Biografia
Teresa Pàmies (Balaguer, 1919). Periodista, narradora. Filla de Tomàs Pàmies i miltant de la JSUC duran tla guerra civil, d’hagué d’exilar i va viure, entre d’altres ciutats, a Praga i a París, per retornar a Barcelona el 1971. Atreta per l’actualitat, sobretot la política i amb interessos diversos, ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació (“Avui”, “Presència”, “Serra d’Or”). Algunes d’aquestes col·laboracions han estat aplegades en volum: Opinions de dona (1983) i La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques (1999), entre d’altres. La seva obra és, en general, un testimoni, sovint novel·lat, sobre la seva existència, comndicionada pels esdeveniments històrics i les circumstàncies personals, presentat des del seu compromís polític amb el comunisme. Amb un estil planer, col·loquial i sovint emotiu, Pàmies ha escrit una obra prolífica, que compta amb el favor del públic. Podem esmentar, entre d’altres títols: La filla del pres (1967), Testament a Praga (1970), Va ploure tot el dia i Quan érem capitans, ambdues de 1974, i Quan érem refugiats i Dona de pres, de 1975. Amor clandestí (1976-1998), una de les seves millors obres, hàbilment escrita i estructurada, evoca la relació amb el seu company i pare dels seus fills (sense esmentar-ne el nom), forçosament clandestina en la Barcelona franquista. A La filla del gudari (1997), mostra la soledat de la narradora protagonista, un cop els fills ja s’han fet grans i la vida és difícil. Més estrictament documentals són Si vas a París, papà… (1975), Sobre el maig francès, o Maig de les dones (1976), sobre el congrés que va tenir per escenari Barcelona. Ha escrit també llibres de viatges: Vacances aragoneses (1976), Busqueu-me a Granada: diari d’un viatge (1980), Nadal a Porto (1995). Ha estat guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de l’any 2001.
Amor clandestí
Amor clandestí narra la història d’una dona passeja pel carrer Enric Granados fent temps. Té una cita. D’ençà que ha sortit de casa, inquieta, no ha parat de vigilar que ningú l’estigués controlant. Tornada de l’exili amb els fills, amb cinquanta-dos anys d’edat, va a retrobar el seu company que viu en la clandestinitat, amb una identitat falsa. És l’any 1971. Narra el propi testimoni més personal i familiar sota el franquisme del seu company Gregorio López- Raimundo, militant antifranquista, dels seus fills i d’ella.
Va ploure tot el dia
Va ploure tot el dia és una memòria novel·lada del retorn d’una catalana, la mateixa autora, que ha viscut trenta anys d’exili polític. El fil central de la novel·la és una visita de la policia que acaba en un interrogatori a comissaria en un dia de pluja on ha d’explicar per què ha tornat. Les respostes a aquestes preguntes trenquen aquest fil central evocant dubtes, pressions familiars i recordant des de l’adolescència a Balaguer, passant per la joventut militant a la Barcelona de la guerra fins a les vicissituds d’exili. La novel·la és un joc i xoc de records i del contrast d’uns fets i altres en surt una societat diferent de la que s’esperava la dona. La novel·la s’estructura en tres parts, que al seu torn es divideixen en petites unitats argumentals, que trenquen el fil narratiu, fruit de la reflexió o de l’evocació del record. L’espontaneïtat i el to de verisme són els trets estilístics més remarcables de la narració. La protagonista no té nom, en aquest sentit cal llegir la nota final de l’autora. La veu narrativa és en primera persona.
Quan érem capitans
Quan érem refugiats
Article publicat al diari “Avui” el 22/07/04 per Vicenç Llorca
La lluita contra l’oblit
Quedem al pati de l’Ateneu. El matí és assolellat i l’inici de l’estiu, sota l’ombra benefactora de les palmeres, convida vivament a la conversa. Teresa Pàmies (Balaguer, 1919) es mostra amb la força que la caracteritza. Mentre parla, penso en l’experiència de l’exili, la militància comunista, els nombrosos articles i títols que s’han succeït fins a bastir un món literari en què el que importa és el testimoni, la lluita de la paraula, més que contra el pas del temps, contra la claudicació de la memòria. En aquest sentit, la seva trajectòria resumeix una de les línies de la literatura catalana contemporània. No endebades, després de Rodoreda, ha estat la segona dona distingida amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2001) “Jo em vaig incorporar a això que en diuen el món de les lletres catalanes ja molt tard, amb el llibre Testament a Praga, perquè vaig arribar de l’exili quan tenia 52 anys, i des de llavors ja han passat més de trenta anys i hi ha hagut una trentena llarga de llibres editats”. Al llarg de la seva obra, podem resseguir la voluntat de testimoni d’una generació que, com a resultat de la derrota en la Guerra Civil, va haver de fer front a l’exili. Per això mateix recorda amb satisfacció la rebuda que la generació més jove d’escriptors va fer a la gent que tornava a Catalunya al tombant dels anys 60 i 70: “Estic en condicions de fer una comparació entre com jo vaig trobar Catalunya el 1971 i avui. Aquestes comparacions de vegades són tristes. Quan jo vaig arribar el país estava en plena efervescència creativa, no solament en l’aspecte de la literatura sinó també de la cultura en general i de la política, en la qual participaven de manera indirecta però emotiva els joves periodistes i lletraferits que van néixer en el període de la meva absència. La veritat és que em va colpir viure una receptivitat tan clara del que jo escrivia per part d’aquestes noves generacions, que en realitat s’havien format en un ambient completament diferent al meu. Això em va servir d’esperó. El Testament a Praga em va servir per seguir escrivint l’experiència de la meva generació. I és el que he fet fins ara. Aquella rebuda em va ser enormement positiva”. I, tanmateix, no se sent tan a prop de la sensibilitat dels que anomena els germans petits d’aquesta generació, entre els quals l’autora no veu les condicions necessàries per comprendre un tipus de literatura abocada a la lluita contra l’oblit. “Ara bé, ja no diria el mateix dels joves que van substituir aquells joves que vaig trobar -de vegades amb una diferència d’edat de només cinc anys-. Els que ens van rebre volien saber el que els seus pares i avis no els havien pogut explicar. I és això aquest llibre: el testimoni de dos derrotats, el meu pare i jo, i de dues generacions diferents, la del meu pare i la meva. Però després, la promoció següent ha estat menys receptiva a les emocions d’aquesta generació dels vençuts, i no ha estat fins ara que s’ha produït una revifalla d’aquest interès per allò que en diuen la lluita contra l’oblit, i en la qual la meva generació, i això jo no ho sospitava, juga encara un paper importantíssim”. Pàmies veu en els joves actuals un interès renovat per aquest tipus de literatura i de posicionament vital. “Per exemple, les dones del 1936, que són les meves companyes de militància, han estat requerides a visitar els instituts per explicar als adolescents la seva experiència. I han tingut un èxit clamorós. La sensibilitat d’aquests adolescents és capaç de copsar l’autenticitat dels testimonis que van patir els camps de concentració, les presons, etcètera. Això els impressiona molt més i els educa molt més que els discursos de polítics. Hi ha una revaloració del testimoni en contra de la retòrica, jo no solament diria política, sinó electoralista, que no és el mateix. Aquesta diferència d’actitud la veig amb molta esperança”. Una esperança que relativitza quan es tracta de constatar l’evolució del mercat editorial, en què trenca una llança a favor dels petits projectes de qualitat: “Mai, quantitativament més que qualitativament, no s’havia editat com ara. Segurament hi influeix també el negoci. El món editorial ha esdevingut una indústria tan important que, ara que comença a fluixejar, apareixen signes dins del món literari més aviat inquietants. I no crec que això ho puguin resoldre les institucions. No crec que la solució sigui que les institucions subvencionin llibres. El que sí que haurien de trobar són les vies, els procediments perquè aquelles editorials que actuen per criteris menys comercials, sobretot les petites, puguin fer la seva feina. Encara ens queden editors de vocació, afortunadament. Per exemple, editorials com ara La Campana, Quaderns Crema, i editors de comarques com Pagès de Lleida, no arribaran a ser imperis, multinacionals, com altres que estan absorbint importants editorials d’aquí, però crec que el seu paper ara es revalora… No dic la paraula protegir, sinó que s’han de tenir en compte”. Pàmies aborda com un altre tret distintiu dels darrers anys el procés de millora del sistema bibliotecari. “Finalment, de tots aquests canvis que he anat vivint des que vaig arribar el 1971, hi ha l’increment de la participació a les biblioteques. Jo hi dono una importància enorme perquè he estat nena de biblioteca de La Caixa a Balaguer. I dono una gran importància a les biblioteques de barri, siguin de qui siguin, no entro en les rivalitats que hi sembla haver. Aquesta em sembla una via per incentivar la lectura que no s’utilitza prou”. La conversa tomba cap als valors de la societat actual, en què Pàmies es mostra crítica amb els “nous valors promoguts pel capitalisme en aquesta fase decadent i dura”, i remarca com queden retratats en films com ara Smoking room i Recursos humans. Es mostra confiada en el fet que les forces ascendents del món de la cultura puguin pal·liar aquests efectes apocalíptics a condició de no ser corromputs pels diners i la vanitat. Dins del desconcert que viu la societat, és especialment crítica amb el que pot generar la pràctica política amb les seves tàctiques. Per això, més que en els polítics confia en la força de l’emoció ciutadana: “Qui va portar aquests milions al carrer per evitar la guerra a l’Iraq? Un impuls d’emoció, de compassió, de preocupació pel que serà dels nostres fills petits. Tots aquests factors emocionals estan adquirint una proporció que, si els polítics no la tenen en compte, suposarà el que ja ha passat amb l’abstenció, o com deia Saramago, l’augment del vot en blanc. Això és perillosíssim”. I, esclar, li plantejo què pot fer la literatura en tot això. “Jo no m’he considerat mai una literata. N’hi ha molts que m’han negat la condició de literata, em diuen que sóc una cronista. Doncs bé, jo no aspiro a ser més que una cronista de la meva generació. Però resulta que la meva generació ha tingut una experiència. I no és igual ser cronista d’aquesta que de la generació dels senyorets. Em sembla que té més ensenyaments i uns components pedagògics i morals més importants. Per això jo em conformo a ser cronista de la meva generació. La literatura pot fer el que han dit sempre els poetes de combat, els Celaya, els Martí i Pol, etcètera, tots aquells que, sense necessitat d’aixecar banderes ni comitès centrals, aporten idees noves i mobilitzadores. L’exemple que tenim a Catalunya més concret és Martí i Pol”. També creu que cal reconèixer molt més l’aportació de les dones a la literatura catalana: “No hi ha una proporció entre l’aportació de les dones catalanes a la literatura amb la consideració que tenen”, i recorda el cas d’Anna Murià i, molt especialment, el de Maria Àngels Anglada, que considera una gran escriptora… Ha passat el temps ràpid però intens. Mentre l’acompanyo a la porta, penso que el millor retrat de la conversa és la confiança de Pàmies en la paraula com a força d’emoció i de preservació de la memòria. La lluita contra totes les formes de l’oblit.
Opinió de l’escriptor sobre Internet
[[email protected]] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d’abril del 2000
No he navegat mai per Internet, no tinc ordinador i no crec gens en aquest futur que alguns anomenen societat de la informació. I no dic això perquè sigui massa gran per posar-m’hi. Senzillament, és el que penso. Hi ha moltes altres coses que m’han interessat de gran i m’hi he posat sense cap problema ni mandra. Ara: per tot el que fa referència a Internet em considero una resistent. No crec que pugui aportar res a la literatura; ni de lluny. És més: crec que, a la llarga, farà un gran mal a la cultura, per no parlar de les conseqüències que té i tindrà sobre l’economia. És possible que algú digui que la meva és una postura irracional perquè parlo d’una cosa que no he provat. M’han convidat a navegar moltes vegades i sempre m’hi he negat. Tot i així, només cal observar com Internet canvia la vida de les persones, com n’hi ha que queden del tot anul.lades. Sí que sóc conscient que és una postura irracional. Però és la meva.
Article aparegut al diari “Avui” el 16/11/00 a cura d’Enric Vila
La gran desil·lusió
Vist amb els ulls d’ara, no hi ha dubte que el salt al buit que la política va protagonitzar a la rereguarda republicana durant la Guerra Civil va estar a l’altura de la patacada que va venir després. El lector arribarà fàcilment a aquesta conclusió si llegeix Quan érem capitans. Quan érem refugiats. El llibre de Teresa Pàmies, que relata l’experiència de l’escriptora a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, constitueix tota una crònica d’aquest daltabaix que políticament va començar a caducar el 20 de novembre del 1975, però que, des d’un punt de vista cultural, ha calat en la nostra societat. Davant la Catalunya embogida que descriu Pàmies, s’entén perfectament que el Seny, el Pacte i la Convivència hagin esdevingut la Santíssima Trinitat de la política catalana des dela Transició. Un país dominat per idealistes ingenus, fanàtics sense escrúpols i morts de gana carregats de raons per clamar venjança, no podia anar cap enlloc més que cap al desastre. Pàmies, que va jugar un paper molt actiu a la rereguarda malgrat els disset anys que tenia quan va esclatar la Guerra, pertanyia al primer grup d’aquella explosiva triple aliança. Una noieta com ella, “una mica inconscient, petulant i exaltada”, va conèixer Companys, Negrín, va pronunciar discursos a la ràdio, va improvisar arengues als refugis antiaeris, va redactar pamflets –alguns amb faltes d’ortografia–, va anar amb una comitiva als EUA per mirar d’estovar Roosevelt i, un cop a l’exili, les responsabilitats assumides li van perme-tre disposar de prou contactes per escapar-se del camp de concentració on estava reclosa i aconseguir un dels sol·licitats bitllets cap a Santo Domingo mentre França sucumbia a l’avenç nazi. El mateix interès que té el llibre, el suc literari que l’autora treu al seu precoç protagonisme històric, ja és tota una prova del desgavell a què es va veure abocada la II República. La joventut amb què Pàmies va afrontar la guerra i l’exili fa que el relat basculi contínuament entre l’èpica llaminera i la dura autocrítica. Això vol dir que Pàmies, que lògicament sent la punxada de la nostàlgia vers una època que va viure amb un vitalisme i una ingenuïtat ja perdudes, sovint no té més remeï que passar la seva veu emocionada pel sedàs de la raó i de l’experiència. L’escriptora no amaga la lentitud amb què va començar a caure-li la bena dels ulls, i recorda el seu desconeixement de la situació política internacional i la fe cega que tenia en la infal.libilitat de Stalin –tanta, que va perdonar-li el pacte nazi-soviètic confiant que “sabia el que es feia”. L’obra, però, no pretén fer literatura del penediment, sinó oferir una crònica personal i honesta d’un daltabaix que segurament donarà sentit al segle XX el dia que hàgim paït del tot. Es podria ridiculitzar la Pàmies que crida a la resistència i se’n va a la Bonanova a fer barricades el dia abans de la caiguda de Barcelona tot comparant-la amb un Noè de pacotilla que pretén aixecar una presa deu minuts abans del Diluvi Universal; però seria injust. Aquesta imatge en tot cas es correspondria més als polítics i als agents socials que, havent atiat el foc durant els anys vint i trenta, van començar a demanar calma quan es van veure desbordats el juliol del 1936. De fet, per a Pàmies, l’idealisme va esdevenir un salvavides contra el desànim. I, d’altra banda, a l’hora de buscar responsables tampoc no podem ser gaire durs, tenint en compte el context mundial en què va transcórrer aquell episodi i la pobra manera com l’hem superat. La vigència del llibre de Pàmies, publicat inicialment en dos volums consecutius el 1974 i el 1975, estarà assegurada mentre tinguem pendent una resposta constructiva als estralls provocats per les ideologies. Recompost de les tisorades que va patir de la censura, i assistit per testimonis epistolars commovedors, el valent relat de Teresa Pàmies dóna peu a reflexionar sobre un daltabaix que no ens permetrà abandonar el segle XX fins que no siguem capaços de mirar-lo de fit a fit i vèncer l’escepticisme displicent que ens ha encomanat.
Article aparegut al “El Periódico”, el 24/11/00, signat per Josep Maria Huertas
Tots retenim a la retina coses que no oblidarem mai. L’escriptora Teresa Pàmies segueix creient a ulls clucs que no se li esborrarà mai del record el grup de ferits i mutilats, seminús, que, tot i el fred, sortien de l’hospital militar de Vallcarca demanant als qui fugien que no els abandonessin. I certifica aquest dolorós record del 26 de gener de 1939, dia de l’ocupació franquista de Barcelona, amb una frase amarga a Quan érem capitans: “La certesa que els republicans vam sortir de Barcelona i vam deixar enrere aquells homes sempre ens avergonyirà”. Diuen que cada 15 anys és convenient reeditar aquells llibres que al seu moment van causar impacte. Potser per això, Proa ha recuperat de manera conjunta dues obres esgotades de Pàmies, la ja citada Quan érem capitans (1974), i Quan érem refugiats (1975), i els ha donat un nou títol: Memòries de guerra i d’exili. Als seus 81 anys, l’autora es conserva tan fresca de pell com d’esperit, i recorda l’època en què va escriure tots dos llibres com a molt especial: “Hi havia un ambient creat per l’impuls de joves que volien canviar la situació”. Pàmies no ha retocat res a Quan érem capitans respecte a l’edició del 1983, que va recuperar els fragments suprimits el 1974. El títol recorda aquell moment en què una generació jove sap que està lluitant per alguna cosa que donarà sentit a la seva vida. En el seu cas, eren joves comunistes que defensaven els seus ideals enmig d’una guerra civil. Amb aquesta obra, Pàmies va guanyar el 1974 el premi Joan Estelrich que convocava l’editorial Dopesa. El seu propietari, Sebastián Auger, li va trucar abans de la resolució per sondejar-la. Tenia opcions d’obtenir el guardó, però potser li convenia suprimir algunes coses que la censura no toleraria. Ella s’hi va negar, però després, ja premiada, va trobar que els suggeriments censors eren molestos, però acceptables. Si Quan érem capitans va ser un èxit, amb tres edicions en català i dues en castellà, no va passar el mateix amb Quan érem refugiats, tot i que Pàmies creu que era “tan o més interessant que la primera part”. Aquest segon llibre evoca els primers temps de l’exili dels joves capitans que es van veure obligats a fugir a causa de la guerra civil. “La tècnica que vaig utilitzar en aquest segon llibre va ser diferent. A els capitans vaig fer servir els meus records de la guerra; a els refugiats barrejava les vivències de l’exili amb notícies que vaig trobar a “La Vanguardia” de la mateixa època, com buscant un contrast permanent”. Quan érem refugiats, no obstant, no s’ha reeditar mai.
Un premi “burgès”
Pàmies atribueix l’èxit de Quan érem capitans a les ganes de saber que tenien els joves sobre el passat del país. “La dictadura arribava a la fi i, des que havia publicat Testament a Praga el 1969, vaig detectar aquesta curiositat”. Alguns camarades del PSUC la van criticar per haver-lo escrit, i encara més per presentar-lo a un premi burgès. “Tenien una visió estreta de la vida”, es limita a comentar avui. L’encant de les dues obres resideix en la capacitat de l’autora per barrejar la transcendència amb la banalitat. És a dir, els afusellaments del camp de la Bota amb la descripció de la bellesa d’un voluntari italià que enlluernava les joves militants. “¿I per què no? La vida es compon de les dues coses, de les que provoquen grans adhesions i disputes, i de les que causen instants de satisfacció”, argüeix. L’escriptora creu que aquestes memòries poden interessar ara a una altra generació que “potser llegeix menys, però que també s’apassiona”. I és que els vells lluitadors sempre creuran en el futur.
El llapis censor
Les afaitades censores el 1974 van afectar 23 fragments de Quan érem capitans. En van desaparèixer des d’una crítica al Tercer Reich –ja es veu de quin peu coixejaven els vigilants de la nostra moral política– fins al nom del dirigent comunista Pere Ardiaca com a autor d’una novel·la que participava en un concurs convocat per Edicions Catalanes de París. La fidelitat de Pau Casals i Antonio Machado a la República també va incomodar els censors, com el fet que el camp de la Bota estigués “xop de la sang de joves socialistes unificats, anarquistes, republicans i catalanistes”. Aquests fragments van sucumbir. I, per descomptat, una comparació entre la Falange i les SS tampoc va obtenir el plàcet. Però Pàmies té raó: el llibre va mantenir el to descriptiu de la guerra vista pels ulls d’una jove comunista, encara que algunes valoracions haguessin d’esperar la segona edició de nou anys després.
Article publicat al diari “Avui” el 01/06/01, per Ignasi Aragay
L’escriptora Teresa Pàmies, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
La guardonada va rebre la distinció “amb satisfacció i sense cap reserva”, tot i haver criticat anys enrere que s’oblidés de premiar “l’estimat Josep Carner” i que es descartés Josep Pla, “que em semblava i em segueix semblant el nostre millor prosista, i amb el qual tothom sap que no hi tenia cap afinitat ideològica”. “Però amb el premi en si no m’he mostrat mai crítica”, va precisar l’escriptora, que li va reconèixer “el prestigi” i que va mostrar-se feliç de poder figurar a partir d’ara al costat d’altres premiats “que m’estimo i m’he estimat molt, sobretot Pere Calders”.
Dona d’ideals i treball, Teresa Pàmies ha mantingut un compromís constant amb les causes del socialisme, la dona -“tot i descobrir tard el feminisme”- i el país. A partir d’aquest triplet ha bastit una extensa obra narrativa en llengua catalana. “Més que condicionada, com en molts autors la meva obra ha estat motivada per l’experiència vital: la Guerra Civil, l’exili i el retorn abans que els qui van guanyar fossin foragitats. I tinc la pretensió d’haver estat una cronista eficaç del meu temps”. Entre els seus títols més coneguts hi ha Testament a Praga, escrit encara a l’exili el 1970 amb el seu pare, el dirigent marxista Tomàs Pàmies. Anteriorment ja havia fet La filla del pres (1967) i el seu tercer llibre va ser la també emblemàtica Va ploure tot el dia (1974). A partir d’aleshores no ha parat de publicar fins a produir un notable corpus de memòria literària, amb volums com Quan érem capitans (1974), Quan érem refugiats (1975), Dona de pres (1975) i Memòria dels morts (1981), entre d’altres. Els seus darrers títols, sovint també de caire testimonial i autobiogràfic, han estat Primavera de l’àvia (1989), Jardí enfonsat (1992) i Nadal a Porto (1994), La filla del gudari (1997), Amor clandestí (1998) i Cròniques de comiat (2000).
Periodisme i política
Fidel col·laboradora del diari AVUI, Pàmies ha combinat el periodisme escrit i rafiofònic amb la literatura i la militància política, activitats en què es va iniciar de ben jove. El 1937, amb 18 anys ja era dirigent de les Joventuts del Partit Socialista Unificat i la major part de l’exili la va passar a Txecoslovàquia, on va ser redactora de les emissions en castellà i català de Ràdio Praga. Casada amb el dirigent comunista Gregorio López Raimundo, durant anys secretari general del PSUC i amb qui va retornar de l’exili el 1971, el seu fill és el també escriptor i periodista Sergi Pàmies. “La llengua catalana ha avançat moltíssim, es parla i s’utilitza molt més que quan vaig arribar fa 30 anys”, opinava ahir Teresa Pàmies. Guardonada recentment amb la medalla al mèrit cultural per l’Ajuntament de Barcelona, el Premi d’Honor li arriba amb la veu i l’esperit desperts a favor dels seus ideals de sempre, perquè als 81 anys encara se sent jove: “Els de la meva generació aguantem molt”. El jurat que l’ha guardonat estava format per Dolors Oller, Teresa Rovira, Joan Becat, Max Cahner, Josep Gifreu, Agustí Pons, Josep M. Puig Salellas, Oriol Riba i Jordi Sarsanedas. El premi, instituït i organitzat per Òmnium Cultural, ha arribat aquest any a l’edició trenta-tres i està dotat amb 10.000 euros. El guardó va ser entregat ahir en un acte en què Dolors Oller va glossar la trajectòria i personalitat de Teresa Pàmies, i durant el qual Francesc Ferrer Gironès va dissertar sobre la llarga història del català com a “llengua imposada i perseguida”, en resposta a les recents declaracions del rei Joan Carles i la ministra de Cultura, Pilar del Castillo.
La segona dona en 33 anys després de Rodoreda
El Premi d’Honor ha estat fonamentalment masculí. El 1980, en la dotzena edició, es va premiar per primer cop una dona: Mercè Rodoreda. Han hagut de transcórrer 21 anys més per guardonar-ne una altra. “És una llàstima que no hi hagi una correlació més justa”, va admetre ahir Teresa Pàmies, que de totes maneres no creu que hagi estat “una cosa premeditada: la societat és així”. Jordi Sarsanedas, membre del jurat, va reconèixer que en altres edicions “s’han perdut oportunitats” i va esmentar els casos de Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Maria Àngels Anglada i Maria Mercè Marçal, tot i precisar que algunes “potser eren massa joves per valorar-ne la trajectòria”.
Article publicat a “La Vanguardia” el 01/06/01 per Rosa Maria Pinyol
Teresa Pàmies rompió ayer la tradición, establecida por Òmnium Cultural en los últimos años, de mantener, a las 5 de la tarde, un encuentro con la prensa previo a la entrega del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. A aquella hora tenía que ver a sus nietos y nadie pudo convencerla de que hubiera algo más importante que su deber de abuela. De todos modos, la flamante ganadora del galardón compareció más tarde ante los medios. Teresa Pàmies (Balaguer, 1919) es -después de Mercè Rodoreda- la segunda mujer distinguida con este premio. El miembro del jurado Jordi Sarsanedas reconoció que era escandaloso que en el palmarés no figuraran autoras como M. Aurèlia Capmany o Montserrat Roig. Como también el haber perdido la oportunidad de premiar a Ferran Soldevila o a Josep Carner. Es una lástima que no se haya premiado a más mujeres. La correlación es injusta -dijo Teresa Pàmies-. Pero no creo que sea premeditado. Es un reflejo de nuestra sociedad. Personalmente, dijo sentirse satisfecha por la distinción por lo que el premio significa para la sociedad catalana y porque en la relación de premiados está en compañía de autores a los que quise mucho, como Calders. Ya refiriéndose a su obra literaria, la escritora reconoció que ha estado condicionada por experiencias vitales como la Guerra Civil, el exilio y el regreso al país antes de que los que ganaron la guerra fueran expulsados. Mi obra refleja todo eso, es como un testimonio -añadió-. Tengo la pretensión de haber sido una cronista eficaz de mi tiempo, porque mi obra efectivamente ha sido muy leída. El feminismo es otra constante en la literatura de la autora. Es verdad. Aunque al principio, como militante de izquierdas, tuve una cierta reserva contra el feminismo, porque creía que contribuir a su causa debilitaba la clase obrera. Ahora pienso que luchar por la igualdad y contra la discriminación por razón de sexo es una actuación revolucionaria que interesa también al movimiento obrero.
PRIMERA MUJER EN 21 AÑOS
El Premi d’Honor había recaído hasta ayer en una única mujer (Mercè Rodoreda, 1980). Veintiún años después, ayer, fue para Teresa Pàmies, que se hizo con la trigésima tercera edición, convirtiéndose en segunda fémina del palmarés. A los responsables del Premi d’Honor no parece haberles preocupado este desequilibrio genérico y, año tras año, perdieron la oportunidad de distinguir a meritorias figuras -hoy ya fallecidas- como Maria Aurèlia Capmany, M. Àngels Anglada o Carme Serrallonga.
NACIONALISMO
¿Qué puedo tener en común con Òmnium?, se preguntaría ayer Pàmies. Es evidente que sólo comparten el nacionalismo, y aun desde enfoques distintos, ya que la ideología comunista de la autora la sitúa en las antípodas de la línea de la entidad.
OPINIONES CRÍTICAS
Pàmies ha manifestado algunas veces opiniones críticas sobre los veredictos del Premi d’Honor, en especial para lamentar que fueran orillados personajes como Carner o Pla.
Article publicat a “La Vanguardia” el 01/06/01 per Xavier Folch
Una vocación literaria irreductible
Teresa Pàmies es un caso ejemplar de vocación literaria irreductible. Autodidacta de formación, como muchos jóvenes de su generación, vivió apasionadamente la Guerra Civil, durante la cual militó en la Juventud Socialista Unificada, la organización que lideró Santiago Carrillo. Durante su largo exilio vivió en México, Praga y París. Publicó su primer libro a los 52 años, en 1971: Testament a Praga, escrito en colaboración con su padre, Tomàs Pàmies, que obtuvo el premio Josep Pla, y que le permitió regresar del exilio e instalarse en Barcelona. Desde aquel libro inolvidable, que conmovió a miles de lectores, Teresa Pàmies ha ido construyendo una obra literaria coherente y personalísima que refleja los avatares de una vida de lucha. Ha escrito novelas (Dona de pres, Amor clandestí, Va ploure tot el dia, La filla del gudari…), ensayos (Cròniques de nàufrags, Maig de les dones, La vida amb cançó, Romanticismo militante…), libros de viajes (Matins de l’Aran, Busqueu-me a Granada, Nadal a Porto…).Toda su obra se caracteriza por una rara autenticidad social, por la fidelidad a sus ideas y a su gente, por la compasión hacia los sufrimientos de los oprimidos, por su reivindicación de los sentimientos en tanto que expresión tan genuinamente humana como la razón. El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes le llega a los 81 años, cuando su carácter y la fuerza admirable de su personalidad se mantienen con una energía envidiable, y cuando conserva intacta la ilusión forjada en su juventud por ver y vivir un mundo libre, justo y fraternal.
Article publicat al “El País”, el 01/06/01 per Isabel Obiols
Teresa Pàmies, premio de las Letras Catalanas: “Tengo la pretensión de haber sido una cronista eficaz de mi tiempo”.
Teresa Pàmies (Balaguer, Lleida, 1919) se refirió así a su extensa obra momentos antes de recibir ayer el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El galardón, la máxima distinción de las letras en lengua catalana, sólo ha recaído en dos mujeres a lo largo de más de 30 años de andadura. La primera en obtenerlo fue Mercè Rodoreda en 1980. Teresa Pàmies Bertran recibió el galardón que otorga anualmente Òmnium Cultural, dotado con 10.000 euros (1,6 millones de pesetas), en un acto celebrado en el Palau de la Música de Barcelona. Momentos antes tuvo tiempo para hablar de su larga trayectoria y de una obra que ha estado marcada por un alto carácter testimonial y en la que la vivencia personal siempre ha sido reflejo de la colectiva. ‘Sin ningún tipo de reserva’, Pàmies calificó de ‘gran motivo de satisfacción’ el hecho de recibir un premio ‘que significa tanto para la sociedad catalana’. No obstante, la escritora señaló que en tiempos había sido ‘crítica con algunos veredictos y olvidos’. Así, recordó a dos de los grandes escritores catalanes que no constan en la ya larga lista del Premio de Honor, como el poeta Josep Carner y el prosista Josep Pla. Asimismo, celebró haber entrado en un club en el que se encuentra Pere Calders, con quien compartió exilio. Acerca del hecho de ser la segunda mujer en figurar en el palmarés del galardón, dijo: ‘Es una lástima que no haya más mujeres. Es una correlación un poco injusta, pero no creo que sea premeditado. Nuestra sociedad es así’. ‘Hay escritores, algunos muy buenos, que han escrito sin haber vivido. Otros, primero han vivido y luego han escrito. Finalmente, los hay, como Teresa Pàmies, que han hecho las dos cosas a la vez’, afirmó Jordi Sarsanedas, miembro del jurado. La misma Pàmies se refirió a ello: ‘Como la mayoría de escritores, mi obra ha sido motivada por mi experiencia vital. En el caso de mi generación, se trata de una guerra, un exilio y un retorno al país antes de que los vencedores de la guerra fueran ahuyentados del poder’. Pàmies, que obtuvo el Premio Josep Pla en 1970 por Testament a Praga (Testamento en Praga), regresó a Cataluña en 1971 después de largos años en el exilio, en los que vivió en la República Dominicana, Cuba, México; Checoslovaquia, donde fue redactora de las emisiones en catalán y castellano de Radio Praga, y Francia, desde donde colaboró con revistas como Serra d’Or y Oriflama. Hija del dirigente marxista Tomàs Pàmies y casada con el ex secretario general del Partido Socialista Unificado de Cataluña (PSUC) Gregorio López Raimundo, Teresa Pàmies, de formación autodidacta, se inició en la escritura a raíz de su compromiso político con las Juventudes del mismo PSUC. ‘Las Juventudes se quedaron sin chicos porque tenían que ir al frente. Las chicas les sustituimos en la redacción de nuestra revista’, recordó. ‘Entonces descubrí el gusto por describir todo aquello que veía. Cuando ahora lo releo, me sorprendo de haber tenido un punto de vista tan maduro. Pero lo cierto es que la guerra nos hizo madurar muy rápidamente’.
Article publicat a “El Periodico” el 02/06/01 per Àngel Sánchez
El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ha estat aquest any per a Teresa Pàmies Bertran (Balaguer, la Noguera, 8-10-1919), que sempre ha tingut alguna cosa a explicar per haver viscut apassionadament el dia a dia. “Jo no faig creació literària. Sóc una cronista del meu temps”, va dir el 1975, cinc anys després de guanyar el Josep Pla amb Testament a Praga, les memòries –compartides literàriament– del seu pare, Tomàs Pàmies, l’home que li va inocular el compromís ideològic. “A mi em va fer comunista el meu pare, que era el roig del poble”. I si la mare, Rosa, va haver de suplir en la família l’absència paterna a causa de la militància política, ella va fer el mateix. Teresa ha compartit l’amor i els fills amb Gregorio López Raimundo, exsecretari general del comunista PSUC. Ella va ser la referència familiar en un exili de 32 anys (1939-71) a Mèxic, París, Praga… I la llum en una clandestinitat plena de trampes de la policia franquista, àvida de caça major. Quan el 1977 López Raimundo va ser legal, l’autora de Quan érem capitans va advertir als periodistes que la cosien a preguntes sobre el líder del PSUC: “Em nego a ser la consort”. Es natural. Pàmies abans que res és ella mateixa. La que amb 17 anys va debutar com a líder juvenil del PSUC en un històric míting unitari a la Monumental de Barcelona, en solidaritat amb el Madrid assetjat a la guerra civil. Havia abandonat per primera vegada el seu Balaguer per fer-se amb Frederica Montseny.