Biografia
Maurici Serrahima i Bofill (Barcelona 1902 1979) .Escriptor i polític. Fill de Lluís Serrahima i Camín. Es llicencià en dret i exercí la carrera, seguint la tradició familiar i d’acord amb un esperit d’humanisme i de conciliació. Començà a col·laborar a “El Matí” i fou membre d’Unió Democràtica i amic d’Emmanuel Mounier. Durant la guerra civil tingué un paper important en l’ajut als sacerdots que vivien amagats i fou detingut pel SIM, però exculpat sense procés. Es relacionà amb el cardenal Vidal i Barraquer per tal de promoure la reconciliació. S’exilià el 1939 i retornà el 1940. Aviat esdevingué un dels organitzadors de la resistència política i cultural (membre del comitè Pous i Pagès i de “Miramar” i molt relacionat amb diputats demòcrata-cristians francesos). Escriví un volum de poemes, anònim, per a “Edicions de Negra Nit”: Sonets dels temps difícils (1946). Col·laborà a “Ariel” i a “Serra d’Or”. S’estrenà com a narrador amb El principi de Felip Lafont, sobre la vida d’un adolescent. Publicà els contes “El seductor devot” (1937) i “Petit món enfebrat” (1947), delicadament psicològics i detallistes, les novel·les Després (1951), de tempo lent, i Estimat senyor fiscal (1955), a més de Contes d’aquest temps (1955), antològic. És un dels primers assagistes de postguerra, i ha publicat Assaigs sobre la novel·la (1934), La crisi de la ficció (1965), de teoria estètica, Sobre llegir i escriure (1966), Dotze mestres (1972), sobre prosadors catalans, Marcel Proust (1971), una visió lúcida i personal, i la resposta a Julián Marías Realitat de Catalunya (1969), apareguda el 1967 en castellà; ha publicat també la confessió del seu cristianisme personal El fet de creure (1967) i, a més, els assaigs biogràfics Joan Maragall (1938), Un advocat del segle XIX (1951) i Coneixences (1976). Han tingut un gran ressò els dietaris sobre la postguerra, un dels pocs testimoniatges escrits existents, d’un estil planer, directe, amb moltes dades inèdites: De mitja vida ençà (1970) i Del passat quan era present (1972 i 1974), en dos volums. El 1977 esdevingué senador de designació reial.
Estimat senyor fiscal
Del passat quan era present
Article publicat al diari “Avui” el 04/01/06
Si fóssim un país normal
Si fóssim un país normal, cosa que dubto que siguem algun dia, es parlaria arreu del cinquè volum de les memòries de Maurici Serrahima (Barcelona, 1902 – 1979) com un dels millors textos apareguts en l’Any del Llibre. Del passat quan era present, (1969 – 1971), contribueix al fet que les llargues memòries de l’advocat i escriptor Maurici Serrahima sumin ja 2.294 pàgines ben escrites. Josep Pla estimulà des del primer moment Serrahima tot dient-li: “Les memòries seran la vostra obra més important”, i tenia raó. En queda un sisè volum, el darrer, que arriba fins al 1974. Serrahima maldà sempre per ser reconegut com a novel·lista, però no se’n sortí. Les seves novel·les han deixat una petjada poc profunda. Va fer també de traductor i d’assagista, però va ser quan va publicar De mitja vida ençà (1970), un resum de les notes que anava prenent en unes llibretes, que la crítica va saludar amb joia l’aparició d’un altre Serrahima. Allò, però, en va ser un tast. A més, hi havia la censura franquista i l’autocensura de l’autor, que no volia ferir molts dels personatges que sortien. Ha calgut que passés el temps per recuperar els escrits tal com van ser concebuts. Serrahima, però, va morir el 1979, i ha calgut que algú tingués cura de l’edició. Hi ha publicats dos llibres de records del temps de la Guerra Civil i la sèrie Del passat quan era present, els dos volums darrers de la a cura de Josep Poca i Gaya, potser amb tanta austeritat que de vegades es nota a mancar alguna nota a peu de pàgina. L’editorial comet un error quan no inclou a la contraportada unes ratlles per assabentar l’hipotètic lector de qui va ser Maurici Serrahima i les línies mestres del contingut. I no parlem de l’absurd de posar Serrahima trobant-se Josep V. Foix en un carrer de Sarrià com a il·lustració de portada i no aclarir qui són amb una nota. Esperem que el sisè volum no segueixi aquesta errònia línia d’edició, poc comprensible a qualsevol llibre estranger d’aquesta importància. Retrats de primera mà. Serrahima excel·leix en els retrats de la gent que va conèixer, com les pàgines que dedica al seu veí del carrer de Caponata, Gabriel García Márquez, amb qui feia petar la xerrada, o les pàgines on parla de Josep Pla i de Josep Maria de Sagarra en el volum quart, i que aquí tenen continuació amb les que descriuen el retorn d’un envellit Josep Carner, que s’assabenta a mitges de les coses i rep un dia de mans de l’editor Joan B. Cendrós un sobre amb 14.000 pessetes com a drets d’autor del llibre El tomb de l’any amb un irònic “Doncs endavant” en saber que són diners. Les manies de Josep V. Foix són descrites amb afecte però sense amagar res. El deixa queixar-se sense parar durant un sopar a casa del poeta. “Quan s’embranca per aquests camins, callo i li deixo dir”, i encara afegeix: “Té una fòbia per tot el que sigui marxisme que, a mi, que doctrinalment no en sóc pas, gairebé m’inclinaria a ser-ne”. És més càustic quan els personatges no li cauen bé, com és el cas de Manuel Brunet i Guillermo Díaz Plaja, del qual diu: “És intel·ligent, però no ha aprofundit gaire en cap sentit: l’ambició de càrrecs i de guanys ha estat massa forta”. No es limita als escriptors, sinó que també jutja altres contemporanis com Jordi Pujol, del qual diu que fa “servir gent de segon o de tercer ordre, que siguin subordinats d’ell i que no l’eclipsin”. Explica també coses pocs sabudes, com ara una crisi psiquiàtrica de Salvador Espriu i unes sospites sobre com va anar la mort de Brunet. Té una curiosa dèria respecte a aquells que es deixen dominar per l’alcohol, com ara Gabriel Ferrater, de qui té un gran concepte literari, el professor Fabià Estapé o el seu amic Joan Vinyoli: “Ha caigut d’uns anys ençà en el vici de beure unes copes de més [?] i aleshores no s’embriaga, però s’excita i perd una mica el control”. És dur també contra els correctors, i arriba a afirmar que hi ha números de “Serra d’Or” que semblen escrits per una sola mà, a causa del to tan uniforme que aplica el corrector als articles, a les entrevistes i als reportatges. En el seu cas, posa el crit al cel quan repassa les galerades de la seva traducció de la biografia de Ben Bella. Admet algunes correccions que li va fer el corrector de torn, però diu que “en vaig poder comptar més de 200 que eren purament arbitràries i immotivades”. No va voler, però, fer-hi res perquè el llibre el publicava Edicions de Materials, de la qual era soci el seu gendre, Manuel Nadal, i anaven justos de temps i diners. Advocat d’un llibre ‘immoral’. Serrahima no parla gaire de la seva feina com a advocat si no té a veure amb la seva altra professió d’escriptor. Així rep un dia Mercè Rodoreda per qüestions d’uns drets i un altre anota que està defensant Manuel de Pedrolo, acusat de publicar un llibre immoral, Un amor fora ciutat, una de les primeres novel·les en català que tocava el tema de l’homosexualitat. Explica que ha demanat dictàmens a Pedro Laín Entralgo, José Luis Aranguren i Ricardo Lobo i que espera la inhibició del Tribunal d’Ordre Públic, el temut TOP. Sempre va ser un demòcrata convençut que, com tants altres, veia com passaven els anys i la dictadura persistia. “Haurem de passar gaires anys més en aquesta situació?”, s’interroga, desanimat, en la nota de l’11 de setembre del 1971. Remarca en la mateixa nota: “Només vull fer constar aquí, un cop més, que jo no perdo les esperances i que, quan vindrà l’hora, si encara hi sóc, hi posaré totes les forces que em quedin”. I encara hi va ser quan Franco va morir i va arribar la Transició, i Martí de Riquer li va trucar un dia per fer-li saber que el Rei volia proposar-li ser senador reial en el primer senat predemocràtic. Li van donar dues hores per decidir-se, i va consultar una vegada més al seu amic de sempre, Josep Benet, que el va animar a dir que sí. I al dia següent de confirmar a Riquer que acceptaria, va rebre una trucada del Rei. Ens explicava en una entrevista a Josep Martí Gómez i a mi que “la conversa amb el Rei va anar així, per telèfon: «Serrahima?» «Sí, sóc jo». «¿Mauricio Serrahima?» «Sí, sí». «Soy Juan Carlos». És a dir que em va trucar directament, sense secretari ni res”. I Maurici Serrahima va poder veure com la situació, “aquesta situació” que en deia, en parlar de la dictadura, s’havia acabat. Diuen que dels cinc darrers anys de la seva vida no hi ha notes ni records. Llàstima. Si es trobessin i fossin de la mateixa qualitat de forma i de fons que aquest volum cinquè de Del passat quan era present, constituirien un altre gran text literari i un document excepcional.
Article publicat al diari “Avui” el 09/12/04 per Xevi Camprubí
Realitat de Serrahima
“Si hagués de qualificar precipitadament l’obra de Maurici Serrahima -escrivia Maria Aurèlia Capmany en un article publicat a “Serra d’Or” el juliol de 1979-, diria que és, per damunt de tot, un escriptor, que ha escrit novel·les, assajos, contes, memòries, que ha convertit la seva experiència quotidiana en matèria escrita. Catòlic practicant, hereu d’un llegat feixuc, un llegat individual i col·lectiu que mai no es divideix en la seva consciència, explica, sense cansar-se’n, l’absurd de l’aventura de viure”. Capmany retia així un petit homenatge, poc després de la seva mort, a qui havia estat un dels seus descobridors. No en va Capmany fou finalista, a principis del 1948, de la primera edició del premi Joanot Martorell de novel·la, ocasió en què l’advocat, escriptor i polític barceloní, com a membre del jurat, havia tingut una agradable trobada amb el manuscrit de Necessitem morir. El fet de mencionar Maria Aurèlia Capmany no és un acte menor, ja que a partir d’aquell moment els dos novel·listes van mantenir una relació d’amistat força estreta, sobretot entre el 1948 i el 1953, anys recollits en el volum segon de les memòries de Maurici Serrahima, titulat Del passat quan era present II, que va aparèixer inicialment el 1974 i que acaba, tot just, de ser reeditat. De fet, aquests sis anys coincidiren, més o menys, amb el clímax i el declivi de “Miramar”, una agrupació clandestina nascuda a Barcelona el 1945 que tenia com a principal objectiu, a base de cursos i conferències, preservar i difondre la cultura catalana. Serrahima fou president de Miramar i el grup comptà, entre molts d’altres, amb Josep Benet, Alexandre Cirici, Maria Teresa Boada, Frederic Rahola i l’esmentada Maria Aurèlia Capmany; tot plegat un grup d’intel·lectuals que van constituir un dels nuclis precursors d’una estratègia molt més estesa i vital que posteriorment s’anomenaria fer país.
INÈDITS I CENSURATS
Aquesta reedició del volum segon dels dietaris de Maurici Serrahima es justifica, a més, perquè hi ha una quantitat important de material fins ara inèdit que correspon al període entre el 1953 i el 1958, així com tot allò que la censura va impedir publicar inicialment. La nova edició inclou també com a novetat un apèndix amb dos escrits, l’un de Serrahima i l’altre de Pau Romeva, elaborats l’any 1939 i en els quals aquests dos històrics fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya feien balanç del que havia significat la desfeta de la Guerra Civil i, sobretot, expressaven la seva opinió crítica sobre l’actuació del president Lluís Companys durant la dramàtica contesa. Els dietaris de Maurici Serrahima que abasten des del 1948 fins al 1958 són interessants perquè mostren el pensament d’un polític i escriptor de primera línia, bon coneixedor de l’estat del país, durant un període crucial de la dictadura; una etapa en què el franquisme va topar amb les primeres mostres de rebuig popular, com, per exemple, la gran vaga de tramvies del 1951, però en la qual, contràriament al que la resistència catalana esperava, va obtenir el reconeixement de les democràcies occidentals i de la mateixa ONU. En l’àmbit religiós, central en la vida de Serrahima, aquesta etapa va coincidir amb la celebració del Congrés Eucarístic, amb la mort del papa Pius XII i la pugna entre conservadors i renovadors dins l’Església catòlica i, finalment, amb l’inici de l’ascens de l’Opus Dei cap als llocs més alts de l’estructura de l’Estat; esdeveniments prou significatius per a aquest escriptor de fervents conviccions cristianes i destacat exponent del catalanisme benpensant. Dins l’esfera personal aquest període va suposar també un moment de gran transcendència en la vida de Serrahima; una etapa en què, tot arribant a la cinquantena, va contemplar amb certa resignació com els dos fills grans iniciaven la seva particular diàspora; un període en què, amb pocs mesos de diferència, va perdre la mare, el pare i el quart dels seus fills, una nena que encara no havia arribat a l’any i mig de vida. La mort del pare, Lluís Serrahima, també advocat i fill d’advocat, va aportar, d’altra banda, una nova càrrega en la ja prou intensa vida professional de Maurici Serrahima. Així, a la feina d’assessor jurídic en una empresa, amb freqüents viatges sobretot a Madrid i al Marroc, s’hi va afegir la responsabilitat adquirida al despatx d’advocats que el seu pare regentava i que va acabar pràcticament absorbint-lo. La capacitat de treball i el compromís de Maurici Serrahima, però, eren pràcticament inesgotables, com ho demostra la seva participació durant aquesta època en la comissió compiladora del dret civil català i en la constitució de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, filial de l’IEC.
ACTIVITAT INTENSA
La responsabilitat en el despatx d’advocats, no obstant això, en certa mesura va privar Serrahima de continuar durant un temps amb la seva intensa activitat literària; una faceta creativa que li havia permès entaular amistat amb escriptors catalans de renom com ara Sagarra, Espriu i Riba. La bona destresa literària de Serrahima s’havia manifestat durant aquests anys en les novel·les Després (1951) i Estimat senyor fiscal (1954) i el llibre titulat Contes d’aquest temps (1955). Tanmateix, la seva capacitat crítica i assagística, ja demostrada abans de la Guerra Civil a la redacció d'”El Matí”, tindria continuïtat posteriorment, sobretot amb la resposta, amb l’obra Realidad de Cataluña (1967), als quinze articles titulats Consideración de Cataluña, publicats per Julián Marías a “El Noticiero Universal” l’any 1965, primer, i agrupats en un llibre l’any següent. Les memòries de Maurici Serrahima (Barcelona, 1902-1979) recollides en aquest volum segon que ha tornat a ser editat donen continuïtat al primer volum publicat el 1972, també titulat Del passat quan era present, que abasta el període entre el 1940 i el 1947 i que també ha estat ja reeditat. Aquests textos enllacen amb altres escrits memorialistes corresponents a anys anteriors que es troben en les obres Memòries de la guerra i de l’exili (1936-1940) i De mitja vida ençà: notes i records (1939-1966). Tot plegat, una realitat de Serrahima que comprèn més de trenta anys d’història d’aquest país.
Article publicat al diari “Avui” el 09/12/04 per Joan Triadú
Maurici Serrahima en diversos moments dels seus dietaris, es fa la pregunta de què ha fet a la vida i alhora, implícitament, de què restarà d’ell -com a home de lletres, com a polític, com a dirigent intel·lectual i moral del seu temps- després. Amb aquest títol, Després, publica a la ratlla dels cinquanta anys la primera novel·la que, en plena postguerra, li donarà nom. Abans havia escrit l’assaig de reflexió política Mentrestant, destinat en còpies clandestines a les persones del seu entorn més immediat interessades en la qüestió. A poc a poc, pel seu indubtable interès, el treball arribà fins a cercles més amplis, que el demanaven (jo mateix, al cap d’uns anys, en vaig posar un exemplar en mans de J.M. Batista i Roca, a Anglaterra). Serrahima s’hi explica amb l’estil que no el deixarà mai: raona tot enraonant amb el lector. Ja aleshores (1943) el que es proposa és evitar la soledat, com a home i com a escriptor, i en aquell aïllat moment, entre perills, com deia Maragall molts anys abans, volia reprendre la relació amb la dispersa, castigada, heterogènia i fins i tot poc propícia gent, començant per la més immediata i fidel, que constituïa, malgrat tot, la nova Catalunya. Aquesta visió seva, que consisteix en la convicció que “el temps perdut” es recuperaria, és pròpia d’un eminent proustià i del que Hilari Raguer anomena “minoria profètica”, en la qual situa la persona de Serrahima (al pròleg que és més que un pròleg del primer volum de la reedició completa, en diversos volums de l’extens diari de Serrahima Del passat quan era present). Val a dir que aquell mentrestant, aparentment circumstancial, ha arribat darrerament, amb l’aparició d’un tercer volum, ja malauradament pòstum, fins a l’any 1963, vint anys després. Tanmateix, a Mentrestant ja hi ha el nucli essencial i el punt de partença de tota l’actuació posterior político-cultural de Maurici Serrahima. En política es remet a Prat de la Riba, creador d’una aristocràcia de la política i de la cultura. L’equivalent literari de Prat de la Riba serà sempre, per a Serrahima, Maragall. També a Mentrestant fa una indicació raonada als partits polítics d’abans, en el sentit que pretendre encasellar-se al si de les organitzacions més o menys existents, entre les quals, per cert, hi ha la seva (Unió Democràtica), era fer dependre del passat el futur polític que un dia o un altre arribaria (considerava el franquisme com un parèntesi); primer -o sigui mentrestant- calia repensar, diu, la pròpia experiència i fer així una base coherent per al pensament polític de l’esdevenidor. Aquesta posició independent i alhora compromesa situà Serrahima en un bon lloc, amb un digne i respectat prestigi, entre els nuclis de la resistència cultural que emergien dels joves. Això és un fet al primer volum dels seus dietaris. Serrahima practicava bé, en totes les seves relacions, tan ben explicades, allò que havia proposat a Mentrestant.
ELS 10 ANYS SEGÜENTS
A partir del segon volum d’aquests diaris, que comprèn els deu anys següents (i també més de cinc-centes pàgines de text), el present evoluciona força de pressa respecte al passat que tot just hem deixat. Malgrat que el règim no afluixa o bé ho fa d’una manera calculada i intermitent, la resistència cultural es trasllada a poc a poc, a mesura que segons com és menys clandestina (l’Església catalana hi ajuda molt), als posicionaments ideològico-polítics i a la política de partit. Serrahima es manté, quant a la política, a l’expectativa (o francament al marge), fet que el distancia cada vegada més dels seus coreligionaris d’Unió Democràtica, decidits a guanyar-se un lloc en la vida política catalana (com a Hilari Raguer, em sorprèn també l’opinió no gaire favorable que mostra Serrahima envers Roca i Caball), animats per les connexions que estableixen amb partits més o menys afins de l’Europa de l’època i per la incorporació d’elements joves. Serrahima, fidel a ell mateix, resta al marge de la política activa, és a dir, de partit, i s’hi mantingué tota la vida, malgrat que acabat, per fi, el parèntesi del Mentrestant ja pogué expressar lliurement les seves simpaties. Però en els anys que abracen els tres volums de dietari no sembla que aquesta abstenció i les seves conseqüències el fessin patir gaire. Molts anys després de la seva mort -amb la mesura actual, prematura- J.M. Piñol, sense fer-ne cap crítica, diu (dins El nacionalcatolicisme a Catalunya i la resistència) que d’UD Serrahima en fou sempre un outsider i que Josep Benet, tan pròxim a Serrahima, sovint tingué l’actuació d’un “franctirador”. No fou la política sinó la literatura allò que féu patir aquells anys (tota la vida?) Serrahima. De molt jove havia escrit (ho trec de l’excel·lent treball biogràfic i crític de Jordi Giró i París Els homes són i les coses passen. Maurici Serrahima i Bofill (1902-1979): un filòsof-literat del segle XX, Publicacions de l’Abadia de Montserrat) el següent: “La meva autèntica vocació en aquest món és la d’escriptor”. Però ell, quan deia escriptor pensava en la seva consagració com a autor d’una obra literària original, creativa, de narrador i sobretot de novel·lista. Alguna vegada li havien dit (Serrahima feia molt cas del que li deien en sentit positiu) que seria el Narcís Oller del seu temps. La idea no és gens desencaminada. Serrahima, com el Narcís Oller de l’extensa Història dels meus llibres i de les relacions literàries, escriu com allò que per damunt de tot és: un advocat. Així, els milers i milers de pàgines dels seus diaris Del passat quan era present, en els tres volums actuals, i les de les seves memòries són un immens però perfectament articulat informe sobre ell mateix i sobre la vida catalana de bona part del segle XX. Amb una prosa que no es nota i amb una regularitat impecable, Serrahima aspira a ser entès i a ser estimat. Els seus mestres, tan diversos però en el fons confluents -Proust, Chesterton, J.M. Capdevila, Mounier…- i les seves afinitats i amistats literàries, com ara J.M. de Sagarra i Josep Pla, tan d’acord, per a ell, amb la seva concepció de la literatura com l’art de fer-se entendre per molta i ben diversa gent, el distanciaven inevitablement, sense separar-le’n del tot, del procedir innovador, aprofundit i altiu que predominava en la literatura catalana del seu temps. Les seves lectures de literatura francesa i també d’anglesa anaven en el mateix sentit, tot i que de vegades havia d’admetre per a aquestes i altres literatures valors innegables adscrits a tendències que no li queien gens bé en la nostra poesia i en la nostra novel·la. La seva biografia de Maragall, una de les seves obres més sentides i més personals, tendeix també a veure la vida i l’obra del poeta i del dirigent com una constant i reeixida evolució, ben normal (però qui sap si positiva per a la seva poesia), cap al centre. Commou veure com trencant uns moments amb l’aticisme amb què tracta admirablement temes ben dolorosos, Serrahima esdevé més expressiu quan es tracta d’afrontar el cop d’un fracàs literari, sobretot fet públic. Però se’n dol no pas perquè, almenys en calent (aquest és el maldecap dels dietaris), cregui que l’obra rebutjada sigui deficient. Gens propens en aquesta matèria a l’autocrítica, considera que el veredicte és el resultat del predomini d’una tendència o una moda perjudicials per al prestigi socialment ampli de la literatura catalana. Altres vegades ja no es tracta d’una punyent decepció, més o menys aguda; ve amb un esclat d’indignació pel que considera manques d’atenció a la seva persona. Potser tenia raó. Vaig viure de prop alguna d’aquestes situacions. A la redacció de Serra d’Or, en primer lloc. El tercer volum, pòstum (compilat per l’esforçat treball, ingent i delicat, de Josep Poca i Gaya sobre un immens material no revisat per l’autor) és el més dramàtic; pel to general -som en una època força diferent, 1959- 1963- i per una més crua i fins i tot insòlita presentació dels fets. De vegades és una confessió com la següent, del 28-II-1961: “Crec que és ben clar que no he donat com a escriptor la meva mesura. Ni, paral·lelament i en el que he escrit, tampoc com a pensador i com a home”. De vegades es tracta de fets concrets, com poc abans els premis de Santa Llúcia. Al Carles Riba el seu fill queda cinquè i ell creu que potser fins i tot es mereixia el premi. Creu que els del jurat, amics, s’esquitllen per no veure’l i algú (jo!) li diu que hauria de presentar-se a assaig. Descoratjat, creu que els del premi Ixart d’assaig li dirien que es presentés a narració, en la qual ha quedat molt enrere cada vegada que s’hi ha presentat, i afegeix que una altra decepció li “faria més mal”, diu -potser més del compte i tot-, si també fracassava en el premi d’assaig. Aquestes anotacions, immediates i molt escasses i potser circumstancials, només se solen produir en els diaris o dietaris. En són una de les servituds. Però els de Serrahima no viuen només al dia, sinó que els fets quotidians i les preocupacions corresponents porten l’escriptor, gran memorialista, a referir-se al passat, tant al passat personal i familiar com al col·lectiu. No goso dir si Serrahima, mentre llegia i estudiava amb tant de profit el seu Marcel Proust, s’adonava que amb milers i milers de pàgines ens servia en català un Proust que, sense l’art del narrador d’imaginació, ha esdevingut a mesura que passen els anys, i ho serà cada vegada més, la nostra recerca del temps perdut.
ERA UN GRAN CRÍTIC
Justament, com diu ell de Proust (el seu treball figura a la Biblioteca Proustiana de Ferran Cuito), Serrahima era un gran crític. Els seus assajos sobre la ficció, les biografies de les seves coneixences, els judicis que li mereixen els actes humans i la incidència d’aquests actes en les seves obres, els comentaris crítics de les seves lectures, psicològicament i de pensament filosòfic (com en el cas de J.M. Capdevila), revelen un crític coherent, adscrit a la fe cristiana i fidel a Catalunya i a la seva llengua per damunt de tot. Això no vol dir que de tant en tant no s’equivoqués, principalment quan tractava d’ell mateix i dels de més a prop. Llegint-lo ens trobem amb un ego sorprenent que el feia il·lusionar-se amb el que ell era, un superdotat, i amb com era: “bona presència, bona entrada i una certa brillantor” (III, pp. 248-249). Tot això és obvi que no feia mal a ningú, sinó a ell mateix, ja que en el tracte i en escriure sobre la seva obra li donava un caient de suficiència visible. D’aquí ve que subscrigui l’observació següent del llibre esmentat de Jordi Giró i París: “Les relacions de seducció entre homes i dones, els flirts i els enamoraments extramatrimonials -més que no pas els adulteris estrictes- són un tema que esdevé el gran tema estrella gairebé de totes les produccions de ficció de Serrahima. És un tema que l’obsessiona, almenys literàriament”. Traslladat als diaris, ja des del 1940 Serrahima es retrata de vegades amb el títol del seu recull de contes El seductor devot (1937). No en parlaria si tot plegat no influís, molt negativament, de vegades, en els seus judicis sobre algunes persones. No seria just amb mi mateix si no denunciés aquí uns errors objectius de judici, tal com han anat les coses, i d’injustícia flagrant, de l’entrada del 14 de juliol del 1962 (III, pp. 375-378). Sobretot perquè Maurici Serrahima mai no hauria publicat, tal com estan, aquestes pàgines si ell hagués viscut. La responsabilitat del descuit o de la decisió és dels qui han tingut cura ara de l’edició. Amb motiu de la publicació d’un número de la revista montserratina “Qüestions de vida cristiana”, del qual Serrahima es considera exclòs, l’autor atribuïa (aleshores!) a Josep Maria Piñol unes intencions i uns interessos polítics que no es corresponen ni poc ni gaire amb la seva trajectòria. Passem-hi. Però hi ha l’insult personal basat en el seu físic (“home sens altres passions”, potser sense altres “possibles” passions) i en el “pinyol” del seu cognom. J.M. Piñol va deixar en morir una fundació contra l’atur, que regenta la seva vídua i que presidia o presideix l’abat Cassià M. Just. Va dirigir la col·lecció Blanquerna d’Edicions 62 i entre els seus nombrosos treballs figura el llibre sobre el nacionalcatolicisme suara esmentat. Tot girant full, afegiré només dues dades. La primera és que el dia 10 d’abril del 1979 vaig publicar en aquest diari un article sobre el primer volum de les Memòries de la guerra i de l’exili i sobre els dos volums fins aleshores publicats de Del passat quan era present. Maurici Serrahima havia mort dos dies abans. Però el meu article va sortir sense haver-hi temps d’esmentar-ho. Pocs dies, o potser una setmana, feia que ens havíem acomiadat a la plaça de Sant Jaume, sortint d’una reunió de l’Ajuntament. Em va dir exactament que era molt trist veure com s’acabava la vida. La segona i darrera dada és l’article que vaig dedicar també en aquest diari a la seva novel·la -que mai no aconseguí que li publiquessin en vida i que ell s’estimava tant-, La frontissa. L’article es titulava Una novel·la pòstuma de Maurici Serrahima. Pocs dies després vaig rebre una nota signada per “Fills Serrahima-Villavecchia” en què agraien, en nom de la seva mare, el meu “llarg i dens comentari”. Ho deixo així -un després de Maurici Serrahima-, amb convenciment i alhora una certa, personal, recança.
Article publicat al diari “Avui” el 17/06/03 per Ramon Palomeras
La crònica dels anys durs del franquisme
L’ actual edició del dietari de Maurici Serrahima (1902-1979), advocat de professió, ofereix a la llum pública tots els textos suprimits, en bona part els més interessants, del volum aparegut al 1972. Josep Poca Gaya, l’encarregat de la nova edició, assegura que en la primera edició “Serrahima va haver de suprimir entre un 20 i un 25 per cent dels seus escrits”. I és que, com afirma Poca Gaya, “moltíssimes pàgines van haver de ser sacrificades per raons de censura i autocensura, i també per aquella temença a no ferir susceptibilitats quan feia referència a persones i situacions, moltes d’elles prou delicades”. Així, es recuperen, continua Poca Gaya, “comentaris sobre fets polítics de l’època, opinions sobre Franco, actuacions policials, opinions de tipus personal sobre la gent d’Unió, de la burgesia catalana i diverses opinions sobre literats i polítics, entre altres coses”. Un autèntic resistent Poca Gaya és del parer que es tracta “de la millor crònica del segle XX”, feta per un home que va ser “un autèntic resistent”. I segueix: “Era un home de pensament i acció callada. No era un activista. Ell estava al darrere. Era el pensador. L’ideòleg. Un home de consens. I a més a més era un home culte, molt savi, amb el qual es podia parlar de tot. El que realment li agradava era xerrar, fer llargues conveses”. Maurici Serrahima va ser un home de vastíssima cultura i grafòman empedreït, va conrear una gran producció literària (contes, novel·la, biografies, estudis literaris, humanístics i religiosos) i va deixar una obra memorialista de més de 7.000 pàgines manuscrites on aboca tota mena de reflexions i records de persona compromesa en el camp social, religiós i polític. Per Poca Gaya, estem “davant d’un home que va ser clau en el redreçament del nostre poble. Es va comprometre en la tasca arriscada de mantenir la flama encesa en la recuperació del fet nacional a les generacions malmeses per la Guerra Civil i de preparar els joves que els havien de servir de relleu”. El dietari de Maurici Serrahima és un exercici de recuperació nacional. Com ell mateix escriu: “He de continuar escrivint aquestes notes. (…) No es tracta de fer-ho cada dia, sinó només quan tingui temps i alguna cosa precisa per anotar. Em dóna una ocasió per escriure, per no perdre’n el costum. I, a més, val la pena de conservar tants i tants records dels quals -i sobretot en els temps que vivim-, si no els anoto, no quedarà cap rastre”. El compromís amb el país es veu en un altre passatge en què argüeix els motius per no anar a Madrid per qüestions professionals. “El fet de perdre contacte -i la mica de consideració que m’hi hagi guanyat- amb la gent de l’ambient intel·lectual d’aquí i, sobretot, els joves. I més seriosament, la pèrdua de l’ambient de la llengua, tan essencial per a la formació dels fills. I també per escriure. Diria que la meva feina l’he de fer aquí”. Miramar És en aquesta línia que s’emmarcaria la iniciativa de Miramar, una agrupació de joves creada al 1947, mig clandestina, que, mitjançant conferències de personalitats del món intel·lectual i polític, van anar refent la memòria històrica, amb l’estudi de la tradició, la llengua i la cultura catalanes. Com escriu Serrahima: “Miramar pot arribar a ser un instrument per reunir i cohesionar un cert jovent difícil d’atreure per camins directes, i també per trobar-hi xicots destacats i futurs possibles dirigents, encara que siguin de tendències diverses”. Malgrat que la finalitat del dietari de Serrahima és deixar constància d’uns fets, Poca Gaya posa èmfasi en el mèrit literari dels escrits, els quals, “sobretot els que apareixeran en el segon volum, que aplega les anotacions fetes entre 1948 i 1958, recorden el Quadern gris , de Josep Pla”. El segon volum del dietari de Serrahima es publicarà d’aquí a tres mesos i recollirà material inèdit dels anys 1954-1958. Properament, i com recorda Poca Gaya, apareixerà un tercer volum (1959-1965) i un de quart (1966-1974), “amb material totalment inèdit, que completaran aquesta documentada crònica, la més completa del període de la dictadura, on es veuen reflectides, en gran part, les actuacions dels opositors al franquisme i l’evolució de la vida del país”.
Article publicat a “La Vanguardia” el 17/06/2003 per Rosa Maria Piñol
Memoria de la resistencia
La obra memorialística del abogado, escritor y político Maurici Serrahima (1902-1979) es un valioso documento sobre los años más duros de la clandestinidad. En especial su dietario en dos volúmenes Del passat quan era present, que abarcan el periodo 1940-1953. Ahora, con motivo del centenario del nacimiento del autor, Edicions 62 ha iniciado la reedición de la obra, cuya primera edición salió en 1972, aún bajo el franquismo. El primer volumen presentado anoche en el marco de un homenaje al escritor celebrado en la sede del Parlament tiene el interés añadido de recuperar muchos de los fragmentos que hace treinta años suprimieron los censores o la propia autocensura del autor.
4.000 PÁGINAS INÉDITAS
Tanto en este tomo, correspondiente a 1940-1947, como en el siguiente, el editor de los textos, Josep Poca i Gaya, ha realizado una doble revisión: ha restituido los trozos cortados (que el propio Serrahima pidió que se conservaran para “ser utilizados en una posible edición más completa”) y ha eliminado un conjunto de anotaciones referidas al pasado, reservándolas para la futura edición de un volumen dedicado a la etapa 1902-1936. Serrahima era un grafómano empedernido y en el Arxiu Nacional de Catalunya se conservan 4.000 páginas manuscritas inéditas de sus dietarios. El proyecto de Josep Poca es intentar condensarlas en otros dos tomos de 500 páginas cada uno. “Sería imperdonable dejar en el olvido este material tan valioso, que da fe del día a día de la clandestinidad: la Caputxinada, la manifestación de curas, los ‘fets del Palau’, el caso Galinsoga, la huelga de tranvías… todo está aquí documentado.”
“MINORÍA PROFÉTICA”
Serrahima, que se exilió en Burdeos tras pasar un tiempo en prisión por haber facilitado la salida de personas perseguidas por los anarquistas, fue, desde su regreso en septiembre de 1940, uno de los personajes más activos de la resistencia cultural. Hilari Raguer recuerda, en el prólogo del libro, que actividades como la creación del grupo Miramar, las sesiones de los Amics de la Poesia o las conferencias en el domicilio de Bonet Garí eran, en los años más duros de la clandestinidad, “verdaderos combates por la recuperación nacional”. Según el historiador, Serrahima pertenece a la “minoría profética” de los que “nunca renegaron de sus convicciones nacionalistas, que se negó a creer que ya no volverían más y (lo más meritorio) que se aplicó inmediatamente a trabajar para volver a empezar”.
EL PATRIOTISMO DE GAZIEL
Muchos de los fragmentos del dietario que Serrahima se autocensuró aludían a personas y situaciones “muchas de ellas bastantes delicadas” como para ser publicadas en plena época franquista. Otros fueron directamente tachados por los censores. Como un trozo en el que Serrahima hablaba de un discurso pronunciado por Gaziel en mayo de 1944, en la conmemoración de los Jocs Florals. Serrahima opinaba que el discurso había sido “pessimista, però vibrant d’amor al país. L’acaba dient que si el vaixell el país ha d’acabar per enfonsar-se, ell voldria ésser el darrer, a popa, al costat de la bandera, per a cridar, en el moment de desaparèixer sota l’aigua: ‘Visca Catalunya!’”.
COMPAÑEROS DE PARTIDO
Militante de Unió Democràtica de Catalunya, Serrahima se situaba en el ala más izquierdista de este partido. Se sentía especialmente afín a Pau Romeva, pero era más crítico con las actitudes de otros militantes, como Joan Roca i Caball (fundador del partido, como Romeva) y de Manuel Brunet, a los que alude en este fragmento que el mismo Serrahima se autocensuró: “Es tracta de veure què fa la gent d’UD. O, més ben dit, es tracta del recel d’en Roca i d’en Brunet per tot el que fem sense ells; no volen quedar al marge i, sobretot, no volen ésser menys; volen fer paper! Sobretot en Joan, que sent instintivament que a UD havia arribat a ésser personatge i que no ho serà enlloc més…”
SAGARRA, EN DEFENSA DE RIBA
Entre los personajes que desfilan por el dietario figuran Josep Benet, entonces joven agitador cultural y político, y J.M. de Sagarra, de quien Serrahima consigna una anécdota impagable: la reacción del autor de Vida privada ante la crítica que un contertuliano hizo de Carles Riba, su rival literario. “El Josep no deia res, i l’altre anava accentuant el to; de la crítica va passar gairebé a la burla. La cara d’en Josep esdevenia impenetrable, i jo veia venir la reacció… Efectivament: de sobte, va tirar el cap una mica enrera, va fer un gest amb la mà com per aturar la conversa i va dir un ‘Perdona!’ tan recalcat que l’X va callar esmaperdut. En Josep, aleshores, va dir: ‘Has de saber que en Carles Riba és un gran escriptor i un dels intel·lectuals més importants d’aquest país: potser, el més important que tenim. I que, a més, és un amic meu. I ja deus comprendre amb això que et dic que jo no puc tolerar que a casa meva ningú parli d’ell en el to en què tu n’estàs parlant…”
http://www.uoc.edu/lletra/noms/mserrahima/
Maurici Serrahima a Lletra
http://www.escriptors.com/autors/serrahima_m/
Maurici Serrahima a l’AELC