Biografia
Néstor Luján i Fernández (Mataró, Maresme 1922 – Barcelona 1995). Periodista i escriptor. Es llicencià en filosofia i lletres (1943) i obtingué el títol de periodista (1952). Des de molt jove col·laborà a la premsa catalana de més relleu, on destacaren els seus articles polifacètics i el seu estil àgil i amè. Vinculat al setmanari “Destino” des del 1943, en fou director en 1958-75. Dirigí també la revista “Historia y Vida” (1975-92). Especialitzat en gastronomia i tauromàquia, publicà, entre altres obres: De toros y toreros (1946), Historia del toreo (1967), Guía de la Costa Brava, Libro de la cocina española (1970, amb J. Perucho), Y Mussolini creó el Fascismo (1971, amb Luigi Bettonica), El libro de la cocina española (1977), Viajes por las cocinas del mundo (1983), La cocina moderna (1985), amb la col·laboració de la seva dona Tin Luján, Cuento de cuentos (1993), sobre les dites populars, etc. Al final dels anys vuitanta, època en què començà a publicar regularment en català, encetà una prolífica etapa com a novel·lista, centrada en la recreació d’ambients i personatges històrics. En castellà, cal esmentar Decidnos, ¿quién mató al conde? (1987), premi Plaza i Janés, Por ver mi Estrella María (1988), La puerta de oro (1990) i Los espejos paralelos (1991). En català destaquen Casanova o la incapacitat de perversió (1988), A Mayerling, una nit… (1990), La folla jornada (1991), La Rambla fa baixada (1994, premi Ramon Llull) i Els fantasmes del Trianon (1996, premi Sant Jordi 1995). Publicà també els reculls d’articles Temps que passa, gent que queda (1989) i El túnel dels anys 40 (1994) i el Diccionari Luján de gastronomia catalana (1990). També publicà Mitges negres (1992), Los espejos paralelos (finalista del premi Planeta 1991), Les tres glorioses (premi Pere Quart d’humor i sàtira 1992), Premio Nacional de gastronomia 1974, fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi. Era acadèmic de medicina i oficial de l’Ordre des Arts et des Lettres de France. Una setmana abans de morir havia guanyat el premi Sant Jordi de novel·la per Els fantasmes del Trianon.
La Rambla fa baixada
La Rambla fa baixada està dividida en tres parts i estructurada en forma de crònica. Retrata l’ambiente, la mentalita, la cultura, el pensamient polític, los gustos i els plaers, ocults o no, de l’alta burgesia catalana durant l’agitat bienni que precedí a la guerra civil espanyola. L’acción arranca en los dies previs a la proclamació de l’efímer Estat Catalá pel president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys. El núcli principal de la novel·la lo protagoniza una típica família acabdalada i cosmopolita, els Bové, que viu en ple Eixample, barri de Barcelona planificat per l’enginye Ildefons Cerdà a mitjanssegle XIX. El patriarca, don Francesc, home de negocis escèptic i esquerp, però intel·ligent, generós i comprensiu, propietari de nombrosos immobles, d’una important fàbrica de filats i soci de diverses companyias extrangeras, situades principalment a Anglaterra, defensa els ideals de la Lliga, partit nacionalista de dretes. Amb ell viu la seva esposa, donya Mercè, una beata amb aires aristocràticos, i, com era habitual en aquella època, el primogènit, Lluís, amb la seva esposa, Mary, i els fills d’ambdós, Francese, Víctor, Xénia i Carles, atesos per un servei domèstic sol·lícit i abnegat, compost per dues criades i una cuinera. Don Lluís pertany a Acció Catalana, un partit també de dretes i catalanista, però més intel·lectual que el del seu pare, mentre que el nét gran s’acosta, per interessos del cor, al més extremista Estat Catalá, formació política procliu a implantar una república catalana en el marc d’una Espanya federal. Es desconeixen quines són les tendències polítiques concretes de Víctor, que manifesta ser insensible a aquestas qüestions, si bé com Xénia, l’única noia, giren a l’entorn lliberal catalanista. La jove admira algunes de les posicions d’alliberament femení del moment. Al contrari, la seva mare, Mary, actua de la marteixa manera que les dones que la precediren, aparentant un total distanciament i indiferència davant els asumptes polítics i expressant en raríssimes ocasions i només en la més estricta intimitat els seus sentiments punts de vista. En realita ella és partidària de posicions més espanyolistes i monàrquiques. Per això quan sap que el seu fill menor, Carles, es membre actiu de la Falange experimenta un sentiment d’angouxa però no de angustia però no de rebuig. Quan esclata la guerra civil, tampoc és repudiat per seu avi. Al contrari, li aconsella prudència i li dóna suport. En realita, don Francesc, face el que sempre ha fet: respectar i ajudar els diferents membros de la família, siguin quines siguin les circumstàncies en què es trobin. Els dos anys d’història per aquesta saga familiar serveixen per a retratar els escenaris que freqüentaven. A través de la narració l’autor en fa veure el comportament hipòcrita entre familiars i amistats. També s’entreveu l’entramat de les relacions laborals; l’exquisit ambient dels grans hotels i restaurants de luxe o l’alegre, exòtic i, en ocasions, bohemi dels nombrosos establiments: music-halls, bars o cabarets, que obrien les seves portes a les Rambles; establiments que eren freqüentats per la població masculina barcelonina. Asssitim, també, a altres episodis que constituïen la part oculta d’aquesta societat. Entre ells, les silenciades però més o menys tolerades relacions dels homes ab prostitutes, que si trobaven algú amb capacitat econòmica suficient i sentía un afecte especial por elles, eren apartades del bordell i mantingudes de per vida. També hi havia relacions extraconjugales amb algunes amistats; les relliscades dels joves i impetuosos enamorats, que, en teoria, havien de relacionar-se sempre sota l’estricta vigilància d’un familiar, o els fills naturals, fruit d’amores il·lícits, que, en el millor dels casos, eren reconeguts i educats pulcrament. La novel·la, per altra banda, exposa els principals esdeviments de la història de Catalunya i d’Espanya durant el conflictiu període que va des d’octubre de 1934 fins l’inicio de la guerra civil espanyola el julio de 1936.
Article publicat al diari “Avui” el 11/11/04 per Xavier Moret
L’home que es va equivocar d’època Nèstor
Luján era un periodista atípic que es va reciclar en novel·lista prolífic durant els últims anys de la seva vida. Era tan atípic que no fa ni deu anys de la seva mort (va morir el 1995) i ja té una biografia exhaustiva escrita per Agustí Pons, que ens arriba pocs mesos després d’un interessant assaig del també periodista Enric Vila centrat en el Luján dels anys quaranta (Néstor Luján. Entre el rostre i la màscara), . El títol que Agustí Pons ha donat a la seva biografia —Nèstor Luján, el periodisme liberal— no enganya: Luján és observat com un home que va exercir per escrit de liberal, defensant la democràcia i denunciant les atzagaiades del franquisme, en uns anys en què no era gens fàcil fer-ho. En el llibre d’Agustí Pons queda clar que Luján era un d’aquells homes tan llegits que poden parlar de tot. De cultura enciclopèdica, que es deia abans. Podia escriure de toros, de boxa, d’història, de gastronomia, de política, de viatges, de vida quotidiana i del que calgués, i ho podia fer gràcies al seu extens bagatge cultural. I això que Luján, que tenia 17 anys el 1939, va enxampar de ple els anys grisos de la postguerra. Per sort per a ell, però, va tenir bons companys d’universitat, com ara Joan Perucho, Josep Palau i Fabre, Antoni Vilanova i Anna Estelrich. Gràcies a aquesta última, va poder entrar en contacte amb el seu pare, Joan Estelrich, i amb la seva espectacular biblioteca, que li va obrir les portes d’un món molt diferent de l’oficial. Tot això va fer de Luján un lector privilegiat, com es pot veure en el seu interessant dietari inèdit, del 1941-42. Segons explica ell mateix, quan tenia només 20 anys ja havia llegit Stendhal, Homer, Éluard, Flaubert, Chesterton, Mann, Wilde, Mallarmé, Calderón, Lorca, Baroja, D’Ors, Espriu, Carner, Sagarra, Foix i un llarg etcètera. A Montaigne, un dels seus autors de capçalera, hi arribarà més tard, de la mà de Josep Pla, un personatge bàsic en la trajectòria de Luján. Els dietaris inèdits, dipositats a la Biblioteca de Catalunya i reproduïts en part per Pons, diuen molt de Luján. El primer, dels anys 1941-42, està escrit en català; el segon, del 1947, en castellà. En tots dos hi trobem la seva visió del món sense por a la censura i veiem com es va construint a ell mateix, sobretot a base de lectures. Hi ha també, esclar, referències al seu pas per la universitat, però el lector té la impressió que l’autèntica universitat de Luján va ser la revista Destino, on va entrar amb només 22 anys i on va destacar com a columnista. De tant en tant, trobem en aquestsdietaris alguna desqualificació sorprenent, com ara la que dirigeix a Martí de Riquer, un dels seus professors a la universitat: “Riquer es un energúmeno lleno de mala sangre, oportunista, ramplón y sinvergüenza”. També hi ha reflexions sobre Espanya impublicables en aquells anys, com la que diu: “España está agotada, hundida definitivamente. No se conmueve ya nadie. Las Universidades pobres y miserables, de una incultura sobrecogedora, la literatura raquítica, la industria sin haber dado un paso desde hace quince años (…) El ejército inerme, la riqueza exhausta, destrozado el país, sin carreteras, sin ferrocarriles, sin escuelas, sin política, sin religión. El espectáculo es desolador, la moral anda por los suelos. España es el país más triste del mundo”. Agustí Pons ha fet una bona recerca sobre Luján, entrevistant la gent que el va conèixer i capbussant-se a fons en les hemeroteques. Això li ha permès retratar el personatge i situar-lo en el seu temps, encara que de vegades cau en un detallisme excessiu, més propi d’una tesi doctoral que d’una biografia. Els anys grisos de la postguerra i la història de la revista Destino, amb les picabaralles originades quan la va comprar Jordi Pujol, hi són ben reflectits, i també es repassa a fons la trajectòria de Luján com a crític gastronòmic excel·lent, en uns moments en què la cosa no es portava. Es troba a faltar, però, més atenció al Luján amant dels toros. En el seu primer llibre —Historia del toreo, del 1954—, Luján ja va tocar el tema dels toros i ho va continuar fent durant molts anys. A partir del 1963 va començar a escriure a Destino sobre gastronomia. El 1958 és nomenat director de la revista, però ha de plegar el 1969 per culpa d’un expedient de la censura. El maig del 1975 plega definitivament de Destino, on, a més d’exercir durant anys el periodisme liberal, va tenir la sort de conèixer Pla, Cela i altres destacats escriptors de l’època. Luján, però, va continuar fent de periodista en diversos mitjans i al final de la seva vida, als 64 anys, es va posar a escriure novel·les; o, millor dit, a dictar-les, ja que Luján preferia dictar. De la vuitantena de llibres que va publicar, especifica Agustí Pons, 27 tracten de gastronomia, 27 són o bé novel·les o bé obres de divulgació històrica, quatre són llibres de memòria, tres de toros, tres d’animals de companyia i quatre de temàtica diversa. Tot plegat fa de Luján un periodista sens dubte singular, savi i prolífic que potser no es va valorar com calia en uns temps molt polititzats en què l’afició al bon menjar estava sempre sota sospita. Tal com cita Agustí Pons, Montserrat Roig va escriure el 1974 a la revista Jano: “A veces, cuando hablo con Nèstor Luján, me da la impresión de que se ha equivocado de época (…) Ciertamente, Nèstor Luján se ha equivocado de época y de país”. Ja és això, ja.