Obra
De fems i de marbres
Entrevista publicada al diari “Avui” el 15/01/04 per Pau Dito Tubau
“Tinc l’ambició que el resultat transcendeixi o vagi més enllà”
P.D.T. Parli del contingut de l’obra.
F.S. Els tres llibres que conformen la trilogia intenten parlar d’una zona que havia romàs desenfocada o no del tot il·luminada, un paisatge a cavall entre el camp i la ciutat. El primer llibre parla d’una certa formació, de les etapes de la vida d’una persona, des que neix fins que es mor, amb un punt de vista que comporta una distància sobre les coses; en el segon hi ha una mena de trànsit entre diversos espais, amb una mirada més lírica i estilísticament treballada, amb passatges tristos i alguns terrabastalls; en el tercer hi ha la idea d’un temps que va enrere al llarg d’un segle, amb un protagonista o veu central i amb la intensificació de la presència de la memòria, un tema molt present en el conjunt. De fet, és impossible parlar de qualsevol llibre del segle XX sense tenir en compte la qüestió, Proust en això marca una fita que s’ha de tenir en compte. En cada llibre hi ha la voluntat de reconstruir aquest món no només amb la memòria dels personatges, sinó també amb la meva pròpia. En tots tres llibres l’escenari és el mateix i la idea motriu està en relació amb l’intent de travar un món, de dur-lo fins al final, d’esgotar-lo. Evidentment els mons són inesgotables i només n’he fet un fris: hi ha molts fragments explicats, altres que estan trencats o han quedat erosionats.
P.D.T. Què ha canviat respecte de les edicions anteriors?
F.S. El que no he canviat són les línies de l’argument o del contingut, però sí que he revisat el llenguatge, les coses que grinyolaven o em semblaven millorables a partir de l’experiència d’haver anat publicant. A més, una editorial castellana s’hi va interessar i jo mateix n’he fet les traduccions. Això m’ha permès fer una relectura global i introduir-hi millores.
P.D.T. I el títol?
F.S. Ve d’aquesta dualitat que es dóna entre dos elements tan aparentment dissemblants com són els fems i els marbres. D’una banda hi ha la idea de peça granítica, monolítica, de certa noblesa que són els marbres, al costat d’una altra que deriva cap a la putrefacció, la lletgesa, la brutícia, però que a la vegada es regenera i pot convertir-se en noble. És la idea de les coses que s’assequen, es sedimenten, s’endureixen i al final són beneficioses. El contingut de la noblesa va lligat als personatges que apareixen a la novel·la, gent que està en contacte amb la natura i en una situació de pèrdua constant. La noblesa sorgeix de la mateixa acció entre els personatges, de la seva actitud de resistència, de no resignació, de lluita personal i a la vegada comunitària, amb un escepticisme que no és mai cínic. Això implica un grau d’orgull, de revolta, un contingut de noblesa desvinculat d’un sentit aristocràtic.
P.D.T. Què llegeix i què l’ha influït més a l’hora d’escriure?
F.S. La veritat és que m’interessen coses molt variades i no segueixo cap línia concreta. Pel que fa al català m’ha interessat molt treballar alguns aspectes de la llengua. Hi ha hagut gent mallorquina que m’ha ajudat molt, des del Bauçà d’Els cans resaven al Biel Mesquida d’Excèlsior o el temps escrit. Fan servir una llengua que dóna molt de joc, amb la idea de vivificar una realitat que no és senzilla. Per fer que una realitat sigui viscuda s’han de fer servir molts elements, i el llenguatge n’ofereix. Tracto d’incloure molta llengua oral en els textos, i els treballo molt estilísticament, algú m’ha arribat a dir que per ser recitats. També m’ha interessat molt El trànsit de les fades, de Julià de Jódar, Una casa per compondre, de Núria Perpinyà, i Purgatori, de Francesc Mira, per parlar de llibres més o menys recents. Són llibres que potser no ocupen una posició central dins del que s’anomena el cànon, però que m’han aportat coses. Després hi ha gent ineludible com en Gabriel Ferrater. I de la literatura castellana m’ha interessat molt el Cela experimental, que vibra, i l’ús del llenguatge de Benet, i el Corazón tan blanco, de Marías. També hi ha també la literatura estrangera. Jo em vaig formar amb autors del XIX com ara Verne, Stevenson, Melville, Conrad, que em semblen excepcionals. I, esclar, també hi ha els posteriors, Capote, Dos Passos, Steinbeck, i sobretot Faulkner, que m’interessa perquè mostra realitats gairebé mítiques, actualitzades en uns escenaris i amb personatges tan rics i contradictoris que permeten explicar què és allò que és l’home.
P.D.T. En la trilogia hi apareix molt la idea d’exili.
F.S. La idea d’exili o de separació de lloc adquireix importància cabdal en el moment en què decideixes explicar certes coses, esdevé una condició necessària. Les veus que adopta el llibre són gairebé totes referides a personatges que estan a cavall d’un lloc o un altre, i són esqueixades perquè mai no pertanyen del tot a un lloc, sinó que se situen entre dos mons. El narrador tampoc té gaire clar on està, adopta diferents punts de vista per acabar construint-se ell mateix. De vegades utilitza la primera persona, de vegades la segona o la tercera. La veu és múltiple i només es conforma en el distanciament, que permet explicar les coses, i en l’esqueixament. A vegades no sabem qui parla, perquè tampoc sabem qui és el destinatari. El narrador no té una concepció clara de la seva veu perquè ell tampoc està en un món monolític o ple de referents, sinó que comparteix amb els personatges el seu trencament, tant el personal com el del món en què habiten. Hi ha el capítol d’un exiliat a Caracas que torna per recuperar la llengua i el seu espai, però veu que aquell món ja ha desaparegut, que està trencat, els seus pares se n’han anat i només en queda la ruïna, mentre ell pensava que aquell lloc encara existia. La impossibilitat del retorn i l’amargor d’haver perdut els llocs, és el to que marca els llibres. És la idea dels llocs que no deixen tornar, una vegada que es marxa es deixa de formar part de la comunitat d’origen. És per això que els personatges estan marcats pel sentiment de culpa, per haver abandonat a una sèrie de gent que els han donat la vida. La realitat et diu: tu ja no ets d’aquí, te n’has anat, aquí ja no hi fas res, pots venir de visita però ja no hi vius. L’únic que es pot fer és recordar-ho i escriure-ho, però això ja no és la vida, sinó una elaboració, una ficció. Tampoc això et salva de res perquè la culpa persisteix. Només pots evitar disfressar la gent, no enganyar-la ni fer-ne caricatures, tractar de mostrar l’orgull i la dignitat que ells volen tenir o que no volen perdre, perquè les lluites no es poden rebaixar o estalviar.
P.D.T. I les iniciacions?
F.S. La idea de les iniciacions va molt lligada a la temàtica dels llibres. En el segon és molt accentuada perquè hi ha aquesta idea de trànsit, d’espais que van afegint capes al personatge que les viu. Alguns espais sotmeten el personatge a alguna mena de prova. Fins i tot n’hi ha un en què es parla d’un bateig, uns nens es tiren a un rec i han de pujar gatejant per la vora de l’espona fins a arribar a dalt de tot. Tant el primer llibre com el segon recorden d’alguna manera la novel·la de formació, certa educació vital dels individus. Les proves són una mena d’iniciació, marquen el pas d’un avenç o un canvi d’estat, sovint amb ruptures que són doloroses com l’aprenentatge de la desil·lusió, un viatge al cor de l’amargura.
P.D.T. Com en la cloenda del tercer llibre?
F.S. Sí, és cert, surt d’una vegada que havia d’elevar una comporta d’aigua que havia inundat un parells de camps, la qual costava mitja hora de pujar. En un moment determinat vaig veure un núvol bastant gran d’abelles darrere meu. Tenia el núvol a sobre, un parell em van picar i no podia deixar la comporta a mitges. Vaig haver d’anar a casa, posar-me roba, un casc de la moto, guants, botes i tornar-hi. Suposo que era un rusc que havia foragitat algun veí per cremar rostolls, o el que fos, i mentre l’apujava les abelles se’m van posar a sobre per tot arreu, fins i tot les havia d’apartar de la visera del casc. A vegades la vida et posa a prova i t’hi has d’enfrontar. Aquesta experiència després m’ha donat molt de joc, la idea d’una comunitat que ha construït una cosa significativa i es veu foragitada, una comunitat que no pensa en el valor de l’individu i que és capaç de fer una construcció hexagonal, de desplaçar-se quan cal i de sobreviure indefinidament, com una memòria col·lectiva que es dispersa pels llocs. Per cloure la trilogia vaig fer servir aquesta escena, un personatge cobert per una cúpula d’abelles que li cauen a sobre i el maten, només una fiblada li permet passar a la part obaga. Diguem que hi ha un personatge que s’ha convertit en els altres, en les abelles, i que en algun moment el tornaran a deixar. És aquesta idea que tu ets el món dels teus que es mou en el món dels altres, com una veu que s’acaba dispersant o evaporant, o com l’olor d’una menja. Em sembla que aquesta capacitat de resistència de les abelles, tot i ser expulsades, implica alguna mena d’esperança. En un altre sentit, aquest final serveix per tancar la missió de la trilogia, que era explicar una realitat des d’un punt de vista que encara no s’havia tractat. Crec que l’interès d’una obra literària radica en què ens explica de nou i com de nou ens ho explica. Això no vol dir que el resultat sigui satisfactori o que la intenció sigui suficient per aconseguir-ho, però hi ha l’ambició que el resultat transcendeixi o vagi més enllà. Allò que queda és el que permet noves aportacions, encara que a vegades siguin petites.
P.D.T. I els cicles?
F.S. La idea dels cicles i dels elements que es repeteixen és central. El segon llibre comença preguntant-se què passa pel cap dels altres i acaba enmig d’un camp de blat en el qual les espigues es mouen com si fossin caps a la voluntat del vent, sense que puguin triar el seu destí. Tots ens movem a mercè de forces que ens conformen. En el tercer llibre hi ha un moment en què es dessequen uns aiguamolls per crear condicions de cara a la vida i en el següent algú es pregunta quines coses han estat sempre iguals, com l’aigua freda a la boca, o la suor, o unes olives posades en sal. També hi ha la idea d’explicar com viu i mor la gent, perquè no sé fins a quin punt la idea moderna de progrés, el positivisme, la ciència, etcètera, ens ha permès transformar el món a millor. He intentat explicar les històries com a cicles que acaben capturant els personatges que les viuen, cicles naturals o històrics que a vegades no tenen relació amb ells però els acaben atrapant. Són forces inexplicables, irracionals si es vol dir així. I el mite és un manera d’explicar-les o de tornar-hi.
P.D.T. Parli de la relació entre les lectures i la realitat.
F.S. En Pla deia alguna cosa així com que els llibres no substitueixen la vida, però la vida no arriba on arriben molts llibres. Jo això m’ho prenc de la següent manera: una vegada has llegit determinades coses se t’aclareixen moltes experiències que has viscut, es fan més entenedores o menys misterioses, les veus des d’un altre punt de vista. Sense fer un assaig o una tesi he tractat de reproduir aquest gruix en les històries. Hi ha un relat del segon llibre en què es diu que les pel·lícules es veuen entre elles als ulls dels homes, que la història narrada té prioritat davant dels oients, perquè ells són circumstancials. Això té relació amb la idea de Lévi-Strauss que els mites s’expliquen entre ells a través del pensament dels homes. Llegir-ho em va ajudar a entendre la capacitat de les històries per reproduir-se, a saber per què l’avi o el tiet m’explicaven històries que han estat explicades a altres llocs. Un altre exemple és un personatge que s’enfronta a una situació que l’esgarrifa, el crit de les bèsties quan es moren. El crit que fa el porc quan el maten és gairebé humà, se li escola la vida i s’acosta al llenguatge humà en el moment de la mort. D’aquí la inquietud. Aquest és un tema que es va plantejar Heidegger, la relació entre la incapacitat de certs animals per parlar, la vida de l’home i el llenguatge. Allò que més inquieta de la mirada de les bèsties és que tenen un punt d’humanes. I si aconsegueixes que aquestes idees hi siguin sense dir-ho potser el text esdevé tan inquietant com la història. Això també té relació amb l’interès que el llibre tingui cert gruix, una superposició de nivells de lectura.
Article publicat al diari “Avui” el15/01/04 per Josep Maria Ripoll
La narrativa catalana està donant, d’uns anys ençà, força sorpreses, gràcies a un conjunt, ben heterogeni, d’autors que creen universos veritablement personals, lluny de modes i mimetismes, fidels només al rigor i al seu món propi. Ens referim, per exemple, a Maurici Pla, Martí Rosselló, Julià de Jòdar, Pasqual Farràs, Pere Guixà -descoberts per Quaderns Crema-, Imma Monsó i Marc Romera, per enumerar-ne alguns. Lluny de constituir cap grup ni tendència, a aquests nous autors els uneix tan sols la preocupació pel llenguatge, la ruptura amb determinades ortodòxies narratives i, en definitiva, l’ambició, normalment assolida, de fer una literatura d’alt nivell, deutora de tradicions sovint ben diferents de la pròpia. A aquest conjunt heterogeni i inclassificable cal sumar-hi el nom de Francesc Serés, que havia publicat Els ventres de la terra (2000) i L’arbre sense tronc (2001). Afegit a la selecta nòmina de Quaderns Crema, veu editada Una llengua de plom(2002) i, ara mateix, totes tres novel·les agrupades en un sol volum que en destaca el caràcter de trilogia i, doncs, la unitat que l’autor els vol atorgar. No exagerem gens si afirmem que ens trobem amb una de les millors sorpreses d’aquests últims temps: Francesc Serés és un dels nostres autors recents amb més personalitat, un llenguatge més ric, una exigència més alta i una menor dependència dels encotillaments i les convencions. Nascut a Saidí el 1972, recull amb una enorme saviesa la llengua característica de les terres de Ponent, sense caure però en el pintoresquisme localista ni en un estèril exhibicionisme lingüístic; ben al contrari, si cal destacar el seu estil és per la riquesa, però també la seguretat i la naturalitat que demostra. Tot recreant la vida d’un poble innominat, d’un narrador en primera persona o d’una vall omnipresent, no cau mai en el ruralisme nostàlgic, sinó que ressuscita més de cent anys de vida rural -des de finals del segle XIX fins a l’any 2000- amb el rigor de la precisió i, alhora, el ritme i el lirisme contingut de la millor i més densa poesia en prosa. I és que, si bé les tres obres aquí agrupades es poden qualificar de novel·les, és només en una primera aproximació d’urgència: de fet, participen alhora de les característiques de la narrativa breu per l’autonomia dels capítols, de les de la novel·la per l’estructura travada en què aquests capítols autònoms s’organitzen, i de les ja al·ludides del poema en prosa pel ritme de les frases, la condensació i el lirisme. Val a dir que, d’altra banda, Serés relega a un segon terme les convencions habituals de la narració -que ell torna entre opaca i el·líptica- per endinsar-se sobretot en el ric univers de sensacions i reflexions que el poble o la terra, d’una banda, i el pas del temps, de l’altra, suggereixen als narradors i protagonistes, en un to volgudament sentenciós, de vegades gairebé profètic. Ens trobem, en resum, amb un conjunt inclassificable, que creua constantment les fronteres entre els gèneres, i que aspira així a una totalitat perfectament assolida a partir de l’aparent fragmentarisme dels nombrosos episodis que el componen.
LA TRILOGIA EN UN VOLUM
Val a dir, però, que la sòlida unitat d’aquest conjunt no anul·la les diferències entre les tres obres, cadascuna de les quals manté unes característiques específiques. Els ventres de la terra és aquella on els episodis són en aparença més independents, i conformen així una mena de mosaic d’ordre no cronològic i amb narradors i protagonistes diversos. Hi apareixen molts trets distintius de l’autor que després es repetiran: per exemple, la distància temporal de la mirada infantil recreada per l’adult, la del narrador que ha marxat fa temps del poble, la consciència de la pervivència de la terra com l’única realment definitiva, l’ús indistint de la primera i la tercera persona, el paper primordial d’una memòria que recrea el passat amb més fatalisme que nostàlgia, o bé el poder evocador d’un llenguatge, alhora ric i auster, que sovint se serveix de la sinèstèsia per transmetre la sensualitat del paisatge (“l’olor de sec, extremada olor de sec, feia barrejar també els colors de les planes”). Pel que fa a L’arbre sense tronc, una obra sens dubte extraordinària, és la més directament narrativa, la que presenta un ordre cronològic de tall més clàssic, i aquella on més predomina la primera persona, sense que res d’això la converteixi en convencional. Les evocacions de l’escola, del cinema, de la vida religiosa, del mercat o del posterior trasllat del narrador a Barcelona comparteixen alhora una força expressiva d’una gran potència i un profund lirisme que troba sempre un punt just de sobrietat. Finalment, Una llengua de plom és la més sofisticada de les tres obres des del punt de vista formal: s’hi alternen narradors en primera, segona i tercera persona, l’ordre cronològic es disposa a la inversa, i tota l’obra està marcada per la metàfora dels successius “fulls de ceba”, que ens la presenten com un àlbum de velles fotografies. Aquí el protagonista absolut és la Vall, un territori mític, únic supervivent de cent anys de violències, canvis històrics i polítics, i intents estèrils de dominar-lo. Quasi hipnòtica, de certs ressons profètics, a l’obra s’hi succeeixen els episodis més diversos, però sempre amb el paisatge com a única permanència estable i, doncs, com a etern vencedor mut sobre els homes. D’altra banda, els fets, difuminats pel pas del temps i filtrats per la potent veu narrativa, adquireixen sovint un cert caràcter fantasmagòric. És evident, en definitiva, que ens trobem amb un conjunt de tres obres enormement personals i rigoroses, i d’una força no gens habitual. La present trilogia no és de lectura fàcil, i seria sorprenent que figurés a la llista dels llibres més venuts; però ens reconcilia amb el llenguatge, amb l’escriptura i, des de l’emoció continguda que respiren les seves consideracions sobre el record, el món rural o el pas del temps, també amb la vida mateixa. Com tota la literatura amb majúscules.