Documentació
Entrevista publicada al diari “Avui” el 23/04/03 per Lourdes Domínguez
“Els drames personals gairebé sempre es poden relativitzar”
L.D. La incomunicació és un tema que ja havia tractat a les seves tres novel·les anteriors. Ara el tornem a trobar en els seus contes.
I.M. Admeto que fins que no ho vaig llegir als diaris, no m’havia adonat que als contes de Millor que no m’ho expliquis el tema comú era la incomunicació humana. Encara que, de fet, és un tema recurrent de tota la literatura. En el meu cas, és veritat que travessa tota la meva obra. Crec que a la vida quotidiana una comunicació completa és difícil i que això frusta algunes persones més que unes altres.
L.D. ¿Els sis contes són fruit d’un projecte unitari o els va anar escrivint sense pensar que havien de tenir un nexe comú?
I.M. No vaig partir de cap projecte concret, però sí que hi ha un enfocament, una forma de veure la vida, un estil que es va repetint. Quan em poso a escriure una història, m’adono de manera natural de si el que vull explicar em dóna per a una novel·la o per a un conte llarg, que sembla que són les meves dues llargades més habituals. Però no és res premeditat.
L.D. Quan va escriure Tot un caràcter, la seva novel·la anterior, explicava que havia sentit clarament una veu i que només havia d’escoltar-la per anar redactant l’obra. ¿En el cas d’aquests contes li ha passat el mateix?
I.M. En els relats he partit més aviat d’imatges, d’escenes. Per exemple, la imatge de l’home amb un regal que no sap què conté i que es troba en un pub de la costa britànica, feia anys que la tenia i que sabia que donaria lloc a un conte.
L.D. Vostè, que afirma que escriure novel·la l’obsessiona, se sent igual de còmoda amb els contes?
I.M. Als contes no et pots estendre tant en un aspecte de la novel·la que a mi m’encanta com és el de la personalitat i la psicologia dels personatges. En els relats has d’anar més al gra, centrar-te en una escena més concreta. A més, com que la novel·la és un projecte a llarg termini, no has d’anar canviant de registre, que és el que a mi m’agrada, perquè jo sóc una persona més aviat del tipus obsessiu.
L.D. A què es refereix?
I.M. Doncs, que si veig una pel·lícula que m’agrada, la veig 400 vegades; que si em sedueix un disc, l’escolto unes altres 400 vegades… La novel·la és un projecte que t’involucra a llarg termini durant dos o tres anys i per això generalment em ve més de gust escriure-la que no pas un conte, que és una cosa més puntual. Però la veritat és que no veig gaires diferències entre escriure novel·les o contes: de fet, crec que molts capítols de les meves novel·les són com contes.
L.D. Potser per això ha publicat tan pocs contes?
I.M. Al llarg de tota la vida he escrit contes, i en tinc molts, però crec que s’han de publicar d’una manera molt mesurada. Abans de la primera novel·la, ja en vaig escriure uns quants, però no els vaig acabar. I després, en vaig escriure uns altres que van guanyar el premi Ribera d’Ebre i que es van publicar amb el títol de Si és, no és . M’ho passo bé tant escrivint contes com novel·les. Per mi escriure sempre és una experiència molt grata. Però és que, si no ho fos, quin sentit tindria escriure? Per ser publicat, segur que no, perquè és una pallisa…
L.D. ¿A Millor que no m’ho expliquis hi aplega contes escrits darrerament o hi ha relats que fa anys que té acabats?
I.M. Els sis són contes dels darrers temps i fins i tot estan ordenats al llibre cronològicament. Això fa que d’alguna manera l’humor es vagi matisant al llarg de l’obra: els tres últims relats crec que mostren un humor més madur, ja que també tracten temes més durs que els primers.
L.D. ¿Utilitza l’humor com a recurs perquè el lector pugui pair les situacions més tràgiques?
I.M. Per mi l’humor no és només un recurs, és un tret fonamental de la meva forma d’escriure. Crec que quan narres una experiència traumàtica amb humor, la realitat més cruenta deixa de ser tan tràgica. Això ens passa tant quan escrivim com quan expliquem una situació viscuda. És llavors quan ens adonem que relatant aquest moment tràgic podem fins i tot disfrutar i fer que el plaer triomfi sobre la tristesa.
L.D. Narrar la reconforta?
I.M. És com una mena de miracle. Quan saps que tens un oient o un lector a qui arriba el que dius, t’obligues a relativitzar els drames personals. Poder explicar una experiència traumàtica amb humor i ironia és terapèutic i una mica era el repte que em plantejava als contes de Millor que no m’ho expliquis : parlar de temes com ara la mort i la malaltia i, al mateix temps, disfrutar narrant. Per això m’he sentit molt satisfeta quan alguns lectors m’han comentat que han rigut o somrigut amb el meu llibre.
L.D. No creu que hi ha temes amb els quals no es pot fer humor?
I.M. És clar. Quan parlem de drames d’àmbit mundial com ara la guerra no es pot fer broma, però, en canvi, els drames personals sempre es poden relativitzar, perquè si te’ls mires bé, molts cops t’adones que en realitat són insignificants.
L.D. ¿En aquests contes hi ha més autobiografia que en les seves novel·les anteriors?
I.M. Sí. Sempre s’ha dit que els primers llibres d’un autor són els més autobiogràfics, però jo no he acabat d’entendre mai com funciona aquesta mecànica, perquè a mi m’ha passat a la inversa. Cada vegada m’apropo més a les vivències personals, suposo que perquè també cada cop vaig tenint una experiència més gran i més rica. Els escriptors ho aprofitem tot, fins i tot les situacions més dures: som carronyaires.
L.D. Quin dels contes és el més autobiogràfic?
I.M. El titulat Els ignorants i el darrer, que és el que dóna títol al llibre.
L.D. Però que jo sàpiga, no ha patit cap malaltia mortal com la de la protagonista…
I.M. No, però sí una persona molt propera a mi: el meu marit. La malalta no vaig ser jo, però em va tocar afrontar un càncer de molt a prop. De sempre, la mort era una de les coses que més por m’havia fet, però em vaig adonar que a l’hora de la veritat podia afrontar-la amb una enteresa que mai m’hauria imaginat, perquè sóc molt aprensiva. A la nostra societat hi ha una por exagerada a la malaltia, a la tragèdia, i això et fa viure una mena de subvida. Però de vegades passa que t’adones que realment pots afrontar la malaltia amb una força que no esperaves i això et dóna alegria malgrat que la situació sigui dura. Lluitant contra la malaltia, pots aconseguir experimentar vivències tan felices com moltes altres que hagis tingut fins llavors.
L.D. Creu que són molt diferents els relats de Millor que no m’ho expliquis dels del seu primer i únic llibre de contes fins al moment, Si és, no és?
I.M. Espero que sí, perquè els contes de Si és, no és van ser dels primers que vaig escriure. De fet, m’agradaria haver tingut més temps per polir-los, però van guanyar un premi i els van publicar de seguida. Algun dia els revisaré. Crec que els relats de Millor que no m’ho expliquis contenen un humor més madur. El meu enfocament de la vida ha canviat: Si és, no és és un llibre més juvenil, amb un humor més lleuger.
L.D. ¿Ja està preparant una nova novel·la o uns nous contes?
I.M. Tinc dues o tres novel·les que em roden pel cap, que m’esperen, però de moment no m’hi he posat. Sovint tinc idees que porto amb mi durant molts anys, són projectes que vaig madurant fins que arriba el moment d’abocar-m’hi realment i d’obsessionar-m’hi. No m’ha passat mai que em vingui al cap una història i que als sis mesos ja la tingui escrita. Les meves obres necessiten un temps de maduració més gran.
L.D. I sempre té projectes damunt la taula?
I.M. Afortunadament (o desafortunadament, depèn de com t’ho miris), sempre em queden històries per explicar. Desconec el pànic del full en blanc. Al revés, visc amb tantes escenes i idees al cap que sento necessitat de fer neteja! De material no me’n falta i per això tinc la sensació que el que sempre estic fent és esborrar, depurar. Jo diria que més aviat pateixo la síndrome de la pàgina en negre .
L.D. ¿Escriu obres molt llargues que després es veu obligada a reduir?
I.M. Crec que el meu principal problema, més que l’extensió, és el caos. Ara que amb els ordinadors ho podem emmagatzemar tot, tinc sempre un munt d’escenes i converses que haig d’acabar unint i ordenant. La meva manera de treballar és bastant caòtica.
L.D. Segueix, però, una rutina diària a l’hora d’escriure? S’imposa un horari?
I.M. No. Al principi ho feia de vegades, però ara no, perquè cada vegada tinc menys temps per dedicar-m’hi. Així que quan trobo una estona, m’hi poso de valent. Les feines actuals s’han complicat molt, és com si s’haguessin densificat, i cada cop t’absorbeixen més. Però és sorprenent veure que, si una cosa t’agrada, sempre acabes trobant temps per fer-la.
L.D. ¿No s’ha plantejat mai dedicar-se a escriure sense compaginar-ho amb una altra professió?
I.M. Des del començament, vaig tenir la sort de poder-me plantejar el fet d’escriure amb una certa facilitat. Per això no m’he vist obligada a abandonar la meva feina com a professora d’institut. Potser en alguna ocasió m’ha passat pel cap deixar l’ensenyament, però trobo que és una feina que et fa estar amb els peus molt a terra i que em serveix de contrapunt. Haver de viure de la literatura de vegades t’obliga a entrar en una mena de circuit i de dinàmica que a mi personalment crec que m’acabaria fent avorrir l’escriptura. Escriure sota el mandat dels terminis em sembla horrorós i per a mi no tindria cap sentit.
L.D. Sent professora d’un institut públic dels afores de Sant Cugat, segur que la seva professió li ha proporcionat molt de material literari…
I.M. D’històries en podria trobar moltes a la meva feina, però, per sort, tinc altres fonts d’inspiració més gratificants! M’agrada molt que la gent em digui que llegint les meves obres s’ho passa bé i espero que amb aquests contes la gent es diverteixi, encara que expliquin situacions una mica tràgiques.
Article publicat a “El País” el 01/03/03 per Isabel Obiols
“El escritor tiene que escribir para explicarse a sí mismo”
Imma Monsó (Lleida, 1959) cree que “una narración no se planifica” y que cuando un escritor empieza a pensar en los lectores “las cosas comienzan a estropearse”. Con este planteamiento, la escritora ha conseguido dar forma a un mundo que los lectores y la crítica reconocen por la minuciosidad de su descripción de los recovecos del pensamiento y los sentimientos y su enumeración de las palabras con que las personas escogen, o no, verbalizarlos. Ahora acaba de publicar su libro “más autobiográfico”, la compilación de narraciones Millor que no m’ho expliquis . En Millor que no m’ho expliquis Monsó trata de las relaciones de pareja, la amistad, la familia, la interpretación de los recuerdos y la enfermedad. Como fondo, las dificultades por alcanzar una comprensión plena mediante la comunicación oral: “Las conversaciones están muy mediatizadas. Lo ideal sería que si tú me preguntaras yo te respondiera con una novela. Reivindico la escritura porque si algún día se acaba, habrá desaparecido la posibilidad de alcanzar una empatía total con los demás, de acceder al interior del ser humano”. La capacidad de convertir en verbo los pensamientos y de explicarse la propia vida con cierta distancia irónica tiene “valor terapéutico”, cree la autora de Tot un caràcter . “Un escritor siempre tiene que escribir para explicarse a sí mismo y pensando en sí mismo. Y punto. Cuando empezamos a pensar en los otros, las cosas se estropean. Sólo cuando uno se explica las cosas puede llegar a los demás”. Una mujer que quiere encontrar la contraseña que le permitirá acceder en un ordenador a lo que su hombre ha escrito sobre ella. Una anciana que utiliza el teléfono y a amigas más jóvenes para sentirse viva mediante la palabra. Un hombre obsesionado con la estabilidad que no soporta que su esposa le dé ni la más mínima sorpresa. Una mujer que encuentra una inesperada alegría en los encuentros que siguen a la muerte de algunos de sus familiares. Un regreso a la ciudad de la infancia, calificada entonces como Ofec (Ahogo) y redescubierta, con los años, como el lugar donde sucedió todo. Y un proceso de relativización del peso de una enfermedad como el cáncer. Son los temas que aparecen en los relatos de Monsó; los dos últimos, “Els ignorants” y “Millor que no m’ho expliquis” , especialmente cercanos a su propia experiencia, según reconoce la escritora. En este punto, la distancia irónica se hace más patente. “Siempre he tratado temas dramáticos con un humor que muchos han entendido y que otros han calificado de frialdad. Creo que el humor se puede aplicar a los asuntos más terribles; siempre y cuando sean cuestiones personales y no tragedias ni guerras”, afirma. La sensación final es de optimismo. Aunque uno de los miembros de la pareja protagonista del último cuento, el que lleva el título de la compilación, es de aquellos que no quieren ni oír hablar de una enfermedad que puede ser letal, la comunicación entre ambos es “óptima”. “Siempre temí que sucediera, y el año pasado mi marido pasó por una experiencia similar. Cuando esto sucede, generas armas para enfrentarte a ello. Y no sólo lo hacen las personas fuertes, sino mucha gente, que habla de la enfermedad con optimismo y genera una fuerza inesperada. Escribir ese cuento fue un reto, pero me lo pasé muy bien. El humor tiene que surgir de enfrentarse con la realidad, no de la huida, que es otra forma de humor. Y conseguir que del drama surja una chispa es lo más reconfortante que hay”, concluye.
Entrevista a Imma Monsó feta per Lourdes Domínguez, publicada al diari “Avui”, el 23/04/01.
“En tota escriptura hi ha sempre una mica d’inconsciència”
Lourdes Domínguez. Quin era el repte que es plantejava amb la seva tercera novel.la?
Imma Monsó. El repte era que malgrat les característiques tan extremes que té la mare protagonista, acabés per ser un personatge atractiu per al lector.
L.D. Realment, aquesta dona sí que és tot un caràcter. Té molts trets atribuïts al sexe masculí…
I.M. Té trets masculins, però també de femenins. Per exemple, té una gran força emprenedora, que és un tret que normalment s’atribueix als homes, però, alhora, també és un personatge molt contradictori. És una dona que fa sempre el que vol sense rendir comptes amb ningú. Pot dir qualsevol cosa i quedar-se tan ampla.
L.D. Per què rebutja que li pengin l’etiqueta de fer literatura d’introspecció lírica?
I.M. Perquè normalment s’associa la introspecció lírica i la literatura intimista amb un enfocament victimista, que trobo que en les meves novel.les no es veu per enlloc. A la primera pàgina dels meus llibres ja es veu que es tracta d’una altra història totalment diferent. A més, en general estic en contra de les etiquetes de tot tipus. Una novel.la s’ha de començar a llegir sense prejudicis.
L.D. Però tampoc pot negar que la seva novel.la parla de relacions humanes i s’interessa per introduir-se en la ment i els sentiments dels personatges.
I.M. És que, de fet, jo penso que la novel.la és el territori privilegiat per parlar de les relacions humanes. Ni la conversa, ni el diàleg… No hi ha res com la novel.la per seguir el fil del pensament amb tota llibertat o per entrar dintre de la ment d’un individu.
L.D. A No se sap mai, igual que a Tot un caràcter, també es veu l’art com un intermediari per entrar en la ment d’un individu…
I.M. Sí, la mare protagonista de Tot un caràcter comença a pintar de forma professional ja de gran i a través dels seus quadres la seva filla n’aprèn nous aspectes que desconeixia. Per mi, l’art és un instrument de comunicació privilegiat, igual que la novel.la.
L.D. Precisament, el tema d’entrar a la ment d’una altra persona ja apareixia a No se sap mai.
I.M. Sí, i me n’he adonat ara, quan he vist que a la meva opera prima, No se sap mai, ja vaig fer la meva declaració de principis: un dels personatges es bevia un vi que li permetia fer excursions dintre de la ment d’un altre i fins i tot intercanviar se amb ell la personalitat durant una temporada. Tot plegat no deixa de ser una metàfora del que és per mi la novel.la: l’instrument ideal per conèixer la ment dels altres.
L.D. Què té la novel.la, doncs, que no tinguin altres gèneres per ser, segons vostè, aquesta eina ideal?
I.M. La novel.la permet esplaiar-se en l’anàlisi de les reaccions i els comportaments i permet una profunditat que de vegades no es pot aconseguir, per exemple, amb una pel.lícula, que es queda a un nivell més superficial. Si pensem en la conversa, posem per cas, veurem també que el diàleg està molt mediatitzat: pels condicionaments externs, pel mateix físic dels interlocutors, per les rèpliques de l’altre…
L.D. ¿I l’eina ideal per conèixer el pensament no seria més aviat la psicològica o l’autobiografia abans que la novel.la?
I.M. Pensa que el psicòleg ja parteix del condicionament que implica haver de fer un enfocament terapèutic en lloc d’analític. A més, ha de crear estereotips, classificacions… D’altra banda, l’autobiografia o la biografia a mi sempre m’acaben semblant artificials, perquè, en definitiva, molts cops no són més que un seguit d’anècdotes i vivències que li han passat a algú, així que difícilment capten l’essència de la persona biografiada. Amb la novel.la, en canvi, tens tanta llibertat que acabes construint un personatge que és més real que la realitat mateixa. A vegades, ens sentim més pròxims a un arquetips de ficció que coneixem profundament que a una persona amb qui hem conviscut.
L.D. Creu que es tracta d’una novel.la d’iniciació?
I.M. Bé, com ja t’he dit, no crec en les etiquetes, així que no et puc respondre. El que sí que sé és que hi ha una sèrie d’edats que m’interessen: l’edat avançada de la mare i les edats on es donen grans canvis, com és el cas de la filla. De la vellesa se’n pot aprendre molt; per mi, és una etapa rica on podem prescindir de petites vanitats i de ximpleries que t’havien estat exigint fins llavors. La filla, en canvi, té 29 anys, una edat que en el seu cas m’interessa perquè ella, de fet, el que ha patit és un perllongament de l’adolescència i ara es troba en el moment en què realment ha de prendre decisions: feina, fills, marxar de casa…
L.D. Tenen una relació d’amor-odi.
I.M. Més que d’amor-odi, el que passa és que la filla està fascinada constantment per la seva mare. Ella es col.loca en una posició d’observadora de la seva mare i acaba explicant el món a través dels seus ulls.
L.D. Sí, i precisament això fa que malgrat que l’obra és un llarg monòleg de la filla, la novel.la tingui molta acció…
I.M. Sí, perquè la mare és una dona hiperactiva. Té un caràcter molt extrem, però tot i així, molts lectors m’han comentat que o s’hi reconeixien ells mateixos o reconeixien algú proper a ells.
L.D. Un altre aspecte important és el del temps…
I.M. Sí, perquè la mare lliura una batalla per reconciliar-se amb el present. Té una gran dificultat per viure el present. De fet, sempre viu en una mena de plusquamperfet de subjuntiu: si jo hagués fet, si jo hagués dit… Les dones tenim una naturalesa molt ansiosa, sempre estem pensant en el futur o en el passat i això fa que visquem menys el moment.
L.D. La relació d’atracció-repulsió que mantenen mare i filla fa, potser, que en aquesta novel.la no hi hagi ni bons ni dolents…
I.M. Aquest és un aspecte que m’agradaria remarcar: la novel.la ha de ser un territori on no és jutja ningú, on no hi ha culpables ni innocents. A Tot un caràcter acabes per no saber quina de les dues, mare o filla, et cau millor o pitjor. Llegir les novel.les en clau de bons i dolents és massa simple.
L.D. ¿Li interessava en especial el tema de la relació entre dues generacions diferents?
I.M. Més que analitzar la relació entre una mare i una filla, el que m’atreia era reflexionar sobre el tema de la fascinació que una persona pot sentir per una altra, sigui la seva mare, la seva amiga, el seu germà o el seu company de llit.
L.D. A més del de la fascinació, el tema del contagi també es repeteix a les seves novel.les…
I.M. És que jo penso que ens anem construint a través de la gent que anem coneixent i que ens envolta. En realitat, tots estem plens de gent que ens ha anat formant i ningú és impermeable a aquest entorn.
L.D. En la seva primera novel.la,aquest contagi entre la personalitat de dues persones l’ocasionava un element extern: un vi. A Tot un caràcter, en canvi, no hi ha elements fantàstics ni sobrenaturals. Ha evolucionat cap a la novel.la realista per quedar-s’hi?
I.M. No ho sé. Per mi, enfrontar me amb la realitat no és sinònim que hagi madurat com a escriptora. Penso que tan bona pot ser una novel.la amb elements fantàstics o de ciència ficció com una obra realista. És que sembla que en aquest país, des de fa uns quants anys, tot el que s’hagi d’escriure de bo ha de ser realista. L’art no sempre ha d’imitar la realitat, no tinc aquesta ànsia de realisme que molts crítics literaris sempre m’havien reclamat.
L.D. ¿El paràgraf únic i els pocs espais en blanc persegueixen algun efecte concret? ¿Crear un clima claustrofòbic, potser?
I.M. L’ambient de la novel.la requeria aquesta mena de recursos. La mare té un discurs helicoïdal i jo intento que la narració reprodueixi formalment aquesta espiral que atrapa el lector, que centrifuga la gent, igual com la mare fa amb els que l’envolten.
L.D. Per a la gent que no s’hagi llegit la novel.la, podria explicar què és això del discurs helicoïdal?
I.M. Vol dir que la mare té un discurs que sempre fa giragonses: pot dir blanc, un segon després negre i quedarse tan ampla. D’aquesta manera, veus les coses des de tots els cantons possibles, no deixa mai una canya dreta, s’ho carrega tot, però sempre d’una forma alegre.
L.D. ¿Aquesta sonoritat helicoïdal l’ha vista molt clara des del primer moment que es va posar a escriure aquesta novel.la?
I.M. En aquesta obra, sí. Jo sento una veu que em diu com he d’explicar el que vull transmetre i quan trasllado aquesta veu al paper, intento reflectirla tan bé com puc. Sona molt a com si se m’aparegués la Mare de Déu de Lourdes, però és així. És una veu que em ve, escric una mica com en trànsit, jo crec que en tota escriptura hi ha una mica d’inconsciència. Escrius el que et surt i quan després ho llegeixes t’adones que no ho podries repetir ni que volguessis. Això no vol dir, esclar, que no hi hagi feina ni reflexió lingüística, perquè el text que has escrit d’una tirada després s’ha de polir.
L.D. Els crítics destaquen el paper de l’humor en la seva novel.la…
I.M. Per mi l’humor és fonamental. En la meva segona novel.la, era un humor més subtil. En aquesta, en canvi, es tracta de provocar la rialla d’una forma més oberta, sempre segons els crítics, esclar. L’humor és el que et permet distanciarte de les coses i veure la teva pròpia insignificància. La ironia també et permet jugar amb l’ambigüitat dels personatges. Per mi, una novel.la només reeixirà si l’autor aconsegueix transmetre al lector el seu amor pels personatges de l’obra.
L.D. Va ambientar la seva primera novel.la a Alsàcia i la segona a Normandia. Aquesta, en canvi, la situa aquí. Quin és el paper que hi juga Barcelona?
I.M. No t’ho sé dir, però té a veure amb la veu que dèiem abans. Aquesta veu em dictava que havia de situar l’acció a Barcelona i així ho vaig fer.
L.D. I quan aquesta veu l’‘ataca’, sent la necessitat vital d’escriure?
I.M. Tot un caràcter sí que puc dir que ha sigut com un atac i que em va sortir de forma molt fluïda. Quan escric, hi ha un fil d’inconsciència, hi ha un so que em ve. Fins i tot, a vegades, reconec que allò que escric no ho podria tornar a fer igual si ho fes d’una manera totalment conscient. Per això quan em pregunten sobre la meva intenció o el meu projecte a l’hora de començar un llibre, no sé mai què dir.
L.D. Aquesta veu que sent deu fer que la novel.la sigui molt sonora…
I.M. Sí, molts lectors m’han comentat que els ha cridat l’atenció aquesta sonoritat. De fet, alguns m’han dit que el meu text s’assembla molt a un monòleg teatral.
L.D. Ara està escrivint alguna obra?
I.M. Ara, més que en període de descans, estic en un moment de buit, perquè no tinc cap veu que em rondi. No és una cosa que m’inquieti, perquè realment no tinc cap pressa per treure un altre llibre. Però admeto que si passo molt de temps sense escriure em neguitejo i de seguida em fa falta està immersa en una novel.la, estar-hi obsessionada.
L.D. Què és el que més l’obsessiona: acabar la novel.la o publicar-la?
I.M. El que m’obsessiona és la novel.la en si. Quan estic escrivint una obra, tot ho relaciono amb ella, es converteix en la mesura de tot. Acabar-la no m’obsessiona, perquè si fos per mi, no les acabaria mai. I publicar-la, menys, perquè no tinc cap pressa per treure nous llibres. És més, cada cop tinc menys ganes de dedicar-me a l’escriptura com a activitat exclusiva. El fet de no haver de viure de la professió d’escriure llibres és un luxe i et dóna molta més llibertat a l’hora de crear.
Article publicat al diari “Avui” el 22/03/01, per Anna Maria Gil
Som víctimes de les modes, els costums i les creences que, imperceptiblement, van conformant un clima social. Hem perdut el sentit crític i acabem acceptant qualsevol cosa, encara que sigui falsa. Només cal que els mitjans en parlin una vegada i una altra. Així, les noves relacions familiars i l’actual paper de la dona són temes recurrents dels magazins dominicals, de les revistes femenines, dels llibres d’autoajuda i les novel.les. Gairebé tots repeteixen la mateixa llista d’idees, actituds, valors, preocupacions i comportaments. Però, el més visible, no acostuma a ser el més cert. Normalment, ni les famílies ni les dones són com les pinten. I els mecanismes ocults d’allò que es veu resulten més complexos del que ens volen fer creure. Com deia un conegut filòsof, els fets són com el sistema de cotitzacions de la borsa, depenen d’una xarxa complexa de causes i decisions situades en dos plans, el real i el psicològic, el càlcul i l’endevinació, el valor i el preu. Imma Monsó (Lleida, 1959), a Tot un caràcter, ambientada al si d’una família que es podria qualificar de desestructurada, i protagonitzada per una mare i una filla de tarannàs aparentment oposats, ho té clar: res no és com sembla o ens volen fer creure. Monsó sempre s’ha rebel.lat contra els llocs comuns. No se sap mai (guardonada amb el XXI Premio Tigre Juan a la millor opera prima publicada a Espanya al llarg de 1997) i Com unes vacances (premi Prudenci Bertrana i premi Cavall Verd, 1998), van sorprendre el públic i la crítica per la seva òptica singular. La primera, una història sobre les aparences, l’atzar i el destí, situada en un punt indeterminat de Centreeuropa, plantejava quelcom inversemblant: la possibilitat d’introduir-se en la personalitat d’un altre mitjançant un beuratge. La segona, defensava un analfabetisme inconcebible als nostres dies, tenia com a teló de fons el paisatge de Normandia i, com a Tot un caràcter, ambientada ja a Barcelona, retratava una família de dones regida per normes particulars.
http://www.estrelladigital.es/010305/articulos/cultura/monso.htm
Entrevista a Imma Monsó