Biografia
Carme Riera (Ciutat de Mallorca, 1948). Escripitora i professora a la Universitat Autònoma de Barcelona. Es trasllada el 1968 a Barcelona on es llicenciarà en Filologia hispànica. Ha estat professora de secundària i redactora de televisió; actualment és professora universitària a la Universitat Autònoma de Barcelona. El cas de Carme Riera parteix de l’èxit aclaparador del seu primer recull de contes Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) (Premi Puig i Llensa, 1974, de la Revista “Recull”) i, el 1977, Jo pos per testimoni les gavines. Són reculls de contes, plens de sensualitat i de lirisme, on predomina la temàtica de la incomunicació. Ha escrit per a infants una biografia titulada Gairebé un conte, la vida de Ramon Llull (1980) i La molt exemplar història del gos màgic i la seva cua (1988). Ha continuat el gènere del relat amb Epitelis tendríssims (1981) i Contra l’amor en companyia i altres relats (1991). Ha destacat en el gènere de la novel·lística amb Una primavera per a Domenico Guarini (1980) (Premi Prudenci Bertrana 1980), Qüestió d’amor propi (1987), Joc de miralls (1989), Premi Ramon Llull del mateix any i Dins el darrer blau (1998), Premi Josep Pla. En aquesta darrera novel·la, l’autora recrea el tema de les causes de la mort que patiren el jueus conversos a la Mallorca d’entre 1688 i 1691. També ha publicat l’estudi sobre literatura catastellana contemporània La escuela de Barcelona (1988) pel qual obtingué el Premi Anagrama del mateix any, sobre J.A. Goytisilo, J. Gil de Biedma, C. Barral, etc. La seva obra ha estat traduïda al castellà, anglès, neerlandès, grec, alemany i rus. El 1998 va publicart Temps d’espera, escrit entre 1986 i el 1987, que és un diari sobre l’experiència del seu embaràs. La seva darrera obra és Cap al cel obert (2000). En el seu vessant periodístic col·labora regularment a “El País”, “Quimera” i “La Vanguardia”.
La meitat de l’ànima
Un desconegut lliura un cartipàs ple de cartes a una escriptora que signa llibres el dia de Sant Jordi. La seva lectura la trasbalsa i li obre una sèrie d’interrogants que faran trontollar la memòria del seu passat familiar i de la identitat dels seus pares. Aleshores comença un procés de recerca apassionant i apassionada que la porta al vell escenari dels republicans a França. Mirarà d’esbrinar el qui és qui de l’espionatge i els agents dobles a favor del franquisme, investigarà la mort en estranyes circumstàncies d’alguns exiliats i estudiarà el paper d’alguns intel·lectuals francesos. La recerca de l’amant francès de la seva mare i el veritable paper que ella mateixa va tenir en la resistència i en la història oculta de l’exili són els secretts i misteris als quals s’enfronta l’escriptora en procurar de lligar tots els caps. La meitat de l’ànima amaga secrets que sorprendran el lector, deixa oberta la recerca del misteriós personatge del cartipàs i esdevé, sobretot, una obra corprenedora que tempta els límits de la novel·la.
“Mon semblable, mon frère” dins Barcelona, un dia
Article publicat al diari “Avui” el 17/06/04 per Àlex Broch
Carme Riera i les raons de la història
Quan a finals dels 70 poguérem assenyalar la irrupció del fenomen de la novel·la històrica, l’anunciàrem com la novel·la històrica del post-franquisme. Després, als 80, ens va donar la florida d’altres gèneres narratius -la novel·la negra i la novel·la eròtica-. El fet és que ara, dues dècades després, només la novel·la històrica, com a pràctica narrativa, manté la seva continuada presència i interès mentre els altres gèneres, sense desaparèixer, s’han esllanguit. Això hauria de permetre l’anàlisi, els estudis i les valoracions. L’actualització del que, l’any 1947, Maurici Serrahima i Maria Teresa Boada van fer amb La novel·la històrica en la literatura catalana . Però la pràctica de la novel·la històrica també explica com l’autor se situa i la posició que pren davant d’aquest passat i els valors de la història. En parlar de l’obra de Carme Riera penso que hi ha consens a considerar que el gruix més important de la seva narrativa es troba en dues novel·les històriques: Dins el darrer blau i Cap el cel obert. Ara, amb La meitat de l’ànima, darrer premi Sant Jordi, de passat més immediat però amb el recurs de la història política més recent del país, es torna a plantejar un judici a la història o, almenys, una clara actitud de l’autora davant les raons de la història.
DENÚNCIA CONTRA LA INTOLERÀNCIA
A Dins el darrer blau l’interès pel darrer acte de fe contra els jueus mallorquins excutats a foc el 1691 és una denúncia contra la intolerància religiosa d’una societat i contra la pervivència de tots els prejudicis que es deriven i la discriminació que al llarg de la història han viscut els xuetes -descendents de jueus conversos- a la societat mallorquina. Fins al punt que Carme Riera, més d’una vegada, ha esmentat el fet de la necessitat de demanar perdó per tot el mal que s’ha fet. A Cap el cel obert, a més de la peripècia vital de Maria Forteza, el debat polític també és determinant. No solament amb relació a les maquinacions del capità general de l’Illa, Rodríguez de la Conca, que fan de la novel·la un al·legat contra la corrupció política a l’època colonial, sinó també perquè presenta la posició dels notables espanyols de l’illa amb relació al destí final de Cuba: colònia espanyola, annexionisme americà o secessionisme i independència política. Però, a més, s’ha produït una inversió històrica. Els descendents d’aquells xuetes, ara enriquits com a esclavistes, són coresponsables d’una situació d’injustícia. Així, les víctimes d’abans s’han convertit en els botxins d’ara. A La meitat de l’ànima domina una estratègia de construcció narrativa, un recurs a la interactivitat que recolza en la intriga de l’argument. Però la novel·la també remet a un moment històric ben concret: la postguerra espanyola i el paper d’alguns dels seus protagonistes: els exiliats al sud de França i els que visqueren sota la dictadura de Franco a la Península. Sobre aquests, la pregunta és saber fins a quin punt van ser crítics o col·laboracionistes i, en darrer terme, quin va ser el paper i la posició que els nostres pares, la generació que ens ha precedit, adoptaren en aquell moment. A la novel·la la pregunta queda oberta i la mare de la narradora tant pot haver estat una lluitadora antifranquista com una agent doble a favor de Franco. Recuperar la memòria, sí, per recuperar la identitat. Però també revisar les veritats heretades de la història per descobrir les veritats i les raons ocultes que fan que el judici a la història sigui més crític i més real.
Article publicat al diari “Avui” el 17/06/04 per Carme Arnau
La meitat de l’ànima: un segle laberíntic
Al final d’un llibre en el qual Semprún recupera les seves arrels, una recuperació lligada a la infantesa, Adieu vive clarté…, apareix la figura real de Walter Benjamin, que és descrit com “dolorós torturat -tortuós, també: laberíntic, com l’univers d’aquest segle que s’ha esforçat a desxifrar-, geni del pensament contemporani”. No és pas cap casualitat que al final de La meitat de l’ànima, de Carme Riera (2004), el darrer premi Sant Jordi, s’esmenti també l’epitafi de la tomba de Benjamin, escriptor jueu enterrat a Portbou, on es va suïcidar; la protagonista de la novel·la de Riera, escriptora en crisi de creativitat, va a Portbou, a la recerca del passat de la seva mare, de la seva identitat, de fet. L’epitafi de Benjamin, que podria ser el de La meitat de l’ànima i de bona part de la producció de Riera, destaca que: “És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels que no tenen veu”. I evidentment, la meitat de l’ànima és la memòria, cosa que se’ns diu en un moment de l’obra. També se’ns diu que quan Camus somriu ho fa amb la meitat de l’ànima, de “l’ànima espanyola, com li agrada dir, potser per buscar una base hereditària al seu tarannà passional, a la seva necessitat permanent de seducció”. De fet, Camus és el gran personatge present i alhora absent d’una obra dominada per personatges femenins. Ara bé, el tema de la memòria -però també el de la seducció- és constant en la producció de Riera, des dels seus primers reculls de contes, que tant èxit van assolir, Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) i Jo pos per testimoni les gavines (1977). En aquests reculls la memòria era únicament personal, però de manera progressiva la memòria esdevé col·lectiva: la Itàlia de les Brigades Roges a Una primavera per a Domenico Guarini (1981), una convulsa Amèrica Llatina a Joc de miralls (1989), per desembocar en els jueus a la Mallorca de finals del segle XVII en aquesta recreació ambiciosa i competent que són Dins el darrer blau (1994) i Cap al cel obert (2000), en què els descendents dels jueus han esdevingut negrers a la Cuba de la segona meitat del segle XIX. Aquest context històric conflictiu, molt ben evocat amb trets eficaços i pertinents, resulta decisiu i es relaciona amb el tema de la identitat i de la pàtria, característic de l’obra de Riera, que entronca, així, amb un gran corrent de la narrativa del segle XX; un corrent protagonitzat per un personatge, en els trets del qual podem veure la imatge d’un home/dona que les guerres, els exilis i els règims totalitaris -amb la permanent vergonya dels camps d’extermini nazi-, aquest segle XX tortuós i laberíntic al qual es refereix Benjamin, ha convertit en una figura desarrelada i angoixada, perduda en el món. Aquest és el cas de la protagonista de La meitat de l’ànima.
PROTAGONISTES FEMENINES
De fet, les dues primeres novel·les de Carme Riera ja tenien com a protagonista un personatge femení que viatjava en el sentit real però també metafòric, perquè, com destacaven uns mots de Lluís Racionero que obrien Una primavera per Domenico Guarini: “¿Adónde vale la pena ir, si no es a sí mismo?”. Es tracta d’un viatge, d’una recerca complexa, que es tradueix, pel que fa a la trama, a la intriga, en una mena de thriller, amb les dosis de misteri i de suspense que tant atreuen els lectors, que els sedueixen i els fan seguir la lectura. I aquest doble viatge és essencial a La meitat de l’ànima. Però hi ha d’altres aspectes temàtics i estructurals, característics de la seva producció, que hi són també presents: les cartes, que vol dir la importància de la novel·la epistolar, reivindicada per l’autora, unes cartes que pressuposen un destinatari que s’ha d’atreure -cosa ben evident a Cap al cel obert- i, en aquesta obra, pel que fa a les de la mare de la protagonista al seu amant. De fet, la seducció és un altre dels temes La meitat de l’ànima en Albert Camus, aquest autor central per a la generació de Riera, amb un pensament de permanent actualitat, presentat com un actor de cinema de gran atractiu entre les dones, amb múltiples amants, una mena de Humphrey Bogart, que amb la seva clàssica gavardina i cigarreta ha esdevingut una de les icones del segle XX. També la mare de la protagonista s’acosta a aquesta categoria. De fet, una de les novetats d’aquesta novel·la, que no es pot deixar, de lectura apassionant pel ritme narratiu que l’autora hi ha sabut infondre, és, des del meu punt de vista, el seu estret lligam amb el cinema, un art que ha marcat amb la seva empremta el segle passat, que el va veure néixer. En efecte, la novel·la s’inicia amb una imatge ben cinematogràfica, la d’una dona molt atractiva -després sabrem que és coneguda amb el sobrenom de la guapa-, vestida amb un barret, escàs, se’ns diu a la novel·la, un abric blau i una maleta passada de moda, en una estació de tren, aquestes estacions, aquests trens, que han estat un espai molt tractat a les novel·les -d’Anna Karenina a Pilar Prim- i també a les de Riera. I al cinema, evidentment; i així, repetidament, s’esmentaran noms de pel·lícules, des de La decisión de Sophie a Gilda, per definir personatges o situacions, amb la qual cosa esdevé evident que el cinema, com la literatura, ha estat un model influent, pel que fa a les màscares i els maquillatges d’homes i dones -un altre dels temes de Riera-. De fet, aquesta dona atractiva, que vol dir misteriosa i secreta, Cecília Balaguer o Cèlia Ballester -fins i tot té doble nom, una doble identitat-, serà el centre d’una novel·la escrita en primera persona per una escriptora, la seva filla, la vida de la qual queda trasbalsada per unes cartes que un dia del llibre, mentre signa exemplars amb altres autors amb noms i cognoms -Quim Monzó, Jaume Cabré…- a la llibreria Catalònia, li fa a mans un home desconegut. Aquestes cartes són d’amor i, a més, de la seva mare, adreçades a un home sense nom, el seu amant i potser pare; aquesta és la intriga de l’obra, saber qui és aquest home, primer, i si és o no el pare de la narradora, després. Però, també, la identitat de la mare, el seu paper, agent doble potser, que pot explicar la seva misteriosa mort: suïcidi, assassinat, accident… La narradora bussejarà en el passat de la seva mare -filla d’un republicà exiliat, amb una germana morta en un camp d’extermini i casada amb un falangista benestant-, que viatja freqüentment i tota sola a París, en una vida desconeguda, de fet, que prova de reconstruir, i que fins i tot imagina, una existència lligada a un temps històric, que centra un bon nombre de novel·les catalanes d’aquests darrers anys, la memòria del qual ha estat segrestada, la Transició, considerat per la narradora com un: “frau immens edificat sobre la negació de la memòria”. Pel que fa a la suposició del suïcidi, obre El mite de Sísif, de Camus, en què se’ns diu que és l’única qüestió filosòfica important: acceptar la vida o bé rebutjar-la. Joc de perspectives, joc de miralls -una possible definició de la novel·lística de Riera-, cada punt de vista, cada personatge té una veritat, una realitat, la seva, i, per tant, a la narradora li resulta impossible reconstruir la figura de la mare, que podria explicar la seva mort i, també, la seva identitat real. Per aquest motiu, a La meitat de l’ànima la narradora busca la participació activa del lector, que és, de fet, el que fa la novel·la. I és que la novel·la destaca que la realitat és més complexa que no pas la ficció, aquesta vida que la novel·la busca emmirallar. Ara bé, en el cas de Carme Riera, per aconseguir-ho la ficció esdevé tan complexa com la realitat. Plena d’interrogants, de buits. De la mateixa complexitat i textura, amb les olors, també tan decisives sempre, i sobretot en la infantesa mallorquina de la narradora, aquest retorn a les arrels, de la part final, que li dóna la pau perquè recupera aquesta”vive clarté de nos étés trop courts” a la qual es referia Semprún, citant un vers de Baudelaire. I és que, potser, l’única pàtria és la infantesa.
Article publicat a “El Periódico” el 09/04/04 per Estanislau Vidal-Folch
Camus, tan a prop, tan lluny
La meitat de l’ànima, guanyadora del premi Sant Jordi, podria haver estat escrita a l’ombra d’Albert Camus, personatge que hi és absent en allò que té de valuós i present en el vessant fulletonesc. Tal com Camus va fer a l’última obra El primer home, la narradora va a la recerca del pare, però sobretot de la mare, del seu amor clandestí i de la seva mort estranya durant la postguerra espanyola. La seva mort vol girar al voltant d’aquella cita de Camus del Mite de Sísif: “Només hi ha un problema filosòfic veritablement seriós: el suïcidi”. El lector pot dubtar si la mort ha estat un accident, un assassinat o un suïcidi. Però és que aquella cita a la novel.la apareix, realment i metafòricament, despullada de la seva continuació: “Jutjar que la vida val la pena o no de ser viscuda és respondre a la qüestió fonamental de la filosofia”. El conjunt camusià, doncs, planteja la dignitat davant l’absurd existencial com a característica de la condició humana. I és al voltant d’aquest to moral, posats a invocar Camus, que hauria tingut sentit ordenar la novel.la. Però, no. Si la memòria és l’ànima de les persones, la seva recuperació és la recerca de la meitat de l’ànima, com diu la narradora d’aquesta novel.la. Aquesta recerca Carme Riera (Palma de Mallorca, 1948) la desenvolupa en una obra en la línia de la fusió entre el document històric i la ficció amb dues parts ben diferenciades. La primera en 66 pàgines envitricollades, difícils de seguir, necessitades de més d’una lectura, fins i tot passada la darrera pàgina. La confluència dels fils narratius hi és espessa: pinzellades del final de la vida de la mare durant el seu compromís conjugal nacionalcatòlic; apunts de la narradora mentre escriu la història materna a Portbou; anècdotes de la narradora, un altre cop, mentre signa llibres el dia de Sant Jordi (amb comentaris de baix sostre, el pitjor del llibre), tot plegat estirant el suspens per un fet del qual costa veure la justificació. A la segona part, de la pàgina 67 fins al final, el llibre llisca i es llegeix d’una tirada, segurament perquè respon a un esquema senzill: dona que fa una investigació i a cop d’entrevistes va aportant informació, amb flashbacks i el.lipsis, tot i que de vegades abruptes. Sembla com si l’autora s’hagués adonat del fracàs de les 66 pàgines primeres i hagués optat per la facilitat. No cal dir que hi ha coses bones (l’ambient enrancit del franquisme a través dels personatges i el seu entorn i el clima de desfeta de la causa republicana), però si parlem d’una de les millors autores que tenim, com és el cas, hem de demanar-li alguna cosa sòlida estructuralment i allunyada tant del drama rosa com de la presa del nom de Camus en va. Demana una reescriptura.
Entrevista publicada al diaria “Avui” el 01/04/04 per Lourdes Domínguez
Carme Riera: “La literatura és una espècie en extinció”
La darrera novel·la de Carme Riera, La meitat de l’ànima, s’inicia quan un desconegut entrega a la protagonista i narradora de la història una carpeta amb algunes cartes. Llegint aquesta correspondència fins a aquell moment ignorada, la protagonista s’assabentarà que la seva mare va tenir un amant mentre era casada i que ella és en realitat filla d’aquella relació clandestina. Aquest descobriment la durà a una intensa recerca encaminada a conèixer la identitat del seu pare biològic, de qui mai no es diu el nom en el recull de cartes que li han fet arribar. La novel·la esdevindrà, doncs, una reivindicació de la memòria personal i col·lectiva de l’època de la postguerra i donarà veu a aquells que no n’hi van tenir: els vençuts, la gent que contínuament es veia obligada a amagar els seus orígens per continuar tirant endavant, en un relat que cavalca entre l’època actual i uns anys 50 a França poblats de maquis, de gent exiliada i de persones que lluitaven a la Resistència. L’obra, narrada en primera persona, busca la confusió entre autora i narradora i constantment crida el lector perquè tingui un paper actiu en el desenvolupament de la trama, fins al punt que haurà de ser ell qui triï qui va ser el veritable pare de la protagonista. Amb La meitat de l’ànima, aquesta narradora, guionista, assagista i doctora en filologia hispànica, ha guanyat el darrer premi Sant Jordi, un guardó que s’ha afegit a la llarga llista de premis literaris que l’autora ha aconseguit al llarg de la seva carrera literària, iniciada el 1975 amb els contes de Te deix, amor, la mar com a penyora, un dels quals, el que dóna títol al llibre, obtindria el premi Recull. L’èxit del llibre continuaria amb Jo pos per testimoni les gavines . Entre d’altres, Carme Riera ha estat guanyadora dels premis Prudenci Bertrana 1980 amb Una primavera per a Domenico Guarini , l’Anagrama d’assaig literari 1988 per La escuela de Barcelona, el Ramon Llull 1989 per Joc de miralls, el Josep Pla 1994, el Joan Crexells 1995, el Lletra d’Or 1995 i el Premio Nacional de Narrativa del Ministeri de Cultura del mateix any, amb Dins el darrer blau i el Crítica Serra d’Or i el Nacional de Cultura de la Generalitat 2001 per Cap al cel obert
L.D. La trama de la novel·la s’inicia quan per Sant Jordi un desconegut fa arribar a la protagonista unes cartes de la seva mare. La idea d’escriure La meitat de l’ànima també neix per la diada?
C.R. Sí, tot comença fa quatre anys, quan estava signant exemplars de Cap al cel obert per Sant Jordi i una senyora va portar una carpeta amb uns papers del seu pare a la Victoria Prego, que tenia asseguda al meu costat. Recordo que aquest fet em va impressionar molt i vaig començar a plantejar-me escriure una novel·la que partís d’aquesta anècdota.
L.D. ¿El que l’atreia era parlar dels exiliats a la França dels anys 50, dels maquis i de la Resistència o narrar la història d’una recerca de la pròpia identitat?
C.R. El que més m’interessava era escriure una novel·la sobre la identitat d’un personatge. La vaig centrar en la postguerra perquè era una època sobre la qual mai no havia treballat: jo l’havia viscuda a Mallorca però no coneixia a fons com es va viure a Barcelona i a França, cosa que m’obligava a documentar-me, una tasca que m’apassiona.
L.D. ¿Creu que ha sigut una època prou tractada en la literatura?
C.R. Són uns anys sobre els quals s’han escrit novel·les molt bones com per exemple Nada, de Carmen Laforet, una novel·la fundacional sobre Barcelona que s’ambienta a la postguerra i que a mi personalment m’ha influït molt. Per això a La meitat de l’ànima hi ha una sèrie d’homentatges a aquest gran llibre.
L.D. En poc temps han coincidit a les llibreries un bon grapat de novel·les ambientades en l’època de la postguerra: Pa negre, d’Emili Teixidor, Soldats de Salamina, de Javier Cercas, Las veus de Pamano, de Jaume Cabré, la seva novel·la… A què creu que es deu aquest renaixement de l’interès per aquests anys?
C.R. Crec que per sort ja hem aconseguit acabar amb la divisió entre vencedors i vençuts de la Guerra Civil, ja hem arribat a l’abraçada de la concòrdia i, per tant, ja no cal el silenci que va imposar la Transició. Les víctimes del franquisme tenen dret al seu homenatge i ja ha arribat el temps de posar en evidència la repressió que molta gent va viure després de la guerra. La memòria ja no pot continuar estant segrestada: cal recordar les coses i aprendre del passat per construir un futur millor. En Raimon diu: “Qui perd la memòria, perd la identitat”, i jo hi estic totalment d’acord.
L.D. És important recordar que aquí no tothom va ser antifranquista, com sembla que alguns volen imposar.
C.R. Hem de reconèixer i saber assumir el nostre passat. Si a Cap al cel obert vaig voler explicar que al segle XIX hi va haver molts catalans que es van enriquir fent de negrers, a La meitat de l’ànima he volgut remarcar que tenim molt mala memòria, perquè a Catalunya hi va haver molta gent que estava amb Franco. No és veritat que tothom estigués a l’oposició. Acceptem-ho i podrem entendre millor el nostre país.
L.D. Des d’un punt de vista més egoista, no li ha molestat aquesta coincidència en el temps de diferents novel·les ambientades en la postguerra que han de ‘competir’ pels mateixos lectors?
C.R. Admeto que sí, però benvingudes siguin, perquè segur que són molt diferents.
L.D. En què creu que es diferencia la seva novel·la de les altres?
C.R. Cada llibre és un món, perquè el punt de vista de l’autor mai pot ser el mateix. El que potser fa diferent la meva història és que involucra el lector, fins al punt que és ell qui ha de decidir per quin dels finals que la narradora li ofereix es decideix.
L.D. De totes les seves novel·les, La meitat de l’ànima és l’obra en què més interpel·la el lector.
C.R. M’interessava molt buscar un lector actiu. De fet, un lector culte fins i tot sabrà més que la narradora de la novel·la i podrà esbrinar abans que ella, ja amb les pistes que es donen a la pàgina 30 o 40, la identitat del pare de la protagonista. Qui sap? Potser algun lector se m’atansarà i se’m queixarà perquè no li ha agradat que al final no li hagi dit qui era realment el pare biològic de la protagonista, però això seria molt còmode per part seva. M’hauria estat molt fàcil escriure un final tancat, però vaig pensar que un d’obert donava més joc al lector.
L.D. Va triar la primera persona a l’hora d’explicar la història precisament per involucrar més el lector?
C.R. La primera persona és la que més permet que el lector sigui còmplice i formi part de l’estructura i la construcció de la novel·la. L’omnisciència exclou el lector, mentre que la primera persona el converteix en confident.
L.D. Buscava volgudament la confusió entre vostè i la narradora?
C.R. Evidentment. Si la gent creu que la protagonista sóc jo, estaré molt satisfeta, perquè buscava crear aquesta ambivalència. A més, el fet que la narradora també sigui escriptora em permet reflexionar sobre la llengua i sobre com s’escriu una novel·la.
L.D. Més enllà de la seva professió i el fet d’haver nascut a Mallorca, quins altres punts en comú té amb la protagonista de La meitat de l’ànima?
C.R. Quant a les vivències, pocs, perquè jo tinc molt clars els meus orígens i no tinc cap pare falangista ni cap mare casquivana, per sort. Però sí que coincideixo amb ella amb algunes de les seves opinions sobre la indústria editorial, el consumisme, la tradició i la llengua.
L.D. Critica, doncs, com la protagonista que els llibres estiguin sotmesos a la guillotina del mercat?
C.R. Actualment els llibres ja no van a la foguera pel que s’hi explica, però, per contra, el mercat i la constant aparició de novetats els aboquen a la guillotina i a convertir-se en paper trinxat.
L.D. Li fa respecte aquesta llei del mercat?
C.R. Més que respecte em fa una por infinita! Malaguanyat tant d’esforç si després el llibre no funciona i l’editorial el retira de les llibreries. La fama literària és efímera i els escriptors vivim pendents de si els nostres llibres entren o no a les llistes dels més venuts, perquè sabem que és l’única manera que no desapareguin.
L.D. Després de dues novel·les històriques com Dins el darrer blau i Cap al cel obert, a La meitat de l’ànima els fets històrics deixen de tenir un paper principal i esdevenen només el marc de la trama.
C.R. Sí, encara que per escriure-la no he renunciat a capbussar-me en l’època i documentar-me per aconseguir construir una història que tingués versemblança. Però La meitat de l’ànima no és una novel·la històrica, sinó més aviat una obra d’intriga sobre la recerca de la identitat.
L.D. Li ha estat més difícil escriure un llibre en primera persona?
C.R. L’omnisciència sempre és més agraïda, per això en aquesta novel·la m’ha costat més trobar el to, perquè és una història més subjectiva i, per tant, has de controlar més la veu.
L.D. Reprendrà la novel·la històrica en el seu pròxim llibre?
C.R. No ho sé. Sempre tinc moltes idees al cap i ara ja en tinc una que s’està imposant, però no puc saber si l’acabaré abocant o no al paper. Potser en faig una novel·la o un guió de cinema per a un llargmetratge, perquè no n’he escrit mai cap i en tinc moltes ganes. Seria sobre estrangers famosos que han viscut a Mallorca com ara Robert Graves o Anaïs Nin, sobre com els ha influït l’illa.
L.D. Amb La meitat de l’ànima també ha volgut fer un homenatge a Albert Camus?
C.R. Sí, perquè la meva generació és filla de Camus i l’admiro molt. En coneixia molt bé l’obra, però tot i això, encara m’he documentat molt sobre ell per no equivocar-me. Com ja he dit abans, documentar-me m’encanta.
L.D. Li agrada fins i tot més que escriure?
C.R. És el que m’agrada més: omplir papers i papers, prendre notes i anar a la biblioteca.
L.D. La narradora de ‘La meitat de l’ànima’, com a escriptora, també reflexiona sobre la llengua. Vostè que és doctora en filologia i que diàriament dóna classes a la universitat i conviu amb els joves, com veu el futur de la literatura?
C.R. [Riu] Pots posar a l’entrevista que he rigut! Els meus estudiants no llegeixen absolutament res i això que estudien filologia!
L.D. Vol dir que no llegeixen en català.
C.R. Ni en català, ni en castellà, ni en francès, ni en anglès ni en cap llengua! Per desgràcia, la literatura és una espècie a extingir i més en català. Fa poc vaig assistir a una reunió del PEN Club Català on reflexionàvem sobre el futur de la llengua i tots coincidíem que és nefast.
L.D. Vol dir?
C.R. Només has d’escoltar la gent al carrer! Vine als passadisssos de la Universitat Autònoma, als patis de les escoles, a la Rambla de Barcelona i compta quants joves parlen català… La nostra és una llengua minoritària i cada vegada ho és més. I si parlem de literatura, el panorama és pitjor: la literatura ja no interessa i els joves la conceben com una cosa obsoleta.
L.D. Doncs jo veig molta gent que llegeix al metro o a l’autobús.
C.R. Best sellers!
L.D. Si m’ho pinta tan negre, per què escriu vostè?
C.R. Perquè no ho puc evitar! Si ho pogués fer, no escriuria. El problema no és per què escriure, sinó per què publicar si ningú llegeix. Potser algun dia decidiré continuar escrivint però sense publicar res.
L.D. I segons vostè aquesta extinció de la literatura no té solució?
C.R. És un problema d’educació. La literatura a l’ensenyament té les hores absolutament comptades, tant en català com en castellà. No hi ha professors que es puguin dedicar a ensenyar els seus alumnes a estimar-la, perquè estan massa pendents de defensar la seva integritat. Als instituts públics d’aquest país, els professors es veuen contínuament amenaçats pels seus alumnes.
Article publicat al diari “Avui” el 11/03/04 per Joan Josep Isern
Secrets de família
Vespre de Sant Jordi del 2001. A la parada de la llibreria Catalònia de Barcelona una escriptora està signant llibres. És tard i se sent fatigada. El dia ha estat llarg i ple de tràfecs de llibreria en llibreria. Quan la cua de compradors a la percaça d’una dedicatòria minva un home se li acosta i li lliura una carpeta i una targeta. “Li he portat això -li diu- perquè sé que li interessarà”. Ella ho agafa d’esma pensant-se que és un de tants lletraferits aficionats que passen els seus manuscrits als escriptors de renom -i ella ho és malgrat trobar-se en una etapa de crisi creativa que li fa qüestionar-se seriosament el seu futur literari- perquè els donin algun consell de franc o fins i tot, agafats desprevinguts, els escriguin alguns mots de protocol·lari reconeixement que després apareixeran reproduïts impunement en alguna faixa promocional. A la nit, en arribar a casa, la carpeta queda barrejada entre els papers de la taula de treball de l’escriptora i allí s’hi queden fins que, per atzar, cinc mesos després torna a les seves mans i s’adona, astorada, del seu contingut: unes apassionades cartes de la seva mare -morta el 1960- adreçades a un amant resident a França. El trasbals de l’escriptora és doble perquè, d’una banda, el contingut de les cartes fa entendre que el seu pare biològic no va ser la persona que ella creia i perquè, d’altra banda, s’adona que la targeta que li va lliurar el desconegut -l’únic nexe que li hauria permès seguir el fil dels documents- la va estripar distreta la mateixa tarda de Sant Jordi. Amb aquella explosiva documentació a les mans l’escriptora es dedicarà en cos i ànima a escorcollar els seus records a la recerca dels seus orígens. A fer una investigació del seu passat i dels secrets de la família que la portarà a una doble destinació: els cercles de la Barcelona franquista dels anys 50 i els supervivents republicans i anarquis-tes exiliats a França de resultes de la Guerra Civil. D’altra banda, l’escriptora en crisi creativa dedideix escriure un llibre -precisament el que el lector llegeix- exclusivament adreçat a l’individu que li va facilitar la carpeta. Un text que és un clam desesperat perquè doni senyals de vida i l’ajudi a aclarir tots els racons foscos que ha descobert en el seu passat. Fins aquí la sinopsi de La meitat de l’ànima, la novel·la amb què Carme Riera (Palma, 1948) va guanyar el darrer premi Sant Jordi. Una novel·la que, m’apresso a dir-ho, val la pena que el lector agafi amb una certa preparació sobre el que llegirà ja que és possible que les seves virtuts -és magnífica, creguin- me- puguin passar desapercebudes amb una lectura apressada o poc atenta. Per això he volgut començar aquest comentari amb una descripció de l’argument -o, per ser més exactes, de la seva arrencada- més detallada del que és habitual en aquests casos.
VELOCITATS DIVERSES
La meitat de l’ànima és una novel·la amb diverses velocitats. Comença de manera morosa -fins i tot diria que excessivament morosa- i després es dispara. Certament no era un repte gens fàcil combinar de manera planera quatre requisits indispensables per poder entrar en el llibre: la necessitat d’explicar les regles del joc, posar el lector en antecedents del procés -l’episodi del dia de Sant Jordi i el descobriment tardà del contingut de la carpeta-, introduir la persona estranya d’un vostè interlocutor silenciós i desconegut i, finalment, justificar l’inici de la redacció del text per mitjà d’unes motivacions que el lector encara no coneix i que cal explicar-li de manera convincent. Parlo, de fet, de les primeres seixanta pàgines, en les quals la lectura pot fer-se una mica feixuga si no anem prou orientats. Tanmateix l’acció comença a accelerar-se en el moment que l’escriptora s’entrevista amb Esther Brugada i Rosa Montalbán, dues amigues de joventut dels seus pares, que li ofereixen dues visions totalment oposades de la seva mare. El següent salt cap endavant ens el proporciona la visita de l’escriptora a París i les converses amb la filla de la portera i la infermera que va cuidar el seu pare. Una nova acceleració es produeix quan es desplaça a la finca familiar de Fornalutx (Mallorca), on hi ha emmagatzemats els baguls de la casa de París on vivia exiliat l’avi de l’escriptora, antic diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya. Són salts endavant que el llibre fa en paral·lel als descobriments de l’escriptora sobre la vida secreta de la seva mare i que van incrementant l’interès del lector per la resolució de l’enigma que es va descabdellant davant dels seus ulls. A cinquanta pàgines del final la novel·la entra en una nova dimensió coincidint amb l’aparició d’un reputat intel·lectual francès -la identitat del qual lògicament em reservo- i encara deu pàgines abans d’acabar se’ns endinsa en un diabòlic laberint de finals oberts, tots ben plausibles després del que hem anat descobrint. Quan sembla que ja hem arribat al final de La meitat de l’ànima-exactament en la darrera pàgina- l’autora/escriptora es permet encara una pirueta final que relaciona tot el llibre que estem a punt de tancar amb unes declaracions de Carme Riera fetes a principis de juliol del 2001 (aquí el lector atent detectarà una trampa amb les dates) a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo en les quals deia que estava disposada a deixar de publicar per no haver d’experimentar la “sensació horrorosa” de papanatisme que li produien els mecanismes del mercat editorial.
PARAL·LELISMES
El llibre es clou amb un nou clam adreçat a vostè, el seu desconegut destinatari, i ens deixa satisfets, aclaparats i amb la sensació d’haver assistit a una delirant excursió per l’interior d’allò que és el més sagrat d’una persona: la seva identitat. Potser aquests dies els arribaran comentaris en el sentit d’emparentar La meitat de l’ànima amb la celebèrrima Soldats de Salamina. Si és així que ningú arrufi el nas perquè és cert que existeixen nombrosos paral·lelismes entre totes dues (excel·lents) novel·les: l’autor està plenament involucrat en el que es narra, les dues històries van a la recerca d’algú inabastable, els personatges de ficció es barregen amb els reals, el fil conductor de l’argument és la separació entre la veritat oficial i la real, la Guerra Civil i la postguerra són els escenaris principals…, però això, en tot cas, són factors que han d’explotar els departaments de promoció de les editorials. Si hem de parlar de literatura hem de dir que La meitat de l’ànima és un magnífic premi Sant Jordi.
Article publicat al diari “Avui” el 03/03/04 per Jordi Capdevila
Carme Riera furga en “l’oblit i el silenci” de la postguerra
És que “la memòria i la identitat van molt lligades. Necessitem memòria per saber qui som, d’on venim i a qui pertanyem, per saber que ens ha passat en algun moment, per conèixer la nostra identitat”, explica l’escriptora, a qui no estranya que tants autors actuals furguin en la postguerra perquè “els escriptors tenim antenes, que és l’única cosa que ens diferencia de la gent que és lectora”. I aquestes antenes diuen que els silencis sobre la guerra i la postguerra fan que ara hi hagi tant interès per saber què va passar. Això explica la coincidència recent en la literatura catalana d’obres amb temàtica semblant: ara mateix Les veus de Pamano, de Jaume Cabré, i Pa negre, d’Emili Teixidor. A Carme Riera no li sorprèn aquesta mena de dèria col·lectiva per reflexionar sobre el que realment va passar als anys 50 i 60, com a conseqüència de la Guerra Civil. “Cal reivindicar la memòria de les víctimes, perquè les víctimes sempre tenen raó, tant les víctimes del franquisme com les víctimes d’ETA, encara que aquestes siguin manipulades políticament”, diu l’escriptora, que es queixa no sols del silenci dels supervivents, sinó “del silenci imposat per la Transició”. I també del silenci dels intel·lectuals. La novel·la barreja personatges de ficció i personatges reals. Entre aquests, hi trobem el Nobel francès Albert Camus i l’actriu exiliada María Casares. És una mena d’homenatge volgut, ja que Camus va ser “l’únic intel·lectual francès que va ser just amb la causa republicana i va ajudar els refugiats”, cosa que també va fer María Casares. El llibre té alguna similitud temàtica amb Soldats de Salamina, fet que no nega Carme Riera, però sí que aclareix que quan va sortir el llibre de Javier Cercas “la meva novel·la ja estava gairebé escrita”. La meitat de l’ànima explica la història d’una escriptora que mentre signa llibres en una parada per Sant Jordi, un desconegut li fa arribar uns papers que qüestionen els seus orígens, li diuen que la seva identitat no és la que creia. L’autora comença a furgar en el seu passat i cada nova passa que fa li afegeix més dubtes. D’aquí ve que reclami l’ajut dels lectors per si poden aportar dades, fins al punt que cada lector pot imaginar-se un final diferent de la novel·la, “poden resoldre el que passarà”. Per Carme Riera, la novel·la és oberta “perquè vull que el lector hi prengui part”. Ella diu que és “una novel·la d’intriga”, i també d'”ironia tràgica”, pel fet que la protagonista tingui cada vegada més dubtes després de cansar-se de cercar la seva meitat de l’ànima. Aquesta intriga es reflecteix amb la mateixa protagonista, que si bé es deia Cecília Balaguer també responia al nom de Cèlia Ballester. La trama també conforma l’estil, molt directe, un estil volgut ja que la narració no deixa de ser “una carta d’ajuda adreçada al lector”.
Entrevista publicada al diari “La Vanguardia” el 03/03/04 per Rosa Maria Piñol
“La memoria es nuestra alma”
“Es una tarea más ardua honrar la memoria de los seres anónimos que la de las personas célebres. La construcción histórica se consagra a la memoria de los que no tienen voz.” Esta inscripción, que figura junto al monumento a Walter Benjamin en Portbou, ha sido incluida por Carme Riera en las páginas finales de su novela La meitat de l’ànima como símbolo del tema central de la obra: la recuperación de la memoria personal y colectiva. Con esta obra su sexta novela, que acaba de publicar Proa la escritora mallorquina aparca de momento el registro histórico que abordó en sus dos anteriores y aplaudidas entregas narrativas, Dins el darrer blau y Cap al cel obert, ambas en torno a los judíos mallorquines. En esta ocasión la autora ha hecho una incursión en los años 50, examinando tanto el mundo del exilio, el maquis y la resistencia como la realidad de los vencedores de la guerra. La protagonista es una mujer de mediana edad que, al tener acceso a unas desconocidas cartas de su madre que cuestionan sus orígenes, se ve obligada a bucear en el pasado buscando su verdadera identidad. El relato, que alterna la época actual con los años 50, tiene como escenarios Barcelona, París y Aviñón, y la figura de Albert Camus y su literatura tienen un papel determinante en la trama.
Su relato, narrado en primera persona, utiliza el recurso paraliterario de hacer que se confundan la autora y la narradora. ¿Se debe a que quería bucear en sus propios orígenes?
No, no tiene nada que ver con mis orígenes, que afortunadamente tengo claros. Responde a un interés por experimentar nuevas técnicas narrativas.
El texto es además interactivo: desde el principio, la narradora interpela al lector para pedirle ayuda en su investigación, y el final es abierto. ¿Es la primera vez que vincula al lector de este modo?
Sí. Me interesaba mucho propiciar una intervención de los lectores, que sean ellos los que resuelvan el texto, que al final propone diversas hipótesis. En este caso he preferido esta opción a un final cerrado.
¿Cuál fue el punto de partida de la obra?
El día de Sant Jordi de hace cuatro años estaba firmando ejemplares de mi libro Cap al cel obert y tenía sentada a mi lado a la periodista Victoria Prego. De pronto una señora le entregó una carpeta con papeles y ella, al mirarlos, reconoció la letra de su padre. Eso me quedó en la cabeza y empecé a fabular sobre qué ocurriría si yo me encontrara en un caso así. Y decidí empezar así la novela. Pero en mi libro el contenido de la carpeta son cartas de amor de la madre de la protagonista.
Su personaje defiende la necesidad de recuperar la memoria, frente a la opinión de su cuñada, que propone el olvido como terapia. ¿Sin memoria no hay identidad?
Es que son lo mismo. La identidad se basa en la memoria y la memoria es nuestra alma. Sin saber quiénes somos nos será difícil saber qué va a ser de nosotros en un futuro. Venimos de una familia, de un país y una tradición que determinan nuestra identidad. En todo caso, mi novela defiende la recuperación de la memoria, el recuerdo de los que lucharon por las libertades, la memoria de las víctimas del franquismo.
La novela incluye reflexiones sobre el tema de la identidad, y la aceptación de los compromisos morales que comporta. ¿Comparte estas ideas de su protagonista?
Sí. El personaje a veces se convierte en mi portavoz, y en esas reflexiones coincidimos.
También parece común la recreación de los paisajes mallorquines de la infancia.
En cierto modo sí. Aunque Fornalutx, el pueblo familiar de la protagonista, no es mi lugar de origen. Mi infancia está ligada a Deià. La abuela es el nexo común entre ambas. Lo que ocurre es que mi abuela no era analfabeta como la del personaje, sino todo lo contrario, era una mujer muy culta.
La investigación que lleva a cabo la mujer sin nombre de la novela para desentrañar la verdadera identidad de sus padres ¿es paralela a la que realizó usted para escribirla?
Sí. Yo estuve en París, Aviñón y Portbou y me documenté ampliamente para organizar la verosimilitud de mi historia. Siempre trabajo con un bagaje de bibliografía y de hemeroteca. Aunque después no use los datos, ello me permite ofrecer la atmósfera con verosimilitud. Pero en este caso no es una novela histórica. Sólo el marco lo es.
La madre de la protagonista colabora con el maquis y con la resistencia pese a estar casada con un franquista. ¿Le ha interesado mostrar la doble vida que durante la posguerra tenían que llevar muchos de los vencidos?
Leyendo la prensa de la época, parece que todo era maravilloso, que no pasaba nada. Y así lo reflejó por cierto Carmen Laforet en el título de su novela. Éste era el mejor de los países pese a la autarquía y al vacío que le hacían los otros países. Si todo era tan idílico, ¿cuál fue la actitud de los vencidos? ¿seguir siendo resistentes o adaptarse para poder sobrevivir? No he llegado a contestarme del todo la pregunta. Pero he tratado de que el lector pueda deducir cómo se vivía. Hay pocas cosas publicadas sobre la vida cotidiana de aquellos años. Aunque últimamente han aparecido algunos libros, como el de Jaume Fabre.
Es una época que también recrean en novelas recientes autores como Ruiz Zafón, Javier Cercas, Emili Teixidor o Jaume Cabré. Por cierto que su historia guarda ciertos paralelismos con Soldados de Salamina.
Yo tenía ya una primera versión de mi libro terminada cuando se publicó la obra de Cercas. Y me fastidió porque en efecto tiene algunos aspectos en común. Pero, claro, la posguerra es un tema atractivo. Ya lo abordó en su momento Juan Marsé y luego lo han hecho otros.
Albert Camus es una figura importante en su novela. ¿Por qué lo tomó como personaje?
Porque es un escritor al que admiro mucho. Y también por una fijación de infancia. Cuando yo era niña, venía a mi casa una señora a planchar y una hija suya servía en casa de Albert Camus en París. Yo escuchaba las conversaciones de los mayores, y ella solía explicar lo mucho que sufría Francine, la esposa del escritor, por las numerosas amantes que él tenía, entre ellas María Casares. Esto quedó archivado en mi memoria. Y no descubro nada, porque lo cuentan ampliamente sus biógrafos, sobre todo Olivier Todd, que publicó su libro después de morir la viuda. Camus ha sido el padre de muchos de nosotros. Ha sustentado nuestra ideología. Entre Sartre y Camus yo lo tengo muy claro. Y constantemente vuelvo sobre la literatura de Camus. En el caso de mi novela he aprovechado otro detalle: la abuela de Camus era menorquina y por ella conocía el autor algunas palabras en esta variante del catalán.
Opinió de l’escriptor sobre Internet
[[email protected]] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d’abril del 2000
Quan vaig estar a la Universitat de Gainesville, a Florida, utilitzava l’e-mail per dir-li a la meva filla què s’havia de posar cada matí; no li feia l’entrepà, però gairebé. Fa uns quatre anys que estic connectada a Internet i és una eina que em va molt bé tan en la vida, diguem-ne, personal com a nivell professional. Les col.laboracions a la premsa sempre les envio per correu electrònic i, sovint, acostumo a consultar referències de llibres a diverses biblioteques, en especial la de la Universitat Autònoma. Com a hemeroteca trobo que Internet és la mar de còmoda: la informació es pot manipular d’una manera molt més neta i ràpida que un arxiu convencional. No tinc cap problema a llegir directament de la pantalla i, tot i que les meves novel·les les escric a mà, crec que en el futur els llibres es publicaran per Internet. L’última obra de l’Stephen King ha sortit en aquest suport. Mentre això no es generalitzi, la xarxa seguirà sent una gran font de documentació per als que escrivim novel·les, que ja és molt. Per escriure el meu últim llibre, Cap al cel obert, necessitava saber com havia anat la collita de canya d’un any determinat a Cuba i ho vaig trobar a la Biblioteca Nacional de Cuba, a la qual vaig accedir per Internet, naturalmemt.
Entrevista a Carme Riera per Lourdes Domínguez apareguda al diari “Avui” el 11/05/00.
Carme Riera: “La literatura és sobretot llengua treballada”
L.D. Com i quan neix la seva història?
C.R. La història va néixer fa uns cinc o sis anys, però suposo que ja estava dintre de mi des de la infantesa. Penso que tot ve de la mitificació de la relació Mallorca-Cuba que escoltava a les converses d’aquells anys. Una prova d’aquesta mitificació és que a Mallorca, quan la gent es volia referir a una cosa molt important, feia servir el dit: “Això és l’Havana”. Ara ja no es diu, perquè el mallorquí actual està molt més estandarditzat que el que s’utilitzava quan jo era petita. A més, he volgut tractar un tema candent en aquests moments com és el de l’emigració cap a terres desconegudes.
L.D. ¿L’obra s’inspira en una història real?
C.R. No, no ha existit cap Maria Fortesa, però la seva vida és un seguit de fets reals que han succeït a d’altres persones. Per exemple, el matrimoni de poders era normal a l’època i el fet que dos germans fessin una juguesca per decidir quin d’ells s’havia de casar per tenir dret a l’herència va succeir de debò en una família de rics de l’Havana. Fins i tot, un català molt important, Ramon Pintó, va morir al patíbul com Maria cap al 1850 a l’Havana. També, com en el seu cas, el motiu era que havia estat acusat de conspiració pel capità general Gutiérrez de la Concha, un personatge al qual també em refereixo de forma disfressada en la meva història.
L.D. En la presentació de ‘Cap al cel obert’, el poeta Pere Gimferrer va qualificar aquesta novel·la com la seva obra més ambiciosa i més perfecta fins ara. ¿Comparteix la seva opinió?
C.R. Crec que és més ambiciosa la nova novel·la que ara mateix ja em bull al cap. A més, quan ja he acabat una obra, la jutjo molt malament, perquè crec que els que ho han de fer són els lectors. No em veig com una persona ambiciosa, però, en canvi, sí que sóc una escriptora ambiciosa, en el sentit que m’agradaria escriure un Mirall trencat, un Tirant lo blanc o un A la recerca del temps perdut, que són algunes de les obres m’han fet ser escriptora. Escric allò que m’agradaria llegir i ambiciono deixar una novel·la definitiva.
L.D. ¿Així, doncs, cada nova novel·la representa un nou repte, un projecte més ambiciós?
C.R. Sí, cada escriptor ha d’anar creant amb cada obra un món personal. En tota novel·la has d’aconseguir crear una ficció que funcioni i sigui creïble i, a més a més, treballar el llenguatge. Dec ser una escriptora a l’antiga, perquè actualment el treball lingüístic no està de moda, però contnuo creient que la literatura és sobretot llengua, llengua treballada.
L.D. Per què ha recorregut a l’estructura del fulletó romàntic?
C.R. Perquè la novel·la fulletinesca del XIX és un gènere amb moltes possibilitats literàries. El primer que ha de fer un escriptor és seduir el lector des de la primera ratlla per aconseguir que aquest no abandoni el llibre. Del que es tracta és que el lector no s’avorreixi i els fulletons romàntics resolen molt bé aquest problema, perquè estaven concebuts in crescendo i cada capítol et deixava amb les ganes de saber què passaria després.
L.D. Ha volgut, doncs, explicar una història del XIX amb un gènere típic d’aquest segle?
C.R. Sí, vaig fer el mateix amb Dins el darrer blau, la meva novel·la anterior. En aquell cas volia fer una obra sobre el segle XVII amb les tècniques narratives d’aquell segle. Per això vaig fer una novel·la bizantina, fent aparèixer catàstrofes, fets extraordinaris…
L.D. ¿El final obert és una manera de jugar amb aquesta intriga típicament fulletinesca?
C.R. Per mi no és un final obert. Jo volia incloure un romanç de cec a les darreres planes. Després de llegir aquest romanç, si el lector vol que la història acabi bé, hi troba una possibilitat. Per mi, però, la novel·la acaba malament, ja que no concedeixo veracitat al possible nou final que apunta el romanç.
L.D. Els crítics han destacat que és una de les seves novel·les més cinematogràfiques…
C.R. Sí, jo moltes vegades veig les novel·les en cinema i amb Cap al cel obert m’ha passat molt. He d’admetre, però, que les possibilitats que sigui portada al cinema són poques, perquè a Catalunya és molt difícil que passi.
L.D. ¿Hi ha voluntat de rigor històric, de versemblança en tot el rerefons de la Cuba de mitjans del segle XIX que descriu?
C.R. Sí, el rerefons és històric. He intentat mostrar com era realment la vida a l’Havana en aquells temps. Per escriure aquests tipus de novel·les, generalment vaig als arxius i em documento bastant, perquè investigar m’agrada molt i em va molt bé per conèixer totes les coses que necessito per escriure. Per mi, qualsevol novel·la que no sigui de ciènûcia-ficció ha de ser versemblant. No es poden dir disbarats; per això és tan important la feina de documentació. Rastrejant pels arxius, he pogut saber, per exemple, que en aquells anys, els carrers de l’Havana no estaven empedrats i per això les senyores arrossegaven tota mena de brutícia amb els seus vestits llargs. Això feia que moltes no sortissin a comprar i que haguessin de ser els botiguers els que les visitessin amb els productes a les seves cases.
http://www.escritoras.com/indice/escritora.asp?Ella=riera
Conté la biografia i la bibliografia essencial de l’autora.