Biografia
Marià Manent i Cisa va néixer el 27 de novembre de 1898 a Barcelona i hi va morir el 24 de novembre de 1988. Estava íntimament lligat a Premià de Dalt d’on provenien els seus avantpassats. Poeta, traductor, crític literari i autor d’unes vastes memòries. Durant la seva època acadèmica va rebre una sòlida formació en idiomes estrangers -sobretot francès i anglès- que va facilitar-li la descoberta dels autors que marcarien posteriorment la seva obra poètica; alhora, era el preludi d’una importantíssima carrera de traductor. De ben jove va establir relacions epistolars i personals amb escriptors reconeguts, com Joaquim Ruyra i, sobretot per qüestió generacional, amb noucentistes com Josep M. López-Picó, Carles Riba o Eugeni d’Ors. Als vint anys, el 1918, va publicar el seu primer llibre de poemes, La branca, molt ben acollit per la crítica. El mateix any 1918 va conèixer Josep Carner, a través de Carles Riba, i va fer-se’n amic incondicional, a més de rebre’n nombrosos consells sobre els autors a qui havia de donar prioritat en les seves traduccions. D’altra banda, també l’any 1918, inicia el dietari personal, presidit per una prosa rica en les descripcions de la natura i extremament precisa i detallista. Manent va escriure’l de manera intermitent durant tota la vida i en un principi no volia que fos publicat. Malgrat tot, en va anar publicant diversos fragments en quatre llibres (Montseny. Zodíac d’un paisatge , 1948; A flor d’oblit, 1968; El vel de Maia, premi Josep Pla 1974, que va redactar durant la guerra civil espanyola, publicat l’any 1975 i L’aroma d’arç (1982). El 1920 tenia a punt el seu segon recull de poemes, La collita en la boira, i també la primera traducció, de la novel.la: El llibre de la jungla de Rudyard Kipling. Alhora, col.laborava activament en activitats culturals relacionades sempre amb la poesia: va fundar la impremta Atenas Arts Gràfiques (1920), va escriure per a la revista “Monito”r (1921) i el diari “La Veu de Catalunya” (1918-1934), va dirigir la “Revista de Poesia” (1925-1927), i va fundar amb Carles Riba, Tomàs Garcés i Joan Teixidor la revista “Quaderns de Poesia” (1935-1936). El 1928 va publicar L’aire daurat, interpretacions de poesia xinesa, on, a partir de poemes xinesos traduïts a l’anglès, elaborava interpretacions, mantenint-hi “l’esperit i el to de cada poema” més que la “fidelitat literal”. De fet, gran part de la crítica ha considerat aquesta dedicació a la poesia xinesa com una forma de creació més que una traducció. D’altra banda, tot i que publicava traduccions de poemes anglosaxons a les revistes on col.laborava, no va fer-ne un primer llibre unitari fins al 1931, els Poemes de Rupert Brooke. El mateix any va aparèixer un nou volum de poesia pròpia, L’ombra i altres poemes, molt influït per la teoria de la “poesia pura” formulada per H. Brémond i autors com Yeats i Rilke, que ell sempre va admirar. Amb aquest llibre, Marià Manent abandonava definitivament les consignes noucentistes per crear-se una veu i una sensibilitat pròpies.El 1934, juntament amb Millàs-Raurell, va r epresentar el Centre Català del Pen en el congrés d’Edimburg i va participar activament en el que es va celebrar l’any següent a Barcelona. La guerra civil espanyola va suposar un daltabaix en la seva vida. Catòlic, conservador i catalanista, expressa en diverses anotacions del seu dietari un escepticisme envers la capacitat constructiva dels promotors de la revolta. Es va refugiar amb la seva família en una casa pairal del Montseny, a Viladrau, on regnava la pau. Aquest recer no li permetia deixar de costat els horrors de la guerra, però va seguir llegint, traduint i rebent gent del seu cercle, fins que va celebrar la fi de la guerra que li suposava el retorn a Barcelona. Els anys de postguerra van anar acompanyats d’estretors econòmiques, per la qual cosa la seva activitat poètica va quedar en segon terme. Va treballar per a diverses editorials, de qui rebia sobretot encàrrecs de correccions i de traduccions al castellà. L’editorial amb la qual va tenir més relació va ser Juventud, de la qual va ser director literari i assessor fins a la jubilació. Per tot això i per la duresa de la repressió del règim franquista, la publicació de noves traduccions en català va ser molt minsa; la primera va arribar l’any 1946 en edició de bibliòfil: Epipsychidion de P.B. Shelley. És imprescindible subratllar la recopilació Poesia anglesa i nord-americana, publicada el 1955, de tres-centes setanta pàgines i que abasta des de les primeres balades angleses fins a autors moderns com Yeats. El seu nou llibre de poemes, La ciutat del temps, no va arribar fins al 1961, trenta anys després de la publicació de l’anterior recull, i sis anys més tard, el 1967, apareixia el segon volum d’interpretacions de poesia xinesa, titulat Com un núvol lleuger, més interpretacions de lírica xinesa. Alhora, seguia traduint els seus poetes anglosaxons preferits sense reunir-los, però, en cap volum. D’altra banda, el 1968 va publicar -potser amb recança- els primers fragments del seu dietari en una edició comercial, amb el títol A flor d’oblit. Les dècades dels 70 i 80, amb el canvi de règim polític, van fer incrementar notablement el nombre de les seves publicacions: traduccions poètiques (Thomas Dylan, William Blake, Archibald McLeish o S.T. Coleridge), edicions de la Poesia Completa i dos volums de dietari. Va tenir diversos premis, va escriure diversos pròlegs i va connectar amb poetes joves. I també va reprendre la col.laboració habitual a la premsa escrita, als diaris “Avui” (1976-1987), “El Correo Catalán” (1979-1980) i “La Vanguardia” (1981-1986). Va aplegar els escrits de crítica de poesia i comentaris sobre art, Notícies d’art (1981) i una edició de bibliòfil de 20 poemes xinesos (1982). El 1978 va rebre un homenatge en els seus vuitanta anys amb la publicació, entre altres actes, d’una antologia poètica. El 1985 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El 1989, un any després de la seva mort, es va publicar l’edició definitiva de Poesia completa. El 1998, amb motiu del centenari del seu naixement, l’obra literària de Marià Manent és reconeguda en homenatges diversos. Es publiquen l’opuscle Centenari Marià Manent (1898-1998), presentat a Premià de Dalt, i el recull d’articles Crítiques, personatges, confidències , a càrrec de la Institució de les Lletres Catalanes. A finals de 1999 es publica el primer volum de l’Obra completa, amb l’edició íntegra, per primera vegada, del seu Dietari.
“Oda als carros matiners” dins Barcelona. 60 poemes des de la ciutat
http://www.uoc.edu/lletra/noms/mmanent/index.html
Marià Manent a Lletra
http://www.escriptors.com/autors/manentm/index.html
Marià Manent a l’Aelc