Obra
L’adolescent de sal
L’adolescent de sal viu amb exaltació l’enfrontament amb la família, el descobriment de la seva sexualitat, i la rebel·lió contra els símbols del poder establert. Parla arravatadament de lectures, de sentiments, i es deixa portar per estats d’ànims contradictoris.
Article publicat al diari “Avui” el 01/03/06 per Joan Josep Isern
El món i els detalls
Hi ha autors que saben mantenir-se discretament amagats darrere la closca de les seves obres. De tant en tant deixen entreveure alguna espurna del seu món interior, del seu caràcter, de les seves flaques o de les seves fixacions, però sempre com una excepció. D’altres, en canvi, es mostren sense vels al lector des de la primera frase que escriuen. Podríem ben bé dir que ells són la seva literatura. Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947) pertany sense cap mena de dubte a aquesta darrera categoria. Ja sigui en novel·les, reculls de contes, articles de premsa o en la seva recent i interessant dimensió de redactor de Plagueta de bord, el seu blog a Internet, la personalitat apassionada i desbordant de Mesquida es presenta des del primer moment davant del lector com un dels components més atractius de tota la seva obra. Els detalls del món, el seu darrer llibre, és una mostra més de tot el que acabo de dir. No hi ha lloc per al dubte: és pur Biel Mesquida pels seus quatre costats. Una setantena de narracions breus escrites entre el 2002 i el 2005, amb una extensió que gairebé mai supera les tres pàgines i que en bona part prové dels articles que Mesquida escriu periòdicament al Diario de Mallorca. Com sol ser habitual, en aquest llibre se li entén tot, a Biel Mesquida. El seu malestar cívic davant d’abusos o injustícies de tot tipus -ja sigui properes o bé llunyanes- amara la majoria dels seus textos. No estem, però, davant d’un recull convencional d’articles. Hi insisteixo: no estic parlant d’un recull de literatura periodística sinó de contes breus que sense renunciar a la seva funció de crònica del que està passant no perden ni un bri del seu tremp literari. Dit altrament, Mesquida fa art. Genera bellesa sense renunciar, això mai, a la glopada àcida del plany i de la crítica ferotge contra tots els que considera els seus enemics. Per raons geogràfiques no m’és possible seguir dia a dia els escrits de Biel Mesquida a la premsa de les Illes. El que puc dir, però, és que en aquestes cròniques que formen bona part de l’extensió d’Els detalls del món es pot copsar perfectament l’impacte que provoca la seva lectura fragmentària en els seus lectors de premsa. Però on es percep amb més contundència la força -i el mèrit, és clar- del que ens diu Mesquida és justament ara, quan podem llegir aquests textos com un tot global perfectament coherent amb l’obra anterior d’un autor que no acostuma a combregar amb rodes de molí. Un autor que, a més a més, és posseïdor d’una de les proses més belles (bellesa: segona vegada que empro aquest mot) i més electritzants de la literatura catalana. Vet aquí un dels elements que la crítica sempre s’apressa a destacar quan parla de la prosa de Biel Mesquida. No cal dir que secundo absolutament aquesta valoració, però crec que aquesta vegada, a l’hora de les valoracions, havia de passar al davant la força que hi ha en les històries d’Els detalls del món. El llibre està estructurat en tres blocs: “Els detalls del món”, “Mallorca és un continent” i “Sea, sun, sex and death”, en els quals apareixen personatges que intenten projectar una capa de bondat en un món massa procliu a fer (el) mal. No hi falten tampoc els paisatges en perill de desaparició, els amors frustrats, les morts accidentals, els sentiments prohibits i els gestos reveladors de tot el que pot bullir dintre de l’ànima dels homes i dones tal com els (ens) veu Biel Mesquida. Cada una de les tres parts s’obre amb unes imatges de postal de la Mallorca paradisíaca -si més no en el pla paisatgístic- de fa un segle. És com si l’autor ens digués que el passat és una imatge en blanc i negre inert i una mica desenfocada, i que, en canvi, el present, ric, ple de colors, calidoscòpic, contradictori, només pot ser construït a través de la paraula. La paraula indignada contra tot el que Mesquida considera abominable: la guerra de l’Iraq i els seus instigadors, la misèria intel·lectual del Partit Popular regnant a les Illes, la Mallorca curta de gambals enlluernada per les Chenoas i Bisbals de cada moment, els mercaders dels sentiments de la bona gent, el discurs conservador i homofòbic de l’Església de Roma… Comparteixo el que va dir Emilio Manzano el dia que el llibre es va presentar a Barcelona: Els detalls del món és un llibre exuberant, desmesurat i imprescindible que cal llegir a poc a poc -el format a base de textos breus facilita la recepta- i, si pot ser, a est
Entrevista publicada al diari “Avui” el 01/02/06 per Francesc Bombí-Vilaseca
Quins són Els detalls del món?
Les proses d’Els detalls del món són una construcció que intenta arriscar-se en uns territoris inèdits per a mi i crec que per a les convencions literàries dominants. Crid un poc a la complicitat amb el lector, que no té ni una crònica, ni un relat, ni un conte, té una matèria verbal construïda per un humà d’aquesta manera perquè li produesqui tota una sèrie d’efectes, i està feta volgudament d’aquesta manera. Un es pot preguntar quina part és ficció i quina realitat directa…
Però això forma part de la literatura, de l’Odissea, de les taules sumèries…
La literatura és una contarella que ha rebut mil i una formes i noms i que dóna unes informacions verbals amb una música i d’una manera que produeix uns efectes que jo crec que són benèfics si és bona literatura. Des que els humans són humans tenen necessitat de dir-se, de contar-se històries perquè crec que són necessàries, començant per la història més primitiva que seria l’oral o la cançó de bressol. A més, vivim la meravella de ser humans al segle XXI, que és la primera època que tenim la possibilitat de veure cultures llunyaníssimes, amb tot el xoc dels pobles mesopotàmics, dels egipcis, dels xinesos, dels japonesos…
La tradició es multiplica…
Cada vegada estic més en contra d’aquella idea romàntica de la singularitat, de fer una escriptura singular i separada, crec en l’escriptura molt lligada a la tradició. De vegades estúpidament certs crítics han dit que jo havia tallat amb la tradició, i és que no m’han sabut llegir. Jo he agafat la tradició de la meva llengua, però també he anat a les altres tradicions, he estat sempre molt obert. Per exemple, el Japó m’ha arribat molt, he mamat tot el que he pogut de Xina i fins i tot en vaig intentar estudiar la llengua, i això ho tenc molt clar. També tinc clar que la meva feina és dura i senzilla. Senzilla vol dir: agafar tots aquests models de literatura i d’escriptura, amarar-me’n, xuclar-los i intentar adobar-los. He fet molta d’imitació i molta de còpia per aprendre. Una de ses coses més senzilles que vaig aprendre de petit per aprendre a escriure és aprendre poemes i textos de memòria i escriure’ls diverses vegades. He escrit més de deu vegades un conte de la Rodoreda perquè m’agradava, i mentre el vas escrivint et va entrant i això forma part del teu aprenentatge. Quan escrius no has de reproduir allò, però has de tenir en compte el model i intentar anar molt més enllà de Rodoreda o de Pla. Quan vaig escriure Excelsior o el temps escrit, per exemple, ho vaig fer amb una intenció molt clara d’agafar la Rodoreda, el Pla i el Villalonga com a models, amb coses literalment copiades, i després posar-hi lo meu i fer una cosa diferent clara i transparent!
Controla l’escriptura o l’escriptura el controla?
No m’atur mai de treballar i de pensar i construir coses. Tinc tot un sistema que em serveix, faig com petits embrions de llenguatge que m’apareixen per una lectura, un comentari que he sentit…
L’escriptor ha de ser també un gran escoltador, una orella que intenti caçar aquestes vibracions que li arriben, una informació…
Un escriptor no pot deixar mai de pensar, i això tant és una meravella com una gran putada, però és l’única manera de funcionar. No dic: “Només escric de vuit a dues”. No som funcionari. Hi ha un doble joc, el del pensament i també la follia del llenguatge. Hi ha elements que es repeteixen, com introduir els protagonistes de la mateixa manera… Pot ser un poc leitmotiv meu, és clar, hi ha els meus tics i el meu estil.
Fa poc Maties Vallès, a la presentació del llibre a Palma, va parodiar una altra presentació d’una escriptora mallorquina que va anar a Madrid i l’escriptor periodista que presentava el llibre li va dir que no tenia estil…
De mi, Vallès va dir que “aquest llibre té un greu problema: té massa estil, té estil a tot arreu, és horrorós!”. Sebastià Perelló va dir que m’he inventat un gènere nou, la novel·la urgent, i el Perejaume en va dir una col·lecció d’arguments… ho trob molt excitant, i vol dir que aquí hi bull alguna cosa, que és el que jo vull: que la literatura sigui una font d’irradiació amb una fosforescència, amb encanteri, amb possibilitats que cada lector hi trobi allò que cerca. La literatura és una de les meves raons de viure, ho he sabut sempre però quan més gran torn més content n’estic, de ser escriptor. Escriure és una raó de viure, i en aquesta societat on hi ha tant de fill de puta, tanta de violència, on tot és competitivitat, on la bondat és com un rar bé inexistent, jo cerc crear espais en blanc que donin coses bones.
La bondat no està de moda…
A la primera part del llibre hi ha una vindicació de la bondat, també hi ha mals rotllos però és perquè a la realitat n’hi ha molts més i jo dic com veig el meu temps… En la correspondència de Flaubert i George Sand surt el tema de la bondat. He cercat i no hi ha massa estudis sobre la bondat en la literatura, un dels temes que m’apassionen. Sobrevisc gràcies a la bondat i a la gent que estim i que m’estima, i als lectors, que em donen feedback. La meva literatura vol ajudar en la solitud dels humans i en aquesta por que tenim, la literatura n’és un antídot.
Hi retrata un món alhora obert i tancat, molt cosmopolita…
L’escriptor ha agafat un microcosmos, una illa, i no ha fet una visió d’un escriptor de l’illa sobre l’illa sinó que ha fet una visió complexa perquè crec que s’ha convertit molt en estranger, com un visitant. L’escriptor ha de tractar els seus materials com un estranger, una visió rica, oberta i curiosa. Els indígenes no veien el paisatge. Jo sóc l’estranger i me’n vaig als miradors, que són perspectives que me mostren coses, i mir les autopistes i les urbanitzacions que destrueixen, i l’economia salvatge, i ho mir des de perspectives diferents. Tot és matèria verbal de relat i la literatura té aquesta cosa: si és de bon de veres, si el llenguatge agafa els detalls i els dóna versemblança diu la veritat, i la feina de l’escriptor és una indagació de la veritat, com una novel·la policíaca.
Amb un llenguatge potent…
El llenguatge s’ha de tensar, i la vulgaritat del llenguatge el desgasta i fa que quedi sense caires, una cosa arrodonida que ja no diu res, queden els tòpics. L’escriptor ha de fer caires, ha de tensar, que allò quedi com la corda d’un arc i pugui sortir-ne una energia cap al lector, que la paraula sigui la fletxa. La llengua és inacabable, tot el dia consulto el diccionari, els savis i els gramàtics, tinc problemes de construccions… però veig més clar la importància del risc i que l’obra ben feta és aquella que intenta lluitar contra el temps, que sigui un monumentum verbal que pugui servir tant als teus contemporanis com també als que l’any 2700, si encara hi ha humans i alguns encara entenen el català, puguin llegir Els detalls del món com si fos una crònica de principis del segle XXI, igual que jo puc llegir avui Plató o les gran epopeies índies.
Article publicat a “La Vanguardia” el 15/12/2003 per Josep Massot
La música Mesquida
La vibrante literatura de Biel Mesquida no está hecha de textos callados que descifra frío el intelecto. Sus escritos son composiciones que despiertan a ritmo de jazz los sentidos del cuerpo y ponen a trabajar mecanismos secretos de la inteligencia. Es una voz única, distinguible de todas las demás, un sello Mesquida que siempre sorprende, porque nunca se repite. Sabe que los temas literarios no varían desde Homero, la vida, la muerte, el amor, el misterio, la amistad, el odio, el dolor, la guerra, la risa o la tristeza. Lo que cambia es la forma de contarlo. La forma es el factor que convierte una obra de arte en perenne, en un clásico. “Si quiero contar la historia de Simbad y la princesa, la contaré con mi voz propia. Una vez añadidas mis pasiones, mi sexo, mi estética, mis conocimientos… entonces saldrá una historia distinta, sólo mía”, dice Mesquida. Y en ello está desde hace 30 años, desde L’adolescent de sal, el libro que convulsionó las letras catalanas con su desparpajo, libertad e irreverencia. La literatura de Mesquida no es una escritura callada, porque él le inyecta música desde el mismo inicio. Como no necesita publicar al dictado de las necesidades económicas de las editoriales, su afán por dar placer y ser perenne le permite ser lento y perfeccionista. Escribe y lee lo escrito en voz alta, lo reescribe y lo vuelve a leer las veces que haga falta para limar aristas, modelar su música, ritmar los tiempos, hacer casi carnal el lenguaje. “Literatura dice es cargar el lenguaje de altas tensiones, hacerlo incandescente, luchar contra los clichés y evitar los tópicos, crear una lengua viva que alimente al lector.” La música Mesquida se forjó en su nomadismo por la geografía de habla catalana. Nació en 1947 en el Mas d’en Sales, Castellón, porque su madre, feminista “avant la lettre”, quiso que naciera en el lugar donde trabajaba. Ella era maestra, como su padre, de la generación de maestros educados durante la República. Sus destinos educaron el oído de Mesquida en la riqueza dialectal del catalán: Palma y Santa Maria del Camí (en vacaciones), Ciutadella (cuatro años) o Manacor (donde estuvo hasta los 17 años), más los viajes con su madre a Francia y Barcelona. Lee desde los dos o tres años y escribe desde que tiene memoria: cartas, poemas, guiones de cómic, comentarios de películas. Pero a pesar de ello, y a pesar de que en Mallorca trataba a la intelectualidad catalanista Blai Bonet, Llompart de la Penya, Francesc de Borja Moll, cursó Biológicas en Barcelona por su convicción de que ciencia y humanismo son una misma cultura. Allí descubrió que el catalanismo no era algo clandestino y minoritario, como en Mallorca, sino un sentimiento natural y compartido. Pero, sobre todo, Barcelona cambió su vida. Fue la formación del adolescente de sal en una ciudad que vivió en aquellos años un estallido de libertad irrepetible. Le recuerdo en los mítines antifranquistas del frente cultural del PSAN, irrumpiendo en el estreno de “Rocky horror show” con Ocaña vestida de flamenca, en recitales poéticos con Pep Maur en el campus de Bellaterra o en la filmoteca presentando a Marguerite Duras. Mesquida trabajaba en la parte científica de la Gran Enciclopèdia Catalana, normalizando los términos biológicos al catalán, y el resto del tiempo lo dedicaba a la educación sentimental y cultural: con Miquel Barceló, Nazario, García Sevilla, Cardín, Broto, Grau, Llovet, pero también Tàpies, Foix, Miró, Ferrater, Óscar Massota, el Club 49 y las veladas de La Ricarda, la finca de los Gomis. También los viajes a París con el grupo Tel Quel,Barthes, Kristeva y Sollers. “No predicábamos, actuábamos”, dice Mesquida, que evitó, por su vena anarquista y su idea de libertad intelectual, militar en partidos. Poco a poco, aquel fervor se fue desvaneciendo. Mesquida sitúa el fin en 1980. “Aquel nacionalismo abierto, receptivo, se hizo, con el poder, cerrado e involutivo.” La aventura de la Gran Enciclopèdia acabó mal y él regresó a Mallorca. Ahí sigue, centro incansable de las actividades culturales más vigorosas, que él, riendo, equipara a las misiones barraquistas de Lorca, campañas de alfabetización de una sociedad culturalmente anoréxica, el uso social del catalán en retroceso, con sonadas visitas a Barcelona y, sobre todo, poniendo música Mesquida a la literatura.
Entrevista publicada al diari “Avui” el 5/07/01
Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947) ha tocat tots els gèneres, des de la narrativa breu (Self-Service, El bell país on els homes desitgen els homes, Som l’altre) fins a la novel·la (L’adolescent de sal, Puta Marès (Ahí), Doi, Excelsior o el temps escrit, Vertígens) passant per la poesia (The blazing library) i per la prosa no de ficció. Ha fet també de crític literari, cosa que li ha costat “situacions estúpides, incivilitzades”.
E.P. És possible ser un crític literari independent en aquest país?
B.M. Ser un crític lliure i independent és possible i és necessari més que mai en una literatura i una cultura catalanes que fan el bategot. Només si es produeixen les volcàniques sedassades que la crítica lliurepensadora i sàvia hauria de practicar hi pot haver adob a tantes de malalties i pestes com ens ataquen. Els dits crítics que estan venuts al servei del mercat, del comerç i de la manipulació de la literatura no són altra cosa que els cans de bou de les multinacionals de l’edició, que funcionen com a sistemes deshumanitzadors al servei de la dictadura econòmica produïda per la globalització i la marginació de la cultura entesa només com a fet decoratiu. La desolació és el fantasma que recorre la dita crítica de la majoria dels mitjans de comunicació que fan el joc al màrqueting dels interessos. Així contribueixen a fer créixer les ignoràncies i el patètic resclús de tanta lletra morta. La crítica universitària d’escriptors vius és quasi inexistent. I seria tan i tan necessària per a autors i lectors!
E.P. En ocasions anteriors s’ha mostrat molt crític amb el fet que la política cultural deixi de banda la traducció de literatura catalana. La situació continua igual?
B.M. Els governs catalans no exporten la literatura o ho fan de manera institucional, la qual cosa produeix la sensació de ser rates de laboratori institucional i pur testimoni d’una literatura que només serveix per als autòctons. Tenim una política cultural de protecció dels aborígens i no de presentació exterior, d’obertura i d’intercanvi. Tenim una cultura ressentida i només preocupada pels endemismes. Des de fora no ens veuen i els que ens pressenten (de pressentir) creuen que som supervivents d’un genocidi que escrivim i vivim en català per emprenyar los.
E.P. Tenim el país que ens mereixem?
B.M. Estimada entrevistadora, no creu que aquesta pregunta és rutinària i tòpica?
E.P. El llibre recull articles publicats al ‘Diario de Mallorca’, però són peces ben literàries. ¿En quin sentit estan condicionades pel seu origen periodístic?
B.M. Estan -volgudament- condicionades per ser textos fets per a un diari literalment i en tots els sentits. Cadascun dels llocs on faig les meves pintades marca l’escriptor, o sia, la seva pràctica (la tria, l’arquitectura i la construcció de les paraules, per dir tres maneres de fer del mestre d’obres de la lletra, van lligades amb una disciplina d’espai i de temps provocada pel suport: no és el mateix fer uns grafittis al ciment d’un hotel nou, uns versos a una plagueta o un article a la pàgina d’un diari). Aquests diferents llocs marquen les intencions i les intensitats d’aquell que confegeix paraules respecte al llegidor (el llegidor com a catalitzador de les secrecions i els ardors de l’escriptor). Que quedi ben clar i senzill que sempre he sabut que la literatura bona, la literatura, es podia trobar en tots els llenguatges perquè precisament aquest és per a mi el cervell de la seva definició primera de text literari: un llenguatge que travessa tots els llenguatges. I tots aquests llenguatges són la seva pedrera, el seu filó, la matèria viva d’on crea vida. I els meus mestres més savis i més seductors els que sintonitzen millor amb les idees literàries pròpies- m’ensenyaren que escriure a un diari era fer-ho a un lloc ple de limitacions i fronteres, en què la lletra agafava una tensió singular. Hi ha tants d’emperons en l’escriptura de diari (des de l’espai fins a la manca de temps, des de l’actualitat dominant fins al treball dominant) que aquestes mateixes coaccions es transformen en reptes que cal superar, en proves verbals que cal resoldre, en un treball constant amb la llengua per fugir de les rutines, dels llocs comuns i de l’encarcarament. Escriure en la premsa com a manera de fertilitzar la llengua i carregar-la de processos vitals: escriure en la premsa com a manera de ser viu dins la tribu, de lluitar contra la mort en la lletra del diari i de diari. Potser la resposta sembla massa matisada emperò així m’han ensenyat a escriure Xènius i Ramon Barnils, Josep Pla i Joan de Sagarra, J.V. Foix i en Tià de la Real, Pere Gimferrer i El Mascle Ros, Blai Bonet i Nabòkov, Azorín i Larra, Josep Maria de Sagarra i Nadal Batle, Gaziel i Narcís Comadira, Paul Morand i Jordi Llovet, per anomenar alguns dels que tenc molt a prop per motius d’aprenentatge i per cultura primera. De tot això resulta que l’origen periodístic dels escrits de T’estim a tu ha estat un condicionament que m’ha fet escriguera. I he tengut un diari que m’ha donat les llibertats i el suport.
E.P. Vostè diu que escriu per necessitat. Però això sembla incompatible amb els compromisos periodístics, que marquen una extensió concreta dels textos i t’obliguen a tenir-los enllestits tal dia i tal hora. ¿Tots els textos d’aquest llibre han nascut de la necessitat?
B.M. Absolutament tots han nascut de la necessitat, setmana rere setmana durant els tres darrers anys del segle XX, de contar històries reals en la darrera plana d’un diari local. Contar vol dir construir amb les eines de la literatura un quadre de paraules en què els problemes de l’actualitat es trunyellen amb les creacions dels humans. Les visions dels successos quotidians es conjuguen amb les perversions malignes per aconseguir un escrit que, des de l’inacabable mirador de l’indirecte, concentra els batecs d’un temps. I el fet de trobar-se a la darrera plana d’un diari vol dir que primer de tot faig l’escrit per als meus contemporanis i segon de tot per als lectors del futur. Una de les forces cap on escric és la de la duració: fer un monumentum de mots que lluiti contra els temps: contra l’oblit, que pugui tocar amb les lletres uns lectors futurs i els faci sentir i el faci enrampar. Dues limitacions d’escriure en un diari, l’extensió del text i l’obligació de lliurar-lo en una data determinada, són una forma d’esmolar les meves idees i convertir-les en les paraules més exactes possibles per aconseguir un festival d’afectes i efectes per al llegidor sense cap defecte. En tres anys han sortit peces defectuoses i textos oblidables que són el tribut que cal pagar per fer feina en aquestes condicions o per tenir un dia de feina particularment desafortunat. Crec en una ètica de l’escriure: l’escriptor hauria de ser com un neurocirurgià o un enginyer de seguretat aeronàutica: si s’equivoquen, el pacient pot morir o l’avió caure. Perquè l’escriptor sap que la lletra, de vegades, també i tan bé mata.
E.P. Són peces combatives contra els problemes de la societat mallorquina. ¿La ficció és útil per posar en crisi la realitat?
B.M. Quan era molt jove i absolutament rimbaudià (canviar la literatura com a manera de canviar la societat i de canviar la vida), pensava que la literatura era un cervelltrèmol tan potent i tan electritzant que podia catalitzar processos que posassin en crisi els individus lectors i, d’aquesta manera, lector més lector, una part de la societat fos discernida, sedassada i posada en crisi. Ara, i amb una experiència llarga i meditada, crec que la literatura pot estamenejar el lector, fer-li funcionar els cinc i mil sentits, dur-lo a llocs inconeguts o mostrar-li tot quant no veia en els coneguts: canviar-li la vida. Aquesta sí que crec que és una de les energies saludables de la literatura: vivificar el lector, fer-lo pensar, fertilitzar-lo, fer-li companyia i sembrar-li planters de vertadera vida. Deixondir el lector com a manera de despertar la societat?
E.P. Ataca Mallorca des de dintre. Em fa l’efecte que, en el fons, en aquests textos hi ha més amor que autoodi cap a l’illa. M’equivoco?
B.M. Atacar Mallorca? Mentida! Dinamit Mallorca, la faig volar -dins aquesta relació sadomasoquista que és l’amor vertader- en un conjunt de fragments verbals, en una mala fi de tesel·les d’un mosaic fet de mots, en una simfonia de miradors de lletra que volen mostrar -d’aquesta manera indirecta que és la gran energia sàvia de la literatura- un més enllà de qualsevol ideologia, un més enllà de qualsevol sermó, un més enllà de qualsevol mirall: el panorama esmicolat, múltiple, bell i terrible d’un món local i rodó dels tres darrers anys del segle XX. I que aquesta lletra local, perquè és de bon de veres, vull que pugui tocar qualsevol llegidor del planeta.
E.P. No és la primera vegada que adopta un to de denúncia cap a la societat mallorquina. Suposo que tampoc no serà l’última…
B.M. Escric des d’on som i trii l’univers de les meves proses en el Parc Temàtic de la Mallorca que m’envolta. És intencionat el redol on succeeixen coses en els meus escrits. Per a la seva concepció he utilitzat el cinc sentits per amarar-me de les notícies, fets, successos… que passen cada dia i cada nit i d’aquesta feina en surten els ulls de les contarelles. T’estim a tu seria com si hagués convertit Mallorca en una bola de discoteca feta de bocinets de mirall que reflecteixen mil i un mons en un món. Si aquests enlluernaments mostren fets malignes, amors i desamors apassionats, morts de tota casta i intrigues aventureres sens fi és perquè tot això és així, em toca i em commou. El Parc Temàtic de Mallorca és ara mateix un laboratori literari engrescador i excitant: des del turisme de masses fins a les xarxes del narcotràfic, des de la invasió alemanya fins a la dels immigrants sense papers, des dels milionaris de la jet fins als assassins a sou, des dels indígenes botifarres, hotelers, constructors fins als residents i visitants cosmopolites, pertot hi ha tita.
E.P. Tots els textos, així com el títol del llibre, estan escrits en segona persona. Per què?
B.M. A Excelsior o el temps escrit vaig començar la primera recerca sobre la narració en segona persona, que és un punt de vista ventafocs mal i poc usat en la nostra literatura. A Vertígens vaig continuar les meves exploracions sobre aquesta perspectiva formal. Com més la investigava més hi descobria possibilitats novelles i excitants d’escriure i descriure: aquest tu podia ser el narrador deus ex machina; podia ser un personatge amagat; podia ser un alter ego de l’escriptor; podia ser una manera de fer diàleg sense guions; podia ser el resultat d’una esquizofrènia o trencament entre autor i personatge… Per això vaig decidir que em passaria uns anys penjat en la segona persona. Ara, el 2001, quan acab de sortir d’aquesta experiència, crec que m’ha donat un mester personal i uns fruits íntims que es poden llegir a T’estim a tu. Al teler de la meva feina d’ara hi ha Carnatge Hall, que serà un text novel·lesc negre on faré servir també aquests i d’altres punts de vista. Tota la meva escriptura és experimental.
E.P. A qui fa referència el ‘tu’ del títol?
B.M. El tu del títol és polisèmic, polifònic, polièdric i gens polític.
E.P. La seva és una prosa per ser escoltada. ¿És una musicalitat buscada?
B.M. No he escrit res mai que no hagi llegit i rellegit en veu alta durant el procés d’escriptura. O no és la música verbal condició alta del plaer de llegir? I el plaer de llegir no és la veritat de la literatura?
E.P. La seva manera d’escriure pot agradar més o menys, però diria que no deixa indiferent. Això deu ser l’objectiu de tot escriptor.
B.M. Una parella amiga meva s’ha separat. Una part m’ha confessat que l’altra ja li és indiferent. És la fi de l’amor. I tot escriptor es romp les xarxes neuronals del cervell perquè un lector estimi la seva lletra. L’estimi?
E.P. ¿Té la sensació d’haver trobat un estil propi?
B.M. Sí.
E.P. “L’única veritat possible és la mentida”. És una frase que apareix dues vegades en aquest llibre. Per què? ¿La literatura és veritat o mentida?
B.M. La literatura que venç el temps amb mentides, amb invencions, amb jocs de mots i amb les mil i una feines intel·ligents i dures de l’escriptor sempre és veritat. La veritat queda penjada damunt el temps com si fos un conte.
E.P. “La majoria d’humans no sabrien res d’ells mateixos ni del món si no fos que la literatura els ho ensenya”. Segur? I què passa amb la majoria d’humans que no llegeixen?
B.M. Hi ha tants d’interrogants dins la matèria literària, hi ha tantes d’exploracions llengüeres cap a territoris humans insospitats i inacabables, hi ha tanta recerca del coneixement i del misteri a través dels mots, que el lector pot veure’s des de molts de punts de vista, pot descobrir-se des de miradors insospitats, pot sentir coses que sense la lletra no hauria experimentat mai. La literatura fa sentiguera, fa intel·ligentera, ens fa més savis, i la saviesa és font de gust. Aquells que no llegeixen són com llenguabaldats. Escriure literatura bella en una pàgina de diari obre camps a gent a qui no se li ocorreria mai llegir un llibre, entres dins molts més ulls que a d’un llibre.
E.P. ¿No trobar la forma és un suplici?
B.M. La forma és necessària per a tot. La forma és la idea, la forma és la paraula, la forma és l’acció i la música i la tipografia i el planter viu de frases que informen el lector. El fons totsol, que deia mestre Valéry, no és més que una mala forma. No practic una relació de suplici amb l’escriptura. És un treball exacte que du feina però que funciona mogut pel gust. Podria dir d’una forma reductora i vertadera: Pas gust d’escriure.
E.P. “El poeta no para de tenir cura de la llengua”. ¿Vostè mima la llengua amb ànima de poeta?
B.M. La llengua és la segona ànima del poeta. La llengua catalana està bruta, estripada, ocupada, feta malbé. La meva feina és netejar-la, és ensenyarla, és carregar-la, és saber-la. La llengua catalana sofreix mollor, corrupció i secretisme. La meva feina és tensar-la i repartir-la. La meva feina és aviciar-la. Fer de la llengua catalana vici nefand. Fa molts d’anys em digueren que era un gra de pus dins la literatura catalana. Els grans de pus són la salut. Li ho dirà qualsevol metge.
E.P. Ha publicat més narrativa que poesia. Se sent més narrador que poeta?
B.M. Tota la meva feina literària, tot quant he escrit, té energia de ser poema. La divisió de gèneres no m’interessa ni com a excusa. Els gèneres, i no cal demanar cap aval teòric d’autorització, no existeixen. Els bells i vells noms de narració, conte, teatre, assaig… són senzillament formes.
E.P. “L’escriptor hauria d’evitar les proeses verbals: són com una vulgar exhibició de mister o miss músculs”. Però no caure en la temptació de fer filigranes és difícil.
B.M. Escriure és una manera de viure proeses, la qual cosa no és el mateix que fer-les per escrit. Les proeses es practiquen en la recerca de la forma, en les estratègies per no caure en els llocs comuns, en les invencions, en els robatoris, en les llicències, en totes les proves que cal vèncer per fer que la llengua feixista esdevengui terra lliure. Les filigranes que vostè assenyala com a parany les veig com un tòpic desfressat d’acrobàcia verbal. Jo no he de mester fer aquestes coses.
E.P. L’adolescent de sal continua sent, com vostè va dir una vegada, la seva carta de presentació mundial. ¿Li fa por no tornar a escriure mai més un llibre com aquell?
B.M. El que va escriure L’adolescent de sal ja és mort. El Biel Mesquida d’ara ha fet T’estim a tu.
http://www.mallorcaweb.com/mag-teatre/altrespoetes/bielmesquida.html
Mallorcaweb: Mag, Poesia, Teatre
http://www.mallorcaweb.net/edataviques/bal/mesquida.html
Biel Mesquida
http://www.uoc.es/lletra/noms/bmesquida/index.html
Lletra
Biel Mesquida. Itineraris de literatura