Biografia
Andreu Martín (Barcelona,1949). Des de ben petit ja tenia afició a explicar aventures a l’escola i a escriure històries i dibuixar tebeos. Ell sempre diu que va aprendre aescriure jugant i que ara es dedica a jugar escrivint. Va estudiar psicologia a la Universitat de Barcelona on es va llicenciar el 1971 i va fer el servei militar a Eivissa. Entre 1971 i 1979, treballava com a guionista de còmic per a la desapareguda editorial Bruguera, una feina que va resultar més rendible del que pensava. Va treballar a nombroses revistes catalanes, castellanes i franceses com per exemple “Destino”, “Cambio 16”, “Tiempo”, “El jueves”, “Gimlet”, “Comix Internacional”, “Metropol”, “Totem” i “Cimoc”. Fins i tot va fundar, amb uns amics, una revista de còmics que es deia “Trocha”. D’aquesta etapa destaca el popular personatge Sam Ballunga, amb el nom del qual es coneixia la sèrie que protagonitzava. Després de deu anys de fer guions, va decidir escriure la seva primera novel.la Muts i a la gàbia (1979). Amb aquesta primera obra iniciava el llarg camí de novel.les de gènere negre que han caracteritzat l’autor i amb les quals ha guanyat premis nacionals iinternacionals. Entre les novel.les policíaques destaca Pròtesi que va guanyar el premi Círculo del Crimen 1980, El hombre de la navaja, que va obtenir el Premi Hammet 1989 -concedit per l’Associació Internacional d’Escriptors Policíacs-, Si és no és amb el Deutsche Krimi Preis Internacional 1992 i Jesús als inferns, entre d’altres. Paral.lelament, Martín ha escrit guions decinema. Va començar ambEstoy en crisis (1982) i El Caballero del Dragón (1982), ambdues de FernandoColomo, i més tard va escriure Barcelona Connection (1987) de Miquel Iglesias que després s’ha convertit en llibre que ha tingut molt d’èxit. El 1990, Andreu Martín va debutar com a director de cinema amb la pel.lícula Sauna, basada en una novel.la homònima de Maria Jaén. També ha treballat per a la televisió i, des de 1995, ha fet guions per a TV3 en dues sèries, Estació d’Enllaç i Laberint d’Ombres. A més, ha escrit obres de teatre, una de les quals estrenada al Grec 97: Hotel de mala mort. Andreu Martín també té una llarga trajectòria enel camp de la novel.la juvenil. Va començar escrivint per a joves amb el seu amic Jaume Ribera i el resultat va ser el primer llibre de la saga d’un detectiu adolescent anomenat Flanagan: No demanis llobarro fora de temporada va rebre el Premio Nacional de LiteraturaI nfantil y Juvenil 1989. La sèrie Flanagan ja porta set novel.les publicades i uns quants premis més: Premi Columna Jove 1994 per Flanagan de luxe i Premi de la Crítica Serra d’Or 1997 per Flanagan Blues Band. Martín també ha escrit per a joves en solitari: Pops en un garatge, L’amic Malaspina, El vell que jugava a matar indis, Drac de Paper i la sèrie de la Tres Catorze. Fins i tot, s’ha llençat a escriure contes infantils en una sèrie de dotze relats que porta el títol genèric de Contes de Sí. Martín també ha estat redactor d’un parell d’editorials i ha col.laborat amb narracions curtes, reportatges i/o guions d’historietes en nombroses revistes catalanes, espanyoles i franceses. Escriu regularment artícles d’opinió per El Periódico i La Vanguardia. Les seves obres han estat traduïdes a l’alemany, francès, italià, portuguès, lituà i holandès. El seu somni de publicar a la Sèrie Noire de Gallimard es va fer realitat amb Prothèse el 1996. També ha estat traduït a les diferents llengües de l’Estat espanyol: basc i bable.
Cop a la Virreina
Zero a l’esquerra
Zero a l’esquerra narra la història d’Hèctor i Lluís, l’un, ric, amb el futur encarrilat; l’altre un de tants, fill de mecànic i amb poques ganes d’estudiar. La passió pels cotxes els uneix, però acabats els estudis se separen. Es retrobaran al cap de molt temps, quan l’Hèctor el busquen per assassinat. En Lluís no ho veu clar; està clar que l’Hèctor és innocent. L’amistat que els unexi farà que en Lluís investigui pel seu compte per demostrar la innocència del seu amic
Prótesis
Barcelona Connection
Barcelona Connection té un tema és força atractiu: les màfies internacionals que giren al voltant del tràfic de drogues i la prostitució, i en les quals la policia o algun «peix gros» sempre estan embolicats. Una trama clàssica, doncs, que començarà amb l´assassinat d´un pres pel sistema Vaccarizzi, és a dir: des de fora la presó, amb un tirador professional. Un sistema propi de la Màfia i que posarà l´inspector Huertas en estat d´alerta. Segons la seva intuïció, la Companyia tal com ell anomena la Màfia internacional s´ha instal·lat a Barcelona, i a partir d´ara se les haurà d´haver ambprostitutes, camells, falsos culpables i policies corruptes.
Veritats a mitges
Veritats a mitges descriu l’aprenentatge vital del Pep, un noi que té aquella edat en què un es pensa que si realment s’hi posa amb ganes podrà canviar el món. La seva actitud rebel és comprensible no sols perquè té divuit anys i acaba de començar els seus estudis a la universitat sinó perquè viu a la Barcelona franquista (la narració té lloc a finals del 1967). El protagonista estudia filologia catalana, frisa per tenir nòvia, pensa a anar-se’n de casa i busca alguna excusa perquè no suporta el seu pare. La veritat és que el salt dels Escolapis a la facultat ha estat mortal per a ell: el Pep és un noi intel·ligent però molt indecís, que estima tant com tem la llibertat, just als antípodes del Lluís, el seu agosarat i temerari ger-mà petit. Tot i que ambdós han unit forces per guanyar terreny en l’àmbit domèstic. Els dies transcorren enmig d’aquestes batalles casolanes fins que l’aparició d’una jove força atractiva trenca la rutina. En Pep s’adona que el seu pare la rep en privat sense dir-li res a la mare i, a més, a la casa comencen a faltar diners, per tot això el noi suposa que es tracta d’una amant. Això el trasbalsa i el convertirà en una altra persona: amb una circumspecció i una cautela extremes, el protagonista, disposat a aclarir les coses, agafa les regnes d’una investigació que ningú no li ha demanat que porti a terme. Per primer cop sent que està jugant un paper essencial a la vida i està convençut de la seva comesa: desemmascarar el “mentider, mesquí, desconsiderat i traïdor” que durant anys ha fet veure que estimava la seva pobra mare. El marcatge del Pep és implacable i la missió és plena de perills: les passes del seu pare el duran fins als tèrbols carrers del Barri Xino, haurà de co-lar- se en locals de mala reputació, s’enfrontarà amb facinerosos de pa sucat amb oli… Però a mesura que el Pep va resolent aquest misteri comença a adonar-se que el que està realment fent és descobrir l’autèntic drama que du a dins el seu progenitor. Fill d’immigrants, el pare del Pep va arrbar a Barcelona sense ni un xavo; amb el seu esforç va convertir-se en taxista i amb la seva simpatia va conquerir el cor de la seva mare, una noia bonica de bona família… i per això va ser acusat d’haver fet un braguetasso i durant tota la seva vida ha hagut de sentir comentaris commiseratius a més de suportar que els cunyats el miressin per sobre de l’espatlla. Arribarà a conèixer no sols l’home que l’ha engendrat sinó que descobrirà moltes de les misèries que amaguen els éssers humans. A més, quan s’adoni de les debilitats pater-nes, el Pep aprendrà a acceptar les seves. Comprendrà, per exemple, per què hom fa servir les veritats mitges: les no-veritats es convertiran en eix fonamental de la seva vida quan comenci a mentir per aconse-guir l’amor de la Júlia, una noia de qui està perdudament enamorat. Escrita en forma de diari, aquesta obra transporta el lector a una Barcelona grisa on els joves duen fotos del Che enganxades a les carpetes, els capellans escriuen peces teatrals políticament compromeses, està de moda el cinema d’art i assaig i per la televisió emeten “Los vengadores” i “Historias para no dormir”. Una Barcelona on hi ha molts grisos i molta por. Una Barcelona on hi ha una burgesia que menysté els immigrants però que conserva hipòcritament les aparences. La novel·la és el retrat d’aquesta ciutat, d’aquesta època i d’aquesta societat. Però sobretot és el retrat d’una etapa de la vida, del moment en què s’esvaeixen moltes il·lusions de la infantesa i es comença una nova existència amb només unes quantes certeses: el moment en què es descobreix que moltes veritats sols ho poden ser a mitges.
L’home que tenia raor
L’home que tenia raor té com a escenari una ciutat, Barcelona, que viu trasbalsada a cusa d’una sèrie d’assassinats que comparteixen la mateixa característica macabra: el coll de la víctima ha estat seccinat d’orella a orella amb una navalla. el punt mateix de partida és adins mateix de l’assassí protagonista, aquest home que es dedica a matar prostitutes i que ens ofèn amb la seva misogínia sàdica. Coneixem les seves víctimes, els qui investiguen aquests morts, els qui en pateixen les conseqüències, els qui n’escriuen les cròniques. A través d’aquesta galeria de personatges, sovint sòrdids, l’autor construeix una novel·la de mecanismes precisos, tant en la vivacitat del llenguatge com en la mestria de la trama.
Bellíssimes persones
Article publicat al diari “Avui” el 23/02/04 per Elisabet Márquez
Retalls de realitat per a una novel·la de ficció
Cop a la Virreina és la història d’un robatori de la col·lecció de monedes al Gabinet Numismàtic de Catalunya, amb seu al Palau de la Virreina, a les Rambles de Barcelona. Per construir la novel·la, els autors van deu anys enrere per relatar un cop que va estar apamat fins al darrer detall per uns mafiosos italians però que mai va arribar a produir-se en la realitat. És en aquest punt que la ficció entra en joc per donar vida a un seguit de personatges, alguns d’ells amb un passat frustrat, que intentaran dur a terme el difícil robatori. Les accions d’un mafiós intransigent, un advocat depressiu, un estafador murri i un policia estrafolari conformen la teranyina de conspiracions, sospites i venjances que es va teixint al llarg de la novel·la. “La ficció mai pot prescindir de la màgia dels personatges”, afirma Andreu Martín, autor d’altres novel·les policíaques com L’home que tenia raor (1993) o Bellíssimes persones (2001). I aquesta màgia a què fa referència Andreu Martín guarda relació amb el final de la història de Cop a la Virreina: “És un final obert, perquè hem relatat un fragment de la vida de diverses persones que, de la mateixa manera que tenen un passat, van forjant un futur”. Mons paral·lels Qui hauria dit que a Barcelona hi ha mons paral·lels? Cop a la Virreina és també la descripció de mons radicalment diferents. Hi ha el món dels honrats i el món dels delinqüents i mafiosos, els quals s’entrellacen fent una trena “que acaba fent lògic el final”, aclareix Martín. En aquesta mescla d’històries que apareixen en el llibre, totes elles masculines, hi ha diverses figures femenines que són representades com personatges perifèrics i que dibuixen el perfil dels protagonistes de la novel·la. Tot plegat, els dos autors de Cop a la Virreina ho relaten amb descripcions que impliquen el lector. “Moltes descripcions són com si hi hagués una càmera de filmar sobre l’espatlla del personatge, de tal manera que el lector i el personatge comparteixen el mateix punt de vista”, explica el coautor Carles Quílez.
Entrevista publicada al diari “Avui” el 29/01/04 per Lourdes Domínguez
“L’Esquius no és un detectiu que porti gavardina”
L.D. Com neix el projecte d’iniciar una nova sèrie de novel·la negra protagonitzada pel detectiu Àngel Esquius?
J.R. Necessitàvem cales! No, que faig broma! Teníem la moral alta, ja que les nou novel·les de literatura juvenil protagonitzades pel Flanagan han estat ben rebudes pels lectors i per la crítica (les dues vegades que aquesta n’ha fet cas en deu anys). Ens atreia el repte d’escriure plegats literatura de gènere per a adults, de crear un nou personatge de zero. A més, tenim lectors que han crescut amb les obres del Flanagan i que, sent adults, volien continuar llegint llibres nostres.
L.D. Per què no han volgut que la nova sèrie la protagonitzés un Flanagan ja adult?
J.R. Perquè fer-lo madurar era com carregar-nos l’essència del personatge, ja que el Flanagan sempre s’enfronta als seus casos sense tenir ni l’edat ni els recursos suficients per fer-ho. A més, fer que la nova sèrie la protagonitzés el detectiu Àngel Esquius ens permetia continuar escrivint novel·les del Flanagan per a joves. La idea és poder jugar amb el màxim de cartes.
A.M. L’Àngel Esquius potser respon a la nostra frustració, ja que malgrat que, modèstia a part, el Flanagan ha sigut un dels fenòmens culturals més importants d’aquest país i ha estat traduït a un munt de països, pel fet de ser literatura juvenil no ha tingut pràcticament cap mena de repercussió mediàtica, ni tans sols dintre de l’àmbit de la novel·la negra. El Jaume i jo tenim ganes que es reconegui la nostra activitat literària tant en l’àmbit dels autors de gènere com en el de la novel·la en general. Aviam si amb l’Àngel Esquius ho aconseguim.
L.D. Primer van decidir l’argument d’Amb els morts no s’hi juga o van preferir definir com seria el seu nou protagonista?
A.M. No ho recordo gaire bé, però jo diria que l’argument de la novel·la i el personatge de l’Àngel Esquius van néixer de manera paral·lela en la nostra primera reunió de treball. De totes maneres, tant al Jaume com a mi ens interessa molt més l’argument de la novel·la que el protagonista, perquè el que sobretot ens atrau és aconseguir una trama en què totes les peces encaixin. El repte és no caure en un argument repetitiu.
L.D. Com escriuen a quatre mans?
J.R. Tenim un ordinador que té dos teclats: un posa les vocals i l’altre les consonants!
A.M. El Jaume sempre diu que ell escriu les consonants i que jo em dedico a les vocals, però és mentida: perquè hi ha més vocals que consonants i això voldria dir que jo hauria de treballar més!
J.R. Va, ara de debò… Com passa sovint amb els guions de cine, ens reunim i anem discutint les idees que van sortint per a l’argument. Una vegada tenim decidit què explicarem a cada capítol, un dels dos escriu una primera versió de la novel·la. Després, l’altre la reescriu partint d’aquest primer redactat.
A.M. En tots els llibres que hem escrit plegats és molt normal que quan m’ha tocat a mi redactar-ne la primera versió l’hagi passada al Jaume amb una nota on hi diu: “Falta humor”. Cadascú sap què és el millor que pot aportar.
L.D. ¿I no els ha passat que durant la redacció d’alguna de les novel·les que han escrit junts no s’han posat d’acord?
A.M. Ens hem passat tot el matí donant voltes al tema, intentant recordar els punts de discussió que havíem tingut a l’hora d’escriure Amb els morts no s’hi juga i la veritat és que no n’hem trobat cap ni un.
J.R. No som gaire psicòpates: a l’hora d’escriure acceptem bé les crítiques de l’altre i no ens costa fer canvis en el text. Si tinguéssim la mania de no voler que l’altre ens corregís ni una coma, no aniríem enlloc. Si escrius a quatre mans has de ser humil per força.
L.D. Què va ser el més difícil a què es van enfrontar en el moment de fer el salt de la novel·la juvenil a la literatura per a adults?
A.M. Crear un nou personatge. El Flanagan va néixer sense que nosaltres tinguéssim consciència que seria el protagonista de tota una sèrie, però amb l’Esquius ha estat diferent. Després de guanyar el Premi Nacional de literatura l’any 1989 amb No demanis llobarro fora de temporada, l’editor ens va demanar un altre llibre. Va ser llavors quan vam escriure El carter sempre truca més vegades, però ell va insistir que volia més novel·les del Flanagan i així va començar una sèrie que ja consta de nou llibres. Escriure la segona novel·la de la sèrie Flanagan va ser tan difícil com escriure la primera del detectiu Àngel Esquius, perquè t’adones que estàs creant un personatge que t’acompanyarà durant molt de temps.
J.R. Quan t’inventes un personatge d’una sèrie, te l’estàs jugant: imagina’t que al primer llibre has dit que és coix i que al segon necessites que escali l’Everest! Ja l’has cagat!
L.D. ¿Els ha servit l’experiència del Flanagan a l’hora d’escriure Amb els morts no s’hi juga?
J.R. Molt, perquè hem pogut aprofitar la nostra mecànica de treball. En realitat, escriure novel·la negra juvenil no és tan diferent d’escriure novel·la adreçada als adults: només has de canviar una mica el to i adreçar-te a un públic més ampli.
L.D. ¿Tenen pensat escriure, més endavant i plegats, una novel·la que no sigui de gènere?
J.R. Per a mi una novel·la policíaca és tan novel·la com qualsevol altra. De fet, si volguéssim, podríem etiquetar qualsevol novel·la amb un gènere.
L.D. ¿Ja han decidit quants títols integraran la nova sèrie del detectiu Esquius?
J.R. Ens hem marcat un nivell d’ingressos i quan hi arribem, plegarem! És conya. La intenció és anar escrivint novel·les i veure quina és la resposta dels lectors. Si funciona, no hi haurà problema, perquè d’escriure més títols en tenim moltes ganes. De fet, ja estem escrivint la segona novel·la de l’Esquius.
A.M. És més, porto tot el matí dient-li al Jaume que ja tinc bastant pensat l’argument del tercer llibre de la sèrie. Però ell em diu que no l’emboliqui, que encara està reescrivint la segona novel·la!
J.R. És que m’atabala. Sóc un escriptor limitat: només tinc dues neurones i barallades! No es parlen!
L.D. Acaben de publicar Amb els morts no s’hi juga i ja estan fent la segona versió de la segona novel·la. ¿Com és que s’hi han posat tan aviat?
J.R. Perquè volíem que quedés clar que es tractava d’una sèrie, que el lector sabés que, si li agrada la primera, pot continuar disfrutant amb el mateix personatge.
A.M. Hem arrencat amb Amb els morts no s’hi juga, però pràcticament de forma simultània ens vam posar a escriure el segon títol de la sèrie per tenir-lo a la recambra.
L.D. Pel que es veu la por a la pàgina en blanc ni se la poden imaginar…
A.M. La meva teoria és que la por a la pàgina en blanc només és té si estàs molt pendent dels teus lectors, perquè et preocupa si els agradarà, què en dirà la crítica, si et continuaran llegint… Si un pensa que cada llibre que escriu serà un esdeveniment transcendental per a la literatura, li agafa tanta angoixa que no és capaç ni d’escriure una plana. En canvi, si escrius per passar-t’ho bé i riure una estona, com és el nostre cas, ja no tens aquesta por.
J.R. Falta d’arguments jo no n’he tingut mai. Al contrari, en tinc una pila i el que em costa és triar-ne un!
L.D. Per què van voler que l’Àngel Esquius fos un personatge tan normal?
J.R. Perquè volíem fugir de l’estereotip del detectiu privat que porti gavardina, que viu una mica amargat, que acostuma a estar de tornada de tot i que sovint adopta l’actitud del perdedor. Ens va semblar que l’Esquius hauria d’acostar-se més al perfil d’una persona normal. Teníem clar que el sentit de l’humor havia de ser molt important; però, en lloc de crear un personatge grotesc que fos còmic per ell mateix, vam preferir que l’humor el provoquessin les situacions en què es troba. Els escriptors de novel·les policíaques que a Catalunya han optat per l’humor gairebé sempre han utilitzat un protagonista amb carències evidents, però nosaltres hem intentat provocar la rialla amb el context que l’envolta. Ens semblava més innovador.
L.D. Per què van triar presentar Amb els morts no s’hi juga al premi Columna i no a un premi de literatura policíaca?
A.M. Perquè no existeixen! Em sembla que a Espanya només n’hi ha un i el convoquen a Albacete! De fet, ja havíem fet el mateix abans, quan vam portar Flanagan de luxe al premi Columna, perquè ens va semblar que era una novel·la molt arriscada i que un premi que no fos especialment pensat per a la literatura de gènere li podia servir de molta ajuda. Amb els morts no s’hi juga també és una aposta forta, per això crèiem que aconseguir el premi també ens aniria molt bé. Sé que un dels membres del jurat del Columna va trucar a l’editora per comentar-li que amb la nostra novel·la estava rient molt i per preguntar-li si això era premiable! Presentar una novel·la policíaca i a sobre amb una forta càrrega d’humor era apostar per dos elements políticament incorrectes, però el jurat va saber valorar-ho i això diu molt a favor seu.
J.R. Amb un premi mai hi comptes: tu et presentes i, si guanyes, millor, i si no, tampoc no passa res.
L.D. La novel·la negra ha tingut des de fa temps molts lectors a Catalunya. ¿Per què no hi ha cap premi important per a aquest tipus de literatura?
A.M. Uf, això forma part de tot un seguit d’incògnites: com és que la novel·la policíaca té tan poca repercussió als mitjans? Per què no es parla als mitjans dels títols de literatura infantil i juvenil?… No hi ha cap explicació.
J.R. Pensa que en dotze anys hem venut més de dos milions d’exemplars dels llibres del Flanagan i, per contra, els mitjans ens han fet cas una o dues vegades.
A.M. A més, la majoria de novel·les que han guanyat el Premi Nacional de literatura han estat portades al cinema. Per què el Flanagan no? El Jaume fa temps que mig en broma parla d’una teoria de la conspiració que ens condemna al silenci!
L.D. ¿Amb aquesta novel·la senten que els mitjans de comunicació els estan fent per fi més cas?
A.M. Estan responent més, però encara és d’hora per saber si els lectors també ho faran. De totes maneres, espero que tinguem sort, perquè crec que és un bon moment per a la novel·la negra, ja que estem assistint a un renaixement del gènere. De fet, amb Amb els morts no s’hi juga, tenim una certa consciència que estem contribuint a aquest nou impuls.
L.D. ¿L’Àngel Esquius pot arribar a ser tan famós com el Pepe Carvalho de Vázquez Montalbán?
A.M. El Carvalho que no me’l toquin! El que m’agradaria és que, dintre del Partenó particular dels herois de novel·la negra, l’Esquius es trobés un dia amb el Carvalho i poguessin parlar.
Sobre Andreu Martin, amb motiu de la publicació del seu llibre Veritats a mitges, publicada al diari “Avui” el 23/03/00 per Anna M. Vilà.
Notícies d’una ciutat grisa
Conegut tant per les seves novel·les policíaques com pels seus guions televisius, Andreu Martín (1949) ha publicat més d’una trentena d’obres i ha aconseguit amb Veritats a mitges el 14è premi Ramon Muntaner de literatura juvenil del darrer any.
El llibre descriu l’aprenentatge vital del Pep, un noi que té aquella edat en què un es pensa que si realment s’hi posa amb ganes podrà canviar el món (i ell en té moltes). La seva actitud rebel és comprensible no sols perquè té divuit anys i acaba de començar els seus estudis a la universitat sinó perquè viu a la Barcelona franquista (els fets narrats es remeten concretament al final del 1967). El protagonista estudia filologia catalana, frisa per tenir nòvia, pensa a anar-se’n de casa i busca alguna excusa per poder dir que no suporta el seu pare (el Pep creu que si aconsegueix abandonar el niu familiar “li resultaria més fàcil acomiadar-se de persones odiades que de persones estimades”). La veritat és que el salt dels Escolapis a la facultat (o sigui, “del control més absolut a la llibertat en qüestió de mesos”) ha estat mortal per a ell: el Pep és un noi intel·ligent però molt indecís, que estima tant com tem la llibertat, just als antípodes del Lluís, el seu agosarat i temerari germà petit (“ell era rolling i jo beatle”). Tot i que ambdós han unit forces per guanyar terreny en l’àmbit domèstic (per exemple, han aconseguit no anar de vacances a Senillàs i així poder-se quedar sols a Barcelona per anar a lligar a les boîtes), la irresolució del Pep es fa palesa quan està sol. Els dies transcorren enmig d’aquestes batalles casolanes fins que l’aparició d’una jove força atractiva trenca la rutina. Com que el Pep s’adona que el seu pare la rep en privat sense dir-li res a la mare i, a més, a la casa comencen a faltar diners, el noi suposa que es tracta d’una amant. Aquesta suposició no sols el trasbalsa sinó que el convertirà en una altra persona: amb una circumspecció i una cautela extremes, el protagonista, disposat a aclarir les coses, agafa les regnes d’una investigació que ningú no li ha demanat que dugui a terme. Per primer cop sent que està jugant un paper essencial a la vida (“eren moments transcendentals”) i està convençut de la seva comesa: desemmascarar el “mentider, mesquí, desconsiderat i traïdor” que durant anys ha fet veure que estimava la seva pobra mare. El marcatge del Pep és implacable i la missió és plena de perills: les passes del seu pare el duran fins als tèrbols carrers del Barri Xino, haurà de colar-se en locals de mala reputació, s’enfrontarà amb facinerosos de pa sucat amb oli… però a mesura que el Pep va resolent aquest misteri comença a adonar-se que el que està realment fent és descobrir l’autèntic drama que du a dins el seu progenitor. Fill d’immigrants, el pare del Pep va arribar a Barcelona sense ni un xavo; amb el seu esforç va convertir-se en taxista i amb la seva simpatia va conquerir el cor de la seva mare, una noia bonica de bona família… i per això va ser acusat d’haver fet un braguetasso i durant tota la seva vida ha hagut de sentir comentaris commiseratius a més de suportar que els cunyats el miressin per sobre de l’espatlla. Totes aquestes consideracions fan de Veritats a mitges una suggestiva novel·la d’aprenentatge: amb el propòsit de comprometre el seu pare, el protagonista arribarà a conèixer no sols l’home que l’ha engendrat sinó que descobrirà moltes de les misèries que amaguen els éssers humans (covardies, enveges, rancúnies, hipocresies i, sobretot, la por d’afrontar els propis errors). A més, quan s’adoni de les debilitats paternes, el Pep aprendrà a acceptar les seves. Comprendrà, per exemple, per què hom fa servir les veritats mitges: les no-veritats es convertiran en eix fonamental de la seva vida quan comenci a mentir per aconseguir l’amor de la Júlia, una noia de qui està perdudament enamorat. Escrita en forma de diari, aquesta obra transporta el lector a una Barcelona grisa on els joves duen fotos del Che enganxades a les carpetes, els capellans escriuen peces teatrals políticament compromeses, està de moda el cinema d’art i assaig i per la televisió emeten Los vengadores i Historias para no dormir. Una Barcelona on hi ha molts grisos i molta por. Una Barcelona on hi ha una burgesia que menysté els immigrants però que conserva hipòcritament les aparences. Veritats a mitges és el retrat d’aquesta ciutat, d’aquesta època i d’aquesta societat. Però sobretot és el retrat d’una etapa de la vida, del moment en què s’esvaeixen moltes il·lusions de la infantesa i es comença una nova existència amb només unes quantes certeses: el moment en què es descobreix que moltes veritats sols ho poden ser a mitges.
Article sobre Veritats a mitges d’Andreu Martin, publicat a “La Vanguardia” 30/06/2000, a cura de Julià Guillamon
En su afán de conseguir el máximo número de intercambios comerciales para cada uno de sus libros, los editores inventaron el concepto de jóvenes-adultos (una novela juvenil que pueden leer también los mayores). Una novela de jóvenes-adultos funciona como una película de Walt Disney. Los destinatarios de las películas de Disney son los niños. Pero los niños no van al cine sin sus padres. Para que la película les resulte atractiva también a ellos, la historia ha de tener una doble lectura. Los niños se sumergen en un delirio de imágenes, los padres van cazando guiños y bromas subliminales (una referencia a un clásico cinematográfico, un muñeco doblado por una explosiva actriz). En la reciente Toy story 2, los niños asistían a la victoria de sus juguetes preferidos sobre unos malos, y de paso interiorizaban algunos resortes de la sociedad de consumo. Para los adultos, el mensaje era más sutil: sus hijos se harán mayores, hay que estar preparado. A diferencia del cine, la lectura no es un fenómeno colectivo. Pero muchos jóvenes leen por influencia de sus padres. Que padres e hijos pudieran leer las mismas historias facilitaría mucho las cosas. Es necesario encontrar un equilibrio. Muchas novelas para jóvenes-adultos se echan a perder cuando el autor impone los puntos de vista de su generación (¡aquel chaval de doce años de la novela de Barril que leía a Simenon!). En Veritats a mitges, la pedagogía está repartida. La novela contiene sencillas explicaciones sobre el franquismo, la ley de prensa de Fraga, las asambleas de estudiantes y el teatro “amateur”. Muestra a los hijos la ingenuidad, el entusiasmo y el idealismo de los del 68. Los padres apoltronados reciben también los dardos de Martín: el mundo ha cambiado, los valores no son los mismos, pero quién sabe si ese chaval con piercing y tatuaje no se identificará con usted, cuando todo esto haya pasado, dentro de treinta años. El narrador tenía 17 años en 1967. En el momento de escribir el relato ha cumplido los cincuenta. Reconstruye la historia a partir de su diario, revisando sus opiniones, y a menudo compartiendo las del padre (con quien en aquella época mantenía unas tempestuosas relaciones). Las verdades a medias de las que habla Andreu Martín no son mentiras o medias virtudes, sino las verdades que comparten -o aspiran a compartir- progres e hijos. Qué tranquilidad da una novela escrita por un profesional. Buen ritmo, pulcra escritura, la ironía que lo relativiza todo. Martín explica a los más jóvenes que en aquellos tiempos no existía la UVI, que el carnaval estaba prohibido y que un beso con torniquete en medio de la calle era algo inconcebible. Incurre en el anacronismo -“cubata”, “bocata”, “ligar”-, pero lo avisa y lo justifica. Y construye una trama que, pese a dos pequeñas violencias (una para dar comienzo a la acción, otra para que todo acabe bien), es entretenida y más que aceptable. Apta.
http://partal.com/aelc/autors/martinandreu/index.html
Pertany a la web de l’AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana).Conté la biografia, informacions, publicacions, cometaris de l’obra, guia de lectura, premis, teatre, traduccions, guions i e-mail.
http://www.partal.com/aelc/ilc/itineraris.html
Pertany a la web de l’AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d’AUTORS. És el programa Itineraris de Lectura, quepromou la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), és una activitat de promoció de la literatura catalana, en l’àmbit de l’ensenyament primari i secundari. L’objectiu dels Itineraris de Lectura és que el professorat pugui comptar amb la presència al seu centre d’aquells autors treballats a classe i que els escriptors estableixin un diàleg amb l’alumnat. Conté Presentació, guies d’autors, sol·lcitud material de suport, sol·licitud fòrum autors
http://vespito.net/mvm/conte.html
Article sobre la novel·la negra
http://www.geocities.com/clubdelsdetectius/page9.html
Els detectius catalans