Biografia
Joan Perucho va néixer al barri barceloní de Gràcia, el 1920. S’inicià com a poeta en castellà i com a crític d’art en l’època d’estudiant de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, a la revista del SEU, Alerta, amb el periodista Nèstor Luján, el crític literari Antoni Vilanova, el músic Manuel Valls i el pintor José María de Martín. Per influència de Josep Palau i Fabre, Perucho va començar a escriure poesia en català i s’integrà als corrents de la resistència cultural de l’època. Hi participa en la revista Ariel. En aquests anys inicià una estreta relació amb Carles Riba i Salvador Espriu. Debuta com a poeta amb Sota la sang (1947), al que segueixen Aurora per vosaltres (1951), El mèdium (1954) i El país de les meravelles (1956). El 1957 es passa a la novel la amb Llibre de cavalleries i, més endavant, amb la seva obra més coneguda Les històries naturals (1960). Dedicat professionalment a l’exercici de la carrera judicial, Perucho encarna la figura de l’escriptor diletant, exquisit, atent a les tendències més actuals de recuperació de l’espiritual en l’art. Com a crític d’art es converteix en una referència ineludible de l’activitat artística a la Barcelona dels seixanta. Dirigeix la Biblioteca de Arte Hispánico de l’Editorial Polígrafa (on va publicar dos importants assaigs sobre Gaudí i Miró) i, a finals de la dècada, es converteix en director literari de l’editorial Tàber, onpublica diverses compilacions d’articles sobre art, gastronomia i costums, amb especial atenció a la moda del fantàstic i de l’erotisme que arribava en aquells moments amb l’onada del pop d’influència francesa. A partir de 1980, coincidint amb l’excedència de la carrera judicial, Perucho reapareix com a escriptor de novel les i com a poeta, amb Les aventures del cavaller Kosmas (1981) i Pamela (1983), i amb el poemari titulat Quadern d’Albinyana (1983). Aquest retorn es produeix en un moment de recuperació de la literatura d’imaginació. La versió anglesa de Les històries naturals (Knopf, 1988) obre les portes a la traducció de la seva obra a més de vint idiomes. Entre d’altres premis, ha rebut el Premi Nacional de Literatura 1995 per El baró de Maldà i les bèsties de l’Infern. El 1998 li ha estat dedicada l’exposició “El món de Joan Perucho. L’art de tancar els ulls”. Mor a Barcelona el 30 d’octubre de 2003
La guerra de la Conchinchina
Article publicat al diari “Avui” el 25/12/03 per Jordi Cervera
Última entrevista amb el poeta Joan Perucho
Joan Perucho, tot i ser un personatge al qual es podia arribar per molts camins ben diferents, tenia una característica comuna, un magnetisme fora mida. Més enllà de les seves maneres pulcres i correctes hi havia una capacitat de captar l’atenció gens usual, potser fruit dels anys dedicats a la judicatura o potser com una posada en escena assajada de manera més o menys conscient durant molt temps per acabar representant a ulls de tothom el seu món interior, un univers que es movia sense complexos des dels plantejaments més hermètics a la més planera de les facilitats, que podia circular sense problemes de la realitat a la literatura sense arribar mai a dibuixar de manera clara les fronteres entre una i altra banda. Fidel detractor de la televisió, a la qual qualificava d'”enemiga de la literatura”, i poc amic de les entrevistes, era, per contra, un conversador admirable, capaç de captar l’atenció dels seus interlocutors de mil i una maneres diferents i a quina més interessant. Aquesta és la transcripció de l’última entrevistes que va concedir, un repàs puntual de la multitud d’animals que vivien feliços en la gàbia de la seva creativitat insòlita. La poesia, la gastronomia, l’activitat com a articulista de premsa, les relacions complexes amb escriptors i administracions, el difícil equilibri entre dues cultures, el delit pels llibres, l’art i els fantasmes amics, un grapat de cares del mateix mirall que s’obrien a infinitat de realitats diferents i dibuixen una personalitat irrepetible de les nostres lletres, un personatge que, com la seva literatura, va acabar sent un poliedre perfecte, un ésser destinat a convertir-se en un fantasma savi, afable i subtil que ens visitarà algún dia per regalar-nos la delicadesa de la seva experiència acumulada.
J.C. Què li sembla que ara s’hagi reeditat Diana i la mar Morta?
J.P. Em sembla que és la recuperació d’una part meva, de la meva obra que, per com jo ho veig, és la més important, i no perquè sigui una obra complexa que aspira a uns objectius estranys i realment fantàstics, sinó perquè és la primera temptativa en prosa poètica que jo vaig fer.
J.C. Recorda quina va ser la gènesi del llibre?
J.P. Vaig anar de jutge a les Garrigues, després a Banyoles, després a Móra d’Ebre i finalment a Gandesa. En tots aquests llocs he anat deixant un rastre d’amics i vivències. Tot això ho vaig voler recollir en un llibre. Va sortir el llibre, 100 exemplars en una edició molt maca de paper de fil, i es va oblidar, va caure en l’oblit, i ara, al cap de 50 anys, no sé per quin motiu, Edicions 62 ha recuperat aquest llibre i ha provocat aquesta mena de febre.
J.C. I a què ho atribueix?
J.P. Suposo que és perquè la gent té ganes de recuperar els personatges antics i jo ja sóc un vell personatge. El llibre m’ha emocionat, i tot i que per a mi no ha representat cap novetat, sí que ho ha sigut pels altres.
J.C. Llegir Diana i la mar Morta amb aquesta perspectiva del temps ens permet comprovar que té molt a veure amb la seva poesia, amb aquesta percepció dels instants, de la fugacitat de les coses.
J.P. Perfecte, me n’alegro molt, tot i que jo aleshores no n’era conscient. Anava fent, parlant dels meus amics, dels paisatges que descobria i no veia aquest lligam entre una cosa i l’altra.
J.C. Però de fet, tot i la quantitat de llibres de tota mena que ha publicat, s’ha sentit sempre més poeta que narrador, oi?
J.P. Sempre. Sempre ho he dit: jo sóc poeta. Jo, més que res, sóc poeta. Home, m’agrada fer prosa perquè hi ha coses que no es poden dir sinó és en prosa, però de la manera que em sento millor és sent poeta. Sóc poeta per a tota la vida, no deixaré de ser mai poeta i el dia que deixi de ser-ho, voldrà dir que m’he mort.
J.C. Quins objectius persegueix la seva poesia?
J.P. La meva poesia intenta esbrinar què hi ha darrere la realitat. Això em va venir d’un dia en què em vaig mirar als miralls d’una sastreria. Els miralls reflectien la meva persona. “Ah, el Joan Perucho és aquí!”. Ah, el Joan Perucho és allà! “Ah, el Joan Perucho està més a l’esquerra!”. Al darrere també hi havia amics meus, dues portes tancades i una finestra oberta al carrer, i això era el que els miralls reflectien. Però, en definitiva, què reflectien? Doncs els miralls reflectien la realitat. I la realitat què representava, per a mi? La realitat era el que saben o endevinen els sants i els poetes.
J.C. Una de les facetes més destacades de la seva multipersonalitat literària és la de bibliòfil. ¿Com qualificaria la seva relació amb els llibres?
J.P. De premonició. Sense llibres no puc viure. He llegit enormement i he comprat molts llibres de la meva absoluta admiració. Darrerament ja no llegeixo. Els toco, els acarono, espero el dringar del full de paper, que és diferent en totes les èpoques i, sobretot, n’admiro la tipografia, que cada vegada és diferent segons el segle en què s’ha imprès. Això encara em fa molt de bé i em fa sospitar que la meva vida era precisament això. Tinc més de 30.000 llibres i l’altre dia encara en vaig comprar un que em va portar Luis Bardón de Madrid. És un tractat d’alquímia de Ramon Llull únic al món. Em va dir: “Pensi que s’endú l’únic llibre que hi ha de Llull parlant de la transmutació dels metalls, el Mercurialis “. En el temps de Llull això estava prohibit. Els capellans deien que això era un engany i un pecat i que ell no podria fer mai una cosa així, però ara ens ho trobem a cada moment. De fet s’ha de dir que l’Enric III d’Anglaterra el va cridar i li va dir que li transmutés el plom en plata i or. “Ara sí que m’ha mort”, va dir Llull! “I per què ho vol, això?”, va afegir. I el rei li va contestar que ho volia per satisfer les necessitats de la humanitat, per satisfer-les amb diners. Ell li va transmutar, però l’Enric d’Anglaterra va aprofitar-ho per fer la guerra amb el francès i va provocar una ira tremenda de Llull, que s’hi va enfrontar i va acabar a la presó. A partir d’aquí es va deslligar un moviment de les forces culturals de tot el món que es van posar al seu costat i que van aconseguir alliberar-lo. D’aquí en surt el Mercurialis Liber .
J.C. ¿Era un dels pocs que li faltaven?
J.P. De Ramon Llull, sí. No és per fer el fatxenda, però tinc una mostra important de la seva obra: la primera edició de l ‘Ars Magna , del Testamentum i de molts i molts altres.
J.C. I els té tots controlats?
J.P. No, però m’agrada molt moure’ls. Ara mateix estava mirant tots els llibres de màgia que tinc. El llibre dels vampirs, el Martín de Río, el Maleficarum , i n’hi ha un que es rebel·la i no hi ha manera de trobar-lo. I mentre el busco aprofito per mirar-los, per sentir-los.
J.C. Però tenir aquestes joies bibliogràfiques a l’abast de la mà li deu haver reportat moltes satisfaccions, oi?
J.P. Miri, ara li explicaré una anècdota. En un dels meus viatges, haig de dir que he viatjat constantment arreu del món, vaig trobar la primera edició de la Divina Comèdia . I la primera edició de 1525 de la Divina Comèdia em va deixar esparverat perquè fullejant-la i parlant amb Riquer, vaig descobrir que no diu ” l’avara povertá dei catalani “. No ho diu. Dante diu: ” L’avara povertá di Catalogna “, i això encara és més greu, perquè catalans podrien ser uns que sí i els altres que no, però Catalunya era tota sencera. I era avara perquè els nostres reis eren pobres i treballadors i quan se’ls hi feia un estrip a la capa, enlloc de canviar-la la recosien i si la corona quedava torçada per un cop, amb un martell la tornaven a posar dreta. Això no agradava gens als diplomàtics perquè consideraven que uns reis que feien aquestes coses no podien ser gaire bons reis.
J.C. I en aquesta recerca de llibres, ha pesat més la voluntat o la casualitat?
J.P. Hi ha hagut de tot. En alguns casos coneixia l’existència de l’exemplar i en d’altres la troballa ha estat casual. He trobat llibres a Nova York, a Roma, a París, a tot arreu del món. Els uns buscant-los i els altres m’han vingut a trobar a mi. La predestinació.
J.C. Si hagués d’escollir un llibre d’entre tots els que té, quin es quedaria?
J.P. El que escolliria, el que ara m’agrada més, és un recopilatori de Sebastià Sánchez-Juan que es diu Prismes . Fullejant-lo fa uns dies vaig descobrir un vers que em va deixar incrustat a la vida per tota la meva existència: “No em deu amor que no em sacia, doneu-me joia per morir”. Em vaig quedar de pedra picada. Doneu-me joia per morir. Qui té joia per morir? Ningú!
J.C. I dels seus, és capaç de destacar-ne algún per sobre dels altres?
J.P. Sí , El medium .
J.C. Per què?
J.P. Perquè és el que m’endinsa més en els misteris de la vida. El mèdium! Per què sabem les coses? El mèdium! Sóm els mèdiums!
J.C. Fa poc temps va anunciar que deixava la secció El arquero dubitativo, la darrera possibilitat que teníem de llegir els seus articles a la premsa. ¿Li ha costat prendre aquesta decisió?
J.P. Sí, molt. Vaig deixar de fer llibres, però els articles encara els conservava perquè és un gènere curt i dominable en què m’ajuda d’una manera eficacíssima la meva dona, que havia sigut mecanògrafa i això ho domina molt. Jo li dicto el text i ella l’escriu. Però ara cada vegada em costa més i cada article nou és una complicació molt gran, per això he decidit no fer-ne més.
J.C. I ara que està de moda, no ha pensat a fer una fundació amb tot el material que té?
J.P. Fa uns mesos, el conseller de cultura, Jordi Vilajoana, ens va convidar a dinar a mi i a la meva dona. Al final del dinar em va preguntar què tenia previst fer amb la meva biblioteca, un cop mort. Jo li vaig dir que era una cosa que havia pensat moltes vegades, però a mi el que m’importa més és que si jo falto la meva dona pugui disposar de tot el que hi ha de la manera que vulgui. I així serà.
J.C. I no li agradaria crear una fundació amb el seu nom?
J.P. Sí que m’agradaria, però jo no sóc la Thyssen.
J.C. I no s’ha plantejat fer alguna cosa per donar-hi continuïtat, perquè no es perdi el seu llegat?
J.P. No, això el més probable és que s’acabi venent amb gran honor i gran alegria dels bibliòfils, però es farà quan la meva dona ho vulgui.
J.C. I quines relacions manté amb els seus companys escriptors?
J.P. Cap. No ens fem.
J.C. Amb ningú?
J.P. Bé, amb el Martí de Riquer, amb el Pere Gimferrer i amb el Gerard Vergés de Tortosa. Són els tres únics, amb els altres, res de res!
J.C. Sempre ha dit que li han fet més cas fora de Catalunya que aquí. Com ho valora?
J.P. No ho sé. Juan Manuel Bonet, Trapiello, Sánchez Molina, Martínez Montmany, Sánchez Ostiz i tota aquesta gent sempre m’han apreciat molt i sempre m’han dedicat molts articles, i aquí, no. Mai! Però no els hi retrec res, cadascú és lliure de fer el que vulgui.
J.C. I per quin motiu creu que passa?
J.P. Potser i en part, pel fet d’haver escrit en castellà. Això m’ha obert unes portes que els altres no tenien obertes, però jo he escrit en castellà perquè la meva mare era castellana i el meu pare era català. Ell em va acostar a l’obra de Llull i d’Ausiàs March, i ella em va portar fins a Cervantes, que per a mi ha sigut una experiència extraordinària.
J.C. I de la seva època a la revista “Destino”, què en recorda?
J.P. Jo hi vaig estar 10 anys, a “Destino” . Si ara s’hagués de fer una recopilació de tots els meus articles no s’acabaria mai. En tornar de la guerra ens vam trobar amb uns grans cartells que hi havia al pati de Lletres que deien: ” Si eres español, habla el idioma del Imperio “, i vam començar a fer l'”Alerta” . A “Destino” , una revista que havia fundat Ignasi Agustí a Burgos durant la Guerra Civil, ens anaven seguint amb lupa perquè consideraven que podíem ser els seus continuadors i un dia ens van fer entrar a tres. El Nèstor Luján va arribar a ser-ne director perquè era un home de qualitats excepcionals. L’Antoni Vilanova va anar a la Universitat de Madison. I jo em vaig quedar fent una pàgina que es deia “Invención y criterio de las artes” . Això és el que ha quedat al fons de la revista Destino i d’aquí es podria fer una gran selecció.
J.C. Aquesta feina a “Destino” el va portar a vincular-se molt amb l’art i els artistes de l’època. Què en recorda?
J.P. Quan feia de jutge, a la meva jurisdicció hi havia el poble d’Horta de Sant Joan. Allí vaig conèixer Picasso. Picasso em va deixar de pedra picada, vaig intimar molt amb ell, més que Palau i Fabre, molt més. El Palau i Fabre?, res! I em vaig dedicar a escriure d’art. Vaig escriure de Picasso, de Joan Miró, de Gaudí… El primer llibre que es va escriure de Gaudí després de la guerra va ser el meu.
J.C. Una de la seves grans passions literàries i vitals ha estat la cuina. Quan va començar aquest gust pels fogons?
J.P. Amb la meva amistat amb Nèstor Luján. Jo anava a casa seva i veia que feien plats molt diferents dels que es cuinaven a casa meva. “Senyora Luján, per què ratlla la ceba?”. I m’ho explicava. El Nèstor també venia a casa a dinar i la meva mare feia una cuina severa, la cuina castellana. Feia cocidos ,asados , la sopa de la infanteria española i quan va descobrir la pilota va quedar entusiasmada i la va incorporar a la seva manera de cuinar, però hi afegia el xoriço, que aquí no s’estilava gens i que donava al brou una tonalitat daurada. Amb aquests coneixements i la visió directa de totes les contraposicions i possibilitats que oferia la cuina, el Nèstor i jo vam decidir fer El gran libro de la cocina española , que va publicar Danae.
J.C. Una de les constants de la seva obra és aquesta fascinació pels éssers estranys, pels fantasmes, per les coses sobrenaturals. Com la justifica?
J.P. Perquè m’introdueix en el món del misteri. Jo penso que el concepte de fantasma el pot representar una gran galeria en la qual es poden veure al final uns cortinatges amb uns serrells i quan m’hi acosto veig que aquells serrells, sense ser impulsats per ningú, es mouen. Qui els fa moure? Ah! No se sap! El misteri!
Article publicat a “El País” el 30/10/03 per Jordi Puntí
Cenizas y diamantes
Excesiva y apasionada, la ingente obra escrita que deja Joan Perucho es, ante todo, el reflejo de una imaginación tan fértil como extraña. Perucho tuvo la rara habilidad de refugiarse en los nidos de la fantasía y salir luego con un arsenal de historias fascinantes, que sabía contar en todos sus registros. La fuerza de esos mundos paralelos aparecía tanto en sus novelas como en sus poemas, en las críticas de arte y los artículos que publicó a lo largo de toda su vida como en las entrevistas que concedía. “Toda mi obra es una reacción contra el racionalismo”, manifestó en una de ellas: gustaba de los titulares contundentes, que a veces rayaban lo sobrenatural. El Perucho poeta se dio a conocer en 1947 con Sota la sang . Era la época universitaria, de relación con los integrantes del colectivo de Dau al Set; de esa época es el volumen de poemas El médium (premio Ciudad de Barcelona), que podría definirse como un esfuerzo por dar voz a los cuadros de Antoni Tàpies, Modest Cuixart o Joan Ponç. Un primer paso hacia la prosa de ficción fue Diana i la mar morta (1953), una historia turbadora, aunque su voz literaria se asentó sobre todo en el Llibre de cavalleries (1957). Todos los críticos, sin embargo, están de acuerdo en que su obra empieza a despegar de verdad con Les històries naturals (1960), una novela inusual en un panorama, el catalán, marcado entonces por el realismo social. Les històries naturals contiene ya los rasgos principales de la novelística de Perucho: irónica, fantasiosa y erudita, cuenta la investigación que Antoni de Montpalau, un científico ilustrado y liberal, lleva a cabo para encontrar a Onofre de Dip, caballero del rey Jaime I convertido en vampiro. Entre las numerosas obras de ficción que desató ese primer paso cabría citar las Històries apòcrifes (1974), Les aventures del cavaller Kosmas (1981, premio Ramon Llull, Nacional de la Crítica y Joan Crexells) o Pamela (1983). En todas ellas Perucho sacaba partido de ese gusto por novelar lo único, excepcional e inesperado, y sin evitar los devaneos del estilo. Toda la obra de Perucho se nutre de una curiosidad insaciable por la cultura en todas sus formas: Perucho era bibliófilo, erudito, amante de las religiones y la historia, del arte antiguo y de las vanguardias, de la botánica, de los autómatas y la literatura fantástica, etcétera. Los géneros se cruzan, los intereses se mezclan, la intuición literaria se regocija. Una relación apresurada de su obra debería referirse también a su pasión por la gastronomía, plasmada en un libro esencial escrito junto a Néstor Luján: El libro de la cocina española (1970). Como crítico estudió también la obra de Gaudí, Miró, Picasso, Dau al Set y de la cultura pop de los años sesenta, que se abría al cómic, la ciencia-ficción o el pop-art -central es su libro La sonrisa de Eros (1968)-. En cuanto a su obra poética, no pueden olvidarse Els miralls (1986), Cendres & diamants (1989) o el último volumen, Els morts (2000), evocación íntima y epitafio honorífico de sus compañeros de generación fallecidos. Como dejó escrito Julià Guillamon, su principal conocedor: “Pocos autores pueden ofrecer una creación tan fecunda de mundos imaginarios”.
Article publicat a “El País” el 30/10/03 per Francesc Parcerisas
El solo era un mundo
Ahora andará entre los ángeles, o bajo la suave caricia y el ronroneo de algún gato doméstico, como él quería. En el limbo del siempre será el fantasma sabio y amable, exigente y cordial de la literatura catalana moderna. Joan Perucho desaparece apagándose poco a poco, como él ha querido; nos deja silencioso, con la mano acariciando el lomo de un libro y la memoria extraviada en anécdotas, textos, encuentros, y la mirada siempre llena de una simpatía educada, entrañable. No hace mucho decidió dejar de escribir, de colaborar, y telefoneó para anunciarlo; le cansaba escribir, le cansaba leer; pero esperábamos que fuese una postración suave, más de coquetería que de dolor. Había aceptado con aparente estoicismo el fallecimiento de su hija. Se había dejado crecer una barba ascética, de monje o de erudito oriental. Hace casi veinte años le pedí que firmara un ejemplar de los poemas Aurora per vosaltres (1951), un libro que lleva una introducción de Carles Riba e ilustraciones de Ràfols Casamada y de Maria Girona, y que sería un verdadero emblema de la carrera literaria de Perucho: de su poesía, de las espléndidas prosas de Diana i la mar morta (1953), de las novelas fantásticas de Llibre de cavalleries (1957) y Les històries naturals (1960), de sus volúmenes sobre botánica fantástica, sobre monstruos imaginarios, sobre pintores modernos, sobre diseño pop, sobre gastronomía, sobre sus recuerdos inagotables. Inventó mundos, pero no fue una invención Gandesa, o sus viajes con Cunqueiro, o esas primeras ediciones de Garcilaso o del Pickwick, o los fantasmas de Albinyana. Estuvo en los nidos antiaéreos del Carmel en Barcelona y en los cañones de Menorca que sirvieron para filmar los de Navarone. Y estuvo siempre anclado también al recuerdo fiel y humilde de la primera escuela de monjas y del barrido de la acera delante de la tienda paterna. Memoria e ilustración, fantasía y conocimientos, y una gracia infinita de conversador de café. Para sus amigos, ese hombre exuberante, delicado, orgulloso, elegante, cordialísimo, que ha sido Joan Perucho ha de continuar mucho tiempo en las zonas neblinosas de la admiración y el afecto, zonas por las que él quiso también que sus lectores transitáramos leyéndole en abundancia. De Les aventures del cavaller Kosmas (1981) o La guerra de la Cotxinxina (1986) a tantos relatos que llenan sus volúmenes de obra completa -tengo ocho ahora mismo en la mesa-, se encuentra toda la gama de la lengua literaria del catalán moderno. Su curiosidad ha sido insaciable; su contacto con las generaciones jóvenes, extraordinariamente fructífero; su independencia intelectual, ejemplar. Quizá su mejor cualidad haya sido la de no crear escuela.
Article publicat a “La Vanguardia” el 30/10/03 per Robert Saladrigas
De fantasías y estupores
En la muy copiosa producción de Joan Perucho hay dos libros magníficos, intemporales, ambos de su primera etapa de narrador, que ocupan un lugar de honor en mi biblioteca. Sin embargo, paradójicamente, Llibre de cavalleries (1957) y Les històries naturals (1960), con los que un día descubrí maravillado que en el ámbito de mi país y en mi lengua existía un verdadero alquimista que no se parecía a ningún otro, un discípulo confeso de Lovecraft precisamente en 1956 habia publicado una “plaquette” con el título de “Amb la tècnica de Lovecraft” , contribuyeron a que Perucho fuera tildado de “evasivo” y relegado poco menos que al purgatorio de los malditos. Desde la perspectiva de hoy la cuestión parece el colmo de la estupidez y la ceguera. Pero entonces, en plena recuperación de la literatura catalana erigida en instrumento de resistencia frente a las estrategias genocidas de la dictadura, toda obra que no se mostrara inequívocamente comprometida con la realidad suponía un acto de tibieza, rayano en la “traición”, por parte de su autor. En el caso de Perucho, juez de profesión y vinculado al semanario “Destino”, su actitud de ir por libre suscitaba, tras la perplejidad, toda suerte de recelos. Veamos lo que opinaba en 1971 un racionalista como Joan Fuster en su volumen de “Literatura catalana contemporània”. Después de constatar que al igual que Jordi Sarsanedas autor de otra espléndida obra fantástica, Mites, según Fuster representativa “d’un extrem patètic d’evasió” Perucho procedía del mundo de la poesía, añade en tono de reproche que (en prosa) “no acaba de sortir-ne”. Y a continuación señala que el juego de especulación imaginativa de Lovecraft c>on fantasmas, vampiros, estupores, mistagorias, suposiciones arcanas, sueño, etc., “pesa vivament sobre Perucho”. Es decir, que la sensibilidad de Joan Fuster no percibía, ni siquiera en los años setenta, el concienzudo aliento original que nutre las dos obras para mi fundacionales, junto con Diana i la mar morta (1953), del universo de fantasía, único y hasta hoy mismo no emulado, de Joan Perucho en la literatura catalana. Lo peor de todo es que el estupor y las cautelas que su obra despertó en aquella época no ha remitido con el tiempo. Tengo el convencimiento de que pese a haber escrito mucho, tal vez demasiado y con cierta despreocupación, Perucho nunca consiguió ser santo de la devoción de los exégetas de lo políticamente correcto en la Catalunya democrática. No le han perdonado sus “deslices” heterodoxos ni han querido comprender, si le escuchaban referirse con entusiasmo, ternura y cierta coqueteria a los fantasmas que habitaban su casa encalada de Albinyana, que Perucho lo contaba en serio, los había visto, y por tanto las presencias etéreas del pasado formaban parte no sólo de los espejos sin fondo de su imaginario literario sino de su vida diaria, más rica y por supuesto apasionante que la de gran parte de los mortales. Me inquieta pensar en lo que sobrevivirá de este viajero de amplios y bifurcados itinerarios por una geografía fabulesca que en sus mejores rutas conviene desbrozarlas enseña otras expresiones de lo humano y en verdad resulta deslumbrante. ¿Quién recuerda haber leido Llibre de cavalleries y Les històries naturals en los últimos tiempos, cuando tanto gusta la novela histórica aunque sea mediocre, y haberse sentido gratamente impresionado por la inspiración y el frescor de unos viejos textos que, ajenos a las modas, no presentan arrugas? Aparecieron en época de turbulencias y fueron maltratados, pero les aseguro que siguen estando vivos e indemnes. Creo que se bastan para acreditar la talla singular de quien los alumbró.
Entrevista publicada la diari “Avui” el 20/02/03 per Enric Vila
Poeta i narrador
E.V. Tant barrejar fantasia i realitat, encara sap distingir-les?
J.P. No ho sé i m’és igual. M’agrada barrejar-les. Sempre m’ha obsessionat la projecció dels miralls. Els miralls reflecteixen la realitat. Ara bé: això és el que hi ha davant i jo vull saber què hi ha darrere.
E.V. Què creu que hi ha?
J.P. Ah! Això només ho saben els sants i els poetes.
E.V. Vostè és poeta, què s’imagina que hi ha?
J.P. La realitat immensa de la creació! E.V. No l’entenc gaire. J.P. Perquè vostè no és sant ni poeta.
E.V. Què és un poeta, un profeta?
J.P. No: un visionari!
E.V. I ara què veu que jo no vegi?
J.P. La mort.
E.V. Quin aspecte té?
J.P. Indefinida, perspicaç, riallera i somnàmbula.
E.V. Li fa por?
J.P. No! L’espero. Vull morir a la clínica que hi ha aquí darrere, la Delfos.
E.V. Què té d’especial?
J.P. Miri: l’any passat per aquestes èpoques em vaig cordar l’armilla i vaig notar que m’anava estreta. Al cap de 15 dies me’n poso una altra: més estreta.
E.V. S’havia engreixat.
J.P. No: aigua al ventre. Tenia aigua al ventre i em van ingressar a la Delfos. Ah! Quina placidesa, quina tranquil·litat, quin paradís. Jo vull morir allà, envoltat d’aquells colors pastel, aquelles sonoritats vagues, dels àngels custodis…
E.V. Àngels custodis?
J.P. No sap què són? Després li ho explicaré. Però deixi’m dir-li per què veig la mort.
E.V. Continuï, continuï.
J.P. Vaig estar en observació cinc dies. Em van fer acupuntura, em van fer de tot, i al final el metge em va dir: “Miri, té una cirrosi hepàtica”, que és la malaltia dels borratxos. Llavors un altre metge amic meu em va fer unes anàlisis: “La cirrosi està parada”. “Però em canso molt”, li vaig dir. I em van enviar al metge del cor. El metge del cor em va dir que tenia el cor més violent que havia vist mai i que no patís per tenir un infart.
E.V. Així, què té?
J.P. Depressió i cansament. Sap com ho curo? Amb els gats.
E.V. Bé: Anatole France deia que una biblioteca no està completa si hi falta un gat.
J.P. Doncs aquí hi ha més de 10.000 llibres, bastants d’incunables. I en tinc 20.000 més. Però ja no puc llegir. Només el gat em consola. Quan torno de passejar se m’estira a sobre i em bufa la galta. Em consola.
E.V. M’ha d’explicar que són els àngels custodis.
J.P. Fa molts anys, em van donar el premi de poesia Ciutat de Barcelona per un poemari que es deia El medium . Vaig portar-lo a Joan Triadú perquè m’hi fes un pròleg però no va voler perquè el premi commemorava l’entrada de Franco a la ciutat. Carles Riba i Andreu Teixidor me’n van fer un de magnífic. Doncs bé: Eugeni D’Ors, que formava part del jurat, em va dir: “Vostè serà un gran escriptor sempre que segueixi les directrius de l’àngel custodi”.
E.V. Es devia quedar clavat.
J.P. Un instant. Perquè va afegir: “No em refereixo a l’àngel de les aletes, sinó a la vocació. Sense vocació no hi ha destí!”.
E.V. Només l’ha seguit a mitges, perquè es va fer jutge.
J.P. També m’ho va aconsellar D’Ors, això. Em va dir que la meva literatura no era prou comercial per viure’n.
E.V. Què li ha ensenyat ser jutge?
J.P. Que les coses tenen un enorme complex de complicitat. Quan dictava sentència pensava que el crim tenia còmplices, no tenia en compte que quedaven impunes.
E.V. Expliqui’m un cas que el colpís.
J.P. Em colpia molt desenterrar cadàvers. Quan s’havia de fer, tothom despistava. Però jo, com a jutge, mai me’n podia escapolir. A la Roca vam haver de treure un cadàver d’un nínxol. La tapa tenia, a una banda, una vermellor, com de putrefacció i, a l’altra banda, uns grafismes negres, com si l’haguessin esgarrapat. Fins i tot li vaig preguntar al forense: “Al paio aquest no l’hauran enterrat pas en vida, oi?”.
E.V. I què li va respondre?
J.P. Que no, que no! Però el que em va colpir va ser adonar-me’n que aquells grafismes els hauria pogut signar Tàpies. Sap per què? Perquè darrere l’obra de Tàpies hi ha la mort, la destrucció. Una vegada l’hi vaig dir i no li va agradar.
E.V. No m’estranya! Que li té mania?
J.P. No! Si som molt amics. Miri, darrere seu té un Tàpies. El vaig comprar per 3.000 pessetes i ara me’n donen 100 milions. El que passa és que ara la mort es veu a tot arreu. Abans Zurbarán havia de pintar aquells frarets per representar la mort i ara es pot veure en qualsevol cantonada on algú hagi orinat i hagi quedat una forma estranya.
E.V. ¿No ha estat un avenç el pas de l’art figuratiu a l’abstracte?
J.P. Pensi en Fra Angelico davant la Verge! Digui’m què ho supera, això. Cada art és conseqüència del seu temps.
E.V. I no és una mica extemporània aquesta Oracion por los caídos publicada a ‘La Vanguardia’ que té emmarcada a la paret?
J.P. Ah, sí! És de Rafael Sánchez Mazas. Sóc excombatent. Vaig estar amb els republicans a les bateries del Carmel i després amb les tropes de Franco en un quarter on posava: ” De aquí se sale para la muerte “. A l’arribar-hi va sortir un metge i ens va dir: ” Descapullen “. Vam quedar parats. I llavors ens van fer treure la titola i descapullar-la: això era descapullar . Un cop revisats ens van enviar a recuperar els canons de Menorca. Vam entrar sense tirar un sol tret. I després van rodar-hi els Canons de Navarone . Hi surto, d’extra .
E.V. Encara no entenc per què té penjada aquesta Oración.
J.P. Perquè m’agrada Rafael Sánchez Mazas. La seva generació és la més brillant de la postguerra: hi ha Eugenio Montes, Julián Ayesta, Álvaro Cunqueiro. Ningú ha escrit una oració més maca sobre els caiguts. Me la va retallar la meva mare. Primer em feia por posar-la perquè no pensessin que sóc franquista però ara tant me fa. Quina culpa en tinc, d’haver viscut aquella època?
E.V. Era millor o pitjor que aquesta?
J.P. Miri. Jo vaig entrar en una universitat on deia: ” Si eres español habla la lengua del imperio “. I em vaig preguntar: “¿Per això hem fet una guerra, perquè ens diguin que la nostra llengua no val res?”. I amb Néstor Luján i Antoni Vilanova ens vam prometre que faríem el possible perquè Catalunya i el català recuperessin el seu esplendor.
E.V. I com li sembla que anem?
J.P. Fatal. Amb la quantitat d’immigrants que hi ha…
E.V. La culpa és dels immigrants?
J.P. No. És nostra. Hi ha immigrants perquè les dones no tenen fills. La meva germana va ser la primera dona amb carnet de conduir de Barcelona i no podia anar pels pobles perquè l’apedregaven. Ara les dones volen tenir un cotxe, muntar una empresa, treballar… Molt bé: però llavors no es poden preocupar de tenir fills. I vénen els immigrants.
E.V. La seva mare també ho era.
J.P. Sí, però abans fins i tot els guàrdies civils xapurrejaven el català. Ara res, què caracu ! S’està morint, i jo no ho vull veure. Llegeixi aquell poema que hi ha penjat a la paret.
E.V. “Tot davalla i cau / així com Catalunya s’endinsa / al suïcidi / Per a no veure-ho, / aniré a morir-me / a Medina del campo, / poble que fou de la meva mare, / i que no té hedonismes / ni immigracions que marginin / la llengua i l’alliberin / del treball, dels fills, de la família”.
J.P. Veu que vull dir? El vaig escriure per un llibre de bibliòfil: Trenta-tres poetes i trenta-tres tipografies. Ha sortit fa poc, però ningú en parla.
E.V. Aquí no passa res que no passi a França, a Itàlia, a tot Europa.
J.P. Esclar. Però nosaltres no tenim un Estat.
E.V. S’apunta a l’independentisme?
J.P. No, no. Sempre dic que sóc espanyol perquè sóc català.
E.V. I què vol? J.P. No ho sé, no hi ha solució. Tant se val, jo només espero el gran descans.
E.V. Ja sap on l’enterraran?
J.P. M’incineraran. No vull que m’enterrin: la roba s’encarcara, fas ferum, el cos es descompon, és horrorós!
E.V. Veig que el preocupa tot això…
J.P. Molt. Ja tinc pensada l’esquela. Una creu. A sota: Joan Perucho. A sota: doctor honoris causa . A sota: Premio Nacional de las Letras Españolas. A sota, en català: Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona.
E.V. El català, al final.
J.P. Escolti: hi ha una cosa que m’ha dolgut. Em donen el Premi Nacional de les Lletres i em felicita la ministra de cultura i l’Aznar! I, en canvi, sap qui encara no m’ha dit res? En Jordi Pujol.
E.V. I el votava?
J.P. Sí, però ja no el votaré.
E.V. Quins han estat els millors escriptors catalans del segle XX?
J.P. Els tres millors escriptors catalans del segle XX han estat Eugeni D’Ors, Josep Pla i Carles Riba, per aquest ordre.
E.V. No apunto ningú més?
J.P. Sí: Sánchez Juan. Ara ningú se’n recorda, perquè es va posar al costat de Franco.
E.V. Les culpes: del país.
J.P. I a qui vol que les doni? Vostè creu que jo quedaré? No, jo tampoc quedaré. Aquí ningú es recorda de ningú.
E.V. En un article parafrasejava Guerau de Liost per parlar de la “muda enveja”. És enveja?
J.P. Podria ser. Els grecs eren molt envejosos.
E.V. Llavors segur: Josep Ferrater deia que els catalans som hereus de l’home antic.
J.P. Miri: diuen que Dante parlava de ” l’avara poverta dei catalani” . No és cert. Ho sé perquè tinc una primera edició de La Divina Comèdia .
E.V. Què hi fa, amb el preu?
J.P. Així la meva dona tindrà una referència, si se’l vol vendre. Apunti: al vers 77 del cant VIII del Paradís no diu: ” Avara poverta dei catalani “, sinó ” di Catalogne “, que és més gros.
E.V. Patim de pobresa moral?
J.P. Moral, no ho sé. Però els nostres reis eren tan pobres que quan se’ls torçava la punta d’una corona l’havien d’arreglar a cops de martell.
E.V. Què li agradaria que es digués de vostè i la seva obra?
J.P. Que era un home honest i que la meva literatura és petita i poètica.
E.V. Què vol dir amb “petita”?
J.P. Minsa. Els meus llibres són com els versos d’en Josep Maria Junoy d ‘Amour et paysage , un altre escriptor menyspreat per la crítica catalana.
E.V. Pla deia que darrere tota obra literària hi ha una ferida moral. Què en pensa?
J.P. Que potser sí.
E.V. Quina ferida moral hi ha darrere la seva obra?
J.P. Això són coses íntimes. Un fill meu va morir als 15 dies d’haver nascut i el vaig haver de batejar jo mateix, amb les meves mans, perquè no hi havia capellans. Hi ha fets a la vida que et marquen per sempre i no hi pots fer res.
E.V. El fa content estar al cànon de Harold Bloom.
J.P. Pse. Això va animar els especialistes a interessar-se per la meva obra. Però, a mi, m’és igual. La felicitat no està a la terra. Guanyes un premi i a mesura que passen els dies hi vas comptant menys. Ja no em queda res per fer. He seguit el meu àngel custodi, he complert el meu destí, he tingut una vida coherent. Ara ja no m’interessen les lletres ni la cultura. Només m’interessa morir-me.
Entrevista publicada a “La Vanguardia” el 29/12/2002 per Josep Massot
“La literatura hoy ha desaparecido por la política”
Dos reconocimientos recientes, la medalla de oro de la Ciutat de Barcelona y el premio Nacional de las Letras han devuelto el humor a Joan Perucho, mal acostumbrado a la poca salud. Acaba de cumplir 82 años y se presta con pillería cómplice a posar para la fotografía que ilustra esta página, asiendo con gesto maléfico un antiguo tratado de apariciones y vampiros. Su conversación es como su literatura, una ficción de presencias reales y prodigios leídos. A veces le falla la memoria, se lleva las manos a las sienes y, tras una breve pausa, gesticula, enfatiza el nombre recuperado y prosigue su relato. Acostumbrado a dialogar con los personajes que habitan en su fastuosa biblioteca, deslumbra al visitante con ejemplares únicos y fábulas librescas: cómo Ramon Llull, engañado por Enrique VIII, convirtió plomo en plata y oro, o cómo Onofre de Dip, caballero del rey En Jaume, fue vampiro por un beso apasionado. Fíjese en este retrato dice Perucho, es mi abuelo, que luchó con las tropas carlistas, pintado por Antonio Caba. Mi bisabuelo era de Pinyana (Lleida), mi madre, de Medina del Campo, cuñada de Albéniz. Mi hermana, ¿sabe?, fue la primera conductora de automóvil de Barcelona. Yo hice la guerra en los dos bandos. A los 17 años fui movilizado a las baterías antiaéreas del Carmel. Era vigilante del cielo: avistaba los aviones italianos que venían a bombardear Barcelona desde sus bases de Mallorca. Cuando perdió la República, yo estaba solo, sentado en un parapeto desde el que se veía el mar, y recitaba versos en catalán de Sánchez Juan. Un oficial se acercó y me dijo: “Si eres de Barcelona, me doy la vuelta y te vas a tu casa”. Salté enseguida del parapeto y fui a casa. Los nacionales me llamaron a filas y como mi madre era de Valladolid me enviaron a San Quintín, un cuartel que parecía un monasterio en cuya entrada había este letrero: “De aquí se sale para la muerte”.
¿Llegó a combatir?
Enviaron mi columna a Menorca, el último reducto republicano. Allá había cuatro cañones Vickers, temibles, los más grandes del mundo. Pero no llegaron a disparar. Cincuenta años después, exactos día por día, me hallaba en Sicilia y se acercaron unas personas que nos pidieron compartir mesa. Resultaron ser menorquines. Uno de ellos había servido en las baterías de Maó y reveló el misterio. No dispararon por un acto de sabotaje que las dejaron inutilizadas: después sirvieron para rodar “Los cañones de Navarone”.
¿Y tras la guerra?
Estudié Derecho. En el Patio de Letras, donde un lema proclamaba con grandes letras “Si eres español, habla la lengua del imperio”, conocí a mis grandes amigos Néstor Luján y Antoni Vilanova. Empecé a colaborar en revistas como “Alerta”, “Poesía”, “Ariel” y “Destino”. En 1954 gané el Ciudad de Barcelona por El médium y Eugeni d’Ors me dio un gran consejo: “Usted será un gran escritor, pero ha de creer siempre en lo que hace, porque sin vocación no hay destino”.
Y después se hizo juez.
El oficio de juez no me ha gustado nunca. Tienes siempre la impresión de que te están enredando. Unas veces lo adivinas y otras no. Y piensas, ¿qué culpa tiene de ser así? Nunca lo sabes. Cuando dictas una sentencia condenatoria, piensas: ¿estás seguro?, ¿y si me equivoco? Lo único que da tranquilidad es saber que hay otra instancia.
En los pueblos en que ejerció de juez podía saborear las historias rurales.
Sí, pero mis libros son literatura, vienen de la erudición, de los libros, no de la cultura popular. Una vez tuve que hacer una exhumación. En el pueblo nadie quería ir al cementerio a desenterrar cadáveres. Al final, abrimos el nicho y al desclavar la tapa del ataúd, en su reverso, apareció una superficie gris, con grafitis negros, horrorosos… Me pareció que era la realidad destruida, la muerte detrás de las cosas. Le dije a Tàpies que parecía uno de sus cuadros, pero creo que eso no le gustó.
¿Cómo conoció a Picasso?
Yo era juez en Móra d’Ebre y en Horta de Sant Joan, donde había vivido Picasso, y me pidieron que fuera a verlo a Antibes y pedirle permiso para hacer un museo. Me impresionó mucho; allí donde estuviera él se convertía en el centro de atención, tenía una mirada ávida, penetrante, que causaba en las mujeres un efecto tremendo. Me dio un consejo que recordaré siempre: “Trabaja, trabaja, trabaja”, me dijo. “Un libro solo no vale nada, un cuadro solo no vale nada, tienes que escribir muchos libros, pintar muchos cuadros, para que tu obra pase a la cultura universal.”
Usted empezó a escribir en una época en que dominaba el realismo más crudo.
El realismo es contar los amores de una portera con el portero de enfrente. Eso siempre existirá. Hay otra manera de impactar al lector, diferente, y eso es lo que he descubierto yo. Saber qué hay al otro lado del mundo. La literatura hoy ha desaparecido por la política. La poesía es otra cosa, a veces de expresión ininteligible: “Polvo serás, más polvo enamorado”.
¿Qué es la muerte?
Un sueño perpetuo. Pido a Dios que mi sueño venga sereno, plácido y sin dolor.
¿Dios es una cuestión de fe?
Dios es una realidad teológica.
Escribe en castellano y en catalán, ¿qué diferencias distingue entre ambas lenguas? Borges decía que el castellano no servía para la poesía.
El castellano es la lengua más severa del mundo, más que el alemán. Mi madre era castellana y yo escribo sin dificultad las dos lenguas. Una vez me puse el reto, con Martí de Riquer, de averiguar si era cierto que Dante había escrito o no: “L’avara povertà de i catalani”. Mire esta primera edición de la “Divina Comedia”. El verso 77 del capítulo VIII del “Paraíso” dice: “L’avara povertà de Catalogna”. Hacía referencia, a la austeridad de los reyes de Aragón, quienes cuando se les doblaba una punta de la corona la enderazaban a martillazos o cuando se deshilachaba un trozo del manto lo hacían zurcir y eso gustaba mucho a los diplomáticos extranjeros. ¿Borges? Yo buscaba siempre a pie de página una nota sobre la existencia del mundo, de dónde había surgido. Borges lo buscó en los espejos. El espejo es una superficie plana que refleja al que mira y también su entorno. Refleja la realidad. Pero ¿qué hay detrás de los espejos? No se sabe, se adivina. Sólo los santos o los poetas saben que está la grandeza del infinito.
Trató a muchos falangistas.
Yo he separarado siempre la buena literatura de las opciones políticas personales. ¿Sigue escribiendo? No. Ahora reedito mi primera prosa. “Diana i la mar morta”, la sorpresa de la caducidad del mundo, reflejo del libro completado. Perucho sigue hablando de muchas otras cosas, de cómo dijo no a la Academia, de sus viajes, de Cunqueiro, Miró, Foix, de su peña gastronómica, sus gatos y sus libros favoritos. O cita a Moratín: “Luego amontonarás confusamente/ cuanto pueda hacinar tu fantasía,/ en concebir delirios eminente./ Botánica, blasón, cosmogonía,/ náutica, bellas artes, oratoria,/ y toda la gentil mitología,/ sacra, profana, universal historia,/ y en esto, amigo, no andarás escaso,/ fatigando al lector vista y memoria”.
Article publicat al diari ABC el 30/11/02 per Carlos Pujol
Escritor universal
UN premio como el de ahora, tan merecido desde hace largos años, reconoce definitivamente a Juan Perucho como uno de los maestros de la literatura hispánica, el excepcional escritor que ha deslumbrado a varias generaciones. Ejemplo de dignidad y elegancia, «cavalier seul», como dicen los franceses, sin ser de nadie más, originalísimo, poético, fantasioso y zumbón, sensible y devoto, sabio por encima de los saberes comunes, artista enamorado de las palabras y de su música, de todas las imaginaciones que puedan suscitar.
Nadie ha manejado como él lo imposible, o al menos lo maravilloso, haciéndolo convivir con lo más cotidiano y familiar, con la sencillez de lo casero; indócil ante cualquier visión realista y verosímil, incomprendido durante mucho tiempo, pero cuando había modas que parecían emparentarse con él, marcaba distancias con un humor que distingue muy bien entre ficciones («eso de Tolkien me recuerda demasiado a Walt Disney»). Un escritor digno de este nombre sólo puede parecerse a sí mismo, cualquier otra semejanza es superchería.
Es el hombre que ha contado cómo la sensatez más profesional naturalistas, recaudadores de contribuciones, jóvenes eruditos- se sienten fascinados por el misterio y la aventura, que les llevarán a mundos insólitos y terribles. Y también un juez puede llegar a escribir «a la manera de Lovecraft», desafiante envite a las sombras que se llevan dentro; arriesgándolo todo en fábulas y mitos que amenazan con el horror, pero bajo las alas de su ángel orsiano -la vocación, el sentido de su vida- al que no deja de invocar.
Poesía, novela, relatos, artículos, viajes, glosas artísticas, consideraciones gastronómicas, historias de fantasmas… Además de éste en el que solemos vivir hay otro universo, fantástico y divertidísimo, que en su origen sólo pertenecía a Perucho, y que ahora es de todos los que quieran leerle. Enhorabuena, maestro y amigo, este premio ha sido la sonrisa de tu ángel en la que confiábamos.
Entrevista publicada al diari ABC el 30/11/02 per Dolors Massot
Joan Perucho: «Soy español porque soy catalán y cada uno ha de ser lo que es»
«No puedo leer ya los libros, no veo… Los acaricio», dice Joan Perucho. Hace tres horas le han comunicado que es Premio Nacional de las Letras y desde entonces no ha dejado de responder al teléfono. Oye con dificultad y su salud no es tan buena como querría, pero Maria Lluïsa, su esposa, se encarga de que todo vaya adelante. El galardón -le ha salido del alma al concertar el encuentro- le va a «curar muchas de las enfermedades que tengo».
Una de las mejores medicinas de que dispone es una primera edición del Mercurialis Liber, el libro de alquimia de Ramon Llull, reciente adquisición para su biblioteca. Cuando Joan Perucho se lanza a hablar, uno no sabe dónde acaba la historia y dónde comienza la fabulación. Nadie cuenta como él…«Enrique III de Inglaterra encargó a Llull este libro diciéndole que serviría para convertir el plomo en plata y oro y así aliviar la penuria de los pobres. Y Llull lo logró. Pero el rey, en vez de dar limosna, se dedicó a la guerra contra el francés. Al protestar, el pobre hombre acabó dos años encarcelado por orden del monarca». Se muestra fatigado, pero se sienta y se levanta del tresillo sin parar.
-Usted ha sido poeta, novelista, crítico de arte, bibliófilo…
-Y cocinero. La madre de Néstor Luján, uno de mis grandes amigos, tenía toda la huerta valenciana en su cocina. Era un contraste en comparación con la cocina austera castellana de mi madre, que procedía de Medina del Campo, y a mí me tenía fascinado. Un editor que supo de nuestras conversaciones, nos propuso a Néstor y a mí escribir algo, y de ahí nació el libro sobre la cocina española.
-¿Qué es lo que no ha sido usted en el mundo de las letras?
-No he escrito nunca teatro. No lo he intentado nunca. No me ha salido. Además de literatura, el teatro es otra cosa: movimiento escénico.
-El premio Nacional de las Letras fue el año pasado para Miquel Batllori…
-Y el anterior para Martí de Riquer. A los tres nos lo han dado por la misma razón, porque hemos participado de las dos culturas, la catalana y la española. Soy español porque soy catalán. Y cada uno ha de ser lo que es.
-De todo su trabajo, ¿qué es lo que más le enorgullece?
-Uno no está nunca satisfecho de lo que hace, pero le puedo decir que siempre me he dejado guiar por el consejo que me dio Eugenio d´Ors hace muchos años. Me dijo: «Usted será un gran escritor, pero tiene que seguir a su ángel custodio». El ángel es la vocación o el destino. Sin vocación no hay destino. Y lo he seguido siempre, toda mi vida.
-De ahí que siempre haya gozado de tanta curiosidad intelectual, porque le interesa tanto una exposición de arte, como un libro, como…
-Seguramente. Me gusta todo lo que sea espiritual y, eso sí, todo lo que esté fuera del realismo. Que la portera se enamore de la cartera ha ocurrido toda la vida, pero que el rey Jaime I envíe a Onofre de Dip a Hungría y que este emisario se enamore de una condesa, y que ésta al besarle lo transforme en vampiro, eso no ocurre cada día, estará usted conmigo.
-Desde luego.
-Pues así empiezan las Historias Naturales. Y es que los vampiros… Fíjese, la Iglesia considera que la incorruptibilidad es emblema de santidad, pero hay otro tipo de cuerpos incorruptos..y esos son los cadáveres vivos, los vampiros…
-Hablábamos antes de su catalanidad, un elemento destacable en el caso del Premio Nacional de las Letras. Sin olvidar que Harold Bloom lo ha incluido en su «canon», ¿usted había notado antes esta acogida?
-La acogida oficial, no, porque hasta ahora estaba en manos de la Generalitat y esto da otra dimensión a las cosas.Esto da un valor universal hispánico que me honra muchísimo.
-No le han tratado mal desde la Generalitat. Ha recibido muchos honores.
-Sí, sólo falta la Medalla de Oro. La de la Ciudad de Barcelona me la entregaron hace poco. Y el Premio de Honor de las Letras Catalanas, tampoco fue para Josep Pla ni para Carner, así que no me importa lo más mínimo no tenerlo. Pero, claro, para recibirlo era condición «sine qua non» escribir sólo en catalán y yo lo he hecho en las dos lenguas. El Nacional de las Letras es un Premio a la medida, porque todo se va colocando en su lugar y me honra que hayan votado por unanimidad todas las academias. La guerra dividió a los que escribían en catalán y a los que lo hacían en castellano. Mire (señala la «Oración por los Caídos» que publicó en portada «La Vanguardia»), es de Rafael Sánchez Mazas, uno de los mejores escritores, silenciado durante mucho tiempo. Ahora ha salido un libro sobre él, Soldados de Salamina.
-¿Lo ha leído?
-Sí.
-¿Y qué le parece?
-Yo habría escrito otra cosa, un libro distinto. Fue un gran autor. Rosa Krüger es una maravilla. Lo mismo ocurre con Julián Ayesta y «Helena o el mar del verano», con Mourlane Michelena o con Sebastià Sánchez Juan…¡qué gran poeta! Dicen unos versos suyos: «No em deu amor,/ que no sacia,/ doneu-me joia,/ per morir». ¿Quién ha escrito cosa igual?
-Si la realidad no le gusta, ¿de dónde saca usted la inspiración?
-De los libros. Para mí los libros nunca tienen final. Lo que hago con mis obras es continuarlos. Por eso siempre tienen una base que es la literatura escrita. Pero ahora ya no pienso escribir más.
-No es la primera vez que le oigo decir eso. Pero luego siempre hay algún amigo, alguna novela, algún recuerdo que puede más…
-Sí, pronto se publicará el quinto de una serie de artículos sobre Juan Ramón Masoliver. El último artículo que he escrito trata de la medalla de la Primera Comunión. Ya nadie escribe sobre esos temas, aunque veo que tienen un público muy fiel.
-¿Echa de menos a sus amigos?
-Mucho. Se han ido muriendo todos: Antoni Comas, Enric Jardí, Néstor Luján…me han dejado solo y siento el peso de la soledad.
-¿Qué añora?
-La juventud, cuando todavía debatíamos sobre el destino.
-¿Le aportó experiencia ser juez en Gandesa, en la provincia de Tarragona?
-Un día me acompañaba el forense, Antonio Galván. Había que hacer una autopsia. Abrimos el féretro y yo me fijé en la parte interior de la tapa. Estaba rasgada, de un gris impactante pero con algo rojizo y como unos rasguños. Entonces entendí la obra de Antoni Tàpies, porque a eso sólo le faltaba su firma. Era lo mismo. Descubrí así su sentido de la eternidad, de lo perenne. Se lo conté a él y no le gustó nada, pero es cierto, del mismo modo que estoy contento de haber comprado una de sus primeras obras. Mire, es L´escarnidor de diademes, de 1949. Lo compré por 3.000 pesetas cuando él trabajaba en una habitación junto al despacho de su padre. Es magnífico.
-Josep Pla recomendaba mirar la vida en forma de artículo. ¿Ha hecho usted algo que no sea eso?
-La verdad es que gran parte de mi obra son artículos, y siempre los he escrito siguiendo una norma: empiezo y acabo con una frase poética, porque es así como me gusta entrar y salir de la vida. Lo que vemos en un espejo somos nosotros mismos, pero detrás…¿qué hay detrás del espejo? Sólo lo saben los santos y los poetas: la eternidad.
-Si le parece, acabemos la conversación con un verso.
-No recuerdo ni un solo poema mío, pero le diré uno de Marià Manent: “Pels corriols de muntanya /hi ha estepes i bruc florit/, melangia/, dolça companyia/ ni una flor he collit”
Opinió de l’escriptor sobre Internet
[[email protected]] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d’abril del 2000
Tot això d’Internet, els ordinadors I aquestes coses em semblen espantoses. Jo tinc una edat. I les meves arrels vénen d’una època en quèl’accés al coneixement demanava esforç i constància, però era d’allò més senzill. Mira que és fàcil obrir un llibre o escriure sobre un paper. L’única màquina que domino és la màquina d’escriure, i perquè em van ensenyar mecanografia a l’escola! Jo escric a mà. A vegades tinc la impressió que les màquines es rebel.laran contra la humanitat, com a ‘2001’, però molt pitjor. D’altra banda, a la meva edat ja és massa tard per intentar adaptar-me a tots aquests invents. Jo ara aspiro a una vida tranquil.la i plàcida. En tinc prou si una tarda m’entretinc contemplant com passa una filera de formigues, veient els núvols, mirant el cel o si ensopego amb una merla o un cu-cut que em miren amb aquell plomall que tenen.