Biografia
Joan Rendé (Barcelona, 1943). Periodista, narrador, novel·lista. Amb estudis inacabats (periodisme, medicina i filosofia i lletres), es va sentir atret per la literatura i escrivia una columna diària al diari “Avui” que signava amb el pseudònim de Doctor Scòpius, amb la qual va guanyar el premi Ciutat de Barcelona de periodisme. Posteriorment, va publicar els reculls Sumari d’homicida (1978), premi Víctor Català i Llibre de figuracions (1982). Ha treballat com a guionista de ràdio i de televisió en els programes Bon Nadal, senyora Mercè (1987) i Consultori sentimental de Cecília Bibiloni, que va sortir en forma de llibre el 1988. Cal esmentar, també, La cavalleria impossible (1992), El llegat del príncep de Larsa (1912), El viatger (1994) i, sobretot, El barber violador (1997), amb diversos premis, en l’escriptor de la qual es reflecteixi la preocupació que caracteritza la seva producció per crear un estil clar i concís i alhora expressiu, marcat, també, per la ironia.
La pedra a la sabata
Un edifici notable que desapareix, un diàleg amb el més enllà, una confusió sentimental, una utopia massa llunyana, una competició a ultrança per guanyar el cim més alt, la irrupció enigmàtica d’un desconegut entre veïns de tota la vida… són algunes de les circumstàncies a través de les quals el protagonista d’aquest recull de contes té ocasió de reflexionar sobre problemes del poder, de l’existència, de la naturalesa de l’amor o la del compromís ètic. Cadascun dels relats és un episodi extraordinari de tants en què s’ha vist implicat, en moments molt diversos de la seva vida atzarosa, un individu ingenu i poc adaptat. Joan Rendé mou aquest personatge i els mons que l’envolten amb els recursos de la paradoxa i la sàtira, sempre amb un llenguatge irònicament distanciat i subtil.
El barber violador
El barber violador ens narra els darrers anys de la dictadura franquista i la transició amb aquesta història : un barber solter de quaranta i escaig anys viu entre el seu poble i les escapades aBarcelona. Anomenat el Baronet, si hi ha res que li fa perdre el cap són les dones, entre elles una dona casada del poble, una puta o la mantinguda d’un coronel. Ell mateix es considera un llibertí, vivint corsecat pels seus desigs reals i el quefer rutinari.
Article publicat a “El país” el 24/06/04 per Jordi Larios
Fragments d’una vida invisible
És curiós observar l’espai que les persones ocupen en la seva relació amb el món. Les dimensions d’aquest espai tenen a veure amb la capacitat de cadascú per fer sentir la seva presència física o imposar la seva veu, amb el respecte intel·lectual, amb els diners i, en definitiva, amb el poder per influir sobre el destí dels altres. Guanyador del premi Mercè Rodoreda 2003, aquest recull de Joan Rendé conté dotze narracions que presenten diversos moments de la vida d’un personatge, en Modest, que, tal com suggereix el seu nom, és un individu que ocupa un espai tan reduït que de fet resulta invisible. A L’home que no sortia a les fotografies, la penúltima d’aquestes narracions, trobem un Modest ja vell, que viu sol (el fill se li ha fet gran i se la campa, i la dona l’ha deixat) i procura omplir el temps amb una sèrie d’activitats innòcues. Per primera vegada a la seva vida, entre aquestes activitats figura la de regirar el calaix de les fotografies. És així que s’adona que entre totes les fotografies que ha aplegat al llarg dels anys no n’hi ha cap amb una imatge seva. Decidit a posar-hi remei, en Modest se’n va a veure el fotògraf de la cantonada perquè li faci un retrat de carnet. Però totes les temptatives del fotògraf estan condemnades al fracàs, ja que en Modest és l’home que no ocupa cap espai, l’home invisible. Precisament per això és un reflector ideal de la mala fe dels polítics venals, de la vanitat d’alguna soprano voluminosa que patrocina la causa de la dignitat dels animals, de la falta d’escrúpols d’aquells que només pensen a guanyar diners, o de l’estultícia d’algun programa televisiu de màxima audiència. Podríem dir que el fris fragmentat de la vida invisible d’en Modest projecta una llum potent i gens afalagadora sobre alguns aspectes de la vida urbana contemporània. En el breu pròleg que acompanya aquestes narracions, Pep Albanell assenyala que les seves característiques essencials són la reflexió i la ironia. Per a Albanell, les narracions de Rendé “són un pretext perquè l’autor ens faci algunes consideracions morals sobre el món on viu i la gent que l’habita” i “la ironia dóna un sentit crític afegit al comportament dels seus personatges, a les digressions morals que els acompanyen i a les minucioses descripcions amb què se’ns expliquen”. Com passa sovint, aquí la ironia és el resultat d’una mirada lúcida i escèptica, que se sap impotent per canviar el món però no renuncia a censurar-lo. Tot i que constitueix una aportació meritòria a la narrativa curta en català, no m’estranyaria que el llibre de Joan Rendé passés gairebé tan desapercebut com el seu personatge, provocant només un breu xipolleig a les aigües relativament tranquil·les de la literatura del país. Se’n publiquen molts, de llibres, i fins i tot als bons se’ls dedica poca atenció. Però el que compta és que els lectors segur que li agrairan que els hagi ofert una talaia per contemplar sense compassió la fira de les vanitats que ens envolta, i que ho hagi fet amb una prosa competent, nerviüda, que en simateixa constitueix una invectiva contra la degradació sistemàtica que aquesta fira imposa al llenguatge.
Article publicat a “El Periodico” el 16/04/04 per Vicenç Pagès Jordà
Sobreviure sense cridar gaire l’atenció
Llevat de Jaume Cabré i Quim Monzó, els autors que van formar part del col.lectiu Ofèlia Dracs –vaixell insígnia de l’anomenada Generació dels Setanta– han caigut en un estancament progressiu i, sobretot, han perdut la funció referencial que, en termes d’experiència, els correspondria. És el cas de Joan Rendé (Barcelona, 1943), guanyador del premi Mercè Rodoreda 2003 amb La pedra a la sabata, publicat set anys després del seu últim llibre, la celebrada novel.la El barber violador. Els dotze contes que formen aquest recull tenen com a protagonista un personatge anomenat Modest, que va creixent a mesura que passem d’un conte a l’altre i que es comporta com un immortal a la inversa. Vegem-ho: un personatge immortal és empre igual a si mateix, mentre que el que canvia és l’època que l’envolta. El Modest de Joan Rendé, en canvi, està situat sempre a la Barcelona de la nostra època, encara que envelleix. Els contes d’aquest llibre també tenen en comú la presència d’un actor secundari: el regidor de districte de l’ajuntament. Als relats de La pedra a la sabata, l’Estat i la comunitat autònoma són invisibles, però la gestió municipal resulta omnipresent. Una altra característica, que xoca amb la frigidesa expressiva dels autors més joves, és la utilització desacomplexada del català col.loquial en boca del narrador: el cel és “fosc com la gola d’un llop”, o bé una pèndola és “lluent com una patena”. Fins i tot una interjecció com caram s’utilitza sense distància, i l’adjectiu cofoi sense ironia: ens trobem en un desideràtum de naturalitat lingüística que cada vegada costa més de trobar en el mainstream del pastitx i la paròdia. Al marge d’aquests trets comuns, els contes de Rendé responen a plantejaments prou diferenciats. Hi ha reinterpretacions de mites com ara Juno o Blancaneu, hi ha cameos de personatges públics, hi ha aproximacions metafísiques, hi ha una atractiva reflexió sobre el món televisiu, i hi ha dues metàfores punyents: l’Ateneu Barcelonès demolit per quadrilles d’obrers immigrants, i una barriada perifèrica envaïda per estranys: “Els autòctons eren una espècie exòtica, incomprensible, entre tanta normalitat instaurada”. Davant aquests fets, el protagonista fa honor al seu nom: sobreviu amb discreció, sense fer-se veure gaire. Com tants membres de la Generació dels Setanta. El que tenen en comú gairebé tots els contes de La pedra a la sabata, a banda d’una competència lingüística digna d’un orfebre, és l’estructura de síntesi: en comptes de presentar els fets davant el lector amb tota la potència de l’escena dialogada, l’autor prefereix deixar-los en mans del narrador omniscient, que els decortica i els ofereix resumits i, de vegades, comentats: un altre estilema que l’allunya de les últimes tendències narratives o, el que és el mateix, dels lectors que prefereixen construir ells mateixos els personatges en comptes de trobar-se’ls armats i conclosos: com si el conte ja hagués estat llegit.
Article publicat a diari “Avui” el 15/04/04 per Carles Miró
Clixés en blanc
El primer dels dotze contes de La pedra a la sabata (premi Mercè Rodoreda 2003), el que dóna nom al recull, defineix perfectament el to, els recursos estilístics i els límits que s’ha imposat Joan Rendé (Barcelona, 1943). El protagonista és un jove sense ambicions, de classe baixa, fill d’uns pares alcohòlics, que casualment ha topat amb una soprano cèlebre, “patrocinadora de la Societat Municipal per la Dignitat dels Animals”. Rendé expressa la trobada amb una prosa juganera: “Dos mons personals allunyats en tot i tanmateix ara units per una mateixa causa: l’amor zoològic, l’interès desinteressat per l’ànima canina”. Per un malentès, el protagonista (de nom Modest) acaba sent objecte d’un homenatge amb presència del regidor del barri i de la diva i rep com a propina una feina subalterna a la gossera municipal. Una festa amb polítics que fan discursos, una soprano que sembla una rèplica de la Castafiore dels còmics de Tintín i un noi de barriada, pràcticament un vagabund, són elements que aboquen fatalment a un final grotesc, de guinyol. Ara: Rendé mitiga constantment l’acidesa a què el porta la narració, es recrea en el seu estil foteta, d’un humorisme amable, que es distancia, per suavitzar-los, dels aspectes més sòrdids i que aconsegueix desactivar la força del desenllaç. Al final del llibre, Modest (és el protagonista de tots els contes, menys quan ho és el seu fill, Modestet) és vell i fa de guàrdia en un museu de rellotges (un “Museu del Temps”); entre els rellotges, hi ha “bombes de rellotgeria, sobre les quals l’avi Modest, per respecte i professionalitat, mai no ha gosat preguntar al patró del museu si són desactivades o no”, però per si de cas “té en compte d’endarrerir un per un aquests ginys bèl·lics tan traïdors vint-i-quatre hores cada dia, així els impedeix discretament que puguin arribar mai a l’hora del desenllaç final”. L’autor procedeix, en el tractament del seu material narratiu, amb una discreció similar a la del personatge quan s’ocupa de les bombes. Però si de debò maneja un material explosiu tan devastador, és llàstima que faci tants esforços per impedir-ne l’efecte. La majoria dels dotze contes de La pedra a la sabata estan situats en una Barcelona afectada per l’especulació immobiliària, vista pels ulls de l’antiheroi Modest, que a cada conte és més vell, sense que s’hagi produït l’acumulació d’experiència que se sol esperar dels personatges de novel·la. Les experiències li rellisquen per sobre. Quan s’aparella i té un fill (al conte “Triar és renunciar”), no és per decisió pròpia, i així quan la mare del seu fill els deixa, a ell i fill, Modest reflexiona: “Ben mirat, no hem renunciat a res, perquè res no havíem triat”. I tan tranquil! En el conte “L’escalada Modest” participa en un concurs televisiu d’escalada per a no escaladors vagament inspirat en els concursos de reptes estrambòtics com ara “El talp” i “La isla de los famosos”. ¿Què hi fa algú apàtic com ell participant en aquell circ? Ha canviat? No. El conte conclou amb una frase que recalca el poc interès que sent per aquella mena de concursos. Que un autor fiqui el personatge en un concurs de televisió senzillament per demostrar que no hi tenia res a fer, encara que el guanyi, és una història que podria resoldre’s en una sàtira més o menys dura de segons quins muntatges mediàtics. Rendé en fa un conte inofensiu i previsible. En “L’extinció de la Casa dels Poetes” (el títol, i no només el títol, recorden “La caiguda de la Casa Usher”, de Poe), se’ns explica el trasbals de les obres d’aquesta Casa dels Poetes (sembla que l’autor s’ha inspirat en les obres de l’Ateneu Barcelonès), on Modest ha anat a parar, com sempre, de rebot: perquè va rebre un accèssit en un premi de poesia. A la nouvelle “Davant del rei Suècia”, Quim Monzó explotava bé l’exasperació que una petita reforma causava en un poeta que aspira al premi Nobel. Aquí, com que es tracta d’unes obres de grans proporcions, la destructivitat i l’exasperació també s’hauria d’esperar que fossin descomunals. Rendé presenta una colla d’operaris temibles, que no s’entenen ni entre ells perquè són immigrants de diferents orígens, que desencadenen un caos babèlic. Llançat a la inversemblança més delirant, Rendé fa que els seus paletes converteixin un piano de cua que els fa nosa en “estelles prou petites per poder-lo fer anar avall pel canal de la runa”, i quan les obres no avancen prou de pressa els treballadors, a canvi d’una prima, s’emporten la feina a casa. El final de tant frenesí constructor és, naturalment, la destrucció. El conte comença amb un “munt de ruïnes”, davant del qual Modest diu: “Això havia estat la Casa dels Poetes”. Com que des del plantejament de la història s’ha anticipat el final, cal esperar que els fets que s’explicaran efectivament condueixin al final i no es dissolguin en l’acudit. I en algun moment sembla que Rendé provarà d’aplicar una mica de malícia amb els del seu gremi -si ha triat una “Casa dels Poetes” no pas ser perquè sí- i deixa anar que “el pobre casalot […] produïa un nombre ben perceptible de bojos, sobretot en els socis de mitjana edat”. Però tot s’acaba -es desactiva- aquí. Després ve l’espectacle circense de les obres, que, pel cas, igual es podrien haver situat en un club de lords anglesos estereotípics com en un edifici ple de poetes catalans; el resultat és una comicitat entretinguda, però és la innocuïtat la que acaba guanyant la partida. La prosa de Rendé és refistolada i, en certs moments, les ganes de fer-ho bonic li fan escriure: “Com una galledada de claror superlativa”, “fa un cop d’ull escorcollador al voltant”, “la saviesa ancestral del tacte”, etcètera. Potser no requerien altra cosa unes històries al voltant d’un Modest, aquest personatge desdibuixat, sense una identitat definida (no s’ha fet mai el carnet d’identitat i, quan prova de fer-se’l, descobreix que no surt a les fotos, el clixé queda en blanc), que en unes altres mans hauria sigut l’ocasió per fer un retrat implacable de l’època en què viu. En tot cas, val com a símptoma.
Article publicat al diari “La Vanguardia” el 17/03/04 per Rosa Maria Piñol
Joan Rendé retrata a un individuo inadaptado en la ciudad postolímpica
Joan Rendé (Barcelona, 1943) es autor de obras de cocción lenta, pero siempre sabrosas. Su última aparición en la escena literaria fue hace siete años, con la novela El barber violador, que recibió el Premio Nacional de la Crítica. Ahora reaparece con otra obra galardonada: el libro de relatos La pedra a la sabata, que obtuvo el último Mercè Rodoreda de narraciones. Se trata de doce historias protagonizadas por un mismo personaje, en las que Rendé ha querido mostrar “el ostracismo interior del individuo en la sociedad actual”. Modest, el antihéroe creado por Rendé, es un ciudadano corriente, un tipo ingenuo y poco adaptado que resulta molesto a la sociedad (viene a ser como “una piedra en el zapato”, de ahí el simbolismo del título). “Vive en un tiempo deliberadamente impreciso y en los distintos relatos se encuentra en distintos momentos de su existencia: primero es joven, luego madura y acumula experiencia. Pierde la ingenuidad, aunque conserva siempre intacto el sentido de la utopía”, explicó ayer Joan Rendé al presentar el libro. En todos estos episodios, Modest se ve superado por la dinámica social, “se siente agobiado por la fuerza de las circunstancias impuestas; quiere vivir en la verdad pero se ve arrastrado por la falsedad e imposturas de la vida. Aunque siempre reacciona y se espabila como puede”, indicó el escritor. Rendé, director de la Escola d’Escriptura i Humanitats del Ateneu Barcelonès, explica que las cosas que ve a su alrededor le proporcionan “la metáfora para extrapolar una sátira moral sobre aspectos de la vida y la sociedad”, y que ese ejercicio tiene el poder de “sosegarlo”. Esta sátira social que el autor ya cultivó en otro sentido en sus antiguas glosas en el diario “Avui” bajo el seudónimo de Doctor Scopius también se hace extensiva a la visión del escenario en que transcurren las historias, que es el de la Barcelona más actual, en especial el Poblenou radicalmente transformado. “El progreso, como cualquier nacimiento, comporta dolor, pero a la vez es algo deseable. Aquí entra la sátira de la incomprensión de lo nuevo, debido a que nos aferramos a la costumbre, e interpretamos con parámetros seguros lo que en realidad es inseguro”, argumenta Joan Rendé. El estilo es una de las grandes bazas del escritor, que utiliza un catalán espléndido y exhibe una ironía finísima, que a menudo se traduce en situaciones hilarantes. A propósito del sentido irónico de Rendé, el escritor Pep Albanell señala en el prólogo de La pedra a la sabata: “La descripción de algunos gestos habituales, tics recurrentes de nuestra cultura gestual, tienen una gracia narrativa, una sabiduría literaria y una profundidad humana que por sí solos ya justificarían el libro”. Joan Rendé, que ha cultivado principalmente el género del relato (en libros como Sumari d’homicida, Llibre de Figuracions o Consultori sentimental de Cecília Babiloni), ofrece en esta nueva entrega cuentos de atmósfera kafkiana, como “La pèndola” o “El retorn”, y otros de base más real como “L’extinció de la Casa dels Poetes”, una divertida recreación de las últimas obras de reforma en el Ateneu. En todos, propone “un lenguaje insinuante, que busca la inteligencia del lector”.
Article sobre El barber violador de Joan Rendé, a cura d’Isidre Grau, publicat al diari “Avui” el 09/11/00
Ara que la televisió el treu a escena com a representant del desig, m’avanço en la intenció de proposar-lo com a model de personatge vivent. Es tracta del Baronet, un barber singularíssim que des de fa tres anys habita –mira, sospira, desitja…– a les pàgines de la novel·la El barber violador (Edicions 62, 1997), impecablement escrita per Joan Rendé. Al marge d’un estil mesurat i elegant –però amb la lupa incisiva guiada pel pols del llenguatge– i d’una trama en espiral que va complicant les coses –una manera de ser en el món que no semblava destinada a grans tragèdies–, la meva proposta de model es basa en una estratègia narrativa que no abunda gaire a la novel·la actual: fer que tot giri entorn de l’edificació d’un personatge, fins al punt que ens interessa molt més l’existència que se li va concretant amb cada pàgina que la peripècia que interpreta. És, en definitva, el personatge que ens dóna fe de vida a través de qualsevol observació, descripció o insinuació de l’autor, sense que el poder d’aquest li rebaixi la versemblança i l’autonomia. Les primeres ratlles ja tenen la virtud de mostrar-lo en l’espai i l’actitud que més el caracteritzen: “S’anava gronxant sobre les puntes dels peus i feia petar els talons a terra, amb un ritme de barcarola, les mans agafades al darrere i la mirada perduda carrer amunt, amb un mig somriure concu-piscent, no del tot maliciós”. És clar que aquesta és una imatge tòpica que, si fa no fa, tots tenim associada al genèric barber de poble anys 50, però en les dues pàgines immediates trobem un tractat d’anatomia eròtica femenina que ens el revela amb individualitat dins del seu col.lectiu, mentre el lector ja li capta les seves pulsions més íntimes. A continuació, la galeria de personatges que li passen per davant en la dolça hora morta al portal de la barberia només serveix de mirall múltiple per saber com es relaciona l’home amb el seu poble. A partir d’aquesta primera targeta d’identitat, l’autor ja el té a punt per segrestar-lo una estona del present i passar-lo per l’escaneig de la descripció física, del perfil dels seus gustos i fer una capbussada llarga en els antecedents familiars, quan descobrirem que l’heroi és fill de mare vídua dominant i de pare difunt amb preocupacions astronòmiques i vel·leïtats eròtiques. Després de diverses expansions, el narrador ominiscient ja està en condicions de tancar el primer capítol, com qui lliga bé el sac amb tot el blat a dins: “I aquí el teníeu ara d’àrbitre de la feminitat i mestre de pàrvuls en aquesta matèria, perquè la seva barberia era sobretot una escola d’experiència a la qual els joves més esgarrits del poble acudien a prendre model, a ensinistrar-se en les arts de la seducció i en les estratègies de l’engany eròtic. L’engany en el doble sentit, perquè el Baronet considerava, com a regla fonamental del joc, que la dona havia nascut per enganyar l’home i que l’home havia de defensar-se’n aprenent d’enganyar-la i de quedar-ne satisfet: una tasca infinita, plena d’envitricolls, de subtileses, de risc, de grandesa”. Amb un clau tan ben reblat, qualsevol personatge queda llest per assumir la llibertat de moviments i fer pro-gressos per la geografia que té assignada, i fins i tot per nous escenaris, com el Baronet, que té com a segona pàtria el Barri Xino de Barcelona i en les estades de cap de setmana a ciutat se li obriran noves finestres al món –inclosa una doble vida de jardiner–, que li aportaran els seus moments de grandesa i les complicacions dramàtiques que tota novel·la tard o d’hora acaba reclamant. Mentrestant el lector ha tingut la sensació de passejar-se sense obstacles pels infinits replecs d’una humanitat particular. I la literatura catalana ha incorporat un personatge de bona raça.