Biografia
Vicenç Pagès Jordà va néixer l’any 1963 a Figueres. El 1989 va guanyar la Biennal de Barcelona en l’apartat de literatura, i l’any següent va aparèixer el seu primer llibre, el recull de contes titulat Cercles d’infinites combinacions . L’any 1995 va publicar la seva obra més ambiciosa, El món d’Horaci, una novel·la que es troba a mig camí entre la ficció i l’assaig creatiu. L’any 1997 va aparèixer la seva obra de més èxit, la novel·la curta Carta a la reina d’Anglaterra , que narra en cent pàgines mil anys de la vida del protagonista. A aquest llibre el seguiria Un tramvia anomenat text, un assaig sobre l’escriptura que considera el text com una barreja indestriable d’inspiració i ofici, de geni i competència, de màgia i disciplina. En companyia de l’altre (Premi Documenta 1998) marca el retorn de l’autor al gènere conte. En aquesta ocasió, però, el recull és unitari: tots els relats giren al voltant del tema del doble. L’any 2003 obté el premi Sant Joan amb la novel·la La felicitat no és completa. El 2004 guanya el premi Mercè Rodoreda amb El poeta i altres contes, que es publica el 2005.
Carta a la reina d’Anglaterra
Durant els seus mil anys de deambulació, el protagonista s’hostatja tres o quatre vegades a Barcelona en èpoques diferents.
Cercles d’infinites combinacions
Aquest recull de contes conté un text titulat Per llegir al metro, format per tretze narracions brevíssimes, situades a la xarxa de ferrocarril subterrani de Barcelona i dissenyades per ser llegides entre parada i parada.
El món d’Horaci
Sens dubte, l’obra més barcelonina de l’autor. El protagonista viu en una casa de planta baixa del carrer Encarnació del barri de Gràcia: cada part de llibre s’encapçala amb un espai diferent de la casa, de la qual s’inclou un plànol. Es rememora l’ambient nocturn durant els Jocs Olímpics. Altres paisages urbans són: la Torre Mapfre, on treballa un dels protagonistes, i el metro de Barcelona, on té lloc una escena cabdal.
La felicitat no és completa
El llibre està format per set capítols que recullen vivències del protagonista. El quart capítol, que és el més llarg, està dedicat a l’època en què el protagonista viu a la plaça Letamendi, a l’Eixample de Barcelona. Al llarg del capítol es rememoren els cinemes de repertori dels anys vuitanta i paisatges concrets com la Rambla, la plaça Catalunya i, és clar, la plaça Letamendi i els voltants.
“Eulàlia” dins El poeta i ialtres contes
“Allò que diu La Vanguardia” dins El poeta i ialtres contes
“Això no és un conte” dins El poeta i altres contes
Article publicat al diari “Avui” el 20/11/03 per Lourdes Domínguez
Una visió inèdita de la dècada dels 70 i dels 80
A La felicitat no és completa, guanyadora del Sant Joan de novel·la, Vicenç Pagès hi narra set episodis de formació d’Àngel Mauri entre el 1971 i el 2003. Al llarg del llibre assistim al procés de socialització del protagonista en diferents àmbits de la vida quotidiana com ara la família, l’amistat, l’educació, l’amor, la feina i la política. Segons el mateix autor, el que és veritablement important en aquesta novel·la no és el que li passa al protagonista (que, tot sigui dit, és mínim, per voluntat expressa del mateix Pagès), sinó parlar dels diferents escenaris que l’Àngel Mauri va trepitjant: la casa on va néixer el protagonista, la sala de jocs on quedava amb els amics, la Universitat Autònoma de Barcelona on va estudiar periodisme, el campament on li va tocar fer el servei militar o la redacció del desaparegut “Diari de Barcelona” . Aquests espais concrets prenen tanta rellevància que ens acaben donant una visió calidoscòpica de la ciutat de Figueres, convertida en aquest llibre en un personatge més. Lluny d’explicar una història en què passés alguna anècdota important, el que l’autor empordanès pretenia era publicar una novel·la més d’estil que de fets. De totes maneres, a mesura que assistim als diferents episodis de la biografia grisa d’Àngel Mauri anem descobrint que el que en realitat ens ofereix l’obra és un esbós de la generació que va néixer amb la mort de John F. Kennedy. La felicitat no és completa és una novel·la molt diferent d ‘El món d’Horaci , una obra més experimental, concebuda com una mena de collage. Aquesta és més lineal. De tota manera, no es pot afirmar que estiguem davant d’una novel·la del tot convencional, ja que l’autor hi ha assumit dos reptes: bastir una trama amb el mínim argument possible i explicar la vida quotidiana donant una visió inèdita d’alguns dels seus escenaris més comuns. Feia cinc anys que Vicenç Pagès no ens oferia cap títol nou. El darrer va ser el 1998, quan amb el recull de contes En companyia de l’altre va guanyar el premi Documenta. El 1997 apareixia la seva obra de més èxit, la nouvelle Carta a la reina d’Anglaterra , que en cent pàgines narra mil anys de la vida de la protagonista. Després va arribar l’assaig Un tramvia anomenat text , en el qual reflexiona sobre el plaer en l’aprenentatge de l’escriptura.
Entrevista publicada al diari “Avui” el 20/11/03 per Lourdes Domínguez
“He pogut escriure la novel·la que realment em venia de gust”
L.D. ¿Quan va començar a escriure La felicitat no es completa ja tenia decidit presentar-la al premi Sant Joan?
V.P. La novel·la la vaig començar ja fa molts anys i en aquell moment no pensava en cap premi. És un llibre que he anat escrivint quan he pogut. Potser per això s’estructura en set episodis que pràcticament poden ser llegits com contes independents. Entre capítol i capítol de vegades han passat mesos sense escriure i com que em veia incapaç de mantenir un mateix to durant quatre o cinc anys, aquesta va ser la solució que em va semblar millor. En realitat ha estat com fer una novel·la per etapes. A més, penso que gràcies a aquesta estructura, el lector pot tenir una visió calidoscòpica del protagonista.
L.D. Per què va voler que només fossin set capítols?
V.P. Inicialment n’hi havia més, ja que abans d’escriure el llibre no va existir una planificació mil·limètrica. Però al final em va semblar que amb set capítols n’hi havia prou. A més, el set és un número que té una tradició simbòlica molt gran i m’anava perfecte perquè em permetia cobrir tots els espais de socialització d’una persona: la família, l’amor, la política, la feina, l’amistat i l’educació, cadascun en un espai diferent. De fet, els escenaris són gairebé més importants que el personatge de l’Àngel Mauri. Segons com, el protagonista és gairebé una excusa per construir set escenes amb un tipus de música, un vocabulari, uns programes de tele, una moda i un espai diferents.
L.D. ¿Es va plantejar algun objectiu abans de començar a escriure?
V.P. Més que explicar l’evolució d’un personatge, el que volia era recuperar unes vivències. L’Àngel Mauri és un protagonista que pràcticament no evoluciona, que no va creixent com a persona, sinó que més aviat un té la sensació que sempre està perdut, que fa el que se suposa que ha de fer, però sense gaire convicció. És un personatge molt dels nostres dies. Estem acostumats a un tipus de novel·la on tot lliga, en què toc efecte té una causa i on els protagonistes van canviant segons les experiències que van patint. Però les persones no som personatges de novel·la: moltes vegades decidim sense saber el motiu i ens trobem en situacions que no havíem previst. La meva voluntat no era aconseguir versemblança novel·lística, sinó real.
L.D. ¿Hi havia altres reptes a l’hora d’escriure La felicitat no és completa?
V.P. Més d’un. El principal, fer un llibre on no passés res. De totes maneres, la dinàmica novel·lesca t’obliga que passi alguna cosa, encara que sigui mínima. Per exemple, en el capítol que té lloc en una sala de billar, el meu propòsit inicial era que no hi succeís res d’important; però al final m’he vist obligat a introduir una anècdota, perquè em costava molt avorrir d’una manera tan extrema. Diguem que el que pretenia és que no hi hagués cap peripècia rebuscada, aconseguir l’interès del lector només amb la força del llenguatge i de la construcció (estructura, salts en el temps, punts de vista diferents, petites reminiscències a altres capítols…). Per això crec que el lector ideal d’aquesta novel·la és algú que disfruti del plaer de llegir més enllà d’un argument amb elements d’intriga o d’exotisme.
L.D. Per què va decidir presentar la novel·la al Sant Joan?
V.P. Perquè és un premi que té un punt d’invisibilitat: de vegades passa una mica desapercebut, ja que no és tan conegut com altres premis, però per contra, implica una gran sort per a la novel·la guanyadora, ja que garanteix la publicació en català i castellà, una bona distribució a les llibreries i entre els clients de la Caixa de Sabadell, força promoció en els mitjans de comunicació i un premi econòmic important per a l’autor.
L.D. ¿Tenia moltes esperances de guanyar?
V.P. Home, jo sabia que la novel·la no era una obra feta a corre-cuita. Presentar-se a un premi és com fer-ho a unes oposicions: no només depens de tu, sinó de com de bé ho fan la resta.
L.D. Qui li està traduint la novel·la al castellà?
V.P. Jo mateix. El premi econòmic m’ha permès demanar una excedència d’un any a la feina i de moment l’estic aprofitant per autotraduir-me. No és la primera vegada que em tradueixo a mi mateix i com que fins ara l’experiència ha estat positiva, m’he atrevit amb una novel·la sencera.
L.D. És molt fidel a l’original en català o es traeix vostè mateix?
V.P. En moltes ocasions, el que faig és reescriure, ja que gaudeixo del luxe de saber que l’autor no vindrà a picar-me la cresta. Per exemple, hi ha un personatge que en la versió castellana té un pírcing i en la catalana no, ja que no se m’havia acudit que per la manera de ser d’aquell personatge anava bé que el tingués. De totes maneres, no tot són avantatges, perquè en la novel·la castellana es perdran matisos lingüístics. En català, hi ha personatges que esporàdicament s’expressen en espanyol, una diferenciació que es perd en la versió castellana.
L.D. I després de traduir La felicitat no és completa, a què té pensat dedicar la resta del seu any sabàtic?
V.P. A escriure una nova novel·la. Tinc diverses idees que em volten pel cap, però encara no he decidit si triar la que em fa més gràcia o la que crec que estic més preparat per escriure.
L.D. ¿Creu que el premi Sant Joan l’ha consolidat com a escriptor, com han destacat alguns crítics?
V.P. Consolidació és una paraula que em fa molt de respecte. Però sí que haig de dir que tinc la sensació que amb aquesta obra hi ha hagut un salt qualitatiu en la meva trajectòria, ja que el llibre ha estat força ben rebut i ha generat bastant d’interès i expectativa. Ja he dit abans que no era una novel·la convencional, però malgrat això, crec que dels meus és el llibre que més respon a aquest gènere. El món d’Horaci era més experimental i estava fet a partir d’una mena de collage. La felicitat no és completa , per contra, és una obra més esfèrica, més lineal, cosa que fa que a la gent no li costi acabar-la. Estic satisfet d’haver aconseguit escriure una novel·la que tot i que no és comercial ha tingut una bona acollida, perquè he pogut fer el que realment em venia de gust.
L.D. ¿Afirmaria que és la seva novel·la més autobiogràfica?
V.P. Si la comparem amb El món d’Horaci , segur. De totes maneres, més que elements autobiogràfics a La felicitat no és completa el que hi ha són escenaris que he trepitjat sovint i que conec. L’Àngel Mauri és com un doble meu, un personatge que ha passat per experiències semblants a les meves i per altres de molt diferents.
L.D. Sovint la primera novel·la d’un autor acostuma a ser la més autobiogràfica. Amb vostè, en canvi, no s’acompleix el pronòstic…
V.P. Al començament em feia més por (o més vergonya) parlar de mi mateix, però amb el temps he anat atrevint-me a utilitzar més sovint la meva experiència per novel·lar-la i convertir-la en ficció. Per això la gent que em coneix em reconeix més en La felicitat no és completa que no pas en els meus llibres anteriors. En resum: no es tracta d’una novel·la autobiogràfica, però sí que és l’obra on hi ha més implicació personal, on ofereixo un plus d’autenticitat.
L.D. Suposo que se sent orgullós de ser el primer figuerenc que s’emporta el Sant Joan…
V.P. Del que estic orgullós és d’haver convertit Figueres en un escenari novel·lesc. Durant anys, els escriptors de la capital han provat d’escriure la gran novel·la de Barcelona. Més tard també han aparegut moltes novel·les rurals, com les d’Albert Villaró, Emili Teixidor i Francesc Serés. L’únic camp, doncs, que faltava per explorar és el de la novel·la sobre la ciutat mitjana o petita. Jo no puc escriure una obra sobre Barcelona ni tampoc una de pallers i de fems, ja que desconec totes dues realitats, però, en canvi, sí que he pogut convertir Figueres en un personatge més.
L.D. Des que va escriure la novel·la curta Carta a la reina d’Anglaterra l’any 1997 no havia tornat a aquest gènere. Per què?
V.P. Perquè posar-se a escriure una novel·la fa molta mandra, sobretot a l’hora de començar la primera pàgina. Però després, una vegada t’hi poses, t’hi acabes engrescant.
L.D. ¿La felicitat no és completa és la seva novel·la més ambiciosa?
V.P. Les dues novel·les que he escrit fins ara són molt diferents. El món d’Horaci és una obra voluntàriament excessiva: amb notes a peu de pàgina, elements del teatre, del periodisme, un manuscrit trobat… La felicitat no és completa , en canvi, és més convencional , en el sentit que hi ha un personatge que es va repetint en els diferents capítols i que és un llibre que no busca tant l’experimentalisme com l’anterior. Però, d’altra banda, el fet que no hi passi res fa que tampoc acabi de ser una novel·la gaire normal .
L.D. I n’escriurà algun dia una?
V.P. Qui ho sap! Diuen que a la tercera va la vençuda. Com a mínim, sí que puc dir que ara he perdut aquesta ànsia desmesurada de sorprendre. Estic molt satisfet de la meva darrera novel·la i crec que pot arribar a més lectors que la primera sense que això em faci sentir que m’he venut l’ànima al diable.
L.D. ¿Entre els reptes La felicitat no és completa hi havia el de fer un retrat de la generació dels nascuts als 60?
V.P. Inicialment, no. El que realment m’importava era explicar una història en què, a més a més que no hi passés res, hi expliqués una realitat d’una manera diferent a com sempre havia estat explicada. Per això en el capítol de la universitat em va agradar parlar dels maoistes i en el del campament escolta, en lloc de referir-me al catalanisme hi vaig descriure un episodi d’iniciació sexual. Més endavant, quan vam haver-nos de decidir sobre què posar a la contraportada, vaig adonar-me que l’element que servia de nexe i d’identificació comuna entre els set episodis era el de la crònica generacional. De totes maneres, no tota la gent nascuda a la dècada dels 60 ha passat per les set experiències que s’expliquen al llibre.
L.D. Perdó per parlar del final del llibre, però com que ja ha afirmat que no buscava enganxar el lector amb la intriga… Per què decideix matar el protagonista als 40 anys?
V.P. Perquè era una manera fàcil d’escriure un final que no fos simbòlic. Si en el darrer capítol l’Àngel Mauri anés a l’atur, el lector podria interpretar que ha fracassat en la vida; si acabés treballant per a la Coca-cola, es podria creure que el protagonista ha traït els seus ideals. En canvi, si es mor, no hi ha un missatge final. A més, l’enterrament em permet reunir molts dels personatges que han anat apareixent al llarg de la novel·la, cosa que la fa més rodona.
L.D. El títol també pot donar peu a una interpretació concreta del llibre. Vostè que no volia subratllar cap peripècia, com l’ha triat?
V.P. Jo volia titular el llibre senzillament amb la paraula Biografia . Després vaig pensar en Episodis de formació . Tots dos títols em semblaven molt descriptius, però al mateix temps eren massa freds. De manera que vaig optar per utilitzar un grafit que es podia llegir en un paret de Cerdanyola del Vallès en l’època que anava a la facultat.
Article publicat a “El Periodico” el 24/10/03 per Estanislau Vidal-Folch
Instants d’una generació
De Vicenç Pagès (Figueres, 1963) em decanto per tres obres: a banda de l’assaig de teoria i crítica Un tramvia anomenat text dues obres narratives: la novel.leta lineal Carta a la reina d’Anglaterra i aquesta novel.la La felicitat no és completa, guanyadora del premi Sant Joan 2003. L’assaig, per la senzillesa d’exposició en un llibre d’estètica; la novel.leta, per l’agosarament d’explicar mil anys d’història a través d’una sola vida i, la novel.la, perquè l’autor hi pren com mai el control del seu procés creatiu. A La felicitat no és completa, Pagès reprèn procediments d’ El món d’Horaci , la novel.la anterior, però amb voluntat d’arribar al gran públic –és ben llegidora– i tracta el tema de la identitat, reelaborant-lo, que ja havia afrontat en el recull de contes En companyia de l’altre . La felicitat no és completa és un retrat generacional del baby boom on els protagonistes no destaquen per les gestes davant l’adversitat, ni per la seva personalitat o caràcter. Les accions que emprenen tenen tàcitament el seu elevat cost d’oportunitat, que s’ha omès (ometre és també escriure) i es defineixen en set estampes emblemàtiques en set capítols explicats amb diverses tècniques narratives. El jo dels personatges es difumina, gairebé es dissol, en components objectius: les marques, per exemple, tant les d’època com físiques o de vestir, sovint externes als subjecte però que el configuren, compartibles amb altres persones, i amb el lector. És així com l’obra, de mal filiar, però que al meu entendre interpreta bé Gustave Flaubert i James Joyce, aconsegueix l’empatia tot i optar per una narració no lineal i un narrador sovint adherit a les accions dels personatges. Cada capítol de la novel.la de Pagès té un any per títol. I d’un capítol a l’altre hi ha lapses. La primera infantesa s’hi glossa de primer a través d’una botiga i les boles que l’infant hi adquireix. Més endavant hi ha el campament de nois i noies, allà on el gruix d’un cul pot definir cruelment el caràcter i l’esperit i el col.legi fa la classe social. Després, l’adolescència als “futbolins”, un capítol extraordinari però sense èpica, avorrit com en la vida mateixa, amb precisió i detallisme, que seria tòpic tractar de cinematogràfic. A continuació vénen els anys de la facultat: igual com al període precedent regnava la inanitat, ara és el temps de les idees (dels llibres, de l’intel.lecte i de la política) tractades amb tarannà de revisió i un deix d’estar de tornada, del qual no n’estic perquè s’hi perd objectivitat, però estimula. La consciència lingüística de l’autor força encara més que en obres anteriors els símils: arriba a descriure personatges comparant-los a parts de l’oració. Després, el fer el soldat i gestionar un suplement literari. I al final, exhalar l’ànima a la flor de l’edat, com un desencant, una odissea fútil, amb el triomf del convencionalisme i la frase feta magistralment presentada quan el protagonista ja és absent. Pagès ofereix una novel.la de formació que s’acaba amb la joventut, quan la vida encara no ha passat de promesa. Som, crec, davant un treball important.
Article publicat per Jacobo Müller el 05/01/90 a “El Observador”
Al margen de las modas
A pesar de su juventud, Vicenç Pagès (Figueres, 1963) ha coleccionado ya cuatro premios literarios: el Ciutat de Palma, el Premi Arts i Lletres de Premià de Dalt, el Premi Literari del Casal de la Dona de Premià de Mar y, el más importante de todos por ahora, el premio literario de la Biennal de Barcelona (compartido con Xavier Cercas). Pero Vicenç Pagès no es un buscapremios profesional especie muy abundante sobre todo en la literatura en catalán, donde hay más premios que autores-, sino lo que habitualmente se conoce como “un joven escritor que promete”. Ahora, Vicenç Pagès publica su primer libro, que reúne 13 relatos de extensión y calidad desigual. Situaciones cotidianas que desembocan en lo fantástico y el uso de la narración en primera persona caracterizan estos cuentos. Sectas de lingüistas, correctoras obsesionadas por la pureza de la lengua, complots filológicos incluida la aparición y misteriosa desaparición del mítico manuscrito perdido por Walter Benjamin- y hasta una peculiar aplicación del diccionario de Pompeu Fabra son el asunto de tres de los relatos, “Cercles d’infinites combinacions”, “Emportar-se/10” i “La correctora”, uno de los más logrados de la recopilación. No en vano Pagès ha trabajado durante una larga temporada en el departamento lingüístico de un diario barcelonés. En otros de los relatos el tema es la transformación de banales situaciones cotidianas en pesadillas: en “Lavinia”, un sueño se vuelve horrible para el protagonista; en “Trobada a Ilford”, una fotografía se convierte en un mundo absorbente y horroroso. La luna de miel a orillas del mar de una pareja de secano provoca la seducción de ella por el mar, en I tant de mar; en cambio, la sutil venganza que un marido celoso y obeso prepara contra el antiguo novio de su mujer se vuelve contra el vengador en “La dutxa d’Heràclit”. Las dos “Inficciones” presentadas en la solapa nada menos que como un nuevo género- son meros ensayos de parodia de novela del oeste o de gángsters, mientras que “Flors de plàstic” es el típico ejercicio verbal frases cortas sin relación entre sí- de un escritor novel. Más logrados y puede que lo mejor del libro- son L’altre dia vaig anar al metge, donde las obsesiones de una mestressa reflejan los horrores de la vida casera de un medio rural, y las trece instantáneas que componen “Per llegir al metro”. Sin duda, Cercles d’infinites combinacions es el comienzo de una brillante carrera de escritor. La bondad literaria de algunos de los relatos hace perdonar los fallos de otros: no podía ser de otra manera en un primer libro. A diferencia de tanto autor joven y moderno como descubre últimamente tanta editorial, Vicenç Pagès es un escritor sólido, alejado de modas, con un real interés por la literatura.
Article publicat a “El Punt” el 20/01/96 per Ponç Puigdevall
Els perseguidors
D’entre el ventall de potencials possibilitats narratives que oferia el seu anterior llibre de ficció, el recull de contes Cercles d’infinites combinacions, Vicenç Pagès (Figueres, 1963) ha escollit a l’hora d’escriure la seva primera novel·la l’exploració i aprofundiment sistemàtic de la zona més arriscada, la continuació lògica del territori que inaugurava el relat que donava títol al llibre, i que era un espai on es proposava la borgiana taca de descobrir l’ordre que regeix el caos de qualsevol vida, la mecànica del món. La dificultat a superar era que la imaginació no era suficient per bastir un argument sinó que calia sobretot separar les velles peces ja conegudes i dotar-les d’una funció inaugural, muntar-les de nou d’acord amb les instruccions prèvies que assenyalava la realitat paral·lela que s’assetjava. A Cercles d’infinites combinacions els diccionaris no eren ja una eina de consulta quotidiana sinó que esdevenien uns precisos i cabalístics instruments per accedir al capdavall a la possibilitat de definir el món, d’anomenar-lo amb la saviesa dels iniciats: dir que cadascú podia fer el món amb la seva llengua, coneixe’l a través de la gran il·lusió que encomana saber que hi ha la possibilitat de combinar paraules i caçar el límit del sentit divers de les coses. Era l’assaig d’una esbiaixada lloança del fet literari. A la novel·la El món d’Horaci, Vicenç Pagès va més enllà i, com tots els escriptors conscients, hi aplica d’una manera pràctica una teoria de la novel·la que no té res a veure amb la improvisació o l’atzar i sí molt amb la que alguns escriptors sud-americans, per exemple, van ensenyar a una generació de lectors que es podia escriure i llegir amb una exigència una mica més contemporània. No crec que es pugui resumir què és El món d’Horaci amb la mateixa ingenuïtat amb què s’explica l’argument d’una pel·lícula que ens ha agradat, un pensament o una anècdota. Es pot dir que la novel·la es presenta com l’edició anotada (que entela el plaer exquisit de la reconstrucció) d’un directori trobat involuntàriament en el disc dur d’un ordinador. I que el que comença essent una variació sobre el subgènere de la vida quotidiana d’uns estudiants universitaris a la casa que comparteixen al barri de Gràcia (les reunions que celebren, els jocs privats, les bromes i les digressions que ocupen els seus diàlegs amb la mateixa constància que practiquen a Rayuela els amics d’Horacio Oliveira), va gradualment derivant en una mena de transfuguisme de gèneres cap al que es podria emparentar amb la ciència ficció i definir com l’actualització del misteri còsmic que es va inventar Arthur Machen. El canvi es produeix sobretot a partir de la conferència que dicta el professor Deulofeu (que aquí ve a interpretar el paper que Morelli jugava a la novel·la de Cortázar) i que tant afecta la vida d’un dels protagonistes, l’Horaci, perquè des de llavors s’entossudeix a perseguir l’existència d’una conxorxa mediàtica contra el món, personificada en primer lloc per la capacitat erosiva de la televisió l’obsessió de l’Oliveira de Cortázar era la recerca particular que el portava a revisar els fonaments del cànon cultural d’Occident: l’Horaci de Pagès és una adaptació a les circumstàncies visuals del segon mil·lenni. Però la gran virtut d’El món d’Horaci és que ensenya que una novel·la escrita per un català escriptor pot tenir també la capacitat de crear una autònoma i complexa xarxa de convergències i harmonies intransferibles i irrepetibles i que vénen a dir-nos que el novel·lista, a més d’escoltar les veus interiors i d’intentar la reproducció de les coses reals, treballa sobre un llenguatge i una estructura narrativa que han optat per triar unes lleis pròpies. Vicenç Pagès ha construït una novel·la que en un principi pot sorprendre o estranyar el lector per la fascinant varietat estilística, estructural i temàtica, però sap també col·locar-hi en veu baixa quasi tots els elements que fan falta per entendre bé el que ell volia explicar i per atrapar la rígida unitat que s’emmascara rere el simulacre d’un caos. La discreta presència d’aquests elements explicatius adopta a vegades la forma d’unes correspondències internes que es van engrandint i complementant, unes línies temàtiques que a mesura que consoliden el seu sentit van també aclarint i il·luminant la relació d’uns altres aspectes amb el resultat total. O a vegades són uns tímids avisos que adquireixen la cara d’unes frases aparentment banals i casuals que arrosseguen l’important encàrrec d’explicar unes anècdotes i unes situacions que, pàgines endavant, algun lector amb problemes de memòria i amb l’atenció descentrada podria qualificar d’obscuritats incomprensibles. La lectura d’El món d’Horaci s’encarrega de demostrar que no és necesssari que el tractament literari del costumisme es caracteritzi per la pesadesa de l’avorriment burgès ni per l’obligació de freqüentar les radicalitats inevitables de la nit. I es constata també que no hi ha res més divertit que enderrocar els mites, com el que silenciosament pregona que l’única manera d’acostar-se a la parla col·loquial i al poder de l’argot és a través de la reproducció encarcarada de les baves del sainet decimonònic o amb la recuperació d’un lèxic de ferum arcaïtzant. Vicenç Pagès aplica a la descripció dels fets i dels gestos de cada dia la precisió poètica i l’emoció científica que Nabokov demanava a les ficcions més memorables i, amb els neologismes de collita pròpia i amb els registres de la quotidianitat immediata que forneix el diccionari privat dels protagonistes, El món d’Horaci es converteix potser en la primera galeria de veus creïbles que posseeix la història de la novel·la catalana. L’aire esperpèntic de les situacions domèstiques i la llengua hiperrealista dels diàlegs és l’afortunada solució que Vicenç Pagès ha triat per conjugar l’humor amb la conxorxa mediàtica i la simultaneïtat de la vida global del planeta. La vitalitat és un dels records que deixa el sabor d’aquesta difícil convivència. Els protagonistes de la novel·la estan marcats per una mena de desconeguda necessitat, pels signes d’una recerca. Per manies persecutòries i per l’esperança d’introduir-se a poc a poc en un dibuix del món cada cop més aspre i esquiu, pel desig d’un encontre o per la persecució d’alguna il·lusió. Tots els protagonistes d’El món d’Horaci volen trobar la seva Maga particular, però només Horaci s’atreveix a perseguir amb el llenguatge els miratges que creen les imatges i denunciar quina és l’autèntica realitat que s’amaga rere la xarxa d’analogies que para el poderós món dels adults de veritat. Al final, l’epíleg ve a posar les coses al seu lloc: potser l’única conxorxa que descobreixen Horaci i els altres protagonistes és la de l’implacable pas del temps, envellir i contemplar com es van marcint les il·lusions.
Article publicat a “El País” el 03/04/97 per Valentí Puig
Arqueologia del passat i del futur
Carta a la reina d’Anglaterra ja és com l’exercici de digitació d’un virtuós, la plena acomodació de finalitats i sistemes, per penetrar en l’arqueologia del futur a les darreries del segle XX des dels orígens remotíssims de fa mil anys al comtat de Cerdanya. Fill de ferrer, el protagonista forja la seva pròpia espasa. Aleshores el diable i els comtes eren entitats reals. El jove Joan ha de fugir del comte que vol robar-li l’espasa i rep del dimoni la satisfacció de dos desitjos: ser immortal, tenir sempre or a la bossa i deixar el tercer desig en reserva. És equitatiu que el diable hi guanyi l’espasa. Passen els segles, les monedes i la poesia provençal. Aprèn el joc dels escacs i les decepcions meticuloses de l’amor. Passen els càtars, les Constantinobles, les croades i les pestes, la conquesta d’El Dorado. Arriben els pitjors enemics de Joan: l’Estat modern i la fiscalitat. N’hi ha prou amb patir la pressió fiscal del nostre temps d’insània redistributiva per entendre la indignació de Joan cada vegada que l’Estat li confisca part de l’or que treu de la bossa. Creu que Rousseau li ensenya el bon individualisme i que queda admirat per l’amor de Marx cap a Jenny von Westphalen: dues febleses que no diuen gaire a favor de la saviesa d’una immortalitat que segons la novel·la- implica la immortalitat de Déu i la del diable. Del saló de Madame de Sevigné a la Barcelona anarquista, una vida mil·lenària mereix desembocar gloriosament en una conversa iniciàtica amb Greta Garbo, també immortal. Tots els episodis i digressions de Carta a la reina d’Anglaterra demostren una trama intel·lectual ben insòlita a la literatura catalana: una peculiar mordacitat del rigor, amb prou savor faire per aconseguir que les idees naveguin per la correntia narrativa com els personatges i els esdeveniments. Joan suposa que el segle vint és el de la higiene, la dutxa. Els forns crematoris, en canvi, són una constant històrica que només vaia en termes quantitatius. Pel que fa al keynesianisme, no tan sols encara dura sinó que fins i tot revifa. Què pot passar quan Joan recuperi l’espasa és millor que ho aclareixi el lector. Pagès suggereix que sempre ens queda Sèneca. Carta a la reina d’Anglaterra és un triomf de l’atzar, un atzar del tot aparent, controlat per un autor que no deixa res a l’atzar.
Article publicat al diari “Avui” el 15/4//99 per Jordi Carrión
El trencaclosques de la identitat
El neguit de veure la pròpia imatge en un mirall trencat. Aquesta és la sensació que comuniquen els contes d’En companyia de l’altre, el nou llibre de Vicenç Pagès que va guanyar ex aequo- el premi Documenta 1998. Neguit, inquietud, un punt d’angoixa, la insinuació d’un somriure provocat per una ironia que, a vegades, juga a fer veure que envaeix la frontera del sarcasme. El lector no pot romandre indiferent davant d’aquesta col·lecció de narracions ordenades segons un criteri d’absoluta simetria. Entre la introducció i l’epíleg: dues parts exactes de cinc contes separades per dotze miniatures (relats molt breus). Una estructura paratextual pràcticament geomètrica. Des de la primera pàgina, doncs, trobem una clara voluntat de perfecció, d’aconseguir la unitat del volum i d’implicar el lector en el joc de miralls que és el pacte narratiu. Pagès esgrimeix una prosa que combina precisió i suggestió. Conformen els seus relats frases relativament curtes que eludeixen les descripcions per complaure’s en la insinuació i en el degoteig constant de metaficció i d’idees. Pel que fa a l’estructura, tres són, bàsicament, els motius o figures a partir dels quals s’articulen els contes: l’intercanvi, la metamorfosi i el desdoblament. “Secrecions ocultes” i “El conillet d’Índies” potser són els exemples més interessants d’intercanvi. El primer relata com un home i un gos bescanvien alguna cosa més que secrecions: es tracta d’una peça d’accent escatològic que recorda, al meu parer, un dels contes més perfectes de Quim Monzó, “Halitosi” (inclòs a L’illa de Maians). El segon planteja l’intercanvi de vides entre dos veïns, posant èmfasi en l’exploració de la intimitat conjugal del protagonista. Pel que fa a al recurs de la metamorfosi, la peça més suggerent és “El captiu”. Un professor s’encarna, de sobte, en el cos d’un alumne; per tant, haurà de viure per segona vegada l’adolescència i aconseguir adaptar-se a una família i unes amistats que no són les seves. El narrador informa, en primera persona, de les pors i els progressos que viu en la seva nova identitat. A la figura del desdoblament hi pertany “Camí de perfecció”, un dels relats més brillants, que explica com un home s’enamora gradualment de totes les germanes d’una família. El protagonista persegueix una bellesa impossible, unes pupil·les que el perfeccionin. Acabarà trobant una de les infinites formes de la mort al final del seu camí. Escriu Pagès: “Si els bons lectors saben ser desdoblaments dels personatges és perquè els bons autors s’esforcen a ser duplicacions dels seus lectors”. L’escriptor pren entitat com a tal a partir de la figura del lector. És la premissa que ordena el llibre: només si el paper escrit esdevé mirall pot existir la literatura. Des d’aquesta perspectiva, la miniatura titulada “L’últim home” es pot entendre com una declaració de principis: “Existim en la mirada dels altres. Necessitem un narrador que ens doni alè més enllà de la nostra limitació de personatges. El primer home existia en la mirada del déu que el va crear. L’últim home, ateu, morirà del pur decandiment de no ser vist”. El tema de l’altre ha estat una de les obsessions literàries de la modernitat: Poe i l’alteritat que horroritza, els miralls de Borges, Pessoa o les múltiples persones del jo, els desdoblaments de Cortázar. Més a prop nostre: alguns contes de Pere Calders o de Quim Monzó, que tenen en comú la brevetat, la recerca de la paradoxa i el tractament humorístic, alhora que intel·ligent, del tema. La majoria de les peces reunides a En companyia de l’altre mereixen un lloc propi en aquesta tradició. Hi ha en elles un alt grau d’autoconsciència i una reflexió sobre la literatura de l’alteritat que les ha precedides. Exploren els paranys que envolten tota identitat amb els instruments que atorga l’expressió escrita. Són fragments d’un mirall que es disfressa de trencaclosques. El lector, quan el reconstrueixi, hi veurà reflectit el seu propi rostre. S’adonarà, llavors, no sense neguit, que el seu és també el rostre de l’altre.
Article publicat a “La Vanguardia” el 20/06/03 per Paloma Arenós
Pagès, premio Sant Joan con una crónica de la generación de los 60
Vicenç Pagès (Figueres, 1963) ha obtenido el 23.º premio Sant Joan, de Caixa Sabadell, por la novela La felicitat no és completa, una crónica de los nacidos en la década de los 60. El galardón, dotado con 25.000 euros, se hizo público ayer en Sabadell, en un acto encabezado por Joan Rigol, presidente del Parlament. Formaron el jurado Joan Perucho, Dolors Oller, Pere Gimferrer, Arthur Terry y Fermí Pons. La novela ganadora se estructura en siete capítulos, cada uno sobre un lugar y un momento en la vida de su protagonista, Àngel Mauri. El relato recorre el período 1971-2002, desde siete puntos de vista diferentes, reproduciendo la atmósfera de cada época a través del léxico, la música y la publicidad, y analizando aspectos como la amistad, la familia, el amor, el trabajo y la política. Los capítulos pueden leerse de forma independiente. Pagès, que ha tardado cinco años en escribir la novela, explicó ayer que “la idea de redactarla surgió de una crisis de documentación que sufrí: me daba pereza documentarme”. Al comprobar que en anteriores obras suyas los lectores tendían a confundir al protagonista con un álter ego del autor, en esta ocasión Pagès ha optado por crear un personaje con vivencias muy próximas a él y a sus colegas de generación. La obra recrea desde una tarde en los billares con juegos de marcianitos hasta la crisis del “Diari de Barcelona” en 1990. Pagès dijo que Àngel Mauri le “cae simpático porque no acaba de encajar, de encontrar su lugar”, como a él mismo le ha ocurrido. Pagès ganó la Biennal de Barcelona de literatura en 1989 y el premio Documenta (ex aequo con Sebastià Alzamora) con la obra En companyia de l’altre. Además de este libro de relatos, ha publicado Cercles d’infinites combinacions (también cuentos), la novela El món d’Horaci (con elementos ensayísticos) y la nouvelle Carta a la reina d’Anglaterra.
Article publicat a “El Punt” el 20/06/03 per Maria Palau
L’escriptor gironí Vicenç Pagès s’emporta el Sant Joan amb una novel·la de coses viscudes
L’escriptor gironí Vicenç Pagès és el nou premi Sant Joan de narrativa. Amb la novel·la La felicitat no és completa , Pagès es va endur ahir el premi de 25.000 euros que atorga Caixa Sabadell, a més d’un dels reconeixements més sòlids de la literatura catalana. L’obra apropa elements autobiogràfics de l’autor i narra els problemes de socialització del protagonista. «Les persones que tenen 40 anys s’hi poden sentir identificats», assegura Pagès, que és col·laborador literari de “Presència” . A Vicenç Pagès (Figueres, 1963) se li va quedar gravat fa anys un grafit que va veure en una paret de Cerdanyola, quan hi passava en tren: «La felicitat no és completa». És el mateix lema que ha inspirat la novel·la que ahir va ser distingida amb el 23è premi Sant Joan, un dels símbols de l’últim quart de segle de la literatura catalana. Pagès va recollir el guardó, en un acte al Saló Modernista de Caixa Sabadell, amb molt orgull perquè «és un premi amb molta fama, sobretot d’independent. No li veig cap defecte». L’obra de Pagès, el primer escriptor gironí que rep el guardó, ha estat la millor de les 53 que s’han presentat. Per al jurat, el text de Pagès és «esplèndid», va explicar el gerent de la Fundació Caixa Sabadell, Fermí Pons, qui no dubta que el premi ajudarà Pagès a consolidar el seu prestigi de narrador. No és el primer concurs que guanya (el 1989 la Biennal de Barcelona i el 1998 el Documenta), però sí «el més important», segons reconeix el mateix autor. El jurat ha tingut en compte l’originalitat en la construcció de la novel·la: set capítols per cada etapa vital del personatge, Àngel Mauri. El protagonista és, en certa forma, l’alter ego de Pagès. «El llibre neix d’una crisi que vaig tenir de documentació. Fins aleshores, tenia molta vergonya de parlar de mi, sempre havia situat les meves obres en el passat i en llocs on no he estat mai», va indicar ahir Pagès. Ara, però, a La felicitat no és completa ha apostat per parlar de «coses que he vist i he viscut de primera mà». Amb tot, però, «no és una obra de no ficció» i un dels reptes importants que planteja és que el lector ompli els buits que hi ha entre capítol i capítol, entre els set moments de la vida de Mauri. Cada un d’aquests moments té un vocabulari diferent, «fins i tot una música pròpia». Pagès intenta reflectir la permanent socialització a la qual està sotmès el protagonista, a l’escola, a l’escoltisme, a la família… «Però ell no acaba d’integrar-se, tot i que tampoc es pot considerar un revolucionari», va matisar. La felicitat no és completa té «la seva part trista i la seva part divertida», i per a l’autor ha sigut una mena de catarsi: «És perillós parlar del que passa ara, no del que va passar fa 20 anys».
http://www.quaderns.net/emile/
La mel d’Émile