Obra
Orilla sur
Orilla sur. Els versos de Orilla sur caracterirtzen una ciutat on l’ombra blava d’Homer es superposa sobre l’evocació de Barcelona àcrata derrotada el 1939, la Rosa de foc, que hauria de ressuscitar breument durants els anys setanta com un reflexe impossible de República de A,. És també l’urbs mestissa dels notres dies, la Babel dels Pobles, en els carrers de la qual el nos bàrbars desmenteixen cada dia la flasa Barcelona del disseny i de la fautuosotat internacional. L’amor i la ràbia donen el to general a aquests llibre.
Article publicat al diari “Avui” el 03/04/03 per Ferran Aisa
Al marge d’un camí cap el sud
El poeta Mateo Rello (Badalona, 1968) acaba de publicar el seu primer llibre de versos, però això no significa que arribi de zero a la plaça poètica. L’autor d’Orilla sur ja fa temps que participa en recitals i gires poètiques pels ateneus, bars i altres centres alternatius, tant de Barcelona com de Santa Coloma (ciutat on ha passat la major part de la seva vida). La seva obra, que, fins ara, només es podia trobar en publicacions marginals, ha estat editada pel Grup Poètic León Felipe i prologada per l’ànima del grup, Adolf Castaños. Aquest grup, en els darrers anys, a través del seu Cabaret Poètic, ha desenvolupat una gran tasca de difusió de la poesia. El resultat d’aquesta experiència ha significat que, la veu de nous poetes i la dels clàssics hagin conviscut en escenaris ben diferents com són, entre altres, l’Ateneu del Xino, el Centre Cívic de Sant Martí de Provençals i el CCCB. Mateo Rello, a més de ser poeta, és redactor de Solidaridad Obrera, la vella Soli, que encara sobreviu als nous temps, amb l’impuls romàntic dels que fan les coses perquè si, sense demanar res a canvi. Mateo Rello, des de les pàgines de la Soli, ha divulgat i apropat la figura d’autors i artistes actuals als seus lectors: Jesús Lizano, Jaume Sisa, David Castillo, Enric Casasses… A més ha estat l’impulsor del suplement ArtArquía, que recull, periòdicament, treballs artístics. Mateo Rello hi va publicar, l’hivern del 2000, diversos poemes i la biografia de tres poetes llibertaris: Adán Olisipo, Liberto Acina i Fernando Silva Gante, que eren tres heteronònims de Rello. És curiós ressaltar que aquests tres poetes citats van aparèixer en una enciclopèdia com a personatges reals. Així mateix, un dels poemes d’Olisipo, va ser musicats pel cantautor Moi Rojo. Orilla sur és un poemari realment viu en què les paraules brollen d’una manera natural, producte de l’esperit inquiet i reflexiu del poeta. Els versos recorren els carrers i les places de Barcelona que van a morir, com un riu, al mar, on sempre hi ha un vaixell per fugir.
VIATGE ALS ANYS 70
El poeta revisita el que queda del record de la Rosa de Foc, i fa un viatge als creatius anys 70, quan La Rambla era una mena d’utòpica República d’A, tal com la va cantar el galàctic Jaume Sisa. El trajecte l’acaba a l’actual Raval, on conflueixen ètnies i llengües diverses: “La Babel incesante, salta y salta, / y tú resbalas y estás participando / del gran misterio bufo de la razas”. En el poema Barcelona tornem a trobar el petit univers de Rello representat pels gats i els peixos grecollatins: “Tú, que a nuestra imagen / y a semejanza nuestra, / eres tantas en una / tú, la ciudad amada, / míranos a los ojos / porque queremos entenderte”. En alguns versos de Mateo Rello he trobat un paral·lelisme amb el poeta Josep Maria Fonollosa, que també va cantar la ciutat de l’home des de Barcelona quan escrigué: “La ciudad está llena de caminos. / Todos son buenos para escapar de ella”. Rello trepitja poèticament els carrers i els retorna revestits d’emoció i reflexió crítica, com en els versos: Calle d’en Robador, Calle Carbassa, reino del rojo i el bell poema Canción de los gatos de la calle Aurora. En el vers que dóna nom al llibre, Orilla sur, Rello parla de l’ofici de poeta: “Mirar es nuestro oficio. / Los ojos buscan siempre / la orilla más al sur / pues siempre más al sur están de nuevo / nuestros días azules bajo el sol de la infancia”. El vers és una evocació a un dels seus poetes preferits, Antonio Machado, del qual cita el seu darrer poema, escrit, en la platja de Cotlliure, pocs dies abans de morir. A Devocionario descriu quin són els àngels que vetllen el seu son: “Homero azul, Giuseppe Tornattore, / Miguel Hernández / y Gil de Biedma”. Però en el seu imaginari poètic hi ha altres noms que també l’han influït i que continuen sent referents per a molts poetes actuals: Salvat-Papasseit, Pessoa, Serrat i els poetes grecs Kavafis, Seferis i Elitis.
UN SOMNI PERDUT
En els versos d’Orilla sur hi ha alguna cosa de familiar i nostra, i, també, el retrat èpic d’un somni perdut: “Es / cuando Pericles habla Atenas / y sus palabras cosen / con hilo oculto y rojo / los corazones atenienses. La ciudad huele entonces / al roce de los árboles, murmullo / de corazones atenienses, / mientras tambores y trompetas / de luz / resuenan en los ojos, / mientras, sin pausa, una / a una se abren / tus calles, Barcelona, / rosa de fuego de un 19 de julio / lleno de corazones atenienses”.