Obra
L’home que adorava la Janis Joplin
Dr. Pearson
Dr. Pearson és una biografia novel.lada de l’enginyer nord-americà Frederick Stark Pearson, que va arribar a Barcelona el 1911 i en quatre anys, fins que va morir el 1915 en l’enfonsament del vaixell Lusitania, va ser el principal executor de l’electrificació de Catalunya, i va contribuir a l’ordenació del territori català, encara que la seva mort va impedir que acabés aquesta tasca. La novel.la està estructurada en dos nivells: el passat, amb les vivències i actuacions de Pearson a Catalunya, i el present, en què el narrador descriu la seva visió del personatge en l’època actual. En els quatre anys que va residir a Catalunya, a més de l’electrificació del país Pearson va fundar Barcelona Traction, va comprar la companyia de tramvies i va construir el tren del Vallès i les centrals elèctriques del Pallars.
Qui paga mana
Max Riera, un ex-hippy que malviu a la Plaça Reial de Barcelona, rep un encàrrec de Pau Gispert, un antic company d’escola: escriure el guió per a una telenovel·la que inclogui “marro, sexe, droga, persecucions i morts”. A partir d’aquest moment, entrarà en contacte amb ambients barcelonins diversos, , en els quals coneixerà personatges ben significatius. Tot plegat el portarà a descobrir que darrera d’aquest encàrrec hi ha un negoci d’especulació immobiliària per a convertir el barri de ciutat vella en un barri de moda.
Zanzíbar pot esperar
Zanzíbar pot esperar . Max Riera, l’últim hippy de la plaça Reial, somia amb les platges de palmeres i sorra blanca de Zanzíbar. Els seus amics el coneixen i li aguanten la llauna. Al costat del seu amic Roc, periodista “progre” reciclat per la modernitat postolímpica, Riera es veu barrejat en una trama policíaca i humorística que posa a prova la resistència de les seves conviccions i l‘enfronta amb les transformacions vertiginoses de la Barcelona dels últims anys.
Article publicat a “El País” el 29/07/04 per Rosa Mora
Un detectiu molt especial
Max Riera es l’últim hippy de Barcelona. Sense peles, sense feina, poc dotat pel món laboral, dibuixant de còmics entestat en anar a contracorrent, aspirant a novel·lista. Ronda els 50 anys, viu en un pis tronat a la plaça Reial i cultiva maria al balcó. De tant en tant, treballa com a detectiu alternatiu, només accepta els casos que li semblen interessants i, això sí, comptant sempre amb els amics, que l’ajuden a buscar proves i que l’empenyen a treballar, encara que és ell qui té les intuïcions. Max Riera, per damunt de tot, està penjat dels anys setanta i es passa tota la novel·la posant en marxa la màquina de la nostàlgia: “Ah, si haguéssim estat als prodigiosos anys setanta en comptes dels avorrits inicis del segle XXI”. “Eren altres temps, altres somnis, altres utopies”. Fins i tot li retreu al seu fidel amic Roc que de hippy ha “passat a periodista gràcies a un espectacular canvi de camisa”. L’home que adorava la Janis Joplin es la tercera novel·la de la sèrie policíaca iniciada per Xavier Moret (Barcelona, 1952) el 1997 amb Qui paga, mana i continuada amb Zanzibar pot esperar (2002). Les tres acaben d’aparèixer en castellà, en butxaca, a Salamandra, que ha preferit per a la primera el títol d’El último hippy. L’especulació urbana, la corrupció, la burocràcia, la degradació del paisatge… són temes recurrents a la sèrie. A L’home que adorava la Janis Joplin tot comença durant una calçotada a La Floresta. Hi ha un gran enrenou perquè una empresa vol construir 50 cases adossades en un dels nparatges més bells, l’Heretat Montagut. Claudi Moraga, l’arquitecte que lidera la protesta, vol parlar amb el Max i queden de trucar-se l’endemà, però apareix estimbat amb el cotxe en un pantà de Vallvidrera. Encara que sembla un desgraciat accident de trànsit, l’autòpsia revela que ha rebut un fort cop al cap i, a més, l’informe que havia fet sobre les adossade ha desaparegut. Max i els seus amics Roc i Oriol investiguen què ha passat, tant per l’assassinat com per evitar com sigui que continuï endavant el projecte de les adossades. Dones misterioses que apareixen i desapareixen, advocats, constructors, els germans Montagut, l’Arcàdia, la vídua de l’arquitecte, contribueixen a enredar el cas, que no interessa gaire a la policia. Tan important o més que l’argument són les històries paral·leles que recorren el llibre. Per exemple, la música dels anys seixanta i setanta, la que més agrada a en Max, en primer lloc la de la Janis Joplin, la preferida de Moraga, i també Bob Dylan, Creedence ClearwaterRevival, Jefferson Airplane; cançons com Mercedes Benz, Surrealistic Pillow, Blonde on Blonde o Broken Hallellujah, de Leonard Cohen; discs com Velvet Underground and Nico i bona part de la música de Sisa i de Pau Riba. La comparació permanent de La Floresta i el Sant Cugat d’ara amb els de fa 30 anys, o un recorregut per Barcelona, des del Raval a Diagonal Mar, Poblenou o la Ribera, sempre vistos pels ulls nostàlgics del detectiu. Hi ha molt d’humor en aquesta novel·la, sovint negre, com quan el Max, que en més d’una ocasió està a punt de deixar la investigació, s’inventa un còmic protagonitzat per un Supercalçot assassí.Com les anterior novel·les, L’home que adorava la Janis Joplin és molt divertida.
Article publicat al diari “Avui” el 03/07/04
El detectiu de Xavier Moret ataca la superproducció de cases adossades
Això ja dóna una pista de l’argument del llibre: aquest cop l’investigador creat per Xavier Moret es veu embolicat en una trama sobre l’especulació immobiliària a La Floresta Pearson, on hi ha una invasió brutal de cases adossades. La novel·la l’ha publicat Empúries en català, a la col·lecció de narrativa, i Salamandra en castellà, directament en edició de butxaca i conjuntament amb els dos primers títols del cicle de Max Riera: El último hippy (titulat en català Qui paga, mana) i Zanzíbar puede esperar. Ara, doncs, els llibres d’aquest hippy mig reciclat que viu penjat dels somnis utòpics de la Barcelona dels setanta ja es troben tots tres en català i en castellà. L’editora d’Empúries, Eugènia Broggi, va remarcar ahir que aquest nou llibre no té res a veure amb Dr. Pearson, la biografia novel·lada que va guanyar l’última edició del premi 23 d’Abril, publicada el passat mes de març. “Són dues obres de velocitat molt diferent”, va aclarir l’autor, per justificar que hagin sortit al carrer l’una rere l’altra. Dr. Pearson va tenir una gestació lenta, mentre que els llibres de Max Riera s’escriuen sols, com aquell qui diu: ara mateix Moret ja en té uns quants més al cap. La quarta entrega de la sèrie anirà sobre els incendis a l’Empordà, i la cinquena passarà a Formentera. “Max Riera va néixer el 1997 en una novel·la esbojarrada i vaig pensar que només donaria per un llibre”, recorda l’escriptor. Però va resultar que el detectiu escèptic tenia corda per estona. “Quan vaig treure el segon llibre de Max Riera, Manuel Vázquez Montalbán em va dir que vigilés de no acabar sent esclau del personatge, com li havia passat a ell amb el Carvalho”. Les històries de Max Riera combinen tres elements: el recurs a la novel·la negra com a explicació sociològica de la ciutat, l’humor com a desgreixador i un factor generacional molt marcat. Tot i que Moret va idear-les pensant sobretot en els seus companys de generació com a lectors potencials, Max Riera també ha caigut en gràcia entre el públic adolescent. “Estava convençut que aquests llibres no arribarien a entrar als circuits juvenils, perquè estan plens de porros, de tacos i d’incorrecció política. Però em van començar a trucar perquè anés a instituts.
Article publicat a “El País” el 01/07/04 per Israel Punzano
Xavier Moret publica una nueva aventura del detective alternativo
Max Max Riera es un detective singular: sólo acepta casos con un toque alternativo. Aunque no tiene mucho trabajo, si un marido paranoico le encarga seguir a su mujer porque sospecha que le está poniendo los cuernos, él le contesta con un corte de mangas: Max Riera es un hippy vago y con principios. En L’home que adorava la Janis Joplin, de Xavier Moret, el investigador tiene al fin algo importante entre manos. Tras una apacible calçotada celebrada en una casa de La Floresta, aparece en un lago cercano el cadáver del arquitecto Claudi Moraga. La policía no tarda en dar carpetazo al suceso. ¿Qué se puede esperar de un conductor atolondrado que lleva en el cuerpo unas copas de más? La versión oficial no es muy imaginativa: un accidente. Sin embargo, Max Riera conoce algunos indicios que le hacen sospechar que algo huele a podrido en La Floresta. El fallecido, un hombre enérgico y adicto a las canciones de Janis Joplin, estaba inmerso en una lucha personal contra una constructora que quería convertir el plácido lugar en un paraíso rentable de casas adosadas. Así, el detective tendrá que adentrarse en las cloacas del oscuro mundillo de la especulación inmobiliaria. “El libro, además de ser una novela negra, trata de hacer un retrato sociológico del momento actual de Barcelona”, explicó ayer Xavier Moret en la presentación de la obra. Al igual que en los dos títulos anteriores de la serie protagonizada por el flemático investigador de la plaza Reial, Moret describe en el libro el presente de una generación que vivió con entusiasmo los años setenta: algunos acabaron pasando de las utopías y hoy son pijos elitistas con hábitos burgueses; otros, como el protagonista, van tirando de la nostalgia con la ayuda de unos cuantos canutos y carajillos diarios. “Max Riera no es un detective clásico. Es un tipo que vive colgado de los años setenta. Se pasa los días tumbado en la cama y fumando porros. La iniciativa para entrar en acción le viene de los amigos, porque él es bastante pasivo”, afirmó el autor. Nuevas entregas Cuando Moret creó el personaje, pensó que no le daría para más de una novela. Sin embargo, va por la tercera y ya tiene en mente alguna más. En el próximo libro, el investigador alternativo viajará al Empordà para aclarar el origen de los incendios forestales que arrasan cada año al terruño que tantas veces glosó Josep Pla. “Max Riera irá creciendo y envejeciendo conmigo, pero nunca cambiará su manera de ser. En definitiva, seguirá luchando contra el poder y la especulación. Buscaré siempre temas con un punto contracultural, que me permitan hacer radiografías sociales con ironía y con toda la incorrección política que sea posible. El personaje durará porque tiene mucho campo por correr”, comentó el escritor. Ante esa perspectiva de longevidad, Moret dijo tener muy en cuenta un consejo que le dio el desaparecido Manuel Vázquez Montalbán al publicarse el primer título de la serie: “Me dijo que vigilara, porque con los primeros libros te lo pasas bien, pero luego el personaje te esclaviza”. Las peripecias de Max Riera también se pueden leer en castellano ya que la editorial Salamandra las ha publicado en formato de bolsillo.
Article publicat al diari “Avui” el 24/04/04 per Anna Tomàs
Xavier Moret retrata la vida de l’enginyer Frederick S. Pearson
“Sempre m’havia interessat la vida d’aquest enginyer que va venir a Barcelona amb l’encàrrec d’electrificar Catalunya”, va explicar ahir Xavier Moret. Atret per l’aventura del Dr. Pearson, per les seves peripècies d’home que es va fer a si mateix i per les conseqüències dels seus projectes en el paisatge i la història de Catalunya, Moret es va posar a escriure fa ja un grapat d’anys la biografia d’aquest enginyer que va arribar a Barcelona el juny de 1911. Però al no saber quina forma donar a la informació recollida sobre Pearson, la feina de periodista i altres novel·les van anar-li passant al davant, fins que un bon dia va decidir marxar a una colònia d’escriptors prop de Nova York i enllestir Dr. Pearson, que el passat mes de febrer va ser guardonada amb el premi 23 d’Abril. La novel·la s’inicia amb l’arribada de Pearson al nostre país i la creació de la Barcelona Traction, coneguda aquí com La Canadenca, que, segons els documents fundacionals, tenia la finalitat de “portar a terme l’explotació de la força hidroelèctrica en el nord de l’Estat espanyol, així com la del negoci de l’enllumenat a la regió catalana i als territoris circumdants”. Però durant els quatre anys que va treballar a Catalunya, aquest missioner tecnològic va impulsar molts altres projectes, com la construcció del que ara són els ferrocarrils catalans, i de les centrals elèctriques del Pallars, bàsiques per a la industrialització de Catalunya. Xavier Moret, periodista i escriptor, és autor de diverses novel·les i llibres de viatges, com Amèrica, Amèrica. Viatge per Califòrnia i el Far West i Un català a la terra del foc. Ara, amb Dr. Pearson ens presenta el retrat d’aquest enginyer que, al llarg de les pàgines del llibre, es revela com un home que sempre feia les coses de manera accelerada, “molt a l’americana”, com si intuís que la vida se li esmunyiria de les mans per moments. I és que el maig del 1915 un submarí alemany va enfonsar el vaixell Lusitania en què viatjava. Diverses coincidències, com els tombs en tramvia amb l’avi per Pedralbes, on hi ha el monument a Pearson, i “el fet de viure uns anys a la Floresta, que va néixer com la Floresta Pearson”, van fer que Xavier Moret sentís, des de feia molts anys, la necessitat de posar per escrit aquesta “novel·la que feia massa anys que havia passat a formar part de la meva vida”. D’aquesta manera , l’acció de Dr. Pearson va saltant entre la infància, joventut i maduresa de l’escriptor i els anys a Catalunya d’aquell brillant enginyer. A més, com que un home no és mai una illa, la biografia serveix per il·lustrar la història del nostre país en els anys en què els diaris ridiculitzaven la recent edificació de la Casa Milà com un conjunt de coves submarines i el moviment anarquista estava en plena ebullició.
Article publicat al diari “Avui” el 08/04/04 per Anna Tomàs
El doctor de la llum
Les biografies dels homes que s’han fet a si mateixos, ja siguin enginyers com Henry Ford, empresaris com John Rockefeller i, més recentment, informàtics com el magnat Bill Gates, acostumen a ser textos literaris de conte de fades en els quals l’èxit financer apareix envoltat de prestigis gairebé místics. Amb Dr. Pearson, la història de l’home que a començaments del segle XX va portar l’electricitat a Catalunya, Xavier Moret s’allunya d’aquests escrits farragosos, que creen adeptes entre els ingenus creients en el somni americà, els caçafortunes i els estudiosos de la matèria en qüestió, per crear una biografia novel·lada en la qual s’implica fins al punt que el procés de recollida de dades i la redacció de l’obra van marcant la seva vida. Quan Moret encara era un nen amb pantalons curts i clenxa ben traçada, el seu avi el duia a fer tombs per Barcelona en tramvia i un dia, en contemplar el monument a Pearson a la plaça de la Creu de Pedralbes, li va dir: “Ell va ser qui va dur a Catalunya la llum, el progrés!”. Des d’aleshores, diverses coincidències farien que sentís la necessitat de narrar la trajectòria d’aquest enginyer que més de cinquanta anys enrere havia enlluernat el seu avi. Pearson va trepitjar per primera vegada Barcelona el juny del 1911, quan feia poc que Antoni Gaudí havia coronat la casa Milà. L’esquema que va seguir per electrificar Catalunya era el que ja havia emprat prèviament a Mèxic i al Brasil: crear una societat que duia, a més del nom de la ciutat on s’instal·lava, l’afegitó de Light and Power, dissenyar una línia de tramvies per a la ciutat i construir una central hidroelèctrica que proporcionava l’electricitat requerida. D’aquesta manera, el llibre repassa no només la creació de La Canadenca (el nom amb què la gent va motejar la Barcelona Traction Light and Power, fundada a Toronto), sinó també del que ara són els ferrocarrils catalans i de les centrals elèctriques del Pallars. Amb la quantitat de projectes que va tirar endavant en només 4 anys, Pearson es revela com un home que sempre feia les coses de manera accelerada, lluitant contra un rellotge d’acer inexorable, com si intuís que no li quedava gaire temps de vida. I és que, el maig del 1915, un submarí alemany va enfonsar el vaixell Lusitania en què viatjava aquest doctor de la llum. Els seus plans, però, ja estaven engegats i l’ordenació del territori català va continuar. Xavier Moret (Barcelona, 1952) és periodista i escriptor. Ha publicat diverses novel·les, així com un grapat de llibres de viatges, entre els quals destaquen Boomerang. Viatge al cor d’Austràlia i El català de la terra del foc. A Dr. Pearson, que s’ha endut el premi 23 d’Abril, un Moret narrador parteix de dades històriques i intuïcions personals per reconstruir les peripècies de l’enginyer. Però, a l’estil de Javier Cercas a Soldats de Salamina, les alterna amb les explicacions de com va avançant personalment en la redacció de la novel·la. Així, l’acció va saltant entre l’època actual i la de fa gairebé un segle. A més, les brillants idees de Pearson s’exposen sobre un teló de fons que il·lustra la història del nostre país en uns anys transcendentals del segle XX, amb la recerca obstinada del progrés, la construcció d’unes obres faraòniques i les vicissituds del moviment obrer. Un cop més, Moret, lluny de quedar-se únicament amb la necessària piconadora d’aquest missioner tecnològic, ens presenta una atractiva i curiosa novel·la que ens parla de tot, de la vida i de la mort, dels anhels i dels fracassos, de l’escriptura i del camí fet perquè ara, en prémer l’interruptor, es faci la llum.
Article publicat al diari “Avui” el 12/09/02 per Manuel Guerrero
Literatura i democràcia
Parlar de literatura i democràcia és parlar, fonamentalment, de normalitat. Si ens fixem en cultures d’una forta tradició com ara la francesa, l’alemanya, la britànica o la italiana, hi podem trobar, sense que a ningú li pugin els colors, gèneres i estils tan diversos que arriben a acontentar al més llec en la pràctica de la lectura. La seva salut -la seva normalitat- és, hi estaran d’acord, boníssima.
A casa nostra no és pas fàcil trobar autors que hagin aconseguit un estil propi, voluntàriament popular, i que hagin arribat a acontentar a un ampli públic i, mal està dir-ho, només a una part de la crítica. Aquí, quan algú estira aquest fil, se’l titlla d’escriptor sense ofici. A mi em semblen posicions una mica acomplexades, i prefereixo saber-me dins d’una cultura que és capaç de generar tot tipus de productes per a tot tipus de púbic, i així pensar que som -també com els francesos, els alemanys, els anglesos i els italians- un país amb una cultura normal.
Xavier Moret (Barcelona, 1952) ocupa un lloc destacadíssim en el conreu de la literatura popular que pretén d’arribar, d’una forma directa, a aquells lectors a la recerca d’una història que s’entén, sense al·legories, paràboles ni hermetismes. Amb referències constants a la cultura pop -el rock per damunt de tot-, Moret pensa uns còmics que després traspassa a models narratius. I la fórmula funciona.
El protagonista de Zanzíbar pot esperar és Max Riera, un dibuixant d’historietes a l’atur que es resisteix a renunciar als costums hippies de la seva llunyana joventut. De cop i volta, es troba sense voler fent de detectiu per resoldre un misteri cada cop més embolicat: el seu cunyat -a qui odia-, ha desaparegut, i les primeres pistes el porten a un casal okupa i a una possible, per bé que improbable, fugida a Zanzíbar, el seu paradís personal. Ajudat pel Roc, un periodista progre reciclat a la modernor de la Barcelona postolímpica, en Max anirà descobrint una trama complexa i perillosa en el que a primera vista només semblava una fugida per qüestions de faldilles. Mentrestant, però, en Max té un altre front obert en la seva vida quotidiana, ja que la cunyada se li ha instal·lat a casa i el seu estil de vida bohemi corre el perill de sucumbir a les exigències dels nous temps.
Amb Zanzíbar pot esperar Xavier Moret recupera el singular investigador Max Riera, que va presentar a la seva anterior novel·la, Qui paga mana (Empúries, 1997). Combinant la intriga pròpia del gènere detectivesc amb un humor desenfadat que neix de la desubicació del protagonista en la societat actual, aquesta novel·la és el retrat viu d’una ciutat -Barcelona- i les contradiccions personals i col·lectives de la seva variada fauna. Dins d’aquest retrat destaquen, per damunt de tot, els enfrontaments socials entre els hereus dels seixantes. D’una banda, els okupes, fills dels hippies que van viatjar a Formentera; i de l’altra, els skins, hereus de la intransigència d’un feixisme que es resisteix a desaparèixer.
La novel·la insisteix en un ambient molt determinat: “Sonava una cançó de l’Albert Pla que parlava d’una parella que es posava a follar en un bar i que demanava al cambrer que els casés. Rotllo alternatiu”. (La cursiva és meva.)
En les 264 pàgines de la novel·la en Max Riera s’encén més petards que en una nit de Sant Joan i, embriagat per la música, sense oblidar l’humor, s’emmiralla en una plaça Reial convertida aquí, gairebé, en mite. Al cap i a la fi, una literatura que, dins del seu gènere, funciona. Sobradament.
Article publicata a “La Vanguardia” el 03/05/2002 per Julià Guillamon
Porros, okupas y figuras de Lladró
Zanzíbar pot esperar podría ser una comedia como Els joves o Absolutament fabuloses, las dos series de culto de la BBC. Como la primera, pone en juego a un grupo de personajes de distintas tribus urbanas (un hippy que vive en la plaza Reial, un periodista progre, un abogado metido en negocios raros, su esposa coleccionista de figuras de Lladró, un skin de Sant Cosme, una okupa de Gràcia). Como la segunda, la novela busca la confrontación entre dos formas de vida: la Barcelona “del rollo”, parapetada en lo que queda de la contracultura -poco- y la ciudad posmoderna, la que sale en las guías, sometida a un intenso bombardeo catódico. Podría ser una comedia con un humor incisivo, iconoclasta. Podría, pero no lo es. Porque el periodista y escritor Xavier Moret es un hombre tranquilo. Y cuando sus protegidos están a punto de meterse en una situación comprometida, se muestra indulgente y saca a relucir su lado bueno. La pareja que vive en la Diagonal rodeada de Lladrós (dos pipiolos que bailan un vals, un Sherlock Holmes amanerado, un oficinista feliz abrazado a su máquina de escribir) carga con todo, mientras que Max Riera, “detectiu alternatiu”, escapa a las burlas, seduce a la niña okupa y cumple su sueño de viajar a Zanzíbar, aunque sea sólo por unas horas. Un tipo legal En Absolutament fabuloses, Eddy y su amiga Patsy justifican en las consignas liberadoras de los sesenta los excesos y los caprichos de un consumismo delirante. Con Max Riera pasa todo lo contrario. El clima de la plaza Reial lo ha preservado, es un tipo un poco tarambana, pero legal. El lector le ha sorprendido un par de veces en flagrante contradicción (sueña en paraísos oceánicos pero después de dos días en el Empordà casi se amorra a los tubos de escape). Da lo mismo. Riera es el “alter ego” ideal de la generación que viajó a Formentera, se tiñó las retinas con los naranjas y azules de los ácidos y se dejó los codos en la barra del bar La Palma y del viejo Zeleste. ¿Existe un nexo entre la contracultura de los setenta y la ocupación de casas? Sí. ¿Existe una relación directa entre la especulación inmobiliaria y los violentos que atacan a los jóvenes okupas? También. Moret se ha documentado en las hemerotecas para construir una trama oscura que empieza con el incendio de Kan Gamba y acaba en los juzgados, con el Charly entre rejas y los abogados de Masdeu i Associats escurriendo el bulto. Junto a esta trama documentada y verosímil, coloca otros episodios que responden al tópico literario o cinematográfico: policías chulescos o expectantes, una paliza a media noche en un callejón, un coche despeñado en las costas del Garraf. Moret es un as de las novelas de pequeña cilindrada. Obras de entretenimiento, guasonas, escritas con estilo periodístico, con elementos de crítica social moderada (esta vez, en un estreno en el Tívoli, asoman el alcalde y Jordi Pujol), con notas de costumbrismo urbano propias de la generación que pasa de los cuarenta (los progres sin hijos que a última hora deciden adoptar a una chinita, la hija de papás pijos que se tiñe el pelo de verde y se pone medias de malla). En su línea y en su género, Zanzíbar pot esperar resulta una grata lectura.
Article publicat al diari “Avui” el 20/04/02
Xavier Moret inventa un altre cas per al seu detectiu alternatiu
Després de l’exitosa aventura de Qui paga, mana, el detectiu més hippy de Barcelona, Max Riera, s’ha d’afrontar a un altre cas amb la poca esma que el caracteritza. En aquesta ocasió, haurà de descabdellar una història amb okupes desallotjats, skins amb mala gaita, advocats corruptes i fràgils figuretes de Lladró.
Han passat cinc anys des de la darrera aventura de Max Riera, però ell continua com sempre: “El personatge no ha canviat gaire. Segueix amb un porret observant la plaça Reial des del balcó i amb l’esperança que no li compliquin la vida. És un nostàlgic dels setanta que no acaba d’entendre la Barcelona postolímpica. Ara, però, somnia més que mai en el paradís de palmeres i platges”. I també es mou més. Moret el fa sortir del seu reialme i el porta pels barris rics de la ciutat i per Gràcia. Fins i tot, el trasllada a l’Empordà, però el seu medi natural continua sent la plaça Reial: “M’agrada jugar amb la novel·la negra i m’interessa la d’espais urbans, no tant la del tipus Agatha Christie, amb reunió d’amics al camp anglès, sinó la de Hammet i Chandler, que combinen la intriga policial amb el reportatge social. La plaça Reial em va bé perquè és un lloc tancat. La de Catalunya està governada pels Grans Magatzems, la de Sant Jaume té els edificis oficials i la Reial té al seu favor que no l’aclapara cap església ni administració. Nazario [que il·lustra la portada del llibre] diu que és la sala d’estar de Barcelona”.
Després d’aquesta aventura amb el rerefons d’un desallotjament a Gràcia, Max Riera encara té corda per enfrontar-se a l’especulació immobiliària. Ho farà a L’estratègia del calçot, i Moret ja avança que un dels escenaris de la novel·la serà la Floresta, paradís hippy per excel·lència, per ara.
Article publicat a “La Vanguardia” el 25/03/2002 per Rosa Maria Piñol
Hace cinco años, Xavier Moret (Barcelona, 1952) daba a luz un nuevo personaje literario, Max Riera, ex hippy nostálgico residente en la plaza Reial de Barcelona que se veía convertido en detective atípico. Era el protagonista de Qui paga, mana (Empúries). Ahora el escritor y periodista ha recuperado a su personaje en una segunda aventura, Zanzíbar pot esperar (Columna), y todo indica que la serie va a tener continuidad.
Moret, que entre una y otra novelas ha publicado tres libros de viajes, dice que corría el peligro de ser etiquetado como escritor de ese género, y por eso ha vuelto a la novela. Al igual que en Qui paga, mana, se ha divertido escribiendo Zanzíbar… y ciñéndose, con un registro paródico y desenfadado, a los esquemas del género detectivesco. “Juego con la novela negra, no me la tomo del todo en serio”, aclara.
Max Riera es un dibujante de cómics en paro y en esta ocasión se ve envuelto en una peligrosa trama al investigar el paradero de un insoportable y próspero cuñado suyo con el que el ex hippy tiene pocos puntos en común. “Mi protagonista es un tipo pasota y desengañado anclado aún en la ideología hippy. El contrapunto es su amigo Roc, periodista progre reciclado a los tics de la modernidad. Él le empuja a actuar y con él fantasea con viajar a la isla de Zanzíbar, cuyas playas tienen mitificadas.” Consciente de que “la novela negra es un género muy ligado a las metrópolis”, Moret dibuja la Barcelona actual y, en especial, la zona de la plaza Reial, recreando incluso un edificio de okupas.