Biografia
Carles Miró (Tremp, 1968) va guanyar el premi Documenta 2000 amb La germana gran, la seva primera obra. Llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona, ha desenvolupat de forma exclusiva la seva activitat en el món editorial com lector, traductor i corrector.
La germana gran
La germana gran retrata el conformisme i el món d’aparences en la que viu instal·lada la societat civil. L’autor explicita aquesta situació a través del microcosmos de les relacions de parella i familiars, les amistats i el món laboral.
Article publicat a “La Vanguardia el 01/06/01 per Marc Soler
Un mundo de apariencias
Si bien se mira, en esta novela, la primera que publica Carles Miró, no pasa nada. Entendiendo este no pasa nada como el discurrir de la vida personal y colectiva por la inanidad y el conformismo más ensordecedores que el autor eleva a categoría definitoria del país. La novela la protagoniza una pareja. Él, profesor de instituto, afronta un fin de semana cualquiera en ausencia de la mujer a la que ama en viaje de negocios a China. El anuncio del fallecimiento de una antigua novia del protagonista y una comida pendiente con un amigo son el detonante para que nos explique la levedad existencial pasada y presente. Los dos días se convierten en un repaso a la ordinaria locura que preside las vidas de una generación que ahora ronda los treinta y que, en busca de respuestas, descubre desencantada que hay demasiados mitos con los pies de barro. Se trata de una generación que no se ve a sí misma como tal y que, siendo niños durante la Transición, una vez llegados a la edad adulta la desmitifican sin excesivos complejos. Un tercer capítulo, que se desarrolla seis meses más tarde, ya en Navidad, cede la voz a la parte femenina que el lector ya conoce gracias al intercambio de correo electrónico durante el fin de semana mencionado. Con ella nos adentramos en los entresijos de la vida de pareja y familiar, con sus silencios y medias verdades. La intimidad es vista como el último refugio del individuo desde el cual construir unas pocas certezas asequibles y siempre a escala doméstica.
Contra la complacencia
Carles Miró, con una prosa fluida y exacta, acierta a integrar, sin sobresaltos y roturas del ritmo y estructura narrativas, un furor iconoclasta cargado de un humor saludable no exento de cierta acidez. Bastará un ejemplo. En uno de los paseos que emprende el protagonista y durante los cuales pone patas arriba el mobiliario de tópicos que pesan sobre la ciudad y el país, llega hasta el Arc de Triomf, del que dice que éste es un arco on no s’hi ha celebrat mai cap victòria; potser és això, el seny català. ¿Se ha convertido el tan elogiado seny en una coartada ideológica? ¿El seny se ha metamorfoseado en una forma de autocomplacencia y una variante de lo políticamente correcto?
Article publicat a “El Periódico” el 01/06/00 per Estanislau Vidal Folch
Frescor d’aprenent
Carles Miró (Tremp, 1968) ha guanyat el premi Documenta 2000 amb La germana gran. La novel.la no destaca per la trama –poc lligada– sinó pel to disgressiu, les valoracions del protagonista i els mig dibuixos de personatges. El protagonista és un jove irat, però divertit, que no para de remugar sobre tot el que belluga (La Vanguardia, el Premi Internacional Catalunya, Lluís Llach, Josep Maria Benet i Jornet, els progres dels anys 70, l’Eixample barceloní, el seny català, els escriptors catalans) amb desimboltura, manca de profunditat I un toc de menyspreu per les generacions anteriors, cosa pròpia de la impertinència, altiva, de la joventut. Jo li demanaria treure més punta al llapis i que quan entri, que entri a matar; repartir estocades, fer de saltataulells o papallonejar és com fer zà- ping, tocar les coses d’esquitllentes. Les limitacions de la novel.leta donen alhora lleugeresa i ritme. El demble despreocupat i alegre és compatible amb el to àcid i el dibuix trist, però sense postrar- se, de les aspiracions truncades de la joventut. La mirada corrosiva al passat s’acompanya amb la temptativa d’engegar un discurs generacional.
Per posar fil a l’agulla, Miró assaja descripcions de caràcters de nois que trentegen: antics companys d’institut, que tant poden ser d’aquesta generació (on apareix l’angoixa pel futur incert) com de tres generacions anteriors (s’hi descriuen tarannàs personals i els contextos on es mouen els individus no són gaire marcats). No hi veig prou història, però, per assolir patent de generació. El text està massa enganxat a l’experiència de batxiller, a l’escola, a aquell indret on l’individu té el marc fixat. Una escola en què el protagonista ens explica la relació amb els exàmens que corregeix, en tant que professor, i el procediment que utilitza. De tant en tant, hi ha un carteig per correu electrònic entre el narrador i la seva parella, que es troba lluny; es tracta d’una variant del gènere epistolar, però molt directe: el recurs reforça la immediatesa del treball, qualitat que no s’ha de perdre en futures obres. Hi apareixen comentaris sobre pel.lícules compartides o sobre els amics comuns. Moltes dades primàries que s’amunteguen: de vegades, pensaments en alta veu o anècdotes de la germana gran, d’ell i dels amics, superposades. Així, el fil argumental s’esfuma mentre busquem més ordre a les visions del món o el desenvolupament d’una història. En va: es tracta d’un text confegit a rufagades. Un text insolent i lleuger.
http://www.cmiro.blogspot.com/
Pàgina personal de l’autor