Biografia
Guerau de Liost (Olot, 1878-Barcelona, 1933). Pseudònim de Jaume Bofill i Mates. Pertanyent a una família de propietaris rurals procedent de Viladrau, féu estudi eclesiàstics que abandonà, cursant, després, Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. El seu amic, Josep Carner el batejà amb el pseudònim medieval de Guerau de Liost. Participà, com Josep Carner, en les tasques de l’Acadèmia Literària de la Congregació Mariana i entrà a formar part de la Joventut Nacionalista de la Lliga. Col·laborà a les revistes “Empori”,”De tots colors”, “Revista Catalana”, “Revista de Poesia”, “Catalunya”, i “La Veu de Catalunya”. El 1908 publica el seu primer llibre de poesia, La Muntanya d’Ametistes, amb un pròleg d’Eugeni d’Ors. A aquest llibre seguiren, dintre la segona dècada del segle, Somnis (1913) i La Ciutat d’Ivori (1918). Dotat d’una gran capacitat dialèctica i oratòria, el 1913 es llançà a la palestra política, essent escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona. La seva gestió municipal fou molt positiva sobretot pel que fa a la defensa que féu de la llengua. Fou elegit després, diputat de la Mancomunitat de Catalunya i nomenat conseller entre 1919 i 1923. La seva activitat poètica continuà amb Selvatana Amor (1920), Ofrena rural (1926) i Sàtires (1927). Interessat cada vegada més en la reconstrucció interna de Catalunya promou, el 1922, la Conferència Nacional Catalana, de la qual sorgirà el nou partit Acció Catalana. Deixà de col·laborar a “La Veu de Catalunya” i ho fa a “La Publicitat”, òrgan del nou partit. El 1931 participà a l’assemblea de Núria, on fouredactat el text bàsic de l’Estatut de Catalunya. Acció Catalana fracassà a les eleccions del 1931; es fusionà amb Acció Republicana, d’on sorgí el nou Partit Catalanista Republicà, al qual s’adscriví. Desenganyat de la política de la República retornà a la Lliga Regionalista. Al poc temps de la seva mort sortí la segona versió de La Muntanya d’Ametistes amb un emotiu pròleg de Josep Carner.
Sàtires
Les Sàtires (1927), el seu llibre més important, és un retrat exquisit de la Barcelona burgesa i menestral dels anys 20, on es caricaturitzen els vicis humans i les petites i miserables passions de tots els dies. Guerau escriu amb tendresa i urbanitat, però també amb una crítica fiblant, de vegades irritada. La ironia amb la que estan escrites estableix una certa distància davant del model moral que ell mateix ha exposat. L’autor mai no afirma res sense contemplar, abans, la seva refutació i per això mai no queda mai en fals. Guerau de Liost no és mai equívoc ni escèptic, només és profundament perspicaç.
La ciutat d’ivori
Article publicat a “El Periódico”, amb motiu de la publicació de les Sàtires, el 10/03/00, a cura de Jordi Gàlvez.
Amb el pseudònim de Guerau de Liost, Jaume Bofill i Mates (1878-1933) va firmar, discretament, algunes de les pàgines més autèntiques de la poesia catalana contemporània. Potser amb massa discreció i tot. Si no, no s’entén com aquest gran clàssic avui continua essent gairebé un desconegut. Gabriel Ferrater va dir un dia que la seva qualitat havia passat per alt ni més ni menys que tot un Carles Riba. Això s’explica perquè el calmós poeta Guerau només exercia de senyor Bofill, del prestigiós polític protagonista de moltes pàgines de l’actualitat barcelonina: regidor a l’Ajuntament, diputat, conseller i vicepresident de la Mancomunitat, president d’Acció Catalana. Gran orador i polemista, va ser l’encarregat de la defenestració pública d’Eugeni d’Ors. Del mateix Ors que li havia donat la mà en prologar el seu llibre La muntanya d’ametistes. Bofill i Guerau eren les dues cares d’una dualitat complexa. Es el pont que uneix els hereus de Verdaguer i les primeres provatures de les avantguardes, però, tot i ser el poeta noucentista per excel.lència, és rural, barroc, medievalitzant.
Les Sàtires (1927), el seu llibre més important, també estan construïdes a partir de la tensió entre contraris. Retrat exquisit de la Barcelona burgesa i menestral dels anys 20, s’hi caricaturitzen els vicis humans i les petites i miserables passions de tots els dies. Guerau escriu amb tendresa i urbanitat, però també amb una crítica fiblant, de vegades irritada. Guerau coneix tots els seus possibles interiors i sap, com diria després Walter Benjamin, que la civilització i la barbàrie són les dues cares d’una mateixa moneda. “¿Voleu que us parli del cor d’un criminal? Només conec a fons el d’un home honest, i us asseguro que és una cosa nauseabunda”, diu una coneguda sentència. Per això broda com ningú la ironia, el somriure contingut per sota el nas, una certa distància davant del model moral que ell mateix ha exposat. Guerau de Liost no és mai equívoc ni escèptic, només és profundament perspicaç. A la manera dels seus mestres, La Bruyère i La Fontaine.
La paròdia és un joc, però la sàtira sempre és una lliçó. Atrevir- se a pontificar és un risc que exigeix atenuants. Per això Guerau mai no afirma res sense contemplar la seva refutació i per això mai no queda tirat a mig camí, amb les mans al cap, immobilitzat i escorcollat per la paradoxa. Dir una cosa després d’haver sospesat el contrari i saber tirar endavant és la tècnica que té l’excursionista per pujar. La ruta que mena al cim sempre és en zig-zag.
http://www.intercom.es/folch/poesia/liost.htm
Conté una petita una nota biogràfica i una selecció de tres poemes de l’autor.
http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/gueraudeliost.html
Conté una bibliografia bàsica, infomació sobre les obres de l’autor, bots, articles relacionats amb l’autor