Biografia
Quim Monzó (Barcelona, 1952). Contista, novel·lista i articulista. Ha traballat com a dissenyador gràfic, traductor, cronista de guerra i col·laborador a la ràdio i a la televisió. Exceptuant els casos de Pere Calders i Francesc Trabal, Monzó ha rebut una limitada influència de la tradició narrativa catalana. Entre els autors amb més ascendent reconegut sobre la seva obra se situen Donald Barthelme, Robert Coover, john Bart, Guillermo Cabrea Infante, Julio cortázar, Adsolfo Bioy Casares, Raymond Quenau… Tant la seva primera novel·la, L’udol del griso al caire de les clavegueres (1976) com Self Service (1977), escrita a quatre mans amb Biel Mesquida, se situen al marge de la producció posterior de monzó i ens remeten a les coordenades estètiques del textualisme dels anys setanta. Després d’una estada llarga a Nova York, Monzó va publicar Benzina (1983) una novel·la sobre la buidor i el sensesentit d’un art fet de pensaments brillants basats en mentides que un mateix acaba creient. Benzina parteix de la idea d’un personatge que en devora un altre. Monzó traça els destins creuats i simètrics de dos pintors clònics que no pinten: les circumval·lacions al voltant del no-res en una ciutat vagament basada en Nova York, reduïda a trets mínims, al voltant de la dona galerista, dels amics i amigues i amants (l’Helena, la Hildegarda, l’Hug, l’Hilari…) i dels bar nocturns de Hopper i le spiscines de Hockney. La magnitud de la tragèdia (1989), tercera novel·la de l’autor, juga la clixé del personatge amb els dies comptats. El protagonista, després d’una nit etílica i fornicatòria, es troba amb la sorpresa d’una erecció permanent. Aquesta sobtada metamorfosi li permet lliurar-se al sexe sense treva fins que descobreix la dimensió tràgica de la seva peculiar transformació anatòmica: li queden tot just unes etmanes de vida. Des del primer recull de contes, Uf, va dir ell (1978) fins a Guadalajara (1996), es fa perceptible una evolució cap a la màxima elisió d’elements superflus, tant pel que fa a la ficció com pel que fa a la dicció i el model de llengua literària. Altres reculls són Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L’illa de Maians (1986) o El perquè de tot plegat (1993). Han estat revisats en el volum Vuitanta-sis contes (1999). Monzó aposta per una concepció rigorosa del conte, on el formalisme que opera per sostracció no condueix al joc gratuït. Després de cada conte el lector es troba a la sortida d’un breu laberint semblant als que transita sense parar l’home contemporani. L’afinament en l’art narratiu de monzó durant aquests últims vint anys apunta a la capacitat de dotar progressivament la ficció de força d’interpel·lació dels grans enigmes i abismes vitals. La literatura periodística de Monzó s’incorpora plenament -i no en un lloc marginal- a la seva obra. Proporciona un testimoni insubstituïble del seu temps. Monzó posa pentració analítica i la força argumentativa al servei d’una inexhaurible cpacitat de reacció davant dels discursos oficials, les mitges veritats i els tòpics presumptament progressistes. Una selecció d’articles ha estat publicada a El dia del senyor (1989) Zzzzzzzzzzzzzz (1987), La maleta turca (1990), Hotel Intercontinental (1991), No plantaré cap arbre (1994) i Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes (1998).
L’udol del griso al caire
L’udol del griso al caire de les clavegueres transcorre en espais de la ciutat com els bars del Barri Xino, el Drugstore del liceu, els pisos compartits de l’Eixample, etc. El protagonista dorm després de fer l’amor. En el seu somni, l’espai mitificat, la Rambla, es transforma i converteix en el carrer de començaments de segle. Tot el conjunt fa l’efecte de ser cartró pedra.
“Proposta de treball” dins Self service
“Proposta de treball”. Un home amb corbata, americana i abric es llença des d’un àtic i cau emmirallant-se en les finestres dels edificis del voltant. És un breu fragment que dóna pas de seguida a una escena al Drugstore del Liceu: el protagonista mira la dependenta de la llibreria i sent, fugaç el desig.
“Història d’un amor” dins Uf, va dir ell
“Història d’un amor” . Una parella arribaa casa en landó. Després de travessar estances i passadissos entren a la cambra, es despullen. Una trucada interromp els preparatius de l’acte sexual. El món exterior penetra a través d’aquest espai privat en forma de representant de companya d’assegurances, d’una venedora de productes Avon, d’una veu anònima que fa una enquesta telefònica, d’un familiar que s’autoconvida a passar unes vacances. Cada vegada que es disposen a consumar l’acte truquen a la porta o sona el telèfon: les diferents instàncies de la fmília i del poder social s’interposen entre els individus i els assalten.
“La neu del teu pubis se’m rovella” dins Self service
“La neu del teu pubis se’m rovella”. Entra el sol per la finestra i sorprèn el protagonista en ple exercici amorós. En el moment de la penetració es produeix un canvi d’escenari: l’amant es neteja la suor i de sobte es troba en plana cursa, a l’estadi, intenetant recuperar el seu temps perdut (ha sortit tard). Guanya dues posicions i se situa primer, aleshores ensopega i cau. Quan es gira per veure a quina distància estan els altres corredors, s’adoan que tots porten barret i gavardina. Disparen, el públic aplaudeix, sembla una projecció però la sang és real.
“Fum” dins Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury
“El regne vegetal” dins Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury
“El regne vegetal” . El protagonista d’aquest conte és un llibertí. Surt de nit. Coneix una noia al Whisky Twist. La noia s’assembla a Silvie Vartan i li fa pensar com era ell mateix en una altra època. Enfront del desgavell de l’amor llire, el llibertí descobreix l’idil·li. El final del conte es sorprenent. La noia assimila tot el que veu i s’hi mimetitza. Com que s’ha fet vegetariana, rebutja qualsevol mena de carn, i només tolera el sexe amb vegetals.
“Cacofonia” dins Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury
“Cacofonia” relata el recorregut del protagonista a altes hores de la nit des de la falda del Tibidabo fins a la Rambla. Baixa en cotxe escoltant la música de Benny Goodman. El carrer Balmes talla transvelslement la ciutat i posa al descobert al seu pas les seves diferents capes. Quan finalment arriba al Baviera, a tocar de la plaça de Cataluny, es troba amb una noia que ve del London i el Marsella, dos bars de la part baixa, tancats per la policia. Ell pensa que fa molt de temps que no ha anat al London. La noia li diu que l’imaginari de la seva generació s’ha desmembrat. Ara cadascú s’interessa per una cosa: aquell té diners; l’altre fa l’amor cada nit amb una noia diferent, perquè seduir cada nit a una noia diferent és el que més importa; aquell meja molt; l’altre treballa sense parar o es pren més amfetamines que ningú.
“La carta” dins Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury
“La carta” . Cansada de rebre cartes lacrimògenes del seu antic amant, la dona respon amb una descripció detallada de les seves aventures sexuals amb un altre home i li recomana que e smati. Com que notroba ningú a qui lliurar la carta, el porter la posa entre les mans de l’home, que s’ha suïcidat.
“Carrer Aribau” publicat a “Quatre Taxis”
“Durant la guerra” dins Guadalajara
“La qualitat i la quantitat” dins L’illa de Maians
“La qualitat i la quantitat” és la història d’un home jove, Morell. La història s’estructura en tres parts, una per cadascun dels mesos d’estiu. Cada part es compon d’una sèrie de seqüències encadenades que alternen l’estil directe amb el monòleg i la reflexió. Morell manté amb Babà una relació de mig-nòvios típica de la comèdia de costums (ella sopa i dorm a casa d’ell tres o quatre cops per setmana). Mentre Babà és al pis, Morell veu a la finestra del davant una noia que llegeix un llibre. Hi ha una el·lipsi. Ara és a la botiga, preguntant al venedor quin és el telescopi més potent. El compra, el munta i comença a estudiar els hàbits de la noia: descobreix que dos homes la visiten dies alterns. Una altra el·lipsi: Morell mira el telescopi i veu la noia que també té un telescopi i també el mira. És una provocació, pensa, un repte claríssim. A partir d’aquest moment comencen a competir, exhibint l’un davant de l’altre les seves conquestes. Mentre Morell es veu obligat a fingir (pagant una puta, convencent una antiga nòvia i una altra parella que comparteixin llit), la veïna acaba seduint Babà.
La magnitud de la tragèdia
La magnitud de la tragèdia narra la història de Ramon-Maria que a l’inici de la novel·la és víctima del crack de la borsa de Nova York el 1987. La baixada de les cotitzacions fa que en una setmna liquidi tot el seu patrimoni. Al començament de la novel·la, Ramon-Maria convida a sopar a Maria-Eugènia. Ella és la primera vedet d’El Molino i ell un músic d’orquestra que se la vol endur al llit. En el moment de sortir del restaurant, un home el saluda i li demana si s’ha refet econòmicament. Aquest hoe es diu Gil-Eudald. La referència a la borsa funciona com a correlat de la situació de Ramon-Maria: tendències contradictòries, inflació, globus alcistes i espectaculars caigudes. Ramon-Maria està a punt de posseir Maria-Eugènia, però no pot, ha begut massa. Aleshore spensa que li seria molt més fàcil excitar-se pensant en la Maria-Eugènia que veu cada nit dalt l’escenari, que no pas en la dona real que abraça desesperadament i sense resultat. Per tal de posseir-la pacta amb el diable com Faust. El conjur fa el seu efecte i Ramon-Maria es troba amb una erecció permanent. Fins aleshores, l’acció havia transcorregut en els escenaris de la Barcelona postindustrial: el Paral·lel, amb les seves botigues de mobles i els antics teatres substituïts per cases de pisos i discoteques, la torre ruïnosa de la zona alta amb la piscina buida. Ara la ciutat s’obre com un vast espai disponible. Ramon-Maria i Maria-Eugènia recorren Barcelona en un periple sexual que els du a copular en escales de veïns, darrera els lleons de Colom i dels tendals del mercat de Sant Antoni, a les boques de metro tancades, en una biblioteca de “la Caixa” i al funicular del Tibidabo, en una de les sales de Sancho de Avila i a les escales del camp del Barça. Quan el metge li diagnostica una malaltia incurable i li dóna set setmanes de vida, Ramon-Maria demana una hipoteca sobre la casa i comença una nova roda. Es proposa conèixer totes les dones que pugui. Cada dia s’imbueix d’una personalitat diferent. En dies successius viu com un solitari, com un delinqüent, com un desganat, per acabar abocant-se a una experiència religiosa privada de fonament, metàfora perfecta de la nostàlgia d’unes creences que ja no es tene ni es podran tenir mai. Es llança desesperadament al sexe amb una dependenta, amb una noia que li recorda la Mare de Déu de montserrat, amb la cambrera de l’hotel i amb l’actriu Anne Margret.
El tango don Joan
El tango don Joan comença amb una representació del Don Joan de Calderón a Mataró a càrrec d’una companyia d’afeccionats. Els actors actuen amb una ridícula exageració, una gesticulació i una prosòdia extremades. Joan i Geroni baladregen al costat del jukebox, van passant les pàginesde l’àlbum on hi ha anotades totes les dones que han seduït, es burlen dls comediants i del públic que ha asistit al teatre (la vídua impertinent, el cacic local, la seva filla i el seu promès). Joan viola la noia, mata el pare i després fuig. Quan més tard torna a la ciutat convertit en traficant de cocaïna, arriba fins a la platja on solia portar les seves amants, troba un grup de hippies que celebren un casament a la llum de la lluna, i seduiex la noia.
“La força centrípeta” dins Guadalajara
“La força centrípeta”. El protagonista no pot sortir del pis. Obre la porta i en lloc del replà troba un altre cop el rebedor de casa. Crida els bombers, que també queden atrapats dins l’edifici, baixen l’escala, però en lloc de cinc pisois, n’hi ha quinze, vint, no acaben d’arribar mai al carrer. Una veïna els surt a trobar: hi ha un home mort. El dol surt d ela casa, recorre la ciutat, es perd, no troba mai l’autopista. El cotxe de la funerària acaba en una plaça sense sortida.
“El dia de cada dia” dins Guadalajara
“El dia de cada dia” tract el tema de la realitat i la ficció. El protagonista és un mentider compulsiu. Cada dia entra la bar i fa broma sobre la dona i els fills que no té. Avui a parlar del circ que estan muntant a l’esplanada. Als parroquians, el circ no els ha interessat mai gaire i, a més, fa temps que cap circ no visita el poble. Però el mentider parla amb tanta convicció que poden evitar sentir-se fascinats per la manera com fa evolucionar la mentida. Es posen abrics i bufandes i surten al carrer. L’amo del bar és l’últim de sortir i tanca la porta amb clau. En el conte, la porta es tanca drrera dels protagonistes que abandonen la rutina del bar per viure una aventura, una ficció.
“El poder de la paraula” dins Guadalajara
“Vacances d’estiu” dins El millor dels móns
“Vacances d’estiu” . Un nen mor durant la gestació. Mentre la mare es recupera a la clínica, el pare ha de dur el fetus a l’Hospital Clínic per a una anàlisi. Li donen el seu fill en una bossa de plàstic d’El Corte Inglés. Quan arriba al laboratori és l’hora de tancar. Li diuen qui hi torni dilluns. Passa el cap de setmana amb la bossa de plàstic a la nevera. Dilluns al matí, de camí cap al laboratori, recorre el paisatge de la seva infantesa: la polleria, la vaqueria de tota la vida estan per llogar, veu el balcó de la casa on vivia quan era petit, l’entrada del club de natació on va aprendre a nedar, la pista de patinatge amb la barana de colors. El que port a la bossa és la seva infantesa.
“El meu germà” dins El millor dels móns
“El meu germà” tracta el tema del mor que carretja el viu. El dia de Nadal, durant el dinar, sense cap malaltia ni avís previ, Eduard cau desplomat sobre la plata amb les neules i els torrons. És mort, però els pares i els germà fan veure que no s’adonen i li fan fer vida normal. El germà l’arrossega al llit, el despulla, el vesteix, i l’acompanya a l’escola ambautobús. La dedicació obsessiva al germà, el viure per persona interposada, li estalvia de relacionar-se amb els altres i ser ell mateix.
Article publicat al diari “Avui” el 21/12/05 per Joan Josep Isern
Magnífic novel·lista
Aquest 2005 passarà als annals literaris com un dels més rics en recuperacions d’obres que es trobaven fora de circulació. El mateix lector ho pot jutjar: penso en Crim de Germania, de Josep Lozano (Bromera), Haceldama, de Blai Bonet (Ensiola), Els treballs perduts, de Joan F. Mira (Proa), El testament, de Xavier Benguerel (Club Editor / 1984), Ventada de morts, de Josep Albanell (Proa), l’antologia Narrativa catalana de l’exili, a cura de Julià Guillamon (Galàxia Gutenberg), La peixera, d’Anna Murià (Abadia de Montserrat), Vés-te’n, ianqui!, de Maria Aurèlia Capmany i, en un lloc d’especial rellevància, penso en la reedició corregida i posada al dia de Benzina i La magnitud de la tragèdia, les dues novel·les que Quim Monzó reconeix plenament com a filles. De la mateixa manera que fa uns anys va recompondre i restaurar la seva narrativa breu a Vuitanta-sis contes, ara Monzó ha afrontat el mateix repte amb idèntics criteris en les seves novel·les: esporgar el text de totes les adherències de llengua, concepte o estructura que destorbin la nitidesa del relat i la seva comunicació amb el lector. Una operació molt evident a Benzina -escrita el 1983- ja que, a part de nombroses modificacions concretes al llarg del text, el temps verbal de la narració ha passat del pretèrit perfet a un present d’indicatiu que incorpora un factor d’implicació més directe que reforça el sentit general del relat. A La magnitud de la tragèdia -escrita el 1989 quan Monzó ja tenia experiència de treballar en els mitjans de comunicació- els canvis són molt més anecdòtics. Com sempre que ens trobem davant de la recuperació de títols d’altres èpoques, la primera pregunta és si han resistit la prova del temps. Per si algú ho dubtava, m’apresso a dir que la resposta és un sí entusiasta i rotund. Tots dos textos conserven la mateixa frescor que si acabessin de ser lliurats a l’editor. Recordo que quan va aparèixer Benzina les cròniques se centraven en el recurs d’accentuar la dimensió americana de la història. L’autor venia de viure una temporada a Nova York, ciutat on va concebre la novel·la, i sense anar més lluny les referències a una de les icones de la cultura americana -el pintor Edward Hopper- apareixen ja en el somni que el protagonista té en la primera escena de la història. Val a dir, però, que les reaccions sis anys després davant de La magnitud de la tragèdia s’entretenien, sí, en l’anècdota anatòmica del protagonista, però ja afinaven una mica més a l’hora de destacar la condició de faula sobre la condició humana que hi havia dintre de la novel·la. Recuperar avui aquests dos textos ens permet veure de prop la solidesa de Quim Monzó i la seriositat amb què sempre ha afrontat la seva feina. El vertiginós ritme intern narratiu, l’original tractament dels diàlegs, la composició dels personatges, la posició desacomplexada però alhora extremament rigorosa i respectuosa de l’autor amb la llengua són les línies mestres per les quals circulen tots dos llibres. A Benzina l’estructura de l’argument segueix la forma d’un cercle en què inici i final es donen la mà per reproduir-se fins a l’infinit. Exactament el mateix que passa amb les vides intercanviables dels seus dos protagonistes: Heribert Julià, pintor de fama en crisi creativa, i Humbert Herrera, un pintor primerenc en un estat de permanent explosió creativa. A La magnitud de la tragèdia l’argument també conté elements binaris a partir de dues històries que evolucionen de manera simultània i que es van trenant indefectiblement: la de Ramon-Maria, afectat per una sexualitat desmesurada, i la seva fillastra Anna-Francesca, a la qual podríem definir com una estreta integral. Monzó, doncs, juga a fons amb les dualitats. Somni/vigília, fantasia/realitat, tedi/acció serien les que presideixen Benzina. A La magnitud de la tragèdia, l’etern conflicte entre Eros i Thanatos amb l’afegitó que, en aquest cas, malaltia i mort apareixen directament relacionades amb el desig i el sexe. I, entremig, un repertori de personatges entranyables i no gens esquemàtics -tot i que a primera vista ho pugui semblar- que intenten rebel·lar-se amb les seves escasses forces contra l’absurd de la vida de cada dia. Un repertori d’heroïnes calculadores, gates maules i explotadores de la seva dimensió sexual enfront d’uns personatges masculins més agressors que agressius, febles i cagadubtes, submergits en un bany permanent d’angoixa. Els anys han enriquit Benzina i La magnitud de la tragèdia. Ara poden recuperar-les o descobrir-les. Quan, com és el cas, es tracta de literatura de primera, creguin-me, mai és tard.
Article publicat al diari “El País” el 10/11/05 per Ponç Puigdevall
Una violència extranya
És un tòpic, però potser per això sol ser veritat que el pas del temps acostuma a posar totes les coses al seu lloc corresponent: quan l’any 1986 es va publicar un llibre titulat Verinosa llengua hi va prou salvatges de la incultura que, si haguessin gosat, haurien convertit els seus autors, Xavier Pericay i Ferran Toutain, en una massa amorfa no gaire agradable de contemplar. Molts d’anys després, el temps ha demostrat que les seves propostes lingüístiques seguien el camí de la lògica, que la sospita davant de la llengua oral era només la conseqüència d’una mirada obtusa, que si es confonia la relació entre la llengua i l’estil era perquè, des de la ignorància, se sobrevaloraven unes opcions des d’un punt de vista que tenia pocs vincles amb l’eficàcia literària, i que si se n’estigmatitzaven d’altres era en nom d’unes raons ben allunyades de la realitat verbal. Pericay i Toutain tenien raó —ara gairebé ho sap tothom—, però un dels primers escriptors que va aprendre de les seves lliçons va ser Quim Monzó: ben aviat va deixar enrere el model de prosa dels anys setanta, on s’havia inscrit en una primera instància —va deixar enrere el registre pompós, va deixar enrere la mescla de formes arcaiques o poc usuals amb termes vulgars i dialectals, va deixar enrere l’escriptura literària, en definitiva—, per passar a utilitzar una llengua molt més pròxima a la sensatesa verbal quotidiana, a l’altra banda de l’enfosquiment i els malentesos ocasionats per una militància cega en unes operacions impossibles de la llengua. D’altra banda, hi ha pocs escriptors que tinguin una consciència tan clara de la seva obra com Quim Monzó: ja en va donar proves prou clares quan va reunir tota la seva narrativa curta en un sol volum, Vuintanta- sis contes, i en va fer una reescriptura que consistia en l’eliminació sistemàtica de tots els tics i tots els clixés verbals que emboiraven el resultat estètic final. Tothom va sortir-ne beneficiat, tant els lectors com el mateix autor, uns perquè van poder disfrutar d’uns contes sense interferències verbals que malmenessin el ritme de la prosa, i l’altre perquè va poder oferir-se una lliçó de conseqüència narrativa, escriure el que havia escrit tal com hauria volgut en un primer moment. Ara, amb la nova edició de les dues novel·les corregides, es tanca el cercle, i llegir sense entrebancs verbals atribuïbles a les modes de l’època Benzina i La magnitud de la tragèdia cal interpretar-ho com un motiu considerable de festa. Més enllà de la feina curiosa d’observar els criteris i les estratègies que Quim Monzó utilitza per polir els textos —el canvi més significatiu és la substitució del temps passat pel temps present a Benzina, una solució que enriqueix i accelera el ritme trepidant de la novella—, el primer que es nota és que tant una novel·la com l’altra han suportat sense cap taca les inclemències del temps, que es poden llegir talment com si s’acabessin de publicar per primera vegada, que l’òrbita i el rumb que seguien llavors és perfectament interpretable ara mateix. També permet veure des de la perspectiva dels anys un altre aspecte de la velocitat narrativa que aconsegueix crear Monzó i que, en certa manera, en condiciona la impressió primera de la lectura: Monzó configura una veu narradora que explica les històries des d’un atac d’histèria, que construeix les peripècies i els episodis com si fossin una suma de desficis, i que fa que el lector se submergeixi en l’alteració des de la primera línia, empresonat en els avatars i en les crisis tumultuoses que experimenten frenèticament els personatges, víctimes d’una parella tragicòmica anomenada Sexe i Mort. Tot l’escenari que munta Monzó és immediat i proper, però tot el que s’hi respira és d’una violència estranya, com si l’infern s’hagués instal·lat a la vida quotidiana, com si el dimoni habités còmodament en el cervell de les pobres criatures que vagaregen plens de dubtes irresolubles en les pàgines d’aquestes dues novel·les. A Benzina, a més, hi ha els trasbalsos i les commocions que acompanyen la voluntat de l’expressió artística, un submón dramàtic que aboca a les víctimes a l’altre costat del consol catàrtic, a frec ben bé de la despersonalització i l’autodestrucció. A La magnitud de la tragèdia, la sexualitat obsessiva contamina amb rigor el text d’una tristesa tràgica, com si la desgràcia vital fos l’únic element possible quan es parla d’emocions i sentiments. El lector riu, és clar, i riu molt, perquè Monzó sap triar i ordenar la matèria narrativa amb la gràcia d’uns bons dibuixos animats, com si els seus personatges protagonitzessin una sèrie de xocs mortals d’on en sortissin indemnes a cada ocasió. Però aquesta tàctica narrativa no amaga l’absurditat que regeix tots els passos d’uns personatges castigats cruelment per militar amb satisfacció en l’ofici de viure: a la sortida, posseeixen un dipòsit vital pleníssim, però és quan encara no saben que no serveix de res enfront de la magnificència tràgica de la mort. Amb un ritme narratiu imparable, amb un món autònom que pàgina rere pàgina es vamultiplicant i augmentant i sorprenent la capacitat imaginativa del lector, amb el poder persuasiu d’una imatgeria pouada en la monòtona quotidianitat, Quim Monzó va aconseguir amb Benzina i La magnitud de la tragèdia crear dues novel·les on la vida i la mort apareixen dibuixades com una raresa que porta cap enlloc. També va aconseguir una altra cosa més important: que el lector no s’avorreixi i que confiï cegament en els beneficis morals incomparables de l’alta literatura.
Article publicat a “La Vanguardia” el 19/10/2005 per Jordi Galves
Monzó, novelista
El lector que se aventura en las novelas de Quim Monzó pronto queda fascinado al descubrir ciertas preguntas nacidas en ese territorio dinámico que es la vida cotidiana en el mundo moderno. Escritas en 1983 y 1989, respectivamente, y hoy revisadas en profundidad, Benzina y La magnitud de la tragèdia se perfilan no sólo como un excelente testimonio literario de aquellos prodigiosos años de la contracultura y de lo posmoderno sino como dos destacados representantes de la gran novela europea del último cuarto del siglo XX, ese género literario principal que, según Kundera, “mediante egos experimentales – personajes- examina hasta el límite algunos de los grandes temas de la existencia”. Un género que, de la edad media a nuestros días, ha contado en catalán con importantes títulos – Tirant lo Blanc, Curial e Güelfa, Solitud,Bearn o Mirall trencat -pero, en conjunto, sin llegar jamás al rico nivel de fecundidad de la poesía catalana o al de riqueza de la novela occidental durante los siglos XIX y XX. Tras la novela experimental de 1976 L´udol del griso al caire de les clavegueres, Monzó será capaz de ofrecer al público un modelo narrativo solvente, contemporáneo, por un lado incardinado en una tradición antirromántica, la que, a grandes rasgos, y lejos de la privacy de Henry James, arranca de Flaubert, Kafka y llega a través de Beckett hasta Calvino, Handke y Coover. Por otro, asumiendo los siguientes interrogantes que caracterizan a la novela – desde sus inicios caballerescos con Chrétien de Troyes hasta Thomas Pynchon-: ¿qué vida vale la pena ser vivida a través de la superación personal, de la inquietud y el movimiento? ¿Por qué los vínculos del afecto resultan tan frágiles, insignificantes, sobre todo en el ámbito familiar? ¿Por qué el destino del hombre constituye, de hecho, la más férrea de las condenas, la soledad? Tanto Heribert en Benzina como Ramon-Maria en La magnitud…se revelan como dos protagonistas esenciales en el conjunto de la obra de Monzó. Representan el enigma atroz, el movimiento angustioso, el motor -de ahí la benzina,la gasolina de la primera novela y el ímpetu, la enferma erección de la segunda- dicho según la terminología de nuestra época que se corresponde con la errancia -o dinámica de la caballería andante, al calor de la cual nació la novela-, la pasión por el viaje de un Stevenson, por los pasajes de un Benjamin, por los umbrales de un Handke, por el desarraigo de un Beckett. El drama no nace en el territorio de lo heroico sino en lo cotidiano, como en Benzina,en Nueva York, en el ámbito artístico de la vanguardia rompedora, en el de la modernidad salvaje. Donde campea la impostura intelectual, el narcisismo que fosiliza al arte y se refugia en la incesante repetición que lleva a la náusea, a la página en blanco, al horror de la creación, de la esterilidad, de la impotencia. Fuerza verbal lo que es lo mismo, pero al revés, es el drama de asumir, como en La magnitud…,la enfermedad de la sexualidad exaltada, la satiriasis, el priapismo, el síndrome de Sciamscia que supone, en siete semanas, una condena a muerte para el protagonista. Vivir la ansiedad. “Va decidir que la millor manera d´aprofitar el temps seria fer cada dia just el contrari del que feien tots aquells; faria cada dia una cosa diferent. Es llevaria cada matí amb una nova personalitat, amb una activitat completament diferent de la del dia abans” (Magn,198). La crónica del desprecio a la realidad a través de unos personajes a los que, paradójicamente, la vida se les escapa de las manos mientras se desesperan, se debaten sobre cómo vivirla. En contraste con la fortísima tradición en Catalunya de la novela realista, naturalista, que gusta caracterizar con detallismo y complejidad a sus personajes, Monzó resalta el carácter artificioso de lo literario, mostrando su naturaleza esquemática, tal como sucede en las representaciones simbólicas o sumarias de buena parte de la pintura del XX, de Picasso a Lichtenstein. Frente a las acusaciones de mala fe contra la novela que esgrimen críticos como Blanchot, quien la juzga ambigua, susceptible de ser tomada como algo real, Monzó ha preferido en sus cuentos y novelas establecer perspectivas deformantes – sueños, cristales de aumento, abstracciones- que destruyen la ilusión de objetividad o realismo.Así, en Benzina todos los personajes tienen nombres que se escriben con hache – Humbert, Hildegarda, Heribert- o enLamagnitud… son compuestos: Ramon-Maria, Anna-Francesca. No se trata de personas sino de personajes, entelequias de un juego artístico, cuya fuerza no está en su capacidad de mimesis con la realidad sino en su fuerza verbal. Por eso la literatura de Monzó está más emparentada con el ajedrez o la geometría que con el naturalismo. Pero cuánto gana, en contraste, la lectura atenta, escéptica y crítica del lector inquieto. Monzó gusta contar historias que son arquetipos, astutas supercherías, territorios de la paradoja, como en Joyce, Musil. De acuerdo con las bondades de la estructura como método de organización mental, incluso moral. Benzina, por ejemplo, está organizado como un pescado que muerde la cola de otro pescado que, a su vez, muerde la cola del primero. Dos personajes que son y no son el mismo; el viejo motivo del doble, alguien que vampiriza al protagonista hasta acabar devorándole. Monzó, que vive en nuestra época del descrédito, no cede jamás a lo políticamente correcto. No hay más que ver el tratamiento de los personajes femeninos en estas dos novelas, siempre calculadores, interesados en el sexo como negocio, como promoción. Los hombres en cambio, secuestrados por un cúmulo de sugestiones masculinas – pulsión sexual, ahogo sentimental, melancolía-, caen primero en la exaltación desbordada para abandonarse más tarde a la acedía más callada, en lo insignificante. ¿El extrañamiento personal como forma de vida? La acedía, el ensimismamiento quedo es la enseñanza de D´Ors en Oceanografia del tedi, uno de los libros favoritos de Monzó. Y de algo parecido habla Chrétien en El cuento del graal,cuando tres gotas de sangre caen sobre la nieve. El contraste del rojo sobre el blanco, esa abstracción, hace pensar a Perceval en el rostro de su amada. Pero fíjense como nuestro escritor retoma ese motivo en La magnitud…de manera muy distinta: “Continua caminant mentre imagina que si el ciclista, per comptes de caure sobre l´asfalt, hagués caigut sobre la neu, la taca vermella hauria guanyat contundència”. ¿Adivinan por qué? La última palabra de esta novela, tras la corrección, continúa siendo mandíbules…
Article publicat a “La Vanguardia” el 30/09/2005 per Rosa Maria Piñol
La lengua limpia de Monzó
Quim Monzó ha demostrado siempre una especial preocupación por depurar la lengua literaria, por presentar sus obras con un envoltorio estilístico lo más cuidado posible. Este afán permanente por conseguir el modelo de lengua idóneo le llevó, hace seis años, a reeditar todos sus cuentos tras someterlos a una severa revisión estilística (Vuitanta-sis contes,Quaderns Crema). Una operación que ha realizado también con sus novelas Benzina y La magnitud de la tragèdia,que ahora vuelve a publicar, “limpias” y actualizadas (hay que recordar que el autor se avergüenza de su novela inicial, L´udol del griso al caire de les clavegueres,pese a que le valió el Bertrana). Como ya dejó claro al reeditar sus relatos, ayer el autor insistió, al presentar las remozadas novelas en la sede de Quaderns Crema, en el derecho de cualquier escritor a adecentar o corregir sus textos antiguos. “Tan válida y digna es la opción de rehacer un libro para dejarlo fijado, como la de decidir no retocar un texto de juventud”, dijo Monzó. En el caso de La magnitud de la tragèdia (publicada en 1989), los retoques realizados han sido “mínimos”. En cambio, Benzina explicó-. Ahora, tras mi experiencia de bastantes años colaborando en medios de comunicación, me he dado cuenta de que el catalán que entonces utilizaba en mis libros era heredero de la lengua de mediados del siglo XX, un postnoucentisme en el que se daba más valor a una palabra rebuscada o artificiosa, pero alejada del catalán hablado en la calle. A principios de los noventa inicié la tarea de limpiar mis obras de todas estas expresiones afectadas y presentarlas con un modelo de lengua más próximo al del usuario actual”. En el caso de Benzina, el escritor ha cambiado también el relato en pasado de la primera versión (en la que usaba el perfecto simple como tiempo verbal) a la narración en presente. “Creo que el presente es más adecuado con el sentido circular, de cosa soñada, que tiene el argumento”, justificó. Según Javier Cercas, traductor al castellano de los cuentos de Monzó y ayer presentador de esta reedición, si el autor de El perquè de tot plegat ocupa un lugar central en la literatura catalana “es por su esfuerzo descomunal de modernización lingüística y también temática”. Una aportación por la que “los escritores que han venido después de él, y también muchos de los autores en castellano – yo entre ellos- tenemos una deuda enorme con su trabajo, que es en todos los sentidos un ejemplo de rigor y disciplina”. Según el autor de La velocidad de la luz,es un tópico decir que las novelas de Monzó no están a la altura de sus cuentos. “Se dice que son cuentos alargados. Quizá. Pero también lo son algunas novelas de Kafka, Buzzatti, Handke o Perutz”, arguyó. Tanto Benzina (sobre la crisis creativa de un pintor) como La magnitud… (el trágico priapismo de un trompetista) son, en su opinión, “ejercicios de estilo prodigiosos, tragicomedias desoladamente humorísticas o hilarantemente trágicas, que podrían haber sido inventadas por Kafka e interpretadas por los hermanos Marx o Buster Keaton, este último en el caso de Benzina”.Cercas, profundo conocedor de la obra de Monzó por haber traducido casi todos sus relatos, confiesa que, si le forzaran a elegir un solo libro del escritor, no dudaría en escoger Benzina.
Entrevista publicada al diari “Avui” el 03/12/03 per Eva Piquer
Quim Monzó: “El borreguisme cultural d’aquest país m’ha atribuït molts fills que no reconec”
Quan Jordi Pujol va accedir a la presidència de la Generalitat, Quim Monzó ja havia publicat tres llibres (dos dels quals no vol reeditar) i faltaven vuit mesos perquè tragués el recull de contes Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980). “La nit que Pujol va guanyar les primeres eleccions, vaig sentir la notícia per la ràdio, mentre aparcava el dos cavalls per anar de copes. Tothom deia que aquest president duraria dos dies perquè les coalicions eren molt febles. Jo he anat canviant de beguda i de cotxe, i Pujol ha continuat sent-hi”. El Fenomen Monzó, amb majúscules, va arribar el 1989 amb la publicació de la novel·la La magnitud de la tragèdia i, sobretot, el 1993 amb els relats d ‘El perquè de tot plegat . Paral·lelament, el programa Persones humanes de TV3 el convertia en tot un personatge mediàtic. Deu anys i uns quants llibres després, Pujol plega i Monzó s’ho mira. “He viscut la fi del pujolisme amb la mateixa mirada prudent i escèptica amb què en vaig veure l’arribada”, diu. Ja no busca aparcament quan va de bars: “Aviat vaig aprendre que si vas de copes és millor deixar el cotxe a casa i tirar de taxi”. Temps era temps es prenia quinze gintònics en una nit, però la quinina va estar a punt de deixar-lo sord. Ara opta pel dry martini o pel whisky.
E.P. ¿Els contes de Tres Nadals van ser escrits originalment en castellà?
Q.M. Van ser tres encàrrecs del suplement dominical del diari “La Vanguardia” . Quan me’ls van encarregar vaig pensar: ¿i ara què puc dir sobre el Nadal que no estigui dit? Però, a còpia de jugar amb els tòpics, en van sortir tres contes. Un d’ells , La venedora de mistos , el vaig publicar a El millor dels mons . Ara els he unificat en un únic llibre, amb unes il·lustracions esplèndides de Ramon Enrich. És un caprici, un regal que volia fer-me.
E.P. Amb quins problemes s’ha trobat a l’hora de traduir-los?
Q.M. Més que traduir-los, els he refet, n’he canviat moltes coses. És un procés que no s’acaba, perquè les modificacions que hi faig en una llengua surten rebotades cap a l’altra versió. Em passa sempre, també quan no tradueixo. Quan escric una història, la planxo i la replanxo, constantment hi canvio coses. Fins i tot he modificat el conte que ja vaig publicar, i això que ja estava fixat. Una coma que va fora, una paraula canviada… No és res nou. Ho fan molts escriptors. I cada vegada que un músic grava una cançó hi introdueix petites modificacions, tant en el text com en la melodia.
E.P. ¿Hauria escrit contes de Nadal si no hagués rebut l’encàrrec de fer-ho?
Q.M. Crec que no. Suposo. Vaig créixer en un ambient fervorosament ateu i la suposada felicitat d’aquests dies se m’escapa. Si se celebrava el Nadal era perquè jo era nen i no em volien treure les alegries que els altres nens tenien. Però a casa el Nadal se celebrava amb el fre de mà posat, perquè no m’ho cregués gaire. Aquests sentiments ambigus els he arrossegat sempre. El gregarisme nadalenc m’horroritza, però trobo que és una localització excepcional. Hi ha pel·lícules que passen durant el Nadal i aquesta datació fa estalviar al director de cinema molta palla, li permet anar al gra. Narrativament, el Nadal i el seu punt de falsedat té molta gràcia.
E.P. El Nadal és un paradís de tòpics. Vostè en fuig sempre, dels tòpics.
Q.M. Justament en aquests tres contes jugo amb els tòpics nadalencs. La felicitat, la germanor, la solidaritat, la bondat humana… L’Església catòlica ens ha venut durant segles tota una sèrie d’hipocresies i ara, com que molta gent s’ha tornat descreguda, fins i tot per Nadal n’han pres el relleu aquestes noves religions de l’oenagenisme i la solidaritat.
E.P. En el conte ‘La comissió’ es fica per enèsima vegada amb l’obsessió per la correcció política, en aquest cas aplicada als ciutadans que fan de Reis d’Orient a la cavalcada. Com és que li resulta tan inspiradora, la hipocresia políticament correcta?
Q.M. La primera vegada que en vaig fer un article, deu fer quinze o vint anys, la correcció política era un dogma de fe que ningú no s’atrevia a qüestionar. En canvi, la correcció política és una font inacabable de possibilitats perquè és la hipocresia en estat pur, la perpetuació, per altres sectes, de la hipocresia de la bondat religiosa. Ens volen fer creure que canviant les paraules o els tants per cent de quota de cada sector discriminat de la societat se soluciona el problema. Això no és veritat, el problema no se soluciona en absolut, fins i tot s’empitjora perquè se l’emmascara. Què guanyen els polítics dient “bon dia a tots i a totes”? Podrien ben bé dir “bon dia a tothom”. Aquest punt de bogeria en què tot ha de ser correcte només serveix per emmascarar una realitat: que les dones continuen cobrant menys per fer feines equivalents i que tenen més problemes per trobar feina.
E.P. ¿El conte és, definitivament, el gènere en què se sent més còmode?
Q.M. Tot depèn de com et va la vida, de la situació en què et trobes. També em sento molt còmode amb el periodisme. A El millor dels mons hi havia tretze relats i una novel·la. Vaig fent una cosa i l’altra, el que em sembla. Llegeixo més contes que novel·les, això sí. És molt difícil que una novel·la aconsegueixi mantenir-me l’atenció fins al final, ha de ser una obra excepcional, o jo he d’estar en les circumstàncies excepcionals que em permetin seguir-ne el fil amb continuïtat. A una novel·la li has de dedicar moltes hores al dia per polir-te-la en dos o tres dies. És evident que escrivint contes em sento molt bé. Però quan tinc prou temps i veig que la idea es va allargant, en faig una novel·la.
E.P. ¿La “gran novel·la sobre Barcelona” no l’escriurà Quim Monzó?
Q.M. Als anys 70 o 80 un escriptor americà va fer un llibre que es deia The Great American Novel, perquè n’estava fins al barret que tothom anés parlant de la gran novel·la americana. La gran novel·la sobre Amèrica l’estan fent cada dia tots els escriptors americans quan fan les seves novel·les concretes sobre cada cosa. Hi ha passió per la grandiloqüència. I per què no La gran novel·la sobre Tortosa , o sobre Riudellots ? No hi ha temps de llegir tota la quantitat de llibres que es produeixen i, moltes vegades, el periodisme cultural en parla a base de llegir-ne les contracobertes, o de fer-ne una lectura en diagonal. S’hi apliquen tècniques de periodisme groc. Com que la cultura és un centre tancat que no interessa a la massa, es pot jugar amb tècniques perverses com això de parlar de la gran novel·la sobre Barcelona o sobre el Masnou.
E.P. És la segona vegada que un llibre seu surt simultàniament en català i en castellà. ¿Serà sempre així, a partir d’ara?
Q.M. No dic ni que sí ni que no, però probablement no. Quan faig el creuament entre els dos idiomes acabo esllomat. El 2004 trauré un llibre que recull totes les cròniques de viatges que he escrit en diversos diaris des de l’any 1989. Com que n’hi havia en català i en castellà, ara n’estic fent el creuament i és una feinada per tornar-se boig.
E.P. ¿Opina de debò que l’eutanàsia és la millor solució per no prolongar l’agonia de la llengua catalana, o ho va dir com a provocació?
Q.M. No tinc ni ganes de parlar-ne, perquè cada vegada que obres la boca i no segueixes fidelment les pautes que marquen els polítics, se’t tiren al damunt. Els polítics creuen que hi ha coses que no s’han de dir ni que siguin veritat. No penso dir mai més el que penso, que facin el que vulguin.
E.P. Si ja podem tirar la tovallola, tindria lògica que passés a escriure tots els contes directament en castellà.
Q.M. Em fa ràbia tirar la tovallola, no vull tirar-la. Però em fa ràbia veure com molts dels que no l’hem tirada som criticats pels que ja l’han tirada fa temps. Els primers que la tiren són els polítics, a casa, al carrer, en les empreses de les quals xuclen; i després, quan es posen la carota de polítics, van donant lliçons als altres. És, un cop més, la hipocresia oficial.
E.P. Ho deia Pilar Rahola en un article: “Avui, més que mai, fer creació en català és un gest de militància, un gest que es castiga amb la indiferència, el menyspreu dels propis -televisions públiques catalanes incloses…-, i sovint la pura inanició”. Hi està d’acord?
Q.M. Sí. Una cosa és la televisió que volia que féssim Alfonso Guerra, aquella tele antropològica amb sardanes i amb el pa amb tomàquet reconsagrat i portat al límit. Però una altra cosa és que, per anar de cosmopolites i demostrar que som més oberts que ningú, qualsevol escriptor de fora tingui la porta més oberta a TV3 i a Catalunya Ràdio, i als diaris catalans, que no pas els escriptors catalans. Això és així, i ho hem vist tots els que ens dediquem a aquest ofici. I te’n parlo jo que no me’n puc queixar. Vist com va tot, tinc una situació bastant privilegiada. Però és insultant que un escriptor de Lleida que sigui mitjanament conegut ho tingui molt més cardat que un escriptor de Valladolid per sortir a TV3 o al diari tal. Suposant que tots dos tinguin el mateix nivell de qualitat i reconeixement públic, al de Valladolid se li obren les portes de TV3 o del diari tal al cap de cinc minuts. Es dóna prioritat sempre a allò que els fa quedar cosmopolites. De tant perdre el cul per demostrar que són cosmopolites demostren que no són més que provincians.
E.P. Li agradi o no, vostè és un referent dins la literatura catalana. Li agrada?
Q.M. Jo vaig començar a escriure per intentar posar una paraula rere una altra i explicar unes històries que a mi m’agradava narrar. I això és el que faig: jugo a muntar frases, com els nois d’ara es distreuen amb jocs d’ordinador. Anar muntant les peces fins que en surt una història perfectament estructurada és apassionant. En canvi, ser un punt de referència té molts problemes i pocs beneficis. Hauria estat molt més agradable que no hagués calgut ser cap punt de referència, ser un escriptor i prou. Però això tu ja no ho domines, ja no ets capaç de controlar-ho.
E.P. En què l’ha condicionat com a escriptor el fet d’haver esdevingut un fenomen de masses?
Q.M. Jo no sabria renunciar a fer ràdio, ni a fer televisió, si un dia en torno a tenir ganes, que potser començo a tenir-ne. Crec que formen part d’un mateix pack . Els relats, les novel·les, els articles de premsa i les intervencions radiofòniques o televisives formen un tot, no sabria per on he de tallar. ¿He d’amputar una part d’aquest tot per una certa idea decimonònica segons la qual la literatura és allò escrit? També hi ha literatura oral, i avui la literatura oral pot ser la que es fa en segons quins moments per tele i per ràdio. Quan vaig començar a col·laborar a Catalunya Ràdio, em reconeixien els taxistes per la veu. Després vaig passar a publicar articles i m’hi posaven la foto i em van començar a reconèixer per la cara. Va tot lligat, és una bola que no hi ha qui l’aturi. Com a escriptor m’ha condicionat més aviat poc; en la vida privada sí, perquè vaig pel carrer i la gent em mira. Seria interessant viure en un anonimat total. Si vaig a fer cròniques, que em coneguin en part m’és negatiu i en part m’és positiu. Si no és en certs ambients on realment puc passar desapercebudíssim, el fet de ser conegut perverteix una mica el meu punt de voyeur . Quan vaig anar a Israel, o a Nova York tres dies després de l’11-S, vaig tornar a la vella normalitat. No em coneixia ni Déu, podia respirar tranquil·lament i barallar-me amb els policies que no em deixaven entrar als llocs.
E.P. ¿La feina periodística és per a vostè tan important com la de narrador? No me l’imagino abandonant els mitjans de comunicació per dedicar-se exclusivament a la narrativa, quan deu ser un dels pocs escriptors que s’ho podrien permetre.
Q.M. Afortunadament, a la vida pots compaginar les dues coses. Tampoc faig de tot: no escric teatre ni poesia. Em puc permetre el luxe de fer articles, disfruto moltíssim fent-los i no hi voldria renunciar. Durant la passada campanya electoral vaig treballar molt, molts dies vaig acabar cansat per les incongruències d’un polític o d’un altre, però va ser apassionant seguir-los i fer-ne el retrat, veure com són i com funcionen, com parlen, quines paraules fan servir i quins gestos utilitzen per remarcar les paraules. Ja m’està bé mantenir les dues coses; no em veig amputat ni de la ficció ni de la crònica periodística.
E.P. ¿El pànic que té de no caure en cap clixé, ni formal ni de contingut, pot arribar a ser castrador?
Q.M. El perill de ser hipercrític amb un mateix és que pot dur-te a la paràlisi, a la immobilitat. No es tracta tant de ser molt original com de no caure en el que és cursi. Te’n poso un exemple. En una època determinada, tenia gràcia quan en una entrevista algú et deia: “M’agrada que em facis aquesta pregunta”. Era una paròdia d’un clixé que feien servir certs sectors o certs polítics. Però va arribar un punt que això mateix ja es va convertir en clixé. Ara el clixé és dir que és un clixé parodiar la frase “M’agrada que em facis aquesta pregunta”. I així fins a l’infinit. És inevitable que qualsevol frase que es digui fent burla d’un tòpic, si té molt d’èxit, perdi la força i acabi convertint-se també en clixé. Tots els clixés neixen en un moment determinat d’una frase que era bona. Si una cosa que dius en un moment funciona i s’escampa molt, dita vint anys després fa feredat.
E.P. S’ha dit de vostè que practica una literatura desmitificadora. De què?
Q.M. Sabent que és impossible fugir-ne del tot, intento fugir del lloc comú. Potser faig una literatura reactiva; no m’acabo de creure res. Però jo no en diria així, perquè em sembla que això mateix (la idea que jo faig una literatura desmitificadora) també s’hauria de desmitificar.
E.P. ¿Ha tingut mai la sensació d’estar sobredimensionat i, en conseqüència, la por de decebre uns seguidors que potser esperem massa de cada nou llibre de Quim Monzó?
Q.M. Això és inevitable. En un moment determinat jo mateix puc descobrir un cantant ics, que conec jo i mitja dotzena de persones més, m’entusiasma i trobo que és boníssim, excepcional. Em converteixo en un fervorós seguidor seu. Com que aquest músic realment funciona, comença a agradar a vint, trenta, cinquanta, cent persones. La cosa comença a mosquejar-me, perquè era un músic meu , l’havíem descobert jo i els meus sis amiguets. Quan en comptes de ser-ne sis, o cent, ja som un milió de persones, començo a sentir-me rebotat i indignat. La gent se sent ofesa quan aquell músic tan de culte es converteix en un individu valorat per molts. Això crea en els primers seguidors una sensació entre la gelosia i la ràbia.
E.P. Per qui prefereix ser valorat, per la minoria que crea opinió o per la massa?
Q.M. Jo només espero quedar satisfet del que escric, muntar una construcció que em satisfaci. Les crítiques que se’m puguin fer les tindré en compte, però si jo n’estic satisfet, n’estic satisfet. Tu escrius el que et surt de dins, si no és que estàs fent una novel·la prefabricada. Si tens un contracte amb una editorial per fer un best seller que ha de vendre cinc milions d’exemplars, el fas i et cenyeixes a determinades normes, però aleshores per a tu escriure llibres és com muntar prestatgeries de mecano. Ja no ets un escriptor dels que segreguen les seves misèries o alegries.
E.P. Vistos en perspectiva, ¿creu que els seus llibres dibuixen una trajectòria literària cada cop millor?
Q.M. Dibuixen la trajectòria de la meva vida. A vegades rellegeixo un llibre perquè se n’ha de fer una edició nova, o una traducció, i al·lucino: m’adono que els contes i les novel·les presagien situacions posteriors de la meva vida. D’això en vaig fer un conte titulat, crec, La literatura , publicat dins Guadalajara . Quan escric em deixo anar, desfreno la repressió i veig coses que, en el fons, ja sóc conscient que passaran. És el mateix mecanisme que es posa en marxa quan dorms: els somnis no endevinen el futur, però de nit, sense la repressió de la diürnitat, el cervell queda lliure i els fantasmes i les neures es conformen d’una manera que et permeten veure fets futurs.
E.P. ¿Pensa que ha assolit la maduresa com a escriptor?
Q.M. La maduresa no existeix: és aquell horitzó que sempre veus al lluny; camines cap a ell però mai no hi arribes, perquè quan arribes al lloc on abans veies l’horitzó, l’horitzó és més enllà. Hi ha dos llibres meus que no reedito. El primer dels que ja reedito és Uf, va dir ell . Des d’aquell llibre fins a l’últim hi ha una progressió evident. Cada vegada et treus coses del damunt, però també n’agafes d’altres. Estic convençut que El perquè de tot plegat és el llibre més eixut que he escrit mai, el més despullat. A Guadalajara ja hi ha una recuperació de frases subordinades, d’anar-me’n per les branques, que és una cosa que cada cop m’apassiona més. Sobretot des que tinc parents d’edat avançada, em fascina el mètode que tenen de repetir-se, de fer un rull que es va tancant i no hi ha manera de sortir-ne. Aquesta demència és fascinant des del punt de vista narratiu. M’agradaria, algun dia, ser capaç d’aplicar a un relat els mètodes de narració senil.
E.P. Com encaixa les opinions en relació amb la seva obra dels escriptors autoanomenats imparables?
Q.M. Quan vaig publicar el primer llibre, Àlex Broch en va fer una crítica (a “El Correo Catalán” , si no m’equivoco) que es deia “Els obrers no són músics” , on em fotia una garrotada excepcional. A partir d’aquell moment, al llarg de la vida hi ha hagut gent que ha valorat la meva obra d’una manera i gent que l’ha valorat d’una altra. Recordo que, just abans de publicar La magnitud de la tragèdia , a l’AVUI un crític que firmava A.A. va escriure una ressenya dient: “A Quim Monzó se li han de parar els peus”. Imagina si en fa d’anys.
E.P. Que algú posi en qüestió la seva producció literària sembla un símptoma que Quim Monzó ha deixat de ser intocable.
Q.M. És que no he deixat de ser intocable: no ho he estat mai. Fixa’t en els exemples que t’he dit. Sempre he anat rebent. Si ara busqués les carpetes on guardo les crítiques que m’han fet al llarg dels anys, et podria ensenyar crítiques demolidores de tots i cada un dels llibres. De novetat no n’hi ha cap ni una.
E.P. ¿En els seus llibres hi ha molta dosi de banalitat o poca?
Q.M. Què vol dir banalitat en literatura? A què s’aplica? Potser s’aplica amb banalitat… Una sèrie d’escriptors hem estat lluitant durant molts anys per aconseguir fer uns llibres de qualitat. Que ara surti gent que diu que també vol la qualitat em sembla perfecte. Benvinguts al club.
E.P. Quins són els escriptors catalans hereus de Monzó? N’hi ha?
Q.M. Hi va haver una època, durant els 80, en què aquí qualsevol pobre desgraciat menor de 25 anys que començava a publicar era fill meu. El borreguisme cultural d’aquest país m’ha atribuït molts fills. Com que no hi ha temps de llegir els llibres, val més funcionar a base de contracobertes o d ‘ el que toca dir . Tothom que sortia en aquella època era fill meu, absolutament tothom, fes contes o no. Jo agafava algun llibre d’aquests i me’l mirava, i veia que de fills meus en tenien ben poc: eren gent que, com jo, s’havien dedicat a llegir escriptors d’arreu del món i aprendre de tothom. Però els periodistes culturals anaven repetint la mateixa cantarella.
E.P. No en reconeix cap, de fill?
Q.M. No, fins que la prova de l’ADN no demostri cap paternitat, no en reconec cap. No va així la cosa. Era massa fàcil en aquella època adjudicar-me tot el que els interessava.
Article publicata a “El País” el 10/03/03 per Empar Moliner
Persiguiendo a Quim Mediodía del jueves.
En la página 16 del cuadernillo Cataluña de EL PAÍS pone: “Quim Monzó. El escritor leerá artículos de su libro El tema del tema. FNAC El Triangle. Plaza de Catalunya a las 19.00 horas”. ¡El muy hij… no me había dicho nada! Y apenas me queda tiempo para dar con él. Conociendo sus costumbres -hacemos juntos una sección en el programa del amigo Bassas-, sé que llega a los sitios horas antes de lo previsto. Para seguirle sin despertar sospechas debería disfrazarme. Pero ¿de qué? ¿De escudo humano? No, no me da tiempo a pasar por Coronel Tapioca. ¿De activista chilena en contra de la guerra? No, porque desnuda llamaría la atención. El mejor disfraz es la naturalidad. Además, Monzó es tan poco fisonomista que, fuera de contexto, es posible que no me recuerde. Me pongo la primera minifalda que pillo y me echo a la calle. Como el rastreo se producirá por la zona de La Rambla, me coloco el Avui bajo el brazo para evitar que, vestida como voy, me tomen por prostituta. Empiezo por el lugar más cercano: la coctelería Boadas. Pregunto a la propietaria, Dolors, y me dice que hoy no le ha visto. Salgo disparada hacia el bar Caribbean Club, pero está cerrado. En el bar del Rívoli no le veo, y tampoco en El Quim de la Boqueria. En The Irish Rambler hay cinco señores bebiendo cerveza, pero ninguno es el que busco. The Quiet Man está cerrado, en el bar de Le Meridien no hay nadie, y Monzó no suele frecuentar el Ateneo Barcelonés, así que no está bebiendo. O sea, está comprando. Pero ¿dónde? Una opción es la papelería de la Ronda de la Universitat (bajando Balmes a mano izquierda). Allí venden todo tipo de objetos de escritorio, a los que nuestro hombre es aficionado. Claro que, enfrente, hay una tienda de placas para buzón, grabados y tampones, y las placas para buzón, grabados y tampones son otra de sus debilidades. ¡Dios mío! También podría estar en el Servicio Estación. ¿Cuántas veces le habré visto salir de allí cargado de rollos de rejilla para terraza? Pero no. Ahora caigo. No, no puede estar en ninguno de esos sitios. Son las tres y la lectura es a las siete. Si sólo faltan cuatro horas es evidente que ya está en la FNAC, encargando discos y libros que no tengan. Corro hasta allí y, finalmente, mi tenacidad se ve recompensada. A las 3.14 lo veo recorriendo a cien por hora cada palmo del centro comercial. Tras él, queda un rastro de olor a loción Floïd para después del afeitado. Veo como saca una lista del bolsillo y consulta sus tareas pendientes. Seguirle tan deprisa y con tacones supone una prueba durísima para cualquier mujer. Justo cuando toma en sus manos el libro Flors negres per a Michael Roddick, de Daniel Vázquez Sallés, me ve. Abre el libro, lee la primera frase y se lo queda. Saca la lista y veo que tacha “Comprar Vázquez Sallés”. Hojea con emoción To leave no stone unturned, de Michael Zendin (y comenta, por cierto, que deberían traducirlo ya). Sin la presión del anonimato, le sigo más de cerca. En la sección de música, coge un CD en el que hay la foto de una chica rubia en pantalón corto, sombrero vaquero y pechos prominentes. Se llama Holly Walance. “Aquesta deu cantar bé”, observa. Al pasar por el estante de música infantil, se da la vuelta y me pregunta: “Moliner, ¿com es deia aquell que es va suïcidar?”. Le digo que Xesco Boix. Recorremos más pasillos, hasta que se para, extasiado, frente a un disco. “La Dalida! La Dalida en vinil!”, exclama. También se interesa por el último trabajo de Pablo Abraira y por el de un tal Leo Minax. “¿Qui deu ser aquest pájaro?”, dice. No vuelve a detenerse hasta que llega a la carátula de Papá Levante, en la sección de pop español. Se pone unos auriculares, de esos que tienen en la FNAC para escuchar los CD, y al cabo de un rato me informa de que de hacen rimar prêt-à-porter (pretaporté) con pared (paré). Luego le pregunta a un empleado si tienen paquetes de pilas de 32 unidades. No tienen, así que se compra cuatro paquetes de ocho. Saca la lista y tacha “piles”. “Hombre, Quim”, le saluda entonces la jefa de la FNAC. Y le explica que, antes de irse, tendría que dejarle firmados dos contenedores de El tema del tema”. Monzó la sigue hasta un despacho, se sienta en una mesa larguísima y se pone a dedicar. Dedica 105 ejemplares de El tema del tema en español y 170 en catalán. En todos los libros en español escribe “un abrazo”, excepto en dos únicas ocasiones, en las que prefiere poner “un fuerte abrazo” y “un abrazote”. En los libros en catalán escribe “salut!” y “t’abraço”. A 6.55 baja al forum de la FNAC, que ya está lleno. A su entrada, algunas personas del público le graban en vídeo o le toman fotos con cámaras caseras y teléfonos móviles. “Se va a sentir superacosado, tía”, murmura una adolescente. “Quim, el teu llibre és un tractat de psicologia”, le piropea un señor. No hay sillas para tanto público, así que una mujer se queja al encargado: “¿Sabe cuál es tema del tema? Que me tengo que sentar en el suelo”. Tras unas palabras introductorias de Vallcorba, su editor, Monzó empieza diciendo que, aunque no sea habitual, va a leer artículos del libro, uno tras otro, hasta que nos hartemos. Saca su lista del bolsillo. Tacha “llegir articles” y empieza a leer.
Article publicat a “El País” el 27/04/02 per Ana María Moix
Mundo cruel
Es necesario poseer un enorme talento para obtener el resultado que Quim Monzó (Barcelona, 1952) alcanza con su literatura: arrastrar al lector de la primera a la última página de sus libros, haciéndole creer que está leyendo sin ningún esfuerzo una historia escrita en su mismo lenguaje, pero sin halagarle, sin caer, jamás, en la tentación de hacerle sentirse ufano por entrar en el texto que le propone. Indudablemente, hay que tener un dominio absoluto del género para lograrlo, y Monzó demuestra tenerlo. Como los grandes maestros del relato, Monzó atina en hacer entrar al lector en un mundo conocido, familiar, para hacerle descubrir algo que, antes, no sabía; algo, por lo general, desconcertante, ya sea atroz (como los cuentos titulados “Mi hermano”, cuyo protagonista carga a diario con el trabajo de vestir y mover el cadáver de su hermano para que los padres no adviertan su muerte ni acusen tan penosa pérdida, y “La vida perdurable”, donde se narra los avatares de familia cuyos miembros van sucumbiendo al cáncer) o brutal (“El accidente”, en el que un hombre es bestialmente linchado, masacrado, tras un accidente de coche, por viandantes aparentemente civilizados que, de pronto, descargan en él toda la agresividad de su condición animal) o insospechado (el devastador efecto capaz de provocar determinados usos del lenguaje, en “Mamá”) o cruel (“El niño” que tenía que morir, visión desmitificadora de la dulce infancia). A partir de una descripción exacta, minuciosa, de elementos y hechos de la vida cotidiana, Monzó va penetrando en una realidad que, aparentemente anodina, se revela fuente de los mayores sinsentidos o, en algunos casos, de sinsabores irremediablemente ligados a la naturaleza humana, deslizándose, con una facilidad pasmosa, hasta profundidades vertiginosas. Con un dominio magistral de los contrastes entre las zonas oscuras, casi negras de la existencia y el conmovedor apego a la vida, sus criaturas, la mayoría de las veces presentadas como de lo más común, se van revelando protagonistas abocados a destinos terribles, vividos en absoluta soledad. Con una fuerte carga de humor excelentemente dosificado, que en ocasiones mueve a la risa y otras a la amarga sonrisa, Monzó convierte la realidad cotidiana de sus personajes en un ámbito más peligroso, incierto, inseguro, amenazante y desconocido que la delirante irrealidad.
Los siete cuentos de la primera parte de El mejor de los mundos y los seis de la tercera y última están separados por una nouvelle que es una verdadera pieza maestra: “El rey de Suecia”. Su protagonista, un poeta catalán que vive pendiente de recibir el Premio Nobel, es una creación absolutamente magistral. Amargós, el poeta protagonista de esta historia, pertenece a la naturaleza literaria del profesor Klein, el genial protagonista de Auto de fe, de Elias Canetti, aunque “El rey de Suecia” no guarda ninguna relación argumental con dicha novela. “Los avatares” que alteran la neuróticamente metódica vida diaria de Amargós (obsesivo, rígido e inflexible, orgulloso de su estricto proceder y de su altiva soledad) al cambiar de piso para ir a vivir a un edificio habitado por una suerte de secta de seres dotados de escasa estatura, que le impiden instalar un fregadero situado a una altura superior a la medida estándar, resultan brillantemente hilarantes. Con este volumen de relatos, Quim Monzó satisface a quienes le tenían ya por uno de los mejores cultivadores del género no sólo en el ámbito peninsular, sino en el de las distintas literaturas hispánicas.
Entrevista publicada a “El País” el 27/04/02 a cura de Javier Rodríguez Marcos
‘El cuento es una pasión rápida’
Hay algún escritor ahí?’. El contestador automático de Quim Monzó almacena preguntas como ésta a lo largo de la entrevista. Monzó se levanta, baja el volumen, sigue con la conversación, acude a la estantería, recomienda a un autor -‘Gonzalo Calcedo. Lo descubrí en uno de esos libros que dejan en la mesilla de los NH’-, vuelve a sentarse.
PREGUNTA. ¿Cuál es el mejor de los mundos?
RESPUESTA. Éste. El problema es que no hay otro. Con toda la tristeza que hay y con todo el humor que hay que ponerle.
P. Baroja decía que el ideal sería un lugar sin curas, sin moscas y sin carabineros. ¿Qué le sobra al suyo?
R. Nada. Le sobra maldad, si nos ponemos sentimentales. Podría decir cosas de éstas, pero… Hay gente con la voluntad de cambiarlo. Para mí lo terrible, y lo apasionante, es intentar describirlo. Ése es mi trabajo.
P. ¿La literatura no puede cambiarlo?
R. No. Puede ayudar a entenderlo.
P. Esa actitud es casi la de sus personajes: parece gente que no sabe decir que no.
R. Eso es un autorretrato involuntario. Aquí, en Cataluña, hubo un tipo de literatura muy combativo en los sesenta, de resistencia, antifranquista. Los valores de la literatura residían en que estuviera cargada de contenido, revolucionario, nacional, feminista… En la transición vimos cómo todos los ideales eran traicionados.
P. ¿Ya no hay héroes?
R. No puede haberlos. El único héroe en mis libros es el de La magnitud de la tragedia, que consigue una erección permanente. Eso le lleva a la desgracia. Es la sátira del héroe, del súperman.
P. ¿Se resigna?
R. Soy pesimista. Mis padres envejecen, amigos míos empiezan a morir. Hace 15 años ni me lo planteaba. Cuando escribí El porqué de las cosas todo era: ¡a divertirse, a follar sin parar!
P. ¿Se considera un escritor realista?
R. En este último libro, el relato del hombre con el feto de su hijo recién nacido muerto en el frigorífico es verídico. Después de publicarlo he sabido de varios casos más. Si la fantasía no forma parte de la realidad no se la cree nadie. Tiene que ser verosímil.
P. Dicen que es usted uno de los mejores cuentistas de Europa.
R. No haga mucho caso.
P. Usted distingue entre cuento y relato, ¿cómo?
R. Un relato es una narración de hechos que puede empezar y terminar en cualquier momento. El cuento, no. En un cuento, todo el desarrollo tiende a un fin, que no tiene por qué ser sorprendente. La sorpresa es un mito.
P. Ambos tienen en común la economía de lenguaje.
R. La descripción de Freud del chiste -economía del lenguaje, ninguna trampa…- tiene mucho que ver con el cuento, aunque no tiene por qué hacer reír. El cuento cierra de una forma compacta. Está muy cerca del poema.
P. Tiene más tradición en los países anglosajones.
R. Allí, hay una tradición de publicar cuentos en revistas que toman los suramericanos. Nosotros estamos acostumbrados a leer los cuentos en libro, para ellos el lugar natural es la revista, cultural o no.
P. Usted ha traducido a muchos cuentistas norteamericanos, ¿cuáles le interesan?
R. Salinger, Capote, Ray Bradbury…
P. Le defraudó Hemingway al traducirlo, ¿por qué?
R. Traduje The sun also rises y me molestó ese truquillo del pintoresquismo de muchos norteamericanos. Él coloca palabras en español para demostrar su mundología. Y están mal escritas.
P. ¿A quién destacaría entre los más modernos?
R. A John Cheever, con esa descripción de la anécdota sin entrar mucho en el cerebro de la persona, a Robert Coover… y a muchos italianos: Italo Calvino, Giorgio Manganelli. Y Dino Buzzatti, que en Italia pasó por el purgatorio porque era muy popular. La gente lo adoraba y la crítica no se lo perdonó.
P. ¿Por qué cree que tiene más prestigio la novela que el cuento?
R. Manganelli decía: ‘Una novela son 40 líneas y dos metros cúbicos de aire’. A veces el trabajo del escritor consiste en quitar ese aire. Los editores dicen que los cuentos no se venden.
P. ¿No es cierto?
R. Hay lectores que prefieren la novela, supongo que por lo mismo que prefieren el pescado gordo. La novela es un amor que dura. El cuento es una pasión rápida que se acaba a las 30 páginas.
P. ¿Qué le parece el auge del cuento hiperbreve?
R. Está bien, pero cuando me pongo a escribir no sé la extensión. Sólo tiro de un hilo. Y es difícil saber la medida de ese hilo.
Article aparegut a “El País” el 16/02/02 a cura d’Empar Moliner
Quim Monzó traduce al castellano su libro más negro
Un hombre que es linchado una y otra vez por los ciudadanos, una historia cruel sobre el cáncer porque el cáncer es cruel, el hijo de una costurera que acompaña a su madre a tomar medidas en una casa donde hay un niño rico que se va a morir, o un visitante que no se va nunca. Son algunos de los cuentos de El mejor de los mundos (Anagrama), que el escritor catalán Quim Monzó acaba de publicar traducidos al español. ‘De todos mis libros es el que contiene más humor negro’, explicó en Barcelona, ‘y esto tiene que ver con las circunstancias. Cuando hice El porqué de las cosas me pasaba el día de juerga, en los bares; ahora estoy a punto de cumplir 50 años, algunos amigos han muerto y empiezas a pasar más tiempo en los tanatorios que en las discotecas’.
Es la primera vez que Monzó se traduce a sí mismo, las anteriores había contado con excelentes profesionales como Javier Cercas (que será el encargado de presentar el libro en Madrid), Marcelo Cohen y Joaquim Jordà: ‘Es difícil traducirte a ti mismo, porque te das cuenta de que hay pequeñas cosas del texto original que no te convencen; una coma, o un adjetivo, que cambias. Estos cambios que he hecho seguramente los incluiré en la nueva versión catalana’.
El poeta obsesionado
El mejor de los mundos, explicó el autor, ‘cuenta con un primer bloque donde hay gente que se relaciona con otra gente, como la familia. El tercero es sobre gente en soledad, y en medio hay una novela que bebe de las dos partes’. La novela, Ante el rey de Suecia, es la deliciosa historia de un poeta amargado (su nombre es Amargós) obsesionado en ganar el Premio Nobel de Literatura, que sería el primero que recibiría un autor en catalán. ‘Este personaje no está basado en nadie por una razón; creo que nada le iría peor al texto que ser leído como una novela en clave’. Al principio, el texto era mucho más largo, pero Monzó lo fue recortando hasta dejarlo como está. ‘Borges decía que jamás había leído una novela a la que no le sobrase una buena cantidad de páginas’. Monzó, que tarda un promedio de cuatro años en terminar cada libro -‘me cuesta mucho escribir, soy muy lento’-, es uno de los autores más leídos en lengua catalana (El porqué de las cosas lleva vendidos más de 130.000 ejemplares en catalán) y es también un long seller en lengua española. ‘El mercado español empieza a ser muy receptivo con los productos llamados periféricos, palabra por cierto que me indigna bastante’
.Jorge Herralde, editor de Anagrama, considera a Monzó uno de los mejores autores vivos de Europa, y, según explicó, tiene sus dudas sobre si no lo es también de América. Los lectores encontrarán en El mejor de los mundos algunas de las obsesiones del mejor Monzó, y el humor y la ironía de los que se vale para reparar su desconcierto ante las situaciones ilógicas de la vida cotidiana.
Article aparegut a ”La Vanguardia” el 15/02/02 per Rosa Maria Piñol
“Traducir tu propia obra es difícil, porque tienes la tentación de reescribir cosas”
La presencia de una veintena de alumnos aspirantes a guionistas convirtió en insólita la rueda de prensa que organizó ayer Anagrama para presentar el libro de Quim Monzó El mejor de los mundos. Un detalle que confirma una vez más la popularidad del escritor entre el público joven. Que no es, por supuesto, la única franja de lectores que siguen al autor, convertido en éxito de ventas incluso más allá del Ebro. Monzó es de los pocos escritores de expresión catalana cuyos libros se venden bien en castellano. Lo subrayaba el editor Jorge Herralde, al recordar las diez ediciones de El porqué de las cosas y las cinco que ya lleva la recopilación Ochenta y seis cuentos, publicada hace un año escaso. Ahora acaba de publicarse su último libro de relatos, “El mejor de los mundos”, que tiene la particularidad de ser la primera traducción que Monzó hace de sí mismo.
“Antes había tenido traductores de primera como Marcelo Cohen, Joaquín Jordá y Javier Cercas. Y con este libro quise hacer la prueba de traducirme yo mismo -dijo el autor-. Ha sido una experiencia muy difícil. He traducido a autores norteamericanos, pero afrontar tu propio texto es complejo porque a menudo tienes la tentación de reescribir. De hecho, ha sido una revisión además de una traducción.”
Monzó reconoció que se siente mucho más seguro en su uso del castellano después de más de una década de articulista de prensa en esta lengua (en los últimos años, en las páginas de “La Vanguardia”). “Es muy posible que mi chip mental de la lengua castellana haya mejorado, porque los artículos son un gran ejercicio”, señaló. Sin embargo, no entra dentro de sus planes escribir narrativa directamente en castellano. “Estoy a punto de cumplir 50 años y me he pasado la vida puliendo, enriqueciendo y modificando una lengua, la catalana, que es la que elegí para escribir.”
Respecto a la escasa recepción que logran las versiones castellanas de autores catalanes, Monzó cree que, poco a poco, “el mercado español empieza a ser receptivo con los productos que ellos llaman periféricos (palabra que por cierto me indigna), pero es un proceso lento; es verdad que a muchos lectores, por el hecho de ser obras traducidas del catalán, ya no les interesan”. Herralde, por su parte, reiteró que “el gallego Manuel Rivas, el vasco Bernardo Atxaga y el catalán Quim Monzó son tres autores periféricos que de verdad funcionan; y el escalón que les separa de los otros es enorme”. El mejor de los mundos (publicada en catalán por Quaderns Crema en el 2001 y ahora en proceso de traducción al alemán) reúne trece relatos y una novela corta, Ante el rey de Suecia, sobre un poeta catalán obsesionado con la idea de ganar el Nobel. “El libro tiene tres partes explicó Monzó-. Los cuentos de la primera tratan de gente en relación con otra gente: hermanos, madre, esposa, hijos que mueren… Después viene la novela y, finalmente, otro bloque de relatos, en este caso sobre personas que se relacionan consigo mismas.” Reconoce que ésta es su obra más dura, la que contiene más humor negro. “Cuando escribí El perquè de tot plegat, hace unos diez años, estaba todo el día de juerga. Ahora, en cambio, las cosas han cambiado: me he hecho mayor, los amigos han empezado a morirse… Llega un momento en que pasas más tiempo en hospitales y tanatorios que en bares y discotecas. Y lo que escribes son en definitiva reflejos de tu propia vida.
Opinió de l’escriptor sobre Internet
[[email protected]] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d’abril del 2000
A mi, bàsicament, Internet em serveix per a tres coses. Una: per llegir les versions virtuals de les revistes i els diaris estrangers que aquí no ar-riben en paper, i també tots aquests diaris que només tenen edició en Internet i que canvien cada poques hores. Dues: em serveix per descobrir webs curioses, de grups entre la denúncia I la ironia. N’hi ha un fotimer, des de la Lliga contra els Cons de Trànsit fins a webs d’esglésies atees o que adoren els fri-gorífics. I tres: em serveix també per descobrir escriptors dels quals no en sabia res. La indústria editorial és tan gregària que hi ha un munt de bons escriptors de les últimes quatre o cinc dècades que no han traspassat mai les fronteres dels seus països i els llibres dels quals s’han quedat en una primera edició en tapa dura. Gràcies a les llibreries virtuals n’he descobert uns quants aquests últims anys.
Article d’Eva Piquer aparegut al diari “Avui” el 16/03/00 sobre els articles de Quim Monzó.
Les veritats ofenen
Tot és mentida, diu Quim Monzó des de la coberta del seu últim llibre, que aplega un centenar d’articles publicats els últims anys. I ja en van set, de reculls d’articles. Set reculls d’articles, sis llibres de contes i tres novel·les. Queda clar, si més no per quantitat, que Monzó és tan articulista com contista. Tan periodista com escriptor, dirien els qui encara creuen en la separació entre periodisme i literatura. Com si el periodisme no fos, no pogués ser, literatura. “Del gran tot que és la literatura, avui els llibres en són només una part. Digníssima, però només una part. La literatura és als llibres, evidentment, però també –mal que els pesi– al teatre, a les cançons, al cine, a la ràdio, a la televisió i als diaris. Aquí mateix, malgrat tant Any Pla i tanta polla amb vinagre, encara hi ha qui es pregunta si el periodisme és literatura o no”, diu l’escriptor en un dels cent tres articles de Tot és mentida. Com ja va fer Pla amb els textos publicats a Destino, Monzó ha optat per traduir al català els articles que van aparèixer a “La Vanguardia” en castellà. L’articulisme de Quim Monzó supera amb bona nota (“progressa adequadament”, que diuen ara) el salt del diari al llibre. Cada article és una peça narrativa autònoma que funciona com a tal. I de quina manera: n’hi ha de tan rodons que al final et vénen ganes d’aixecar-te i aplaudir. Ganes de treure’t el barret que no portes, com faria ell si mai algú digués: “Shakespeare, avui, faria teatre” amb la mateixa naturalitat amb què tothom diu: “Shakespeare, avui, faria cinema”. Monzó sap que la ironia ofèn més que l’insult. Per això hi té tanta tirada. Explota al màxim aquest recurs en un article impagable, titulat A correu seguit. Un text epistolar en clau irònica on tot és mentida, perquè ¿què és la ironia sinó una figura retòrica que consisteix a dir justament el contrari d’allò que es vol dir? Si no ens enganya, Monzó troba els temes de la majoria d’articles a la premsa. I és que, com diu el tòpic, la realitat supera la ficció. Ara que hi penso, en un dels articles parla del costum de deixar anar la frase “com diu el tòpic…” abans de deixar anar un tòpic. Com si, fent-lo precedir de la frase exculpatòria, el tòpic ja no ho fos tant. Però a aquestes altures la vacuna ha perdut efecte, perquè és tan tòpic el suposat antídot com el tòpic que es recita a continuació. Tot és mentida, encara que sembli veritat. O és veritat encara que sembli mentida. Fa deu mesos vam saber que dos metges nord-americans havien arribat a la conclusió que, en efecte, quan diem mentides ens creix el nas. Es veu que l’esforç de mentir fa que els vasos sanguinis s’omplin de sang i, en conseqüència, se’ns infli el nas. Això podria ser una innocentada, o sigui una mentida, però no: els tals metges tenien noms i cognoms (Alan Hirsch i Charles Wolf) i el seu era un estudi seriós, dels que troben ressò a les publicacions científiques de prestigi. La notícia permet concloure que Carlo Collodi (nom fals, ves per on, del narrador italià Carlo Lorenzini, pare literari de Pinotxo) no era un inventor d’històries sinó un visionari. Per confirmar-ho potser caldria que un altre grup d’investigadors estudiés les possibilitats reals que té un titella de fusta de convertir-se en un nen de carn i ossos, és a dir, en un nen de veritat. El penúltim número de la revista Time (amb data de 13 de març del 2000) dedica la portada i sis pàgines a parlar dels signes que delaten els mentiders. Els detectors de mentides que hi havia fins ara registraven la pressió arterial, el ritme del pols i la respiració de l’individu sospitós de no dir tota la veritat i res més que la veritat. Els nous detectors són programes informàtics que analitzen també les expressions facials o les fluctuacions de la veu i emeten un veredicte encara més afinat. Però no cal l’ajut de cap ordinador. Tothom amb una certa capacitat d’observació pot entrenar-se a caçar falsedats disfressades de veritats com cases de pagès. Els signes reveladors són molts i fàcils de detectar. Ho diu el reportatge de Time: només els bons actors i els bons polítics són capaços de controlar totes les seves expressions facials. Fins al punt que ens venen gat per llebre i nosaltres (santa innocència) tenim clar que hem comprat un mamífer d’orelles tan llargues com el nas d’en Pinotxo en plena erecció. Dels esforços per atrapar abans mentiders que coixos, Quim Monzó en sabria treure suc. De veritat.
Article aparegut al diari “Avui” el 08/02/01 a cura de Jordi Gálvez
Des que Mercè Rodoreda va penjar a Mirall trencat una adolescent dalt d’un llorer migpartit pel llamp fins a dessagnar-la, la li-eratura catalana no s’havia tornat a aventurar en l’inquietant paratge de la mort i l’horror infantil o juvenil. No, no som davant d’una raresa, o d’una idiosincràsia malaltissa de la ment de Quim Monzó la que ara se’ns proposa amb sorprenent impertinència. El millor dels mons és un llibre poblat de nens morts, torturats i torturadors, d’angoixa i d’horror menor d’edat, de cadàvers encaixonats dins de taüts blancs, de nois morts en la flor de l’edat. És una temàtica neguitosa i poc comercial, que furga, en la direcció d’una de les grans preguntes de la modernitat: ¿on és la innocència perduda? ¿Per què no pot ser tot el que volíem? ¿On enterrem, com ens desfem de les nostres il·lusions mortes i deixem de plorar-les d’una vegada per totes? Com en el cas de Rodoreda, Monzó penja els seus nens sense vida de les branques d’aquest gran llorer anomenat literatura, o si es vol, ficció. Els contes de Monzó, que són sempre meta-ficció, com va recordar un dia Manel Ollé, parlen discretament del que sembla que no parlen, són faules morals on la versemblança és mínima, però on el dibuix de l’ànima humana llueix autèntic, complet i sense concessions. Ja des del títol, que evoca alhora la coneguda frase “vivim en el millor dels mons possibles” i el Càndid o l’optimisme, de Voltaire, Monzó assenyala el problema de la nostra aproximació a la realitat. Sí, aquest és indiscutiblement el millor dels mons perquè no n’hi ha cap altre, però el que anome-nem la realitat només és la nos-tra mirada, la vida que nosaltres veiem a través de la ment, la societat i la cultura. Veiem les coses a través de les passions altes i baixes de les pul-sions, els somnis i els ideals, però també de la cultura, entesa com tot el que hi ha entre Plató i la Coca-cola, de la literatura. En els llibres de Monzó hi ha molta, moltíssima literatura perquè els llibres són una part importan-tíssima de la seva vida. En aquest sentit, podríem que Monzó és l’anti-Gimferrer i també l’anti-Perucho, perquè per a ell la lectura no és erudició arrogant, ni un paraigua pro-tector contra la vida, tan sols és una activitat satisfactòria, com ho és el sexe o la bona taula. La literatura amagada en les pàgines d’ El millor dels mons és tan biogràfica com els carrers de Barcelona que s’identifiquen al llibre. No és per tant una casualitat que sigui un escriptor el protagonista de Davant del rei de Suècia, una nouvelle de cent pàgines que hi ha en el cor del llibre. Amargós, un escriptor que recorda amb el seu nom el gust amarg de les fulles del llorer, amb què es coronen escriptors i llibres, el sabor d’un professió feta de paraules.
EL MALSON DE LA FELICITAT
Com en el Càndid, de Voltaire, Monzó ens presenta, absurda i paradoxal, la vida d’uns pobres infeliços, fins i tot en el cas de Dos rams de roses, història del malson de la felicitat grisa i avorrida. La tragèdia és sorda, la de cada dia; la vida llisca amarga i còmica, espurnejant i fada, amb moments de satisfacció i molt d’avorriment. La vida mostra amb força la seva duresa però sense caure mai en el patetisme ni l’exageració. Com passa en el Càndid, hi ha un personatge que és fill de puta, hi ha pallisses desmesurades, morts gratuïtes, malalties hereditàries i de fàcil transmissió, escenes d’altruisme i de sadisme, d’engany, un país meravellós on tot és útil i alhora agradable. Hi ha també la represa de la qüestió, el concepte de raó suficient a través d’una referència al Bosc sagrat, de T.S. Eliot, que es recull en una cita de Raymond Queneau. Ni Voltaire ni Monzó creuen que el millor del món és l’harmonia preestablerta i sí, en canvi, que és ben estrany l’arbre de la genealogia i que el clos familiar, les relacions entre generacions i sexes és el gran àmbit d’interès de la narrativa contemporània. Monzó s’ha abocat en aquest llibre a recercar la nostra gènesi familiar. Riu amunt com el tenaç salmó, s’ha capbussat en les aigües gelades de la nostra cultura més antiga i popular, en líquids tèrbols de la psicologia humana. Hi ha trobat la literatura infantil i popular, poblada d’ogres i nens devorats, de malsons infantils. Qui llegeixi La venedora de mistos s’adonarà que el càstig del pobre personatge de la nena desvalguda no és tant el fred com estar condemnada a protagonitzar la història, com Tàntal, durant tota la eternitat. I que, de la mateixa manera que entre esposos, les relacions de violència i crueltat són tan generalitzades com les d’amor, entre nens i adults també. Els contes reprenen el tema tradicional dels nens morts, abandonats o simplement maltractats. De nens víctimes i nens botxins. El seu no és un llibre de denúncia sinó un conjunt d’històries sobre un malson d’arrel històrica. Estem parlant d’un interès que comparteix no només amb Rodoreda, sinó amb Mahler i la seva Cançó dels nens morts, de Dickens i els seus personatges expòsits, de Henry James i Un altre pas de rosca, Edward Gorey i l’obra Amphigorey. Sí, el passat de la nostra cultura també està basat en l’infanticidi, com recorda en la nostra cultura Herodes. No cal anar a la Xina per recordar l’assassinat de nenes, ni tampoc recordar la croada de nens que es va organitzar a principis de XIII i que va acabar amb l’extermini de l’exèrcit infantil com explica Marcel Schwob en el seu llibre La creuada dels nens. Potser només cal fixar-se en una inquietant pregunta que va escriure Borges per cloure el pròleg d’aquest llibre: “¿Lo patético no suele surgir de las circunstancias menudas?”. Com Zazie, el personatge de Queneau, es pot respondre a la pregunta de “¿I què has fet?” amb un “M’he fet gran”. Sexe i horror a un dels aspectes més destacables és la reaparició de sexe i violència com no els trobàvem des de l’Udol del griso al caire de les clavegueres. Escrits amb una bellesa brillant i metàl·lica, amb la sonoritat del platí, els nous contes parlen molt de sexe. Però gairebé mai no és un sexe agradós. És un sexe sàdic, agressiu, que s’ha convertit en un símptoma per descarregar l’angoixa. Absolutament magistral esdevé la referència a Kant i a la identificació de la masturbació amb el fet de treure’ns la ronya amb sabó. Ni el paradís del sexe és possible, perquè de fet, ja vivim en el millor dels mons.
http://members.tripod.com/%7emonzo/
Biografia, bibliografia, participació en premsa, radio, televisió, etc de l’escriptor català Quim Monzó.
http://www.uoc.edu/lletra/noms/qmonzo/index.html
Conté una bibliografia bàsica, informaciço sobre les obres de l’autor, bots i articles relacionats
Quim Monzó