Biografia
Joan Sales (Barcelona, 1912-1983). Es dedicà a l’activitat política. Des de molt jove milità al PCC, que abandonà per lliurar-se a activitats nacionalistes al marge de partits polítics. Es llicencià en Dret i fou redactor de “La Nau”. En esclatar la guerra formà part de la columna Durruti com a alferes i combaté a Madrid, a Xàtiva i al front d’Aragó. S’exilià i, després d’un període en un cap de concentració, fugí a París, on inicià el periple de l’exili, que el menà, a finals del 1941, a Mèxic, on s’incorporà a la redacció del “Full Català” i als “Quaderns de l’exili”, junt amb Ferran de Pol i Raimon Galí. Abans de tornar a Catalunya,Sales va tenir cura, el 1947, de l’edició de les Poesies de Màrius Torres, amb qui havia fet una gran amistat i amb el qual mantingué una extensa correspondència, que serví de base al volum Cartes a Màrius Torres (1976). El 1948 torna a Catalunya, on continua l’activitat editora iniciada a Mèxic com a director literari de l’editorial Ariel. Publica Viatge d’un moribund (1952) i una versió actualitzada del Tirant lo Blanc (1954), i creà, junt amb Joan Oliver i Xavier Benguerel, dins l’editorial Aymà, el Club dels Novel·listes, que amb el nom de Club Editor es convertí en una empresa autònoma, on hi publicaren Villalonga i Rodoreda. Traduí Kazandzakis, Mauriac i Dostoievski, entre d’altres.
Incerta glòria
Incerta glòria és la primera novel·la publicada a Catalunya que enfocava la guerra des de la perspectiva dels vençuts. L’obra s’estructura en quatre parts: la primera és formada per les cartes de Lluís, un combatent del front d’Aragó, al seu germà religiós; la segona, per les cartes de Trini, companya de Lluís, a Soleràs, amic d’ell i també combatent al front d’Aragó; la tercera i la quarta són les memòries escrites en la postguerra pel sacerdot Cruells, un altre dels personatges que ha viscut amb ells les experiències del front. Els tres personatges, elements principals de la novel·la, amb llenguatges diferents, ens ofereixen tres puns de vista d’una mateixa realitat. La novel·la té elements de crònica com la narració del testimoni del front i de la vida dels pobles aragonesos. També testimonia com era la reraguarda en les dues primeres parts, i la postguerra en les dues darreres; també evoca els records dels personatges als inicis dels conflictes ideològics i polítics que precedeixen la guerra, i les actituds humanes i existencials dels protagonistes al llarg de la guerra i en la postguerra. Les veus narratives es corresponen a les veus dels diferents personatges de les quatre parts en què és dividida la novel·la.
Article publicat al diari “Avui” el 16/06/05 per Carme Arnau
Incerta glòria, de Joan Sales
Hi ha dues novel·les catalanes que ens donen una encertada i alhora entenedora visió de la Guerra Civil i del seu temps: La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, i Incerta glòria, de Joan Sales, editor i admirador de la primera. Ara bé, els seus autors són dos grans creadors, bons lectors, atrets tots dos per la poesia i, també, amb una àmplia experiència de la vida, per tant, les seves novel·les van molt més enllà de la crònica o d’un realisme strictu senso. Totes dues, a més, recolzen en la creació de personatges que semblen de veritat, de carn i ossos, un aspecte que, segons Sales, caracteritza les grans novel·les i aquest és, certament, el seu cas. Justament Planeta acaba de reeditar la traducció castellana d’Incerta glòria (1969), de Carles Pujol. I és una bona ocasió, en un moment literari que sembla marcat per la memòria i per la revisió de la història, del passat, per tornar a una novel·la a la qual -com acostuma a passar amb les grans obres- el pas del temps no ha fet més que accentuar-ne la vàlua. Es tracta, de fet, d’una novel·la de gran complexitat i que, arran de l’edició francesa (1962), va ser molt més ben rebuda que no pas a Catalunya, encara sota el règim franquista, que vol dir sota una fèrria censura que procurava esborrar o menystenir els escriptors catalans, en una situació desavantatjosa, enfront dels que escrivien en castellà, a Barcelona; per això Sales, editor a més de novel·lista, que viu en carn pròpia el problema, escriu l’any 1963 a Mercè Rodoreda -Sales és també un prolífic i amè escriptor de cartes- que la premsa fa el silenci als llibres catalans: “I el silenci de la premsa perjudica. La venda no acaba de prendre la volada. D’ençà que a Nova York hi ha vaga de diaris (ja fa dos mesos que dura) diuen que les entrades al teatre han baixat vertiginosament. Cal pensar que la literatura catalana viu en vaga de diaris des de l’any 1939. El miracle és com ha sobreviscut”.
COMPARAT A BERNANOS I A GREENE
Tot plegat farà que, pel que fa a la seva redacció/ons, Incerta glòria sigui una de les de les obres més singulars del panorama europeu, des de la primera edició, premi Joanot Martorell del 1955, fins a la darrera, ja pòstuma, del 1999, passant per la francesa, que no és pas una traducció sinó una versió diferent, escrita amb molta més llibertat i fins i tot amb una voluntad didàctica per explicar la situació de Catalunya a aquells que la desconeixen. Arran d’aquesta publicació, Sales va ser comparat a Bernanos i a Greene, llavors els màxims representats d’una novel·la catòlica, innovadora i agosarada, de plena actualitat. Però Sales va modificar i ampliar constantment la novel·la que sembla, així, una obra plena de vida i, malgrat que en l’edició del 1969 va declarar que ja no hi tocaria res més, la posterior, del 1971, és encara més llarga. Deixant de banda el paper de la censura, una autètica espasa de Dàmocles, la novel·la s’allarga en cada nova edició perquè es tracta d’una mena de biografia essencial i novel·lada, que Sales amplia temporalment, perquè, encara en actiu i atent al que l’envolta, hi exposa un difícil viatge per la vida -Viatge d’un moribund, es titula l’únic recull poètic que publicà, amb una clara influència de Baudelaire, el qual considera el seu cinquè evangeli-. Clar exemple de work in progress, doncs, si la singularitat és el mot que millor defineix Incerta glòria, també ho és pel que fa als seus personatges, tres amics combatents al front d’Aragó, Lluís, Soleràs i Cruells, l’autèntica clau de volta de l’obra; es tracta de figures plenes de vida i, per tant, de contradiccions, amb un món interior envitricollat i incomprensible, no només per als que els envolten, sinó sobretot per a ells mateixos; de fet, una altra de les afinitats més profundes de Sales és Dostoeivski, aquest autor cabdal, del qual va traduir al català Els germans Karamàzov. A més, els tres personatges principals viuen en un moment històric igualment envitricollat, amb la guerra com a esdeveniment central i les contradiccions i les atrocitats de tot tipus que el caracteritzen. Figures rebels i angoixades -aquesta angoixa tan persistent al segle XX-, tots tres intenten, de manera desesperada, de donar un sentit a les seves vides i els paral·lelismes que podríem establir amb el seu creador són múltiples, com acostuma a passar amb les obres engatjades, una etiqueta ben pertinent d’Incerta glòria; de fet, Joan Sales, home inquiet, va ser comunista en la seva joventut per retornar posteriorment al catolicisme de la seva infantesa; estudiant de dret, a tocar de la guerra, es va inscriure a l’Escola de Guerra de la Generalitat per preparar-se militarment i esdevingué un oficial republicà, decidit a defensar el seu país; així va veure, impotent, com al voltant seu perdien la vida molts soldats joves -“Als soldats morts per la pàtria” dedica Viatge d’un moribund-; a més, es va haver d’exiliar en perdre la guerra, primer a França, posteriorement a Mèxic, on fundà “Quaderns de l’exili”. Sempre va ser, doncs, un home compromès i d’aquesta manera vida i obra es converteixen en indestriables, com s’esdevingué en l’engatjament que, segons Camus, de permanent actualitat i citat també per Sales, representa el doble joc d’una vida i d’una obra, mentre que, per a Simone Beauvoir és la presència de l’autor/a en l’escriptura. Ara bé, els nombrosos aspectes autobiogràfics, decisius en la versemblança de l’obra, es transcendeixen en la creació d’uns personatges en els quals Sales ha sabut compondre una imatge encertada de l’home al segle XX. Sales, però, defuig sempre l’abstracció i l’intel·lectualisme -defensor de la Renaixença, va ser molt crític amb el Noucentisme, pel seu elitisme-, i aconsegueix que els seus personatges esdevinguin també individualitats convincents. En aquest sentit, l’autèntic protagonista és Juli Soleràs, el més revoltat, el més inestable i, sobretot, el més lliure, amb el dret d’equivocar-se i, també, de rectificar, amb aquesta llibertat, doncs, tan valorada en l’existencialisme. Soleràs, de fet, representa la figura de l’heroi, particularment valorada en una novel·la de guerra, en morir jove al front; serà ell, també, qui encarnarà de manera ben convincent els dos grans mites de la novel·la: el de la joventut i el del fracàs. Pel que fa al darrer, caracteritza un bon nombre de personatges contemporanis, d’ençà la clàssica i alhora tan actual L’educació sentimental, de Flaubert; a més, una obra de Jean Lacroix es titula, justament, L’échec (El fracàs) i l’autor francès, destacat representant del personalisme, es va interessar per Incerta glòria i en va triar un fragment per encapçalar un capítol de la seva obra; pel que fa a la joventut, Sales considera que és l’única època de la vida en què aquesta pot cobrar un sentit, en poder-se abastar la glòria, encara que sigui incerta, com anuncia el títol de la novel·la, un vers de Shakespeare, una autor que Sales també valorava molt pels seus personatges plens de vida. De fet, la glòria, una aspiració ben humana i sobretot per a uns personatges tan romàntics, es busca en l’amor i en la guerra. Per això un d’ells comenta: “I la glòria de debò ¿quina seria? La guerra i la mort, ¡matar i el contrari!”.
MISTERI I TENEBRES DE SOLERÀS
Novel·la hàbilment construïda, si tenim el testimoni directe, en primera persona, de Lluís i de Cruells -cartes pel que fa al primer, en la redacció de les quals Sales era tan hábil; una mena de memòries pel que fa al segon-, la figura de Soleràs, vista només des de la perspectiva dels seus amics, s’omple de misteri, de tenebres, fins i tot pel que fa als seus orígens, per això el seu amic Lluís, en pensar en ell, es pregunta: “¿Qui és en fi Soleràs? ¿Potser una hipòtesi? ¿Un trencaclosques? Donaria qui sap què per saber-ho”. Figura plena d’ambiguïtat i de misteri, doncs, i alhora plena de vitalitat, queda finalment com un exemple d’existència compromesa, que vol dir de vida i també de mort. Però, si els personatges masculins són figures ben convincents, el mateix s’esdevé pel que fa als femenins. Trini, l’estudiant jove que ha quedat amb el seu fill a Barcelona, i la Carlana, la dona gran i amb un poderós atractiu per a Lluís, el company de Trini, que viu al poble d’Aragó on han anat a raure els combatents. Gràcies a la primera tenim una penetrant descripció de la Barcelona en guerra, una ciutat perillosa i fantasmagòrica, en la descripció de la qual Sales demostra ser un hábil visionari. Gràcies a la segona es fa present la superioritat d’una dona humil i de gran categoria, capaç de tot per ascendir socialment, ella i, sobretot, els seus fills.
PERSONATGES MOLT ATRACTIUS
I si el lector es trobarà, en llegir la novel·la, amb uns personatges de gran atractiu i vida, també s’enfrontarà amb una visió complexa del temps històric que hi és evocat, de la guerra, sobretot, però també de la postguerra, que n’és una dolorosa conseqüència. De fet, la guerra representa per als protagonistes un viatge forçat, que esdevé una dura i precipitada iniciació, una descoberta del món tràgica, amb la mort com a centre. I el mal, aquest mal tan obsessiu en Sales com en Dostoievski. De fet, la guerra, que aquells que van viure no poden oblidar mai més -semblantment al cas de Sales-, és l’origen de l’obra i per això, al seu final, el supervivent Cruells es remunta en una mena de flash-back a un dia de juliol, aparentment un dia qualsevol i que, tanmateix, canviarà la vida de tots plegats, de la ciutat i del país. De fet, a la guerra, amb la guerra descobriran que la fraternitat, la valentia i la generositat són tan naturals en l’home com la maldat, la violència i la crueltat -i d’aquí el pessimisme de Sales, ben reflectit a l’obra-. I d’aquesta manera una guerra concreta i encertadament evocada, es transforma també en una reflexió ambiciosa sobre la vida i la condició humana, i només ens cal llegir l’epígraf principal, que ja ho anuncia: ” ¿Qué veys ¿Veo, dixo Andrenio, que las mismas guerras intestinas de agora doscientos años…”. Es tracta d’una reflexió tenyida de melangia, de l’obra d’un novel·lista que no deixa mai de ser també un poeta, d’un autor que pensa que “el valor d’una novel·la ve de la càrrega de poesia que transporta”. I daquí neix un altre dels atractius de la novel·la, l’escriptura, hàbil barreja d’una veu col·loquial, amb un subtil sentit de l’humor, i de veu poètica. Sales, de fet, que creu que la finalitat essencial d’una novel·la és que s’ha de llegir de gust, i ho demostra amb Incerta glòria, una novel·la que val la pena llegir o rellegir.
Article publicat a “El País” el 07/05/05 per Nora Catelli
La gran novela de la Guerra Civil
Dicen los entendidos que quizá se trate de la mayor novela española de la Guerra Civil y que posee la amplitud de visión de la narración clásica y el oblicuo refinamiento de la narrativa europea posterior a Conrad y James. Como otras novelas del siglo XX, Incierta gloria consiste en una gran pregunta. Interroga dos conflictos a la vez, la revolución de la retaguardia y el choque convencional del frente. Por un lado, la colisión entre comunismo y anarquismo. Por el otro, artes militares de distintas épocas y todas a la vez: cargas de caballería, líneas de trincheras, el terrible y novedoso experimento de los tanques de asalto nacionales y los bombardeos nazis y fascistas de poblaciones civiles. Sales capta esa complejidad y no la reduce a mero decorado; la convierte en inseparable experiencia individual y colectiva. De ahí la atención obsesiva a la cotidianidad de la ficción en la Historia. De ahí que sea tan importante el desarrollo interior de los tiempos muertos de la guerra: por ejemplo, el juego erotizado entre uno de los protagonistas y una mujer poderosa y equívoca que sostiene las casi doscientas y deslumbrantes páginas de la primera parte, cuando el personaje llega a su destino en el Bajo Aragón. Y también la morosidad de la posguerra: la última sección, ‘El viento de la noche’, transcurre en una Barcelona cuya sordidez sólo es parangonable a la de la impresionante obertura de Si te dicen que caí de Juan Marsé. Ha habido grandes novelas de guerra, como la trilogía de Evelyn Waugh, Hombres en armas, que se construyen sobre esos tiempos muertos. Sales combina esa estrategia con la aceleración de la acción para provocar las sensaciones más directas y brutales de lo militar: podría incluso aventurarse que unas pocas páginas fulgurantes -de la 476 a la 493- son el eje de la obra. Allí se cuenta “la desbandada”: la retirada del ejército republicano por los mismos territorios que con todo detalle se han descrito antes adquieren ahora, en ese tramo escueto, un tono de pesadilla sistemática. El efecto es deliberado: Sales vuelve conscientemente confusos los lugares, los tiempos, la noche y el día: “Aunque la aviación nos perseguía, hacía ya muchos días que habíamos perdido todo contacto con el enemigo de tierra lo mismo que con los nuestros, de modo que, de no ser por aquel perpetuo zumbido de junkers y de cazas, hubiéramos podido creernos los únicos supervivientes de todo el universo”. Es la pesadilla de la Historia que lo atraviesa todo. Dos órdenes sociales contrapuestos, ambos a la vez fracturados en disputas sangrientas, en una zona común alternativamente conocida e irreconocible. No se trata de una provincia irredenta, o de una franja disputada por dos potencias, sino el mismo suelo para ambos contendientes. Pero fracasará quien lea esta novela buscando adherir a la fórmula tan fácil como falsa: “Los dos lados eran iguales”. Incierta gloria no concede esa gracia amoral: aquí los dos lados no son iguales, independientemente de que muertes, bajezas y traiciones se registrasen en los dos. Para que semejante asimetría no se pierda se necesita una composición peculiar: esta novela es una suerte de tiovivo que gira para ser contemplado desde el punto fijo del lector. Las imágenes y las voces se atrapan en el momento en que una sustituye a otra sin respiro. Cada uno de esos instantes posee el alcance suficiente para plasmar al personaje en su situación, como exigía la época: Sales es deudor del existencialismo (aquí, en su vertiente católica) que era la atmósfera de esos años. A tal construcción obedece la periódica sucesión de las tres voces (Luis, Trini y Cruells) que cuentan, en cartas, en relatos delegados, lo que sucede entre Barcelona y el frente de Aragón desde diciembre de 1936 hasta la primavera de 1938, cuando el ejército republicano empieza la retirada. Pero el tiovivo no posee sólo las figuras que giran y el lector que contempla, sino que en el centro hay una columna que sostiene firmemente la estructura y permite el movimiento. Esa columna es el cuarto personaje, de quien todos hablan y cuyas palabras y hechos reproducen. Se accede sólo de manera indirecta a Julio Solerás, un maniaco inestable y fervoroso, uno de esos diablillos o santos menores de la estirpe de Dostoievski. Solerás es un lector apasionado -la vida del frente, entre piojos, pulgas y mugre, es también la vida de sus lecturas-, un atento observador de las corrientes filosóficas de la Europa de los años treinta y, por último, un ángel vengador que traiciona y después se arrepiente. Esta composición facetada -en voces y cartas- explica el dinamismo torrencial del relato y la naturalidad aplastante con que la novela desnuda convicciones religiosas, abiertas repulsas respecto del comunismo y del anarquismo, y, por fin, el uso desenfadado de sus modelos: Dostoievski, George Bernanos, Graham Greene y otros escritores católicos de mediados del siglo XX. No obstante, hay algo más que explica el carácter sobresaliente de Incierta gloria. A pesar del énfasis religioso, ideológico y hasta programático de muchos pasajes, éstos nunca aplastan la experiencia concreta, sino que la vuelven aún más ardua de definir. Esa concreción es la ley del arte y, por eso mismo, la lección de los maestros.
Article publicat al diari “La Vanguardia” el 09/03/2005 per Xavier Pla
¿Lázaro entre nosotros?
En 1950, el poeta católico francés Jean Cayrol publicó un breve ensayo hoy prácticamented esconocido. Se titulaba Lazare parmi nous. Cayrol, que también fue autor del guión de Noche y niebla, el estremecedor documental de Alain Resnais sobre los campos de concentración, evocaba en este libro la figura de Lázaro para identificar a los supervivientes de las guerras y del holocausto. En aquellos años, Lázaro interesó a los existencialistas, a los nihilistas y a los personalistas cristianos, así como a algunos grandes escritores como Camus, Malraux, Blanchot o, por ejemplo, José Ángel Valente, quien escribió sus Poemas a Lázaro entre 1955 y 1960. Lázaro, a quien Jesucristo resucitó (según el Evangelio de San Juan), sirve a Cayrol para denominar al hombre retornado de Auschwitz, pero también para encarnar a una nueva novela, llamada lazarena, que destaca por su rechazo del pathos, por su pudor al dar forma al testimonio. En este tipo de novela, la inquietud espiritual de la figura simbólica de la metamorfosis en que se convierte Lázaro se personaliza en el hombre que, después de haber pasado por la muerte, vuelve al mundo de los vivos con una lucidez desgarradora que le aleja de la somnolencia de sus semejantes. La figura grave del novelista Joan Sales puede ser interpretada a la luz de esta experiencia generacional. Sales es el autor de una gran novela, bella y severa, Incerta glòria, que se erige como un monumento solitario de la literatura catalana de posguerra. Hombre de personalidad poderosa, tenaz y apasionado, Sales fue un escritor independiente que simboliza como nadie la figura del escritor militante que pone la literatura al servicio de sus causas: Catalunya, la libertad, la democracia, la civilidad. Sales sintió siempre la necesidad de explicarlo todo, de explicarse y de justificarse, ya sea en sus obras o bien en cartas o prólogos, como queriendo preservar del olvido o de la confusión todo lo que fue su larga y peculiar experiencia vital. Nacido en Barcelona en 1912 y muerto en 1983, de muy joven fue corrector y redactor en el periódico “La Nau” y asistía habitualmente a sesiones de espiritismo en la casa de Lluís Companys. Conoció a la que sería su mujer, Núria Folch, en una célula del Partit Comunista Català en 1929 y, muy pronto, tuvieron una hija, la historiadora Núria Sales, a la que llamaron también Rosa, en honor a Rosa Luxemburgo, y Joana, en recuerdo de Juana de Westfalia, la mujer de Karl Marx. Pero el sarampión comunista duró poco gracias al testimonio de su amigo Andreu Nin, que tuvo que huir del paraíso proletario. En 1937, Sales escribía a Màrius Torres: “Yo no soy comunista. Entre otras razones, porque ya lo he sido.” Admirador de la eficacia de las imágenes de Dalí, se propuso estudiar las ciencias que, según él, eran “indispensables para ir por el mundo”, es decir, alquimia, mística, astrología, heráldica y cabalística. Seguidor de Pompeu Fabra, se profesionalizó como maestro de catalán. Después de tres años de guerra, en los que formó parte de la columna Durruti, los frentes de Madrid y Aragón y las columnas Macià-Companys, terminó comoc apitán de una ex columna comunista. Sales traspasó la frontera a pie y fue internado en el campo de Prats de Molló. Se reencontró en Seta con su mujer y su hija, que habían dormido en Cerbère en el mismo vagón que Machado y Riba. En París, conoció a Teilhard de Chardin y al crítico literario ruso Nicolai Berdajev. Finalmente, se exilió en la República Dominicana y en México, donde impulsó los combativos “Quaderns de l´exili”, aunque siempre permaneció alejado de los círculos organizados del exilio catalán. Peregrino entre las sombras, a la búsqueda de una gloria eterna, Sales da la impresión de no haber dado nunca por terminada la guerra, de no haber vuelto nunca de su exilio, de haber pasado definitivamente al otro lado y haber conservado un particular sentimiento de extrañeza. Esto le dio la fuerza del que se habitúa a las situaciones más inverosímiles, la del que ya no se extraña de nada, pero que pese a todo persiste en nadar en el centro del torbellino. La guerra de España es la experiencia capital de su vida: “lo que más me ha interesado, lo que más me ha apasionado”. Para Sales, como para tantos escritores de su generación, la guerra es una verdadera revelación, una desolada iniciación a la vida. Por esto, Sales concibe la literatura como testimonio y sólo comprende su papel de escritor como el compromiso de un superviviente, cargado de deudas con los que no han sobrevivido y con la angustia del sacrificio inútil de los muertos en la guerra: “Yo creo que el escritor debe constituirse en testimonio de la verdad. “En un primer momento, la situación del escritor se proyecta en el dolor del protagonista de su único libro de poemas, Viatge d´un moribund (1952). Es el dolor del sonámbulo que camina al borde del abismo, el del moribundo desangrado, el del errante lanzado a alta mar. El personaje de este libro denso y patético, como lo calificó Joan Triadú, recorre una doble peripecia. Por un lado, un viaje real, en sus sucesivas etapas de la guerra y el exilio. Por otro, un viaje moral en el que el moribundo sediento deambula, fantasmal, en un complejo escenario simbólico y onírico de angustia metafísica. La poesía de Joan Sales es de corte clásico, austera y antifrívola, elegíaca y sensual: “No soy freudiano, pero me parece que la poesía está muy relacionada con la sexualidad.” En su búsqueda de sentido, los poemas de Sales coinciden también con algunos de Josep Palau i Fabre, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel o de su admirado Màrius Torres. Aunque la presencia más significativa es la de Baudelaire, de quien consideraba Las flores del mal como el “quinto evangelio”. La experiencia y las lecciones de la guerra volvieron a Sales al cristianismoy propiciaron la cristalización de un escritor. Sales es un católico converso, o retornat, como le gustaba decir. Se casó con su mujer por la iglesia en 1943, en México. En 1948, al volver del exilio, empezó a poner por escrito sus experiencias bélicas y entró en el mundo editorial. Aportaba a la literatura catalana su grano de arena a la gran catedral soñada, pero empezando desde los cimientos y rechazando a aquellos que sólo se preocupaban de construir la cúpula. Sus posiciones lingüísticas, que podemos leer en su correspondencia con Joan Coromines, le llevaron a discrepar con los miembros más puristas del Institut d´Estudis Catalans, que Sales fustigó con esta cuarteta: “Tots aquests éssers tan purs,/ amb tots els seus àdhucs i homs/ i tan carregats de llurs,/ m´estan tocant els quelcoms.” Ambiciosa y polémica, Incerta glòria (1956) pretende mostrar la guerra en toda su complejidad moral, evitar visiones maniqueas o dogmáticas, y hacerlo desde una incómoda visión nacionalista catalana y, por lo tanto, republicana. Pero, a la vez, católica, lo que le permitía denunciar con igual virulencia tanto a fascistas como a anarquistas y sostener una fundamentada crítica a todas las ideologías, en pro de la reconciliación colectiva. La novela, escrita con un estilo vigoroso, se llena de “fantasmes metafísics”, como dirá Joan Fuster, y propone una visión global de la aventura humana. Debe su título a un verso de Shakespeare extraído de Los dos caballeros de Verona,”the uncertain glory of an April day”, elegido en recuerdo de un intenso día de primavera, el 14 de abril de 1931, símbolo de todas la ilusiones de una generación. Con la sobriedad de un Vercors y el cristianismo torturado de un Kazantzaki, Incerta glòria no es sólamente un testimonio excepcional dotado de un enorme potencial simbólico. La novela explica la historia de cuatro personajes en sendos relatos casi autónomos: el de un burgués anarquista, de personalidad compleja, idealista y egoísta, del que podemos leer el dietario desde el frente de Aragón. Las cartas que su mujer envía al excéntrico Juli Soleràs desde la retaguardia. Y, finalmente, el doble relato autobiográfico de un soldado de las filas republicanas convertido, veinte años después, en cura heterodoxo de la diócesis de Barcelona. Sales utiliza formas narrativas tradicionales y narradores diferentes para evitar la monotonía que daría un solo punto de vista. Su lirismo rompe el desarrollo objetivo del relato y la perspectiva metafísica alimenta el tema del mal y de sus motivos (desesperanza, odio, violencia, suicidio) y el tema de la salvación (gracia, amor, combates interiores y exteriores). Sales es un autor comprometido con su obra y el valor de su compromiso debe mesurarse a la vista del riesgo asumido. Por esto, rechaza la novela ejemplar o de tesis, porque sabía perfectamente que la calidad estética de una novela deja de ser percibida como tal cuando es leída como un sermón.La situación de la obra de Joan Sales en el cánon de la literatura catalana nos debería hacer reflexionar. A pesar de haber ganado tres premios (el Joanot Martorell en 1955, el Ramon Llull en 1969 y el Ciutat de Barcelona en 1970), la recepción crítica de Incerta glòria se ha caracterizado por la indiferencia o la indignación muda de unos y el resentimiento o la pura hostilidad de otros. Y es que su individualismo polémico, su disidencia estilística, su heterodoxia ideológica, confieren a Sales un espacio muy singular e incómodo.En 1969, declaraba: “Soy un escritor indefinible. No por modestia, más bien al revés… Siempre he tenido un cierto orgullo en ir por las mías… Ser francotirador… que tira más o menos bien, pero que tira solo.” Lo mejor que podemos desear a este Lázaro que no calla, atraído por el mal y lo enigmático, obsesionado por María Magdalena, es que, como siempre, le sigan acompañando los lectores. |
Article publicat a “La Vanguardia” el 05/11/2003 per Xavier Pla
Joan Sales o la tenebrosa tempestad
“La guerra ha sido para mí la gran experiencia de mi vida, lo que más me ha interesado, lo que más me ha apasionado. Yo creo que el escritor debe constituirse en testimonio de la verdad.” Con estas palabras el escritor Joan Sales resume quizás de un modo emblemático el impacto que representó para toda una generación de novelistas catalanes (Calders, Tísner, Amat-Piniella, Rodoreda, Ferran de Pol…) el estallido de la guerra civil española. Como miembros del bando vencido, estos autores tuvieron que justificarse continuamente ante la historia y, como novelistas, se vieron en la necesidad de plantearse cómo podían dar forma narrativa a sus experiencias en el frente, la trinchera, los campos de concentración o la retaguardia. Entre la autobiografía y la novela, entre la necesaria veracidad del relato y las distintas formas de ficcionalización literaria, la novelística catalana afrontó con obvias dificultades el tema de la guerra. Tres obras destacan por sus valores propios: Unitats de xoc, de Pere Calders, un reportaje novelado publicado antes del final de la guerra; 556 Brigada Mixta, una novela de Tísner publicada en el exilio en 1945; y, sobre todo, “Incerta glòria” de Joan Sales, pensada y madurada, escrita con más tiempo y reposo, publicada por primera vez en 1956, aunque mutilada por la censura franquista, y que fue inmediatamente traducida al francés y al castellano. Ambiciosa y polémica Incerta glòria se erige como un monumento, bello y solitario, de la novela catalana de postguerra. Casi es un tópico afirmar que se trata de la primera novela catalana que muestra la guerra de España desde la perspectiva de los vencidos. Y ciertamente lo es, pero su pretensión era más ambiciosa y quizás también más polémica: mostrar la guerra en toda su complejidad moral, evitar visiones maniqueas o dogmáticas, y hacerlo desde una incómoda visión nacionalista catalana y, por lo tanto, republicana, pero a la vez católica, lo que le permitía denunciar con igual virulencia tanto a fascistas como a anarquistas, tanto a los negros como a los rojos. Y sostener una fundamentada crítica a todas las ideologías en pro de la reconciliación colectiva. Y es que el barcelonés Joan Sales (1912-1983) es ante todo un hombre independiente, un outsider de la literatura catalana, un verdadero escritor de acción que encarna como nadie la figura del militante, del escritor soldado al servicio de sus causas preferidas: Catalunya, la libertad y la democracia, la novela y su público lector. Amigo del poeta Màrius Torres, colaborador de Joan Corominas, editor de Rodoreda y de Villalonga, Joan Sales presenta una biografía de rasgos peculiares: comunista en su juventud, se convirtió al catolicismo poco tiempo después de la guerra, partidario durante el exilio de constituir unidades de soldados catalanes para luchar a favor de los aliados, excelente poeta de estirpe baudelairiana, escritor antinoucentista y antipedante, lector apasionado del Quijote o traductor de Dostoievski, Mauriac y Kazantzakis. A través del itinerario vital de cuatro personajes un soldado republicano en el frente de Aragón, una anarquista convertida al catolicismo, un joven seminarista de clara influencia sartriana y, sobre todo, Juli Soleràs, un personaje alucinado, excéntrico y turbador las cuatro partes de esta extensa y vigorosa novela ofrecen un testimonio excepcional sobre la guerra civil española dotado de un enorme potencial simbólico. Por esto, sus personajes, inmersos en una profunda crisis existencial, en un tenso conflicto moral, afrontan con dureza su juventud, su soledad y su propio destino. La obra de Sales se incluye en lo que los críticos franceses llaman la novela de la “conciencia desgarrada”, en la que resalta una perspectiva metafísica que alimenta el tema del mal y de sus motivos (desespero, odio, venganza, violencia, muerte) y el de la salvación (gracia, amor, gloria, combates internos y externos). Y las diversas tramas narrativas la convierten en una gran novela clásica sobre el amor y el odio, sobre la juventud y la madurez, sobre la guerra y la revolución, sobre tres hombres enamorados de la misma mujer. En Incerta glòria, novela elogiada por la crítica francesa y española y acogida con reticencias por la catalana, hay drama y poesía, santidad y crueldad, realismo casi grosero y meditaciones filosóficas, todo crepita como en un incendio y cruje como en una tempestad La novela debe su título a un verso de Shakespeare extraído de Los dos caballeros de Verona“the uncertain glory of an April day” y fue elegido en recuerdo de un intenso día de primavera, el 14 de abril de 1931, símbolo de todas la ilusiones de una generación. Sales construye su relato en torno de una figura enigmática, excéntrica y original, Juli Soleràs, cuyas iniciales coinciden con las del autor y también con las de Julien Sorel, el célebre protagonista de El rojo y el negro, de Stendhal. Se trata de un chico inteligente, de mucha cultura (cita constantemente a Baudelaire, Nietszche y Schopenhauer), una especie de preexistencialista cínico que vive instalado en la duda permanente, siente un especial gusto por el fracaso y está obsesionado por las perversiones sexuales. Cuando no está, los otros le echan en falta, cuando reaparece, provoca repulsión, pero todos se sienten fatalmente atraídos por su fuerte personalidad y, sobre todo, por sus provocativas reflexiones, que se concretan en una hilarante antología de “estirabots” sobre los grandes temas del libro, como la desacralización del amor: “Quan un home i una dona es besen, no aconsegueixen més que unir els seus tubs digestius per l’extrem superior”; la atracción del mal: “Ens ha estat concedit tan poc temps per fer tot el mal que voldríem! En faríem molt més, però bah, no tenim temps”; la juventud: “Algun dia ens caurà la cara de vergonya d’haver tingut disset anys. Perquè és una edat idiota; afigura’t, som els homes del futur!, la pura inexistència! Encara no som res i ja ens hem traït mil vegades a nosaltres mateixos”; el ansia de gloria; “La glòria cansa, només s’aguanta un instant. Però quin instant! Tots vivim per aquest instant…!”; o los imbéciles: “El futur és dels imbècils! Benaventurats els imbècils, perquè es faran amos del món”. Obsceno y macabro Vital y contradictorio, Soleràs es un personaje alucinado que deambula solitariamente sintiendo en su propia piel el absurdo y obsesionado por la vida y la muerte, por lo que el llama “el obsceno y el macabro”. De pronto, desaparece sin dar explicaciones, abandona la trinchera republicana y se pasa al otro bando. Al final de la novela, se sabrá que, al darse cuenta de la victoria franquista, Soleràs habría vuelto al bando republicano, donde habría muerto. Se trata del único personaje de la novela que muere joven, y solo podía morir como un perdedor. Su dramático final, al renunciar a ser un vencedor, ayuda a entender su caída y redención, la gran lección de Soleràs, que será justamente aceptar la derrota y el fracaso como componentes esenciales de la vida humana. Y el denunciar que, si en la guerra hay alguna expresión de gloria, ésta sólo es percibida por los jóvenes: “Guanyi qui guanyi, jo ja he perdut”. A Joan Sales le gustaba repetir un verso de Baudelaire, “ma jeunesse ne fut qu’un tenebreux orage”. Unas palabras que parecen confirmar que la única gloria es la del tiempo de juventud, una tormenta tenebrosa resquebrajada por algunos relámpagos de gloria. Al terminar la guerra, los personajes de “Incerta glòria” parecen despertar de un extraño sueño. Dejaron de ser jóvenes, el abril de las ilusiones y el deseo se les escapa inexorablemente, y lo que llegará después, siempre según el magnífico Juli Soleràs, será el absurdo, o más bien, la náusea: “El que vindrà després serà la nàusea, ¿o potser no n’has sentit a parlar? ¿Decididament no et sona el nom?”
Article de Joan Triadú a paregut al diari “Avui” el 09/03/00 amb motiu de l’aparició de la versió final d’ Incerta glòria de Joan Sales
En un preàmbul titulat La llarga història d’Incerta glòria i de les seves successives edicions, Núria Folch i Pi acompleix amb paraula autoritzada allò que el títol de l’escrit demana (amb el qual prologa la desena edició, a cura seva, de l’obra magna del seu marit) i que alguns estudiosos que em consta que hi ha esperen amb candeletes: poder veure, pel curs de l’esmentada història, el procés d’elaboració de la novel.la més de prop i amb ell l’evolució d’un dels més grans escriptors de la lite-ratura catalana del segle XX. A la coberta d’aquesta magnífica edició hi figura una fotografia d’Agustí Centelles titulada Front d’Aragó, datada els anys 1936-1937. No val oblidar-ho sovint s’acostuma a oblidar allò que no convé recordar: Joan Sales no va ser mai un excombatent. Havia hagut de deixar les armes per força i ordenadament en pas-sar la frontera de l’Estat francès, però va continuar el combat. Primer a l’exili i després a la Catalunya ocupada. Va proposar a Mèxic, amb els seus companys de Quaderns de l’Exili, de formar una unitat militar catalana per combatre al costat dels aliats en la guerra mundial. Els primers que no se’ls van creure i se’n van riure van ser els mateixos catalans exiliats, almenys algun dels capdavanters. Aquell combat no va ser; van guanyar els aliats i de Catalunya ben poc se’n va parlar. Sales i els seus companys se’n van venir cap a casa després de prop de deu anys fora, a portar una altra mena de combat, en la mateixa línia, dins el possible, del que havien dut a Mèxic, i en primer lloc a reivindicar la memòria possible de l’anomenat exèrcit de Catalunya, el seu. Així, després d’haver enllestit els poemes de les tres parts de Viatge d’un moribund i d’haver escrit el darrer, dedicat als soldats morts per la pàtria, va començar tot seguit a preparar Incerta glòria. Des de l’abisme. Els qui vam conèixer i tractar l’escriptor tot just arribat de Mèxic a mi me’l va proporcionar Carles Riba; no podíem sospitar, em penso, quin rendiment donaria i de quina mena, i que ja duia sota l’aixella el llegat Màrius Torres, tot un món, tota una revelació. Diguem-ho tot seguit: la poesia de Màrius Torres és tan anacrònica ;en la 2a accepció del mot; per a 1947 i següents, com Incerta glòria (1956) ho és respecte de la novel.la catalana. Per aquesta doble via literària i per la seva trajectòria editorial, Joan Sales va esdevenir un signe de contradicció permanent. Fins i tot, sembla que ho sigui amb ell mateix, però es tracta de l’actitud que convenia a l’estratègia que com a antic oficial de l’Escola de Guerra de la Generalitat havia adoptat per a aquella pau, un cruel marasme d’ofec i de vergonya. Així una mica astorats, coneguérem un Sales que pactava; però sempre sense cedir, que negociava sense rebaixar-se i procurava, sense dubtar, d’aprofitar tot el que l’adversari cedia, sense agrair-li res. La seva reconciliació amb Oliver Benguerel, d’altra banda, malgrat les discussions que havien tingut a l’exili a milers de quilòmeters de distància, el portà, per mitjà del Club dels Novel·listes, a una tasca editorial personalíssima i apassionant, amb el propòsit de conquerir un públic per a la novel.la catalana i, quan fou autoritzat, en català. Mentrestant, col.laborava amb Ferran Soldevila i amb Joan Coromines, editava l’obra del Dr. Cardó i adaptava per al teatre i per a l’escola Tirant lo Blanc.Tot formava part del mateix pla, en el qual incidia l’aplicació d’uns criteris que venien de lluny, d’un interior molt llunyà per a segons qui; i que més encara que criteris eren creences, passions i coneixements, i al cap i a la fi una fe religiosa conquerida amb esforç, com la llibertat, concretada en un catolicisme militant, inconformista, de gran convers guanyat cada dia a un Déu personal i a la gràcia de la salvació. Que tot plegat venia de lluny i aquesta impressió estranya em va fer sempre Joan Sales, com vingut d’una Edat Mitjana ide al, amb segell de pàtria i cavalleria, es veu com en un paisatge de joventut, del seu somni, llegint ja als primers capítols, les Cartes a Màrius Torres, un llibre únic, encara avui, a la nosta literatura. També ho és, d’únic, Incerta glòria, la seva obra cabdal iniciada amb el retorn, amb l’obsessió ;pròpia, per cert, dels màrtirs; de dir la veritat i de ser un testimoni de la tragèdia de Catalunya. Aquesta veritat la concretava Joan Sales fa una vintena d’anys, amb aquestes paraules, compendi de signe de contradicció: “Perquè aquí hi ha hagut i continua havent-hi la mentida dels rojos i la mentida dels negres, dels feixistes”. Ara, allò que és sorprenent, allò que fa excepcional la novel.la i fa, alhora, la grandesa de l’escriptor és que amb els esmentats propòsits, justament, sigui una gran novel.la. El misteri d’Incerta glòria rau en la seva excepcionalitat. És un mèrit notable que va tenir el jurat del premi Joanot Martorell 1955 d’adonar-se’n. Però encara no es tractava sinó d’una versió que podríem anomenar provisional, tot i que de moment fos íntegra, de la primera de les tres parts que havia de tenir la novel.la, amb una quarta part ben independitzable que des de la cinquena edició, apareguda al Grup del Llibre, encara en vida de l’autor, en lloc d’Últimes notícies, passa a dir-se El vent de la nit. Per tant, és una novel.la extensa, com en més o en menys han de ser les novel.les, escrita durant una vintena d’anys sota la dictadura, que abraça un període històric que en comprèn més de trenta. És una novel.la dramàtica, en la qual cada un dels actes o passos té el seu propi escenari i el seu primer actor, el personatge al qual correspon explicar, al seu estil i segons el que ell sap i viu la seva part de l’obra. L’èpica ;poesia que avança, digué Alain; aflora de tant en tant, intensament, en situacions de guerra, colpidores i humanes. L’acció, al contrari, avança en cercles i torna al punt de partença, des d’un altre angle de visió. Per l’espiral que tanmateix es va formant a mesura que els cercles pugen cap a una mena de fi dels temps, circula un personatge que actua de lliure, ja que es relaciona amb els altres protagonistes, tres, i només el coneixem pel que ells ens n’expliquen i pels memorables monòlegs que fidelment ens en transcriuen. I aquí cal dir que el procediment narratiu de transcriure converses i llargs monòlegs, tant en les dues primeres parts, que són epistolars, com en les dues darreres, que són unes memòries, significa, al cap i a la fi ;i no és pas poca cosa, la recuperació per a la literatura catalana de la novel.la clàssica, però amb una intenció de contingut essencialment modern. El contrast entre el procediment tradicional i el missatge avançat que l’autor confia al seu fill predilecte que cobreix més de la meitat de la novel.la fins a la seva fi, és un contrast que en lloc de comportar una fractura aporta l’al.licient de la concurrència profunda dels dos valors principals, potser, que Incerta glòria comunica: l’acció, que és ella mateixa, i la contemplació transcendent de tot el que és humà. Incerta glòria comunica: l’acció, que és ella mateixa, i la contemplació transcendent de tot el que és humà.
http://www.geocities.com/Athens/Acropolis/7864/indsal.html
Selecció de textos de Joan Sales del seus Quaderns de l’exili