Biografia
Alfons Maseras, que també signava amb el pseudònim Jaume dels Domenys (Sant Jaume dels Domenys, 1884 Tolosa de Llenguadoc, 1940). Novel·lista, autor teatral i traductor. Visqué en la seva joventut els atzars de la bohêmia modernista. Viatjà per Europa i Amèrica del Su ‘ d i residí unes llargues temporades a França, on féu obra de propaganda del nacionalisme català. Conreà la poesia Delirium (1907), el seu primer llibre, de cadentista; Èglogues (1917) i La llàntia encesa (1926)-, el teatre -L’hereu (1929), drama naturalista, i Guerau i Marta (1931), història romàntica d’un amor impossi ble-, la crítica -Interpretacions i motius (1920)- i la prosa lírico-narrativa -Sota el cel de París (1910) i El llibre de les hores cruentes (1921)- sobre la guerra europea. Traduí, entre molts d’al tres, Shakespeare i Molière i publicà al guns llibres de divulgació -Resum d’història del comerç (1934), Joan Maragall (1936), etc. Amb tot, la narrativa és la part més important, quantitativament i quali tativa, de la seva obra. La majoria de les seves novel·les -Edmon (1908), L’evasió (1929), La fira de Montmartre (1926), Zodiac (1934)- són unes narracions deca dentistes d’anàlisi psicològica de tràgiques inadaptacions romàntiques i pretenen aportar un missatge filosòfic vitalista i pessimista alhora. Una vida obscura (1927), en canvi, adopta la forma de la novel·la realista derivada de la narració costumista del segle passat, mentre que A la deriva (1921) és una novel·la poemà tica i simbòlica, influida sens dubte per les obres d’Eugeni d’Ors. Altrament, el 1910, amb L’adolescent, Maseras introduí en el país la nova narració històrica de rivada de Salammbó de Flaubert i inicià alhora l’altre vessant de la seva.producció -Les aventures de Mestre Blai Martil (1928). Escriví tamb molts contes -Contes fatídics (1911), Contes a l’atzar (1918), Setze contes (1922) Figures d’argila (1927) i La ratlla (1929), que segueixen les mateixes tendències servables en la seva obra novel·lística i revelen la influència de D’Annunzio, Anatole France, Hofmann, Poe, Hawthorne, ‘ i, probablement, Wilde. Assolí coetàniament una certa cotització i fou traduït al castellà i a l’italià.
Edmon
Edmon és una novel·la en la qual l’autor recorre a la coneguda ficció de publicar un epistolari creuat entre dos amics -Edmon i Armengol- a través del qual va construint-se l’acció de la novel·la. la Senyora Magdalena, dama barcelonina trasplantada a Xile, on va casar amb un arquitecte d’origen espanyol, a l’enviudar torna a Barcelona amb els seus dos fills, August i Irene. Davant del pis en què s’instal·len, viu Edmon -intel·lectual típic del romanticisme- i la seva mare, la Senyora Amàlia. Aviat neix una vertadera intimitat entre les dues famílies, i Edmon s’enamora d’Irene. Però l’actitud una mica misteriosa d’Irene desespera i atordeix a Edmon. Aquest es converteix en el guia dels nous veïns, primer a Barcelona, i després a Madrid, Toledo i El Escorial. A El Escorial, lloc que l’autor descriu amb perfils funeraris i sinistres, Irene confessa a Edmon el seu amor desesperat per un home que la va abandonar. Poc després mor la Senyora Magdalena, i Irene completa i rectífica la seva confessió: ella l’estima, però mai podrà ser seva, ja que abans va ser d’aquell que la va abandonar i va abusar de la seva innocència. La novel·la acaba dramàticament. Els dos germans tornen a Xile, i Edmon mor poc després de tuberculosi a París. Derivada del romanticisme més característic, i recordant en molts aspectes a models il·lustres, Edmon, més que una anàlisi d’estats psicològics, és un procés narratiu de tipus discursiu. L’epistolari és emfàtic i no aconsegueix ordenar i estructurar, des del seu angle, tot l’acoblament novel·lesc. Per un altre costat, acció i personatges són poc convincents.