Congrés d’Intel·lectuals Antifeixistes, i per part àrab només hi va assistir una persona en qualitat de representant d’una organització pro drets humans del Marroc; la resta eren exiliats. En aquest congrés es va condemnar Saddam Hussein i recordo que un arabista espanyol va gosar dir que amb la nostra condemna havíem trencat la unitat dels pobles àrabs. Quina bestiesa! És com dir que algú ha trencat la unitat dels pobles de l’Amèrica Llatina per haver condemnat Pinochet per assassí i dictador. Sóc dels que pensen que els pobles àrabs tenen tot el dret del món a tenir governs decents. Defenso tot el que s’ha de defensar del món àrab, però també critico el que s’ha de criticar.
P.S. ¿Què en pensa de la proposta de la Unió Europea de finançar la construcció de campaments per a refugiats als cinc països del Magrib?
J.G. Hi estic absolutament en contra. La Unió Europea no pot saltar-se perquè li ve de gust la legalitat dels països on vol que es construeixin aquests camps. El tema és preocupant i espero que aquesta iniciativa no tiri endavant. La immigració és un problema gravíssim, però no crec que aquesta sigui la mesura més adequada per solucionar-lo. Desgraciadament, a Europa hi ha molta resistència per dur a terme una política de cooperació amb els països en vies de desenvolupament i sobretot amb els països del Magrib i el conjunt del món àrab. A Espanya, per exemple, fins ara s’ha intentat fer una política en matèria d’immigració que marginés els marroquins i afavorís els col·lectius d’altres països. Fins i tot s’ha arribat a dir que s’havia de fomentar la immigració de països culturalment pròxims a Espanya com ara… Romania, Moldàvia, Ucraïna i Polònia! Siguem seriosos, ¿com es pot defensar la bajanada que hi ha més punts en comú entre Espanya i Moldàvia, o entre Espanya i Romania, que amb el Marroc i altres països àrabs? ¿Quan, per exemple, hi ha hagut una escola de traductors de polonesos i espanyols a Toledo? També veiem el que està passant amb Turquia. La visió en relació amb l’entrada d’aquest país a la UE és negativa, i això confirma la tesi que l’Europa comunitària és un club cristià. Turquia és fonamental per a Europa, és un país europeu, musulmà i laic. La seva entrada a la UE seria un pas a favor de la pluralitat d’Europa.
P.S. ¿De tota manera, no té la sensació que la majoria dels governs i polítics europeus, encara que alguns parlin de diàleg de civilitzacions, defensen estratègies en matèria d’immigració i en altres terrenys de tall marcadament policial amb els països del Magrib i el conjunt del Tercer Món?
J.G. Depèn. Hi ha governs més progressistes i d’altres que són més conservadors i durs. Passa el mateix amb els polítics. Les declaracions del senyor Aznar a la Universitat de Georgetown, als Estats Units, quan va assegurar que fa 1.300 anys que estem en guerra contra Al-Qaida, són fruit d’una imaginació extraordinària. Al-Qaida, òbviament, no existia fa 1.300 anys. Espanya tampoc. Espanya va existir uns segles després. La historiografia actual aclareix que la islamització d’Espanya i l’arribada dels àrabs no va ser com explica la llegenda. En fi…
P.S. ¿Creu que la tesi d’Aznar a favor del combat secular d’Espanya contra els musulmans invasors és la versió local, espanyolista i pagesa de la teoria de l'”enfrontament de les civilitzacions” del nord-americà Samuel Huntington?
J.G. Sí, sí, esclar que sí. Plou sobre mullat i Aznar no ha inventat res dient aquestes bajanades. Per mi, les beneiteries d’Aznar, i d’altres com ell, sobre l’Islam s’assemblen al llenguatge delirant dels terroristes suïcides de Leganés, que van dir a través d’un comunicat que es volien venjar de l’expulsió dels musulmans d’Espanya. Sóc dels que pensen que hi ha una simetria entre les paraules i les ximpleries d’Aznar i les barbaritats dels terroristes suïcides i dels seguidors de Bin Laden.
P.S. Vostè ha provocat més d’una polèmica en certs cercles d’intel·lectuals espanyols per haver defensat que els palestins que s’oposen a l’ocupació israeliana són resistents i no terroristes. Alguns fins i tot afirmen que justifica el terrorisme. ¿Què en pensa d’aquestes acusacions?
J.G. La paraula terrorista és un concepte que s’utilitza de qualsevol manera. A veure… Posar una bomba en un mercat o en una escola i matar nens i adults indefensos és inacceptable: això és terrorisme. Ara bé, el que he dit i torno a dir és que en les circumstàncies actuals del conflicte israeliano-palestí, el palestí que dispara contra un militar israelià no és un terrorista, sinó un resistent. No hem de caure en les amalgames. A Espanya, per exemple, ETA és una organització terrorista. Però el que no puc acceptar ni compartir és que es faci alguna mena d’amalgama entre ETA, els bascos i els nacionalistes bascos. Un basc no té per què ser un terrorista i un nacionalista basc tampoc. El mateix passa a l’Iraq, no es pot ficar en el mateix sac els resistents que s’oposen a l’ocupació il·legal del seu país per part dels Estats Units i dels seus aliats amb els que posen bombes que maten població civil o les màfies que segresten a canvi de diners. Per mi, qualsevol manifestació de violència és condemnable en una situació de democràcia, en què es poden defensar les idees amb la paraula i sense necessitat de matar ningú. També condemno la violència contra les persones indefenses. Però no fico en el mateix sac la violència terrorista i la violència dels que resisteixen contra situacions d’opressió.
Article publicat al diari “Avui” el 16/12/04 per David Castillo
Barcelona, París, Almeria, Marroc i Mèxic
Juan Goytisolo (Barcelona, 1931) és un dels personatges fonamentals per explicar la cultura de la segona meitat del segle XX, la del viatgers, la dels desclassats, la dels dissidents a l’ortodòxia. Malgrat ell mateix, la mateixa idea del desarrelament l’ha acabat incorporant a diferents cultures, com la catalana que el va vindicar a l’exitosa Fira de Guadalajara. De jove, després d’estudiar dret a Barcelona emigra el 1956 a París on col·labora amb l’editorial Gallimard i participa en algunes de les capçaleres de l’exili com “Quadernos de Ruedo Ibérico”, del llibertari valencià Pepe Martínez. Ja havia iniciat una obra narrativa, entre la crítica social, la resposta política i amb una decidida vocació experimental, en què destaquen Juegos de manos (1954), Duelo en el paraíso (1955), El circo (1957), Fiesta (1958) i La resaca, publicades per Destino, que en aquell moment era la gran editorial literària. Aquest primer període, marcat pel realisme, té la frontera en La isla (1961) i en el magnífic viatge per Almeria, Campos de Níjar (1960), abans de la trilogia formada per Señas de identidad (1966) -títol que fins i tot es converteix en un tòpic entre la progressia de l’època-, Reivindicación del conde Don Julián (1970) i Juan sin tierra (1975) -totes tres a Seix Barral i que acaben de ser reeditades per Península amb el títol Tríptico del mal- i que a causa de la censura es va presentar primer a Mèxic de la mà de Joaquín Mortíz. Mèxic tornaria a ser el destí d’altres obres perseguides en l’últim franquisme, com Si te dicen que caí, de Joan Marsé. Señas de identidad marca un abans i un després perquè connecta l’esperit de la dissidència amb una visió gairebé expressionista de la realitat, en què les influències més transgressores de la narrativa francesa es manifesta en paral·lel als referents autobiogràfics que sempre han acompanyat la seva obra. El protagonista de la novel·la, un jove d’una família conservadora i exiliat a França als cinquanta, torna a Catalunya on l’estranyesa cap al país s’uneix a una nostàlgia que té moments emblemàtics amb les visions de Barcelona des del Tibidabo i Montjuïc, en uns monòlegs poètics que utilitzarà amb destresa en les altres novel·les del cicle i singularment a Makbara, punt culminant de la seva obra. Resulta curiós dins de Señas de identidad, el capítol sobre la Cuba castrista revolucionària, des de l’òptica del descendent d’un indians que van fer fortuna a l’illa. Malgrat el desarrelament, Goytisolo ha mantingut els vincles amb el país i en la recent Fira de Guadalajara -on va ser convidat també de l’Institut Ramon Llull i on va rebre el premi Juan Rulfo- va llegir la conferència “La rosa nàutica”, en què va mostrar el seu amor per la cultura catalana a través d’autors que l’han influenciat de manera decisiva com Llull, Turmeda i Gaudí, al que ha dedicat interessants interpretacions com Aproximaciones a Gaudí en Capadocia, que també ha reeditat Península. Entre la seva extensa bibliografia cal destacar Las virtudes del pájaro solitario, Disidencias i els volums de memòrias Coto vedado i En los reinos de Taifa. L’assaig i la narrativa es fonen en llibres que complementen la tradició cultural amb la denúncia, per exemple, de les guerres de Bòsnia, Txetxènia, Palestina, l’Afganistan, Algèria i l’Iraq. Al Marroc, el novel·lista està considerat gairebé un heroi. No resulta estrany que malgrat les seves vinculacions a la cultura occidental, Goytisolo s’hagi convertit en un Don Julián literari, un observador des de la distància de les fronteres entre les religions, entre l’espiritualitat i el materialisme, entre els rics i els pobres, sense acceptar els maniqueismes.
Entrevista publicada al diari “Avui” el 01/05/04 per Jordi Carrión
J.C. El títol, Telón de boca, a part del seu significat teatral, ¿amaga una al·lusió al seu comiat de la ficció? Ha sentit mai la temptació del silenci?
J.G. No, a veure, tinc projectes d’escriptura, però no en el terreny de la ficció. Estic preparant alguns assajos, un sobre Manuel Azaña considerat com a escriptor. Crec que he escrit prou novel·les, i no tinc res de nou per afegir…
J.C. D’acord, però fa temps que va dir que no tornaria a reincidir en la memorialística i, en canvi, en els seus articles, cròniques de guerra i assajos sí que ha escrit episodis propis d’unes memòries…
J.G. Sí, però s’ha de fugir de la redundància. Em demanen molts articles i pròlegs sobre emigració, l’Islam i altres temes que ja he tractat i jo els dic: dels polítics poden repetir-se, els escriptors, no. No haig de reescriure malament allò que ja vaig escriure bé fa temps. Em sembla absurd.
J.C. Un dels temes fonamentals de la seva nova novel·la és la mort de la dona del protagonista. Recordant alguna de les seves cròniques des de Sarajevo, en què evocava els bombardejos de la Guerra Civil Espanyola, ¿es pot pensar que la mort de la seva mare el 1938 i la de Monique Lange el 1996 són l’inici i el final d’una mena de cicle?
J.G. Vull pensar que no. Jo era a Viladrau i no vaig viure els bombardejos de Barcelona, però se’n parlava molt. D’alguna manera, la barbàrie de Sarajevo em va transportar a la Guerra Civil, als paràgrafs admirables d’Antonio Machado sobre Madrid. Retorn de la memòria… En aquest llibre he pressuposat que el lector coneix allò que ja he escrit abans. La ciutat, per exemple, que a Telón de boca anomeno ” la ciudad ocrerrosada “, ja la vaig descriure prou bé a Makbara ; pel que fa al personatge de Monique Lange, a més de Coto vedado i En los reinos de taifa , en vaig parlar en un text anomenat Ella , redactat unes setmanes després de la seva mort; sí que és un dels temes centrals d’aquesta novel·la, però el tracto el·lípticament, sense sentimentalisme. També parlo de les guerres, Txetxènia i d’altres, però sobretot de Tolstoi, un dels motors del relat…
J.C. La novel·la comença de manera molt sòbria, sense excessos retòrics, recorda Blanchot, però després, amb l’aparició de Déu…
J.G. No queda clar que ho sigui, més aviat sembla Mefistòfil…
J.C. Sí, té raó, i suposa la irrupció d’un to més burlesc, paròdic, en la línia de la tradició que vostè ha anomenat “hispano-escèptica”, oi?