Biografia
Rosa Regàs (Barcelona, 1933). Ben aviat es va haver d’exiliar a França. La primera llengua que va aprendre a parlar va ser, doncs, el francès, mentre que el coneixement del castellà i el català no el va tenir fins als sis anys. Després de llicenciar-se en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, va treballar a l’editorial Seix Barral durant sis anys. El 1970, però, funda les seves pròpies editorials: La Gaya Ciencia, des d’on publicava tant novetats literàries com ara llibres de política, economia, filosofia i arquitectura, i Ediciones Bausán, dedicada a la literatura infantil. Va ser traductora free lance a les NacionsUnides, i va treballar a Ginebra, Nova York, Nairobi, Washington, París… Després, va ocupar el càrrec de directora de l’Ateneo Americano de la Casa de América de Madrid fins que va dimitir l’any 1998. El seu primer recull de contes, Ginebra (1989) el va publicar relativament tard, als 55 anys, un cop tenia els fills crescuts i havia abandonat la seva activitat editorial. Va debutar en el món de la novel·la amb Memoria de Almator (1991), un recorregut pel record d’una dona que torna a la masia dels seus avis mig abandonada. El 1994, aconseguia el premi Nadal amb Azul i, a partir d’aquest moment, Rosa Regàs treu com a mínim un llibre per any: Canciones de amor y batalla (1995), Viaje a la luz del Cham (1995), Pobre corazón (1996), Desde el mar (1997), Más canciones (1997), Sangre de mi sangre (1998), Sombras nada más (1999) i, final-ment, Luna lunera (1999). La seva obra abraça, doncs, un camp molt ampli: des de reculls de narracions a obres biogràfiques, novel·les, llibres de viatges, reculls d’articles periodístics… A més a més, ha publicat en diverses antologies de contes i col·labora en diaris, programes de ràdio i revistes de viatges i d’opinió.
“Un cuento de Navidad” dins Barcelona, un dia
Luna, lunera
Luna lunera narra la infància d’Elías, Pía, Anna i Alexis, quatre germans fills de pares republicans exiliats acausa de la Guerra Civil. Reclamats pel seu avi franquista, els quatre néts es veuran obligats a conviure amb l’autoritarisme del seu avi, un burgès català que descarrega a sobre d’ells la fúria que sent perquè s’ha hagut de fer feixista, traint les seves creences. El llibre comença quan els néts ja adults coincideixen de nou a la casa de l’avi moribund. A partir d’aquest moment, Luna lunera rememora la dura infància dels quatre nens, que viuen ambel temor constant de ser les víctimes d’un dels atacs colèrics del seu avi. Aquest darrer fa pagar als seus néts el dolor que li han provocat els seus fills republicans, i per això els priva de la il·lusió del Nadal, els castiga enviant-los al correcional, només els permet veure la seva pròpia mare un cop al mes, no mostra mai ni un bri de tendresa envers ells… Però més enllà de les experiències d’Elías, Pía, Anna i Alexis, Luna lunera esdevé un fresc de la Catalunyadels anys 40, un país dividit entre vencedors que imposen el seu fanatisme i vençuts que pateixen la seva actitud autoritària i dictatorial. La novel·la reflecteix l’aliança entre la burgesia catalana franquista i l’Església (una aliança opressora, classista i asfixiant que vol imposar el fonamentalisme religiós i patriòtic) i denuncia el passat feixista de part de la burgesia catalana que, reconvertida al nacionalisme, va voler negar la seva adhesió al règim. Plena d’elements que s’endevinen autobiogràfics, Luna lunera combina l’intimisme amb el document social al voltant d’una història familiar terrible, que anem coneixent de forma progressiva a través de les converses dels nens amb el cor de dones del servei de la casa, del safareig que fan aquestes dones escoltat d’amagat, o dels records dels quatre germans
Entrevista publicada al diari “Avui” el 07/11/02 per David Castillo
Rosa Regàs: “M’agrada deixar testimoni i donar veu als que no en tenen”
No ens sobta als que seguim la seva trajectòria el caràcter insubmís i contestatari de Rosa Regàs (Barcelona, 1933). Tampoc no sobta que sempre toqui de peus a terra i que digui les coses com les veu dins d’un comportament estètic i ètic ben lluny de la hipocresia i la diplomàcia que caracteritzen aquest país. A través de l’èxit de la seva obra narrativa a partir d’Azul (premi Nadal 1994), Luna lunera (premi Ciutat de Barcelona 1999) i de La cançó de Dorotea (premi Planeta 2001), Regàs ha traçat una mena d’història quotidiana que expliquen les inquietuds, les preocupacions i, també, les alegries d’una generació, que no és només el clixé de la gauche divine, el glamur de la burgesia il·lustrada barcelonina que lluitava contra la caspa franquista. Regàs ha estat un personatge en ella mateixa, polifacètica, editora en els temps de la Gaia Ciencia d’autors fonamenals com ara García Calvo, Juan Benet i Félix de Azúa. Ara, en les seves intervencions radiofòniques denuncia les desigualtats, els desgavells ecològics, la cobdícia, l’abús del poder i les relacions ben perilloses entre el poder polític, l’econòmic i el religiós. Incita i provoca. No diu el que diuen la majoria.
D.C. Per un món millor sorgeix dels programes amb Josep Cuní a Ona Catalana i a la COM. En els seus articles reflexiona sobre la vida quotidiana sempre a partir de l’òptica dels més necessitats, dels que no tenen veu, una mica el que hauria de ser l’obsessió de l’esquerra que s’ha diluït…
R.R. Jo crec que són coses que s’han de dir i, si no ho diu l’esquerra, els que tenim oportunitat d’accedir als mitjans de comunicació ho hem de fer. Un cas escandalós seria el de Palestina, en què els socialistes han callat perquè tenien a Shimon Peres, un dels covards més grans de la història, que ha estat capaç de mantenir-se assegut al costat d’un assassí com Ariel Sharon. Això el que provoca és la decepció de la gent davant els partits i busca formes alternatives de participació ciutadana. Abans hi havia les associacions de veïns i ara els moviments antiglobalització uneixen tots aquests descontents.
D.C. No té la sensació que tornen els franquistes?
R.R. Ho trobo normal perquè la gent del poder actual tots són fills o néts dels ministres i de les autoritats franquistes. És normal que no hagin condemnat mai el franquisme perquè l’han viscut a casa.
D.C. El PP és una mena de coalició entre gent descendent del règim i excomunistes reciclats ansiosos de poder.
R.R. Un cas clar és el de la metamorfosi de Josep Piqué. A més de la seva evolució de comunista a popular passant per Convergència té una biografia empresarial mai no aclarida perquè les autoritats judicials van desautoritzar i arxivar les investigacions. Ara resulta que és el candidat a president de la Generalitat. Mentre no es demostri el contrari serà el senyor del pelotazo, l’únic que pot aclarir on van anar els milions que van desparèixer i el que va signar davant notari la venda d’Ercros. Em costa entendre que un personatge així pugui ser presentat com a candidat, que tingui una impunitat total en la seva vida política i empresarial. Crec que la gent del PP a Catalunya el mínim que podrien demanar és tenir al capdavant una persona menys tèrbola.
D.C. Als seus articles també denuncia l’endogàmia entre el poder polític i les empreses multinacionals.
R.R. El que afirmo és que totes les brutalitats que s’estan fent no es podrien fer sense la connivència dels partits polítics. Tot l’escàndol de les subvencions que ha afectat diferents comunitats autònomes, partits i organitzacions empresarials i sindicals ha passat perquè s’ha fet els ulls grossos. Jo he parlat amb organismes que reben subvencions que m’han explicat que el control és rigorós. Per tant, que el senyor Duran i Lleida digui que no sabia res em sembla increïble. Si ell no sabia res hauria de dimitir per com està de poc informat sobre el que passa al seu voltant. És segur que ho sabia, ho sabien tots, ho sap tothom. El que ha passat amb l’enverinament de les aigües pels purins hauria d’afectar el govern. Tots els pous de l’Empordà i d’Osona estan enverinats. No ho sabia el govern de la Generalitat? No ho sabia? Esclar que ho sabia. Després diuen: “Fem país” mentre ells van desfent el país, la terra, els rius, el mar… L’única cosa que els importa es posar-se la bandera catalana als calçotets i cridar “Visca Catalunya!, visca Catalunya!”.
D.C. També parla de l’Eix Transversal o del transvasament de l’Ebre.
R.R. Tu has vist una cosa més horrorosa que l’Eix Transversal, una punyalada a la naturalesa? Sabem que representarà el trasvassament de l’Ebre? D’aquí a cinc anys, que Jordi Pujol ja no hi serà, el Delta de l’Ebre haurà desaparegut. Només amb els embassaments, l’efecte que ha produït en el riu és que l’aigua salada ja hagi arribat a Tortosa. Amb el poc cabal que té el riu, amb l’aigua que es portin ens quedarem definitivament sense Delta. Això no importa, el que importa és tenir cotxes i autopistes. La gent hauria de reflexionar sobre quin país ens estan fent els que manen. I els partits polítics no es mullen. Molts ciutadans dubten perquè saben que votaran un senyor que quan arribi al poder provocarà els mateixos desastres.
D.C. Sembla que per beneficiar un sector determinat, com pot ser l’agricultura del sud, es perjudiqui l’interès general.
R.R. No només per l’agricultura sinó també per instal·lar camps de golf a Alacant. Seria més factible crear plantes dessalinitzadores o promoure l’estalvi d’aigua que no aquestes obres faraòniques. Les obres, però, donaran uns beneficis a les empreses i, com tothom sap, les empreses atorguen les seves comissions. L’interès general només interessa als polítics quan s’acosten èpoques d’eleccions. Amb el Pla Hidrològic Nacional ni tan sols ha quedat clara la posició del Partit Socialista, a excepció del president de l’Aragó, que té una opinió en contra ben clara.
D.C. Per fer una nova pista de l’aeroport del Prat no dubten a destruir el delta del Llobregat i els aqüífers, amb la benedicció de l’alcalde, que és comunista i que es defineix com a ecosocialista.
R.R. A tots ells se’ls en refot. És comunista però li importa més el que representarà això econòmicament. Vés a saber el que haurà pactat. El que provoquen és una brutal desesperança. Després diuen que estem en un país adormit, però hi ha molta gent que s’adorm perquè veuen que no hi ha res a fer.
D.C. Un altre dels seus camps de batalla és l’Església, el suport econòmic que rep de l’Estat o el paper de l’Opus.
R.R. Per què dimonis nosaltres hem de pagar a l’Església catòlica si el nostre país és laic segons la Constitució? A més, l’Església catòlica es permet influir en la manera de fer de gran part d’un país que s’ha allunyat d’ella. Un altre dels camps de batalla és l’actuació decididament contrària a la meva manera d’entendre l’Evangeli. L’Església realment no ha fet autocrítica, no ha valorat la seva relació estretíssima amb la pitjor època del franquisme, a la postguerra, en què hi va haver més de cinquanta mil morts afusellats, la majoria van ser denunciats des de les parròquies. Ni han fet autocrítica, ni la faran. S’han dedicat a beatificar els que havien mort del seu bàndol i a oblidar tots els que havien denunciat. A més, ara canonitzen un personatge com Escrivá de Balaguer, que era un franquista convençut i un admirador de Pinochet. Vull pensar que els pobres catòlics ho deuen estar passant fatal.
D.C. Per què el catolicisme que té una presència testimonial dins la societat té una influència tan directa en el poder polític?
R.R. Perquè són molt rics i perquè sempre intenten controlar el poder. Si t’hi fixes, tota la gent del poder són catòlics aferrissats, tots defensen l’Església catòlica.
D.C. També es mostra especialment sensible al feminisme.
R.R. Quan una dona és assassinada per un home sembla que sigui una cosa de les dones, com la regla o anar-se’n a comprar roba interior. Només els homes compromesos són els que surten al carrer per defensar el paper de la dona o per deixar testimoni de les desigualtats. Un atac domèstic sempre queda com un incident més de violència, gairebé ja no és ni notícia. És com si es descobrís que aquí hi ha bosses d’esclavitud. No s’interpretaria com un problema dels esclaus sinó del conjunt de la societat. Per aquest motiu no em cansaré de denunciar aquest estat de coses. Si hi ha un injustícia la societat l’ha d’assumir sense distincions de sexe. El cas arriba fins a l’extrem de les denúncies a la policia. Quantes dones han estat assassinades pels seus marits després d’infinitat de denúncies? Els jutges són massa sovint benevolents amb els que ataquen. El govern que tenim en vuit anys ha estat incapaç de fer una llei efectiva contra la violència domèstica i quan els socialistes han presentat un projecte se l’han carregat. Si comparem les morts provocades pel terrorisme d’ETA amb les de violència domèstica, el resultat demostra que el problema és molt greu. La nostra societat és masclista, però és masclista per culpa dels homes i de les dones, que transmeten aquesta escala de valors en l’educació.
D.C. No és aquesta una societat que sempre penalitza el més feble?
R.R. En el cas del racisme es veu clarament. La gent és racista amb els àrabs que són pobres. Amb els rics no passa. Les normes de la societat són les que afavoreixen les desigualtats, des de la religió a l’educació. Pensem que l’Església catòlica no reconeix que les dones tenen ànima fins al Concili de Trento, que és del 1543. En cap de les tres grans religions, cristiana, jueva i musulmana, les dones podem ser ministres de l’Església. No és que a mi m’importi, però sí que dóna una idea de la cultura que patim i de les normes de comportament. I encara hem de suportar les declaracions del bisbe de València dient que les dones ens hauríem de quedar a casa cuidant la família. La dona no té dret a la llibertat econòmica, sexual ni social. Segons el Papa, els maltractaments no són motiu d’anul·lació matrimonial. A la majoria dels llocs de treball, les dones cobren menys que els homes; i hi ha tantes dones que han de suportar que els toquin el cul si no volen tenir problemes laborals…
D.C. Sempre es mostra contestatària, no perd la capacitat d’indignar-se?
R.R. Potser hi ha dies que estic més indignada que d’altres, però crec en les solucions alternatives, sobretot si la via política continua tan anodina i enganyadora com fins ara. Encara penso, però, que hi ha fórmules que passen per la utilització de la política.
D.C. Ara fa un any guanyava el Planeta amb La cançó de Dorotea, per què continua a la barricada periodística quan ha tingut tant èxit amb les seves novel·les?
R.R. Una persona té molts aspectes. Sóc l’escriptora, la mare de família o una aficionada a l’arquitectura i a la naturalesa. M’agrada deixar testimoni i donar veu als que no en tenen. És el que crec que és la meva obligació. Durant anys he estat protestant, ara que tinc l’oportunitat de fer-ho públicament, no hi vull renunciar. Qualsevol article que em demanin els mitjans de comunicació, siguin de la tendència que siguin, el tindran. Mai he dit no a cap diari. Si puc dir el que vull dir sempre dic que sí als mitjans.
D.C. Vostè va ser editora, no ha tingut temptacions de tornar-hi?
R.R. No. No hi tornaria per res del món. Ser editora és una cosa molt complicada, que ja vaig fer. A més, actualment hi ha molta més competència. Continuo tenint debilitat per les petites editorials. Per aquest motiu, quan l’Ernest Folch em va demanar el llibre li vaig dir de seguida que sí, perquè em fa molta il·lusió publicar en un petit segell enmig d’aquest bosc immens d’editors poderosos.
Article publicat al diari ABC el 02/07/02 per Antonio Astorga
Regás: «En ficción lo importante no es repetir la realidad, sino crear mundos»
La literatura nos ha legado maravillosos ejemplos de paraísos literarios nunca perdidos. Por ahí resopla la Yoknapatawpha, de William Faulkner; respira la Comala, de Juan Rulfo; se erige la Vetusta de Leopoldo Alas Clarín; resplandece en la imaginación la sierra Mágina de Antonio Muñoz Molina; emerge el mítico Macondo de Gabriel García Márquez y transita la Celama de Luis Mateo Díez. Son espejos en el camino, geografías de la realidad, paisajes «almados», tránsitos interiores. Rosa Regás, apasionada lectora de Joseph Conrad y conspicua relectora de Marcel Proust, rindió homenaje ayer a los paraísos literarios en la conferencia inaugural. Antes hablamos con ella:
La misión del escritor
-¿Qué son los paraísos literarios para un escritor?
-La misión de todo creador: crear un mundo propio. Porque en el universo de la ficción, en la literatura, lo importante no es repetir la realidad sino crear mundos propios, interiores, personales. Y una vez ahí no importa que el escritor se salte todas las leyes de la naturaleza habidas y por haber.
-¿Qué busca un escritor desde y en sus paraísos literarios?
-Narrar una historia, olvidar el paso del tiempo, recuperar la memoria, desde el paraíso de la infancia hasta los mundos más cercanos que todo autor desea.
-¿Cree usted que la literatura es un paraíso recuperado?
-Sin duda. La literatura es un gran paraíso recuperado.
-¿Cómo es su paraíso o su mundo interior?
-Poco a poco voy describiendo mi paraíso porque uno tiene dentro de sí un mundo que lleva dentro. Es un mundo de deseos, de apetencias, de adioses… Y también de amores, de desamores, de todo lo que hemos olvidado, de todo lo que seguimos reconstruyendo, de todo lo que permanentemente estamos buscando.
Los «desconocidos», los otros
-¿Todo escritor debe buscar paraísos literarios, perdidos, hallados, desencontrados o tallados en el olvido, o tal vez en «los otros» que habitan el interior de cada uno de nosotros?
-El escritor siempre está buscando esos paraísos. La literatura es la creación de un mundo propio; si no, no hay ficción. Algunos autores lo experimentan más que otros. Y le voy a dar algunos nombres de escritores que a mí entusiasman, que para algunos serán «desconocidos» y que han ido forjando una voz y un mundo propios. Le cito, por poner sólo unos ejemplos, a Olga Guirau, Pedro Molina Temboury, Alexis Díaz Pimienta, Jorge Franco… Todos ellos son capaces de crear un mundo propio, basado en un mundo real que trascienden.
Article publicat a “Qué leer” el desembre de 2001 a cura de Samuel Picot
Regàs de color rosa
R
De Rosa: Nació en 1933 en Barcelona, y allí se licenció en Filosofía y Letras. Entre 1964 y 1970 fue primero sercretaria y luego editora de Seix Barral , al enterarse por medio de Luis y María Antonia Goytisolo de que en el sello necesitaban a alguien. Tras una breve etapa en Edhasa, fundó la editorial Gaya Ciencia, bajo cuya dirección publicó las primerizas obras de Oriol Bohigas, Juan Benet, Javier Marías, Álvaro Pombo, Eugenio Trías i Félix de Azúa, así com la colección divulgativa “Los Cuadernos de la Gaya Ciencia”. Entre 1973 y 1983 compaginó esta labor con la dirección de la editorial infantil Basuán, también creada por ella. Junta a Bohigas y Enric Satué, ideó la revista “Artquitectura bis” en 1974. Después de un paréntesis como ayudante de dirección cinematográfica, estuvo trabajando de traductora para la Organización Mundial de la Salud de 1983 a 1994, lo que la llevó a