Biografia
Escriptora. Col·laboradora del “Diari de Mallorca” i d'”El Correo Catalán”, començà la seva trajectòria narrativa amb novel·les centrades en Mallorca i molt influïdes per les rondalles populars mallorquines: Cròniques d’un mig estiu (1970), Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972), Punt d’arròs (1978), on introdueix elements feministes. Ha publicat, també, reculls de narracions: Coordenades espai temps per guardar-hi les ensaïmades (1975), Figues d’un altre paner (1979) i Tríptics (1989). Posteriorment amb les novel·les Estudi en lila (1986) i Crineres de foc (1986) conreà la literatura de gènere (policíac i èpic), i amb la novel·la Joana E. (1991), de tècnica documental, guanyà el premi Prudenci Bertrana. En col·laboració amb A. Catany ha publicat el volum Les Illes (1975). Ha escrit els guions televisius Muller qui cerca espill (1980) i Vegetal (1981) i ha conreat la literatura infantil (Margalida perla fina, 1985; El Pacaticú, 1988) i juvenil (El vaixell d’iràs i no tornaràs, 1976). Traductora al català de V. Woolf, R.L. Stevenson, M. Twain, H. Melville, etc, ha participat en el col·lectiu Ofèlia Dracs. El 1993 publicà l’obra teatral Negroni de Ginebra. Posteriorment ha publicat El sol que fa l’ànec (1994), nova incursió en la novel·la negra, i Amor de Cans (premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga 1994 i premi Joaquim Ruyra 1995). Ha estat inclosa en l’antologia Dones soles: 14 contes (1995), i ha publicat la novel·la Tallats de lluna (2000). . Maria Antònia Oliver substitueix Feliu Formosa com a degana de la Institució de les Lletres Catalanes
Estudi en lila
Estudi en lila és una novela de suspens de ritme i diàlegs ràpids que planteja qüestions socials de gran importància. Lònia es troba davant de dos problemes: d’una banda, Sebastiana, una jove embarassada víctima d’una violació a qui Lònia ha rescatat dels carrers; de l’altra, la Sra. Gaudí, una misteriosa antiquària que està intentantlocalitzar tres homes que segons ella l’han defraudada. La cerca de Lònia dels tres homes la porta d’una urbanització opulenta a les sòrdides drassanes de Barcelona, i fa un terrible descobriment que posarà a prova la força de les seves conviccions morals.
El sol que fa l’anec
Entrevista publicada al diari “Avui” el 12/06/03 per Lourdes Domínguez Maria-Antònia Oliver
“Hi ha molt de camí per a la rebel·lia”
A Maria-Antònia Oliver la conec des de fa temps. No és cert que la conegui des del moment que va començar a escriure (que d’això ja en fa 35 anys i jo no havia nascut), però sí que és veritat que va ser la primera escriptora que vaig tenir el plaer d’entrevistar. I això no s’oblida. Encara hi penso i em ve al cap el primer dia que vaig trucar a casa seva. Bé, en realitat amb qui volia parlar era amb el seu marit, el també escriptor Jaume Fuster, ara ja mort. Recordo que hi vaig telefonar amb por, perquè pretenia proposar al Jaume que col·laborés de forma desinteressada en una revista cultural que amb moltes ganes i pocs calers havíem engegat un grup d’amics a la Facultat de Periodisme. Estava convençuda que em diria que no, que s’excusaria dient que tenia molta feina i que no estava per romanços, però per sorpresa meva va acceptar. Des d’aquell moment vaig haver d’anar en diverses ocasions a casa del Jaume i la Maria-Antònia per recollir les col·laboracions en un disquet (no eren bons temps per als e-mails, encara) i aprofitant la coneixença i la bona predisposició vaig entrevistar Oliver per a una assignatura de periodisme especialitzat en societat de la Facultat. Vam parlar una bona estona de la Lònia Guiu, del feminisme, de Mallorca, del Jaume… talment com en l’entrevista d’avui, però deu anys enrere. Des de llavors, la Maria-Antònia ha patit un transplantament de cor i ha hagut d’aprendre a viure sense el seu marit. Encara que se li nota que no en vol parlar, explica que ja no és feliç quan escriu; que li costa trobar el to, la veu. Però ho intenta, perquè porta a dins l’esperit de la rebel·lia i la superació. Coneixent-la estic segura que no trigarem gaire a trobar una nova obra seva a les llibreries. De moment, però, podem donar una ullada a L’illa i la dona (Edicions 62), una antologia sobre els seus contes. Hi retrobareu la Maria-Antònia de fa 35 anys, la d’en fa 20 o la d’en fa una dècada, però també una autora nova que ens ofereix tres contes inèdits. Des d’aquí em permeto animar-la a continuar escrivint.
L.D. Amb quin criteri s’han triat els contes que s’apleguen a L’illa i la dona?
M.A.O. La primera tria la va fer Carles Cortés i després me la va mostrar. Jo vaig treure’n algun conte que trobava que no era dels més representatius (no et diré quin!) i el vaig substituir per algun altre que m’agradava més. Estic molt contenta de com ha quedat el llibre.
L.D. La idea de fer aquesta antologia va néixer de vostè mateixa o de Carles Cortés?
M.A.O. El projecte va ser seu: ell m’ho va proposar i jo li vaig dir que endavant, perquè sabia que ja havia publicat antologies d’escriptores com ara Isabel-Clara Simó, Maria Mercè Roca i Carme Riera. Carles Cortés ja tenia tots els meus contes que havien estat aplegats en llibres, però jo n’hi vaig proporcionar d’altres que havien aparegut en revistes o que eren inèdits.
L.D. ‘El meló’ i ‘La drecera’, dos dels contes que s’inclouen en L’illa i la dona, els va escriure l’any 1968. Passats 35 anys, per què creu que continuen sent actuals?
M.A.O. Perquè encara que parlin del servei militar, que per sort ja no és obligatori, són molt més que contes de mili. Són relats que mostren com era la joventut del meu temps i poden interessar força gent.
L.D. Els seus contes de joventut són molt diferents dels darrers que ha escrit?
M.A.O. Trenta-cinc anys són molts i això s’ha de notar. Però com que no estan ordenats segons la data en què els vaig escriure, l’evolució passa més desapercebuda. Sobretot crec que on es nota més és en el llenguatge: abans utilitzava més dialectalismes que ara, però és que porto molts anys vivint entre Barcelona i Mallorca, i el meu català s’ha tornat més estàndard. De totes maneres, tant en la meva novel·la com en els meus contes, penso que no hi ha hagut talls importants. Potser la ruptura més gran la va produir la mort del Jaume [Fuster], però ni tan sols el transplantament de cor que vaig patir va provocar grans canvis en la meva manera d’escriure. La mort del meu marit, per contra, sí que va afectar la meva obra i, de fet, no sé si tornaré a escriure com abans d’aquest moment.
L.D. En què ha canviat la seva escriptura?
M.A.O. No és que hagi canviat només la meva escriptura, és que després de la mort del Jaume tota jo he canviat. Ara, quan escric, no sóc feliç, mentre que abans, sí. Fins a aquell moment, no havia sigut mai una autora que patís escrivint, però ara escriure ja no em dóna felicitat. Després de mort del Jaume, vaig passar dos anys que no em sortien les paraules i només em vaig veure capaç de reescriure una novel·la que ja tenia escrita: Tallats de lluna . Recordo que em va costar molt trobar el to: en tres mesos en vaig fer dues noves versions, escrivint com una boja. Però la veritat és que no sentia la mateixa felicitat que abans experimentava. I encara ara, per exemple, estic intentant escriure una nova novel·la protagonitzada per la meva detectiu, la Lònia Guiu, i no em surt.
L.D. Però de ganes d’escriure no n’hi falten, oi?
M.A.O. No. En tinc moltes. De fet, crec que escriure és l’únic que sé fer. Des de la mort del Jaume l’única peça nova de ficció que he pogut escriure és “La xicarandana” , un dels contes inèdits que s’inclouen a L’Illa i la dona .
L.D. Quins altres relats de l’antologia són també inèdits?
M.A.O. Hi ha un conte que es titula “Constança” , que és un relat que vaig escriure per a la filla d’uns amics de Mallorca com a regal, un conte antic que vaig escriure per al col·lectiu Ofèlia Dracs i un escrit que vaig fer per a un homenatge al Jaume a l’Espai Mallorca. He escrit altres textos, però els he publicat perquè penso que no acabo de trobar el to adequat.
L.D. A què es refereix exactament quan parla de to?
M.A.O. El to és el conjunt: l’estil, el llenguatge…, en definitiva, la meva veu. El que passa és que ara ja no sé ben bé quina és.
L.D. Com se sent ara que l’han antologada?
M.A.O. Molt vella! Quan Carles em va recordar que feia 35 anys que escrivia i que ja era hora que algú fes una antologia dels meus contes, el primer que vaig pensar va ser: “Trenta-cinc anys, ja? Mare meva!”. Ja he assumit que em faig vella.
L.D. Pensava que em diria que li feia molta il·lusió…
M.A.O. I me’n fa! L’illa i la dona permetrà als lectors llegir contes meus que ara per ara serien molt difícils de trobar a les llibreries.
L.D. Per què va triar el títol L’illa i la dona?
M.A.O. És un títol simbòlic. L’illa per mi no és només l’illa de Mallorca, sinó el meu país: és alhora la llum que fa avui a Barcelona i la que fa a Menorca; són les pedres de Menorca, la humitat de Barcelona, el soroll dels coets de València o un paisatge de la Cerdanya. La dona, en canvi, representa el feminisme. A més, l’illa de Mallorca i les protagonistes dones són dues constants en la meva obra, per això crec que el títol està molt ben trobat. I que consti que no el vaig triar jo, sinó un company de Carles Cortés. El va treure d’una entrevista que Isabel-Clara Simó em va fer a la revista “Canigó” , fa molts anys.
L.D. Té consciència del moment en què va decidir fer-se feminista?
M.A.O. Suposo que vaig començar a ser-ho quan tenia 10 anys. Va ser un dia que em vaig llevar i vaig veure per la finestra que havia nevat, cosa molt rara a Manacor. Una colla de nens de la meva edat estaven jugant amb la neu i recordo que el meu pare em va dir: “Si fossis un nen, et faria anar a jugar amb la neu, perquè és molt sa”. No vaig protestar, però vaig pensar: “I per a les nenes, no ho és de sa?”. No vaig ser-ne conscient en aquell moment, però crec que aquell dia vaig començar a ser feminista. Recordo també que a les monges era bona alumna i que a l’escola em van aconsellar que estudiés el batxillerat. Quan tota contenta vaig arribar a casa per anunciar-ho, el meu pare em va dir que de cap manera, que era una bestiesa i que les dones el que havien d’estudiar era només el que fos de profit per al seu futur marit. Mon pare era un masclista vital: totes les meves amigues van fer el batxillerat, però a mi només em van deixar estudiar comptabilitat, mecanografia i francès, que se suposa que havien de ser-li molt útils al meu futur marit, quan en aquell moment ni tan sols sabia si alguna dia em casaria o no!
L.D. Però em sembla que al final es va sortir amb la seva i va estudiar el batxillerat…
M.A.O. Sí, quan vaig haver estudiat el que el meu pare m’havia manat, vaig insistir-li perquè em deixés fer el batxillerat i me’l va acabar pagant.
L.D. Encara es defineix com a feminista?
M.A.O. És que encara hi ha moltes coses a fer! Potser les noies joves creuen que el feminisme ja està passat de moda, però el cert és que encara estem en una societat patriarcal i que s’ha de lluitar per canviar aquesta situació. Els homes no ho faran, perquè no pateixen, haurem de ser nosaltres. Encara hi ha milions de dones amb vel o amb burka i nenes a qui se’ls practiquen ablacions. A Europa estem millor, però tot i així, encara estem lluny de la plena igualtat. La majoria de les dones no han arribat als llocs de poder ni de decisió de la societat civil ni de la política.
L.D. Què opinava Jaume Fuster del seu feminisme?
M.A.O. El Jaume també se’n va fer, de feminista, encara que menys que jo. Recordo que l’àvia sempre em preguntava: “Maria-Antònia, ja t’ajuda el Jaume?”. I ell s’hi enfadava i li responia: “Jo no l’ajudo, jo comparteixo amb ella les feines de casa”. Al meu marit li agradava molt cuinar i la seva mare se’n reia quan el veia amb un davantal. Però després bé que disfrutava amb el dinar que li preparava.
L.D. Aquesta militància feminista és la que provoca que la majoria de les protagonistes de les seves novel·les i contes siguin dones?
M.A.O. És que em surt així. Moltes de les meves protagonistes són dones, però no són feministes. Vaig llegir l’altre dia una crítica a la premsa anglesa de la meva novel·la Estudi en lila . L’escrivia una feminista que criticava que la Lònia Guiu, la detectiu protagonista, no era prou feminista. Jo vaig pensar que no havia entès res. A consciència jo no vull que la Lònia Guiu sigui feminista, sinó que faig que ho sigui la seva amiga Mercè. De vegades les feministes radicals volen ser més papistes que el Papa. Per això procuro evitar el radicalisme d’aquesta postura, encara que no sempre ho he aconseguit.
L.D. Molts dels seus personatges es rebel·len contra la injustícia social. Es considera una persona rebel?
M.A.O. Sí. Em rebel·lo contra moltes coses que no m’agraden i també contra les que m’agraden però que trobo que no haurien de ser així. En aquest món en què vivim hi ha molt d’horror i, per tant, molt de camí per a la rebel·lia.
L.D. Amb la literatura es pot fer realment alguna cosa per canviar aquestes injustícies?
M.A.O. Amb la literatura per ella mateixa no, però sí que és un mitjà més que sumat a d’altres pot produir canvis. Els autors escrivim, però també prenem una actitud cívica i política. Els llibres, d’altra banda, poden ajudar els lectors a entendre moltes coses, encara que aquest no es el meu principal objectiu. El que persegueixo amb les meves obres és que el lector senti, ja sigui per passar-s’ho bé o per patir.
L.D. Han influït les rondalles mallorquines en els seus contes?
M.A.O. Segur, perquè a mi em van impressionar molt. Des que tenia 5 anys que les escoltava, quan encara no sabia ni llegir. Me les explicava el meu oncle Joan, que era un contador d’històries magnífic. Escoltant-lo a ell vaig aprendre el gust d’explicar històries i de crear mons. Les rondalles mallorquines es troben a les arrels de la meva obra i m’uneixen a la terra.
L.D. Potser gràcies a aquesta influència la seva narrativa és més aviat oral…
M.A.O. Els crítics coincideixen a dir que els meus contes són orals, però crec que l’oralitat és una altra cosa. Jo no sé parlar, jo sé escriure: m’explico millor escrivint que parlant i parlo d’una manera molt diferent de com escric. Fa més de 15 o 20 anys que tinc clar que la meva ment no és sintètica: al principi em preguntava per què no era capaç d’escriure poesia i vaig descobrir que em costa molt sintetitzar les idees. Per això sóc bàsicament novel·lista.
L.D. Què ens pot dir d’aquesta nova novel·la que prepara de la detectiu Lònia Guiu?
M.A.O. Que és sobre el maltractament a les dones, el maltractament de gènere. Ja tinc tot l’argument pensat i ja m’he documentat. Ara espero que em vingui la inspiració!
L.D. Recentment li han reeditat Crineres foc i ara li publiquen una antologia dels seus contes. Sent que en els darrers anys el món editorial s’ha interessat més per vostè que abans?
M.A.O. Després de patir el trasplantament de cor i de la mort del Jaume vaig notar una revifalla de l’interès per la meva obra i la meva persona. Per això quan vaig publicar la novel·la Tallats de lluna , va tenir un gran ressò mediàtic. Ara, amb la reedició de Crineres de foc i amb la publicació de L’illa i la dona , m’agradaria pensar que no només em fan cas perquè ja m’he fet vella i mereixo respecte!
Article aparegut a “La Vanguardia” el 10/07/2002 per Jordi Llavina
Una historia en clave mítica
Maria-Antònia Oliver (Manacor, 1941) publicó por primera vez Crineres de foc en 1985. Consciente de que era, y sigue siendo, su novela más ambiciosa, la autora de Cròniques d´un mig estiu quiso depurarla: un tijeretazo por aquí, algunos retoques por allá. La versión que publica ahora Edicions 62 se da, pues, por definitiva.
A poco de nacer Estel en la suntuosa mansión familiar, empiezan a llegar y a asentarse cerca de la casa grupos nómadas que provienen de varios países con nombres de vientos. Constituyen un pueblo en ciernes, una especie de desbandada humana que busca su tierra de promisión para echar raíces de una vez por todas. Dos fuerzas opuestas gobiernan el destino del mundo: por un lado los Fucs (fuerzas adversas y malhadadas), y, por otro, las Guimes. El nuevo pueblo se distingue de los demás porque sus habitantes nacen con “crines de fuego”. En el curso de su construcción no existen problemas; a partir del momento en que ya se le puede nombrar (el Claper) surgen las desavenencias.
Oliver construye su novela como un gran mito: nada se nos indica acerca del tiempo en que transcurre la acción, dado que se trata de un tiempo fuera del tiempo. Ni media palabra tampoco sobre la ubicación: se trata de un pueblo, de un país, que puede ser todos los pueblos y países del mundo. En el molde estructural mítico, la autora da cabida a muchos pequeños mitos, a veces de tradición autóctona, otras meramente inventados. Por un lado está la mansión familiar, el gran casal; por el otro, el pueblo fundado en sus inmediaciones, el Claper. Los personajes de este último tienen una catadura mucho más mítica, en tanto que se les nombra con designaciones alusivas, arquetípicas. Encarnan las pasiones humanas más irreductibles (ambición de poder y vocación de mando, muy bien representadas).
En Crineres de foc he leído algunas de las páginas más estremecedoramente bellas de Oliver. Aun así, la narración adolece de cierta morosidad, de un ritmo demasiado cansino. Los pasajes correspondientes a la familia se leen mucho mejor que los que nos refieren la vida del pueblo, mucho más abstractos. A pesar de una estructura y de un “dramatis personae” tan deliberadamente míticos, Crineres de foc es una novela de plena actualidad: las migraciones de población, los problemas de identidad, la confrontación de civilizaciones o la otredad son algunos de los asuntos que Oliver nos sirve por medio de un estilo de resonancias proféticas, sensual sin llegar a empalagar y sólido como un buen poema de fundación de una civilización. Que de eso se trata.
Article publicat al diari “Avui” el 19/10/00 per Joan Josep Isern
El cor la creu
Maria-Antònia Oliver (Manacor, 1946) parla sempre d’un abans i un després. Aquest punt d’inflexió no ve marcat pel dia que li van canviar el seu cor malalt per un cor sa de 25 anys, sinó pel dia que l’home de la seva vida va deixar de viure. Ella estimava i estima en Jaume Fuster amb el cap, no pas amb el cor. “Quan em van dir que m’havien de canviar el cor, em va caure el món a sobre. Em creia la literatura barata segons la qual el cor és el receptor i l’emissor dels sentiments. Però no. Tot surt del cap, el cor només és una bomba. Jo no tornaré a fer literatura barata, no tornaré a dir que estimo de tot cor, ni que faig el cor fort”.
Retaule de malaltia, solitud i mort
Amb una quinzena de títols narratius publicats, alguns traduïts a una pila d’idiomes, l’autora de novel·les com ara Joana E. i Amor de cans ha fet prou mèrits per rebre la Creu de Sant Jordi. Però ara s’ha sabut que la va rebutjar categòricament. “La Creu de Sant Jordi està desvirtuada. En Jaume i jo vèiem que la donaven a molta gent que la mereixia, però també a feixistes o mafiosos. Un honor com aquest no m’interessa”.
Em diuen Bartomeu, però per als amics sóc Tomeu. I per als íntims… per als ínûtims, íntims, Tomeva”. Així de contundent i sense embuts és la manera amb què es presenta davant del lector el protagonista de Tallats de lluna, el llibre amb què recuperem Maria-Antònia Oliver després de cinc anys de silenci editorial -Amor de cans, la seva darrera novel·la, va aparèixer per Sant Jordi de 1995- i, sobretot, després d’un seguit d’esdeveniments personals que l’han sacsejada cruelment.
PROTAGONISTA MASCULÍ
Fent un repàs a la bibliografia de Maria-Antònia Oliver s’hi detecta una tirada especial per escriure històries amb personatges femenins de caràcter fort. La detectiva Lònia Guiu, Joana E. o les germanes Ganumdines de l’esmentada Amor de cans en serien uns bons exemples. Precisament per això un dels atractius d’aquest llibre de retrobament amb Oliver és el de veure com l’autora fa un gir i es llança a l’aventura de narrar des de dintre les tribulacions d’un protagonista masculí. D’aquest Bartomeu homosexual i infectat pel virus de la sida que als 47 anys fa un repàs a la seva vida d’escriptor mediocre i, per damunt de tot, d’individu tocat per l’ombra de la solitud. Una ombra que l’acompanya quasi des del naixement, però que esdevé molt més intensa després de la mort de Fabrizio, el gran amor de la seva vida, a causa de la sida.
Camuflada rere la veu del seu protagonista Maria-Antònia Oliver va trenant un emotiu retaule sobre la crueltat de la vida i sobre els esforços sovint inútils- dels éssers humans per afrontar amb dignitat els seus estralls. El repte és estimulant i la posició de l’autora és clara: opta per deixar de banda les mitges tintes i es posa en el límit. Se la juga. No és pas aquesta la primera vegada que ho fa i això és un mèrit que cal reconèixer li. També és un risc perquè, en el límit, l’espai de transició entre el sublim i el patètic sol ser més prim que un tel de ceba. És, doncs, l’indret de la veritat. El punt on es posa a prova el pols d’un escriptor. I val a dir que Tallats de lluna, a cavall d’un llenguatge d’alta volada i d’un tractament del personatge en què traspuen sentiments molt profunds, se situa en el cantó positiu d’aquest límit.
UN ANTIHEROI
La càrrega de la malaltia, oscil·lant entre l’esperança i el desànim, i el pes afegit de la incomprensió social, oscil·lant entre la ignorància i el fariseisme, assetgen la vida de Bartomeu. No és un heroi, en el sentit clàssic del terme. Ben al contrari. Al llarg de la seva confessió -Tallats de lluna es pot interpretar com un implacable estriptis sentimental del protagonista- no ens amagarà ni una sola de les seves febleses, ni una sola de les seves vacil·lacions, ni una sola de les seves petites mesquineses. Però tampoc posarà el més mínim vel a l’exaltació davant l’amor correspost per l’amic. Per això no dubto ni un instant a l’hora de definir les escenes entre Fabrizio i Bartomeu/Tomeva -l’estada a l’hospital, el viatge a Milà…- com els punts àlgids del llibre.
Potser algú dirà que a Tallats de lluna hi falta allò que a les escoles d’escriptura s’explica que és l’element bàsic perquè existeixi una novel·la: el conflicte. Segons com es miri és cert, això. Però jo m’ho miro d’una altra manera. De fet, llegint Tallats de lluna m’imagino Bartomeu assegut a casa seva en un sofà, paladejant una infusió d’herbes, amb Mozart de rerefons i explicant-me a mi -lector- la seva accidentada vida. Despullant se, vaja.
SENSE JUDICIS MORALS
La veu del narrador em parla en tons suaus, sense voler convèncer-me de res. Sense demanar-me cap judici moral. Quan cal, plora. Quan cal, s’exalta. Sap que estem entre amics i no passa res. M’hi trobo bé, en aquest lloc, saben? I això, si més no, a aquest comentarista ja li justifica el desplaçament cap a aquesta nova presa de contacte amb Maria-Antònia Oliver. Una autora que ara com ara continuem necessitant. I no per cap motivació patriòtica o resistencial. Simplement perquè la seva és una veu que diu coses que interessen i que a més a més les diu ben dites. Fins a la propera, doncs.
Entrevista publicada al diari “Avui” el 19/10/00 per Eva Piquer
E.P. “Per a mi escriure és viure, viure és escriure”, va dir una vegada, quan li van preguntar per què escrivia. ¿Aquests cinc anys de silenci han estat cinc anys sense viure del tot?
M.A.O. Sí, però no perquè no escrivís, sinó per les circumstàncies que van fer que no pogués escriure. Per la mort del meu marit.
E.P. ¿Ha retrobat la seva veu literària, o n’ha trobat una de diferent?
M.A.O. Noto que estic retrobant la possibilitat d’escriure. Les paraules no m’eren amigues i ara tornen a ser-me amigues, però no sé si són les mateixes paraules d’abans o unes altres. Això ho han de dir els crítics.
E.P. Però vostè deu compartir l’afirmació que posa en boca d’en Tomeu, el protagonista de la novel·la: “El primer crític ha de ser un mateix, encara que sigui un crític dolent”.
M.A.O. Sí, però jo sóc una mala crítica perquè no em sé criticar les coses que són criticables. Per això tinc un amic molt amic meu i d’en Jaume a qui dono les meves novel·les abans d’entregar-les a l’editorial. Ell, en Guillem Jordi Graells, me’n fa una crítica molt sincera i molt profunda.
E.P. ¿En Jaume les llegia un cop acabades, les seves novel·les, o mentre s’anaven fent?
M.A.O. Mentre les escrivíem sí que alguna cosa ens llegíem. Però quan les teníem acabades no ens les donàvem a llegir fins que no les havia llegides un amic de fora i n’estàvem ben segurs nosaltres mateixos. Érem uns mals crítics l’un de l’altre, ens coneixíem massa, hi havia massa poca distància, i a vegades ens fèiem crítiques massa dures que ens portaven a barallar-nos com dimonis.
E.P. Va començar Tallats de lluna el 1995, abans del trasplantament de cor i de la mort de Jaume Fuster. I, curiosament, és una novel·la sobre la malaltia i la mort…
M.A.O. Jo volia fer una novel·la d’homes, on el meu objecte literari fos un home en comptes d’una dona. Volia descriure també les meves experiències a la clínica de quan vaig tenir una embòlia. La sida em servia per ajuntar un protagonista masculí amb el tema de la malaltia. Vaig deixar una primera redacció de la novel·la el 96, quan em vaig posar pitjor del cor. Quan em van haver trasplantat estava tan contenta que vaig començar a fer la novel·la del meu trasplantament, narrada per la Lònia Guiu. La vaig anar mig escrivint a la clínica i a casa, però a casa només hi vaig poder ser quatre mesos. Quan els metges em van donar permís per anar-nos-en a Mallorca, al Jaume li varen detectar el càncer. Durant els dos mesos que va viure, jo ja només vaig viure pel Jaume. I quan es va morir, no vaig poder escriure res. Ho vaig deixar tot. Al tornar a agafar la novel·la de la sida, em vaig trobar que l’havia de refer. En quatre anys la sida havia canviat. Vaig haver de tornar a investigar, a parlar amb amics sidòtics, amb metges, amb grups que atenen malalts…
E.P. És, també, una novel·la sobre l’amor. I sobre la solitud.
M.A.O. I sobre l’amistat. En Tomeu i en Fabrizio, a part d’amants, són molt amics. I sí, també és una novel·la sobre la solitud, perquè en Tomeu queda molt sol, sense en Fabrizio. Però no és una novel·la trista. Fins i tot hi ha moments d’humor, i d’ironia.
E.P. ¿S’ha sentit còmoda dins d’un personatge masculí?
M.A.O. M’ha estat difícil, perquè (malgrat que és homosexual i, per tant, té molta part femenina) en Tomeu és molt home. Com que està escrita en primera persona, havia de posar els seus sentiments tal com els sentia ell, o tal com diria ell que els sentia. Això m’ha costat bastant, però no m’hi he trobat incòmoda.
E.P. La sida és encara un tema tabú?
M.A.O. Per a molta gent, sí. Si un pare i una mare saben que el seu fill o la seva filla té la sida, no ho volen dir, se n’amaguen. Hi ha poca gent que es prengui la sida com una malaltia normal. És tabú aquí, on ja no és mortal. Al Tercer Món no està gens ni mica controlada.
E.P. ¿Escriure aquesta novel·la ha estat una teràpia?
M.A.O. Ha estat una teràpia per tornar a trobar paraules, per tornar-me a sentir una mica com era abans. Amb la mort d’en Jaume m’ha canviat tota la vida i he canviat tota jo. Mai més no podré ser com abans, però podré ser escriptora. Puc tornar a ser escriptora. Ho havia deixat de ser perquè no em sortien les paraules, no m’eren amigues. No podia verbalitzar ni els meus sentiments ni les meves sensacions. Només podia plorar.
E.P. ¿Va provar físicament d’escriure, sense aconseguir-ho?
M.A.O. Sí, sí, sí. Quan es va morir en Jaume jo em vaig posar de seguida a escriure, escrivia coses que li deia a ell. Ho vaig haver de deixar als tres mesos. Llegint ara les coses que vaig escriure, són dolentíssimes. Havia perdut tot el do, la inspiració. A mi no m’agrada parlar d’inspiració, perquè la inspiració és feina. Però ni treballant no m’inspirava. Fins ara no he pogut escriure una cosa llarga. I ara sé que puc continuar escrivint.
E.P. ¿Aquesta novel·la és més autobiogràfica que les seves obres anteriors?
M.A.O. Totes les novel·les ho són una mica. Però a les meves els detalls autobiogràfics estan camuflats, són com el negatiu d’una pel·lícula. Per exemple, la Lònia Guiu s’enyora de Mallorca, però jo mai no m’he enyorat de Mallorca; m’he enyorat de Barcelona estant a Mallorca. A la Lònia Guiu no li agrada que plogui, però a mi sí. A Tallats de lluna la història de la mort no és gens autobiogràfica, perquè ja l’havia escrita abans de morir en Jaume. El que em va costar més va ser que jo no podia verbalitzar els meus sentiments ni les meves sensacions sobre la mort de la persona que més estimo en aquest món i, en canvi, vaig trobar que aquí havia escrit abans coses molt semblants al que jo sentia i era incapaç de verbalitzar. Això em va suposar un cop molt fort.
E.P. El protagonista voldria escriure Lord Jim, de Joseph Conrad. I doncs?
M.A.O. Lord Jim és una novel·la que no agrada gaire als homosexuals, però com que jo la trobo una gran novel·la, tot i que és eurocèntrica i masclista, vaig fer que li agradés al Tomeu. Ell és un escriptor molt mediocre, però somia escriure una novel·la com Lord Jim.
E.P. ¿Quina és la novel·la ja escrita que vostè hauria volgut escriure?
M.A.O. Els anys, de Virginia Woolf.
E.P. Fabrizio és un catalanòfil enamorat de Solitud i de Víctor Català…
M.A.O. He volgut fer un homenatge a tots els catalanòfils estrangers que estudien literatura catalana.
E.P. Al Tomeu li preocupa no trobar la paraula correcta. A vostè també?
M.A.O. M’esforço molt per trobar les paraules que corresponen a cada sensació, a cada sentiment. De vegades les trobo i de vegades no, perquè la imaginació pot més que la realitat i una novel·la mai no és tan bona com te l’has imaginada. Això els escriptors ho hem de tenir molt en compte a l’hora de fer la crítica de la nostra pròpia novel·la. Mai no t’agrada tant com t’has imaginat que t’agradaria. És terrible, perquè mai no la donaries per bona. Sempre penses que l’hauries pogut fer millor.
E.P. Senyal que el llistó d’exigència és alt.
M.A.O. És la imaginació la que et posa el llistó amunt. Les millors novel·les que jo he escrit les he escrit somiant.
E.P. O sigui, no les ha escrit.
M.A.O. Ni les escriuré mai. Ni crec que cap escriptor ni cap escriptora escrigui mai la gran novel·la que ha somiat.
E.P. En Tomeu escriu: “Quan acabava una escena, una situació, un diàleg, un pensament, creia que en el món no s’havia escrit res millor que allò, i quan l’endemà ho tornava a llegir veia que no podia ser que, al món, algú s’hagués atrevit a escriure tan malament”. A vostè li passa, això?
M.A.O. Abans em passava molt. Escrivia mitja pàgina i em deia: això és perfecte, magnífic, el millor que s’ha escrit en aquest món. L’endemà, quan m’hi tornava a posar, m’ho llegia i deia: com has pogut pensar que això era mitjanament bo, si és dolentíssim? I ho esborrava.
E.P. ¿Pensa reprendre la novel·la sobre el canvi de cor narrada per Lònia Guiu?
M.A.O. Sí, però el meu trasplantament i la mort d’en Jaume estan massa vinculats. Tot va passar en mig any. Com que no puc escriure encara sobre la mort d’en Jaume, em sembla que la deixaré per més endavant. Suposo que la Lònia explicarà la història del trasplantament i de la mort. No serà una novel·la policíaca, però estarà narrada per una detectiva. Potser abans la Lònia sortirà en una nova novel·la policíaca, perquè la gent me les demana.
E.P. ¿Acabarem llegint les cartes d’amor entre Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver?
M.A.O. Potser sí. Jo les llegeixo bastant i potser les donaré a llegir a alguns amics perquè em diguin si són publicables o no. Són cartes d’amor però també són cartes de contacte, perquè ell estava a Cabrera i jo a Mallorca i l’únic contacte que teníem era per escrit. Tret dels dies que jo anava a Cabrera: tres horetes cada setmana o cada quinze dies. El nostre festeig van ser les cartes.
E.P. ¿Quins projectes té entre mans, ara que les paraules li tornen a ser amigues?
M.A.O. Estic corregint la novel·la Crineres de foc, que vaig publicar l’any 85.
E.P. ¿Segueix pensant que és la seva millor novel·la?
M.A.O. És la novel·la en què hi he deixat més la pell, vaig estar a punt de tornar-me boja amb aquesta novel·la. I vaig disfrutar moltíssim escrivint-la. L’editorial se’n va anar a fer punyetes i només en va treure una edició. L’edició estava bastant mal feta, l’havies de llegir amb lupa. Suposo que ara me la publicarà 62. També estic fent un pròleg sobre la George Sand per a una traducció que he fet del seu llibre François le champi.
E.P. ¿Escriurà una novel·la amb Lònia Guiu i Lluís Arquer?
M.A.O. Amb en Jaume teníem el projecte de fer una novel·la policíaca conjunta on sortissin el seu Lluís Arquer i la meva Lònia Guiu. Seria una novel·la policíaca però també una novel·la d’enfrontaments i d’amistat entre els dos personatges. Potser aquesta novel·la la faré jo. Ja no m’agrada fer projectes, potser d’aquí a tres dies el meu projecte serà anar-me’n a viure a la Conxinxina. De vegades m’agafen ganes de canviar de vida, de deixar de ser la Maria-Antònia Oliver. Com que ja no puc ser la Maria-Antònia Oliver d’abans, de vegades preferiria deixar-ho de ser del tot.
E.P. Em fa l’efecte que ara ha passat a ser alhora la Maria-Antònia Oliver i en Jaume Fuster.
M.A.O. M’agrada molt això que em dius… En Jaume el duc posat.
http://www.escriptors.com/autors/oliverma/
Web AELC
http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/mantoniaoliver.html
Noms propis. Lletra