Biografia
Carme Torras Genís (Barcelona, 1956). Llicenciada en Matemàtiques i Doctora en Informàtica, és Professora d’Investigació a l’Institut de Robòtica (CSIC-UPC). En l’àmbit de la ciència i la divulgació científica, ha publicat quatre llibres, més d’un centenar d’articles, i ha estat guardonada amb diversos premis, com el Premi “Divulga” del Museu de la Ciència de Barcelona i el Premi “Rafael Campalans” de l’Institut d’Estudis Catalans. L’any 2000 li fou atorgada la medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya al mèrit científic i tecnològic. En l’àmbit literari, als anys 80 alguns dels seus poemes i contes foren guardonats en premis com el Sant Jordi de l’Ajuntament de Cornellà i el de Vallvidrera. Pedres de toc és la seva primera novel·la.
Pedres de toc
La Carla, una ambiciosa periodista acabada de llicenciar, treballa a BiOSCRiT, una empresa dedicada a escriure biografies per encàrrec. La Carla aconsegueix que la facin responsable de la biografia d’una famosa ballarina, Nydia Aréchiga, ara ja gran i dedicada a la coreografia. La biografia és el regal que els fills de la ballarina li volen fer pel seu aniversari, però ella no n’està convençuda i espera treure’s de sobre l’escriptora sense problemes. Amb tot, els dots d’investigació de la Carla obligaran la Nydia a enfrontar-se al seu passat i a resoldre un important afer que tenia pendent. L’empresa BiOSCRiT té la seu a Barcelona i bona part de l’acció de la novel·la transcorre en aquesta ciutat. Hi apareixen diverses estacions del metro, el parc de Monterols, el carrer Balmes, el barri gòtic, la pista d’atletisme de la Vall d’Hebron i, en especial, “la dona i ocell” de Joan Miró al parc de l’Escorxador hi té un paper destacat.
Article publicat a la revista “Caràcters” l’octubre de 2003, per Joan Josep Isern
Un debut summament prometedor
El premi Primera Columna és, com ja s’insinua en el seu nom, un dels pocs certàmens literaris de casa nostra destinats exclusivament a descobrir autors debutants. La cobertura publicitària que proporciona el fet de proclamar-se el veredicte en la mateixa sessió en la que es dóna a conèixer el guanyador del Premi 23 d’Abril, afegit a una discreta dotació econòmica, i, sobretot, a la publicació del llibre en vigílies de Sant Jordi (i amb les garanties de correcció amb què habitualment treballa la gent de Columna) són alguns dels alicients que acompanyen aquest premi de trajectòria encara curta però de resultats força engrescadors. L’any passat el Primera Columna el va guanyar Víctor Aldea amb “Obanshee” un llibre que, sense ser cap meravella, reunia alicients suficients com per fer-nos esperar amb interès noves produccions del seu jove autor. Enguany la cosa ha anat encara millor i puc dir que aquest mínim de suficiència que en bona lògica haurien de tenir tots els llibres que apareixen amb la vitola de guanyadors d’un premi ha estat superat amb llarguesa. Em refereixo a Pedres de toc, de Carme Torras, una barcelonina nascuda el 1956 que en el seu curriculum professional té els títols de llicenciada en Matemàtiques, doctora en Informàtica i professora d’Investigació a l’Institut de Robòtica del CSIC-UPC. Científica de prestigi Val la pena entretenir-se uns instants en el prestigiós historial professional d’aquesta científica que ara aterra en el planeta de la novel·la ja que en el seu ram no és, ni de bon tros, una debutant. Ben al contrari. Carme Torras i Genís porta ja publicats quatre llibres, un centenar d’articles i s’ha fet mereixedora de diversos reconeixements entre els quals destaquen el Premi Divulga del Museu de la Ciència de Barcelona, el Premi Rafael Campalans de l’Institut d’Estudis Catalans i la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya al mèrit científic i tecnològic. M’apresso, doncs, a dir que “Pedres de toc” és una novel·la primerenca d’una autora que comença a transitar pel món de la creació literària amb un perfil no gens convencional. Potser és per això que “Pedres de toc” està força lluny de les primeres temptatives que estem acostumats a veure. Provatures en les que pesen més les bones intencions de sortida que l’encert final, les vacil·lacions del trajecte que la solidesa del conjunt. Vull dir amb tot això que Carme Torras no s’ha emparat en la seva condició de primerenca per limitar-se a un debut prometedor i prou. Fa un moment deia que ens les havíem amb una escriptora de perfil molt especial i això es detecta en l’ambició del projecte literari que ha volgut desenvolupar i en els destacables valors que el lector percep així que s’endinsa en les seves pàgines. Novel·la de caràcters Pedres de toc és una novel·la construïda al voltant de dos personatges molt potents: Carla Vinyals, una jove periodista i Nydia Aréchiga, una veterana diva del món de la dansa. Dues dones de característiques molt diferents i de personalitats fortes a les quals l’autora fa xocar com dues locomotores desbocades. Malgrat la seva joventut, Carla és una dona reflexiva i mancada de sentit de l’humor. Tocada per la pulsió d’indagar, la seva gran vocació és el periodisme d’investigació que, de moment, alimenta a mitges amb la seva feina en una empresa dedicada a escriure per encàrrec biografies de ciutadans més o menys anònims. Nydia Aréchiga, en canvi, és un volcà en contínua erupció creativa. Al començament de la novel·la la trobem en les vigílies del seu seixanta-cinquè aniversari, motiu pel qual els seus dos fills es posen en contacte amb l’empresa de la Carla ja que volen regalar a la seva mare allò que mai han pogut acabar de conèixer del tot: una descripció ordenada i completa de tots els topants de la seva biografia. No tant la de l’artista prestigiada arreu del món que aquesta ja la coneixen- sinó la part de la seva infantesa i joventut a Mèxic. Una època en la qual va començar una prometedora carrera com a pintora que va abandonar bruscament i sense cap explicació. La temptació d’irrompre en el passat d’un personatge tan singular toparà amb el desinterès i les evasives de la investigada fins que la perseverància de la Carla provocarà algunes escletxes en la cuirassa de la seva oponent que permetran descobrir l’existència d’un secret en el seu passat. Un secret que, malgrat els anys transcorreguts, està molt present en l’interior de Nydia. I és justament aquí, en aquesta esgrima entre dos caràcters oposats l’energia reflexiva de Carla contra l’energia explosiva de Nydia-, on Carme Torras construeix un laberint de tensions que esdevé el fil conductor de “Pedres de toc”. Un fil que sap controlar al llarg del llibre amb un pols poc habitual en una debutant. Intuïció narrativa A partir del primer contacte entre les dues protagonistes la trama progresa de manera imparable. Fins i tot amb alguns cops d’efecte l’acci-dent de Carla, per exemple- que denoten una notable intuïció narrativa. Carme Torras té sentit de les proporcions a l’hora de descriure situacions, no es perd en detalls innecessaris i fa dialogar als seus personatges de manera convincent. L’autora sap jugar també amb un punt de vista canviant de gran eficàcia comunicativa de cara al lector. Un punt de vista que tant se situa en l’exterior dels personatges com s’instal·la en el seu interior per completar una reflexió o puntualitzar un diàleg. Fins i tot té el tacte suficient com per no magnificar el secret de Nydia Aréchiga. Un secret petit en les seves dimensions reals però de proporcions multiplicades pel silenci i la distància dels anys. En aquest punt és on Carme Torras ens torna a demostrar que sap perfectament el que vol: no es tracta d’entabanar el lector amb un fil d’intriga més o menys ben trenat sinó de situar-lo com a espectador privilegiat en la primera fila del xoc de dues dones singulars. Magnífic debut, doncs, aquestes Pedres de toc, de Carme Torras. Un llibre que recomano vivament i al qual només li retreuria l’excessiu control que l’autora exerceix sobre els sentiments dels personatges. A primera vista tal vegada ens pot semblar que ja hauria de ser així: Carla és una dona que sembla no tenir espai per als sentiments i Nydia els camufla sota la seva permanent activitat. Per a l’una el passat és font de coneixement, per a l’altra l’única realitat que val és el present. El joc de les dues es basa en mantenir la fredor i no abaixar la guàrdia en cap moment. No tinc tan clar, però, que l’opció de l’autora a favor de l’asèpsia hagi estat la millor tria. En el fons una novel·la és la descripció d’uns fets i uns personatges observats pels ulls de l’autor. Uns ulls dels quals poden sortir llàgrimes o mirades enceses de passió sense que això hagi de deformar necessàriament els perfils de les seves criatures. Pintar el que es veu, diu Nydia Aréchiga, no té mèrit. El difícil és saber veure. I el quadre que Carme Torras presenta a Pedres de tocés dels que enganxen l’atenció de l’espectador. En resum, una primera columna bastida amb materials de gran solidesa. De les que poden suportar el pes d’un edifici singular, no pas un xalet.
Ressenya publicada a “Plaisirs de JAIMES” la tardor del 2003
Pedres de toc
La novel·la planteja un pols entre dues dones en moments vitals molt diferents i amb visions oposades de la realitat. Per a la Nydia Aréchiga, una coreògrafa força diva a punt de jubilar-se, la vida és una creació constant, mentre que la Carla, una ambiciosa periodista acabada de llicenciar, creu en una realitat immutable que cal descobrir. El xoc de personalitats es produeix quan a la Carla li encarreguen la redacció de la biografia de la Nydia, amb la qual cosa s’estableix un estira-i-arronsa entre les dues maneres de fer, que els acabarà ampliant les respectives visions. Pel camí, abordaran qüestions com la recuperació de la memòria, les persones que tenen ascendent sobre una altra, i el llegat que deixa cadascú. A la novel·la hi ha també la intenció de donar possibilitat a relacions poc convencionals, com la de les protagonistes o la que es descobreix en el passat de la Nydia. L’acció s’inicia a Barcelona, a l’oficina de biògrafs on treballa la Carla, hi ha un petit flaix a Toulouse on la Nydia està de gira, i es clou amb un viatge a Nova York i després a Mèxic. Pel que fa al títol, es juga amb el seus sentits literal i figurat. A la regió de Mèxic on va néixer la Nydia hi havia mines d’or i utilitzaven la pedra de toc per esbrinar-ne la puresa. “Jo només en coneixia el sentit figurat… exclama la Carla quan li ho expliquen un esdeveniment, un fet clau en la vida d’una persona, que la posa a prova, i potser li canvia el rumb. Ara veig d’on prové! D’alguna manera, mesuren els quirats de cadascú.” Al llarg de la novel·la se’n descobreixen algunes, d’aquestes pedres.
Article publicat al diari “Avui” el 02/06/03 per Ramon Palomeras
Carme Torras descriu la lluita entre dues generacions de dones
Un secret molt ben guardat d’una d’elles serà l’espurna del combat. “La descoberta del secret és el de menys”, afirma l’escriptora Carme Torras (1956). “L’important és veure com els diferents fets i relacions posen a prova les dues protagonistes, qüestionant les seves maneres de fer i de pensar, talment pedres de jaspi o pedres de toc utilitzades per posar a prova la puresa de l’or”, afegeix l’escriptora barcelonina, llicenciada en matemàtiques, doctora en informàtica i professora d’investigació a l’Institut de Robòtica (CSIC-UPC) i que amb Pedres de toc va guanyar el premi Primera Columna 2003. La Carla, una jove i ambiciosa periodista acabada de llicenciar, treballa en una empresa dedicada a escriure biografies per encàrrec. La biografia de Nydia Aréchiga, una famosa ballarina, ara ja retirada i dedicada a la coreografia, enfrontarà les dues dones, amb una visió restringida de la realitat. “Amb la seva rivalitat amplien horitzons. La gran farà veure a la Carla que res és impossible i aquesta farà veure a la Nydia que els fets passats no es poden oblidar. Una crea la realitat i l’altra la descobreix”, enuncia Torras. I és que l’antiga ballarina s’haurà d’enfrontar a un fet passat que havia guardat rere una cortina de fum que després de conèixer la Carla l’assetja en somnis. “Cadascuna aprèn de l’altra”, afegeix Torras. Problema de gelosia D’altra banda, l’escriptora barcelonina encara el problema de la gelosia el desencadenant del secret de la Nydia per plantejar tota una sèrie de qüestions. “Per què tota relació ha d’aspirar a ser exclusiva? Per un convencionalisme absurd, pur prejudici social. Hi ha societats polígames i la majoria de germans aprenen a no rivalitzar entre ells. Si una mare pot relacionar-se amb més d’un fill, per què no amb més d’un marit? O un fill amb més d’una mare?”, es pregunta el personatge de la Carla. I és que l’enveja i l’orgull poden anar de bracet.
http://www-iri.upc.es/people/torras/raco_literari/pedresdetoc.html
Racó Literari