Biografia
Empar Moliner va néixer el 1966 a Santa Eulàlia de Ronçana. Ha estat actriu de teatre i cabaret, però es guanya la vida com a periodista. Actualment treballa en els serveis informatius de COM Ràdio i col.labora habitualment a les pàgines d’opinió del diari “El País” . Va debutar com a escriptora amb L’ensenyador de pisos que odiava els mims , una col.lecció de relats satírics i corrosius que obtingueren l’aplaudiment unànime de públic i crítica.
Busco senyor per amistat i el que sorgeixi
Busco senyor per amistat i el que sorgeixi és una recopilació de cròniques de Moliner. Simplificant -potser en excés- n’hi ha de dos tipus: les essencialment descriptives i les més aviat incisives. Dins el primer grup hi trobem la visita de la cronista a un menjador per a pobres, a un convent on lloguen minyones, a la porta d’una escola per comprovar el pes de les carteres dels nens, un seguiment exhaustiu de Quim Monzó pels bars que freqüenta i per la FNAC o, en la crònica que dóna nom al llibre, la visita a una agència matrimonial per trobar l’home més adequat als desitjos i preferències del demandant. Abusa una mica de la reproducció dels diàlegs però tot i així, convencen per la seva fluïdesa espurnejant. El segon grup d’articles -el que prefereixo- acumula la versió més sarcàstica i punyent de l’autora. Quan parla de la moda de les casserolades, de les bondats del bookcrossing, de la publicitat gratuïta que inunda les bústies i, un dels seus temes preferits, els informes sobre el sexisme. Moliner dóna la volta a aquestes notícies i les presenta en la cara més ridícula. El millor de l’exercici, que hauria de constar com a necessària prescripció facultativa, és que ho humanitza tot una barbaritat. Moliner, amb la seva irresistible naturalitat, és única a l’hora de cercar els temes més marcians i freaks, ràpidament trobar la pota que els balla i esclatar en una gran riallada.
T’estimo si he begut
L’ensenyador de pisos que odiava els mims
L’ensenyador de pisos que odiava els mims són un seguit de relats ferotges, d’una capacitat satírica primerenca i esmolada. Empar Moliner parla d’ensenyadors de pisos que odien els mims, de parelles que volen muntar tallers d’expressió corporal, d’animadores sòcioculturals que pretenen lligar, flabliolistes de folklore peruà, nòmadas de la Vila Olímpica, pedagogues interessades en els pares d’alumnes, lectors de Carver, famílies emporrades, sexe a la carta, netejavidres seductors, noies que treballen al Centre de Control de Trànsilt i parelles que llencen pedres als llacs.
Article publicat a “El País” el 14/04/05 per Ponç Puigdevall
Ara i aquí
És possible que qui llegeixi les cròniques que Empar Moliner ha reunit a Busco senyor per amistat i el que sorgeixi recordi un dels aforismes que va escriure Stanislaw Jerzy Lec, l’escriptor satíric polonès: “L’estúpid mai no raona erròniament”. I aquesta observació es constata al llarg de totes les pàgines del llibre perquè no costa gaire afirmar que Empar Moliner viu fascinada recopilant un catàleg complet de les mil formes que pot adquirir la vida amarga d’aquesta peculiaritat de la condició humana. És una característica que ja es convertia en el nervi central que desencadenava l’anècdota de cada un dels contes de T’estimo si he begut, i l’estratègia per recrear-la literàriament era la invenció d’una mirada i un registre que recollien impàvidament els costums i la rutina quotidiana sense el maquillatge de cap adjectiu amable que esborrés o difuminés una mica el vendaval de les ridiculeses, de les absurditats i dels aires sòrdids que recorren la vida contemporània. En cap moment s’hi detectava cap ànim de venjança ni cap rancor, sinó tan sols la voluntat de reflectir amb la màxima objectivitat possible els tics i els hàbits que la part més grisa dels ciutadans adopta com a mètode vital per anar trampejant el pas del temps, per entretenir les hores idèntiques de tots els dies. A les cròniques de Busco senyor per amistat i el que sorgeixi [publicades a l’edició catalana d’EL PAÍS], Empar Moliner es marca els mateixos objectius, i el resultat és que el lector obté un mapa eficaç per moure’s i reconèixer-se en una geografia urbana que li és propera i ben reconeixible. El món que s’hi representa és el mateix —la descripció del desvari moral que organitza amb ordre i anònimament els batecs col·lectius d’una gran ciutat, les adversitats que s’han de combatre si es pretén que el sentit comú i la sensatesa dirigeixin l’existència particular—, però el que canvia respecte als contes són l’òptica i les estratègies narratives que utilitza l’autora per seduir i atrapar l’atenció del lector. I cal dir, des de bon principi, que són d’una habilitat notable perquè, des de la primera pàgina fins l’última, el lector devora el llibre sense adonar-se’n. Empar Moliner ha aconseguit forjar- se una escriptura basada en la lleugeresa, la velocitat, l’animació, l’enginy i la fantasia, i aquests elements fan que el que triomfi en qualsevol dels textos recollits aquí sigui un ritme frenètic sàviament mesurat per un to feliç i alegre. En rigor, les argúcies retòriques que fa servir són les mateixes que apareixien en els contes, però les cròniques presenten una perspectiva nova. Es podria també dir de la manera següent: així com durant la lectura dels contes es podia experimentar la sensació que s’estava al davant d’una narració transformada en crònica, aquí és lícit creure que el que succeeix és justament el contrari. I això passa perquè Empar Moliner s’inventa un personatge —que és ella mateixa sense ser-ho del tot— i que el fa actuar com si fos la protagonista d’una ficció ambientada en els espais urbans més delirants que ha sabut imaginar: és un personatge maniàtic, fermament individualista enfront dels moviments de la massa, un personatge encuriosit per tot i per tothom, amb una mirada mordaç i impertinent i amb un magatzem pleníssim d’opinions contundents. Busco senyor per amistat i el que sorgeixi són cròniques, en efecte, i documenten la realitat immediata, però admeten i gairebé exigeixen una lectura que vagi més enllà i se situï en el terreny de la narrativa. En aquest enriquiment del text hi ajuda molt el sistema experimental que Empar Moliner treballa amb gust, infiltrant- se en mons marginals o amagats, a la recerca sempre de l’anècdota peculiar —la visita a un tirador de cartes per saber si la llengua catalana sobreviurà, l’anàlisi de les melodies musicals dels telèfons en espera, el seguiment a Quim Monzó pels bars i les botigues que visita— que dinamitzi un argument per transformarlo en literatura. I si Empar Moliner aconsegueix amb certesa aquest objectiu és perquè no oblida en cap instant l’art de registrar, al costat de la descripció de l’escena, els tics i els idiotismes amb què l’estupidesa es manifesta verbalment, les cuirasses lèxiques amb què es vol amagar les discordàncies respecte a la vida lògica. Busco senyor per amistat i el que sorgeixi és un llibre d’humor sobre les conductes trivials i les banalitats del ritme quotidià de les ciutats, però és també una prova que Empar Moliner sap que les coses dignes de convertirse en literatura passen al carrer, als bars i a les botigues, i que només cal armar-se de paciència i humilitat per obtenir arguments narratius. Qui vulgui divertir-se sense patir, ja sap el que ha de fer, llegir Empar Moliner, i aleshores tindrà un plànol seriós sobre les cares diverses de l’estupidesa humana d’ara i aquí.
Article publicat a “El País” el 17/07/04 per J. Ernesto Ayala-Dip
Costumbrismo sucio
Los lectores que lean Te quiero si he bebido, el último libro de la autora catalana Empar Moliner, se encontrarán con trece relatos llenos de diálogos chispeantes, ocurrencias interesantes, apuntes psicológicos que nos comunican en qué mundo vivimos, con qué gente nos las vemos cotidianamente. Si se tuviera que apellidar con alguna intención programática este libro, ese sería el de un diagnóstico algo subidillo de tono del estado actual de la pareja. El grado del tono tiene que ver, entre otras cosas, con el interés de Empar Moliner por no dejar títere con cabeza en esa especie de rentable chiringuito en que se ha convertido lo políticamente correcto, sin mencionar (todo hay que decirlo) el peligro que se corre en convertir en otro chiringuito lo políticamente contrario. Ahora bien, Empar Moliner a la hora de plasmar sus ideas sobre algunos aspectos de la vida cotidiana incurre en eso que podría denominarse costumbrismo sucio. El realismo sucio de estirpe americana ya quedó claro que fue y es un mecanismo de desnudamiento social comprometido con unos dispositivos narrativos fuertemente anclados en la mejor tradición del relato breve europeo. Pero lo que practica la autora y periodista catalana es un costumbrismo en la línea del artículo de costumbres español del siglo XIX. Disimulado costado didáctico, evasión, filo humorístico y satírico, gracejo y entretenimiento. La sal gorda la ponen unos personajes, a los que cuesta identificarlos como tales, pero que con sus maniobras vitales de cuño irreverente, pasmados en su propia absurdidad o monotonía, incluso grosería, le dan a este libro su carácter entre ligero de equipaje literario y zumbón. Te quiero si he bebido no nos va a enseñar absolutamente nada de lo que le pasa a sus interesantes criaturas (por eso nos cuesta tanto ver en ellos ficciones sobre personas humanas) pero nos vamos a pegar un hartón de risa y escarnio a costa suya. Eso también forma parte de una idea de la literatura. De los trece relatos que componen Te quiero si he bebido, hay dos que tienen madera de cuentos escritos con ambición imaginativa: ‘La baja calidad de la literatura contemporánea’ y ‘La evolución anual de la voz humana’. Sus argumentos aquilatan reminiscencias que van de Cortázar a Quim Monzó. Pero sólo sus argumentos, una especie de gancho más elaborado para que el lector aplauda con justicia un don para la pirueta literaria. He hablado por encima de la hechura de los personajes de este libro. Es muy difícil ver en ellos representaciones sintomáticas de algunas de las enfermedades que se sugieren. Y eso porque parten de su condición de parodias. Toda el alma que les falta, la compensan con sus abultados rasgos ridículos y lamentables. Con personajes como éstos, claro que sólo nos queda reírnos de ellos. La fórmula no es otra que el espectáculo. Gente que va y viene aireando sus miserias. Pero el libro no es otro que el que su autora ha querido y con el que evidentemente ha disfrutado. Para terminar quisiera plantear un interrogante. ¿Por qué no se consigna en su página de créditos la traducción? El libro fue escrito en catalán, sin embargo en su edición castellana no sabemos quién lo tradujo.
Article publicata a “La Vanguardia” el 17/04/04 per Anton Maria Espadaler
Impar Moliner
No hay duda de que ciertos libros tienen propiedades curativas. Lo aseguraba Rabelais y, como él lo demuestra de sobras, hay que creerle a pies juntillas pregonando los grandes beneficios que ha de reportar la lectura de las crónicas del “enorme gigante Gargantúa”, sano ejercicio que convenía muy especialmente a los que sufrían de viruela y a los gotosos. Quizá no hace falta decir que “las virtudes, propiedades y prerrogativas ocultas” que tienen en común los impresionantes títulos que preceden al Gargantúa se refieren todas a los formidables momentos de distracción y agradable entretenimiento que proporcionaban estas historias, capaces de aliviar males tan insidiosos. Supongo que la lista podría ser ampliada y elaborarse a conveniencia también en nuestros días, en los que, ay, habría que dedicar un inacabable apartado a las diversas especies de chaladura. Por eso estoy convencido de que pocos libros han sido escritos con tanta oportunidad y tan benéfica utilidad para la cosa pública como el que recopila los últimos cuentos de Empar Moliner, T’estimo si he begut. Una de las creencias más firmemente arraigadas de nuestros días es la que sostiene que la vida de uno discurre en un clima de libertad sin límites ni cortapisas, porque uno es dueño y señor de su circunstancia, hasta el punto de que todo lo que le pasa por la cabeza a uno es correcto, sensato y realizable. Con una sola e indispensable condición: que se amolde al aire de los tiempos y, sobre todo, adopte su semejanza. Los personajes de la Moliner, reales como la vida misma, están formados por el barro con el que se amasa esta convicción. La dimensión del cuento, que obliga a concentrar los motivos para lograr sus efectos, subraya sus rasgos, pero no busca su deformación o su representación caricatural. El espejo que pasea por sus escenarios no es el del callejón del Gato, que devuelve una imagen enrarecida y casi monstruosa, que se resuelve en el sarcasmo y se expresa en la tragedia, sino un espejo que capta aquellas muecas que sus mismos actores ignoran, que son descritas con ironía y hallan su clave última en la comedia. La mueca fundamental que arrastran esos personajes consiste en ignorar que algunas conductas sociales hoy indiscutidas y vinculadas a la corrección en todos sus ámbitos (la ecología, la solidaridad, los derechos humanos) y el lenguaje con que se afirma pertenecer a la modernidad son potentes marcos mentales que en lugar de abrir la realidad la aprisionan, la inmovilizan y la empequeñecen. La paradoja mayor es ésta: nunca nadie creyéndose más libre había obedecido tanto. Ésa es la lección de la Moliner, una crítica que gracias al humor está destinada a ser más eficaz, quiero decir más digerible, a esas ataduras y que se traduce en un vigoroso alegato por la libertad. La comedia, desde siempre, ha sido el género que se ha utilizado para describir y emitir juicios sobre el estado moral de la sociedad. “La comedia dice una definición clásica es una narración que contiene diversas enseñanzas sobre inclinaciones públicas y privadas, de las que se aprende lo que resulta provechoso para la vida y lo que, al contrario, conviene evitar.” La Moliner cumple con ella al pie de la letra. Y de modo personalísimo y excelente. Cada vez que escribo su nombre, el corrector menuda pretensión escribe por su cuenta Impar. Impar Moliner. Única en su género. Inigualable.
Article publicat al diari”Avui” l’11/03/04 per Arnau Cònsul
L’ovella negra
Hi ha una Barcelona de disseny que camina cap el Fòrum encantada d’haver-se conegut, poblada d’entitats solidàries, arquitectes, estilistes i associacions que busquen entrar al Guinness, que té alguns símbols no reconeguts però ben singulars: la samarreta on hi ha dibuixades un seguit d’ovelles blanques posades en fila, enmig de les quals n’hi ha una de negra, n’és un. Qui no l’hagi vist mai és que té un pa a l’ull o no surt de casa. És una peça senzilla, estampada sobre diferents colors de fons i que retrata bé el desvergonyiment, la frescor, la informalitat i les contradiccions del qui la porta: generalment gent jove (la franja cada vegada és més àmplia) que fuig de clixés i modes, mentre busca el no-estil i l’empremta pròpia, i es vesteix convençuda de ser l’ovella negra que aporta l’originalitat en un món de borrecs sense iniciativa. Doncs bé: la samarreta en qüestió apareix dos cops al volum T’estimo si he begut d’Empar Moliner, i no deu ser per casualitat. El més fàcil seria apuntar-se a pensar que l’autora se sent com el pobre animaló, diferent a la resta de mortals i obligada a assenyalar els defectes de l’espècie, però no: les ovelles negres més aviat són bona part dels protagonistes dels seus contes, caricatures àcides d’individus urbans ben recognoscibles. Als tretze relats que formen el recull trobem éssers convençuts que amb la seva actitud vital se salten les normes imperants per ser alternatius, però oh! sorpresa, es troben que el color de la llana no canvia l’essència. I així, el professor que sedueix una alumna per saber-se més jove, es troba amb un col·lega en la mateixa situació, i el matrimoni que s’apunta al curset de tastar vins per promocionar-se socialment, acaben fent de mainaderes d’un gos de casa bona.
CONTRA LES MODES
Empar Moliner s’ho passa pipa desbarrant contra les modes passatgeres a què tothom s’apunta sense saber per què. I amb l’humor com a denominador comú, que en alguns moments arriba a ser hilarant, cosa que cal agrair al dinamisme de la llengua i l’escriptura sense embuts de l’autora a l’hora de posar sobrenoms a certs personatges o de transcriure argots ben particulars. Moliner es fot d’organitzacions ultrafeministes, a la vegada que deixa la imaginació seductora dels homes al nivell intel·lectual dels nens de tres o quatre anys (per què aquesta mania dels enamorats de parlar com a nens estúpids, ens pregunta Moliner, en un dels relats?). El títol mateix del volum ja avisa que el delicat món de la parella serà el tema central del llibre, però sovint només és l’excusa per elaborar un fris humà prou desolador. “El Dia Mundial de la Lactància Materna” és el conte clímax, en aquest sentit: des de la jerarquia d’una associació de dones als vagabunds que contemplen, amb els ulls fora d’òrbites, el pitram que se’ls desplega al seu davant, el lector entén que el “T’estimo si he begut”, inspirat en el tema d’un grup de rap que cantava “You’re pretty when I’m drunk”, va més enllà de la testosterona que desprèn el vers, que a casa nostra la saviesa tavernària tradueix a tall d’excusa: “No hi ha dones lletges, sinó cubates de menys”. I així, magrat que la no-transcendència i fins i tot la reivindicació d’una literatura menys seriosa plana per sobre de tot el volum, Empar Moliner també serveix plats amargs quan toca: matrimonis gastats pels anys sense valor per noves aventures, d’altres que decideixen adoptar fills per omplir de sentit les seves vides buides, parelles que no arribaran a cònjuges, gais malaltissament gelosos que es fereixen amb frases com “ets més hetero del que et penses”, etc. Ara bé, per qui escriu, la perla del volum (amb permís del primer relat sobre les fantasies sexuals que es deriven d’un sopar de matrimonis) és el conte en què Empar Moliner retrata el seu món, el dels escriptors en un país on tothom es coneix, i que s’acaba convertint en un al·legat en contra de la plaga d’haikus que darrerament amenaça de deixar la nostra literatura sense la perfecció del sonet o la gràcia d’una sextina. Amb aquesta narració demolidora, on més d’un poeta editor podria veure-s’hi reflectit, Moliner demostra que quan toca disparar amb bala ho fa sense miraments. De manera que sí, podríem qualificar T’estimo si he begut de voluntàriament desigual: sense deixar mai de banda la mania contra tot allò que es presenta amb alguna mena de toc messiànic, l’autora adopta el paper d’autèntica ovella negra quan fa un tractament més àgil, descarat i divertit de les modes que s’aprofiten de la beneiteria en què hem caigut tots plegats. Però en d’altres, Moliner arriba a ser cruel, a descriure amb mínims detalls la infelicitat embolicada amb cel·lofana: és quan descobreixes que, en realitat, l’ovella de la samarreta és un llop disfressat amb un borrissol de llana a sobre.
Article publicat a “El País” el 19/02/04 per Ponç Puigdevall
Catàstrofes en calma
En un assaig titulat Calma fins i tot en la catàstrofe, sobre les cartes que Van Gogh va escriure al seu germà Theo, W.H. Auden caracteritzava els grans mestres de la literatura epistolar amb cinc paraules —lleugeresa, velocitat, animació, enginy i fantasia— que poden rondar pel cap a tots aquells que llegeixin els 13 contes que Empar Moliner ha inclòs a T’estimo si he begut, un llibre on els lectors també advertiran un punt de partida idèntic al que Auden detecta en els escriptors convencionals de cartes, “un major interès per entretenir les amistats que no pas les ganes de desvelar els seus pensaments i sentiments més profunds”. Els contes que aquí es poden llegir van directament a una fita calculada amb rigor, sense cap maniobra de diversió momentània, amb precisió i fermesa, sense caure en les corbes de l’eloqüència inconcreta i verbosa, com si Empar Moliner s’hagués dedicat amb temps i paciència a corregir els titubejos i les impropietats lèxiques, la incontinència costumista i la improvisació argumental que minaven l’efectivitat dels seus dos llibres anteriors: L’ensenyador de pisos que odiava els mims contenia la gran majoria d’errades felices que malmeten un primer títol, i Feli, esthéticienne patia les conseqüències d’una escriptura alegre i apressada. T’estimo si he begut, en canvi, es llegeix sense cap esforç perquè s’evita sempre qualsevol entrebanc estilístic costós de superar, es passa de pressa d’un conte a l’altre perquè es crea un ritme frenètic d’esdeveniments i observacions, cada conte té un pòsit d’entusiasme encomanadís, i hi ha una habilitat notòria a l’hora de crear atmosferes i resoldre situacions amb estratègies manllevades a gèneres narratius ben allunyats de la comèdia sentimental. Perquè aquest és, al cap i a la fi, l’àmbit on se situen els contes d’Empar Moliner, i el motor que desencadena cada història sempre sol tenir alguna relació amb la lluita de sexes, amb els cercles de la passió, amb l’amor voluble i canviant i els laberints de l’afecte. Ara bé, contràriament al que es pot suposar per aquestes pinzellades globals, a pesar que el somriure no es desdibuixa mai dels llavis del lector, a pesar que l’humor triomfa bestialment en la majoria de passatges, el que va irradiant cada pàgina és un malestar i un neguit irrefrenable, com si tot es tenyís d’una tristesa ferotge i una desconcertant certesa d’amargor alimentés la conducta dels personatges. I això és així perquè Empar Moliner mira i registra impàvidament els costums i la rutina quotidiana sense el maquillatge de cap adjectiu amable que esborri els instants ridículs, la sordidesa, els pensaments indignes o l’egoisme maligne de les vides minúscules que biografia. I els escenaris per on circulen no tenen mai res de nou ni de brillant, tan sols el color gris de les ciutats anònimes i inhòspites que reclamen el consum mecànic, els gestos previstos i les reaccions establertes. No és menor l’eficàcia d’un altre recurs que Moliner explota amb saviesa, ja sigui en els diàlegs, ja sigui en els relats en primera persona: la llengua dels personatges de Moliner no els acaba de pertànyer del tot, com si tan sols sabessin manifestar-se amb els clixés, les frases fetes i els idiotismes que els proporciona el grup o la classe social que li és pròpia, com si s’expressessin a través de les consignes i les màximes que els dóna la massificació del consum o la voluntat de no trair elsmissatges políticament correctes. Alienats fins i tot verbalment, els personatges d’Empar Moliner estan condemnats a la repetició dels tòpics de l’època. Pot haver-hi qui es dediqui a localitzar en aquests contes el mestratge ben paït de Quim Monzó, com si s’ignorés que la literatura és transmissió i que el contínuum de la tradició és la garantia d’una cultura. Hi pot haver qui recrimini a Moliner que escrigui uns contes on s’esquiva el caràcter abstracte del transcendental i que se centri en exclusiva en el caire elemental de l’experiència quotidiana. Hi haurà qui trobi a faltar una major elaboració verbal, sense entendre que la discreta contenció estilística de T’estimo si he begut és l’arma idònia per reflectir la petitesa mediocre d’unes existències mínimes que només sol·liciten una mica d’amor. I hi haurà també qui s’estimi més els contes purament urbans per damunt dels contes on conviuen diferents nivells de la realitat, o qui s’interessi més per les escenes grotesques en contra de les situacions estrictament quotidianes, però es fa difícil imaginar que hi hagi algú que quedi indiferent davant de les catàstrofes en calma que ha escrit Empar Moliner sabent molt bé cap a quin territori literari volia encaminar-se.
Article publicat a “El País” el 19/02/04 per Isabel Obiols
Em fa ràbia la gent que ven bondat
T’estimo si he begut és un títol pesant i a la vegada prou lleuger com per fer-ne variacions com T’estimo, sí, he begut. Sintetitza el contingut, el to i l’estil dels 13 contes del tercer llibre d’Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966). Han passat quatre anys des que va guanyar el Josep Pla amb la novel·la Feli, esthéticienne. Ara torna al terreny de la narració i dirigeix la mirada cap a coses que li semblen “estranyes”. Resumeix: “El final de l’amor, la correcció política que ens envolta, la bondat com a manera de vida, que em fa molta ràbia…”. Sota la capa de conyeta —substantiu despectiu que s’ha aplicat a l’humor que es fa a Catalunya—s’hi discuteixen interessos seriosos: “L’altre dia vaig llegir que s’havia prohibit el conte dels tres porquets en una guarderia de Londres perquè vexava els nens musulmans. Vivim en aquest món bestial i ridícul… Ara fins i tot la Janet Jackson no pot ensenyar un pit!”. En comptes de enfadar-se amb el món, però, Moliner adopta un punt de vista humorístic: “Hi ha qui considera que l’humor és senzill i banal, una afirmació que em sembla de dement”. De la mà de Moliner coneixem parelles que han de sotmetre’s a cursets obligatoris per accedir a adoptar nens i d’altres que es coneixen, s’enamoren, es fan moixaines i veuetes i s’acaben trobant lamentables; assistim a trobades de dones per establir un rècord guinness de lactància materna i a xerrades sobre la discriminació de la dona i el sexisme… L’escriptura vol posar en evidència les trampes del llenguatge políticament correcte, una de les cebes d’aquesta escriptora que es considera deutora de Dorothy Parker, Martin Amis i Quim Monzó. A “Els beneficis de la lactància materna”, per exemple, el conte del rècord de lactància, hi ha una dona preocupada per utilitzar amb precisió la fórmula del “tots i totes”: “Al final acaba dient ‘¿esteu totes i tots preparats per descordar-vos els sostenidors?’. Clar, ella no se n’adona, però portar aquestes coses al límit fa riure”. I la delectació en la bondat, una altra ceba. És “la bondat a l’estil Michael Moore, que em sembla un oportunista, bonista, fals i demagog que creu que la finalitat justifica els mitjans que ha utilitzat a Bowling for Columbine”, respon, “una pel·lícula on ell surt a cada pla i on utilitza recursos obscens com ensenyar una foto d’una nena assassinada”. I continua la llista: “La bondat que passa factura. La bondat institucionalitzada. La bondat de la gent que fa llibres sobre la seva pròpia vida, la nova autoajuda. La gent que ven bondat em fa ràbia”. I encara una altra derivada: “Quan hi va haver les manifestacions contra la guerra, jo em sentia contrària a la invasió d’Iraq, però al mateix temps trobava ridículs els de les cassoles, i crec que hem de poder dir-ho”. Al llibre també hi ha contes que es fixen en els mandarins de la literatura catalana. Per exemple, a La baixa qualitat de la poesia contemporània: “He volgut parlar d’aquesta cosa que es dóna tant als diaris catalans que és la gent que pontifica, els que expliquen com has d’escriure, que estableixen cànons que sempre coincideixen amb el que ells fan i que habitualment no tenen cap domini de la llengua perquè la llengua no els importa. Ells pareixen idees i els és igual com escriuen… És un fenomen que no es dóna en cap més art”. Nega haver pensat en algú en concret. “Això seria dolent pel conte”. Ara bé, que cadascú estableixi les relacions que consideri oportunes: “Pensava en els que fan proselitisme. Per explicar-ho faig servir una paràbola. Sempre m’imagino un bar on hi ha tot de gent que pren copes tranquil·lament, i hi ha un home que s’ha arreglat molt però a qui ningú no fa cas. De cop, entra el Clint Eastwood i tothom se’l mira.Aleshores, el que s’ha arreglat s’enfada molt i ens diu que no ens l’hem de mirar. I com que continuem mirant-lo diu que el Clint Eastwood no pot estar en aquest bar. Aquesta és la qüestió de la literatura catalana: que n’hi ha uns quants que tenen mania al Clint Eastwood perquè està molt bo. Suposem que ara de cop vingués algú i ens digués que les pel·lícules han de ser totes dogma i que el Woody Allen no pot existir, i ¿per què? El problema és la mediocritat. Quan tu et penses que ets sublim i no et menges un torrat el que has de fer és apartar-te la competència. A més, aquests que fan dogma a Catalunya, per dir-ho d’alguna manera, l’únic que fan és moure molt la càmera, o sigui, Catalunya des de l’aire”. Pel títol es diria que Moliner és una militant de l’antisentimentalisme, però potser no. “No ho sóc gaire, de sentimental, cosa que no vol dir que no m’agradi. Més aviat, el que passa és que no m’interessa fer-ne ostentació, que ser sentimental em fa vergonya”. “A mi m’agrada molt la Dorothy Parker i ella em sembla sentimental. La diferència amb un altre tipus de literatura és que als seus llibres no hi surten dones despullades explorant-se davant del mirall cada dos pàgines”. La frase del títol l’ha extreta, explica, d’una cançó de Bloodhound Gang, que fa, més o menys: “T’estimo quan vaig begut i avui vaig refotudament begut”, i d’una altra de Zebrahead que diu “Guapa fins i tot sense cervesa”… “Vaig pensar que m’agradaria que em dediquessin un elogi així… La idea del títol és bastant veritat. Així que no és sentimental, però a la vegada ho és molt”.
Article publicat al diari “Avui” el 18/02/04 per David Caminada
“Per què no escriure sobre estúpides dones negres?”
“N o es tracta de cap trilogia. I això ja és una notícia. A més estic exultant perquè la publicació d’aquest llibre coincideix amb el Fòrum de les Cultures 2004 i amb el casament del príncep Felip i la Letizia”, afirmava Empar Moliner parlant de la seva última obra. T’estimo si he begut narra diverses històries d’homes i dones urbans que, com a nexe d’unió, “anirien al mateix psiquiatra”, segons subratlla Moliner citant l’editor Jaume Vallcorba: un grup feminista que organitza una xerrada contra la discriminació; un home que s’enfada amb el nòvio després que somnia que l’enxampa al llit amb un altre; una parella que assisteix a un curs per obtenir el certificat d’idoneïtat de l’administració per poder adoptar un fill. En aquestes històries, diu Moliner, hi ha un clar element de realisme i quotidianitat, però també un important component transgressor i de crítica irònica, còmica i mordaç. De fet, els contes són una picada d’ullet al lector perquè no es deixi portar pels tòpics i clixés i s’atreveixi a criticar “el Fòrum, les dones i moltes altres coses”. “Tothom pot fer broma sobre l’home. I per què no sobre la dona? Si fem llibres que es diuen Estúpids homes blancs, ¿podem fer llibres que es diguin Estúpides dones negres?”, s’interrogava ahir Empar Moliner. Moliner dispara ràfegues d’ironia i crítica a discreció. “M’agraden les feministes. No les de la secció femenina. Quan utilitzen en els discursos oficials «tots» i «totes», jo me’n ric. Em nego a fer discursos per a l’alcalde Clos escrivint-hi «totes» i «tots». Això no és feminisme. És papanatisme. Existeix la paraula «tothom»!”, proclama. L’element transgressor esquitxa també les ONG que, en el cinquè conte, titulat “El dia de la dona”, apareixen parlant castellà. “Les ONG parlen en castellà, com si a l’Àfrica, a Kabul o a Etiòpia usessin aquesta llengua. Sembla que Bush i Amèrica també parlen en castellà… Les ONG fan bé, tenint en compte l’ús actual del català”. Pel títol del llibre “em vaig inspirar en la cançó d’un grup de rap actual, Blood Hound Gang, You’re pretty when I’m drank (“Ets maca quan estic begut”). I també en vaig tenir en compte una altra del grup Zebrahead, Even pretty without beer (“Maca fins i tot sense cervesa”). D’aquí vaig arribar al meu títol definitiu”. Empar Moliner admet que “la vida quotidiana és molt dura” i que els seus personatges tenen “neures i obsessions com qualsevol altra persona”. Potser és un missatge simbòlic per transmetre energia i vitalisme. T’estimo si he begut s’obre amb una il·lustració de Xavi Ampuero d’un “superheroi dels nostres dies, musculós, amb patilles, samarreta Lacoste i un membre sexual marcat. La idea de posar-hi una superwoman em semblava molt Mary Claire”, remarca. Empar Moliner ja va publicar un altre recull de contes, L’ensenyador de pisos que odiava els mims, i la novel·la Feli, esthéticienne -traduïda a l’alemany-. L’editorial El Acantilado publicarà l’edició castellana de T’estimo si he begut, que ha traduït la mateixa autora.
Article publicat a “La Vanguardia” el 18/02/2004 per Rosa Maria Piñol
Saludable descaro
Debo advertirlo: mi libro no es la primera entrega de una trilogía; los personajes no se me han escapado de las manos; y, después de escribirlo, no me siento vacía”, declaró ayer Empar Moliner al presentar T’estimo si he begut, su segundo libro de relatos. Esta puya irónica contra las frases tópicas que repiten muchos escritores es un ejemplo del saludable sarcasmo que es marca de la casa en Empar Moliner y que afloró constantemente en el bautizo mediático de su nuevo libro. T’estimo si he begut (que inaugura la relación de la autora con la editorial Quaderns Crema) es un conjunto de trece relatos que retratan con humor situaciones de la vida más estrictamente contemporánea. “Los cuentos de Empar Moliner, escritos sin prejuicios y desde la radicalidad crítica, están llenos de humor e ironía. Pero no buscan la risa fácil y tonta, sino la sonrisa burlona e inteligente”, resumió el editor Jaume Vallcorba, que se declaró “encantado” de acoger a la escritora en su escudería. También ella le dedicó piropos (“hace realmente de editor, y además publica a autores que me gustan mucho”) y bromas: “Se ha dicho que es el Ferran Adrià de la edición: eso me gusta porque me hace sentir un poco carpaccio”. Pero el humor no es gratuito en la literatura de Empar Moliner. La creación de situaciones y diálogos divertidos está siempre trabajada con rigor literario. “El humor, si te lo tomas de forma rigurosa, puede servir para denunciar comportamientos”, afirmó la escritora. En uno de los cuentos, “El dia de la dona”, describe una sesión organizada por un grupo feminista contra la discriminación, a la que asisten miembros de varias ONG. “Hemos de poder reírnos y denunciar los comportamientos tópicos de las feministas y de cualquier otro grupo o lobby señaló. He recibido un e-mail de una integrante de una ONG diciendo que puedo meterme con las periodistas pero no con las trabajadoras de organizaciones humanitarias. ¿Y por qué no?” Las narraciones de Empar Moliner son a veces intercambiables con sus crónicas periodísticas (en “El País”). En T’estimo si he begut hay dos historias que inicialmente iban a ser artículos: “Carta al meu fill no biològic”, sobre una pareja que quiere adoptar a un hijo y debe seguir un cursillo de idoneidad en el que se ven obligados a hacer dramatizaciones; y “Els beneficis de la lactància materna”, a partir del “récord Guinness de dar de mamar en la calle que cada año monta una asociación en Barcelona”. Para titular su libro, la escritora se ha inspiradoen uno de los temas del grupo de rap Bloodhound Gang “You’re pretty when I’m drunk”. Aunque ella cite como sus referentes los cuentos de Martin Amis, Dorothy Parker, Patricia Highsmith o Mark Twain, puede advertirse en sus historias ágiles, saludablemente descaradas y en muchos pasajes hilarantes la huella de Quim Monzó, a quien por cierto admira sin reservas. En todo caso, la literatura de Moliner va contra los tópicos. “Lo siento, pero aquí no sale ni una mujer duchándose para sacar sus fantasmas íntimos, ni una exploración frente al espejo con hombre que espía”, ironiza implacable.
Article publicat a “El País” el 25/02/01 per Sergi Pàmies
Una catalana en el barrio chinoCon todos ustedes, Empar Moliner. Así me gustaría presentarla, con énfasis de director de pista y un cañón de luz enfocando su mirada, que siempre parece dudar entre el pánico, la imprudencia y la valentía. Pero seamos serios. Oficialmente, Moliner tiene 34 años, cinco hermanos, nació en Santa Eulàlia de Ronçana y colgó los estudios en 3¼ de BUP. Extraoficialmente, se fue de casa a los 17 años y empezó a ejercer los oficios de mala muerte que le servirían para hacer más amena la biografía de la solapa de los libros que luego escribiría: L’ensenyador de pisos que odiava els mims (cuentos) y Feli, estheticienne, novela con la que ganó el premio Josep Pla (1999). Su biografía se corresponde con su curiosidad, que le ha sido muy útil no sólo para observar el mundo, sino también para intentar explicarlo. Haber sido hippy cuando tocaba ser punki, okupa, actriz, cabaretera, comodín en emisoras de radio, donde, por fin, le confiaron un programa de sábado-sabadete o refuerzo de la edición catalana de EL PAÍS o del EPS, la ha curtido casi tanto como ese viaje que, a mediados de los ochenta, hizo, durante más de un año, por Turquía. Viajó, aprendió las lenguas del país y, quizás porque apreció lo bien que trataban a una turista tan poco común como ella, ahora ha decidido vestirse de emigrante turca, alojarse en una pensión del barrio más heavy de Barcelona y comprobar que la hospitalidad no siempre es recíproca. En su reportaje, Moliner contiene su habitual facilidad para la irreverencia inteligente y se centra en relatar una sucesión de hechos de la vida de los inmigrantes. Unos hechos que dinamitan estadísticas, contradicen discursos, rebaten tópicos y falacias y dignifican la mejor cara del periodismo. A esta iniciativa camaleónica le buscarán parentescos: periodista con disfraz de gitana o alemán travestido de trabajador turco, y puede que alguien intuya ramalazos gonzo a lo Hunter S. Thompson o guiños a los artículos de Martin Amis sobre Estados Unidos. Pero, si me lo permiten, les recomiendo olvidarse de las etiquetas y disfrutar del, es un decir, espectáculo. Con todos ustedes, Empar Moliner.
Entrevista apareguda a “El Períodico de Catalunya” el 18/04/00; Patricia Castany
“S’ha acabat treballar per amor a l’art”
Empar Moliner, de verb lubrificant i premi encara calent (Josep Pla 2000), serà probablement una de les autores que per Sant Jordi despatxaran tants autògrafs com rialles. Amb currículum d’excabaretera i actriu reconvertida a periodista radiofònica, el seu segon llibre l’ha ajudat a pujar al top dels supervendes en català. També li ha regalat piropos d’alta volada i una excedència per entregar- se a la seva aguda prosa. I no li ha robat ni un gram de la reconfortant humilitat del qui acaba d’arribar al carrusel literari.
–¿A què s’assembla escriure i sobreviure amb això?
–Es el més similar que hi ha a la felicitat. He descobert que no vull treballar, sinó tenir temps per estar a casa amb els rul.los posats i poder escriure.
–¿Es reconeix maruja ?
–Diguem que no sóc una dona gaire alliberada i tampoc sóc feminista.
–Abans remenava el cul per un escenari. Ara fa conferències. ¿Li imposa o la posa a cent?
–Les dues coses són gairebé el mateix, es tracta d’un públic reduït. L’estratègia és fixar-se de seguida en qui et riu les gràcies.
–¿Què eren per a vostè les lletres abans de guanyar un premi?
–No tinc estudis, i per això no vaig d’erudita. Però era una lectora compulsiva. De fet, vaig acabar amb el glamur dels Jocs Florals del meu poble (Santa Eulàlia de Ronçana) de tant guanyar-los fa anys.
–¿Què li sembla el festival promocional que acompanya Sant Jordi?
–M’encanta perquè estic molt a gust xerrant i xafardejant amb la gent. A més a més, és molt sensat fer negoci amb els llibres. S’ha d’aspirar a guanyar diners. Això de treballar per amor a l’art ja s’ha acabat.
–¿A qui li receptaria el seu Feli ?
–A dones sense complexos i a tota mena de gent amb sentit de l’humor.
–¿Les dones són tan dignes de broma com els homes?
–Són com els homes, amb molts vicis. Per mi el més divertit és veure les tonteries i ridiculeses que fem per aconseguir l’amor.
–¿L’humor li surt sol?
–No és tan fàcil, treballo molt perquè sembli natural. Tot el que faig a la vida em costa molt.
–¿Les dones són tan dignes de broma com els homes?
–Són com els homes, amb molts vicis. Per mi el més divertit és veure les tonteries i ridiculeses que fem per aconseguir l’amor.
–¿L’humor li surt sol?
–No és tan fàcil, treballo molt perquè sembli natural. Tot el que faig a la vida em costa molt.
Opinió de l’escriptor sobre Internet
[[email protected]] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d’abril del 2000
La meva relació amb Internet és molt semblant a la meva relació amb els homes: em sembla fascinant, imprescindible i útil, però no l’acabo d’enten-dre. Quan els primers sociòlegs I psicòlegs van advertir que Internet aïllava i aconseguia que deixessis de parlar amb els veïns, vaig córrer a connectar-m’hi. Internet m’agrada tant com la resta d’invents diabòlics del progrés: la tele, el cinema i els llibres. M’ho passo molt bé consultant les hemeroteques de diaris comercials que aquí només pots trobar als quioscos de la Rambla o de l’estació de Sants, però no al costat de casa teva. Qui sap si Internet facilitarà la feina dels escriptors amics de la família que ara ens torturen explicant-nos les hores que s’han passat “fent tasques de recerca”. Sobretot valoro els xats en què amb l’exemple de la pueri-cultura, l’amor o el món de la dona s’han fet un tip de parlar de sexe.
Entrevista apareguda a Què leer el mes d’octubre, a cura d’Oscar López
Más vale que los progres de clase media que sobrepasan los 30 se vayan haciendo a la idea. este otoño van a sufrir ya que aparecerá en castellano el primer libro de relatos de Moliner: El vendedor de pisos que odiaba a los mimos. Hasta ahora solo se habían visto afectados los lectores catalanes, pero Destino ha decidido exportar el humor corrosivo de esta francotiradora.
“ Tengo un pasado. Hice de tigre para una cadena de bricolaje que se llamaba los tigres, y de Papá Noel en El Corte inglés.”
OL Preocupada por la ampliación de mercado?
EM No, al contrario, me hace mucha ilusión. Lo de darte a conocer en una lengua nueva está muy bien.
OL ¿Quién hará la traducción al final?
EM La haré yo. Habíamos probado con un traductor pero no me acabó de convencer.
OL ¿Podrás evitar la tentación de cambiar mucho el texto?
EM Ya he cambiado algunas cosas. Incluso el título seguramente será diferente. Todavía no lo tengo decidido. Pero como en castellano la palabra mimo tiene una polisemia especial, creo que eso le puede dar juego al título.
OL ¿Te planteas la posibilidad de escribir directamente en castellano?
EM No lo descarto. Yo colaboro regularmente en el diario El País y escribo en castellano. Sin embargo, los libros los escribo en catalán. No sé… a mí me va bien así.
OL Además de este libro de relatos tienes publicada una novela, Feli esthéticienne, con la que ganaste el Premio Josep Pla de novela. De ambos libros se ha destacado tu peculiar estilo, en el que sobresale un humor y una ironía muy ácida.
EM Yo creo que hasta los cinco libros escritos no acabas de definir tu voz narrativa, a no ser que seas un crack como Martin Amis, que a los 24 años ya demostró con su primera novela que era un monstruo. Si no, vas escribiendo y vas aprendiendo. Si tuviera que definir mi primer libro diría que es un libro de relatos protagonizado por parejas más o menos de hecho que pintan las paredes de color amarillo y tienen un sofá azul en el comedor. Bueno, ahora probablemente las paredes ya serían blancas, que es lo que les gusta a los famosos bobos. Son parejas sin problemas económicos, que van a ver películas subtituladas porque no hacerlo sería un sacrilegio, y hacen fondues para los amigos en las que suelen preguntarse cómo les va en su vida de pareja.
OL ¿Tienes algún problema personal con los mimos?
EM No. Lo que pasa es que estuve varios años trabajando en la radio y cuando me aburría leía teletipos. Un día me di cuenta de que regularmente aparecían agresiones a mimos y payasos. Supongo que nos inquieta el hecho de que no hablen… no sé… y pensé que era la excusa perfecta para un libro.
OL En tu pasado profesional te has acercado mucho a ellos.
EM Es que yo también tengo un pasado. Hice de tigre para una cadena de bricolaje que se llama Los tigres y de Papá Noel en el Corte Inglés.
OL Eso tiene que ver con tu etapa de actriz.
EM De actriz en un grupo cutre, con el que hice de todo, incluso cabaret (suele comentar que en el número de strip-tease que hacían, ella no era la que se desnudaba, y que después de unos años lo dejó porque se cansó, ya que tenía que depilarse a menudo).
OL No sé si semejante pasado justifica que apuestes más por la comedia que por el melodrama.
EM Es que para mí el humor es una religión. Procuro que esté presente en todo lo que hago porque es una manera de no pensar en la muerte. Yo soy muy fan de Grouxo Marx y de Woody Allen. También de Dorothy Parker, todo un referente para mí. Creo que las escritoras de este país, como condición para publicar, deberían leerla, al igual que a Patricia Highsmith. Me molesta que los escritores critiquen sin problema a los hombres y en general las escritoras no suelan hacer lo mismo con las mujeres.
OL Algunas se te van a tirar a la yugular.
EM No lo creo. Hay muchas autoras inteligentes que son fans de estas dos escritoras.
OL Quizás se da este problema porque hoy en día publica cualquiera.
EM Algo tiene que ver. Ser escritor se ha puesto de moda y eso es una desgracia. Ahora todo el mundo quiere publicar aunque tenga que pasar por la dura prueba de escribir un libro. Claro que a veces no hace falta ni eso. Ahí está Ana Botella y su recopilación de cuentos clásicos.
OL ¿Siempre tuviste claro dedicarte a la literatura?
EM Siempre tuve claro que me gustaba leer. Yo soy escritora porque soy lectora. Aunque pueda parecer cursi, saber que John Irving o Martín Amis sacarán un libro en otoño es un buen motivo para seguir viviendo.
OL ¿Algunas otras pasiones?
EM Me encanta el cine y la tele (escribe sobre TV en El País, en la edición para Cataluña). Aunque los cursis digan que la televisión nos quita tiempo para leer, es mentira. Yo sospecho de los que dicen que nunca miran la tele. Me extraña.
OL Repasando tu dossier de prensa, uno descubre dos cosas: que das titulares sin parar y que las feministas radicales te deben tener ganas. OL Por ejemplo, leo: “Si eres tía, triunfas más. El de escritor debe ser el único oficio del mundo, junto al de prostituta, donde sucede esto”. Otra: “Odio esos personajes femeninos que en la página 15 se desnudan y se duchan para sacarse de encima sus fantasmas interiores”. Pasado el tiempo, ¿mantienes estas afirmaciones o las matizarías?
EM Estas afirmaciones me han traído algún que otro problema pero honestamente las sigo manteniendo. Como mujer no te va mejor en un supermercado o en una fábrica, pero sí en la literatura actual. Y lo de la página 15 va a misa. Creo que la literatura catalana debe ser una de las más higiénicas del mundo con tanta protagonista duchándose.
OL ¿Te sientes esclava de tu imagen y tus declaraciones?
EM No. Si es que yo en las entrevistas me pongo muy nerviosa. Me cuesta hablar en público. Por eso el humor me va muy bien, porque más que una arma es una armadura. No pretendo hacerme la graciosa, y es más, en ocasiones, hay quienes se deben ir de la entrevista pensando que soy muy aburrida.
OL Hay quien ha querido ver en ti la Lucía Etxebarría catalana, o incluso te ha relacionado con el fenómeno Bridget Jones. ¿Te molesta?
EM No. Yo respeto a Lucía y a Helen Fielding porque a fin de cuentas tienen mucho éxito. Pero con Lucía, a lo sumo me parezco en que las dos somos presumidas, que a las dos nos gusta la ropa. Pero por lo demás no veo ninguna semejanza. Menos gracia me hace la comparación con Bridget Jones, porque es un personaje que me cae fatal.
OL Ya que hablamos de otros escritores. ¿Tus pasiones lectoras por dónde pasan?
EM Además de las citadas, me encanta Salinger, los escritores británicos como Amis, Ishiguro, Vikram Seth… También Quim Monzó, Sergi Pàmies y Javier Marías. De este escritor me gusta lo mismo que me gusta de Amis, o de Eco: que son narradores con una cierta insolencia. Debe ser que me gustan mucho los chuletas, ¿no?
OL ¿Seguirás apostando por el feísmo?
EM Sí, sí, me gusta la parte fea de la vida, porque resulta cómica. No puedo evitar fijarme en ridiculeces como cuando en el cine uno de los dos amantes aprieta la sábana con la mano mientras hace el amor. Eso no lo hace nadie. Yo solo me limito a contarlo.
OL Aunque puedas dar la imagen de muy alocada, eres muy disciplinada en tu trabajo.
EM Ya me gustaría escribir por las noches como los malditos, pero yo ya tengo una edad. Un amigo me dio tres consejos para ser escritor y descubrí que yo seguía los dos primeros. El tercero me hizo sospechar. Son estos: tienes que vestirte antes de ponerte a escribir, no debes comprar el diario a primera hora de la mañana y no debes beber hasta el mediodía. En ese instante descubrí que era una escritora de lo más normal, con una vida bastante aburrida.
OL Una escritora devota del aeróbic.
EM ¡Uyy sí! Cada día hago step.
OL ¿Cómo?
EM Step. Estoy enganchada. Lo de subirme a esa escalera pequeña con la música sonando fuerte, me fascina. Es un deporte que inventaron para mí.
OL Antes de finalizar, ¿habrá pronto nuevo libro en catalán?
EM Ahora estoy con un libro de relatos protagonizados por gente rica e intelectuales a los que he conocido en los últimos tiempos. Como los anteriores, será muy sarcástico.
Pues que se vayan preparando.