Biografia
Joan Puig i Ferreter (la Selva del Camp, 1882 – París, 1956). Era fill natural d’un terratinent selvatà, fet que el trasbalsà durant tota la seva vida. Entrà en contacte amb la colla de Reus, ciutat on estudiava batxillerat. Al mateix temps comença a escriure poemes. El 1899, després d’un intent de suïcidi, marxà a Barcelona, on inicià estudis de farmàcia, que ben aviat abandonà. Simpatitzà amb els ambients artístics i anarquitzants. El 1902 marxà a París, on menà una vida bohèmia i errant fins el 1904. Tornà a Barcelona, on començà a dedicar-se al periodisme i a escriure teatre. Col·laborà, entre d’altres publicacions, a “Ars”, “Reus tranquil”, “Joventut”, “Estel”, “La Publicitat” i “La Campana de Gràcia”, de la qual fou director de 1932 a 1934. A més fou director literari d’Edicions Proa, a la qual donà suport després de la Guerra Civil amb el seu mecenatge. Es dedicà a lapolítica durant l’època de la República: fou diputat a les Corts espanyoles i al Parlament català i conseller de la Generalitat. En el conjunt de la producció teatral, i deixant de banda la poesia, podem distingir dos períodes, iniciats cronològicament amb les obres La dama alegre (1904) i La dolça Agnès (1914). La primera i més important s’afilera amb el Modernisme i dóna, entre d’altres, els següents títols: Aigües encantades (1907), La dama enamorada (1908), El gran Aleix (1912). A partir del 1914, coincidint amb l’entrada en crisi del teatre català, comença la seva segona etapa, de la qual destaquem Si n’era una minyona (1918), El gran enlluernament (1919), L’escola dels promesos (1922) i Un home genial (1923). Amb la seva obra novel·lística assolirà la seva realització com a escriptor. Les seves obres més importants són El cercle màgic (1929), Camins de França (1934) i El pelegrí apassionat, cicle novel·lesc escrit des de 1938 fins a 1952 i acabat de publicar, en dotze volums, el 1977. Traduí Shakespeare, Gorki i Tolstoi.
Servitud
El cercle màgic
Article publicat a “El Periódico” el 21/09/02 per Vicenç Pagès Jordà
Proletaris de la ploma
Durant la primera meitat de Servitud, el crític es veu temptat de recomanar-ne la lectura a les facultats de Ciències de la Comunicació. La descripció que fa Joan Puig i Ferreter de les baixeses de la professió és antològica: em refereixo a la pràctica del plagi, les enveges dels companys, la humiliació de l’autocensura o els interessos extraperiodístics. A Servitud no hi falten retrats com el de l’escriptor frustrat, el del reporter que s’ha tornat cínic a còpia de desenganys, el del tot terreny sense idees pròpies, o fins i tot el del lladre de llibres que habita cada redacció. Un devessall de realisme que podria ser útil per posar en contacte els periodistes vocacionals amb la duresa del medi de treball.
A mesura que avança en la lectura de Servitud, però, el crític va trobant excessiu l’entusiasme de Puig i Ferreter: tant en la crítica de l’entorn com en l’elogi del seu alter ego, el redactor Andreu Rojals, l’únic “idealista” del llibre, que acaba enfrontant-se tot sol no només a la direcció i al cos de redacció del seu diari, sinó també al sindicat obrer. I és que Rojals, un jove periodista que, després d’aconseguir entrar al diari La Llanterna, s’adona de mica en mica que escriure al dictat és la pitjor mena d’esclavatge, és qui vehicula aquestes memòries difressades.
La manca de mesura, el desordre compositiu i la ingenuïtat expressiva decanten el llibre cap al libel, però cap a una mena de libel que peca d’excessiva innocència: innocència psicològica perquè és inviable un cretinisme de pedra picada com el que mostra la figura de Don Hilarió; innocència lingüística perquè la claredat no s’ha de confondre necessàriament amb la pobresa; i, en fi, innocència literària perquè els últims capítols no són mínimament versemblants. S’entén, llavors, que el mateix autor titlli el llibre de “superficial” i “insignificant”, o que escrigui una frase com la següent: “No ho vaig poder aguantar més i vaig escriure Servitud”. Més que de libel, seria més exacte parlar d’exabrupte. No sé dir si contra un diari sense ànima, contra un ofici sense dignitat o contra el món –tan injust– en general.
I, amb tot, el llibre té interès justament en la mesura que es pot llegir com un roman à clé. “La Llanterna” és, de fet, una caricatura de La Vanguardia, el diari on Puig i Ferreter va treballar de l’any 1911 fins al 1920. Personatges reals com el comte de Godó, propietari del rotatiu, i el director Miquel dels Sants Oliver hi són reconeixibles, i la mecànica de treball a la seva redacció no devia diferir gaire de la que recull el llibre. Un autor més preocupat per l’estil, o bé més subtil, o menys obvi, o bé, senzillament, dotat amb sentit de l’humor, n’hauria tret més profit (¡quin sainet no n’hauria escrit Santiago Rusiñol!), tot i que, curiosament, aquest és un dels llibres que més va polir i treballar Puig i Ferreter, el gran exponent autòcton de l’escriptura a raig i el precursor de l’estil prim que avui dia sembla indestriable ja no del periodisme, sinó de la prosa contemporània.
Article publicat a “El Pais el 16/05/02 per Jordi Puntí
Periodistes
Potser per la particular manera que té de viure la realitat, el món del periodisme ha protagonitzat més d’una novel·la memorable. De Tom wolfe a Ferran Torrent, dels sarcasmes d’Evelyn Waugh a Scoop! a la picaresca de Los últimos días de “La Prensa”, de Jaime Bayley, les redaccions dels diaris solen ser un mercat d’odis, enveges, aliances, servilismes i, per tant, de literatura. Servitud, de Joan Puig i Ferrater (1882-1956), ara feliçment reeditada, va aparèixer per primer cop el 1926 i és una d’aquestes novel·les que treu partit del mercadeig de les vanitats i els interessos entre periodistes i poder. Guillem-Jordi Graells explica a la “Introducció”, molt útil, que Puig i Ferrater no ho considerava una novel·la perquè en escriure-la es trobava “constantment privat del plaer d’inventar que és el propi d’un novel·lista” -i, de fet, el subtítol és “Memòries d’un periodista”-, però des del primer moment que va sortir els lectors la van voler llegir com una novel·la en clau que torpedinava “els anys en què l’autor va fer de periodista a La Vanguardia”, entre 1911 i 1920, i el menyspreu amb què Gaziel tractava Puig i Ferreter, temps després, s’ha d’entendre com una seqüela del mal causat pel llibre.
Novel·la o no, Servitud defensa un alt contingut literari. La prosa de Puig i Ferreter, ja se sap és arrauxada i una mica barroera, a vegades desmanyotada, però en aquest cas s’adiu molt amb el tràfec de la redacció de “La Llanterna”, amb les intrigues dels obrers, els sindicats de pistolers i els “amos intransigents” davnt la Vaga General i l’amenaça del locaut que centra els esdeveniments de la novel·la. Puig i Ferreter se serveix d’aquestes situacions extremes per deixa caire unes quantes reflexions sobre la servitud dels periodistes al diari que els paga. La professió es divideix entre “mesquins” i “càndids”, es queixa algú; “no puc suportar sense rancúnia, tristesa i amargor la servitud de l’ànima i de la intel·ligència”, diu un altre redactor, “per això els intel·lectuals pobres som una gent tan agra, dolenta, miserable i sense alegria”. Al seu torn, un subdirector del diari amenaçat de vaga cirada: “Jo sóc més anarquista que el Noi del sucre!”. Amb Servitud, el narrador camuflat rere el vaivé dels personatges volia ensenyar que enlloc hi ha un pam de net, i el lector no pot evitar de pensar que les coses no han canviat gaire, de 1926 ençà.
Article publicat al diari “Avui” el 13/06/02 per LluísLlort
Una revenja lúcida
Perquè una obra pugui ser considerada un clàssic, a més de tenir qualitat i/o peculiaritat, ha de superar la prova del pas del temps. Per comprendre l’essència d’un clàssic no ens hem de traslladar, per força, fins al passat. El llenguatge, l’ambientació, els costums, les creences i altres detalls potser sí que tenen una data de caducitat, però l’esperit universal d’un clàssic, per anys que passin, ha de ser vigent. D’exemple podríem posar l’Odissea d’Homer, el Macbeth de Shakespeare, el Quixot de Cervantes, El procés de Kafka i Crim i càstig de Dostoievski, entre molts i molts altres.L’editorial Proa ha publicat Servitud. Memòries d’un periodista, de Joan Puig i Ferreter, que és el tercer número de la nova col.lecció Clàssics Catalans. L’extensa i erudita introducció a aquesta magnífica novel.la de Puig i Ferreter l’ha escrit Guillem-Jordi Graells, que també ha prologat i preparat l’edició dels dos primers volums del Teatre Complet de Puig i Ferreter, que Arola Editors va publicar el desembre passat dins la col.lecció Biblioteca Catalana.Joan Puig i Ferreter (la Selva del Camp 1882 – París 1956) va iniciar-se en el món de l’escriptura amb la poesia, gènere amb què va guanyar bastants Jocs Florals. Després, marcat per la influència d’Ibsen, es va passar al teatre, gènere en què va escriure de manera prolífica i va alternar èxits i fracassos. Amb el periodisme va malviure uns quants anys (nou dels quals, 1911-1920, traduint telegrames del francès per a la secció internacional de “La Vanguardia”, tot i que posteriorment va passar per moltes altres publicacions) i, alhora, va arribar a la novel.la. Tant en el teatre com en la narrativa va destacar com a impulsor i normalitzador de la represa cultural en l’empobrit panorama de l’època postmodernista.
MATERIAL AUTOBIOGRÀFIC
Servitud, novel.la que reordena material autobiogràfic i històric, és probablement la millor obra narrativa de Puig i Ferreter, a més de la més popular des de la seva publicació el 1926 i l’única que va merèixer l’honor de ser traduïda al castellà. Es tracta d’una visió àcida i crítica del pas del jove Andreu Rojals (Puig i Ferreter) per la redacció de La Llanterna (“La Vanguardia”), el contacte amb diversos companys, com ara Perera (Pomés), Veguer (Màrius Verdaguer), Trias (Alfred Opisso, pare del dibuixant), Prunera (Nogueras Oller), entre d’altres, a més del director (Miquel dels Sants Oliver), l’únic que apareix envoltat de lloances. Agustí Calvet, Gaziel -que també va escriure un llibre contra els Godó, Història de La Vanguardia, 1884-1936-, era, amb Oliver, director del diari quan Puig i Ferreter hi va treballar. El fet que l’autor no l’inclogués en la novel.la, en lloc d’apreciar-ho com a deferència, va fer que Gaziel malparlés de l’obra sense miraments. Mereix un comentari a part el marquès que és l’amo de La Llanterna, Don Hilarió (Ramon Godó i Lallana, comte de Godó), autèntica bèstia negra del relat, home dèspota que menysprea els catalanistes -sempre parla en castellà, tot i ser barceloní-, els republicans, els socialistes i, per descomptat, tots aquells a qui dóna de menjar, especialment els obrers, els quals esclavitza. Sota la perspectiva de Rojals i Don Hilarió, la novel.la narra de manera apassionant els anys crítics de la postguerra mundial, el món del sindicalisme, del pistolerisme i, sobretot, la gran vaga del 1919 a Barcelona, representada per la lluita desesperada de l’empresari contra el poder de l’Organització General dels Treballadors: “Havia començat un temps que tothom tenia por, semblava que anava a canviar l’antic ordre de coses, i tothom afalagava els seus subordinats com tement que serien els amos de demà”.L’esperit autobiogràfic amb què comença l’obra es dilueix cap al final, en què perd realisme, i els fets històrics són tractats segons convé, pel que fa a importància i a ordre cronològic. Puig i Ferreter aboca en aquesta novel.la la seva particular revenja contra el comte de Godó i el seu diari, contra els sindicalistes i contra el món del periodisme. Per exemple, de La Llanterna en diu: “Quina ànima ha de tenir un tros de paper que va a les mans de cent mil llegidors i ha de parlar una mica de tot i ha d’acontentar tothom i ha de procurar captar de tots els estaments subscriptors, esqueles i anuncis?”. Sense ànim de crear polèmica, la veritat és que en els últims 85 anys, en aquest aspecte, “La Vanguardia” tampoc ha canviat gaire, a banda que la llegeixen més de cent mil persones.Sobre els periodistes, en Perera aconsella a Rojals: “Fugi, vostè que és jove, d’aquest treball absurd. L’ase de la sínia treu aigua per regar els camps. Què reguem nosaltres? Fomentem l’estultícia, la ignorància, la mentida i la badoqueria. […] Damunt nostre, damunt la nostra estúpida servitud, creix la riquesa, la glòria, la vanitat, l’autoritat, l’abús i el crim; i nosaltres ens consumim de misèria, oblit i rancúnia. I gosem dir-nos intel.lectuals!”. Tampoc hi ha hagut gaires canvis, la veritat. “Com el mercer ven cintes, nosaltres [els periodistes] venem el suc del nostre cervell. Això és la nostra grandesa i la nostra misèria. Servim a qui ens paga”.Si totes les revenges fossin lúcides com aquesta Servitud de Puig i Ferreter, aquest sentiment deixaria de ser mal vist per la societat políticament correcta.