Biografia
Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991). Narradora i periodista. Filla de l’escriptor Tomàs Roig i Llop. Es llicencià en Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona l’any 1966. Fou lectora de castellà a la Universitat de Bristol. Exercí com a professora a les universitats de Glasgow i Phoenix. És un dels noms més representatius del conjunt d’escriptor que es van iniciar literàriament a finals del seixanta. Autora d’èxit i compromesa amb la cultura catalana i amb el feminisme, es va donar a conèixer amb Molta roba i poc sabó (1971) (Premi Víctor Català, 1970), aquest primer recull de narracions inaugurava un cicle que va continuar amb tres novel·les: Ramona adéu (1972), El temps de les cireres (1977), premi Sant Jordi, 1976, L’hora violeta (1980). Les quatre obres, relacionades intertextualment per les protagonistes (les membres de les tres generacions de les famíles Ventura-Claret i miralpeix), literaturitzen la història de la petita burgesia de l’Eixample barceloní des de finals del segle XIX fins als setanta del XX incident, sobretot en els darrers temps del franquisme. El 1982 publica L’òpera quotidiana, protagonitzada encara, parcilament , per un Miralpeix. La novel·la La veu melodiosa (1987) i el contes d’El cant de la joventut (1989), en què bona part de la crítica va subratllar la maduresa literària assolida per l’escriptora, en constituïren les dues úniques concrecions donada la mort prematura de Roig, qua causà una forta commoció en el món de les lletres catalanes. Féu treballs editorials i fou guionista i presentadora de diversos programes de televisió. Col·laborà en diverses publicacions setmanals com “Destino”, “Triumfo”, i diàries, “El Periódico” i l’“Avui”. També escriví textos literaris per a “Lletra de canvi” o “Els Marges”, entre d’altres. En la revista “Serra d’Or” féu llargues entrevistes que posteriorment aplegà en els volums de Retrats paral·lels. Paral·lelament a la seva obra literària ha treballat en diversos camps, entre els quals destaquem la biografia, publicant Rafael Vidiella ,l’aventura de la revolució (1976); el document històric, l’excel·lent Els catalans als camps de concentració nazis (1977); llibres de viatges com L’agulla daurada (1975) sobre la ciutat de Lenigrad, o l’assaig, amb llibres com ¿Tiempo de mujer? (1980). D’entre la seva obra de creació destaquem Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991) i el volum de memòries Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 (1992). La seva obra ha estat traduïda, a part de les principals llengües europees, al búlgar, hongarès, neerlandès, hebreu, rus i suec.
El temps de les cireres
El temps de les cireres és una novel·la centrada en un personatge, Natàlia -fil conductor del relat-, que retorna a Barcelona i més concretament al barri de l’Eixample, després d’haver viscut dotze anys a l’estranger, amb la intenció de reconstruir el que ha passat en el clos familiar, mentre ha estat absent, exiliada. El temps d’aquest exili és marcat per dues dates significatives: les execucions de Grimau i de Puig Antich. Natàlia, que es presenta com un personatge alienat i frustrat, efectua una indagació, la qual ens mena a conèixer les dones de la família Calvet i Miralpeix. Des de l’inici fins al final de la novel·la trancorre una setmana, durant la qual es fa present a Natàlia, el passat i el present de la seva família: el de tres generacions. L’esquema triat, la saga familiar, és propi de la novel·la realista. L’autora, a l’hora de descriure els personatges, ho fa a partir de les seves cases i de l’espai de la ciutat on es troben. La generació més antiga i la més mancada de recursos viu a l’Eixample, mentre que les capes que s’han enriquit habiten a la part alta de la ciutat; així, quan ella arriba, va a viure al pis de la seva tia, situat al carrer del Bruc; l’Harmonia, antiga mestra de la protagonista, viu en un petit àtic de la Diagonal, mentre que el seu germà viu en un dúplex al carrer Santaló i els pares de Sílvia han deixat el carrer Aribau per anar a viure a Pedralbes, és a dir, a la part alta de la ciutat. L’estil assoleix una forta expressivitat i versemblaça, fruit d’una hàbil combinació entre la descripciói el diàleg.
Ramona, adéu
Ramona adéu té com a protagonistes tres dones barcelonines d’una mateixa família -ávia, mare, filla-, que porten un mateix nom, Ramona. Les dues primeres estimen amb passió la Barcelona que les envolta, mentre que Mundeta, la darrera component de la saga, viu en una Barcelona en franca decadència. Al llibre, hi ha tres Barcelones, i tres sentiments diferents enfront la ciutat. Per un diari amb data concreta- sabem que la primera Ramona viu al barri de Gràcia, quan era encara un poble que no formava part de la ciutat; i ens, assabentem, també, de la inauguració del primer tramvia elèctric, de la guerra de les colònies i dels seus problemes, de la integració del barri a la ciutat … ; però sobretot coneixen el profund amor d’aquest personatge per la seva ciutat, un amor que farà que, a París, s’enyori profundament. En canvi, per a Mundeta, per la universitària que viu en plena època franquista, Barcelona és, ja, una ciutat decadent que conserva únicament alguns espais interessants -aquells més antics, que tenen com a centre la Rambla-, però que el pas del temps ha degradat; és, sobretot, sota la dictadura, una ciutat opressora de la qual Mundeta vol escapar.
L’òpera quotidiana
L’òpera quotidiana ens narra la història del senyor Horaci Duc un carnisser retirat, tímid, decebut i nacionalista, que s’hostatja a casa de la senyora Patrícia Miralpeix una velleta que sap escoltar i a la qual explica la història de la seva vida i, especialment, la relació amb Maria, la seva dona. L’altra història que corre paral·lela a l’anterior, és la de la senyora Altafulla, personatge que viu refugiat en un passat decadent i romàntic; la confident de les seves fantasies és Mari Cruz, la minyona, una noieta castellana que recerca la seva identitat. En un moment determinat convergiran les dues històries: la Mari Cruz va a fer feines un cop per setmana a casa de la senyora Miralpeix on coneixerà el senyor Duc amb el qual viurà una història d’amor. L’obra s’estructura com una òpera, una de les fórmules de moda més utilitzades en la narrativa europea dels vuitanta. Cal fer esment de l’aparició de personatges propis del món novel·lístic de l’autora: Natàlia, Gonçal Rodés o la mateixa senyora Miralpeix. La divisió de la novel?la és dissenyada com si fos una òpera: “L’obertura de la senyora Patrícia Miralpeix”, “Primera part (duets, cavatines, recitatius)”, “Intermezzo”, “Segona part (duets, àries, cavatines i recitatius)” i “El cor”. L’escenari on transcorre la major part de l’accióés la ciutat de Barcelona. Pel que fa a la veu narrativa, l’autora ens fa arribar per boca de cada personatge la seva pròpia història. Al llarg de tota l’obra l’autora combina l’humor i la ironia.
La veu melodiosa
La veu melodiosa relata la història d’Espardenya, un nen nascut durant la guerra que coneixerà no els seus pares; serà educat sota la tutela del seu avi, el senyor Malagelada, que no el deixarà sortir de casa perquè creu que el món exterior no és l’adient per al seu nét. Així, serà criat per DolorsLetícia fins als sis anys i, posteriorment, per un reguitzell de personatges que li ensenyaran les més diverses matèries. El senyor Malagelada construïrà la vida del nét a partir de la idea que el món és bell i la humanitat meravellosa. Quan sortirà a l’exterior coneixerà el món real i haurà de descobrir tot allò que li amagaren de petit. Aquesta descoberta tindrà lloc en el marc d’una universitat polititzada, per l’època en què situa l’acció la narradora. L’obra s’estructura en quatre parts i un epíleg. El marc de l’acció torna a ser la ciutat de Barcelona, una de les constants en la narrativa de Montserrat Roig. La veu narrativa a la primera part és representada per un narrador omniscient i a la resta de l’obra és endògena en tercera persona.
L’hora violeta
Digues que m’estimes encara que sigui mentida
Molta roba i poc sabó
Barcelona a vol d’ocell
Articles publicats al diari “Avui” el 03/03/02 i el 10/03/02 per Joan Carles Peris
LA TELEVISIÓ: LA FACETA OBLIDADA DE L’ESCRIPTORA (I)
La Montserrat Roig televisiva: ‘Personatges’ va contribuir al redreçament de Catalunya
Aquest costum que tenim de marcar-nos l’agenda a cop d’efemèrides ens ha permès durant aquests mesos recuperar la memòria de l’obra literària i periodística de Montserrat Roig, deu anys després de la seva mort.
Però s’ha recordat molt menys la seva trajectòria televisiva. I això que és segur que hi ha més persones que coneixen Montserrat Roig per les seves aparicions a la pantalla que per haver llegit mai una ratlla seva.
Potser aquest oblit és atribuïble a la desconsideració proverbial que el mitjà televisiu mereix per a bona part dels intel·lectuals, en un exercici generalitzador impropi de qui se li suposa capacitat d’anàlisi per discriminar entre uns programes i uns altres, entre unes cadenes i unes altres.
Superar prejudicis
Montserrat Roig també va haver de superar, ella mateixa, els prejudicis que en ple tardofranquisme l’oposició -i especialment l’esquerra- tenia respecte a la televisió. Un dels seus mèrits, compartit amb molts altres treballadors de Televisió Espanyola (TVE), va ser el de girar al revés, des de dins, la principal eina de manipulació i control social del règim.
Amb el programa d’entrevistes Personatges, la Roig va fer sentir la veu, per primera vegada a televisió, de personalitats que fins llavors n’havien estat excloses, i va permetre a molts catalans descobrir no només què deien sinó fins i tot com eren físicament.
Des d’Antoni Tàpies fins a Cipriano García, des de Cassià Maria Just fins a Pau Vila, Marta Mata, Joan Fuster o Joan Oliver, quaranta-nou personatges van compondre aquell qui és qui televisiu. Uns anys més tard, Montserrat Roig escrivia en un article: “Poques vegades al llarg de la meva vida he treballat amb tanta il·lusió i amb tant convenciment que participava d’alguna manera en el nostre redreçament com a poble com dins el programa “Personatges”.
Un cara a cara
Personatges era, a més d’un programa televisiu, un acte polític. Vist amb ulls actuals, el programa no resistiria les exigències formals mínimes de qualitat televisiva. Era un cara a cara al voltant d’una taula rodona de fòrmica sobre el fons d’una trista cortina grisa, enregistrada només amb dues càmeres molt estàtiques, sense el suport d’un telepronter per a la presentadora, amb entrevistats que fumaven, bevien i suaven davant els focus, com en el cas d’un jove Lluís Llach a qui la suor va acabar amarant tota la cara sense que ningú l’anés a socórrer.
Montserrat Roig procurava arribar al plató amb una intensa feina prèvia d’estovament del personatge: havia passat hores amb ell, o amb ella, en escenaris còmodes per a l’entrevistat: a casa seva, el seu poble, el seu barri, mentre la fotògrafa Pilar Aymerich els retratava… Això facilitava la comunicació a l’hora de l’enregistrament.
L’entrevista partia d’un apunt introductori, on emergia inequívocament l’escriptora, abans de preguntar al personatge per la seva infantesa i endinsar-s’hi després des de la vessant humana a la social, política o professional. Mirava directament a la cara i feia amb la mateixa calma la pregunta amable i la incòmoda. I no interrompia mai una resposta. Manuel Ibáñez Escofet deia: “Més que entrevistes, Montserrat Roig fa hàbils provocacions al monòleg”.
L’opció política
Tret d’alguna excepció, la crítica va acollir Personatges com un programa necessari. Tot i així, el juliol de 1978 la direcció de TVE a Catalunya el va eliminar amb l’argument que, després de quaranta-nou convidats, no quedaven més personatges interessants per a entrevistar. El motiu real era l’opció política de Montserrat Roig, que va figurar en les llistes electorals del PSUC. Altres programes que formaven part d’aquella “primavera de la televisió a Catalunya”, en expressió de Josep Maria Baget, com Giravolt i Tot Art, també desapareixien de la graella.
Aquella decisió va generar una onada de solidaritat i de protesta, que va culminar en un sopar a l’Hotel Manila, amb dos-cents assistents i moltes adhesions des de tots els àmbits, que va acabar -com qualsevol acte reivindicatiu de l’època- amb el cant d’Els Segadors.
Personatges va tenir continuació en forma de llibre i d’exposició al Palau de la Virreina, de les fotografies fetes per Pilar Aymerich. Així es resolia una de les grans preocupacions de Montserrat Roig, convençuda de la superioritat de la paraula escrita sobre el llenguatge televisiu: “La televisió és un foc d’artifici, la imatge queda engolida en el no-res, convertida en passat immediat però aviat oblidat, com les paraules xuclades dins l’ordinador que no han estat gravades prèviament” (Digues que m’estimes encara que sigui mentida).
La Roig, vetada
A partir d’aquí, TVE veta Montserrat Roig. Encara que la direcció de la cadena negava que formés part de cap llista negra, a l’estiu del 1979, Prado del Rey suprimeix de la programació, a última hora i sense cap explicació, el capítol de la sèrie literària “Encuentros con las letras”, que ella havia gravat amb Josep Maria Castellet. Tampoc s’emetria el dedicat a Vicent Andrés Estellés.
Aquest incident va adquirir certa dimensió d’escàndol. Miquel Roca i Josep Benet van preguntar al govern de la UCD al Congrés i al Senat sobre el cas. A més, el president de la Generalitat Josep Tarradellas va interessar-se per la qüestió durant una entrevista amb el ministre de Cultura, Manuel Clavero Arévalo.
L’arribada de Fernando Castedo el 1981 com a director general de Radiotelevisió Espanyola (RTVE) representa una nova obertura que permet el retorn de Montserrat Roig. Ho fa amb un cicle d’entrevistes als líders polítics parlamentaris catalans, en el programa “Clar i català”. En aquest moment la televisió en color ja s’havia generalitzat, el plató estava decorat amb alguns quadres, hi havia una tercera càmera i es tenia més cura de les qüestions formals.
La sèrie d’entrevistes, premi Òmnium Cultural 1981, va començar amb Josep Tarradellas i es va acabar amb el seu substitut des de feia un any i mig, Jordi Pujol. Aquell cicle va tancar la primera etapa televisiva de Montserrat Roig, marcada pel format estricte de l’entrevista i, com en tants àmbits culturals d’aquell moment, per la dimensió de recuperació política i cultural com a país.
LA TELEVISIÓ: LA FACETA OBLIDADA DE L’ESCRIPTORA (i II):
Montserrat Roig, precursora: ‘Los padres de nuestros padres’ va donar veu a la gent del carrer
A diferència de la seva primera etapa (“Personatges” i “Clar i català”), a partir de 1984 Montserrat Roig es planteja projectes televisius més enllà de l’entrevista estricta. Coneix més el mitjà i compta amb la confiança dels responsables de Televisió Espanyola (TVE) en l’època socialista. Això li permet experimentar amb formats més innovadors. El resultat van ser Los padres de nuestros padres i Búscate la vida, dues sèries en què Montserrat Roig va intentar donar la paraula a persones normalment excloses dels mitjans de comunicació.
Aquests dos programes encaixaven en certa dimensió de televisió pública que fa temps que ja no s’estila a Prado del Rey i que es poden considerar precursors d’altres espais que, anys després, contribueixen a reivindicar el prestigi social, tan malmès, del mitjà televisiu.
Personatges no coneguts
Els personatges aquesta vegada no eren coneguts, sinó que tenien escassa o nul·la rellevància social. A Los padres de nuestros padres es tractava de gent gran: homes i dones vells que tenien una vida per explicar. L’entrevista s’acompanyava amb reportatges enregistrats en el seu poble, amb la seva família, en la seva vida quotidiana. Després de 26 capítols, Montserrat Roig havia aconseguit dibuixar alguns trets bàsics de la generació d’espanyols que havien conegut de ple la Guerra Civil.
“Búscate la vida”, emès el 1986 a la segona cadena de TVE, aprofundia en el gènere, però els protagonistes eren ara els joves, els que feien la primària quan va morir Franco.
L’abundant documentació que, sobre aquest programa, es conserva al fons Montserrat Roig dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya permet afirmar que va ser el projecte televisiu -juntament amb l’històric Personatges- en què la Roig s’implicà més directament. No l’animava la curiositat històrica de Los padres de nuestros padres, sinó una inquietud profunda davant d’una generació que qüestionava certeses bàsiques de la generació anterior, la de la mateixa Montserrat Roig.
Joves poc convencionals
Es van seleccionar joves de perfil poc convencional: una prostituta d’una barra americana, un novici del monestir de Leyre, un jove intern a la presó de Lleida, una jove lesbiana que, a més -ja en el 1986-, estava enganxada a la informàtica, l’alcaldessa més jove d’Espanya… I en alguns casos no se’n va sortir. La direcció general d’Institucions Penitenciàries no va autoritzar, per exemple, l’entrevista amb un pres del GRAPO. I una jove okupa -en aquella època encara en deien esquàters- es va negar a última hora a ser entrevistada al plató.
Montserrat Roig es reconeixia impactada pels joves. La sorprenia que no manifestessin cap emoció especial pel fet de sortir a televisió, i que la seva expressió verbal fos tan pobra: “Em sorprèn la pobresa lèxica d’unes persones nascudes en la cultura de la imatge, amb altres signes de relació que no són la paraula. Són gent que no saben què és la tertúlia familiar. Verbalitzen poc la pròpia experiència potser perquè no tenen necessitat d’explicar-la” (entrevista a “Diario 16”).
Montserrat s’acostava personalment als seus personatges. Amb alguns d’ells establia lligams més sòlids. Per exemple, amb l’intern de la presó de més tard a la Model, que era l’únic dels joves que van passar pel programa aficionat a la lectura.
En altres ocasions, el programa tenia seqüeles inesperades, com el dedicat a una jove marroquina de Melilla, que va suscitar una campanya de to xenòfob contra el programa i la seva directora a la premsa local. En el capítol que va tancar la sèrie, dedicat a un jove cooperant a la Nicaragua sandinista, el protagonista es va referir a un company català mort ofegat, accidentalment, feia pocs dies.
El pare d’aquell noi, que vivia a Barcelona, va escriure a Montserrat Roig demanant-li ajuda per convèncer les autoritats consulars espanyoles per repatriar les restes del fill. Així es va originar una viva, i a cops tensa, correspondència creuada entre el pare, Montserrat Roig i el ministeri d’Afers Exteriors.
Però el públic i la crítica van rebre amb poc interès Búscate la vida. Els crítics l’havien despatxat amb comentaris poc entusiastes quan va començar a emetre’s i després el van oblidar. La mateixa Montserrat es reconeixia “una mica decebuda pel silenci de la premsa” en una carta que va enviar als crítics dels diaris, demanant-los que es fessin ressò que el programa arribava al seu últim capítol.
La directora lamentava que no li reconeguessin la passió amb què, capítol rere capítol -fins a 26- ella i el seu equip s’hi van lliurar. Els guions en són una bona mostra: cada programa incloïa una llista de més de cinquanta preguntes, travessades d’anotacions personals manuscrites, de paraules guixades i rectificades, de frases il·luminades en l’últim moment, en el mateix plató. Es tractava d’arribar al fons del personatge, a qui la Roig escrutava amb la mirada, fins a l’extrem que un crític la va comparar amb Mercedes Milà: “La Roig s’ha equivocat amb la seva asfixiadora proximitat. Si la Milà va inaugurar l’anorreament televisiu a cop d’estirar les mànigues de la jaqueta als contertulis, la Montserrat ha anat a la deglució visual”. Un altre, més cru, va assegurar que amb programes com el seu la segona cadena s’hauria de tancar “en un temps rècord”.
L’última feina
L’any següent, el 1987, TVE encarrega a Montserrat Roig presentar durant una setmana el magazín “La tarde”. Va ser la seva última feina televisiva. Posteriorment, apareix només intervenint en programes com a convidada (Josep Cuní li va dedicar un Així és la vida) i col·laboradora, encara que va continuar plantejant-se espais que es van quedar al calaix. Al seu arxiu personal hi ha constància, almenys, de tres projectes: una sèrie documental per parlar d’un país o una ciutat a partir d’un escriptor, un cicle que s’havia de titular “Los niños del mundo”, sobre les condicions de vida de nens en condicions socioeconòmiques ben diverses i una sitcom preparada amb el realitzador Esteve Duran, “Propietat horitzonta”l, datada el juny del 91 (sis mesos abans de la mort de Montserrat Roig), sobre les aventures i relacions dels habitants d’una casa de veïns.
En el conjunt de la seva trajectòria, Montserrat Roig és precursora d’una figura molt més freqüent avui que en la seva època: la de l’intel·lectual periodista-escriptor multimèdia, que no limita la seva activitat a un mitjà, sinó que aprofita tots els que té l’abast. Potser avui la dura lluita per l’audiència no l’hauria respectada a la televisió. Però vist amb perspectiva, les seves aportacions al mitjà van ser estimables. Roman, sobretot, com un punt de referència en el gènere de l’entrevista, mai recuperat del tot en la televisió actual, i no seria just oblidar-ho en aquests mesos que la seva figura ha estat recordada, com a escriptora, com a dona i com a militant de tantes causes.
Article publicat a “El País” el 01/11/01 per Josep Maria Benet i Jornet
Montserrat Roig la veu que perviu: Una ambició salvada
Als setze anys Montserrat Roig era una adolescent que tenia pressa per entendre i salvar el món, i qua a més volia ser actriu, volia escriure teatre, volia escriure novel·les i volia ser molt, molt estimada. Ja aleshores, o molt poc després, va escriure unes temptatives narratives que de seguida va arraconar per dedicar-se, de moment, a llegir i a viure.
La Montserrat es va llicenciar en lletres. Què fer, a continuació, de la seva vida? La docència no l’acabava de covèncer. No suportava tancar-se en una aula durant anys, i encara menys seure en una taula de despatx, ni que fos el despatx d’una editorial. Li agradava moure’s. De tota manera va arribar a passar per l’adreçador, per la feina diaria de redactar articles d’enciclopèdia. Gairebé tothom, en aquell jove món de la literatura i de la política, va tastar una o altra de les tres magnes enciclopèdies aleshores en marxa: la Planeta, la Salvat o la Gran Enciclopèdia Catalana. Ella en va tastar dues…, Però esquitllant-se’n sempre que podia. A més, el 1969 començava una activitat més engrescadora i gratificant, el periodisme. I finalment, el 1970, tancada al monestir de Montserrat junt amb molts intel·lectuals i artistes que protestaven així per les condemnes a mort que acabava de guanyar el premi Víctor Català de narrcions pel seu primer recull de creació, Molta roba i poc sabó…. Ja no va parar.
No és que aquell fos el millor conjunt de contes pel món, però poc abans Terenci Moix havia escandalitzat, havia innovat i havia triomfat amb unes narracions que reivindicaven la cultura del cine, la cultura dels còmics i la cultura gai, ella feia seu el punt de vista d’un a joventut universitària que havia renegat de la corbata i del vestit jaqueta (uniformes gairebé obligats, amb tot el que significaven i comportaven), que proclamava -un nou estil de viure, amb més llibertat sexual i coses per l’estil, i que reclamava un canvi polític radical.
Però al mateix temps, i sobetot, emprenia l’ambiciosa feinada d’analitzar la burgesia barcelonina, des de principis de segle XX fins a l’època d’una suposada desintegració que a ella, a la Montserrat li va tocar d’observar de molt de la vora. Sí, algun punt d’esquemàtica i inevitable innocència a banda, demostrava un coneixent ben directe de la matèria que havia triat. I, pel fet que fa a les seves ambicions, avui ens adonem que estava ja traçant un mapa bàsic del poderós projecte literari que duia al cap. I aconseguiria de dur a terme! Perquè aquell primer llibre de contes gairebé comença amb un paràgraf que diu: “Així morí la Mundeta, l’àvia de la Mona i la mare de la Ramona”. Està parlant de tres personatges que després ens aniria descrivint i enriquint, pel dret revés, gairebé al llarg de tota la seva carrera de narradora”.
Molta roba i poc sabó… era, doncs, l’embrió increïblement complet d’un món personal que li donaria nom i prestigi, el que, segons s’ha anat repetint, es va estendre al llarg d’una suposada trilogia formada per tres novel·les: Ramona adéu (1970), El temps de les cireres (1977) i L’hora violeta (1980). Però que en realitat, encara, no únicament comença ja abans, en els contes indicats, sinó que també s’estén a la quarta novel·la, L’òpera quotidiana (1982), que per alguna cosa s’obre amb Patrícia Miralpeix, protagonista del segon conte de“Molta roba i poc sabó… !, I que arriba fins a la cinquena i darrera, La veu melodiosa (1987), que té entre els seus personatges la mateixa Mundeta que passeja repetidament per les pàgines d’aquell primer recull! No, no crec, en realitat, que escrivís cap trilogia. Va fer molt més. Al llarg dels anys va anar muntant tot un compacte cicle novel·lístic, unitari, i…, que va tenir temps de culminar. Insisteixo, d’alguna manera l’havia previst des dels inicis mateixos de la seva carrera d’escriptora. La mort no va poder impedir que l’acabés. Te n’adones i és una mena de consol. La mort la va atrapar, si de cas, just quan iniciava un altre camí, curiosament prefigurat també en un llibre de contes, el darrer volum pròpiament de creació que va publicar, El cant de la joventut (1989).
Algunes persones, prop seu, des del, principi, la van animar en la intenció d’escriure una mena de comèdia humana barcelonina, construïda amb tècniques diferents que aniria descobrint i assimilant pel camí. Malgrat que ella mateixa havia parlat d’un trencament estilístic i d’intencions després de L’hora violeta (veritat parcial, que per haver sortit de la seva boca ens pot confondre), la Montse se’ns dibuixa, avui, sobretot, com la creadora d’un món coherent, magníficament ben lligat, que abraça pràcticament tota la seva obra narrativa, i on es dibuixen, com deia, les diferents generacions d’una burgesia barceonina escarransida i patètica, molt més recognoscible, molt més creïble, amb perdó, que la que han presentat d’altres escriptors al mateix temps o després d’ella. Però escrit en català! Ai, quin error, Montserrat!
O potser no, malgrat la mena de buit que es va començar a crear, ja en vida d’ella, la voltant dels seus llibres. Sí, a partir d’un moment determinat es va tendir a minimitzar, d’una manera o altra, la seva ambició, la seva importància literària i històrica. Va ser una mena d’estrany buit, atiat esbiaixadament per snobs de l’escriptura tan “exitosa” com mediocre. Un buit subtil que -consti així- la va fer patir i la va fer trontollar en algun moment (era una noia vulnerable i insegura), però que es desautoritza, sobretot, només de llegir allò que cal llegir, els llibres; i a continuació, constatant la repercussió que aquests van aconseguir, no tan sols en el seu àmbit lingüístic sinó també, esplendorosament, a tot Espanya. I encara, malgrat la maledicció que pesa sobre la llengua que utilitzava, a tants d’altres països on va ser traduïda i on va trobar, i continua trobant, quantitat de lectors apassionats.
Indirectament menystinguda, a la vegada, per cercles provincians i per a cercles “fashion” -però això passa contínuament a la literatura catalana-, Montserrat Roig s’alça avui com una fabuladora esplèndida, capaç de reelaborar i preservar, a la seva salvatge manera, una determinda època i una determinda Barcelona on havia nascut i on havia triat viure i morir. O potser, encara millor, un imaginari propi que d’alguna manera es va inventar.
Els catalans als camps nazis i L’agulla daurada són dos llibres esplèndids, escruixidors moltes estones, d’una volada estranyament esperançada sempre. Però no són els llibres de la Roig. Són, sí, una de les seves facetes, i una faceta afortunada, però que no podem permetre que amagui les altres, les que conformen una obra diverssa, tan irregular com ho és sempre tota obra literària, i que té la seva expressió més ambiciosa i arriscada en el cicle narratiu presidit per les tres Ramones. Un cicle complex, polièdric, apassionat i fascinant, que fortunadament va rribar fins la seu final, que així va burlar la mort o la mutilació, que per tant es va salvar íntegre, que ens salva a nosaltres quan ens endinsem a les seves pàgines… I que, a la vegada, d’alguna manera, la va salvar a ella, a la Montserrat.
Que et va salvar, sí, ho reconec, punyetera, voluble, estimada criatura que em vas mirar, un dia, a la clínica, amb l’horror de la mort reflectida als ulls, i que vas rebre un silenci covard com a única resposta i consol.
Article publicat a “El País” el 01/11/01 per Narcís Comadira
La Roig
La recordo, i em penso que era la primera vegada que la veia, enfilada dalt d’un banc del pati de Lletres de la Universitat. Amb unes mitges espesses liles o vermelles o negres -la memòria sol ser confusa en aquestes coses- damunt les seves llargues, inacables i magnífiques cames que una minifaldilla mostrava tota la seva esplendidesa, amb un jersei cenyit i els ulls decidits però sempre velats per un deix d’involuntària ironia, arengava les masses d’estudiants. Eren els temps gloriosos de l’SDEUB, el sindicat perseguit, i la Roig -així li dèiem els que no teníem la sort de ser admesos en el seu cercle- n’era una capdavantera, una passionària exaltada. Cantàvem que no seríem moguts, il·lusos de nosaltres, com no era mogut el pi plantat en la ribera. També, amb més fe que altra cosa, hi afegíem que ens emparava el sindicat… Franco, però, encara ens donaria deu anys de guerra i acabaria morint-se al llit. Nosaltes corríem i corríem davant dels grisos, alguns de noaltres anàvem a la presó, altres perdien les pròrrogues militars i havien de fer la mili de pressa i corrents, altres feien una vida clandestina. I tots plegats anàvem creixent i provant de fer una vida normal en una situació anormal. La Roig era la nostra musa. Una mena de deessa. Inabastable, per tant. Ens la miràvem de lluny, i la vèiem perfecta en la seva vida alliberada de revolucionària. Jo vaig tenir la sort per circumtàncies que o vénen al cas- d’entrar, una mica de biaix, en el cercle dels seus amics. Dels amics quotidians, podríem dir, no pas dels amics polítics. El seu món de la política -el món del Partit, és a dir del PSUC- m’era vedat, perquè jo era una bestiola estranya, un esteta, com ens deia la Roig als que no érem engatjats. I a sobre més gran que no pas ella i amb un passat immediat dubtós: mentre entrava a la cèl·lula, jo era a la cel·la i sort encara que aquesta era montserratina, cosa que no em feia tan suspecte. La Roig em tractava amb una certa condescendència, una mica protectorament maternal, perquè jo escrivia en català. I potser pensava que no tot estava perdut, que potser era recuperable. De fet, amb els anys, ens vam anar acostant. Ella va anar perdent fanatisme monocolor i jo també, i les llargues discussions -sobre el país, sobre la novel·la, sobre la injustícia del món- van anar perdent virior perquè cada vegada coincidíem més. La Roig va anar deixant de ser la Roig per anar convertint-se en la Montse.
Aquest procés de maduració personal va anar cenyit al seu procés d’escriptura. La Roig es va fer gran tot escrivint. I cada vegada més els seus llibres donaven testimoni d’aquesta maduració. La seva narrativa, segurament massa implicada en la mediocritat del món catalanet tradicional, era, d’entrada, molt inferior als llibres de tema real, per dir ho d’alguna manera. En aquest, la realitat se li imposava amb tota la seva cruesa i li fonia les boires entimentals. El llibre sobre els catlans als camps de concentració nazis és esplèndid. I L’agulla daurada, segurament la seva obra més moderna i potent, s’imposa encara, sobretot ara que estan de moda els llibres de narrativa real, mig ficció mig història, com un llibre d’una saviesa enorme en què els personages històrics de Sant Petesburg Puixkin, sobretot- conviuen amb els supervivients del setge de Leningrad i -i aquí entra l’habilitat de la novel·lista- amb els detalls anedòtics de lapròpia estada a la ciutat, narrat tot amb amor i distància. La Roig havia après a mirar-se els colors, el roig i tots els colors amb uns ulls molt més savis. I per adquirir aquesta saviesa no tinc cap dubte que l’havia ajudada la seva trajectòria de la novel·ladora de les rancieses de l’Eixample. La seva última novel·la, La veu melodiosa, anunciava un canvi radical en la seva obra: la irrupció del sentit universal en la narració de la menudesa. La vida com al·legoria.
Però el destí li va ser advers. Va morir just quan quallava tot l’esforç de la seva vida. I aquest destí també ens va ser advers a nosaltes, als seus amics, i a tot aquest miserable país que ella estimava tant i tant la feia patir. Ja fa deu anys que ens falta, una falta enorme.
Article publicat a “El País” el 01/11/01 per Àlex Martínez Roig
Montserrat Roig la veu que perviu: Bailèn 41
Vaig aparèixer per Bailèn 41, amb 18 anys. Em volia independitzar (aleshores, a finals dels 70, aquestes coses es feien aviat) i ma tieta Montserrat em va avisar que un pis just a damunt del seu havia quedat lliure. Era un quart sense ascensor (i amb principal). Era enorme, barat i buit. Les meves úniques possessions eren un llit i un equip de música. No vaig trepitjar mai la cuina durant molts d’anys. Però en aquell pis ho vaig descobrir tot: l’amistat, el sexe, l’amistat, la passió, la política, la cultura. La vida.
Els matins treballava a Ràdio Barcelona i les tardes a “El Periódico”. Sovint anava a dinar a ca la Montserrat. Sempre l’avisava a última hora. Cap pega. Per mi era la transició tranquil·la, entre el refugi de la família i el temor al vol en solitari. Jo menjava, escoltava i quan algú se m’adreçava em posava vermell. Com un pigot. Allà vaig aprendre que les persones importants són tan fràgils com tots nosaltres. Es discutia amb passió sobre qualsevol tema. Des d’un racó (sempre buscava un racó) d’aquella taula instal·lada a la cuina vaig escoltar gairebé en silenci Terenci moix, la Rosa Maria Sardà, en Benet i Jornet, la Maruja Torres, la Rosa Montero, en Paco Frutos, la Pilar Aymerich, en Víctor Mora, l’Ovidi Montllor i molts més. La Montserrat xalava, discutia, reia, s’indignava, renyava els visitants o explicava una història arreplegada a l’útim passeig. Quan marxava sabia que em perdria el més interessant: la cerimònia del cafè. Era aleshores que les converses entre la Montserrat i els seus amics baixaven de to i entraven en l’apassionant territori de la intimitat.
A Bailèn les sorpreses arribaven de nit. Quan ja m’havia acotxat, de sobte sentia una veu llunyana qua anava creixent d’intensitat. Era la Montserrat, que tornava d’una vetllada a l’òpera en plena eufòria verdiana. No hi havia ascensor, i el fatigós trajecte a peu es convertia en un petit recital, esquitxat de les rialles dels seus amics, per a tot el veïnat de l’escala. Altres vegades, de matinada, la veu sonava des del carrer. Era ma mare, la Glòria, recitant a crits “La vaca cega”. I la Montserrat treia el cap pel balcó per prendre el elleu, declamant la poesia de Maragall en un duet demencial i gamberro. Els matins i les tardes a Bailèn eren molt tranquls. La Montserrat tenia un despatx enorme i treballava moltes hores. Una altra cosa que vaig aprendre aviat: el talent no serveix per a res si a darrera no hi ha una feina. Llegia, escrivia, prenia notes. “Miri, senyoreta, primer visqui, després escrigui”, li va dir el diector de “La Publicitat” a Mercè Rodoreda. Ho explica amb bon humor Montserrat a “Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida”. La Montserrat escrivia per viure i vivia per escriure. I en la seva escriptura hi ha la seva vida. De vegades teballava en silenci. Altres, escoltant música clàssica. Poca gent podia accedir en aquell territori: l’àvia Albina, la seva còmplice, i els seus fills. Si jo m’hi deixava caure aprofitava per “aprendre” a llegir. Sempre sortia amb un llibre recomanat. Es concentrava tant en la feina que un dia va entrar un lladre a la casa i no se’n va ni adonar. Va continuar escrivint. El seu fill Roger (que sí l’havia vist) la va haver d’avisar dues vegades perquè ella aixequés la vista de la màquina d’escriure. Quan li preguntaves pel projecte que tenia entre mans la Montserrat et mirava de fit a fit i començava a parlar en veu baixa “in crescendo” a mesura que es delatava la seva passió i el seu enrojolament. Però no la vaig veure mai tan apassionada com amb llibres periodístics: Rafael Vidiella, els resistents de Leningrad o els catalans a Mathausen. La memòria, l’obsessió que tenia per recuperar de l’oblit les històries de persones anònimes, despertaven el millor que tenia. Un dia va aparèixer per casa seva en Joan Pagès, un dels supervivents de Mathausen. Parlava molt fluixet, com si no volgués molestar. No semblava donar-li cap mena d’importància a allò que estava explicant. La Montserrat se’l mirava amb un enorme respecte. Allà vaig aprendre com és d’important saber escoltar. D’allà treia la seva força.
Era a Roma, informant del Mundial de futbol de 1990, quan ma mare em va dir que a la Montserrat li havien diagnosticat un càncer de pit molt agressiu. Vaig penjar l’aparell i em vaig trobar de nassos amb la Maruja Torres. La vaig posar al corrent amb veu espantada. Els últims temps van ser difícils, molt difícils. Jo ja vivia a Madrid i a cada viatge veia com s’accelerava el deteriorament físic. Crec que la Montserrat estava convençuda que el càncer no se’n sortiria, amb ella. Vivia cada dia amb una intensitat tremenda. Aquell estiu de 1991, a Fornells (Menorca), seguia cada dia els esdeveniments del cop d’estat de l’URSS amb tanta passió com si fos russa. Era una màquina de viure que s’esllanguia a poc a poc. El senyal va arribar quan va dir que no es veia amb cor de fer el seu article diari a l’”Avui”. Amb prou feines va durar vint-i-quatre hores. Se’n va anar quan ja no va poder escriure.
La seva foto m’acompanya a la taula del despatx, al costat de la meva família. Com la dedicatòria que em va escriure en un dels seus llibres. “Tot esperant que la rojor no desaparegui amb els anys”. O com l’obertura del “Tanhauser”, que també vaig descobrir, a tot volum, a Bailèn. A la foto somriu i mira als ulls. Viva, ben viva. És una mirada directa i honesta. Com era ella. Una d’aquelles mirades tan escasses en aquests temps de “prime time”. La trobo molt a faltar. Com tothom.
Article publicat a “El País” el 01/11/01 per Rosa Mora
Montserrat Roig la veu que perviu
“Consciència de finitud, atrapar el temps. Heus aquí el plaer i el càstig de l’ofici d’escriure. A la trama de la narració m’invento que el temps no s’acaba, quan sé que s’acaba. Somnio que tinc paraules i que, amb elles, posseeixo el món sencer”. És una cita del llibre Digues que m’estimes encara que sigui mentida, que Montserrat Roig va publicar el 1991, l’any que va morir. “Va ser el seu testament literari”, explica la seva mare, Francina Fransitorra. És una reflexió sobre el fet s’escriure i també una intensa mirada interior a les seves inquietuds. Es va dir aleshores que aquest text obria un nou i prometedor camí literari en l’obra de l’escriptora. Però Montserrat Roig va morir el migdia del diumenge 10 de novembre de 1991, a la clínica del Pilar de Barcelona. Tenia 45 anys. Pel que l’estimaven, els seus fills, la família, els amics, editors i lectors, el món es va omplir d’ombres i de tristesa. Per més que gairebé tothom sabia que la Montserrat estava molt malalta, es va escapar un sentiment unànime d’incredulitat, d’injustícia. Havia mort massa jove, en la plenitud de la vida i de l’obra, i, li quedava tant per fer. Deu anys després, Roger i Jordi Sempere, els seus fills, que han estat en silenci molt de temps, refent les seves vides, fent-se grans, trenquen el silenci amb un missatge que vol canviar aquesta idea. “Sí, va morir molt jove, però quantes coses havia fet! La seva absència ens va afectar molt més que el que va deixar d’escriure”. El retrat de Montserrat Roig que surt ara, deu anys després de morir, és la d’una explosió de vitalitat i alegria de viure, apassionada, coqueta, d’esquerres, feminista no radical i, per damunt de tot, molt divertida. La família Roig té una teoria que sembla força encertada: els que tenen una cella una mica aixecada són escriptors. Com el pare, Tomàs Roig i Llop, com el fill Jordi, com ella mateixa. Montserrat Roig havia nascut a l’Eixample el 13 de juny de 1946, sisena de set germans. “Vaig començar a escriure”, va dir en certa ocasió, “perquè els altres es fixessin en mi, perquè els altres sabessin que jo existia”. Però abans havia volgut ser actriu. I es va matricular a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, amb 16 anys encara no. També s’hi va apuntar la Pilar Aymerich que en tenia 17. “Ens vam diverir tant, sobretot a les classes d’improvisació que fèiem amb la Maria Aurèlia Capmany… La Montserrat tenia una vis còmica impressionant”. La Montserrat volia ser com la seva germana Glòria, una gran actriu. Un dia l’àvia li va dir que “segundas partes no fueron buenas”. Es va matricular a Filologia. Però la cella aixecada la marcava. Als 13 anys havia guanyat un premi literari”. “Als 16 o 17 anys, alhora que estudiava teatre, va començar a escriure”, diu Albina Fransitorra. “Deixava els escrits a la taula del seu pare sense dir res. El pare ho llegia, hi anotava correccions o consells, ho deixava allà mateix i ella ho recollia”. També era especial la relació entre mare i filla. Totes dues tenien el caràcter ferm i quan la Montserrat tenia 15 anys i hi havia algun problema, li escrivia una carta i la mare li contestava. Amb els anys aquestes relacions es van fer molt estretes. L’Albina li feia de secretària, l’acompanyava en molts viatges. “Quan em vaig quedar vídua li anava a ordenar l’arxiu, l’ajudava amb els papers”. Albina Fransitorra, alta i de cames llargues com la seva filla, és una dona impressionant. Els seus néts l’adoren. Es va treure el carnet de conduir quan ja havia fet els 50 i va estudiar Filologia als 64. “La Montserrat m’hi va empènyer. Jo donava classes de català mig d’estranquis durant el franquisme, però quan les coses es van normalitzar necessitava un títol i em va fer il·lusió estudiar”. Albina Fransitorra és la memòria viva de Montserrat Roig. Als 18 anys ja publicava contes a Cavall fort i per una narració va guanyar el premi Recull. També un a Caracas, de joveneta en un jocs florals. No ens havia dit que s’hi presentava, però jo era per allà i gairebé per casualitat ho vaig saber”. Mentre la Montserrat Roig estudiava Romàniques, la seva amiga Pilar Aymerich se’n va anar a Londres i es va fer fotògrafa, després a París. Tres anys sense veure’s, només enviant-se alguna postal de tant en tant. “Quan vaig tornar a Barcelona la vaig trucar de seguida. Em va dir que es volia presentar al Premi Serra d’Or per a joves escriptors. Va escriure una història sobre la gent de la seva generació, i ho va fer a través de tres persones, l’Ovidi Montllor, en Benet i Jornet i en Joan-Lluís Marfany. Jo vaig fer les fotografies. Va guanyar el premi”. I a partir d’aquí va fer la sèrie d’entrevistes a la revista. Després va col·laborar també a “Destino”. “Era una entrevistadora boníssima, sabia dedicar-se la gent a la butxaca”, recorda Aymerich. Va ser una època fantàstica. “Ens fèiem un tip de riure”. Com quan la montserrat va entrevistar Josep Pla. El primer que li va dir l’escriptor és que no volia fotografies, el segon que per què es dedicava a escriure si tenia les cames més boniques. Despés va intentar estirar la mà més del compte. L’entrevista es va fer i les fotos també. “Crec que és l’única vegada que ho he fet, però li vaig robar la foto”, diu Aymerich. En arribar a Llofriu, la majordoma li va dir si era la noia que li portava els llibres al senyor Pla. Ella va dir que sí, el va covèncer que s’assegués al balancí i li va fer la famosa foto. I després, París. Cadascuna amb 10.000 peles a la butxaca per fer periodisme “de veritat”. “Heroic”, diria jo. Reportatges de manifestacions d’estudiants, entrevistes a Jorge Semrún o a Flotats… Vam tornar a Barcelona i els vam vendre tots. El tip de riure de debò se’l van fer quan van guanyar, el 1971, el premi Víctor Català amb Molta roba i poc sabó. Totalment boges, van preparar una coberta irreverent per la llibre, a casa de Fabià Puigserver: davant d’una calaixera amb un gran mirall van asseure dos actors nus, un noi i una noia. Algú de l’editorial que l’havia de publicar, Edicions 62, els va dir que si havien begut l’enteniment. La van repetir. “Potser la vaig conèixer abans, però el meu primer record és quan la vaig felicitar pel Víctor Català. En aquell moment no em va manifestar cap desig de voler ser escriptora i tampoc en vaig treure la idea que aquest seria el seu futur. És a partir de Ramona adéu, el 1972, que en vaig ser conscient”, explica Josep Maria Castellet, el seu “pare literari”. Hi va haver molt llibres. El més recordat, Els catalans als camps nazis. “Jo patia molt, perquè esava embarassada del Jordi i cada testimoni que rebia era com una flibada. La Montserrat s’entegava molt als altes”, diu Albina Fransitorra. Per Castellet, “va quedar molt impressionada amb el contacte directe amb els supervivents. Era una personlitat d’una gran sensibilitat històrica, i això va dertminar la seva sensiblitat com a escriptora, que també li provenia dels seus pares i de la seva activitat periodística”. Va fer moltes coses: entrar i sortir i tornar a entrar al PSUC, comprometre’s en la lluita estudiantil, casar-se dues vegades, tenir dos fills, baixar per les escales del Molino, guarnida amb plomes… Estava donanat classes a la universitat d’Arizona quan es v començar a trobar mlalament. A Barcelona li van diagnosticar càncer de pit. “Va estar mallata un any i mig, però ella pensava que podria amb el càncer. Li recordo un moment de dubte”, explica Albina. “Li van fer quatre radiografies i després vam anar a berener. Ella molt cansada. “Creus que moriré mare?”. Livaig dir: si t’haguessis de morir no estaries tan tranquil·la”. Als fills Roger i Jordi la imatge que els ha quedat és la de l’últim estiu a Menorca. “El cotxe ple de gent, cap a la platja, plantant el para-sol. Vam muntar tota una comèdia com si fóssim una gran família”. “Estava molt fumuda i ens donava ànims als altres. Tot ho feia pels altres. Era mot vital. Ens va ensenyar que la vida era divertida i que valia la pena viure-la”.
Article aparegut al diari “Avui” el 17/01/02 a cura de M. Isabel Pijona i Picas
Les pàtries de Montserrat Roig
Digues que m’estimes encara que sigui mentida”. Amb aquesta frase que Sterling Hayden (Johnny Guitar) li diu a Joan Crawford -perquè ella li demana-, ens endinsem en les “pàtries de Montserrat Roig”, referides per l’autora a Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991), fascinant llibre de proses literàries esdevingut un autèntic mapa de la seva geografia íntima, redescoberta ara amb la reedició, per part d’Edicions 62, de diverses obres seves (El temps de les cireres, 1977; L’hora violeta, 1980; El cant de la joventut, 1989, i la ja esmentada Digues que m’estimes encara que sigui mentida), amb motiu del desè aniversari de la seva mort, que coincideix amb el d’una altra gran escriptora, amb qui la unia una forta amistat, M. Aurèlia Capmany, tal com es reflecteix a De veu a veu: M. Aurèlia Capmany – Montserrat Roig (recull d’entrevistes mútues, contes i narracions de totes dues procedents de diversos llibres, seleccionats per una molt bona narradora, Carme Riera, i recopilats en una publicació de Cercle de Lectors per homenatjar-les després d’aquests deu anys d’absència, sempre tan present).
EL PLAER DEL CÀSTIG
Les agudes notes de Digues que m’estimes encara que sigui mentida són reflexions esparses sobre la realitat proteica de l’existència humana com a inspiradora del “plaer solitari d’escriure”, més enllà del “vici compartit de llegir”, que li fa copsar el nom de les coses però també la fa gaudir de l’encís de la vida diària, oferta en espectacle de si mateixa i captada per la “mirada bòrnia” de l’autora, que no pot dissimular el goig que sent per retrobar, amb “els ulls de la ment”, el fil d’Ariadna que l’allunyi del Minotaure, personal i intransferible, de les seves pors. Ara bé, la literatura també esdevé, a casa nostra, un càstig -dolç?- per al creador, obligat, durant anys, a alliberar les paraules de la presó i a salvar el català, llengua oprimida “d’una pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”.
Les tres primeres novel·les de Montserrat Roig, Ramona adéu (1972), El temps de les cireres i L’hora violeta, teixeixen una nissaga al voltant de les famílies Claret i Miralpeix configuradora d’un autèntic microcosmos curull de personatges -alguns dels quals salten d’una obra a l’altra- que aprenen a viure amb esforç una existència dura i difícil, molt sovint sense esperança ni futur, en una època de trist record.
Aquest aprenentatge de la vida es configura míticament, a El temps de les cireres i a L’hora violeta, com un viatge iniciàtic per la quotidianitat fins a assolir un esdevenidor, que es projecta, al llarg de l’obra, com a fita necessària per fruir de la pròpia identitat personal. En canvi, el recull de contes El cant de la joventut (1989) ens incita a aferrissar-nos a un etern present, egoista i diabòlic, per no perdre’ns en un retorn als orígens que ens encararia amb la mort.
El temps de les cireres (premi Sant Jordi 1976) pinta el retrat, realitzat amb pinzellades de pulcre estil impressionista, de la família Miralpeix, entestada a trobar sentit a la seva vida, enmig de la buida foscor d’hivern del franquisme, i desitjosa d’una guspira de plenitud besllumada en el paradís futur de la felicitat, evocat com a època d’eclosió primaveral de les cireres cantades pel poeta de la Commune francesa J.B. Clément o per Josep Carner com a símbol del paradís perdut de la infantesa.
El retorn a Barcelona de Natàlia Miralpeix, després de dotze anys d’haver viscut a França i Anglaterra, pocs dies després de l’execució de Puig Antich, serveix com a leitmotiv per oferir-nos una fèrria crònica de la dictadura, caracteritzada per la repressió i la manca d’un pensament polític i ideològic, trets que cuegen fins a l’agonia dels seus darrers moments. Així, en un continu fil narratiu sembrat de flash-backs, que ens situen en un temps molt reculat respecte al present de la protagonista, com per exemple els anys previs a la Guerra Civil, l’autora ens va dibuixant l’eix vertebrador de la trajectòria vital de la nissaga Miralpeix, des de la generació de l’avi Joan, sorrut i despòtic, fins a la del besnét Màrius -nom en record del gran poeta Màrius Torres-, bo i passant per la del pare, Joan, bojament enamorat de la seva dona, Judit Fléchier, tendra i delicada, obsessivament trasbalsada per la mort de la seva amiga Kati; la tia Patrícia, casada sense amor amb el poeta Esteve Miràngels però secretament enamorada de Gonçal Rodés; la tia Paquita, “que morí com un tomàquet”, i acabant en la dels néts, és a dir, en ells mateixos: Natàlia, poruga i inestable en el sentiment; Lluís, egoista i triomfador, i Pere, dissortadament mort als cinc anys.
AL LLARG D’UNA SETMANA
Estructurada en cinc parts i escrita en la tercera persona de la narradora omniscient, l’acció d’El temps de les cireres passa en una setmana, la del retorn de Natàlia, i mescla l’actualitat d’aquest esdeveniment amb el passat de les vides de diversos personatges que s’arrosseguen, sense esma, per la Barcelona de principis dels anys setanta, en un món de caòtica desolació provocada per l’aguda crisi de valors humans de l’època franquista. Només un clímax altament desesperant permet a la Natàlia, ombra fugissera d’ella mateixa, empaitada per una por irracional que la consumeix, a prendre consciència de la seva responsabilitat com a filla i afrontar el desenllaç final de la novel·la amb tota la lucidesa i serenitat de dona madura.
L’hora violeta és un dels exponents narratius més importants de Montserrat Roig i un monument a la creació literària, mitjançant la trama de la ficció dins la ficció, la qual genera la novel·la de la novel·la, realitzada amb el pretext d’un encàrrec de la seva amiga Natàlia Miralpeix. D’aquesta manera, l’obra penetra en els secrets més ín-tims de la poètica de la paraula, suggeridora d’una realitat alternativa a l’exterior, però, alhora, versemblant, amb la qual fixa, immortalitzant-la, l’experiència global de l’acte d’escriure, bo i combinant, per exemple, personatges ficticis -o, potser, no tan ficticis!- amb exdeportats dels camps de concentració alemanys, veritables testimonis d’un ignominiós martiri, magníficament estudiat en el seu llibre periodístic, d’esglaiadora memòria històrica, Els catalans als camps nazis, publicat el 1977.
PERSONATGES FEMENINS
Escrit des del monòleg interior de Natàlia, que, sigui dit de passada, molt poc té a veure amb la rodorediana Natàlia-Colometa de La plaça del Diamant, però combinat amb fragments d’omnisciència quan parla de les altres dues dones, el llibre està compost de tres parts, que expressen la veu de tres personatges femenins, gairebé arquetípics, obligats a assumir totes les vivències contradictòries de la seva relació amb els homes: Natàlia, en la freda insatisfacció del seu fracàs afectiu malgrat la corrua d’amants; Agnès, entre la pols grisa i la serp de l’angúnia per la submissió convencional a l’home; i Norma, desesperadament vitalista, incapaç de conciliar fraternitat universal i amor humà, potser alter ego de Montserrat Roig. Així, L’hora violeta serà l’alba del seu desvetllament quan, després de L’hora perduda (Part I) en les angoixes i pors i de L’hora dispersa de la confusió (Part II), arribarà L’hora oberta (Part III) del futur quan, mestresses de la seva pròpia condició de dona, començaran a mirar el món amb els seus ulls, sense el filtre de la mirada de l’al-tre, encara que sigui amorós. Enmig, però, la història novel·lesca de Judit i Kati, en un record commovedor de la mare morta de Natàlia, Judit, devorada, en vida, pel dolor de l’entotsolament de la malaltia irreversible.
L’eterna espera de Penèlope, consagrada al sacrifici de la solitud, s’ha transmutat en el goig vital de Circe, sola però sempre amatent, amb el seu encís, a la possible arribada d’un nou Ulisses que recomenci la història d’amor.
A El cant de la joventut (1989), Montserrat Roig copsa la màgia poètica de la daurada esplendor de la vida, assaborida a cada instant des de l’hedonisme del carpe diem, a través de vuit narracions, interessants i suggestives, en què una fina ironia, no exempta de calidesa humana, ens parla de la joventut perduda; del goig encès del sexe i, en contrast, la feixuga càrrega de la mort; de la memòria i el seu contrari, l’oblit; de la paraula salvífica, victòria sobre la finitud humana. Tots aquests temes se’ns ofrenen en un estil de condensada elegància, susceptible de desvetllar-nos l’avidesa del desig de viure plenament els jorns de joventut (com evoca la narració El cant de la joventut, que dóna títol al llibre), sense voler retornar a les aigües del passat col·lectiu, que ens enfrontarien amb el dolor inexorable i la mort, si nedàvem contracorrent, iqual que els salmons del conte Mare, no entenc els salmons.
La presència de Barcelona, tant la real com la imaginada, urbanitza la producció literària de Montserrat Roig en crear un espai íntim, clos, on es desenvolupa tot un univers de personatges cira barri concret, l’Eixample, emblemàticament representat pel llimoner del jardí interior, ja desaparegut, de la casa de Patrícia Miralpeix al llibre El temps de les cireres.
LA CIUTAT AMIGA
No cal dir que, en aquesta ciutat, recorrem els carrers pregons de l’ànima humana, sotmesa a les vicissituds d’una existència quallada d’adversitats, però també resseguim els camins que ens van menar a la recuperació de les llibertats cíviques en els primers anys de la Transició. Altrament, la petita illa mediterrània, on s’escolen els darrers moments d’unió de Natàlia Miralpeix i Jordi Soteres, o la casa de la fondalada, en la qual escriu, fervorosa, Norma la novel·la de Judit i Kati (L’hora violeta), són llunyanies alternatives d’un món rural esdevingut un parèntesi en la vida a la gran urbs, considerada òptima amiga.
Nautes de l’obra de Montserrat Roig, presentada ara en una acurada edició dels llibres esmentats, com a tast de les seves Proses completes, hem navegat pels solitaris viaranys de les seves confessades pàtries amb el propòsit d’estimar-la, en resposta al seu desig de perdurabilitat. I ho hem fet amb la devoció adient a la solemnitat d’un homenatge a una autora que va saber conjugar, extraordinàriament, un sagaç enginy per aprofundir en l’univers psíquic de l’ésser humà, condemnat, molt sovint, a una existència tràgica o ridícula, amb una voluntat de fer sentir la seva veu de dona, inserida en un context històric concret, per reclamar un dels drets bàsics feministes: el d’ésser compresa i valorada per la societat. La mort, despietada i prematura, va truncar una de les veus melodioses més interessants de la novel·la catalana, psicològica i urbana, dels darrers anys del segle XX.
Article publicat a “El País” el 10/11/01 per Ana María Moix
Montserrat Roig por el camino de la vida
‘DEJA UN VACÍO difícil de llenar’: ésta fue la frase más repetida en los comentarios de prensa publicados hace diez años, a raíz de la muerte de Montserrat Roig, el 10 de noviembre de 1991. Un lamento unánime que, con el paso del tiempo, se ha confirmado. No obedecía únicamente, como bien sabíamos entonces, a la consternación producida por la muerte de una amiga y escritora a una edad (cuarenta y cinco años) en que le quedaba mucha obra por hacer, sino a la triste premonición de que aquella desaparición constituía una baja más en la escasa nómina de personajes (y personas) públicas a quienes los avatares del mundo y de los seres humanos importan sincera y empáticamente. Vital, en verdad solidaria y poseída por una incansable curiosidad por todas aquellas cuestiones que afectaran la manera de pensar, de vivir y de sentir de sus contemporáneos, su voz no se limitaba al campo de la novela y buscó la inmediatez del periodismo, del ensayo, de la investigación histórica (entre otros, el memorable Els catalans als camps nazis, Noche y niebla en castellano) y de los programas de televisión.
Hija del Eixample barcelonés (que tan bien reflejó en su novelística), heredera de los ideales políticos de los vencidos por la guerra civil, militante -crítica- de izquierdas y feminista, articuló su obra narrativa de manera sthendaliana, ‘paseando por el camino de la vida’ el espejo capaz de reflejar el mundo que la rodeaba. De esta elección estética surgió el fresco de la Barcelona de posguerra que componen los títulos de su primera etapa narrativa: el libro de relatos titulado Molta roba i poc sabó (Aprendizaje sentimental), 1970; y las novelas Ramona, adeu (Ramona, adiós), 1972; El temps de les cireres (Tiempo de cerezas), 1977, y L’hora Violeta (La hora violeta), 1980. La problemática de la mujer en un mundo dominado por cánones de creación masculina, el conflicto generacional, la crítica social, el paso del tiempo, el fracaso y la soledad son -sintetizando un ciclo novelesco que, a través de los personajes de dos familias, abarca la evolución moral de la sociedad catalana entre el término de la guerra civil y la ejecución de Puig Antich- las preocupaciones temáticas dominantes en los libros citados y en buena parte de los que los siguieron: L’ópera cotidiana (La ópera cotidiana), 1982; La veu melodiosa (La voz melodiosa), 1987, y el volumen de relatos El cant de la juventut (El canto de la juventud), 1988.
Ya desde sus primeros libros, Montserrat Roig conectó de inmediato con la sensibilidad de un público amplio, que no hizo sino aumentar. Un público que no sólo seguía fielmente su obra narrativa sino también sus columnas de opinión. Cuando murió, Montserrat Roig era una de las autoras más populares no sólo en el ámbito de la literatura catalana sino en el de la Península. Como suele suceder en este país, a la desaparición física de una escritora sigue la desaparición de sus libros. Y así ha venido sucediendo con Montserrat Roig durante estos últimos años. Parece que, en esta sociedad culturalmente mediática en que vivimos, cuando un autor deja de emitir imagen y sonido en los medios de comunicación hay que darle de baja en las librerías por decreto del mercado. Por suerte, esta misma sociedad parece ser sensible a los aniversarios, y, coincidiendo con el décimo aniversario de nuestra autora, se reeditan algunos de sus títulos. Es más, Marta Pessarrodona, directora de la colección Mujeres Viajeras (Plaza y Janés), ha conseguido los derechos de un título de Montserrat Roig inédito en España. Se trata de Mi viaje al bloqueo, con prólogo de Rosa Montero; un libro-reportaje sobre el asedio de Leningrado, que la escritora catalana escribió por invitación de la editorial Progreso, de Moscú, en 1980, tres años antes de publicar el espléndido La aguja dorada, hoy inencontrable.
Article publicat a “El País”, el 08/11/01, per Joan de Sagarra
Montserrat Roig
En Las rumbas de Joan de Sagarra (Editorial Kairós, Barcelona, 1971) encuentro un artículo, ‘Anteayer’, que termina así: ‘Montse Roig ha ganado el Víctor Català. Felicitats, Montserrat! Sigue lloviendo y el viento parece crecer’.
El artículo, que apareció en Tele Exprés, en mi sección ‘El día de siempre’, no lleva fecha. Lo más probable es que se publicase un lunes -por el título: los domingos no salía el periódico, un periódico de tarde- y que ese ‘anteayer’ fuese el sábado en que se concedió el premio Víctor Català a Montserrat Roig por su libro Molta roba i poc sabó… En cuanto a la fecha exacta de su publicación, es fácil dar con ella teniendo en cuenta que la Roig se enteró de la concesión del premio mientras estaba encerrada en Montserrat -‘Felicitats, Montserrat!’- durante el célebre proceso de Burgos. Esto ocurría en 1970.
Molta roba i poc sabó… se publicó en 1971. Montserrat me hizo llegar un ejemplar con la siguiente dedicatoria: ‘A l’amic Joan: Encara que no ens coneguem massa he volgut regalar-te el meu primer llibre perquè, com veuràs, és encapçalat per una cita del teu pare. Una cita d’una de les millors novel.les que ha donat el país. Montserrat Roig. 17-IV-71’. (La cita en cuestión era de Vida privada).
Efectivamente, no nos conocíamos ‘massa’. En realidad conocía más al padre que a la hija. El señor Tomàs Roig i Llop era presidente de FESTA (¿Federación española de sociedades de teatro amateur?) y amigo de mi padre. Desde que era un crío solía encontrármelo en los estrenos teatrales, y en los años en que Montserrat empezaba a escribir, a presentarse a certámenes literarios, su padre me escribía recomendándome tal o cual espectáculo, rogándome que me interesase por un determinado autor o grupo, vamos, que escribiese cuatro líneas, a ser posible elogiosas, en el Correo Catalán, donde ejercía de crítico teatral.
A Montserrat debí de conocerla en la Adrià Gual, la escuela de teatro que Ricard Salvat y Maria Aurèlia Capmany tenían en la cúpula del cine Coliseum. La debí de conocer el mismo año en que conocí a Pilar Aymerich, pero así como con Pilar me unían un montón de cosas -la devoción por Jarry (Pilar se montó un Ubu, rey con la sola ayuda de una vieja bicicleta y el himno de la Falange Española), la música de los Rolling, las playas de la Barceloneta, el Johnny Walker y el primer Serrat-, de Montserrat, la filla d’en Roig i Llop, me separaban otras tantas. Empezando por los muletes, los discípulos de Joaquim Molas (el Jean Molas de la enciclopedia Universalis), y terminando por los psuqueros. Aunque, a decir verdad, yo también tenía algún amigo muleta, como el poeta Josep Elias, o psuquero, como Víctor Mora, aunque Víctor era un psuquero muy heterodoxo, le encantaban, como a mí, el anarquista Léo Ferré y Brassens, del que el comisario Chao, el padre de Manu Chao, escribía pestes en Triunfo (decía que sus canciones eran pequeñoburguesas).
A Montserrat la traté más cuando empezó a escribir en Tele Exprés. Era la niña mimada del director, Ibáñez Escofet, al que siempre le gustaron las chicas guapas. Manuel, Manel Ibáñez, le hacía de padre y a menudo de padre padrone, como hacía con Huertas Clavería y conmigo. A mí me encantaba meterme con la Roig. Me burlaba de ella en un artículo -eran los tiempos del patufetismo-leninismo- y ella, ofendida, iba a quejarse al pare Manel, el cual la consolaba y la autorizaba a meterse conmigo. Y al día siguiente Montserrat publicaba un artículo en el que me tildaba nada más y nada menos que de ‘nazi’. En aquellos años, la redacción de Tele Exprés, una parte de la redacción, semejaba un colegio.
Pero no todo eran peleas con Montserrat, también había sus buenos momentos. Recuerdo que cuando escribí mi artículo sobre el reloj de Treblinka, el reloj de la estación del campo de exterminio de Treblinka, una falsa estación de tren en la que el reloj siempre marcaba la misma hora, Montserrat empezó a preguntarme sobre los campos nazis -a quién preguntárselo sino a un nazi-, y yo le dejé un libro, Écrits des condamnés a mort, de Michel Borwicz, un estudio sociológico sobre los campos de exterminio, los eufemísticamente llamados ‘campos de concentración’, que la llevó a escribir su libro Els catalans als camps nazis, como me lo dejó escrito cuando me dedicó el libro.
En el “Quadern” del pasado jueves, Pilar Aymerich cuenta cómo tenían pensado ilustrar la portada de Molta roba i poc sabó… con una foto de una chica y un chico desnudos. ¡Virgen Santísima! ¡Un chico y una chica desnudos en una publicación de Editorial Selecta! Imagino la cara que debió de poner la señora Maria Borràs, viuda del editor Josep Maria Cruzet, cuando la informaron de semejante proyecto. La misma señora Borràs que había vetado la publicación, en la Biblioteca Selecta, de Vida privada por estimarla una obra ‘amoral’, pese a la opinión favorable de un padre jesuita al que pidió consejo. La misma Maria Borràs que había sido la amiga de la actriz Pepita Serrador. Debió de ponérsele la cara como un tomate, a la buena señora.
Molta roba i poc sabó… se publicó, efectivamente, en la Biblioteca Selecta -y no en Edicions 62, como insinúa Pilar-, en el número 441 de dicha biblioteca, y en la portada se ve a un grupo de chicos conversando, sentados o estirados en unos somieres, rodeados de botellas y ceniceros repletos de colillas. Una foto de Pilar muy de aquellos tiempos, aunque más propia de Biblioteca Breve que de la Biblioteca Selecta.
Se cumplen -esta semana, el día 10- 10 años de la muerte de Montserrat Roig. T’estimem i és veritat reza el titular de la serie de actos que los amigos, los innumerables amigos de Montserrat, han convocado para recordarla y homenajearla. ‘Ja fa 10 anys que ens falta, una falta enorme’, escribe Narcís Comadira. Es verdad. Yo he empezado a releerla estos días. Leo Ramona, adéu, lectura que compagino con otra novela que le hubiese gustado a Montserrat, y que empieza con una chica que descubre en la casa de una amiga norteamericana una edición de la poesía de Lorca. Abre el libro al azar y lee: ‘Pero yo ya no soy yo, / ni mi casa es ya mi casa. / Compadre, quiero morir / decentemente en mi cama…’. Y la chica lanza un grito. ‘Les conversions ne se racontent pas’, dice la chica. ‘Je sortis de l’oeuvre de Federico autre, définitivement, que je n’y étais entrée. Ma vie de sagesse était derrière moi’. Y la chica se marcha a España, tras el rastro de Federico. ‘Personne, en Espagne, ne se souvenait d’avoir été franquiste. Il n’y avait non plus de catholiques: rien que de démocrates obsedés de la performance sexuelle. Le cul remplaçait la messe’, sentencia Clara, la chica. La novela se titula Les étoiles froides (Stock) y es la última novela de Michel del Castillo. Sigo leyendo.
Article aparegut a “La Vanguardia” el 26/10/01
El retorno de Montserrat Roig
Fue la escritora emblemática de una generación, la mujer apasionada que sedujo a la Cataluña de la transición con una obra repleta de coraje que, sin embargo, perdió repercusión a medida que la normalidad democrática se asentaba en el país. Cuando están a punto de cumplirse diez años de su muerte, en la mañana del domingo 10 de noviembre de 1991, las letras y la sociedad recuperan a la autora de El temps de les cireres con la reedición de cuatro de sus obras en catalán y dos en castellano. “La Vanguardia” ofrece en estas páginas un amplio recorrido por su vida y su literatura a cargo de Antoni Batista, Julià Guillamon y Robert Saladrigas, junto con un reportaje gráfico de Pilar Aymerich, la fotógrafa que mejor la conoció.
Article aparegut a “La Vanguardia” el 26/10/01 per Antoni Batista
La escritora que sedujo a una sociedad
La galería de la casa de Montserrat Roig, en el número 41 de la calle Bailèn, fue un lugar privilegiado de su vida. La escritora que sedujo a una sociedad recibió allí a las visitas, concedió entrevistas y se hizo la mayoría de las fotos que salieron en prensa. Era un espacio de luz que le hizo especialmente sensible a los colores. La galería estaba llena de plantas, había un reloj de pared, una mesa, una mecedora y unos sillones de mimbre, por medio de todo lo cual se paseaba la gata “Marilyn”.
En aquel microclima, Montserrat Roig tomó el té con su editor y amigo Josep Maria Castellet hasta que se fue a la clínica del Pilar para no volver; el cáncer se la llevó la mañana del domingo, 10 de noviembre de 1991, a los 45 años. Había nacido el 13 de junio de 1946, premonitorio día de los enamorados para una mujer que no tuvo miedo a enamorarse, dos casas más abajo de la suya, una casa que daba a las mismas luces de su galería, con un patio pegado a unos jardines con limonero y adelfas.
Hija del abogado y escritor Tomàs Roig i Llop y de Albina Francitora, que había hecho pinitos periodísticos antes de la guerra, del padre aprendió a amar el país, y de la madre la conciencia feminista, lo mismo que de su abuela paterna, a la que calificaba de “women lib” avanzada a su tiempo. Montserrat Roig fue a las monjas, a las del Divino Pastor, frente a su casa. Una experiencia poco agradable que cambió a partir de los 13 años por el instituto Montserrat, donde conoció los versos emancipados de León Felipe y Blas de Otero. Allí ganó su primer premio literario, con un poema a la Moreneta.
En 1961 ingresó en la Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual y de ahí data un relanzamiento intelectual, vinculado naturalmente al teatro y también al pensamiento de izquierdas, binomio que reunían dos de las almas de aquella institución, Maria Aurèlia Capmany y Ricard Salvat. El tercer factor indisolublemente ligado a Capmany-Salvat era Salvador Espriu, y la Roig actriz no se cansó de representarlo.
En 1963 empezó a estudiar Románicas en la Universidad de Barcelona, donde apreció especialmente las enseñanzas de Antoni Vilanova, que le hizo descubrir el gusto por la literatura, y Joaquim Molas, al que reconocía como principal maestro. Y conoció al que con el tiempo sería uno de sus mejores amigos, Josep Maria Benet i Jornet, hoy tan popular gracias a sus guiones de series televisivas. “Papitu”, algo mayor que Montserrat, era implacablemente crítico con sus textos, pero ella le estaba reconocida y acabó por pasarle sus originales antes de publicar.
En 1966, a los 20 años, se casó con el arquitecto Albert Puigdomènech. Puigdomènech acabó en la cárcel y Montserrat ejerciendo el difícil papel de mujer de preso político. Ese 1966 fue el año del Sindicato Democrático de Estudiantes y la celebérrima Caputxinada, a la que la incipiente progre no faltó y acabó en comisaría. El mayo francés de 1968 la llevó a la militancia en el PSUC y a la licenciatura.
De aquellos años convulsos surge otra de sus amistades importantes, en lo personal y en lo profesional, Manuel Vázquez Montalbán. El escritor recuerda con humor aquel primer encuentro en “una fiesta progre donde, al ir a buscar los abrigos para marcharnos, encontramos debajo de ellos al marido de alguien”. Vázquez Montalbán le dio trabajo en la revista oficial de la izquierda culta, “Triunfo”, en 1970, pero sus inicios en el periodismo fueron en “Serra d’Or”, que le premió un reportaje sobre las ilusiones de su generación, fotografiadas por su amiga Pilar Aymerich.
El periodismo, decía, hacía de mecenas a la escritora, aunque nunca demasiado holgadamente. La faceta periodística de Montserrat Roig es un capítulo importante de su vida profesional. Su columna en el “Avui” se publicó hasta poco antes de su muerte.
En 1970 nació su hijo Roger, y se separó. Vivió muchas historias de amor que quizá algún día sus protagonistas explicarán en sus memorias. No tenía miedo a enamorarse ni a apasionarse, lo que reconocía públicamente, llegando a asegurar rotundamente: “Escribo para que se me quiera”. De esa época nace la leyenda levantada sobre las columnas de sus hermosas piernas, “las mejores piernas de la literatura catalana”, en expresión muy Monzó de Monzó. Ella contaba que la leyenda de sus piernas empezó cuando Josep Pla, al que fue a hacer una entrevista, le metió mano en tales extremidades. La periodista reaccionó mal, pero luego Pla le mandó una preciosa carta que la reconcilió con él y con su narrativa. Sea como fuere, las piernas de la Roig fueron tan célebres que alcanzaron incluso un titular periodístico y Joaquim Molas no las olvidó en la necrológica que le escribió en este diario.
Valores progresistas
Aquel año 1970, Montserrat Roig dejó el PSUC muy crítica con la rigidez de una militancia todavía lastrada por las prolongaciones del estalinismo, y empezó a crearse una cierta fama de diletante y frívola por parte de sus ex camaradas de base, no así por la encantadora generación de los fundadores, como López Raimundo y Vidiella, por los que ella siempre sintió un gran afecto. No abdicó, sin embargo, de los valores progresistas, y se encerró en el monasterio de Montserrat para protestar por la solicitud de penas de muerte en el proceso de Burgos, lo que le valió una ficha policiaca “por actividades catalanistas”. En pleno encierro, los monjes le comunicaron que había ganado el premio Víctor Català de narración.
Vázquez Montalbán asocia el progresismo de Montserrat Roig al factor humano al que ella tanta importancia daba, a su comprensión por los perdedores, cuya máxima expresión fue un reportaje publicado bajo el formato de libro, “Els catalans als camps nazis”, fechado en año democrático de 1977, pero que comenzó a trabajar en los tiempos en los que estamos. Fue Josep Benet i Morell quien la embarcó en aquel ambicioso trabajo. “Le dije -explica el abogado, historiador y político- que aquel libro se había de hacer y se había de hacer ya, porque al cabo de cuatro días ya no quedarían testigos y sería una vergüenza que no se supiera que muchos catalanes murieron en los campos nazis. Hizo un libro en tono periodístico pero de altura histórica, imprescindible para entender qué fueron los campos nazis. Venía cada quince días a casa, comentábamos el desarrollo de la investigación pero también se quejaba de que no tenía dinero. Yo la fui ayudando y, finalmente, Josep Andreu Abelló resolvió el problema económico.”
Los problemas económicos a los que alude Benet fueron significativos en algunos periodos de su vida, de tal manera que llegó a afirmar en un par de entrevistas que el año en que fichó por TVE fue el primero en el que no quedó a deber nada. Josep Maria Castellet, su principal editor, confirma que pedía algunos adelantos. Castellet no entró en estos temas y fue editor amigo. Dice que pocas cosas había que comentarle sobre sus originales, si acaso algún consejo sobre estructura en los ensayos, y asegura que el catalán autodidacta de la escritora era muy bueno.
En 1972, Montserrat Roig entabla relación sentimental con Joaquim Sempere. Duró siete años, pero, según diversos amigos de ambos, fue la relación personal más importante de su vida. Sempere, alias “Ernest Martí”, era entonces director de “Treball”, órgano central del PSUC, por supuesto clandestino. Montserrat Roig regresó al partido y colaboró en la publicación bajo el original seudónimo de “Capità Nemo”, en honor a uno de sus personajes predilectos de la ficción.
Así describió Montserrat Roig uno de los párrafos más sensibles de su relación con Sempere: “Decidimos tener un hijo en Budapest. Había un soldado húngaro escuchando a Beethoven en un transistor. Franco acababa de tener la flebitis. Joaquim era del PSUC y tenía que irse a una reunión a París, y entonces, con las prisas, con el Danubio cerca de nosotros, con el bosque de Budapest y Beethoven y todo aquello, pues decidimos tener a Jordi”.
En 1975 murió Franco y nació Jordi; en su vida apasionada, sus dos hijos fueron pasión primera. Y comenzó a trabajar en el circuito catalán de TVE, con Joan Anton Benach. 1976 fue un año importante: ganó el premio Sant Jordi con “El temps de les cireres”, y tomó parte activa en las Jornades Catalanes de la Dona, histórica experiencia feminista que dejaría rastro en su vida y en su obra, singularmente en el libro “Tiempo de mujer”.
No fue Montserrat Roig una feminista radical, y uno de sus amigos la califica cariñosamente de seductora, pero desde luego esa sensibilidad feminista fue uno de los colores de su paleta. Sedujo a hombres, sedujo a mujeres, sedujo a lectores. Y el impacto de la tele, donde siguió con “Personatges” y “Encuentros con las letras”, le dio una popularidad muy extraña a los círculos minoritarios de la literatura catalana. Roig fue una escritora conocidísima a la que le era difícil comprar en el mercado de la Concepció sin firmar algún autógrafo o responder a algún comentario.
En las primeras elecciones democráticas del 15 de junio de 1977 fue la número diez en la candidatura del PSUC. Sería su última prestación militante, porque el peso del aparato volvió a cansarla; bromeaba criticando que el partido se quisiera meter hasta en su cama.
A pesar de la democracia, Montserrat Roig tuvo problemas con TVE. Le vetaron dos entrevistas ya grabadas, concretamente con Castellet y Estellés. Miquel Roca Junyent, en el Congreso, y Josep Benet, en el Senado, hicieron por ello sendas interpelaciones al gobierno.
Un hito importante para los últimos diez años de la vida de la escritora fueron los viajes a la URSS, que dieron como resultado uno de sus libros más estimados, “L’agulla daurada”, a partir de un reportaje inicial sobre el cruento sitio de Leningrado. “Es uno de sus mejores libros -explica Vázquez Montalbán-. En Leningrado me encontré con gente que había estado con ella, incluso tuve a su misma traductora, y comprobé que había dejado un gran recuerdo. Montserrat era muy afectiva y sentimental en su compromiso con los perdedores.”
Sus últimos años
Joan Rigol, hoy presidente del Parlament y por aquellos años conseller de Cultura, coincidió con Montserrat Roig en uno de los viajes a la Unión Soviética, y de allí nació una gran amistad alimentada por “conversaciones de anocheceres que no acababan nunca”. Recuerda Rigol que Montserrat Roig y Marina Rossell cambiaron ropa interior por un samovar a unas mujeres a las que habían prohibido la feminidad.
Cuando, en 1990, se hallaba en Estados Unidos invitada por la Universidad de Arizona, empezó a sentirse mal. Al regreso, le diagnosticaron cáncer de mama. La operaron y fue a restablecerse a un balneario en Caldes de Malavella, mientras tomaba notas para un libro que se iba a titular “La novelista asesina”. Amigos que la visitaron en Caldes explican que se sentía algo decepcionada por encontrarse con una enfermedad como aquella de sopetón, a pesar de que se hacía controles anuales. Pero confirman que si bien era consciente de la gravedad de la patología y sufría mucho con las terapias más de choque, no pensaba que fuera a morir; “el trato con ella era sereno, hablaba tranquilamente”, dice Joan Rigol.
Josep Maria Castellet lo corrobora: “Recuerdo que cuando la visité en la clínica del Pilar, yo era consciente de que era la última vez que la veía. Tenía respiración asistida, pero su conversación era absolutamente normal, lo que me hizo creer que ella no pensaba que se moría. Salí de la clínica absolutamente ‘fotut’”. Vázquez Montalbán evoca que la última vez que la vio fue en una manifestación contra la guerra del Golfo, donde iba acompañada por una amiga que la ayudaba a caminar.
Su entierro fue multitudinario, consecuente a su popularidad, y se aplaudió emotivamente el féretro. Montserrat Roig no volvió a ver la luz de la galería del Eixample, “aquella galería detrás de la cual estaban sus antepasados”, en palabras de Joan Rigol. La persona que hoy vive en el que fue su piso se ha preocupado de mantener su espíritu con la música que a ella le gustaba: Brahms, Verdi, Shostakovitch… Y una foto enmarcada de Montserrat Roig cierra los ojos ante la luz del sol que la ilumina todavía hoy en la galería.
Article aparegut a “La Vanguardia” el 26/10/01 per Robert Saladrigas
Persuasiva e irónica
En 1970 fui por única vez jurado del premio Víctor Català de narraciones por haberlo obtenido en la edición anterior. En aquel mes de diciembre estaba en marcha el infamante proceso de Burgos, y muchos considerábamos que éticamente no debía celebrarse con su habitual pompa la fiesta literaria de la Nit de Santa Llúcia en los salones del Ritz. Suspenderla al fin nos costó horas de estúpidas discusiones, pero el caso es que el jurado, presidido por una batalladora Aurora Bertrana, premiamos el libro Molta roba i poc sabó… i tan neta com la volen, de la jovencísima Montserrat Roig (tenía veinticuatro años). De ahí arrancó nuestra amistad, que nunca se truncaría hasta su muerte en 1991.
Antes la había conocido a distancia como actriz en la Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Después compartimos la pasión sin límites por la literatura y un determinado concepto de la función creadora. Leo en la dedicatoria que estampó en mi ejemplar de Molta roba…: “A en Robert Saladrigas que lluita, com jo i tants d’altres, per a convertir el treball literari en menys mític i més eficaç”. Constituía una declaración de principios insobornables. Ambos creíamos en el ideal de conseguir la “eficacia” sin renunciar a la libertad ni al rigor y, por supuesto, expresándonos en nuestra lengua desamparada y minoritaria. Con todo aspirábamos a la profesionalización, es decir, a vivir de nuestra escritura contando con el soporte del periodismo. Recuerdo una tarde en el piso de Pere Calders, por entonces desalentado respecto a su obra que según él no interesaba a nadie, intentando convencerle de lo contrario y de la necesidad de no claudicar ante la indiferencia del país. Luego, el éxito inesperado de Antaviana demostró que teníamos razón.
Montse Roig solía ser muy persuasiva tras la imagen de comedimiento gestual y su hablar suave que no ocultaba el aguijón de la ironía. Bastaba con fijarse en sus ojos grandes y oscuros para intuir la dimensión y alcance del obstinado coraje que prevalecía sobre su capacidad de ternura. La lucha la enervaba. Fui testigo de su tenacidad en la inolvidable redacción de “Tele/eXprés” o cuando fuimos convocados, junto con otros compañeros, ante el siniestro Tribunal de Orden Público por nuestras opiniones recogidas en el libro secuestrado de Oriol Pi de Cabanyes y Guillem-Jordi Graells, La generació literària dels 70; en su defensa de la dignidad de la mujer y de los humillados por el fascismo; en los mítines a favor del PSUC; en la laboriosa gestación pieza a pieza de su obra literaria con la que se comprometía sin evitar riesgos, tumba abierta, simultaneando en algunas etapas el esfuerzo con programas de televisión y siempre con la prensa escrita, hasta el mismo día de su muerte.
Formidable persona. Me reconfortaba saber que Montse estaba, que de pronto podía llamarla o recibir su llamada, polemizar con ella acerca de nuestros aciertos y nuestras derrotas. Incluso cuando ya gravemente enferma lucía un discreto turbante y su mirada brillaba de fatiga, a un paso de desmoronarse. Me despedí de ella en silencio una mañana arisca, imborrable. Mantenía los ojos entreabiertos como en un postrer intento de resistencia que me impresionó.
Firmeza y aplomo
En estos diez años mi memoria ha recuperado con frecuencia pormenores de su firmeza de carácter y su aplomo frente a las adversidades. Así fue ella y es lo que da fuerza y legitimidad a su literatura, que de nuevo regresa a las librerías, de donde nunca debió ser desalojada porque Montse Roig se ganó el derecho al recuerdo y a tener sus libros a disposición de los lectores.
Article aparegut a “La Vanguardia” el 26/10/01 per Julià Guillamon
Sus novelas construyen un tiempo que no llegó a vivir completamente, pero que aspira a comprender
Una progre en el Eixample
Para qué vamos a engañarnos. Pocos escritores nacidos en los sesenta han leído con devoción las novelas de Montserrat Roig. Puedo recordar lo que sucedió en mi caso. El primer libro de literatura catalana que leí en BUP fue una novela suya, Ramona, Adéu. El primero que compré de mi bolsillo, Uf, va dir ell, de Quim Monzó. Entre estas dos obras mediaba un abismo. Ramona, Adéu proponía una visión de la pequeña burguesía desde el antifranquismo y el progresismo. Monzó era individualista, irónico, escéptico. El fin de las ideologías exacerbó estas diferencias. Libros como L’hora violeta (con el debate de fondo sobre el eurocomunismo) o L’òpera quotidiana (la historia del carnicero Pigmalión que transforma a la charnega analfabeta en catalana instruida) no parecían para nosotros. ¿Cómo se ven las cosas veinte años después?
MIRARSE EN LOS MAYORES
Montserrat Roig nació en 1946. En 1957 tenía once años. En 1968, veintidós. En 1975, veintinueve. Sus preocupaciones (el compromiso político y personal), sus lecturas de poesía (Aragon, Aleixandre, Ferrater), su interés por las memorias de Simone de Beauvoir, la hacían parecer mayor. Natàlia Miralpeix, su álter ego de El temps de les cireres, le lleva ocho años (nació en 1938). En 1962, tras el asesinato de Julián Grimau, Natàlia dejó Barcelona para exiliarse en Londres. Cuando regresa, de vuelta de todo, acaban de matar a Puig Antich…
MEMORIA Y DOCUMENTO
“La postguerra, noció que he après a través dels altres, dels llibres d’història”, escribe en Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Ante la historia, Montserrat Roig se siente involucrada y excluida a un tiempo. Sus novelas son una elaborada construcción, a partir de la memoria oral y el documento, de un tiempo que no llegó a vivir completamente, pero que aspira a comprender porque percibe sus efectos por todas partes. La autora propone una lectura del pasado en clave personal y colectiva. La primera se basa en la emoción y llega hasta nosotros como la única verdad. La segunda se ha convertido en canónica, y se transmite hoy, simplificada, en manuales y series de televisión.
GENTE DE BARCELONA
El Eixample es el escenario de la mayor parte de las novelas de Montserrat Roig. Un edificio de Gran Via/Bruc (de la azotea al cuchitril de la portera pasando por los pisos altos y las plantas nobles) reproduce un sólido conglomerado social. El Eixample, réplica de la ciudad ideal, bastarda pero de buen linaje, que el franquismo desnaturaliza y que en su decadencia se convierte en algo grotesco. Ahí va la “tieta” Patrícia, lleva una carrera en las medias, pero las muestra con orgullo porque son de gasa. Patrícia Miralpeix es el más incombustible de los personajes de Montserrat Roig. En L’òpera quotidiana sirve de encaje para narrar -paralelamente a la desaparición del orden urbano- el fracaso de la Cataluña ideal.
LA ANTIPSIQUIATRÍA
Para Montserrat Roig el escritor es un cuervo que se alimenta de carroñas. A cada picotazo saca a la luz la parte oscura, los deseos, las obsesiones, “tot allò que és tèrbol, complicat, contradictori”. En uno de los episodios de “El temps de les cireres” atribuye a Lluís Miralpeix una aventura de su propia infancia. ¿Intentó matar realmente a la hermana empujándola por las escaleras o fue sólo un deseo? Casi todos los libros de Montserrat Roig juegan con múltiples desdoblamientos. Las ideas de la antipsiquiatría, de moda en los setenta, le despiertan simpatía. Cuando Natàlia visita a su padre en el sanatorio mental al final de El temps de les cireres, se siente fascinada por la compleja realidad del enfermo, propone buscar un sentido a su vida y acaba citando a Artaud.
LA HERMANA DE SHAKESPEARE
En L’hora violeta Montserrat Roig somete el feminismo a una minuciosa deconstrucción. Natàlia (la chica vital, independiente que pasó doce años en Londres) se desdobla en Norma, la novelista que debe escribir sobre la experiencia de Judit y Kati, amigas en la Barcelona republicana. Contra la construcción de una heroína positiva, del realismo feminista, programático, Montserrat Roig propone imágenes mentales, fantasmas, reflejos. “La dona ja no és ni santa, ni prostituta, ni mare, escapa a tota definició i mirem l’U com el nostre Altre”. La prioridad, en cualquier caso, es recuperar la mirada y la voz de las mujeres. Judit Fléchier quiso ser pianista, Sílvia Claret renunció a su carrera de primera bailarina del Liceu. Son como la hermana de Shakespeare que malgastó su talento. Norma escribe, pero, a pesar del éxito, no está libre de dudas.
HOMENAJE CON LECTURA
Los aniversarios de los grandes nombres de la literatura catalana de los años sesenta y setenta sirven para reunir a viejos amigos y, en el peor de los casos, para editar cartas y libretitas. No hay mejor homenaje que la lectura. Los libros de Roig se han seguido imprimiendo durante todo este tiempo (dieciocho ediciones de El temps de les cireres, once de L’hora violeta, nueve de Catalans als camps nazis). Para muchos, este lanzamiento representará la oportunidad de volver sin prejuicios a los libros que pasaron por alto en su juventud. Yo ya he empezado. Más allá de su contingencia generacional, El temps de les cireres me ha parecido una novela excelente. Montserrat Roig encarnó la idea de una literatura de calidad pero de amplia lectura, rigurosa, comprometida con la tradición y con los debates intelectuales de su tiempo. Otros -Carme Riera, Robert Saladrigas, Víctor Mora- han mantenido su lugar en la fila. Quizás por eso su ausencia se nota más.
http://partal.com/aelc/autors/roigm/index.html
Pertany a la web de l’AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d’AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra Premis. Teatre. Traduccions. E mail.
http://www.escritoras.com/indice/escritora.asp?Ella=roig
Conté la biografia i la bibliografia essencial de l’autora.
http://www.xtec.es/recursos/curricul/llengua/roig_tre/
Materials curriculars de literatura i llengua catalana. El temps de les cireres de Montserrat Roig.
http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/montserratroig.html
Conté una bibliografia bàsica, informació i articles sobre les obres de l’autor i links
http://vilaweb.com/AREES/biblioteca/1991/3/3_16.html
El problema del gènere a la història literària: el cas de la narrativa de Montserrat roig en la Història de la literatura catalana a cura de Neus Real i Mercadal