Biografia
Robert, Robert (Barcelona, 1830 – Madrid, 1873). Periodista i narrador romàntic. Orfe de pare a sis anys, aprengué un ofici manual i treballà també com a es. crivent. El 1850 es traslladà a Madrid, on inicià una brillant carrera de periodista polític. Membre del partit democràtic, prengué una part molt activa en la revolució de 1854, però no acceptà, per disconformitat amb les evolucions posteriors, cap càrrec públic. El 1855 fou condemnat per injúries a la monarquia. Sortí de la presó l’any següent molt malmès de salut. El 1864 tornà a Barcelona, on participà en les activitats literàries del grup de Frederic Soler, i el 1866 fou secretari dels JF de Barcelona. Després de la Revolució de 1868 fou regidor de Barcelona i elegit diputat a Corts pel districte de Manresa. Tornà, doncs, a Madrid, on es relacionà amb els internacionalistes, i morí de tisi pulmonar quan es disposava a prendre possessió del càrrec d’ambaixador a Suissa. Escriví en castellà (tres llibres d’articles de costums dins la línia larriana, una novel·la i una farsa satirica, a més d’algunes traduccions i col·laboracions a llibres miscel·lanis) i en català. La seva obra coneguda en aquesta llengua es limita a una trentena d’articles de costums publicats a “Un Tros de Paper” entre 1865 i 1866 (publicats novament els anys 1907, 1935 i 1965), en els quals descrivi i satiritzà, amb els procediments tipics del costumisme romàntic, la Barcelona del seu temps, traduint, bé que d’una manera no deliberada, l’agonia del món menestral i el naixement de la nova societat capitalista industrial. Aquests articles, primer exemple del gènere en llengua catalana, exerciren una influència decisiva sobre Emili Vilanova.
Barcelona avui en dia
Quadres de costums
Quadres de costums són els articles publicats en el periódico satíric català “Lo tros de paper”, entre els anys 1864 i 1866. La totalitat de la col·lecció fou publicada a “Quaderns literaris” sota el títol d’Estampes del XIX. Tots els tipus barcelonins del segle passat, amb els seus petits vicis, els seus convencionalismes i els seus ridiculeses, desfilen per aquesta galeria de retrats. Escenes entre metges, criades, viudos, promesos, tertúlies a casa de l’apotecari, saraus, xafarderies d’escala, intimitats casolanes, estiuejos en Sant Gervasi o al Putxet, les Rambles, el Passeig de Gracia, etc.. Els diàlegs semblen notarials, tal és el seu realisme i la seva veracitat. El llenguatge és molt barceloní, ple de modismes típics, col·loquial i periodístic, però no exempt de valor literari i molt més depurat que el d’alguns dels seus contemporanis. La sàtira de Robert és benèvola, sols es proposa ironitzar sobre els petits episodis de la vida quotidiana o aquells gestos o actes, rutinaris i estereotipats, dels que ressalta el seu evident comicitat. Robert és un clar precedent del costumista Emili Vilanova, i també, encara que més remotament, de l’humor de Josep Carner i de Josep Pla.
Barcelonines
Barcelonines és un conjunt de narracions que costumistes, de més o menys llargària, en les quals l’autor, retrata de manera nostàlgica els costums del seu temps. dins aquest recull s’inclouen “El Passeig de Gracia” i “El diumenge, a f˜ra!” i “Els viudos”,, que podrien ser considerades novel·les embrionàries i “Comprar un mel—!”, “A sarau”, “La rebotiga”, “Hi ha un malalt”, “L’home de barri”, “Al mig del carrer”, “De balc— a balc—”, “Ai, que han mort un noi! “, que podrien ser considerades com a peces narratives curtes.
Article publicat al Quadern d’“El País” el 22/01/04 per Carles Miró
Un paperàs
Fa gairebé 140 anys que Robert Robert (Barcelona 1839 – Madrid 1873) publicava els articles que ara componen aquest llibre en el setmanari barceloní Un Tros de Paper. Són 27 articles que, entre tots, fan poc més de 100 pàgines. Quan van sortir a la llum, van tenir tants lectors com es podia demanar; van ser un èxit. Al cap de 50 anys, el 1920, Josep Carner encomanava a Carles Riba que es cuidés d’editar una selecció de textos d’Un Tros de Paper, entre els quals hi havia les 27 peces de Robert. En aquesta edició de Riba les va llegir Josep Pla, que reivindica Robert com a gran escriptor del XIX. ¿Què havia passat en aquests 50 anys? ¿Que un escriptor popular, de quadres de costums, un cop li havia passat la popularitat, ja era digne de ser estudiat pels altres escriptors? Doncs no va ben bé per aquí la cosa. I curiosament es pot adduir una prova contundent: entre el 1926 i 1927 es van reeditar, en format periodístic, com un fulletó, tots els números d’Un Tros de Paper; els escrits de Robert Robert, en els quals Carner i Pla hi reconeixien un precursor, no eren arqueologia literària, encara conservaven el seu atractiu per als lectors corrents. Llegint ara els articles de Barcelona avui en dia, estic convençut que aquest atractiu es manté plenament. El lector actual, acostumat a un llenguatge impol·lut, un cop advertit que abans de Robert la prosa moderna en català era pràcticament inexistent, podrà començar a llegir sense cap trauma i recuperar la Barcelona dels anys 1865-1866, quan, posem per cas, l’Eixample estava tot just començat i encara era del tot exacta la frase: “Lo passeig de Gràcia nos ofereix a la vista lo mig cèrcol de muntanyes guardant un pla deliciós, ara cobert de blat verd i roges roselles, ara daurat pel brillant rostoll.” Els quadres de Robert ens descriuen, buscant els detalls característics, de manera àgil i efectiva, la Rambla, els balls de disfresses, l’evolució d’una història d’amor, la manera com s’escampa un rumor infundat, la letàrgica tertúlia a la rebotiga d’un apotecari, les incomoditats de passar el diumenge “a fora” (ara diríem, a la segona residència), el terror dels barcelonins davant d’una epidèmia de còlera, les elucubracions de savis de diversos rams (metges, economistes), les dificultats de comprar un meló que estigui al punt, etcètera. No es tracta de mer pintoresquisme, de recrear-se en curiositats o en escenes gracioses. L’esforç fet per Robert en l’observació de la realitat —i especialment en la captació del llenguatge parlat quotidià— és una feina seriosa, que no pot conduir senzillament a fabricar acudits o paròdies en sèrie per fer passar l’estona als lectors. Quan, per exemple, Robert presenta unes dones tafaneres que parlen de balcó a balcó i en què cada una va dient mal de les altres al seu darrere, no es tracta de la simple escenificació d’un acudit de marujas. L’humor hi és, però, com diu Enric Cassany en el pròleg, “l’humorisme és, en Robert, lucidesa” i està guiat per una “passió crítica”. L’humor li serveix per distanciar-se de la realitat, per adquirir la distància necessària perquè el lector la reconegui i, sovint, s’hi reconegui. En la mateixa línia —és a dir formant part de la mateixa tradició— es troben Carner, Pla i Quim Monzó. Robert comença a escriure en castellà, a Madrid. Fa periodisme polític, novel·la, teatre i traduccions. És amb aquesta experiència, d’escriptor professional acostumat a produir textos per a un públic ampli, que es posa a escriure en català. El llenguatge jocfloralesc li era del tot inservible per als seus propòsits; estava dominat per la “passió crítica”, i això demanava escriure d’una manera que es fes llegir. D’altra banda, tenia una consciència massa clara dels recursos que li calien per poder escriure en el català que ara es parla d’un Pitarra. Amb aquest punt de partida, Robert s’havia de girar per força cap al llenguatge oral, no per reproduir-lo “notarialment” com es diu de vegades, sinó per extreure’n els tics i clixés, i fer-ne un ús adequat en els seus diàlegs per donar-los naturalitat. Només cal fer la prova de llegir-los en veu alta per adonar-se que resisteixen perfectament el pas del temps. El primer article que Robert publica en català, i el primer d’aquest volum, “Al mig del carrer” és un diàleg hilarant, però també una caracterització magnífica d’un tipus humà. La mestria de Robert en el diàleg és prou per assegurar-li l’èxit entre els lectors corrents. Els cronistes, els guionistes i els novel·listes d’ara, si volen, poden veure en Robert un predecessor, com l’hi van veure Pla i Carner. Aquests autors, com és sabut, no el segueixen en el conreu del diàleg “realista”, però Robert segurament és més reivindicable en aquest aspecte que en cap altre, com el primer d’una línia discontínua de què formen part Emili Vilanova, Ruyra, Juli Vallmitjana, Trabal, Rodoreda… S’agafi per la banda que s’agafi, de raons per llegir Robert Robert no en falten.
Article publicat a “La Vanguardia” el 14/01/2004 per Julià Guillamon
La espumadera literaria
Varias generaciones de escritores catalanes se han visto en la necesidad de reivindicar la obra de Robert Robert. Nacido en Barcelona en 1830, Robert hizo carrera como periodista en Madrid. Entre detenciones y barricadas (redactó crónicas parlamentarias, participó en alzamientos y pasó dos años en la cárcel por unas “quisicosas del rey y la reina”) escribió libros de títulos sorprendentes: “Los cachivaches de antaño”, “Los tiempos de Mari-Castaña”, “La espumadera de los siglos”. Su obra en catalán se reduce a unas pocas colaboraciones en la revista “Un Tros de Paper” entre mayo de 1865 y febrero de 1866. Algunas de estas prosas se reeditaron en la Biblioteca Popular l’Avenç con el título Barcelonines, Riba las recogió en un volumen antológico y Josep Janés las volvió a editar en los Quaderns Literaris, con una cubierta de Grau Sala que recreaba el espíritu del ochocientos, en la misma línea “camp” que en los años treinta inspiró los Poemes de promès de Sánchez-Juan y los versos de Copaltes i mirinyacs de Boix i Selva. Ahora es el profesor Enric Cassany quien se decide a rescatar los 27 artículos que Robert Robert publicó en “Un Tros de Paper”. Y mientras algunos se dedican a pasar el platillo, la reedición de Robert Robert parece a propósito para pasar la espumadera, eliminar flatulencias y compensar los excesos de pose con una lección de realismo. Los relatos de Robert Robert se sitúan en una tierra de nadie entre el artículo y el cuento, entre la crítica moral y la literatura amena. Robert construye ambientes, retrata tipos característicos, describe situaciones simultáneas y, a través de ellos, ridiculiza los buenos deseos del Año Nuevo, denuncia el miedo irracional al cólera o explica gráficamente cómo se forma un bulo. Acostumbra a abrir fuego con una frase contundente que desgrana mediante fragmentos de diálogo, cartas y discursos. No todo es “vuitcentista”. Cuando se toman las “barcelonines” desde la memoria reciente de lecturas de clásicos contemporáneos, saltan las coincidencias. Un artículo sobre melones, la dificultad de escogerlos, y la fauna de los aficionados a esta fruta (los gestos mediúmnicos con que palpan y sopesan), está montado con las mismas imágenes y argumentos que utiliza Josep Maria de Sagarra en “L’enigma”, una crónica soberbia, recuperada por Narcís Garolera en L’ànima de les coses. Las estampas del veraneo en la torre (“Lo diumenge… a fora!”) anticipan al Ors de La ben plantada y “Les esparragueres”. Y la “Correspondència del temps” (los que han huido de la ciudad por el cólera escriben a los que se han quedado, y viceversa) recuerda las famosas misivas entre Laia i Sumpta, desde Prada y Barcelona, en El dia del senyor de Quim Monzó. Cada generación ha leído a Robert Robert desde una perspectiva propia. Cassany propone un enfoque filológico, lo presenta como un padre del catalán moderno y cita toda una página de Pla en la que con el pretexto de ensalzar a Robert se desmerece a mosén Cinto. Yo creo que debería recuperarse a Robert desde una reivindicación orgullosa del costumbrismo. Considerado como un género popular, necesario, aunque de escasa solvencia literaria, el costumbrismo es una buena escuela. En los últimos años he leído cosas que me gustan mucho. En las Escenes barcelonines de Emili Vilanova, por ejemplo, uno de los personajes bosteza contemplando los cuadros del comedor. El narrador aísla la imagen: visto a distancia el tipo en lugar de bostezar, ruge. Me gustan el retrato de “lo pinxo” y “la xinxa de fàbrica” de G. Xarel·lo en La Llumanera de Nova York. Y las Explicaderas del gall dindi de Pompeu Gener, con la cháchara del dependiente y la mulata. Me gustan L’Hostal de la Bolla de Miquel dels Sants Oliver y El català de la Manxa de Rusiñol, la historia de un anarquista incendiario y su hijo torero que, gracias a las memorias de Jaume Passarell, descubro que existieron realmente. Esta literatura se asienta sobre un fondo de verdad. Por su formato, por sus tipos perfectamente observados, por su rapidez y esquematismo, es un precedente del periodismo moderno y de las series de televisión. En la portada del primer número de “Un Tros de Paper”, en el lugar del precio, se lee: “Valdrá… lo que n’poguém tráurer”. Esta podría ser la divisa de una nueva promoción de escritores, críticos y editores, que no mantiene ante los clásicos la actitud pasiva y amedrentada de otras épocas. Se acerca a ellos sin prejuicios, los aborda como si fueran contemporáneos y los edita junto a las últimas novedades internacionales. Buen trabajo.
Article publicat a “El Periódico” el 06/02/04 per Vicenç Pagès Jordà
Llengua viva, llengua impura
Gràcies a Barcelona avui en dia, per primer cop el lector pot accedir amb fidelitat als 27 textos publicats per Robert Robert (1830-1873) entre els anys 1865 i 1866 a la revista Un tros de paper. Ara bé: ¿quin sentit té reeditar un grapat d’articles costumistes escrits fa tants anys més enllà dels legítims interessos dels especialistes? Doncs bé, hi ha, en primer lloc, la gràcia d’accedir directament, sense historiador interposat, a la vida quotidiana dels barcelonins del vuit-cents. Hi ha, en segon lloc, la llengua vivíssima, és a dir, impura, que utilitza l’autor en aquells anys en què Pompeu Fabra no havia nascut i el català vagava a la bona de Déu. I hi ha, en tercer lloc, l’interès literari dels articles, benintencionats i anecdòtics. El més interessant és, de lluny, l’opció lingüística. És possible que al lector actual el commogui que els errors gramaticals més populars s’hagin mantingut amb fidelitat al llarg de 140 anys. D’altra banda, els lingüistes hauran d’explicar algun dia com és que la llengua dels barcelonins del 1860 sona ara tan rural. Paraules com puesto, enraderir, boranit, fandilles, allavors, moïment, aixins, ben vives avui dia a la Catalunya profunda, apareixen amb naturalitat als diàlegs de Barcelona avui en dia. I és que aquella ciutat era, més que un barri, un poble: una visita al passeig de Gràcia –aleshores en construcció– o a l’Ensanxe assolien autèntica categoria d’excursió. Els millors quadres de Robert són els que reprodueixen converses: l’autor es mostra en aquesta gairebé trentena d’articles no només com un excel.lent recopilador de locucions i frases fetes, sinó com un bon observador del que avui s’anomena la gestió de la conversa: els excursos, les interrupcions, les redundàncies i fins i tot les relacions de dominació entre els parlants apareixen amb una espontaneïtat que sens dubte podria fer envermellir alguns guionistes de sèries televisives de producció pròpia i aliena. On excel.leix més Robert és en les caricatures: els nuvis, la xafardera, la xerraire, la noia casadora… En canvi, quan exposa el seu programa de regeneració o critica algun desajustament ciutadà, els articles són més aviat plumbis. Quan pretén fer acudits no és gaire graciós, però quan escriu seriosament és pitjor: els llargs articles que donen voltes a la mateixa idea demostren que en aquests anys el periodisme ha evolucionat més que la llengua. Com ja van demostrar Xavier Pericay i Ferran Toutain al llibre El malentès del Noucentisme (Proa, 1996), publicat per Empúries el 1988, la literatura catalana contemporània es mou a partir de dos pols: el més acostat a la parla, que va de Robert a Josep Pla passant per Emili Vilanova, i el que tendeix a la verborrea jocfloralesca i que més tard prolonga pomposament l’estil d’Eugeni d’Ors. La reedició de Barcelona avui en dia i, a un altre nivell, de La xava, de Juli Vallmitjana, sembla respondre a una revitalització de la primera línia.
Article publicat al diari “Avui” el 12/02/04 per Ferran Aisa
El temps del còlera
Enric Cassany ha tingut cura dels articles de l’escriptor i periodista, del segle XIX, Robert Robert, un dels pioners del periodisme humorístic i satíric en llengua catalana. Els vint-i-set articles que Robert Robert va publicar a Un Tros de Paper, segons Cassany són suficients per consagrar-lo com un clàssic del periodisme modern en català. Des de final del segle XIX aquests articles han conegut diverses edicions a càrrec de col·leccions com ara la de la Biblioteca Popular Catalana (1893) i la Col·lecció Popular l’Avenç (1909); Josep Carner i Carles Riba hi van fer una selecció per l’Editorial Catalana (1920), l’editor Janés el publicà als Quaderns Literaris (1935) i Miquel Llor els va incloure en l’antologia L’humor a la Barcelona del vuit-cents (1938). La darrera vegada que aparegueren publicats articles de Robert fou a mitjans dels anys 60, a L’Antologia Catalana. Robert Robert (Barcelona, 1830- 1873) va traslladar-se a viure a Madrid, on participà activament en el periodisme i en la política. Precisament per l’article “Quisicosas del rey y la reina”, publicat a El Tío Crispín, va ser comdemnat a dos anys de presó. El 1865 retornà a Barcelona, i va anar a parar a les tertúlies de la rebotiga de la Librería Española, de l’editor Innocenci López. A l’establiment de la Rambla va fer amistat amb els lletraferits catalans de l’època: Albert Llanas, Frederic Soler, Josep Feliu i Codina, Emili Vilanova, Conrad Roure, Manuel Angelon, Tomàs Padrós… Entre tots faran realitat la publicació d'”Un Tros de Paper”, que tenia per lema “Amb humor la vida passa millor”. Mentre apareixen els primers números de la publicació, a Barcelona es declara una forta epidèmia: el còlera. Aquesta malaltia féu estralls entre els barcelonins: en tan sols dos mesos prop de quatre mil persones perdrien la vida. Tothom que pot surt de la ciutat, tot queda esmorteït, les botigues perden esplendor i els cafès i els espectacles tanquen les portes. La crisi afecta la indústria, i els obrers sense feina van pels carrers pidolant almoina. Enmig d’aquest desori les bandes de música fan concerts nocturns a la plaça Reial i els redactor d'”Un Tros de Paper” fan sortir el setmanari sense perdre l’humor. Aquesta recopilació d’articles de Robert Robert és realment important per conèixer la vida quotidiana dels barcelonins dels anys del còlera. El periodista s’endinsa en la vida de Barcelona, a través de la sàtira i de l’humor, i la descriu popular, pintoresca i emprenedora. Robert fa un retrat acurat del seu temps i una crònica minuciosa d’una Barcelona avui oblidada. Josep Pla reivindica en el seu Quadern gris els articles de Robert al costat de la prosa de Verdaguer i convida a situar-lo com un dels fundadors de la prosa catalana moderna. L’estil periodístic de Robert és àgil, viu, natural; la seva prosa arriba perfectament als nostres dies. La seva escriptura és una lliçó de com escriure, fins i tot en els moments de tragèdia humana, amb gran sentit de l’humor. Els articles de Robert són plens de tendresa i sàtira, però també (com diria Víctor Alba) de mala llet. La revista satírica “Un Tros de Paper” es mantingué en una posició contrària al xaronisme predominant en els Jocs Florals. Sincerament m’ho he passat molt bé amb la lectura d’aquests articles. El lector pot descobrir amb aquests escrits una Barcelona llunyana però propera, perquè en el fons la gent continua sent més o menys igual. Robert mostra els costums, les tradicions, les manies i els maldecaps dels barcelonins del segle XIX. Hi ha articles sobre la Rambla, els balls, el passeig de Gràcia (quan tan sols era camps i jardins), l’home del barri, els saraus, les rebotigues, el fet de comprar un meló, la misèria humana i l’afició de sortir a berenar a les fonts. En l’article Barcelona avui en dia, Robert, amb el català de l’època, escriu: “Los focs de carrer tenen per a nosaltres un atractiu que abans no hauria tingut lo primor tenor del sigle, i los balls de carrer, estimulats per la competència, fan coses que ens semblen prodigis i nos inclinen a meditar sessudament respecte a la influència de l’empedrat públic en lo benestar dels sabaters. Això és Barcelona avui en dia; tal punt hem arribat: tots som tafaners, badocs, frívols, donetes […]”. Robert Robert va morir el 1873 en plena Primera República, poc després d’haver estat nomenat ministre plenipotenciari d’Espanya davant la Confederació Helvètica.
http://lluisvives.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/jlv/979408586797513132543433/
Web que conté el text íntegre de l’obra de Rober Robert, Barcelonines