Biografia
Josep Pla (Palafrugell, 1897 – Llofriu, 1981). De família de pagesos, cursa estudis de batxillerat a Girona. El 1913 arriba a Barcelona per estudiar Medicina, carrera que abandonà per la de Dret. En aquests anys Pla visqué en una crisi continuada, en què es debatia permanentment entre l’obligació i la distracció. Entrà a formar part de la tertúlia del doctor Borralleres a l’Ateneu, cosa que li falicità l’entrada en el món cultural barceloní. Alternava les col·laboracions entre la premsa comarcal -“Baix Empordà”, “Diario de Gerona”-, i les revistes de Barcelona: “La Revista”, “Ofrena”, “L’Instant”, etc… Acabada la carrera entra en el món del periodisme amb un doble objectiu: la independència econòmica de la seva família i integrar vocació i professió. És enviat com a corresponsal de “La Publicidad” a París el 1920, començant així un periple desordenat per Europa, producte del qual són centenars d’articles, cròniques i reportatges; les etapes més important són Madrid, Itàlia, Berlín, Grècia, Rússia, Anglaterra i Estocolm. Entremig és elegit diputat de la Mancomunitat. Es manté a “La Publicitat” després de la seva venda i catalanització, el 1922. Escriu assaigs polítics per a la Revista de Catalunya, col·labora a “El Sol”, de Madrid i a “El Día”, de Palma de Mallorca. Des de la proclamació de la República cobrirà per a “La Veu de Catalunya” la informació política i parlamentària, bo i fent-se un prestigi com a periodista i adquirint certa anomenada com a escriptor amb obres deficció com Coses vistes (1925) i Rússia (1925). Quan esclata la guerra, Pla se sent amenaçat i en una data indeterminada s’instal·la a Roma, on forma part de la tertúlia del cafè Greco i escriu algun article pel “Il Corriere della Sera”. Queden en el terreny de la llegenda la relació de Pla i Cambó, la feina real a Roma i el lligam amb els serveis d’informació franquistes. Pla torna a Catalunya al gener de 1939, i inicia l’etapa d’exili empordanès, cultivant la imatge del rústic solitari. Josep Vergés li proposa col·laborar en el setmanari “Destino”, on tindrà una secció fixa des de 1940 fins 1975 i de manera menys constant en el “El Diario de Barcelona” i en “El Correo Catalán”. En la immediata postguerra publica alguns llibres en castellà com Costa Brava (1941), Rusiñol y su tiempo (1942), entre d’altres. El segon intent de publicar l’Obra Completa, que comprèn una cinquantena de volums, quallarà gràcies a la relació que manté amb Josep Vergés de l’editorial Destino. Justament és amb la publicació del primer volum de l’obra completa, El quadern gris (1966), quan la seva cotització literària torna a pujar; l’obra consolida la popularitat i el consum de Pla en un públic ampli que en valora, sobretot, els aspectes documentals i humorístics.
Primera volada
El meu país
El quadern gris
El quadern gris és un text memorialístic basat en un dietari personal dels anys vint que l’escriptor reelaborà profundament per la seva publicació el 1966 com primer al tom del seu colossal Obra completa, que comprèn més de 45 volums. Està considerat no sols un dels millors textos de l’autor sinó un dels més importants de tota la literatura europea del segle XX. El quadern gris, anomenat així pel color de les tapes del primitiu esborrany del text, és la història de formació cultural i personal del seu protagonista, de la configuració de la seva actitud vital davant la societat que l’envolta. L’escriptor pren posició contra la literatura de la seva època i contra el propi fet literari entès com a simple esteticisme o expansió sentimental d’un subjecte. Per Pla la literatura és un mètode que permet aclarir i ordenar el pensament, una activitat racional destinada a entendre el món i a la seva gent. Se situa programàticament contra la literatura abstracta o metafísica i reivindica des d’un pla moral i artístic el valor de la quotidianitat, del grisenc, fins i tot del vulgar. Pla reflecteix en aquesta com en els seus altres obres, amb un estil magistral, de sorprenent senzillesa i claredat, la seva visió del món, l’enorme valor del concret, del petit i insignificant, del modest però indispensable per a l’ésser humà. Contempla la vida, la seva pròpia, que manipula i falseja sense rubor a fi de construir la seva pròpia identitat literària, com una infinita successió d’instants banals, d’anècdotes recollides de l’observació directa de la realitat, una rica col·lecció de fets que neguen els apriorismes presumptuosos, els valors absoluts i permanents amb els que l’ésser humà pretén ingènuament dominar la realitat. Pla és un escriptor realista, però el seu realisme no està desproveït de grans dosis de sensibilitat, de grandesa humana, de qualitat moral. Aquest text, subtitulat “Un dietari”, està estructurat segons les convencions del gènere, organitzant una lliure acumulació d’entranyable emoció; textos de diversa índole, on el jo protagonista o el jo observador constitueix el seu únic fil conductor al costat del referent cronològic. El quadern gris està estructurat en dues parts gairebé simètriques, dedicades respectivament i els seus escenaris dominants són Palafrugell en la primera secció i Barcelona en la segona. La narració s’inicia el 8 de març de 1918, el dia que Pla fa vint-i-un anys, i acaba el 15 de novembre de 1919, a París com a corresponsal del diari barceloní “La Publicitat”, inici d’una carrera periodística que el mantindrà allunyat de Catalunya durant gairebé dues dècades. A l’iniciar-se el dietari, Pla es troba a la casa dels seus pares de Palafrugell ja que, segons afirma, la universitat ha tancat les seves portes a causa d’una epidèmia de grip. Aquest retorn forçat a la vida de poble, al seu paisatge natal i als seus orígens encapçalarà el dilatadíssim dietari que escriu en un quadern gris. L’escriptor falseja la data -la universitat de Barcelona va tancar en realitat les seves portes a causa de l’epidèmia el 10 d’octubre de 1918- per poder descriure la vida rural de Palafrugell, un estadi previ a la seva immersió en l’agitada vida de Barcelona, ciutat on acabarà els seus estudis de dret i on començarà la seva professionalització com periodista. La manipulació literària de la seva biografia respon a la seva concepció del gènere memorialístic i al paper que confereix a la ficció en sintonia amb els seus escriptors predilectes com Montaigne, Stendhal o La Bruyère. Pla utlitzarà la descripció, el diari personal, la reflexió, la narració, el diàleg, la interpel·lació al lector, l’anàlisi dels costums, el retrat d’un determiinado tipus humà o la crítica com a recuros per a confegir el seu monumental dietari; però sens dubte destaca per la seva importància el diario personal, magistral cultiu de la descripció, la paisatgística en primer lloc. El paisatge és reflectit amb lirisme versemblant, proveït de moviment i humanitzat. El primer paisatge del quadern gris fa la seva aparició ja en la segona pàgina. L’escriptor descriu amb gran detall i atenció als sentits. una tarda de pluja. El color del cel, l’aspecte de la terra banyada per l’aigua, la temperatura de l’ambient, el soroll monòton i serè de la pluja. Per Pla l’element meteorològic és de gran importància: el seu efecte sobre els éssers humans, animals al cap i a la fi, és determinant ja que modela el seu caràcter i condiciona les seves relacions amb el seu àmbit vital. La vida i el seus misteris és una de les temàtiques recurrents en l’obra de Pla. L’element social, conjunt de relacions davant les quals l’escriptor manifesta repetidament la seva desconfiança i estranyament, li desperten, a pesar de tot, un gran interès al seu afany per comprendre les. En primer lloc la família Pla seguint les convencions del gènere memorialístic, dedicarà bona part de les primeres pàgines del seu dietari als seus orígens familiars, els seus pares i avis, i la idiosincràsia particular que aquests presenten sota els cognoms Pla i Casadevall, patern i matern respectivament. El nostre autor parlarà també del seu naixement.Ens evocarà com de nounat despertava l’admiració d’Enriqueta Ramon, veïna una vella i solterona dels Pla, que reclamava insistentment que li confiessin al petit quan la seva mare el portava a prop d’un pou que compartien les dues finques. Així, el nen era periòdicament transportat als braços de la vella senyora per sobre del negre abisme del pou. Aquesta anècdota, que lògicament l’autor no pot recordar com viscuda, li és molt útil per abordar un dels seus temes predilectes, l’absurd de bona part de les conductes humanes. Al costat dels records de la infantesa, protagonitzats per ambients que l’escriptor, recupera amb una nostàlgia desproveïda de sentimentalisme, El quadern gris es deté en els seus primers anys escolars, i ens esmenta les lectures suposadament coetànies a la redacció del dietari. L’autor consigna el seu interès pel Glossari d’Eugeni d’Ors, que no obstant això, criticarà pel seu excessiu esteticisme, i la seva incapacitat, la seva incomprensió davant dues obres majors de la literatura catalana clàssica, L’Atlàntida i Canigó de Jacint Verdaguer. L’atenció de Pla es projecta preferentment sobre la vida quotidiana, sobre el curiós del cas del comportament humà. L’home i la seva naturalesa, complexa mixtura entre el racional i l’animal, provoca un gran nombre de pàgines plenes d’observacions, opinions i constatacions empíriques. L’afany dels homes, els seus interessos vitals, molt menys espirituals i dignes del que cabria suposar, submergeixen a l’escriptor en un moderat pessimisme vital, en una actitud desproveïda d’idealisme i de confiança en el gènere humà, en la seva capacitat intel·lectual o artística quan aquesta existeix. La intel·ligència humana, la seva espiritualitat es mostra impotent davant la rotunditat de la naturalesa, de la vida, de la grandiositat i diversitat del món. Però a pesar del reconeixement de les limitacions del llenguatge, Pla s’enfronta una vegada i una altra a la tasca de fixar per escrit les seves impressions del paisatge, a constatar la seva fascinació per la comarca de l’Empordà i per la seva ribera. Les descripcions del mar, de Calella, el Canadell, de les localitats que configuren el que més tarda vindrà a denominar-se com Costa Brava són peces mestres del gènere, prova d’una capacitat literària fora del común. Les grans dots d’observador de Pla no descuiden en cap moment el factor humà, el protagonisme de la gent incardinades en el seu paisatge. La segona part d’El quadern gris, datada el 1919, és dedicada, en gran part, a la vida barcelonina de l’autor i al gran nombre de relacions que va establir amb el brillant món cultural de la Catalunya d’entreguerres. El text posseeix a més a més algunes reflexions personals, conat de confessió sobre la seva personalitat i sobre les seves limitacions. L’autor es veu a si mateix, per una falta de caràcter, incapacitat per a l’amistat. Sols les persones que poden ensenyar-li alguna cosa desperten el seu afecte, les que l’entretenen, en canvi, sols les tolera momentàniament. Construeix el seu jo literari sobre el seu misantropia i la seva duresa de caràcter. Amb elles s’enfronta a la gran ciutat durant la seva etapa d’aprenentatge, un món ric i complex entre la decadent institució universitària, les tertúlies d’intel·lectuals en l’Ateneu i la Barcelona canaille. En ell freqüentarà al seu gran amic Joaquim Borralleres, a Alexandre Plana, Pi i Sunyer, Antoni Rubió, d’Ors, Pujols, Sagarra, Rahola, Crexells, Estelrich i un llarg etcètera de personalitats de la cultura catalana. Les descripcions de la ciutat, la Rambla, el passeig de Gràcia, la Gran Via, el Paral·lel, disfruten de la mateixa fascinació emocionada i de la mateix mestratge descriptiu que les seves descripcions del paisatge empordanès. Pla camina incessantment pels carrers d’una Barcelona populosa i estimulant, per una ciutat que estima sense confessar-ho. A la capital catalana debuta com periodista, assisteix a l’agitació obrera, als assassinats de sindicalistes, com el Noi del Sucre, contemplarà la crua realitat de l’economia, el dolor i les frustracions dels ciutadans anònims. Així mateix, prossegueix la seva observació de la naturalesa humana, el seu incomprensible tendència a l’irracional, la seva vulgaritat, avorriment, inconstància, indiferència, maldat i fals sentimentalisme. L’autor se sap partícip d’aquesta naturalesa humana que descriu no a manera de retret sinó de clarificació. En aquesta assistim a la consolidació de la seva vocació com escriptor, en certa manera paral·lela i a un temps continuació de la seva activitat periodística.
Un senyor de Barcelona
Un senyor de Barcelona té per protagonista a Rafael Puget, un personatge real de qui Pla ens transcriu la història, narrada en primera persona, tal com la va escoltar dels seus propis llavis. Puget, nascut a Manlleu el 1873, va morir a Barcelona, on es va establir amb la família el 1888, després de la mort del seu pare, del qui ens narra la curiosa història del segon matrimoni, del qual Puget n’era fill, a principis de la dècada dels quaranta, poc abans d’aparèixer aquest llibre, perl es pàgines de qual desfilen múltiples esdeveniments i personatges de l’època. També conté un ric anecdotari, iniciant-se l’obra amb l’evocació de l’última guerra carlista, de què ens dóna, entre altres coses, una versió completament diferent de la correntment divulgada, de l’ocorregut en el “Hostal de la Corda”, enclavat als voltants d’Olot, entre els generals Martínez Campos i Savalis, on és creença popular que es va produir el canvi de bàndol de l’últim al primer, cosa que va tenir com a conseqüència que la segona guerra carlista acabés definitivament a Catalunya. Puget diu conèixer la història per boca de Joan Deu, un senyor d’Olot, que en temps de la Revolució de setembre havia estat alcalde de la ciutat, i que durant tota la seva vida va ser entranyable amic de Martínez Campos, amb l’ideari del qual no simpatitzava, però a qui li unia la inquina que sentia per Savalls, sent la veritat que en l’esmentat Hostal únicament es va concertar el permís perquè els soldats carlistes poguessin anar a Olot per avituallar se de tabac i espardenyes; cosa a la qual Martínez Campos va accedir perquè així les seves tropes poguessin comprovar que els carlistes eren homes com els altres i perdessin la desproporcionada i fabulosa idea que tenien dels mateixos. No és res més que un detall, una més de les moltes històries històries que només podien ocórrer en aquells temps que es narren en el llibre, que després de recórrer diferents enclavaments de Catalunya – Vic, Girona…, centra la seva atenció en el seu capital, la Barcelona de la primera exposició Universal -la de 1888-on Puget va ser un dels més assidus participants de la tertúlia establerta en el cafè de l’Hotel Colom que fins a la guerra civil va ocupar la part alta de la plaça de Catalunya. Era una reunió de solera, i quan s’hi va incorporar, a l’instaurar-se en el cafè de la plaça de Catalunya del mateix nom, ja venia del vell Continental i abans del Petit-Pelayo. La tertúlia es reunia de set a nou de la tarda i era coneguda com a la penya dels Jocs —s’entén dels Jocs Florals— Un dels seus membres més actius, el poeta Joan María Guasch, era tres vegades mestre en el Gai Saber. La presidia Francesc Matheu i eren assidus de la mateixa, entre altres, Ferran Aguiló, que escrivia a “La Veu”, el diplomàtic Eduard Toda, restaurador dels monestirs d’Escornalbou i Poblet, l’escriptor costumista Alexandre Font i Pla, Lluis Via i Pagés, fundador de la revista “Joventut”, Narcís Olier, Amadeu Vives, Morera i Galícia… Una tertúlia en la que es parlava del diví i de l’humà, i especialment de dones; perquè en aquells temps, quan no es sabia què fer, cosa que ocorria amb freqüència, es parlava de dones. Dels seus contertulians ens parla Pla per boca de Puget, però no només d’ells; per les pàgines del llibre també desfilen Rius i Taulet, Mariano Cubí, el pintor Ramón Casas, Raimon Casellas, Emili Junoy, Pompeu Gener, Alcover, personatges que van desenvolupar un important paper en la història de Barcelona encara plàcid, els dandis s’exhibien passejant per un Passeig de Gracia encara a mitjà construir i que circulaven tirs de cavalls. Una Barcelona de vells carrers i places pren vida a través d’aquestes pàgines animades per una infinitat de personatges que els donen vida amb les seves anècdotes; personatges llegendaris que van abundar molt per aquells temps; de vides que avui seria impossible repetir, sense tampoc oblidar importants esdeveniments artístics i polítics; com per exemple els mítics i explosius mítings del Lerroux de l’època dels —joves bàrbars—, en què ja s’apreciava aquesta intolerància que al cap dels anys desembocaria en la guerra civil. Un llibre que ens parla de la vida d’un típic “senyor de Barcelona”, home de molts amics als que sempre va voler i en què assegura pensar cada dia, segons li confessa a Pla en les seves acaballes. És obra en què viu la ciutat en la qual es desenvolupa principalment, entranyable, de lectura fàcil i gratificant.
Article publicat a ”El País” el 29/05/02 per Xavier Moret
Retorno al Mas Pla
Nunca, hasta hace unos días, había estado en el Mas Pla y, sin embargo, tenía la sensación de que ya había estado allí muchas veces. La lectura de la obra de Josep Pla (1897-1981), con sus adjetivos exactos, estaba en el origen de este engaño. Sabía ya, antes de llegar, de la orientación del mas respecto a la estrella polar, de su aspecto macizo, de la sala rectangular de la primera planta, de la gran campana de la chimenea, del bello paisaje del Empordà que se divisa desde sus ventanas… Pocos autores tienen, como Pla, la capacidad de adaptar su literatura a un paisaje de un modo tan preciso. Pasa con su obra lo mismo que con aquel gran mapa que Borges imaginó como el sueño de un cartógrafo, de una fidelidad tan absoluta que se superponía, punto por punto, con los accidentes del país que reproducía.
Cuando Frank Kerl, sobrino de Josep Pla, me ofreció la posibilidad de visitar el mas de la familia, acepté encantado. Llegué a Llofriu uno de esos soleados días de primavera en los que el Empordà luce como un paraíso a escala humana. El verde era más verde que nunca y la tramontana había dejado un aire absolutamente nítido. El Mas Pla, con su fachada cubierta de hiedra, su aspecto de caserón contundente y sus múltiples ventanas en forma de arco, ejercía su dominio en un cruce de carreteras. Entré por un camino flanqueado de cipreses y no tardé en encontrarme con la sonrisa de bienvenida de Frank Kerl. ‘Aquí, frente a la entrada principal’, me explicó, ‘antes estaba la era’. Era la primera señal del paso del tiempo. Tras 20 años de la muerte de Pla, la era ha sido sustituida por un aparcamiento y un jardín tapizado de césped y con unos cuantos olivos centenarios.
‘El mas se compone en realidad de dos casas’, prosiguió Frank Kerl. ‘La antigua es pequeña, del siglo XVII. La parte nueva, sin embargo, es más espaciosa. La hicieron mis antepasados en el siglo XIX, cuando la filoxera acabó con las viñas de Francia y los mercaderes franceses venían aquí a comprar vino. La comarca se enriqueció y fue entonces cuando hicieron esta casa’.
En el interior, la visión de la inmensa sala principal, con la chimenea en un extremo, remite inmediatamente a las numerosas fotos que le hicieron a Josep Pla. ‘La sala mide 96 metros’, me indica Frank con precisión de arquitecto. ‘No ha cambiado mucho desde los tiempos de Pla. Sólo las ventanas, que ahora son tres en arco. Pla solía pasar las horas sentado en esta mesa, escribiendo junto a la chimenea’. En un estante hay una foto suya que lo certifica. Escribe bajo la gran campana, apoyado en la mesa, en el mismo sitio donde ahora se sienta su sobrino Frank. ‘Pla vivía solo en esta casa en invierno. Hacía mucho frío, a veces hasta 8 grados, y él siempre estaba bajo la campana, escribiendo. También escribía en la cama. Se ponía una chaqueta de comando que alguien le había regalado y se cubría con una manta eléctrica. La casa era glacial, pero si no hubiera llevado esta vida no habría podido escribir tanto. El concepto de confort no lo tuvo nunca. Era austero. De la casa no se ocupaba. Cuando instalé la calefacción, en los años setenta, lo mandé unos días al motel Empordà. Cuando llegó el invierno, y al ver que la casa estaba caliente, se negaba a aceptar la realidad. ‘Aquest hivern és molt suau’, decía’.
Los muebles de la sala son los que había en tiempos de Pla, pero restaurados. En los estantes hay libros suyos y al abrir los armarios se produce el milagro de un salto en el tiempo, como si de pronto retrocediéramos 30 o 40 años. En ellos guarda Frank los recuerdos de Pla: una boina, fotos, condecoraciones, medallas, plumas… y primeras ediciones de sus libros. ‘La casa no está abierta a los visitantes’, puntualiza. ‘No quiero que esto se convierta en un museo, ya que yo sigo viviendo aquí con mi familia, pero he querido guardar todo lo que he podido de Pla, como un homenaje’.
Visita al Mas Pla. Frank Kerl ha conservado muchas cosas de su tío escritor, pero no quiere convertir la casa en un museo
A mano derecha, al final de la sala, está la habitación de Pla, con la imagen de un santo presidiéndola y la misma cama en la que durmieron sus padres y donde murió él. ‘Él dormía al principio al otro lado de la sala, pero salió una gotera y, en vez de arreglarla, se mudó a la habitación de sus padres, que ya habían muerto’, explica Kerl. ‘La verdad es que no se cuidaba mucho de la casa’.
Pasamos por la otra habitación, repleta de libros, y por la cocina antes de regresar a la sala. ‘Pla no compró nunca ningún mueble’, cuenta Frank, ‘pero no tiraba nunca nada. Lo guardaba todo en las cómodas de la sala. Allí había desde facturas de hotel hasta cartas de amigos. El trabajo está en buscar las cartas contrarias para poder leer lo que él les escribía’.
Junto a la chimenea, con una expresión que recuerda a la de Josep Pla, su sobrino me regala una anécdota de cuando al escritor le dio, en los años cuarenta, por dedicarse al contrabando. ‘Se hizo construir un barco de 11 o 12 metros en L’Escala’, explica. ‘Debía de ser en 1947. En teoría, el barco era para ir a pescar langostas al cabo de Creus, pero en realidad era para ir a Génova a buscar piezas de recambio de coches, ya que entonces no había por aquí. Fue a Génova con un amigo, Llimona, y compraron las piezas, pero en el viaje de regreso los sorprendió una tramontana y tuvieron que refugiarse en el puerto de Sète. Allí los gendarmes les requisaron todo… El barco se quedó en Calella, pero al cabo de un año se vendió el motor y el barco se hizo astillas en la playa’.
Cuando llego a casa, busco lo que Pla escribió sobre el mas y encuentro este párrafo: ‘Des de la finestra del mas contemplo els camps de gra d’aresta, com degué fer, durant els segles, la llarga fila dels meus obscurs avantpassats. Hi ha un moment que les espigues, d’un verd àcid, del blat que el ventet fa ondular, maduren i agafen un lleugeríssim to daurat. La flor vermella de les roselles es comença d’esblaimar. Els camps de civada es tornen d’un color d’escuma blanca. És un moment, un dels més extraordinaris de l’any. Aquest moment el vaig veure, per primera vegada, a les deu del matí del dia 20 de maig de 1933 després d’una nit d’insomni i de fatiga pesada’. Han pasado casi 70 años desde aquel mes de mayo, pero la descripción de Pla sigue siendo insuperable.
Article publicat al diari “Avui” el 25/03/02 per Francesc Puigpelat
La manipulació de Pla
És bastant trista l’apropiació (n’hauríem de dir indeguda, en termes financers?) que el PP està perpetrant de la figura de Josep Pla. I potser encara més trist que a quasi ningú sembli importar-li aquesta burda manipulació. Fa pocs dies, José María Aznar en persona va presentar a Madrid la traducció castellana de les Notes per a Sílvia i les Notes del capvesprol, va reivindicar l’ideari de Pla, i encara és hora que algú amb cara i ulls li respongui. On són els intel·lectuals i/o polítics catalans? No és això una opa hostil del PP a la cultura catalana? Ningú és capaç de replicar les bestieses que va dir Aznar durant l’acte de presentació?
A la vista que no ho fa ningú amb més pes, em permeto, modestament, contestar a Aznar. I ho faré en un punt especialment sensible: el del bilingüisme. Aznar va reivindicar Josep Pla com a autor bilingüe i va exalçar el fet que aquesta condició no li causés cap problema. Li contestaré amb una cita del mateix Pla: “El bilingüisme pot ser eficaç en la comptabilitat o en un report administratiu. En la literatura, i concretament en la poesia, és inconcebible si hom pretén fer alguna cosa que existeixi realment. El bilingüisme és un fet contrari a la limitació inexorable de la intel·ligència i de la sensibilitat humanes, la negació de la unitat fatídica de l’individu”. Aquesta frase és al volum 21 de l’Obra completa de Pla, titulat Homenots, tercera sèrie. Una Obra completa que, per cert, no inclou res de res escrit en castellà, cosa que confirma que Josep Pla no es va considerar un escriptor bilingüe.
A més, li recomano a Aznar que llegeixi (si pot, ja que tothom sap que ell, defensor del bilingüisme, és un monolingüe de pedra picada) el text El bilingüisme, a Per passar l’estona, volum 36 de l’Obra completa. Pla hi explica que ell només domina de debò el català i que ha escrit llibres en castellà, només per raons alimentàries, ja que al règim de Franco (ho recorda, senyor Aznar) cap autor no es podia guanyar la vida escrivint només en català. Josep Pla afegeix en to irònic que si els escrits alimentaris s’haguessin de considerar literatura, aleshores ell no seria un autor bilingüe, sinó quadrilingüe, perquè també és autor de textos escrits originalment en francès i en italià. En conclusió: Josep Pla podria ser considerat un autor monolingüe (per vocació) o quadrilingüe (per necessitat). Però bilingüe, mai. Mai de la vida, presidente.
Article publicat a “El País” el 20/04/02 per Rafael Conte
Todo en Pla fue dietario
Resulta curioso comparar estos dos libros -sendos homenajes a la gran figura de Josep Pla, el fundador de la actual prosa catalana y gran escritor en castellano también- entre sí, ya que, aunque su origen haya sido diferente, pues este segundo Dietario es suyo en su integridad, mientras el Diccionario es una antología de sus opiniones sobre literatura y escritores espigada de su obra por uno de sus grandes expertos, el autor mallorquín también bilingüe Valentí Puig, los resultados son muy similares, pues su relectura casi conjunta (ya los conocía en catalán) me reafirma en la idea de que toda la gigantesca obra del escritor ampurdanés no es más que un oceánico, universal y permanente ‘diario’ o ‘dietari’ en catalán como él mismo decía.
Pienso que ambos términos deben diferenciarse mejor, pese a que el influjo de Pla haya sido decisivo para extender el término catalán entre los escritores castellanos, que lo han difundido de manera abusiva. El ‘dietari’ se originó entre los cronistas medievales de la corona de Aragón y de ahí pasó a los libros contables de los mercaderes y comerciantes hasta pasar al castellano. Un ‘dietario’ en castellano como el ‘dietari’ catalán eran libros para anotar operaciones día a día, cronológicamente fechados como hacían en Francia los autores del género journal, donde descubrió Blanchot esa exigencia de fechas que nuestros di(et)aristas rechazan-, pero Pla lo utiliza con tal libertad, que entre nosotros ha desembocado en nuestro actual libertinaje, y que hasta ha merecido los aplausos de Jordi Gracia que le dedica un capítulo en su parcial, sabio, optimista y mendaz Hijos de la razón. Signo de estos tiempos en los que el mercantilismo nos domina y donde ha descubierto Mainer una deriva hacia la privatización de nuestra literatura. Bien, no sigamos más por ahí, confundamos diarios con dietarios para reconvertirlos en conjuntos de opiniones y ocurrencias sin parar, que es de lo que se trata al final. Lo que sucede es que, para empezar, Pla calificó como ‘dietari’ su auténtico dietario de juventud, el primero, el que, reescrito y titulado como El cuaderno gris (en bolsillo en Destino), ocupaba sus primeros años de 1919-1920, con el que inauguró en 1966 su obra completa y que traducido por Dionisio Ridruejo y su esposa Gloria Ros arrasó entre nosotros y ya ha sido incluido en el primer volumen de estos Dietarios, presentados por Arcadi Espada, y que el buen traductor Xavier Pericay nos acaba de completar. Las otras tres partes (Notas dispersas, Notas para Sílvia y Notas del crepúsculo) son las novedades absolutas que en castellano estos dos volúmenes nos aportan, aunque falten algunos ‘dietaris’ catalanes menores que no figuraban en la ‘obra catalana’ canónica. Pero, en fin, aquí está lo esencial de Pla en la materia, y subrayemos su evidente importancia y la corrección del trabajo presentado. Lo más disperso son las Notas para Sílvia, aunque, en fin, reclamando la debida separación entre diarios (para los castellanos) y dietarios catalanes, y protestando contra las confusiones cronológicas y la difusión de todo en el océano torrencial de ideas y ocurrencias que sólo el genio (de Pla) legitimará siempre, hay que decir que desde el rigor de El cuaderno gris al desorden de las Notas para Sílvia (con sus magníficas poesías narrativas y su gran ‘un infarto de miocardio’) hasta el arrasador conservadurismo (agnóstico y materialista siempre) de las Notas del crepúsculo, la lectura de estos dos gruesos tomos es una totalización del saber y del placer.
Lo del Diccionario Pla de literatura, seleccionado, ordenado y -bien- presentado por Valentí Puig es otra cosa: en primer lugar, no es de Pla (aunque se trate de sus textos), sino de Puig, quien le conoce bien, pero siempre lo orienta según sus gustos y en su propio sentido. En segundo lugar, sólo es un diccionario por su orden alfabético, y para terminar y diga lo que diga el seleccionador, Pla no era un crítico literario propiamente dicho. Opinaba (y de qué gran y excepcional manera) sobre escritores y libros sin parar, pero era tan antiacadémico, antiliterario, antirretórico y anticonvencional que exponía sus gustos sin matizar demasiado. Lo que más amaba era lo italiano, lo que más admiraba era lo inglés (no lo norteamericano) y lo que más conocía era lo francés, y dentro de ello sus moralistas, desde Montaigne a Pascal, de Joubert a Chamfort, hasta rescatar al final al gran Sainte-Beuve como tal, que ya era hora que alguien así lo proclamara en sus horas más bajas por culpa de un Proust que se excedió al defenderse antes de exponer su obra a un malentendido que nadie le había planteado, sin saber que hoy el triunfo de este último es total entre la historia y la crítica actuales. Pues entre Sainte-Beuve y el multiculturalismo sólo hay la nada. Pero la lectura de las lecturas y de las opiniones sobre libros, lecturas y escritores de Josep Pla, sin ser una verdadera crítica, es la historia de la vida de un (gran) hombre, entre palpitaciones, gustos, errores y aficiones tan vivas y vitales que su lectura es como la de escuchar a un gran afinador de pianos en pleno trabajo: tan sabroso como inolvidable, irritable y fascinante.
Article publicat al diari “Avui” el 31/03/02 per Jordi Serrat
Pla, un realista social
Fins ara la majoria d’investigadors que han estudiat l’autor dels Homenots s’han centrat en aspectes de la seva biografia o bé han fet una anàlisi literària dels seus llibres. Però l’escriptor Josep Pla no interessa només als filòlegs. L’autor empordanès va escriure milers de pàgines sobre la gent del seu país, sobre l’Empordà o sobre els pagesos, i, per tant, és lògic que els antropòlegs també vulguin rastrejar la seva escriptura.
Eliseu Carbonell i Camós, professor del Departament d’Antropologia Social a la Universitat de Barcelona (UB) porta sis anys i mig fent una extensa tesi doctoral que ara està ultimant. La seva recerca deixa clar que Pla construeix en la seva obra un model de cultura empordanesa. L’objecte del seu estudi és una exploració històrica i social d’un àmbit com l’Empordà a través de l’obra planiana.
Aquest jove investigador de 32 anys, que viu al poble de Mosqueroles, al Montseny, parteix de la base -com ja havien observat Josep Maria Castellet, Nèstor Luján o Salvador Espriu- que el pas del temps és un argument estratègic o fil conductor de tota l’obra planiana. Carbonell dissecciona tot el que escriu Pla sobre els empordanesos i el pas del temps i n’analitza l’antropologia del temps.
La Guia de lectura de la tesi d’aquest expert és el llibre Les hores, ja que inicialment el seu objectiu era fer una edició crítica comentada d’aquest títol. Però a mesura que avançava la investigació el treball va anar creixent. Carbonell ha fet un buidatge dels 45 volums de l’obra completa de Pla i ha anat classificant dins de 1.500 fitxes tots els conceptes, reflexions o referències que Pla fa sobre el temps.
L’estructura que segueix està dividida en quatre grans capítols: el temps viscut (la vivència temporal que té cada persona), el temps ambiental (la meteorologia, que condiciona molt les societats agràries i pesqueres), el temps social (que dóna consciència a una col·lectivitat) i les estacions.
Natura destructora
L’estudi permet constatar com el temps “entra molt a fons” en el caràcter dels empordanesos. “Pla està parlant de qualsevol tema i de cop i volta apareixen els ametllers florits, o la Quaresma amb el vent de garbí”, recorda Carbonell. “Pla diu que el vent de garbí produeix un estat d’ànim amb més discussions i baralles. I si després vas a un altre passatge d’un altre llibre torna a sortir el garbí precisament quan hi ha una baralla. Tot encaixa sempre”, exemplifica.
Una altra qüestió interessant és veure com Pla estava en contra de la creença estesa que la natura és sempre sàvia o ordenada. L’escriptor pensava que la natura és indomable-destructora i que la manera de corregir la seva força devastadora és a través de la cultura. Pla -com detalla Carbonell- sempre jutja de forma negativa les tempestats i els fenòmens meteorològics excessius. De la mateixa manera que el cinema o la literatura dramàtics presenten sovint escenaris criminals lligats a dies de pluja, Pla associa la noció de solstici o equinocci a les desgràcies.
Carbonell creu que és important subratllar com Pla va estar molt en contacte amb la seva gent, de la seva comarca. “L’anomenat autoexili interior de la postguerra va ser un allunyament de l’Espanya política i literària, però va ser un acostament de Pla al poble real”.
I, segons Carbonell; a diferència dels folkloristes que indaguen a l’etnografia per motius patriòtics, Pla s’apropa a la gent aplicant-hi un realisme social que és econòmic: “Quan Pla descriu que un pagès està rumiant a la vora del foc, sap que aquell pagès no pensa en rondalles, sinó que està calculant com enganyarà l’amo”, diu.
Les conclusions de l’estudi tenen a veure amb com Pla recull el testimoni del seu país. Aquest assagista descobreix com l’obra planiana és molt útil per al coneixement antropològic de la societat empordanesa, tot i que cal contrastar-la amb altres estudis d’història social.
Carbonell ha aprofundit sobre com el temps meteorològic -que condiciona tota organització social- convergeix amb el temps social en el cicle estacional. Creu que Pla toca aquest tema en tres àmbits: l’Empordà rural, les petites poblacions marineres i les localitats de mercat com Palafrugell o Torroella de Montgrí.
L’autor de la tesi té la certesa, però, que avui ja no queda gairebé res de l’Empordà agrari de Pla. “L’Empordà dels nostres dies és un Empordà enjardinat, molt diferent”. Però Carbonell revela que en un futur voldria analitzar com s’ha transmès oralment la literatura de Pla a Palafrugell. “Si vas qualsevol dia a dinar a l’Arc, és gairebé impossible no sentir algú que digui alguna cosa que escriu Pla. S’hauria de saber si aquests homes estan citant Pla o bé va ser Pla que va recollir una manera de parlar”, conclou. “Ignorem fins a quin punt Pla va posar de moda el concepte de collonada o el va recollir del que deia la gent”.
Fabulació i realisme
La idea d’un Pla realista en certa manera xoca amb altres estudis, com ara el llibre Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària, del filòleg gironí Xavier Pla, qui precisament defensa el contrari. Xavier Pla creu que Pla fabula i s’inventa la seva autobiografia com una estratègia narrativa per ser més creïble per al lector. Eliseu Carbonell mastisa, però, que els dos treballs no són totalment oposats, ja que mentre que Xavier Pla ha fet una mirada de filòleg, la seva és d’antropòleg.
Per Carbonell, però, el realisme de Pla, de vegades, és fins i tot superior al de molts historiadors, encara que cometi inexactituds. “No té importància si una data balla, o si parla d’un lloc on ha estat, l’important és que Pla s’acostava a les persones” -creu Carbonell- “Potser Pla no va ser a la reunió que descriu a Nocturn de Primavera, però va anar a moltes festes com aquelles, observant i escoltant tot el que s’hi feia. I això és el que compta”.
El que tenen en comú Eliseu Carbonell i Xavier Pla és que pertanyen ja a les noves generacions d’erudits que llegeixen Pla sense prejudicis ideològics i prescindint del personatge.
Eliseu Carbonell pensava titular el seu treball Estratègies antropològiques del narrador, però diu que encara no té el títol definit, una tesi que acabarà properament.
Article publicat a “ABC” per Juan Pedro Quiñonero
Las relaciones de Josep Pla con la escritura quedaron fijadas, para siempre, muy temprano, cierta Nochebuena descrita en el Cuaderno gris, cuando el jovencísimo autor, antes siquiera de consagrarse al periodismo, mucho antes de llegar a pensar en publicar su primer libro, escucha con infinita melancolía la bulliciosa algarabía familiar, descubriendo que, en verdad, él está condenado a la diabólica manía de escribir.
Toda la obra de Pla prolifera y se explica a través de aquella primera revelación gloriosa y fatal: la literatura, o, más exactamente, quizá, la escritura, son la semilla y la arquitectura espiritual de un hombre, un pueblo; a través de la lengua establecemos, recreamos y prolongamos nuestra relación con la historia, la cultura y la materia espiritual que también forman parte de todas las cosas creadas.
A partir de ahí, las relaciones de Pla con la lengua, las lenguas, su cultura, las culturas, los libros, los autores, la obra toda de la civilización, son sencillamente indisociables. Cada palabra, cada obra, cada escritor, forman parte del universo estrellado de la creación. Y su interés último reposa en la parte que la escritura ilumina y juega en esa inmensa arquitectura espiritual, concepto que yo tomo de Juan Ramón Jiménez y utilizo muy libremente en mi libro sobre España.
Valentí Puig ha hecho realidad un trabajo inmenso e indispensable. Un diccionario que nos permite seguir el hilo de Ariadna de las relaciones de Pla con la literatura. Tarea enciclopédica y monacal, que Valentí cumple con autoridad ejemplar.
Pla dijo en infinidad de ocasiones que buena parte de su obra era una respuesta puramente laboral a la urgencia y exigencias del periodismo. De ahí, en ocasiones, su apariencia fragmentaria. Le cabe a Valentí el inmenso honor de haber compuesto y ordenado los distintos elementos de ese puzzle, para ofrecer, ordenados, con pulcritud, todos los materiales esenciales.
Valentí ya fue el primero y quizá el único en advertirnos de la dimensión política más alta de la obra de Pla, que, por momentos, posee la envergadura de Burke diseccionando los primeros meses de la Revolución francesa, o de Tocqueville contemplando el devenir de la democracia americana. Con varios matices capitales: Pla no sólo fue un testigo visionario de las consecuencias del putch bolchevique, la ascensión del fascismo y el nazismo, o la Guerra Civil española; esas páginas, memorables, sin duda, forman parte, no lo olvidemos, de un corpus mucho más vasto, como es, en su caso, la construcción mitológica de Cataluña.
El vulgarismo inocente de un Pla «realista», que se confunde con la tradición de sus primeros y no siempre más felices escoliastas, olvida e ignora que Pla, con mucha frecuencia, era capaz de inventarse, literalmente, por completo, personajes y paisajes, presentados, con malicia, como «descripciones» de realidades puramente imaginarias. El monumental Diccionario de Valentí quizá sea un instrumento indispensable, desde ahora, para intentar explorar los infinitos caminos y matices de la prosa de Pla, que también podía confundir al lector con su gusto pronunciado por la ironía, el humor, la más devastadora socarronería, el pudor de quien se refugia en la soberbia y la distancia para callar y proseguir su gloriosa, para nosotros, condena a la escritura.
Al final de ese majestuoso viaje se desemboca en el principio de todo. Los griegos, los historiadores romanos, Tolstoi, Stendhal, Chateaubriand, Leopardi, Baroja, Azorín, Cela (que Pla compara con Quevedo), Thomas Mann, Joyce, Proust, etc. Siendo lo que son los negocios del libro, la leyenda y la ignorancia han querido que las opiniones de Pla se conviertan en chismes librescos, de una prodigiosa nadería. Con el inmenso pudor y respeto que solo tienen quienes son capaces de generosidad y grandeza, Valentí nos ayuda de manera decisiva a reconstruir una realidad mucho más vasta y frondosa: en el caso de Pla, cada opinión, cada revelación, cada arbitrariedad, forman parte de un caudaloso río llamado a desembocar en el océano sin orillas de las relaciones entre el hombre, la historia, la memoria y la cultura.
Ante la tarea saturnal del tiempo y la historia, que todo lo devoran y destruyen, Pla opone la titánica tarea de la escritura, creando, a través de una prosa limpia, clara y cristalina, la realidad espiritual de nuevos mundos imaginarios. A través de la lengua, fingiendo su respeto por la realidad, siempre volátil y cambiante, Pla imagina y hace realidad el tiempo mesiánico de la resurrección, que no es sino la capacidad del verbo, el logos, la palabra, de salvar, crear, construir y reconstruir una arquitectura espiritual sin cesar amenazada por la historia y el paso del tiempo.
De ahí que Pla sienta verdadero espanto ante los escritores (grandísimos escritores, en muchos casos) que se abandonan o parecen abandonarse al cultivo del «yo» amenazado y versátil, perdido en un mundo y una civilización en crisis. Contra los trabajos y los días del tiempo saturnal de la naturaleza, Pla avanza la solitaria tarea de quienes creen en las virtudes morales de la lengua, a través de la disciplina arquitectónica y espiritual de la memoria y el estilo.
Buena parte de la gran literatura de la segunda mitad del siglo XX nos habla (¿cómo podía ser de otro modo?) de los inmensos cataclismos de la conciencia del hombre moderno, describiendo, con distinta fortuna, su errabundo descarrío. Ante esos insondables abismos sin fondo, la palabra del escritor titubea, vacila, y llega a precipitarse sin remedio ni socorro en la descripción atormentada y agonal de su más íntima confusión mental.
Esa tradición nace, muy groseramente, con el San Antonio de Flaubert, alcanza su punto álgido con el legendario monólogo final de Molly Bloom, y tiene infinitas expresiones posteriores. A través del trabajo sin par de Valentí, es posible confirmar, si alguna duda cabía, que Pla considera catastrófico el abandono a ese nihilismo suicida. Él prolonga de manera quizá única, entre los escritores en lengua romance, su confianza intacta en la palabra y la escritura. Contra el caos destructor y ciego, Pla opone el trabajo sin fin del heroico ejercicio solitario de la diabólica manía de escribir, tramando historias, buscando, encontrando, salvando, construyendo y reconstruyendo, sin cesar, los cimientos de la arquitectura espiritual que nos ayuda a descubrir la entereza de un hombre y un pueblo, afirmando su identidad, en cuarentena, frente a las fuerzas endemoniadas de la historia.
Pla hereda de los griegos su confianza en el cultivo de la tierra, con dolor e inmenso trabajo, contra la incertidumbre devastadora e imprevisible de la meteorología. Esa tarea sin fin de roturación de la lengua requiere el respeto y sometimiento a una disciplina arquitectónica, que viene, en su caso, de la casa romana, construida con áurea simplicidad marmórea.
http://www.geocities.com/Athens/Acropolis/7864/viurebcna.html
Primera volada
http://partal.com/aelc/autors/plaj/index.html
Pertany a la web de l’AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d’AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra Premis. Teatre. Traduccions. E mail.
http://www.geocities.com/perpinya/tx-pla.html
Presenta dos textos de Josep Pla. Sobre el teatre català del s.XIX i en Crexells i en Fabra.
http://www.geocities.com/Athens/Acropolis/7864/indpla.html
Una web molt completa sobre Josep Pla. Conté una tria de textos, S’acompanya amb un arxiu de veu del propi Josep Pla, segueix amb comentaris fets pel propi Pla sobre autors significatius de la literatura catalana. Articles de diari, etc.
http://www.geocities.com/perpinya/tx-plaam.html
Text de Josep Pla: Temps de febrer: els ametllers.
http://pie.xtec.es/recursos/socials/anypla/
Any Pla
http://pie.xtec.es/sedec/jpla.htm
Dossier didàctic. El carrer estret
http://www.geocities.com/Athens/Acropolis/7864/brudes2.html
Article de xavier Bru de Sala sobre Josep Pla i Salvador Espriu
http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/joseppla.html
Conté una bibliografia bàsica, informaciói links sobre les obres de l’autor.