Biografia
Manuel de Pedrolo (l’Aranyó 1918 – Barcelona, 1990). Comença estudis de batxillerat a Tàrrega, i els acaba a Barcelona on s’havia traslladat el 1935. Inicià estudis de Medicina, que no prosseguí. Militant de la CNT, participà en la Guerra Civil, que acabà en un camp de concentració. Després de fer diversos oficis es trasllada a viure a Barcelona l’any 1946, on comença a escriure amb regularitat. Es guanya la vida treballant en una oficina d’informació i amb feines editorials: assessor literari, corrector i traductor. Conreà l’assaig, la poesia, el teatre i la novel·la, destacà en aquesta última, essent potser la seva obra una de les més prolífiques de la literatura catalana. Com a dramaturg destaquem Homes i no (1959), Tècnica de cambra (1961) i Darrera versió per ara (1963). Com a novel·lista ressaltem, en una primera etapa (1952-1956) Avui es parla de mi (1953, publicada el 1966) , Domicili provisional (1953, publicada el 1956) i Cendra per Martina (1952, publicada el 1966); en una segona etapa (1957-1971) Totes les bèsties de càrrega (1965, publicada el 1967), la tetralogia La terra prohibida, el cicle del Temps obert que comença amb un Un camí amb Eva (1963, publicada el 1968); cal destacar, també les novel·les policíaques Joc brut (1965) i Mossegar- se la cua (1968); conreà també la ciència-ficció, d’on sorgirà la seva novel·la més coneguda, El mecanoscrit del segon origen (1974), reeditada múltiples vegades i Trajecte final (1975); i ja en els seus últims anys, Sòlids en suspensió (1985). L’any 1979 li fou concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Podem considerar l’obra de Pedrolo com una de les més importants de la literatura catalana contemporània, tant per la seva prolixitat, diversitat temàtica i tècnica com per la seva popularitat.
Estrictament personal
Un home a prop dels quaranta, mebre de la petita burgesia barcelonina, es prepara per a visitar alguns clients a la tarda, surt del seu domicili, travessa a peu uns quants carrers fins a la parada del tramvia; després d’una llarga espera sota el plujós temps hivernal, puja al tramvia i viatja fins a casa del seu primer client, on entra exactament seixanta minuts després del començament d ela història. Aquest argument no representa res més que un prim fil conductor d ela novel·la inclòs dins una complexa xarxa de pensaments i associacions del protagonista, Miquel Valls. Mentre el flux de la seva consciència es desenrotlla, el segueix el seu camí per Barcelona i alhora enregistra inconscientment la part de la ciutat que l’envolta. Allò que veu posa en marxa noves cadenes d’associacions. D’aquesta manera, encastada en el monòleg interior de miquel es forma una imatge de la ciutat estrictament personal.
Mecanoscrit de segon origen
Mecanoscrit de segon origen narra com, després d’un atac extraterrestre que extermina a la pràctica totalitat de la raça humana, una parella de supervivents intenta subsistir i donar una esperança de futur. La parella està formada por dos nois de la Catalunya interior, Alba, una noia de catorze anys i Dídac un jove de raça negra d’onze. El noi és colpejat i llançat a un llac per d’altres nois del seu poble tan sol pel color de la seva pell, cosa que motiva la intervenció de l’Alba que es capbussa a l’aigua per salvar Dídac. Mentre tots dos estan dintre l’aigua es produeix l’atac d’uns platets voladors que arrassen el poble de Benaura, el lloc on viuen i la resta de poblacions del planeta. Ells dos seran els únics sobrevivents de la zona gràcies a l’aïllament de l’aigua. Hauran d’enfrontar-se a un món despoblat i destruït. L’enorme devastació provocada pels extraterrestes només ha respectat alguns animals com els insectes, els ocells o les gallines, la resta són cadàvers i runes. Els seu instint de conservació els farà actuar amb rapidesa: inspeccionaran les principals botigues de la població i s’abastiran d’aliments, roba, armes, prismàtics i material sanitari. Els risc d’epidèmia els obliga a abandonar els llocs poblats i a refugiar-se al bosc, en una cova situada al costat d’una cascada. Aquesta situació extrema exigeix als dos adolescents una ràpida maduració personal, el dolor, la lluita per sobreviure, juntament a l’impuls amorós, a l’instint gregari comporten una educació sentimental. Els milors instints humans, els més altruistes vénen donats per circumstàncies excepcionals. També l’instint de reproducció es manifesta després d’haver assumit les proporcions de la catàstrofe. Alba és un personatge conscient del significat simbòlic del seu nom i del paper de nova Eva, mare de la humanitat. No tan sols es preocuparà per posar les bases mínimes de la continuïtat de l’espècie sinó que també voldrà preservar el coneixement humà. Així, quan accidentalment es trenca la tíbia, gràcies a la lectura d’un diccionari de medicina i a la seva sang freda, es sobreposarà al dolor i ella mateixa s’encanyarà la cama. Els dos protagonistes tenen el coratge de tornar a començar. La nova oportunitat que es brinda al gènere humà és una extraordinària ocasió de la qual els nois són conscients. Vora la cova descobriran les ruïnes d’una masia on es traslladaran, assajant les possibilitats de la vida agrícola. El desenvolupament dels seus projectes es veurà frenat per diverosos contratemps, des de les malaties fins a l’amenaça constant dels extraterrestres. Dídac agafarà el xarrampió, una malatia sense importància, però que si no es tracta amb cura podrà convertir-se en una sèrie amenaça per la seva vida. Alba lluita desesperadament per a salvar el seu company que al final es salvarà. El terror convertirà als dos adolescents en eficaços guardinas de la seva llar. Davant la presència d’una criatura extraterrestre que inspecciona la zona, Alba no dubtarà a usar el màuser. L’ésser de l’altre planeta serà finalment abatut, és l’únic que han pogut veure, però ja saben que els extranys éssers també poden ser vençuts. Però la lluita de l’Alba i el Dídac no serà contra els tripulants dels platets voladors sinó contra la dura realitat que han d’afrontar diàriament. Conduint un tractor arriben a les ruïnes d’allò que havia estat Barcelona i només troben la ciutat derruïda inclús la muntanya de Montserrat sembla desfigurada. Alba i Dídac es dediquen a buscar el major nombre d’informacions que els puguin ser d’utilitat, tant a ells com als seus descendents. Amb aquest propòsit busquen els antics indrets de les biblioteques de la capital catalana i, d’entre les runes, rescaten una gran quantitat de llibres de tot tipus de temes, que van emmagatzemant i catalogant. Als afores de la ciutat decobreixen la presència d’altres sobrevivents. Trobaran cossos morts en circumstàcies dramàtiques. En el seu afany per a recollir testimonis del cataclisme, fotografien i filmen gran quantitat d’escenes i situacions. Un afany que els portarà a navegar pel Mediterrani buscant una visió més global de la catàstrofe. Durant aquests viatges per mat, Dídac arriba a la maduresa sexual i comencen les relacions amb Alba. Unes relacions que reforcen l’amor que existeix entre ambdós personatges. La navegació que han emprès ha estat plena de situacions noves, com la lluita que han d’establir amb tres sobrevivents deshumanitzats, que intentent matar Dídac per quedar-se amb l’Alba. O el descobriment de les restes artístiques dels museus italians o de les biblioteques eròtiques i heterodoxes que localitzen a Itàlia. De tornada, Alba sap que està embarassada i comença a organitzar amb Dídac l’arribada del nou ésser a qui decideixen nomenar “Mar”, un nom que consideren que pot ser aplicable a qualsevol sexe. Alba té un nen tal com havia desitjat. Però lluny de tenir un final feliç Dídac mor en caure-li un sotre d’una casa mig enrunada. El dolor i el desconsol d’Alba només té un límit: el de la pròpia conservació de l’espècie.
Avui es parla de mi
Avui es parla de mi és un novel·la autobiogràfica narrada per Albert Cubells, l’alter-ego de l’autor. Ens conta una sèrie d’esdeveniments de la infantesa, la joventut, l’amor, la guerra i la derrota. La novel·la es divideix en tretze capítols. Cada capítol té la següent estructura: alprincipi de cada hi ha un fragment, tipogràficament diferenciat, que segueix una línia argumental fins al final; les últimes ratlles d’aquesta part i les primeres del següent fragment és concatenen entre elles, servint com a recurs per a narrar una situació diferent de l’anterior. Aquesta estructura ens porta a la tesi central de la novel.la, és a dir, la relació hi ha entre personatge i situació. Hi és present un dels temes recurrents a l’obra de Pedrolo, les reflexions sobre l’ofici d’escriptor situades al capítol VII.
Cartes a Jones Street (Temps obert / X)
Cartes a Jones Street (Temps obert / X) té la seva gènesi a la primera novel·la del cicle el Temps obert, Un camí amb Eva. Serà el mateix cas que “Conjectures” de Daniel Bastida, per tant podem dir que a partir de la primera obra Pedrolo dóna dues possiblitats d’actuació, convertides en novel·la ambdues. Recordem que en aquesta primera novel·la, Un camí amb Eva, Daniel Bastida ho abandona tot per anar amb Eva, decebut en part pel seu fracàs en un premi literari. L’argument de Cartes a Jones Street comença amb el seu fracàs com a escriptor i la conseqüència que té aquest fracàs el porta a dormir amb la seva cosina Gabriela, cosa que havia volgut fer sempre. A partir es desencadenaran una sèrie de fets i actes que arrossegaran a la frustació d’ambdós personatges. Té una estructura de novel·la epistolar, composta per trenta cartes de Daniel a Peralta, que viu a Amèrica, i nou de Peralta a Daniel, que viu a Barcelona, des del dia 21 de maig de 1967 fins al juiol del 1968, quan el novel·lista anuncia el seu retorn al país.
Un camí amb Eva (Temps obert / I)
Un camí amb Eva (Temps obert / I) narra la història de Daniel Bastida, escriptor poc convencional, que decideix fer camí amb Eva, una noia ambiciosa i desconcertada, procedent com ell, d’una família desfeta per la guerra, que després d’haver estat forçada, s’ha avingut a prostituir-se per fugir de la vida de la fàbrica. Tots dos accepten compartir el futur perquè s’estimen. La novel·la s’estructura en sis capítols sense numerar. Els primer, tercer i cinquè són una relació dels passat del Daniel fins que troba l’Eva. Els capítols segon quart i sisè són tres narracions en present i sobretot dialogades, del que s’esdevé des que en Daniel troba l’Eva a cal dentista fins el moment quedecideixen anar-se’n a viure plegats, al cap de tres dies. La narració és seguida, sense punts a part, desordenada, per bé que seguint unes coordenades cronològiques que fan que cada capítol progressi sobre l’anterior. La veu narrativa és en primera persona.
“Conjectures” de Daniel Bastida (Temps obert / XI)
“Conjectures” de Daniel Bastida (Temps obert / XI) conta la vida del seu “alter ego”, Ramon Planells, a partir del moment que deixa la casa de Teresa, la seva tia carnal amb la qual havia mantingut una relació carnal després del seu fracàs en la nit de Sant Llúcia, fins que rep una carta de Mara, antiga amant seva, que li demana de reunirse amb ell a Itàlia. La fugida de Teresa és la segona possiblitat d’actuació que dóna Pedrolo a partir de la novel.la Un camí amb Eva. És una biografia dissimulada, escrita per en Bastida, el qual hi afegeix un pròleg a la “segona edició” per defensarse d’uns suposats atacs fets a la primera. La narració trancorre sense ordre cronològic i el narrador hi introdueix tot de reflexions de caràcter distanciador que arriben fins i tot a posar en dubte alguns fets. La novel·la no té una divisió per capítols si bé hi ha separacions que assenyalen un canvi de temps, de fets, o, l’inici de reflexions suscitades per la vida d’en Planells, la seva societat i la seva feina de novel·lista. La veu narrativa és la segona persona. Cal dir que al bell mig del text s’insereix un quadre cronològic dels esdeveniments.
Des d’uns ulls de dona (Temps obert / V)
Des d’uns ulls de dona (Temps obert / V) narra la història de Daniel Bastida, el personatge recurrent del cicle Temps obert. En aquesta cinquena entrega és la dona del protagonista, Teresina Faidella, filla d’un antic membre del POUM que morí a Guadalajara, qui reconstrueix la vida que ha dut amb en Daniel a partir de l’adolescència, quan ella treballava de dependenta en una bacallaneria i Bastida no era l’home de negocis destinat a convertirse en fugitiu de la justícia. Les motivacions del present provoquen l’evocació del passat de la noia, desordenadament però sense reiteracions. Passat i present s’integren en una mateixa unitat narrativa i només el temps del verb indica el canvi. D’aquesta manera Teresina ens explicarà el pas de l’idealisme dels primers temps de Daniel al benestar material a canvi d’una dimissió humana. La novel·la s’estructura en tres capítols: “El matí”,”La tarda” i “El vespre” que es subdivideixen en apartats cada cop que canvia l’escena. L’acció de la novel·la és explicada en un sol dia. L’autor empra una tècnica objectiva en el sentit que les actituds es desprenen dels fets. La veu narrativa és en tercera persona.
Falgueres informa (Temps obert / III)
Falgueres informa (Temps obert / III) és la història de la investigació que du a terme un dels protagonistes, Falgueres, antic detectiu privat. Es tracta d’investigar Daniel Bastida que festeja amb Elena Closes, filla de l’amo de l’empresa on treballa Falgueres que és qui li fa l’encàrrec. La novel·la té una estructura trimembre: una “Introducció” que posa en antecedents sobre la situació d’en Falgueres i la investigació que ha de dur a terme; cinc capítols, un per cada dia que dura la investigació i un “Epíleg”, en el qual presenta els resultats d’aquesta investigació al superior. La situació que provoca l’acció de la novel·la és el festeig de dues persones de diferents classes socials. La novel·la avança sobretot a través dels diàlegs que en Falgueres té amb les persones que coneixen o han conegut en Daniel i aquí caldria destacar la inclusió de suggestius retrats femenins encarnats en els personatges de Maria Antònia i de Teresa, i amb el mateix Daniel. Això permet a l’autor jugar amb dos temperaments diferents, el de Falgueres i el de Bastida, sobre els quals pesa la llosa d’un passat i d’un present familiar. La veu narrativa és en primera persona.
Joc brut
Joc brut és una novel·la policíaca que narra la història de Xavier, que, atret fortament per una dona bellíssima, Juna, s’avé a cometre un assassinat perquè ella li demana. L’obra està ambientada a Barcelona. Es divideix en quatre parts: “El projecte”, que seria el plantejament, “Els fets” i “La recerca” que correspondrien al nus i “Les Explicacions” que actua a com epíleg final que seria el desenllaç. La veu narrativa que utlitza és la del narrador protagonista, emprant, molt sovint el monòleg interior. El desig per part de Xavier i l’afany d’ascensió social a través del diner per part de la Juna són els principals motors de l’acció.
Mossegar-se la cua
Mossegar-se la cua és una novel·la policíaca protagonitzada per Jordi Serra, cap d’una agència de detectius, al qual li és encomanada la feina la feina d’investigar perquè una persona que està morta i enterrada al cementiri porta el nom de l’individu que els encarrega la investigació. L’embolic que ha de desfer és la possibilitat d’enterrar una persona legalment viva. A partir d’aquí se succeiran una sèrie de fets que portaran l’investigador a l’inici de l’acció. Es tracta, per tant, d’una estructura en cercle. Està ambientada a la Barcelona dels seixanta. La novel·la està narrada en primera persona. Està dividida en tres capítols, que corresponen a l’estructura clàssica d’argument, nus i desenllaç, respectivament. com a recurs narratiu cal destacar la transcripció de les declaracions del personatge de Miquel Portell, enregistrades en un magnetòfon.
S’alcen veus del soterrani (Temps obert / VIII)
S’alcen veus del soterrani (Temps obert / VIII) es divideix en quatre blocs. El primer, titulat “L’ambient familiar”, descriu els primers anys de la vida d’en Daniel Bastida fins als tretze anys: l’ambient familiar de la Barcelona de la postguerra, el pare a l’exili, la mare fent l’impossible per tirar la família endavant, els amics empresonats,…; el segon, “El món del treball”, retrocedeix fins als dotze, quan es col·loca per primera vegada, i parla de la seva vida laboral fins que entra a la mili, així veurem el pas per tota una sèrie d’oficis fins convertirse en un obrer explotat; el tercer “L’experiència amorosa”, refereix les seves experiències eròtiques a partir dels catorze anys fins que el seu trencament amb Lídia al vintiquatre; i el darrer, titulat “La preocupació social”, l’agafa des de les seves converses d’adolescent amb l’anarquista Miquel per no deixarlo fins als trentatres anys, quan el detenen en una manifestació, aleshores ja fa temps que milita a CCOO. Cada fragment, doncs, es sobreposa sobre uns anys ja recorreguts en un altre aspecte, completant les experiències dels nivells ja descrits a mesura que avança en la vida. L’estil que empra l’autor s’acosta a la crònica. La narració és en passat i la veu narrativa en tercera persona.
Se’n va un estrany (Temps obert / II)
Se’n va un estrany (Temps obert / II) ens narra la vida de Daniel Bastida des de la infantesa fins a la seva mort. La seva mare l’iniciade ben jove en el tràfic del mercat negre de la dura postguerra, cosa que l’arrossega a una delinqüència decidida i descarada. L’autor ens retrata un personatge, en l’escenari de la ciutat de Barcelona, fruit d’una societat que viu en la hipocresia de la convenció social, però que en realitat obeeix a la llei de la jungla. Per això el protagonista serà egoista, insolidari i ni tan sols sabrà conservar les formes. Per tant no serà una història amable, sinó una narració crua. La novel·la s’estructura en vint capítols numerats, cadascun dels quals conta un episodi de la vida d’en Daniel Bastida fins a la seva mort, sempre seguint un procés cronològic normal. Onze capítols (1, 2, 3, 5, 7, 8, 9, 11, 12 i 15) són escrits en passat i els nou restants en present, per causar una creixent sensació d’actualitat a mesura que els fets són més recents o més pròxims en la seva vivència. La veu narrativa és en tercera persona.
Situació analítica (Temps obert / IV)
Situació analítica (Temps obert / IV) està conformada per quinze sessions que tenen lloc al consultori de l’especialista que psicoanalitza en Daniel Bastida per tal de decidir si és apte per a la professió. En aquestes sessions es revisa passa tota la vida del noi i de la seva família, desordenadament, obeint l’associació d’idees. A través d’aquesta llarga confessió l’autor, per boca Daniel Bastida, basteix un mosaic que va definint la condició humana a través de les vivències del protagonista, entre les quals destaca la seva relació amb Enriqueta. Les vissicituds personals, les actituds individuals i col·lectives dels personatges que hi apareixen, van recreant la imatge del nostre país. A nivell estructural el llibre conté quinze parts o capítols que serien les quinze sessions de psicoanàlisi. Cal observar que de tant en tant els capítols contenen unes quantes notes objectives que van entre parèntesi que fan referència al primer món circumdant, seguidament al consultori de l’analista i després al doctor. Són notes que procedeixen per acumulació, ja que dins de cada ordre repeteixen els fragments de descripció anteriors, fins que l’esgoten. La veu narrativa és en primera persona.
Article de J.M. Fernández Ripoll aparegut al diari “Avui” el 18/01/01
Retrobar-se després de més de 20 anys amb el Mecanoscrit del segon origen –que acaba de reeditar Empúries en la seva col·lecció L’Odissea–, és una aventura excitant però emocionalment complicada. Si el llibre va significar alguna cosa per al lector, com és el cas, el més fàcil és acabar amb la memòria atrapada entre les dents de la nostàlgia i confondre l’exercici de llegir amb el de recordar. Així doncs, la tasca requereix un cert esforç per mantenir les distàncies i no deixar-se picar pel record dels somnis de joventut. Si s’aconsegueix, que no és fàcil, el llibre adopta una nova dimensió. El Mecanoscrit ja és un llibre immortal. Canviem de mil·lenni però reapareix una nova edició al moble de les novetats. Aviat farà 27 anys que Manuel de Pedrolo el publicava per primer cop i, com tot en aquesta vida, no pot evitar fer-se gran. Es nota especialment en el decorat gràfic, en el paisatge, en els automòbils, en la tecnologia, en l’estètica de vida abans de la invenció de les grans superfícies comercials, dels ordinadors portàtils i dels telèfons mòbils. Pedrolo escriu que l’acció transcorre a les acaballes del segle XX, però tota l’obra desprèn una penetrant olor dels anys 60 i 70, els anys en què encara era possible parlar de “platets voladors […] ovalats i plans”, per posar l’exemple d’una descripció que ha perdut tota credibilitat per culpa de les sofisticades aeronaus que actualment omplen la nostra videoteca. I el mateix passa quan surt a escena el solitari extraterrestre, un ésser de pell rosa, amb tres ulls, musell de porc, bosa de marsupial, que es deixa matar en la seva primera i breu aparició sense diàleg. Una circumstància que ha de ser del tot inconcebible per a la generació educada sota la tirania dels gameboy i de les playstation. Ara bé, la mateixa pols que el separa dels adolescents contemporanis, és la que l’eleva a la categoria de llibre d’època per a tots aquells que ja estem una mica granadets. Però si, com hem dit, l’estètica del Mecanoscrit ha quedat un xic antiquada, l’ètica es situa per sobre del bé i del mal adoptant un caràcter molt més bel·licós que els conformistes corrents socials actuals. Pedrolo utilitza tot el seu mestratge literari per fer que els sentiments del lector s’enfrontin entre si. Descriu una hecatombe superior al diluvi universal que redueix el món a un cementiri, però el molt murri fa que la felicitat broti entre la muntanya de cadàvers per acabar preguntant- se, en boca dels seus personatges, si tornarien al món dels vius, quan els homes i les dones poblaven el planeta; si preferirien que no hagués passat res o si, per contra, s’estimen més estimar-se en soledat sobre un món en runes. La resposta és fàcil d’esbrinar: guanya el cor. Sota aquesta perspectiva, el Mecanoscrit es transforma en un cant a la vida i no a la mort. Els nens protagonistes de la novel·la, l’Alba i el Dídac, decideixen ser, amb totes les conseqüències, l’origen i no l’acabament de l’espècie. Potser per trobar-se en una situació tan extrema, Pedrolo es veu obligat a accentuar exageradament les qualitats dels herois. El Dídac té 11 anys i ja sap muntar i desmuntar motors de tota mena. Però això no és res comparat amb l’autèntic prodigi de la natura que resulta ser l’Alba. Té 14 anys quan comença l’acció i, quan acaba, quan ja ha fet els 18 i és mare i vídua, la senyoreta ha exercit de mestra del seu company i s’ha llegit uns quants diccionaris de medicina, que a la llarga li serviran per curar-se la fractura d’una tibia i per donar a llum eixarrancada com en temps de la Mariacastanya. També domina el bricolatge: repara la teulada d’una masia, construeix coses tan diverses com ara una dutxa i una xemeneia i improvisa ponts per poder passar amb els vehicles. I, en hores lliures, aprèn Morse, cinematografia, sega el blat amb l’ajut d’unes tisores, salva el llegat cultural de la humanitat i és capaç de matar indistintament alienígenes i humans si veu perillar la vida del seu mascle. Existeixen realment dones així? Millor no plantejar–ho. Hem d’entendre que la necessitat mou muntanyes i que el sentit de supervivència supera totes les proves per molt dures que puguin ser, però queda clar que Pedrolo extrema les situacions a consciència per completar la narració amb una estratègia filosòfica que no passa inadvertida. No són els diàlegs, escassos i més aviat carrinclons, els que il·luminen el rerefons de la història. És la constant referència a la nova vida, al nou gènesi, la que ens va destapant a través dels diversos quaderns que integren la narració tot un manifest utòpic que no m’atreveixo a qualificar d’àcrata per pur respecte ideològic. A Pedrolo se li escapa la ploma a mesura que ens obre les portes d’un nou concepte social que fonamenta sobre l’igualtat racial (l’Alba és blanca i el Dídac mestís), i on demostra que es pot viure en harmonia i llibertat sense documents, injustícies, hipocre-sies, tabús i diners. Un nen i una adolescent que el destí ha beneït amb la maternitat d’un nou ordre creat a partir de la innocència. I, per acabar d’arrodonir- ho, l’envejable imaginació de l’autor mata sobtadament el Dídac per poder presentar-nos, sense impureses, altiva i arrogant, una Albade 18 anys que esperarà pacientment que el seu fill creixi per continuar amb el procés de procreació d’una nova humanitat. La vida és implacable, però ella acaba triomfant. Aquest és, entre línies, el sentit del Mecanoscrit del segon origen. L’epopeia d’un somni impossible vestit de tragèdia, el llegat d’un idealisme cru com un carpaccio que pot obrir-se fàcilment a les mentalitats més encuriosides de les noves generacions i que amb el pas del temps s’ha fet absolutament recomanable per a tots aquells que han oblidat que un dia també somiaven un món millor.
http://partal.com/aelc/autors/pedrolomde/index.html
Pertany a la web de l’AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana).Conté biografia, publicacions, informacions, comentaris obra, premis, teatre, traduccions.
http://www.partal.com/aelc/sccf/index.html
Joaquim Carbó analitza l’obra de Pedrolo
http://pie.xtec.es/recursos/curricul/llengua/ped_tre/
Dossier de treball. Teledebat Pedrolo. Joc brut
http://www.geocities.com/clubdelsdetectius/page9.html
Els detectius catalans
http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/manueldepedrolo.html
Conté una bibliografia bàsica, informació sobre les obres de l’autor, bots, articles relacionats amb l’autor.