Biografia
Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931). Pertanyé a una de les famílies de l’alta burgesia catalana. Acudí a Llotja a estudiar dibuix; afeccionat a l’excursionisme escriví Impressions d’una excursió al Taga, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll (1881); acompanyat per Ramon Casas féu la volta a Catalunya en carro. Decidit a trencar amb la imposició familiar de seguir el negoci, se n’anà a París, on residí llargues temporades durant set anys, i entrà en contacte amb els impressionistes. Comprà un casal a Sitges, que anomenà el Cau Ferrat, on reuní la seva col·leccio de ferros vells. El 1890 munta la primera exposició a Barcelona i se’l comença a considerar el capdavanter del Modernisme. Participà de manera important en la tertúlia dels QuatreGats i fou l’impulsor de les Festes Modernistes de 1892 a 1899. És el representant més important de la “bohèmia daurada”. Les seves primeres obres de teatre estan marcades per l’enfrontament amb la societat: L’alegria que passa (1891), El jardí abandonat (1900) i Cigales i formigues (1901). Però ben aviat Rusiñol mostrà interès pels confictes socials: Llibertat (1901) i L’heroi (1903). També obtingué grans èxits amb el quadre El pati blau (1903) i els drames El místic (1904), inspirat en Verdaguer, i La mare (1907). També conreà el sainet i la farsa: Els savis de Vilatrista (1907), El malalt crònic (1902) o els Jocs Florals de Canprosa (1902). Rusiñol també escriví gèneres menors com el vodevil, signats amb el pseudònim Jordi Perecamps: El senyor Josep falta a la dona i La dona del senyor Josep falta a l’home (1915). El teatre de Santiago Rusiñol, amb més de seixanta obres, constitueix el gruix de la producció literària més representativa de l’autor. El conflicte entre l’artista i la societat queda plasmat en la seva novel·la més important, L’auca del senyor Esteve (1907). Replicà al Glosari de Xènius i l’escarní amb un altre Glosari que publicà a L’Esquella de la Torratxa amb el pseudònim de Xarau; escriví algunes narracions com En Josepet de Sant Celoni (1917). Durant la seva llarga estada a Mallorca pintà nombrosos paisatges i escriví L’illa de la calma (1922) i Màximes i pensaments (1927).
L’auca del senyor Esteve
L’auca del senyor Esteve és una fusió del quadre de costums del segle XIX amb un gènere antic i popular, l’auca. A través d’aquesta estructura fragmentària ens conta la història de quatre generacions de comerciants, de botiguers de vetes-i-fils del barri de la Ribera de Barcelona. Els vint-i-set capítols de la novel·la s’estructuren en tres parts: la primera descriu el naixement, la infantesa, l’aprenentatge i el casament de l’Estevet en el marc de la fundació i engrandiment del negoci; la segona ens presenta l’Esteve com a model de botiguer i és en aquest ambient de prosperitat que esclata el conflicte amb Ramonet, el fill que vol ser artista; la tercera part és la reconciliació entre l’artista i la classe social a la qual pertany. El punt de vista narratiu emprat és el del narrador omniscient en tercera persona. Els personatges, com en tot relat costumista, són plans, sense profunditat, arquetípics; representen una professió o una classe social, una virtut o un defecte. L’eix temàtic és l’enfrontament entre l’artista i la societat, problemàtica que visqué el mateix autor.L’escenari de la novel·la és la ciutat de Barcelona, concretament el barri de la Ribera. L’autor, al llarg del relat, fa palesa l’evolució de la ciutat, encapçalada per la burgesia, sobretot a partir de la tercera part, entorn i després de l’Exposició Universal de 1888.
Josepet de Sant Celoni
Josepet de Sant Celoni és una novel·la picaresca tal i com la defineix el seu autor. Després d’un breu pròleg i uns versos laudatoris, l’autor comença a narrar-nos en primera persona les aventures i desventures de Josepet, el protagonista. La intenció del llibre és declarada en les primeres línies: “Si un desig interior em condueix a explicar la meva vida, no és perquè aquesta hagi estat exemplar; és pel que va deixar de ser-ho pel que potser podr servir d’exemple”. Josepet neix en l’enllaç ferroviari de la línia de Girona i el seu origen és dubtós. El seu pare, secretari del municipi de la vila catalana de Sant Celoni, l’instrueix en tot gènere trampes. Per estudiar el batxillerat marxa a Girona i viu a casa d’un oncle seu que exerceix simultàniament els oficis de barber i curandero. La sòrdida estretor a què l’obliguen els seus oncles -situació tòpica en les novel·les picaresques- l’instrueix prou sobre la vida. Finalment fuig. Acompanya pel món a un nigromántic, de la dona del qual es fa amant; es dóna al joc; tracta amb còmics; ven joies falses, etc.. La mort dels seus oncles li dóna una oportunitat de tenir diners ja que coneixia l’amagatall on els amagaven. Passa uns anys de vida opulenta a <Barcelona on coneix a Carmeta, a qui deixa prenyadae. Passa a ser viatjant, i la seva vida pren ja un altre rumb: poc temps després és propietari de l’”Econòmica”; guanya diners, es dedica a la política i arriba a ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Es converteix en tot un personatge. Finalment es casa amb Carmeta. Per sobre de les situacions còmiques i dels episodis, l’obra és una caricatura de la burgesia catalana de finals del segle passat i principis d’aquest. Josepet és l’arquetip que aprofitant l’auge econòmic del país i les oportunitats polítiques arriba a crear-se una situació envejable. El geni irònic de Rusiñol es manifesta obertament en aquesta obra al voler traçar un retrat de l’origen de la nostra burgesia.
Article publicat a “La Vanguardia” el 12/03/2003 per Lluís Permanyer
Rusiñol luchó por ser libre
He aquí por fin la biografía global y fiable de Santiago Rusiñol. Hace decenios que la estábamos esperando. Resultaba inexplicable que un personaje de su envergadura no hubiera merecido el estudio a fondo y completo que sin duda merecía. Es cierto que hubo diversos intentos, pero no es menos cierto que eran fallidos o incompletos. Baste citar la obra que le dedicó Pla, sin rigor alguno y en buena parte producto de un plagio descarado del trabajo de Utrillo, lo que mereció padecer la violencia, siempre a flor de piel, de su hijo. Vinyet Panyella se impuso la tarea de realizar una biografía total, al modo anglosajón. Y lo ha conseguido en el doble aspecto del volumen externo y del contenido minucioso. El primero era obligado, pues con una vida tan cumplida y una producción tan ciclópea no podía ser de otro modo. El segundo resultaba más problemático, pero una investigación paciente y exhaustiva la ha conducido a recoger todo el material básico; y luego consignarlo, lo que resulta muy laborioso, pues baste a modo de ejemplo que en todo tiempo y lugar se distingue por citar a cuantos estaban presentes, lo que en el caso de Rusiñol no deja de ser a veces interminable por la de nombres que continuamente se arracimaban a su vera. Así las cosas, esta biografía magnífica habría satisfecho aún más las ansias de los eruditos, de los curiosos y de los amantes del detalle si hubiera aparecido enriquecida con todo el aparato documental, pues tales lectores aumentan su placer al adentrarse en el laberinto de unas notas gratificantes. Hay autores que cumplen mejor la etapa informativa: la acumulación capitalista de datos; y es que luego, con tanto material entre manos, no aciertan a ordenar ni a saber contar cuanto han reunido. Panyella también resuelve la nada fácil tarea de escoger, ordenar y sobre todo de escribir, en el bien entendido que se impone algo más que el limitarse a hilvanar el rompecabezas documental, lo que es muy de agradecer. (Por cierto, en una ocasión se le cuela un detalle equivocado que debería corregir y en el que ya incurrió Laplana y por dos veces, pese a que la primera vez le informé del error: su domicilio del paseo de Gràcia no era el número 30, sino el 96). De ahí que el resultado sea un libro que, pese a rozar las 600 páginas, se lee de un tirón. Un tipo poliédrico como Rusiñol presentaba la dificultad añadida de exigir equilibrar razonablemente cada una de sus múltiples facetas, lo que no habían sabido resolver algunos de sus anteriores biógrafos o estudiosos. Y en este sentido es muy de agradecer que, pese a haberlo podido hacer, no sucumbiera la autora a la tentación de adentrarse en las obras. Así pues, sólo los datos y los hechos constituyen la urdimbre con la que pacientemente trenza y reconstruye una rica trayectoria vital. Y así reaparece con claridad la vida de tan apasionante personaje. Aunque en ocasiones quizá sintamos la tentación de pedir algo más, un superar el cañamazo documental para penetrar en el corazón y la mente del tipo. Me refiero, pongo por caso, a la tentación que han sentido algunos que anteriormente se acercaron al personaje de presentárnoslo con un perfil menos convencional, modelado a base de tristeza, melancolía, soledad y depresión; un bosquejo que sólo se comprende bajo los efectos temporales de la enfermedad, que no como retrato global y permanente. Ésta es la razón por la que en algunos momentos habría deseado que Panyella fuera algo más allá de los datos y aportara algunas deducciones. Particularmente brillante es la claridad y el acierto con que dictamina las razones de la campaña de desprestigio que se cebaron en el creador prolífico. Unas venían motivadas por el éxito y por las ganancias económicas. Aunque el ataque fundamental se lo propinó D’Ors y lo orquestaron los epígonos del Noucentisme militante. He aquí un aspecto que, pongo por caso, ni siquiera mencionaba la penetrante biografía de Jardí sobre el Pantarca. La causa de tal enfrentamiento incide en el aspecto fundamental de la biografía de Panyella, cual el de dilucidar las claves humanas sobre las que se cimentó el gran creador no sólo literario y pictórico, pues hay una vertiente fundamental, la del personaje. Y en este sentido resulta apasionante aquilatar cómo llega al fondo de la cuestión y desentraña las claves, al tiempo que acierta la autora en dar la síntesis con claridad meridiana. El problema esencial gira en torno de la libertad como norma de vida y como norma de trabajo. Rusiñol fue un individualista consumado, enorme. Se enamoró de la en extremo celosa Lluïsa, pero tan pronto como se percató de lo que significaba el matrimonio, resolvió abandonar y largarse, pese a la existencia del fruto: la recién nacida Maria. Y es que no podía sufrir las ataduras, del signo que fueran, al comprobar que le impedían dedicar todo su afán a los aspectos más diversos de la creación o sus consecuencias. Fue un trabajador ciclópeo, que plantó cara a todos los obstáculos, comenzando por los quebrantos graves de salud, uno de los cuales le enfrentó cara a cara con la “intrusa”; la muerte no le pilló entonces, sino mucho más tarde, y trabajando, pincel en mano y aún aplicado en captar la magia evanescente de lo que para él era la expresión del paraíso terrenal, un jardín. Así pues, individualista, sentimental y trabajador, no se resignó a plegar velas y, dócil, ponerse firmes ante los dictados del autoritario D’Ors y alinearse en las filas del emergente Noucentisme, ni que fuera en la tarea trascendental de construir un país. Rusiñol fue patriota como el que más, y contribuyó de forma decisiva a levantar Catalunya, pero nada quería saber de banderías ni de consignas. Él se empeñaba en denunciar lo que viniera en gana y cuando lo estimara oportuno: el militarismo (L’hèroe), el sistema establecido (El místic) o aspectos culturales (Els Jocs Florals de Canprosa); todo dependía de lo que en cada momento le pidiera el cuerpo. El tiempo le dio la razón Panyella perfila con precisión los trazos de tal lucha. Es cierto que en la cuestión familiar acabó cediendo en parte, al haberse presentado Lluïsa a la cabecera del doliente marido, lo que indicaba la gravedad de su salud. Como creador, empero, plantó la bandera y no la arrió. Esto da medida del temple de su carácter y su sabiduría natural, pues no recibió una enseñanza sólida ni fue después un gran lector ni quiso ser un intelectual. Dio medida de hasta qué punto fue capaz de soportar la enorme presión que a su alrededor se fue tramando en contra suya; y, sin embargo, no sólo no se amilanó, sino que incluso se descubría desafiante, lo que no excluía ni el sufrimiento ni la incertidumbre. El tiempo le dio la razón, gracias a la tenacidad y a la valentía de permanecer en su puesto, fiel a la creación; y tanto en los escenarios como en las galerías y las grandes exposiciones, el dramaturgo y el pintor fueron al fin reconocidos en toda su dimensión. No dejó de ser significativo que dos acreditadas figuras como Sagarra y Pla, no adscritos al Noucentisme, colaboraran decididamente en rendirle tributo. Particularmente emotivos son los últimos capítulos, en los que Panyella describe el reconocimiento, los homenajes, una popularidad jamás alcanzada por nadie, como lo probó el hecho insólito de ser aclamado a su paso por los encerrados en la Modelo, que encima agitaban sus pañuelos. Y también perfila los contornos de la senectud, de los achaques, de la tristeza que acarrea la certeza de que fatalmente se acerca el fin, lo que le impedía seguir viajando (confesó que no deseaba vivir en ninguna parte más de dos días seguidos), en pos de los últimos placeres que le procuraban, más que ninguna otra cosa, la pintura y los jardines. Ni que decir tiene que todo lo referente a Sitges aparece minuciosamente documentado y relatado aún más si cabe, pues no en balde su autora, que ostenta el nombre de una Virgen muy querida en la Blanca Subur, rinde con esta obra su tanto de deuda a la generosidad y el amor que Rusiñol derramó sobre Sitges. Puesto que Rusiñol cuenta con un caudal fabuloso de fotografías tan deliciosas como excelentes, este libro mejoraría sensiblemente en lo que a las artes gráficas se refiere si la parte gráfica documental fuera estampada con la calidad que sin duda es exigible.
Article publicat al diari “Avui” el 01/04/02 per Bernat Deltell
Rusiñol redescobert
La directora de la Biblioteca de Catalunya, Vinyet Panyella, ha escrit una biografia sobre el pintor i escriptor Santiago Rusiñol amb la qual ha obtingut el premi Gaziel i que d’aquí a pocs dies veurà la llum a les principals llibreries del país publicada per Edicions 62.
Es tracta, segons l’autora, del primer llibre que engloba la vida i obra de qui va ser el referent del moviment artístic de finals del segle XIX conegut amb el nom de Modernisme. Segons Panyella, fins al dia d’avui només hi havia petites aproximacions anecdòtiques i la biografia de Josep Pla Santiago Rusiñol i el seu temps, del 1954, “excel·lent des del punt de vista literari però amb moltes inexactituds”.
Ningú com ell a Catalunya ha simbolitzat de manera tan clara el concepte d’artista integral. Per Panyella, la vida i obra d’aquest personatge “forma un tot indestriable” que encara ara atrau les noves generacions. És la mateixa fascinació de Panyella pel personatge que ella descriu, i és que l’autor de L’auca del senyor Esteve “té un magnetisme especial, perquè encara que sembli paradoxal, Rusiñol és un personatge completament desconegut”.
Aquest desconeixement és producte del mateix Rusiñol, ja que ell crearà, al llarg de la seva vida, un personatge basat en l’anècdota “per defensar-se del món exterior”, diu Panyella. I és que cal tenir clar que, per Panyella, hi ha dos Rusiñols, el de caràcter melangiós i trist, d’una gran vida interior i allunyat de les multituds, “i el de les seves excentricitats que el van convertir en un símbol” fins al punt que “moltes vegades s’explicaven falses anècdotes protagonitzades per Rusiñol davant seu!”, diu l’autora. Aquesta visió d’home melancòlic la corrobora la seva filla, Maria, única descendent del seu matrimoni “desastrós”, segons el qualifica Panyella.
L’autora ha basat part de la biografia en escrits de Maria Rusiñol en què explica “els llargs silencis que es produïen a casa”, un fet que es va agreujar quan Rusiñol va tenir una mala caiguda a París, el 1891, origen dels dolors que va patir fins a la seva mort i de l’addicció a la morfina. Explica Panyella que el tractament amb morfina li va crear una forta dependència fins que, el 1899, mentre fa una cura de desintoxicació, la seva dona torna al seu costat “en un matrimoni ja sense futur”. Al cap d’uns anys, però, va tornar a recaure i fruit d’aquesta experiència és la narració La casa del silenci. “Només una persona que hagi patit una experiència com aquesta pot escriure una narració així; és la demostració que la vida i l’obra, en Rusiñol, sempre aniran lligades”. Per l’autora, aquesta anècdota pot ser interpretada com “la clau per entendre la personalitat de Rusiñol”.
De personalitat polièdrica, Santiago Rusiñol va conrear l’art en tota la seva dimensió i profunditat. Escriptor, dramaturg, pintor, articulista i poeta, l’autor d’Oracions va saber vehicular part de la seva personalitat a la seva obra.
Fill de la burgesia tèxtil
Nascut a Barcelona el 1861, Rusiñol encarna a la perfecció el dilema de la bohèmia, el fill de família burgesa que es dedica a l’art perquè, econòmicament, pot fer-ho. El que va succeir, però, és que amb la seva obra va fer una autèntica fortuna, molt superior, fins i tot, als guanys derivats de la indústria tèxtil familiar. De caràcter aprensiu, Rusiñol va tenir cinc germans dels quals només Albert i Josep Maria van sobreviure custodiats pel seu avi patern, Jaume Rusiñol, ja que de ben petits van quedar orfes. Amb els anys, Albert i Santiago van tenir una relació molt estreta, “tant que no es pot entendre l’un sense l’altre”. I és que Albert Rusiñol, destacat dirigent de la Lliga Regionalista, és l’antítesi de Santiago: “Aquí val la màxima que els contraris, sovint, es complementen”, diu Panyella.
Bona part de la història de l’art del segle XIX i XX és deutora de la influència artística de Rusiñol. A tall d’exemple: conjuntament amb Ramon Casas, va ser l’introductor -i cap visible- del Modernisme, corrent artístic que va regenerar l’art català, fins llavors poc influent i excessivament acadèmic. Rusiñol és també el “descobridor” d’Ibsen i Maeterlinck, del compositor César Franck, del pintor El Greco i de Sitges. La compra d’un casalot per poder instal·lar-hi la seva col·lecció de ferros forjats -després anomenat Cau Ferrat- es va convertir en el santuari dels modernistes i, actualment, en un dels museus més visitats de Catalunya.
Mort a Aranjuez el 1931, Rusiñol va deixar un llegat artístic impressionant: més de 7.000 pintures i centenars d’escrits entre obres de teatre, cartes, novel·les i articles. Com explica Vinyet Panyella, Rusiñol “és fruit de la seva pròpia contradicció”, i aquesta contradicció no és altra que voler viure tancat en la seva torre d’ivori quan la vida el va convertir en referent artístic i cultural de primer nivell.
LA PINTURA: “Relació molt singular. Emmarcat dins el corrent naturalista i simbolista, sempre hi ha la seva empremta personal reflectida en un lirisme i subjectivitat que el distingeix en cadascuna de les possibles tendències que conrea”.
L’HUMOR: “Sinònim del seu sentit de la vida. Beatífic o sarcàstic segons les seves pròpies circumstàncies personals. En cap cas és un humor unidireccional”.
EL MODERNISME: “El líder per mèrits propis, no només del català sinó també del Modernisme peninsular”.
EL CATALANISME: “Tot i el seu profund individualisme, mai va renunciar a la seva catalanitat i a posar-la de manifest, sovint més a Madrid que no pas a Catalunya”.
L’ANECDOTARI: “L’anècdota és el que va reduir el mateix personatge, el que li va fer més mal. La proliferació de l’anècdota, alimentada per ell mateix, és el que sovint no ha deixat veure la seva gran obra artística”.
L’AMISTAT AMB CASAS: “Depassa el capítol de la volta en carro que van fer els dos. És una relació de respecte artístic i amistat humana. Per Rusiñol, l’amistat era un valor sagrat, com demostra la gran quantitat d’amics artistes com Casas, Utrillo, Morera o Clarassó. L’enveja no anava amb la seva personalitat”.
http://pie.xtec.es/recursos/curricul/llengua/rus_pro/index.htm
Teledebat. Materials curriculars de literatura i llengua catalana. L’auca delsenyor Esteve de Santigo Rusiñol
http://www.partal.com/aelc/autors/rusinols/index.html
Pertany a la web de l’AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d’AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E-mail
http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/santiagorusinol.html
Conté bibliografia bàsica, informació sobre les obres de l’autor, bots, articles relacionats amb l’autor